Perquè els governs encara no comparteixen el codi de les seves aplicacions

Il·lustració de pantalla amb codi font

Que els governs i l’administració en general haurien d’usar software lliure i formats de dades lliures és quelcom que avui en el que la gran majoria estem d’acord, i que molts, a més, compartim i creiem.

De fet, cal fer un pas més i compartir el codi font de les aplicacions pròpies, no només usar les creades. Els beneficis son múltiples i per citar-ne alguns de manera ràpida:

  • Eficiència econòmica (estalvi de llicències, economia d’escala, reaprofitament de serveis ja generats)
  • Impacte sobre els serveis públics (estandarització de procediments, facilitació dels accessos, usabilitat, no dependència de tecnologies concretes)
  • Transparència i rendiment de comptes (obertura de procediments, transparència, revisió dels mecanismes de funcionament)
  • Impacte social (impuls d’estàndars de facte, generació d’economia de serveis)

La qüestió és perquè no s’usa ja a major escala? Perquè encara s’usa tan software privatiu i no es comparteix el codi?

Les causes son múltiples, i atacar-les totes a l’hora no és gens fàcil.

  • No és únicament un canvi tecnològic, és un canvi cultural de la organització.
  • El canvi s’ha de fer de manera gradual, per no aturar cap servei, i això implica que tot canvi s’ha de fer preveient la convivència entre l’ús de software i dades en formats privatius i software i dades en formats oberts, el que complica aquest pas.
  • L’impacte econòmic del canvi és molt, molt gran. Per més que s’usi software lliure i es comparteixi, no és bufar i fer ampolles. Sembla una obvietat dir-ho, però no l’és: el software per si és coneixement i valuós, però cal aplicar-ho, desplegar-ho i integrar-ho perquè sigui operatiu, i això vol dir recursos interns o bé contractació de serveis externs a l’administració per fer-ho. Que genera impacte en un ecosistema d’empreses tecnològiques local? Sens dubte, però alguns d’aquests impactes, seran molt grans.
  • L’administració no és una única organització. Són moltes organitzacions, a molts nivells, tots fent coses similars. Aquesta fragmentació i alhora similitud d’objectius i, per tant, càrrega de feina, fa que costi molt crear sinèrgies entre els diferents elements: el marc legal i els objectius poden ser els mateixos i molt similars, però l’aplicació pot variar molt i sense una normalització del funcionament, no es pot utilitzar una mateixa eina (que reflecteix un funcionament, uns processos)
  • Sinèrgies entre administracions: el software lliure és també una filosofia, més enllà del codi: compartir coneixement, reaprofitar-lo. Aplicar el software lliure a la administració és aplicar també aquesta filosofia, doncs (el primer punt), i això vol dir crear sinèrgies no només a nivell tencològic entre administracions similars (equips de treball comú, establiment d’objectius) sino compartir pressupostos, inversions i despeses, o normalitzar processos i funcionaments per adaptar-nos al software (adaptar-se a l’eina).
  • Fa molts anys que l’administració està informatitzada: això vol dir un històric molt gran a compatibilitzar, i una dispersió de tecnologies i llenguatges important. Usar les mateixes eines, compartir codi, és també unificar les eines ja usades i compatibilitzar-ne l’ús cap enrere.
  • Existeix molt software privatiu (i no és MS Office) desplegat i instal·lat a les administracions que suporta processos clau. Substituir-lo per un altre software sempre és un problema (repte?), per més robust (i obert) que aquest sigui.
  • L’administració no és un ens aïllat. Conviu i interactua tant amb la ciutadania com amb les empreses, i això vol dir que haurà de conviure (ser compatible, en termes informàtics) amb el que usi la ciutadania (acceptar documents en word o excel, treballar amb documents autocad, per exemple). Es pot usar a nivell intern, però no imposar a nivell extern.
  • La complexitat i diversitat del software usat és molt, molt gran: Des de la gestió tributària o la gestió administrativa a la gestió dels serveis de la ciutat, des de la gestió de policía o serveis socials fins a la connexió interadministrativa i reús de dades via serveis web, de la gestió dels arxius a la necessitat de la gestió documental integral, la supressió del paper o la integració amb el ciutadà digital, el govern obert i mecanismes de participació continua…
  • Tots aquests canvis no es poden fer de manera ràpida: l’afectació a serveis dels que depèn la ciutadania no es deixar de tenir en compte!

