Londres, informació en xarxa

Des dels atemptats del proppassat dia 7, la premsa ha anat informant de l’evolució de les investigacions, ha donat dades numèriques i estadístiques, ha publicat plànol, mostrat fotografies… en resum, ha fet de cronista dels fets. També s’han publicat editorials i columnes d’opinió, anàlisi i elucubracions sobre els terroristes, el seu origen, etc…

No és poc, però hi ha moments en que aquestes informacions semblen escasses (i no em refereixo a publicar dades sobre el número de víctimes minut a minut o mostrar imatges dels llocs) i, fins i tot, repetitives (anàlisis dels atemptats, butlletins de les autoritats, opinions dels experts) perquè moltes d’elles són similars. Falta qualitat, i aquesta es supleix moltes vegades amb quantitat.

Per la xarxa, però, es pot trobar molta més informació, i de qualitat (es pot complementar i ampliar aquesta informació, aquesta crònica dels fets, amb, per exemple, els articles de David de Ugarte i de Jesús Pérez. Per començar, feu un cop d’ull a Londres 7/7: Análisis de un atentado, d’en David de Ugarte).

Així, mentre hi ha gent que veu la xarxa com un antagonista dels mitjans tradicionals de comunicació, en realitat aquesta pot actuar com un amplificador d’informació, com un valuosísim complement (no un competidor) d’aquests, donades les seves limitacions (per espai, per temps, per continguts, per política). Només cal establir uns punts de referència, unes fonts d’informació particulars, i atorgar-hi uns nivells de confiança. Només cal que creem les nostres xarxes d’informació, i d’aquestes xarxes en formen part tant els mitjans tradicionals (premsa escrita, ràdio, televisió) com les fonts que arriben per nous canals (blogs, missatgeria, mòbils), sense deixar de banda el més antic de tots: el boca-orella.

Internet als mitjans de comunicació

En Mor parla d’un article d’opinió sobre Internet aparegut a “La Vanguàrdia”, article que no deixa gaire ben parada la originalitat o la creació a la xarxa, a més d’altres punts tampoc no gaire positius. Mor parla de desinformació o desconeixement, i en Pere parla directament de tecnofobia.

Sigui quin sigui el motiu o la intenció, per ser un article d’opinió fa unes asseveracions molt rotundes, sembla més que expliqui una noticia que no pas que expressi una postura.
L’autora parla d’una característica d’internet com de la “casi total ausencia de control”, i dóna a entendre que això és un problema, doncs no hi ha filtres de la informació.
Greu error, aquest. Primer perquè si que hi ha filtres (xarxes de confiança, fòrums on debatre, eines de cerca), només que te’ls has de fabricar tú mateix, no te’ls donen fets, i segon, perquè aquests mateixos filtres que et fabriques a la xarxa també et poden servir fora d’aquest entorn: O potser no sabem quan llegim un diari quina tendència té, quina cadena de televisió o ràdio estem veient o escoltant o quina revista comprem? Potser és que aleshores ens empassem tot el que diuen? No contrastem? Molts si que ho fem, i és una pràctica molt sana per l’intel.lecte, de ben segur.
I en quant a que els continguts d’internet són de prestat, és que potser els dels mitjans de comunicació “tradicionals” no ho són, moltes vegades? Agències de noticies, informacions no confirmades, errors en les estimacions, comentaris dels propis redactors o presentadors al mig d’una noticia… Què li va passar, al NY Times, amb el redactor que s’inventava continguts de la guerra d’Irak? Informació contrastada, diem?

Continua la lectura de Internet als mitjans de comunicació

Empenyent la Societat de la Informació

Sembla que el govern assumeix que Espanya està molt endarrerida en quant a tecnologies de la Informació, i que hi vol posar remei. Un informe fet pel CATSI demana més implicació de l’executiu per resoldre aquest retard, que no pot portar més problemes de cara al futur, i marca dues línies a seguir: financiació i administració electrònica.

Fins aqui ho trobo coherent. D’una banda, perquè no tinc clar que el govern pugui fer gaires coses més que invertir diners de diferents maneres (incentius fiscals, financiacions) i de l’altra, perquè ha de predicar amb l’exemple i ofereir continguts i serveis de qualitat. Apropar-nos a serveis com el de l’Agència Tributària, i allunyar-nos de castells a l’aire com l’inicial administracion.es o el todos.es, que no explicaven res i semblaven més un tapar forats de cara a la clientela. I si s volen acabar de fer les coses ben fetes, que apostin pel software lliure, per projeces que incideixin en el petit teixit tecnològic local, que deixin beneficis econòmics, tecnològics, educatius i empresarials al propi país. D’aquesta manera invertiran inteligentment els cèntims. Com a bon exemple d’això ens podem trobar la comunitat d’Extremadura amb la seva distribució Linex. Podíen haver fet un super-contracte amb una megacorp, però van decidir invertir aquests diners d’una altra manera més inteligent, obtenint a canvi un producte controlat per ells, fet a mida per a ells, per gent del país, i, de rebot, una bona i merescuda fama. Qui hagués dit, fa uns anys, que Extremadura serviria d’exemple d’aplicacions informàtiques?

