El mòbil omnipresent i necessari


Amb les mesures establertes pel control de la COVID, el mòbil s’ha fet més imprescindible que mai: control del passaport COVID, lectura de codis QR, aplicacions radar, avisos… tot s’hi amb ell.

No és imprescindible (podem portar el passaport en paper, es podria consultar la carta en paper ara que ja sabem que no es transmet per aquests superfícies ni cal rentar-ho tot com en la primera onada), però és més fàcil i còmode fer-ho al mòbil.

En Ferran Sáez ho explica molt bé a “Mòbil obligatori“: el mòbil s’està convertint en un estàndard de facto (s’ha convertit ja?) en la nostra societat, més enllà de les famoses xarxes socials.

Les conseqüències que això té, com tot el que comporta digitalització, van molt més enllà del que sembla, del què fas si no tens mòbil (i aquí mòbil significa un smartphone, no un GSM dels antics, sense dades ni possibilitat d’apps): té implicacions socials, econòmiques, administratives, ecològiques…:

  • La facilitat en què et poden rastrejar (no cal anar a la Xina) mentre deixes les teves dades i rastre arreu no només afecta la privacitat (ja en parlo prou): sabent-ho tot de nosaltres, quina informació ens poden enviar? Quins missatges? Quins canvis d’opinió? Recordem Cambridge Analytica o la campanya de Trump, això ja és ingerència directa en les nostres democràcies, en com conformem la societat.
  • Quins nous pàries digitals sortiran? Quines noves necessitats artificials creem per comoditat/facilitat d’administració i empresa?
  • Tenir un mòbil que valgui per a tot el de més adalt implica comprar un aparell que no és barat, un contracte de dades i veu amb una empresa proveïdora, tenir com a mínim una adreça de correu (gratis o pagant), i tot això son despeses que passen a ser recurrents, que administració i empreses (oh, els bancs digitals) externalitzen per fer la vida més còmoda a la ciutadania/clientela… fent que elles es paguin les despeses i posant-lo com a canal únic, o gairebé únic, d’accés per determinats serveis.

S’obliga, de facto, a una digitalització forçada i constant de tota la població, i es va creant així un mercat immens de dades que els intermediaris poden acabar venent a qui interessi, per molts usos, molts més enllà de la simple venda de publicitat.

El fet que l’ús necessari i obligatori del mòbil es pugui convertir en un estàndard de facto (o fins i tot de iure, com apunta en Ferràn) s’agreuja pel fet que no existeix una alternativa lliure o pública per aquests aparells: tots estan fabricats per empreses privades i governats per sistemes privats (Android, iPhone), de manera que aquest possible ús obligat ens llença de cap a les mans d’aquestes empreses, ens regala com a clients a tot el món extractor digital.

Si hem d’anar, doncs, a un món digital, calen sistemes digitals públics, oberts, que siguin la base de l’ús de l’aparell, fins i tot aparells d’open hardware. La resta, per més que estiguin impulsades per grans empreses han de ser alternatives de pagament (amb cèntims o dades pròpies), com a mínim des d’un marc d’ús conceptual.

És molt probable que després la gent segueixi usant més els serveis de pagament (android, iphone), però la base ha de ser pública, i el legislador, i les empreses, s’haurien d’acollir i funcionar-hi a sobre, a partir d’aquest marc, de manera que tothom, amb més o menys possibilitats, tingui les mateixes igualtats d’ús i de salvaguarda de les seves dades (i les seves vides, per tant).

Securitzar la vida (digital)

A voltes amb la seguretat en un món digital cada vegada no ja més interconnectat, sinó més independent de nosaltres i alhora més extractor de les nostres dades.

Uns serveis extractors (xarxes socials, proveïdors de serveis digitals i físics) més interconnectats entre ells i que ens fan més vulnerables quan tenen fuites o robatoris de dades, perquè en el món digital, nosaltres som les nostres dades: les que posem i les que se’n dedueixen de quan, com i on les posem.

Què fer, doncs? Assegurar l’origen de la informació: nosaltres. Què usem, com ho usem, que permetem guardar. Petits esforços per no tenir-ho tot obert que ens poden ajudar. Com tancar la porta de casa quan sortim (ningú pensa en deixar-la oberta perquè no el robaran, oi?)

