Open Data: plataformes minoritaries però qualificades

Open Data Badge

Els portals d’open data, junt amb els de transparència, son una peça clau en les estratègies d’obertura dels nostres governs: permeten accedir a la font d’informació de manera directa, per després fer la explotació que calgui d’aquelles dades.

Les mateixes administracions han de garantir la netedat del procés d’extracció de les dades i la objectivitat de les mateixes, i usar-les, iguals que tercers, en la presentació de resultats o serveis (reutilització de les dades).

Això ja fa temps que ho sabem, i fa temps que es fa: els datasets de diferents fons creixen, es despleguen i acumulen en portals propis i aliens i serveixen per a la presentació de les dades.

El camí recorregut els últims anys ha estat el de la creació de datasets (i encara ha de créixer més), i en la reutilització de les dades, sobretot, en portals de transparència o de presentació de dades.

Però queden dos grans punts per treballar:

  • La qualitat i normalització de les dades (presenten tots les dades en els mateixos formats? son reutilitzables i directament comparables?)
  • La orientació dels portals: quin ha de ser el seu públic objectiu?

Determinades plataformes i usos no seran mainstream ni d’ús pel gran públic, però potser tampoc no cal: només cal que siguin realment útils per a una minoria qualificada que les fa servir i les analitza, generant opinió, facilitant la seva comprensió, etc.

No es pot pretendre que tota la població en faci ús, però cal donar informació i eines per a qui les necessita: això enriqueix la qualitat democràtica i amplia el joc polític a diferents actors socials, ja siguin les mateixes administracions per presentar dades, entitats, periodistes, investigadors o la ciutadania en general, i facilita el control públic i la fiscalització de decisions i accions.

De Decidim a Participa: implicant la ciutadania en les decisions

Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions.

Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius.

Així, aquestes plataformes son una base tecnològica que pretenen un canvi molt més gran: passar d’una democràcia representativa a una democràcia participativa (en un moment en què els partits comencen a perdre pes i legitimitat com actors únics de l’escena política), l’èxit del qual depèn de diversos factors:

  1. De la pròpia eina
  2. D’expandir l’hàbit de la discussió i la decisió
  3. De la resposta que des de l’Administració es doni a les peticions (de com es plantegin i de com s’argumentin les decisions)

Pel camí caldrà aprendre a usar l’eina, a trobar-ne els usos adients i a saber on i quan va millor usar-la: en quins i quants processos, si se’n poden obrir molts o pocs, si la gent hi participem o no, si ens sentim escoltats, si els gestors es senten interpel·lats també…

Sigui com sigui, a nivell de ciutadania és un experiment i una proposta molt interessant, igual que per a l’Administració: el fet que no sigui ja una sola ciutat, sinó un conjunt de ciutats qui construeix i desplega aquestes plataformes, implicant també els usuaris, permet un creixement sostingut i uniforme continuat en el temps, amb funcionaments comuns arreu.

Les implicacions d’això a nivell d’educació i maduresa política de tots plegats son enormes si ho sabem fer bé, i el lligam amb eines i portals de transparència, opendata i rendició de comptes és el següent pas.


(*) Tecnològicament, és una plataforma feta en Ruby on Rails, on no es guarda cap dada particular de ningú i es preserva l’anonimat, i on es fan servir eines totalment lliures (estadístiques, mapes) disponibles a la xarxa: es segueix fil per randa la filosofia de codi obert i es respecta la privacitat i anonimat de les dades personals.

Wannacry, els espies digitals i les conseqüències globals

Imatge via EMSISOFTblog

Sabrem mai l’abast de l’atac del passat divendres 12 de març?

Mentre d’alguns afectats coneguts (el NHS, per exemple) pot ser que tinguem dades públiques i fiables, d’altres (Telefónica i un munt d’empreses privades) segurament mai sabrem l’afectació real, donat que la seva imatge de proveïdor tecnològic pot quedar tocada; ens haurem de conformar amb els números d’afectats globals donats per empreses que es dediquen a lluitar contra els virus.

Sigui com sigui, la història de com ha anat tot plegat, des de revelació de la debilitat i l’ús per part de la NSA fins la casual aturada inicial de l’atac registrant un domini, no té pèrdua. El comunicat de Microsoft, explicant que cal tenir el software al dia, i carregant també contra la NSA, li posa la cirereta al pastís (jo he fet el que havia de fer, i si la gent no està al dia i aquells se n’aprofiten i no m’ho diuen…)

El problema, així, no és un tema únicament tecnològic: la dependència massiva en un sol proveïdor segurament no ajuda, el fet que les empreses i administracions no tinguin el seu software al dia tampoc i, sobretot, la nefasta actuació de la NSA en aquest cas, guardant-se informació per al seu propi ús, ha estat clau: la solució és compartir la informació amb fabricants i comunitat per trobar una ràpida solució.

