De Decidim a Participa: implicant la ciutadania en les decisions

Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions.

Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius.

Així, aquestes plataformes son una base tecnològica que pretenen un canvi molt més gran: passar d’una democràcia representativa a una democràcia participativa (en un moment en què els partits comencen a perdre pes i legitimitat com actors únics de l’escena política), l’èxit del qual depèn de diversos factors:

  1. De la pròpia eina
  2. D’expandir l’hàbit de la discussió i la decisió
  3. De la resposta que des de l’Administració es doni a les peticions (de com es plantegin i de com s’argumentin les decisions)

Pel camí caldrà aprendre a usar l’eina, a trobar-ne els usos adients i a saber on i quan va millor usar-la: en quins i quants processos, si se’n poden obrir molts o pocs, si la gent hi participem o no, si ens sentim escoltats, si els gestors es senten interpel·lats també…

Sigui com sigui, a nivell de ciutadania és un experiment i una proposta molt interessant, igual que per a l’Administració: el fet que no sigui ja una sola ciutat, sinó un conjunt de ciutats qui construeix i desplega aquestes plataformes, implicant també els usuaris, permet un creixement sostingut i uniforme continuat en el temps, amb funcionaments comuns arreu.

Les implicacions d’això a nivell d’educació i maduresa política de tots plegats son enormes si ho sabem fer bé, i el lligam amb eines i portals de transparència, opendata i rendició de comptes és el següent pas.


(*) Tecnològicament, és una plataforma feta en Ruby on Rails, on no es guarda cap dada particular de ningú i es preserva l’anonimat, i on es fan servir eines totalment lliures (estadístiques, mapes) disponibles a la xarxa: es segueix fil per randa la filosofia de codi obert i es respecta la privacitat i anonimat de les dades personals.

Eines per escriure notes en MarkDown

Acostumo a apuntar moltes de les meves notes de feina en fitxers de text, per després poder buscar informació de manera ràpida, reaprofitar-la o explotar-la com sigui.

De fet, ja fa temps que no uso text pla, sinó que uso MarkDown, cosa que em permet afegir-li cert format i opcions de visualització i exportació molt més còmodes…

Al llarg del temps, però he anat necessitant d’altres característiques, com l’enllaç entre diferents fitxers de notes, resums automàtics, taules de contingut, etc., i arrel d’això he anat ballant entre eines de wiki i text en format MarkDown

Realment, el que m’interessa és una eina que combini la potència dels links i la cerca del wiki amb la flexibilitat i independència de l’emmagatzematge en fitxers de text plans, tot plegat i posat en una llista ràpida:

  • Emmagatzematge en fitxers de text plà, independents de qualsevol eina
  • Integració directa amb el sistema de fitxers
  • Visualització ràpida en editors simples
  • Edició ràpida
  • Curva d’aprenentatge ràpida
  • Eines lleugeres
  • Possibilitat d’enllaçar fitxers
  • Facilitat de cerca dins de la carpeta de documents i dins dels documents (no haig de recordar on vaig apuntar alguna cosa)
  • Possibilitats d’exportació a altres formats (pdf, html…)
  • Facilitat de gestió dels fitxers (documents) des del sistema operatiu: vull poder posar ràpidament aquells fitxers de temes tancats en altres carpetes
  • Multiplataforma (uso Windows i Linux)

He donat la volta per algunes eines, i les que més he fet servir fins el moment han estat Notepad++ i TiddlyWiki:

  • La primera funciona bé sobre Windows (molt bé), però el port a Linux sobre Qt no m’acaba d’agradar i no té tantes utilitats,
  • la segona és molt, molt interessant, però depenia del navegador, i tenia poques possibilitats d’exportació i emmagatzematge (apartar fitxers de temes tancats)…

La primera la feia servir en un format MarkDown usant alguna característica de la eina (links entre fitxers autoreconeguts) i la segona era un format wiki, també molt fàcil de fer anar.

Ara bé, la eina que sembla complir amb tots els requisits és QOwnNotes: un editor MarkDown que desa els fitxers de text el SO directament, que permet

  • etiquetar,
  • cercar,
  • previsualitzar,
  • ordenar per carpetes,
  • quadre de continguts en viu del document
  • enllaços entre documents (navegació entre documents!)

Logo de QOwnCloud

Guarda totes les metadades en una base de dades sqlite associada, però els docs els guarda en format pla, el que permet editar-los en qualsevol altra eina sense problema. A més, és multiplataforma (l’uso en Windows i Linux), amb els mateixos comportaments, i configurable.

L’eina s’integra també amb el servei OwnCloud, però jo l’integro a sobre d’una carpeta Dropbox sincronitzada i així tinc els mateixos fitxers arreu sincronitzats automàticament (només cal definir la carpeta de treball com una carpeta local de Dropbox).

