Millorar la participació: dades obertes i transparència

De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació.

Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius.

Així, ens trobem que surten portals de transparència, indicadors de diferents tipus i portals i eines de participació, fins i tot arribem a trobar registres de grups d’interès* (lobbies): moltes i diferents eines per millorar l’accés a la informació i la participació per part de la pròpia Administració.

Però son aquestes eines les adequades? El debat va més enllà de l’eina en si mateixa, com apunta Carlos J. Gil a La democracia no representativa no es representativa i explica molt bé Versvs a Los límites de la participación**:

  • el concepte d’una democràcia participativa és funcional?
  • com podem tenir una imatge representativa de tothom en determinades assemblees?

Sembla molt, molt difícil, i no tothom podrà o voldrà anar sempre a tot, o participar en tot: la gent acostumem a moure’ns per motius determinats i no sempre altruistes, i de vegades no tenim interès o el coneixement necessari en alguns temes, o bé la profunditat i les conseqüències del que cal analitzar se’ns escapa: pot la saviesa del grup ser correcta en qualsevol cas? Sembla que no quan el grup és molt gran i els punts de coneixement son diversos i dispersos (on no hi ha un criteri comú), i això ens portaria a que el resultat no sempre podria ser el més correcte ni el més beneficiós per al grup sencer, això és, la societat…

Ara per ara, tenim més informació (portals open data) i hi ha eines i plataformes creades per grups de ciutadans/activistes que permeten aquest control (els OCM, per exemple), però tothom l’exercirà? De veritat tothom voldrà ser un científic de dades? Segurament no.

Les iniciatives de participació han de ser-hi, però el temps i la maduració de la societat ens indicaran fins a quin punt son útils. El que no hem de perdre de vista, però, és l’apoderament real de determinades minories (grups d’activistes, ciutadans conscienciats) que poden, aquests si, ser generadors d’opinió: es tracta de crear o cuidar el teixit social que permeti aquests grups independents, que enriqueixen el debat i per tant estenen el debat polític més enllà de les administracions. I les eines per aquest apoderament son, en gran mesura:

  1. els portals d’open data amb dades d’interès real, amb etiquetats comuns i mateixes unitats de mesura, comparables, agregables, que permetin l’anàlisi independent de tercers.
  2. els portals de transparència on es pengi la informació més textual, els indicadors, actes, no s’agrupi el comú de la informació generada per l’administració de torn.
  3. unes polítiques documentals i arxivístiques comunes, amb sintaxis estandarditzdes, que permetin una ordenació amb un llenguatge comú de la informació dels punts anteriors.

Els portals de participació i les iniciatives de participació seran útils (ni que sigui orientativament) i tindran èxit en tant es cuidin els anteriors punts, perquè aleshores podrà créixer el número i la qualitat de la opinió (la formació) dels participants.


(*) Registre que és voluntari i sotmès a monitorització i control una vegada t’hi inscrius.
(**) Links via Arnau Fuentes a Recull d’enllaços, nº 9.

De la web ideal a la web real

Un breu i explicatiu resum de perquè la web no és l’ideal que en tenim d’ella:

The idea of a global web pub­lic wholly in­de­pen­dent of state sov­er­eignty was to a great ex­tent an il­lu­sion of the early web in­dus­try, a sub­cul­tural hubris that posited the geek pub­lic as a van­guard of every­one on the planet: today Palo Alto, to­mor­row the world. Once the com­mer­cial logic of mar­ket seg­men­ta­tion, prin­ci­pally through the economics of mar­ket­ing, en­tered the pic­ture, the uni­ver­sal pub­lic gave way to the re­al­ity of con­sumer pref­er­ences, which have their own, dis­tinctly non-uni­ver­sal logic.

Scott Malcomson (2016). Splinternet. OR Books

No hi haurà gossos a Internet

A Google, HTTPS, y la Internet de los muertos, Versvs reflexiona sobre el moviment de Google per prioritzar els llocs amb HTTPS en els resultats de les cerques, i les implicacions que té, que no son poques. Interessantíssim post que cal llegir.

Jo em quedo amb un pensament central:

[…] este movimiento erradica uno de los últimos componentes verdaderamente desregulados y libres de la web que conocimos.

La posició de força de Google, provinent de la quantitat d’informació que ja tenia dels seus bots, i encara més de l’ús que recopila amb els usos dels navegadors i d’Android, li permeten forçar la web en la direcció que els interessi. Indubtablement ampliar l’ús de SSL reforça la seguretat i la fiabilitat de la web, però prioritza les possibilitats de llocs de determinats tipus: comercials, corporatius, comunicatius… professionals, en una paraula. La web personal queda marginada, sigui pel pes de l’existència de SSL en l’algorisme de posicionament o, d’una manera més subtil, per veure una marca vermella davant de l’adreça del lloc (i petits canvis estètics poden comportar canvis d’hàbits molt profunds) o, senzillament, pel factor econòmic: el certificat val uns diners, i més si es EV (acabarem veient registradors de DNS que ja no venguin el domini sense SSL?).

Al final, no podrà haver-hi gossos a Internet, d’una manera o altra, sembla imposar-se la visió de Zuckerberg: una única identitat, una identitat contrastada. En aquest cas, una identitat certificada.