Segurament podem carregar-nos al missatger i dir que el problema ve de la massiva filtració d’informació per part de WikiLeaks i de com gent sense escrúpols i amb molts coneixements n’han fet ús, i potser hi ha ajudat, és clar, però el fet és que els forats de seguretat, o potser fins i tot les portes de darrere, hi són. I si hi són, els descobriran i els usaran, malgrat tot l’obscurantisme que hi vulguis posar a sobre.

Cal deixar a jugar a espies analògics en el món digital, perquè les regles i les afectacions son lleugerament diferents que al mon real: si descobreixes quelcom, no t’ho guardis, cal compartir-ho per què ho arregli sigui qui sigui, perquè no saps si algú més ja ho sap també. Això, o les agències de seguretat que juguin així a aquest joc, es converteixen en vectors d’inseguretat, elles mateixes. I ara, mentre imaginem una combinació de Wannacry i Stuxnet, anem parxejant sistemes (o passant a Linux).

La gestió poc social de les xarxes socials

La societat canvia, evoluciona, madura.

Demanem als nostres governs més transparència, ens plantegem les nostres identitats (socials, religioses, sexuals), reclamem el nostre dret a la privacitat i la llibertat d’expressió i volem redibuixar el sistema polític, fent-lo més participatiu per tothom.

Per a tot això, usem la xarxa i la tecnologia: dades obertes, periodisme de dades, control ciutadà sobre les finances, plataformes de comparació, pressupostos oberts, portals de transparència, ús del software de codi obert, portals de consumidors… tot un seguit de mesures per recuperar el control, per monitorar les decisions, per fer-les de tots i controlar que ningú se n’aprofita.

Vivim mitja vida en aquest sistema que intentem recuperar, d’acord a unes normes comunes, conegudes per tots, més o menys acordades per tots, i sotmeses a la revisió de tots: democràcia, amb els seus ets i uts.

L’altra mitja vida la vivim a les xarxes socials, siguin quines siguin. Hi deixem hores i dades: relacions, fotos, impressions, gustos, comentaris, reaccions, enllaços. Mirem molt, llegim no tant, i escrivim menys, reaccionem al que ens agrada o ho compartim, ho guardem… Som actius, i la nostra activitat indica com som i què ens agrada. I tot això es guarda, s’emmagatzema i s’analitza, sense permís de ningú, sense dir què ni perquè.

Entrem al món de les xarxes socials acceptant les seves condicions i les alimentem, sense adonar-nos del que fem, complim amb les seves normes unilaterals i si les trenquem (sense saber com ni perquè, sense tenir un sentit, sota arbitrarietat moltes vegades) ens fan fora sense més, amb poques o cap explicació… però no ens tornen el que és nostre: les nostres dades, el nostre jo. Se’l queden, per seguir traient-ne profit. A qui li permetríem una cosa així al món real?

Les grans empreses darrere les xarxes socials tenen immenses quantitats de diner per fer seguir creixent les seves mines de dades, per fer-nos caure-hi d’una manera o altra o cada vegada conèixer més coses, per escapar al control dels limitats governs nacionals (territorials) buscant paradisos fiscals per pagar menys impostos o per teixir xarxes d’empreses dependents unes d’altres per repartir-se responsabilitats, advocats per defensar-se de demandes o per aprofitar-se de condicions de treball pèssimes en països en desenvolupament.

No tot el que ens arriba a través de la brillant pantalla de colors del dispositiu prové d’un grup de joves talentosos en unes oficines lluminoses i ben equipades. Clar que n’hi ha, però no arreu, i el treball si que es subcontracta arreu (aquí, a San Francisco, a Karachi i a Abuja).

Vol dir això que les empreses son dolentes per si mateixes? Les empreses son màquines de fer diners, unes amb més ètica que altres, unes més transparents que d’altres.

Avui en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem immersos, conscients de la nostra dependència i del que comporta: ens queda la oportunitat de veure a qui li volem donar les nostres dades i quantes (perquè a algú li acabarem donant) i com intentem controlar què fan.

2016: majoria d’edat de l’espionatge digital

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?).

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.