Molt interessant per que vulgui una alternativa ràpida a OneNote, Evernote, Keep o d’altres.

PS: Altres eines interessants per gestionar notes (conjunts de notes) en format Markdown son BoostNote i PileMd (la interfície és molt més bonica, la cerca, però, no és tant potent, i deixen els fitxers en text pla però en format .cson, amb el fitxer text amb metainformació… ja no és tant directe!).

Perquè els governs encara no comparteixen el codi de les seves aplicacions

Il·lustració de pantalla amb codi font

Que els governs i l’administració en general haurien d’usar software lliure i formats de dades lliures és quelcom que avui en el que la gran majoria estem d’acord, i que molts, a més, compartim i creiem.

De fet, cal fer un pas més i compartir el codi font de les aplicacions pròpies, no només usar les creades. Els beneficis son múltiples i per citar-ne alguns de manera ràpida:

  • Eficiència econòmica (estalvi de llicències, economia d’escala, reaprofitament de serveis ja generats)
  • Impacte sobre els serveis públics (estandarització de procediments, facilitació dels accessos, usabilitat, no dependència de tecnologies concretes)
  • Transparència i rendiment de comptes (obertura de procediments, transparència, revisió dels mecanismes de funcionament)
  • Impacte social (impuls d’estàndars de facte, generació d’economia de serveis)

La qüestió és perquè no s’usa ja a major escala? Perquè encara s’usa tan software privatiu i no es comparteix el codi?

Les causes son múltiples, i atacar-les totes a l’hora no és gens fàcil.

  • No és únicament un canvi tecnològic, és un canvi cultural de la organització.
  • El canvi s’ha de fer de manera gradual, per no aturar cap servei, i això implica que tot canvi s’ha de fer preveient la convivència entre l’ús de software i dades en formats privatius i software i dades en formats oberts, el que complica aquest pas.
  • L’impacte econòmic del canvi és molt, molt gran. Per més que s’usi software lliure i es comparteixi, no és bufar i fer ampolles. Sembla una obvietat dir-ho, però no l’és: el software per si és coneixement i valuós, però cal aplicar-ho, desplegar-ho i integrar-ho perquè sigui operatiu, i això vol dir recursos interns o bé contractació de serveis externs a l’administració per fer-ho. Que genera impacte en un ecosistema d’empreses tecnològiques local? Sens dubte, però alguns d’aquests impactes, seran molt grans.
  • L’administració no és una única organització. Són moltes organitzacions, a molts nivells, tots fent coses similars. Aquesta fragmentació i alhora similitud d’objectius i, per tant, càrrega de feina, fa que costi molt crear sinèrgies entre els diferents elements: el marc legal i els objectius poden ser els mateixos i molt similars, però l’aplicació pot variar molt i sense una normalització del funcionament, no es pot utilitzar una mateixa eina (que reflecteix un funcionament, uns processos)
  • Sinèrgies entre administracions: el software lliure és també una filosofia, més enllà del codi: compartir coneixement, reaprofitar-lo. Aplicar el software lliure a la administració és aplicar també aquesta filosofia, doncs (el primer punt), i això vol dir crear sinèrgies no només a nivell tencològic entre administracions similars (equips de treball comú, establiment d’objectius) sino compartir pressupostos, inversions i despeses, o normalitzar processos i funcionaments per adaptar-nos al software (adaptar-se a l’eina).
  • Fa molts anys que l’administració està informatitzada: això vol dir un històric molt gran a compatibilitzar, i una dispersió de tecnologies i llenguatges important. Usar les mateixes eines, compartir codi, és també unificar les eines ja usades i compatibilitzar-ne l’ús cap enrere.
  • Existeix molt software privatiu (i no és MS Office) desplegat i instal·lat a les administracions que suporta processos clau. Substituir-lo per un altre software sempre és un problema (repte?), per més robust (i obert) que aquest sigui.
  • L’administració no és un ens aïllat. Conviu i interactua tant amb la ciutadania com amb les empreses, i això vol dir que haurà de conviure (ser compatible, en termes informàtics) amb el que usi la ciutadania (acceptar documents en word o excel, treballar amb documents autocad, per exemple). Es pot usar a nivell intern, però no imposar a nivell extern.
  • La complexitat i diversitat del software usat és molt, molt gran: Des de la gestió tributària o la gestió administrativa a la gestió dels serveis de la ciutat, des de la gestió de policía o serveis socials fins a la connexió interadministrativa i reús de dades via serveis web, de la gestió dels arxius a la necessitat de la gestió documental integral, la supressió del paper o la integració amb el ciutadà digital, el govern obert i mecanismes de participació continua…
  • Tots aquests canvis no es poden fer de manera ràpida: l’afectació a serveis dels que depèn la ciutadania no es deixar de tenir en compte!