El canvi, doncs, va molt més enllà del posar OpenOffice o usar Linux en estacions de treball (tot i que només això ja és un pas en la bona direcció), i és un canvi molt profund, que ha de transmetre’s a tota la organització que l’ha de fer.

Inoreader, més que un lector rss

Screenshot Inoreader
Pels que encara llegim feeds i usem els rss, quan Google va decidir tancar Reader ens vam quedar una mica orfes. Després de tastar alguna alternativa durant un temps, finalment, i gràcies a alguns amics, vaig trobar Inoreader.

Inoreader és un un interessant lector de feeds, fet per una petita empresa. No és pas OSS, però el suport és bo i s’hi pot col·laborar de diferents maneres, i aquests son els seus punts forts: la evolució (és un producte viu), el suport per part dels desenvolupadors, i l’orientació no com a simple lector, si no com una eina també de classificació i compartició d’informació.

La interfície està prou bé (usant Stylish es pot millorar – Flat Inoreader fa un millor ús de l’espai, per exemple), i algunes de les característiques més interessants son:

  • la possibilitat de crear una petita comunitat (els canals) seguint altres persones, rebent o fent comentaris, compartint enllaços… És interessant, perquè permet, en certa manera, ampliar la xarxa de confiança que un té sobre les fonts que segueix.
  • les capacitats de cerca
  • l’emmagatzematge de posts interessants (si, no és l’únic que ho té, això)
  • les possibilitats d’etiquetatge (això, lligat amb la capacitat anterior, et permet convertir-lo en un magatzem molt més versàtil i potent d’articles i referències)
  • lligams amb xarxes socials

També d’una aplicació per al mòbil, tot i que és millorable. Si voleu usar-lo des de mòbil, millor fer servir Palabre amb el plugin Inoreader for Palabre, i la cosa millora molt.

Ah, i el podeu usar en català, gràcies a en Muzzol. Si voleu col·laborar en revisar la traducció, endavant!

Què fem amb RSS?

Icona de RSS

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor.

La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar.

RSS va néixer en una època de la xarxa diferent de l’actual: es preveia una xarxa més distribuida, amb generadors de contingut molt diversos i molt nombrosos, i el canal RSS de cada generador de contingut (blog, diari, revista) era una manera d’estar al dia del que es trobava, del que hi havia.

Però la xarxa actual no és així: la generació de contingut es genera en uns quants hubs gegants, que ofereixen serveis i continguts a canvi del consum de publicitat cada vegada més dirigida. Aquests hubs basen el seu negoci en el perfilat dels seus usuaris, i com més temps passin els usuaris dins del seu ecosistema (web, apps per mòbils i tablets) més podran saber d’ells. Per tant, si l’usuari marxa o pot veure contingut des d’un altre lloc, perden aquestes dades. Per aquest motiu Facebook, Twitter, Google Plus o ara Linkedin eliminen els canals RSS o en dificulten l’accés, per mantenir captius els seus “clients”.

Ara, però, això ja no ho fan només aquests hubs. Plataformes més petites que viuen d’oferir publicitat dirigida a partir del seu contingut (blogs profesionals) eliminen o amaguen també els RSS per obligar a la visita directa al web i, així, al consum de la publicitat oferta. Tots juguen a ser Google o Facebook, o et donen la possibilitat de suscriure’t per correu (únicament) a les actualitzacions.

Vist així, els RSS no son cosa de quatre usuaris motivats: és una aposta per la nostra llibertat i privacitat. Tenir la possibilitat de llegir els canals que jo vull, quan jo vull i com jo vull em permet no només no consumir publicitat i minimitzar el meu perfilat, ens permet també construir-nos el nostre context de lectura en base als nostres gustos i possibilitats.

A tot això, a més, cal afegir-hi que el mercat dels lectors de feeds no ha evolucionat gaire en anys. El tancament definitiu de Google Reader el juliol d’aquest any feia preveure a alguns que hi hauria un creixement en les opcions, però això tampoc no ha estat així…

Possiblement no ha estat així pel mateix motiu que Google va tancar el servei de Reader: el que suposa de flexiblitat i llibertat per a l’usuari no aporta res econòmicament a qui ofereix el servei, si aquest és gratuït… i potser per això no hi ha hagut una gran oferta: com treure profit de la inversió que cal fer (cercar contingut, emmagatzemar, potència de recerca, servidors, aplicacions…)? Potser la via és oferir un servei de pagament, encara que no sigui excessivament car, però la temptació de la centralització sembla sortir de nou.