Si el propi govern no entén això, i pensa que és només qüestió de facilitar la compra d’ordinadors i signar quatre grans contractes per fer dos superportals que no donen serveis reals a la població, per posar uns exemples, no farem gaire cosa.

Esperem que aquest nou plà (Compromiso Ingenio 2010) no es quedi en no-res, com el tan cacarejat Plan Info XXI de l’anterior govern. Es una oportunitat per no perdre el tren.

Això, és clar, és la part que li toca a l’Administració. Després ja veurem si aquest plà, a més dels objectius de cara a l’Administració Digital, serveix per no ja financiar la societat de la informació, si no per aconseguir arrossegar el conjunt de la societat cap aquestes noves tecnologies. Però això també ho ha de comprendre la societat, tant els particulars com les empreses.

Quatre gotes

A vegades, un no sap si és millor fixar-se en les coses i preocupar-se, o viure ignorant o sense fer-ne cas.

Cito unes quantes noticies aparegudes només en dos dies, en aquest cas al diari “El País”. Les ordeno per dia i pàgina:

  • El 19,4% del agua se pierde en fugas de la red de distribución. Cataluña, Murcia y Valencia, entre las comunidades con más porcentaje de pérdidas.
    (El País, dijous 16 de juny, pàg. 33.)
    Catalunya perd un 25,3%, València un 26,3% i Múrcia un 30 %.
  • Medio Ambiente lanza una campaña de publicidad para ahorrar agua.
    (El País, dijous 16 de juny, pàg. 35.)
    Primera campanya publicitaria en 10 anys, per estalviar fins un 20% d’aigua.
  • El desierto avanza sobre el planeta. La ONU calcula que la desertificación forzará a 135 millones de personas a abandonar su hogar.
    (El País, 17 de juny, pàg. 40.)
    Esmenta com a causes d’aquesta desertificació l’extensió dels cultius a terres no adeqüades, la agricultura industrial (amb vistes a la exportació), i l’aplicació de sistemes de regadiu a gran escala, entre d’altres.
  • La degradación del suelo afecta al 31% del territorio español. España sigue sin aprobar el plan nacional al que se comprometió con la ONU en 1996.
    (El País, 17 de juny, pàg. 42.)
    Tarragona té un risc de desertificació del 98,28 %, Lleida del 37,15%, i Barcelona del 35,38%. València i Múrcia tenen un risc d’entre el 90 i el 100%.

Anem bé, doncs.
Continua la lectura de Quatre gotes

Reinventar Europa?

I ara que els francesos han dit que no a Europa, ara que un dels fundadors de la Unió no ha estat prou europeista, que s’ha de fer? Què ha de fer la europeíssima Espanya, que va ser la primera en aprovar-la mitjançant un referèndum? Queda desautoritzada, en ridícul, per ser més papista que el Papa?

Ni Espanya queda desautoritzada o en ridícul, ni s’enfonsarà Europa o desapareixerà la Unió perquè els francesos hagin dit que no. Això queda clar. El perquè els francesos han dit que no, ja ho comenta prou bé en Pere, que ho interpreta en clau interna.

I potser aqui rau la clau de tot això. Es parla molt d’Europa, però tothom ho fa mirant cap a ell, per veure que se’n pot treure. No es veu com una integració d’Estats, on s’ha de formar part i on s’és un més, Europa és un lloc on anar a demanar calers, on club que té prestigi i que per tant, en dóna a qui en forma part. Així és com ho veuen molts, i per això mateix, aquells que són molt europeistes i molt partidaris de formar-ne part, són els primers que es tanquen en banda quan han d’entrar nous socis a formar part, nous socis, però, que son més pobres que ells (o no tan rics) i als que s’haurà de destinar una part dels diners que ara reben ells.

Alhora, la quota de poder que un govern aconsegueix per un estat a Europa, o el que aconsegueix escombrar cap a casa, es tradueix inmediatament en una lectura interna de beneficis cap al pais, oblidant la resta de socis, i viceversa, les lluites polítiques internes es projecten cap a la gran pantalla de la Unió, donant lloc a inverosímils coincidències d’interessos de grups totalment oposats.

Es segueix parlant de nosaltres i d’ells, no de tots nosaltres, no d’un govern interestatal o supranacional que no mira interessos localitzats geogràficament. I Europa, alhora, no deixa de ser, seguint una analogia informàtica, una capa més del model de ceba dels governs: local, autonòmic, estatal, europeu… cada vegada més allunyat del ciutadà, cada vegada més ignorat i desconegut. Això tampoc no ajuda. Com més capes, més llunyana la integració.

Potser si que haurem de reinventar Europa. Però qui sembla que hauria de reinventar-la en primer termini, els polítics, no estan per la tasca. Estan massa aferrats als poders ja establerts, a les estructures ja arrelades, als seus mecanismes geogràficament establerts, com per pensar en com reinventar una estructura política que estigui realment en xarxa, propera al ciutadà, i que no sigui un reflex en un nivell superior de les distribucions de poder ja establertes, una adaptació de les estructures ja existents, un pegat, en resum.

Reinventar Europa, doncs: Possible? Si. Probable? No tant.