El canvi, doncs, va molt més enllà del posar OpenOffice o usar Linux en estacions de treball (tot i que només això ja és un pas en la bona direcció), i és un canvi molt profund, que ha de transmetre’s a tota la organització que l’ha de fer.

Inoreader, més que un lector rss

Screenshot Inoreader
Pels que encara llegim feeds i usem els rss, quan Google va decidir tancar Reader ens vam quedar una mica orfes. Després de tastar alguna alternativa durant un temps, finalment, i gràcies a alguns amics, vaig trobar Inoreader.

Inoreader és un un interessant lector de feeds, fet per una petita empresa. No és pas OSS, però el suport és bo i s’hi pot col·laborar de diferents maneres, i aquests son els seus punts forts: la evolució (és un producte viu), el suport per part dels desenvolupadors, i l’orientació no com a simple lector, si no com una eina també de classificació i compartició d’informació.

La interfície està prou bé (usant Stylish es pot millorar – Flat Inoreader fa un millor ús de l’espai, per exemple), i algunes de les característiques més interessants son:

  • la possibilitat de crear una petita comunitat (els canals) seguint altres persones, rebent o fent comentaris, compartint enllaços… És interessant, perquè permet, en certa manera, ampliar la xarxa de confiança que un té sobre les fonts que segueix.
  • les capacitats de cerca
  • l’emmagatzematge de posts interessants (si, no és l’únic que ho té, això)
  • les possibilitats d’etiquetatge (això, lligat amb la capacitat anterior, et permet convertir-lo en un magatzem molt més versàtil i potent d’articles i referències)
  • lligams amb xarxes socials

També d’una aplicació per al mòbil, tot i que és millorable. Si voleu usar-lo des de mòbil, millor fer servir Palabre amb el plugin Inoreader for Palabre, i la cosa millora molt.

Ah, i el podeu usar en català, gràcies a en Muzzol. Si voleu col·laborar en revisar la traducció, endavant!

Què fem amb RSS?

Icona de RSS

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor.

La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar.

RSS va néixer en una època de la xarxa diferent de l’actual: es preveia una xarxa més distribuida, amb generadors de contingut molt diversos i molt nombrosos, i el canal RSS de cada generador de contingut (blog, diari, revista) era una manera d’estar al dia del que es trobava, del que hi havia.

Però la xarxa actual no és així: la generació de contingut es genera en uns quants hubs gegants, que ofereixen serveis i continguts a canvi del consum de publicitat cada vegada més dirigida. Aquests hubs basen el seu negoci en el perfilat dels seus usuaris, i com més temps passin els usuaris dins del seu ecosistema (web, apps per mòbils i tablets) més podran saber d’ells. Per tant, si l’usuari marxa o pot veure contingut des d’un altre lloc, perden aquestes dades. Per aquest motiu Facebook, Twitter, Google Plus o ara Linkedin eliminen els canals RSS o en dificulten l’accés, per mantenir captius els seus “clients”.

Ara, però, això ja no ho fan només aquests hubs. Plataformes més petites que viuen d’oferir publicitat dirigida a partir del seu contingut (blogs profesionals) eliminen o amaguen també els RSS per obligar a la visita directa al web i, així, al consum de la publicitat oferta. Tots juguen a ser Google o Facebook, o et donen la possibilitat de suscriure’t per correu (únicament) a les actualitzacions.

Vist així, els RSS no son cosa de quatre usuaris motivats: és una aposta per la nostra llibertat i privacitat. Tenir la possibilitat de llegir els canals que jo vull, quan jo vull i com jo vull em permet no només no consumir publicitat i minimitzar el meu perfilat, ens permet també construir-nos el nostre context de lectura en base als nostres gustos i possibilitats.

A tot això, a més, cal afegir-hi que el mercat dels lectors de feeds no ha evolucionat gaire en anys. El tancament definitiu de Google Reader el juliol d’aquest any feia preveure a alguns que hi hauria un creixement en les opcions, però això tampoc no ha estat així…

Possiblement no ha estat així pel mateix motiu que Google va tancar el servei de Reader: el que suposa de flexiblitat i llibertat per a l’usuari no aporta res econòmicament a qui ofereix el servei, si aquest és gratuït… i potser per això no hi ha hagut una gran oferta: com treure profit de la inversió que cal fer (cercar contingut, emmagatzemar, potència de recerca, servidors, aplicacions…)? Potser la via és oferir un servei de pagament, encara que no sigui excessivament car, però la temptació de la centralització sembla sortir de nou.

Així, què queda? D’una banda seguir mantenint RSS oberts als llocs: si no es dóna la opció, ningú podrà usar-la. D’altra, ajudar en la evolució i millora del software lliure de lectura de RSS: des de TinyRSS a RSSOwl, passant pels Live Bookmarks del Firefox.