Què fer? Es pot usar Let’s Encrypt, com en Versvs indica, i fer-nos un certificat pel nostre lloc. O també es pot seguir essent un mateix: al cap i a la fi, la pròpia xarxa que un es teixeix creix a poc a poc, i segons el lloc, estar adalt del pagerank no és prioritari, perquè el motiu del lloc és un altre que l’econòmic o el servei públic. I es poden usar altres cercadors, tant a l’ordinador com al mòbil, que prioritzin amb altres algorismes i criteris.

Però la tendència de donar resultats en temps real, prioritzant sites certificats (això és, de fonts identificades), s’acabarà imposant, i caldria saber que no serà la única manera de trobar informació, que també es podrà buscar en els mateixos cercadors amb altres criteris més atemporals, més centrats només en contingut.

I caldrà no oblidar que una informació donada per un lloc certificat potser no és scam, ni phising, però pot ser igualment perjudicial i tendenciosa (pensem en alguns mitjans de comunicació): disminuirem la inseguretat, però no guanyarem en qualitat d’informació.

Fast info


Ens alimentem amb menjar ràpid, amb plats precuinats, o amb menús preparats: fàcil i ràpid, sense complicacions. Se’ns presenta com plats deliciosos que no hem de cuinar, que no ens donen feina, per poder dedicar el nostre temps a d’altres coses. Però no tenim en compte com estan fets molts d’ells: els excessos de sucre i sal, els conservants o la qualitat dels components que porten, la brossa que generen i com afecta a la nostra salut. La cuina transformada en un element ràpid i de fàcil gaudir, però estandarditzat i sense substància, nu del seu element cultural i social. Ens intoxiquem lentament, adormim alguns gustos, estandarditzem les preferències. Fast food, per posar una etiqueta.

De la mateixa manera que ens alimentem, ens informem: notícies repetides una i altra vegada, petites píndoles amb informació ja digerida per altres i servida segons els seus gustos, informació de fàcil consum i ràpid aprenentatge, però moltes vegades mancada de profunditat. Fets repetits i tornats a repetir, servits en salsa rosa o amb unes gotes de tragèdia, reportatges a ritme de sèrie negra o notícies de safareig. Ens infoxiquem lentament, adormim algunes consciències, estandarditzem les opinions. Fast info, per inventar una etiqueta.

Recuperem la cuina i el menjar pausat, donem-li el temps que li toca. I aprofitem-lo i assaborim-lo sempre que podem (no siguem somiadors: no sempre tenim temps), gaudim del que fem quan ho fem, gaudim de la taula i de la cuina, de la conversa i del valor econòmic i social que té. Slow food, per posar una etiqueta.

Tornem a la informació i la comunicació: estiguem informats, i no perdem les novetats, és clar. Però no confonem informació contínuament repetida amb coneixement, dades tothora i detalls no rellevants com una informació rellevant. El coneixement requereix reflexió, i la reflexió requereix observació, i la observació i la reflexió necessiten temps. No podem estar contínuament absorbint informació i formant-nos opinions de tot, perquè acabem adoptant les opinions d’altres, les idees d’altres, com un dogma qualsevol, sense saber perquè o si hi estem realment d’acord. Necessitem períodes de desconnexió per dedicar a la reflexió i a fer-nos una opinió, necessitem una informació més lenta, més profunda, més objectiva. Slow info, per inventar una etiqueta.

Despublicitar la xarxa

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors?

Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes).

El que és interessant de l’article d’en Williams és la orientació que li dóna: no és només la nostra privacitat o el seguiment arreu el que estem perdent, és també un dels recursos més escassos i valuosos que tenim: la nostra atenció.

En l’economia de l’abundància informativa actual, el recurs escàs és el nostre temps, que és limitat.

Tothom crida i fa ganyotes perquè mirem i ens fixem (aquí coincideix amb el que en Mossberg deia al seu article), i això fa que tot es dissenyi perquè estiguem temps (perquè dediquem tanta atenció com sigui possible) allà on ens poden ensenyar coses o perfilar-nos i estudiar-nos per poder-nos ensenyar més coses…

Per tant, si no veiem anuncis (els bloquegem) recuperem la nostra atenció en allò que ens interessa originalment, i els anuncis dels anuncis (les plataformes com Facebook, Twitter, G+ o d’altres) perden la seva finalitat publicitaria, la seva força, igual com els mitjans de continguts que acaben publicant qualsevol notícia (com més escandalosa millor) per tal que hi fem un cop d’ull (a la notícia i als anuncis que la rodegen).

M’agrada aquesta idea de recuperar la nostra atenció, de no despistar-nos amb qualsevol cosa i recuperar el control del nostre entorn informacional, de que la publicitat i el disseny han de servir per comunicar coses interessants per al destinatari, i de respectar la privacitat de cada un. Si els bloquejadors d’anuncis han de servir per a tot això, endavant.

Però dubto molt que aquest sigui el camí per on anirem, i que tant la indústria de la publicitat com els fabricants (de productes físics, o de serveis, tant li fa) sigui per on acabin anant: no, mentre l’economia es basi en incrementar els beneficis a base de vendre més i més. És incompatible.