Via Bruce Schneier trobo una serie de tres articles a Ars Technica fàcils i clarificadors.

Resum ràpid: securitzar ordinador i mòbil bloquejant-lo si no l’usem o no hi estem al davant, usar contrasenyes fortes i desconfiar del que t’arribi i et demani dades, vingui d’on (sembli que) vingui.

Fàcil… i tots deixem de fer-ho alguna vegada.

Streaming, autoplay, i el canvi climàtic

Fa uns dies em demanava la meva filla si el veure vídeos en streaming consumeix molta energia, que ho havia sentit en algun lloc.

I em poso a explicar-li que si, que el fet que cada vegada que piquem un vídeo, o que l’autoplay de l’Insta o del Twitter s’activa, fa que hi hagi d’haver en algun lloc una màquina permanentment engegada per servir la nostra petició, que pot arribar en qualsevol moment, i que aquesta màquina té altres màquines que la vigilen, que li fan còpies de seguretat, que té servidors redundants, que diferents vídeos poden venir de diferents llocs que estan sempre engegats, que aquests ordinadors generen calor que cal dissipiar i que per tant cal tenir equips de refrigeració que consumeixen encara més energia, que pel mig, pel camí, hi ha més ordinadors que dirigeixen la petició i la resposta, controlen la seguretat, fan controls, validen que la informació arribi, i que després tot això arriba als nostres mòbils o ordinadors, que consumeixen energia, també a través dels routers de casa que els tenim sempre engegats també, i a això cal afegir que sempre volem estar al dia i que per tant els mòbils fan permanentment peticions d’informació, per veure si hi ha coses noves (penseu en missatgeria), que fa que sempre hagi d’estar tot funcionant…

A mesura que li explico, veig que comença a adonar-se de tot el que implica voler estar sempre al dia, i la nostra necessitat impulsiva de novetats de les que, moltes vegades, podríem passar-ne sense…

Hauríem d’estendre la consciència ecològica no només al consum d’aliments i de béns, o al transport, sinó també al consum massiu d’informació immediata, la infoxicació que patim tothom sense ni adonar-nos-en, perquè té un impacte importantíssim també.

Libra o la privatització total de l’economia


El juny d’aquest any Facebook anunciava la creació de la seva pròpia criptodivisa, dins d’una aliança amb d’altres proveïdors tecnològics, per poder fer pagaments i altres operacions financeres des de les seves aplicacions per a tots els seus usuaris, tinguin o no accés a canals financers tradicionals (com quan volien donar accés universal a internet amb drons i satèl·lits).

En la línia de moviments que està fent per unificar els seus productes, i per tant, la seva base d’usuaris i la informació creuada i perfilada que n’extreu d’aquests, oferir un mitjà de pagament suportat/aliat amb d’altres proveïdors tecnològics i financers és posar-li la cirereta al pastís: tancar un cercle on tens tota la informació d’algú (què fa, qui és, què mira, que li agrada), per tant pots saber què vol, que li agrada, què compra o on és, i d’aquí a permetre que pagui hi ha un pas per tal que tot es faci dins del teu ecosistema.

La comparació amb WeChat és inevitable, o molt fàcil de fer, com a mínim. Però hi ha diferències, més enllà de la facilitat/possibilitat d’integració tecnològica, i la més evident és el model econòmic en que es basa cada aplicació:

  • En el cas de WeChat, tot l’ecosistema d’aplicacions, compres i pagaments es basen en el diner real, en el yuan. I hi haurà moneders, càrregues de saldo, crèdits, etc., però la moneda és la oficial xinesa, en aquest cas: es crea un ecosistema digital nou, un mercat nou, si volem, però no una moneda nova.
  • Amb la Libra Facebook vol crear tot un sistema econòmic nou, amb una possibilitat d’impacte sobre l’economia mundial molt alta per la seva gran base d’usuaris… i això comporta un risc real en cas de fallida: què passa si la moneda (amb la que prometen que es pugui fer qualsevol cosa) fa fallida? Qui li donaria suport?