Així, què queda? D’una banda seguir mantenint RSS oberts als llocs: si no es dóna la opció, ningú podrà usar-la. D’altra, ajudar en la evolució i millora del software lliure de lectura de RSS: des de TinyRSS a RSSOwl, passant pels Live Bookmarks del Firefox.

Hipercontrol lliure (2): dades i transparència

Una gestió més transparent de les bases de dades cal més que disposar del codi font dels programes de l’Administració, comenta en Pere via twitter sobre el post anterior.

Hi estic d’acord, però només com a primer pas. Les iniciatives d’Open Data de les diferents administracions, i les obligacions i els acords de transparència ja van en aquesta direcció, tot i que, no siguem innocents, cal més compromís polític en aquesta línia, i cal acceptar les conseqüències d’aquesta obertura de dades (sens dubte beneficioses per la societat en el seu conjunt i ja a curt termini, però això és un altre debat).

Tot i així, només la transparència amb les dades dels ciutadans que gestiona l’administració, o de les dades pròpies del seu funcionament, no n’hi ha prou.

Donada la tendència actual a l’externalització de serveis i software, a l’ús creixent del núvol i la entrada cada vegada més gran d’actors privats en serveis de l’àmbit públic, potser serà necessària també una traçabilitat del codi font usat per aquests (no només el propi de l’Administració) i un compromís i monitorització de l’ús que es pot fer de la informació que aquests actors poden recollir dels moviments tant físics com digitals de la població: desplaçaments, rutines d’aparcaments, hores punta, usos d’aigua i enllumenat, usos de l’energia, accessos a instal·lacions municipals de diferents tipus, accessos als diferents serveis digitals, gestió de la informació sensible de la mateixa administració…

És necessari? En un futur caldrà treballar més en aquests aspectes (control del codi font, verificacions i homologacions de seguretat i tractament de les dades), però de moment queda molt camí per recórrer (i n’hi ha que ja ho estan fent) en l’obertura de dades, la transparència i l’assumpció del concepte de l’administració com a gestor de la informació pròpia del ciutadà.

Hipercontrol lliure

De Goofy hiperinformat a ciutats intel·ligents, precursores de HAL 9000, pot no haver-hi tanta distància com sembla.

Si el fet que Disney apliqui un sistema de control per RFID, com ens explica n’Arnau, pot no semblar tant innocent ni tant meravellós, exportar aquests conceptes a un entorn urbà amb sensors arreu, com els que es pretenen en els entorns en les diferents iniciatives de ciutats intel·ligents pot no ser tampoc gaire descabellat.

Tot i ser un salt bastant gran, és veritat que una vegada desenvolupada la tecnologia (i ja existeix), és només un problema d’escala econòmica, inversió i voluntat política, i el camí que en Pere indica perquè arribi a Europa no és tampoc gaire difícil d’imaginar: dels parcs a societats fortament controlades però econòmicament desenvolupades, i d’allà, a Europa, potser sota l’auspici de grans empreses tecnològiques.

Aquesta és la cara fosca d’una iniciativa, la de les ciutats intel·ligents, que promet molts avantatges, és clar. Però veient el que es pot arribar a saber d’un, els rastres digitals que deixem arreu només amb el mòbil (recordeu els casos dels mapes dels telèfons), o els seguiments per triangulació que es poden fer dels moviments, els sistemes de control d’entrada, compra i costums que alguns magatzems ja usen, o fins i tot la constant vigilància en l’àmbit públic sota criteris de seguretat donen molt i molt que pensar.

I tota la gestió d’aquesta informació sobre nosaltres, totes aquestes traces, que estan a un cop de clic, escapen del nostre control: no sabem què saben de nosaltres, i no sabem qui gestiona aquesta informació ni què en fa.

Potser no hauriem de tenir accés als codis font dels programes que gestionen aquestes dades, de manera que fossin de domini públic, amb llicències lliures? Iniciatives com les diferents forjes públiques per posar a l’abast el codi font de l’Administració son molt més importants del que semblen en l’àmbit de les llibertats ciutadanes i en el control dels governs per part del públic. Iniciatives com els portals de transparència i l’Open Data de les diferents administracions son passos importants en aquest sentit, però que s’haurien de complementar també amb l’obertura no només de les dades i de com es fa la gestió pública, sinó amb les eines amb què es fa…

Potser hem de tornar a recuperar el vell debat del software obert a l’Administració, de nou i com sempre per una qüestió de principis.