Tornant a l’escriptori

A partir de converses amb amics i lectures a la xarxa, i després de fer alguns experiments amb serveis web 2.0 (twitter públic, els shared de Google, les recomanacions a contactes del Google Reader, o fins i tot proves amb friendfeed o netvibes), fa temps que estic deixant aquests serveis web per les aplicacions client: estic tornant a l’escriptori, sense deixar la xarxa.

Raons com la concentració dels serveis en poques mans (i per tant, l’empobriment de l’ecosistema de la xarxa), la vigilància i ús que es pugui fer de les meves dades i la meva xarxa (la meva privacitat), la confusió entre disponibilitat de la informació, gratuïtat dels serveis i obertura de formats amb que d’altres en puguin exercir el control i la rendibilitat fan que m’inclini per intentar recuperar el control, allà  on el puc exercir: a la meva màquina, al meu domini, a la meva petita parcel·la d’Internet.

Així, torno a gestionar el meu correu en un servidor de correu particular, i recupero les dades privades que allà  hi tinc: el meu graf social, part de la meva xarxa i contactes, la informació privada d’aquests contactes (Thunderbird, amb la extensió lightning, cada vegada sembla ms un geestor d’informació personal complert)

De la mateixa manera, deixo Google Reader i passo a un agregador local: BlogBridge (he fet proves amb Rojo i Alesti, però no m’han convençut, i tampoc no m’han acabat de convèncer ni akregator ni RSSOwl). Ni cal que ningú més s’assabenti de les meves preferències de lectura, ni faig cap ús de les utilitats socials d’alguns agregadors web (Google Reader o Rojo, per exemple): em generen més feina i no sempre em donen informació acurada: prefereixo seguir i definir jo mateix els continguts que llegeixo.

De moment, continuaré usant altres serveis web, com del.icio.us, twitter o picassa, amb el mateix ús que li dóno ara, però: com un repositori on-line on trobar informació que necessito a més d’un lloc, com una missatgeria assíncrona d’ús personal.

A mesura, però, que tinguem dispositius amb més mobilitat i facilitat d’ús, o a mesura que el software d’escriptori que usem guanyi en capacitat de sincronització serà  cada vegada més fàcil montar-se magatzems i serveis propis d’informació accessibles des de qualsevol lloc.

Expandir l’ús del software lliure

Cada vegada és més fàcil comprar-se un ordinador sense Windows preinstal·lat, o bé tornar la llicència si bé preinstal·lat o no s’ha fet servir; ara que els venedors també s’estan posant al dia en assumptes de software lliure, i que els escriptoris com GNOME o KDE estan cada vegada més madurs i presenten rendiments i utilitats que ja les volguessin altres… és suficient tot això perquè arrenqui l’ús massiu tant a casa com a l’oficina del software lliure?

Mal que em pesi, crec que la resposta és no. La gran majoria d’usuaris s’han format en entorns Windows, han anat canviant les versions conforme en sortien de noves del sistema operatiu i estan acostumats a instal·lar-se software a casa (pirata) tal i com va sortint.

Formats (o deformats) de manera que el problema no està tant en les característiques (tant ètiques com funcionals) del software lliure sino en la força del costum dels usuaris.

Com es pot canviar, això? Introduint el SL tant a les oficines com a les escoles, ambdós centres de formació d’usuaris per excel·lència.