S’han aixecat veus en contra, Governs i reguladors ja han expressat els seus dubtes, i empreses que havien donat el seu suport inicial comencen a fer-se enrera, deixant a Facebook amb molt poc suport… (tornant a WeChat, potser ells no necessiten una moneda nova controlada per ells: el govern xinès, emissor del yuan, té participació a Tencent, l’empresa propietària de WeChat: ells mateixos garanteixen l’estabilitat del model econòmic).

El que espanta aquí no és només la possibilitat d’un impacte sobre l’economia mundial en cas de fallida de la Libra: és la nul·la consideració que té Facebook per la privacitat, per tant si ja fa el que vol amb el que té ara, què no pot arribar a fer si a sobre té tota la informació de les nostres compres? Ja no només del que mirem, sinó del que realment fem/comprem? Si segueix avançant per aquí, només li faltarà la pota analògica (com ja estant fent Google i Amazon amb wearables i assistents) per tenir el coneixement absolut del que fem.

La concentració de tota aquesta informació i poder en unes poques mans privades desequilibra totalment el sistemes i garanties socials, tant sols per una qüestió de tamany i escala. És un risc que no podem assumir, un futur cap a on és millor no anar.

Humanitats per a la tecnologia

O acabarem deshumanitzant-nos nosaltres, sense capacitat d’acció ni reacció.

Es que el terreno de la inteligencia artificial ya no es solamente un espacio para la tecnología y la ciencia de computadores, es un terreno que abarca absolutamente todas las disciplinas intelectuales.[…]

John Etchemendy, entrevistat a El País Semanal (9/7/2019)

John Etchemendy parla de la IA, però el mateix es pot aplicar al big data, a les xarxes socials o a qualsevol sistema d’avui en dia: com més estesa està la tecnologia dins de les nostres vides i de la societat en general, menys la podem deixar únicament en mans de tecnòlegs i més hem d’humanitzar-la.

I quan dic humanitzar-la no parlo de posar-li cares humanoides als robots, veus masculines i femenines als assistents ni emoticones més o menys divertides a les aplicacions de missatgeria: cal aplicar els mateixos controls i criteris que a la resta d’apartats de la nostra vida: ètica, filosofia, legalitat i control públic. Cal no tenir fer cega en uns algorismes de decisió que no coneixem, però que filtren el que veiem o el que fem, no deixar-se portar per una falsa creença en algorismes suposadament acrítics, però que estan creats, la majoria, per empreses que responen al criteri econòmic del màxim benefici, sigui per esprémer dades o per interessos polítics de control (i les subvencions que els acompanyen). No estan gaire lluny els escàndals de Cambridge Analytica, la xarxa Echelon o el control social brutal a la Xina, exponent màxim de l’entramat polític-econòmic-militar (el gran tallafocs, els algorismes de puntuació social, el control de la minoria uigur), els programes d’infiltració i control del govern rus, o totes i cada una de les publicitats que rebem ara i adés.

La tecnologia no es governa per si sola, ni està aïllada de qui la fa: incorpora totes les bondats i totes les maldats dels seus creadors, els seus biaixos racial, sexistes o socials, els seus errors i descuits.

A mesura que la tecnologia governa cada aspecte de la nostra vida, tots aquests perills i errors s’hi escolen, de manera augmentada cada vegada: el que pot ser un petit error o descuit en un formulari, pot ser un biaix sexista o racista en una aplicació de reconeixement facial, o un descuit de determinada característica pot afectar a aplicacions d’ajuda policials o de gestió econòmica (penseu en bancs, hipoteques, crèdits…)

Afegim ara les potencialitats del big data i els algorismes que el governen, com ensenyem a les IA o les capacitats de decisió de sistemes de defensa… i hi sumem la confiança cega que tenim en els resultats de qualsevol cerca que fem o de qualsevol suggeriment que ens presenta la pantalla o l’assistent de torn, de vegades per pròpia comoditat.

[…]el agravante de que toda esta aura, toda esta admiración ciega por la tecnología, nos hace pensar que las decisiones que toma un computador son mucho más fiables que las que toma un individuo. Eso es un gran peligro.

John Etchemendy, a la mateixa entrevista

La tecnologia és un mitjà, una eina, res més, però està tan imbricada en les nostres vides que no podem deixar que s’autogoverni, o que es desgoverni: no ens hem de protegir de la tecnologia, ens hem de protegir, controlar, educar a qui la crea: nosaltres mateixos.