Libra o la privatització total de l’economia


El juny d’aquest any Facebook anunciava la creació de la seva pròpia criptodivisa, dins d’una aliança amb d’altres proveïdors tecnològics, per poder fer pagaments i altres operacions financeres des de les seves aplicacions per a tots els seus usuaris, tinguin o no accés a canals financers tradicionals (com quan volien donar accés universal a internet amb drons i satèl·lits).

En la línia de moviments que està fent per unificar els seus productes, i per tant, la seva base d’usuaris i la informació creuada i perfilada que n’extreu d’aquests, oferir un mitjà de pagament suportat/aliat amb d’altres proveïdors tecnològics i financers és posar-li la cirereta al pastís: tancar un cercle on tens tota la informació d’algú (què fa, qui és, què mira, que li agrada), per tant pots saber què vol, que li agrada, què compra o on és, i d’aquí a permetre que pagui hi ha un pas per tal que tot es faci dins del teu ecosistema.

La comparació amb WeChat és inevitable, o molt fàcil de fer, com a mínim. Però hi ha diferències, més enllà de la facilitat/possibilitat d’integració tecnològica, i la més evident és el model econòmic en que es basa cada aplicació:

  • En el cas de WeChat, tot l’ecosistema d’aplicacions, compres i pagaments es basen en el diner real, en el yuan. I hi haurà moneders, càrregues de saldo, crèdits, etc., però la moneda és la oficial xinesa, en aquest cas: es crea un ecosistema digital nou, un mercat nou, si volem, però no una moneda nova.
  • Amb la Libra Facebook vol crear tot un sistema econòmic nou, amb una possibilitat d’impacte sobre l’economia mundial molt alta per la seva gran base d’usuaris… i això comporta un risc real en cas de fallida: què passa si la moneda (amb la que prometen que es pugui fer qualsevol cosa) fa fallida? Qui li donaria suport?

S’han aixecat veus en contra, Governs i reguladors ja han expressat els seus dubtes, i empreses que havien donat el seu suport inicial comencen a fer-se enrera, deixant a Facebook amb molt poc suport… (tornant a WeChat, potser ells no necessiten una moneda nova controlada per ells: el govern xinès, emissor del yuan, té participació a Tencent, l’empresa propietària de WeChat: ells mateixos garanteixen l’estabilitat del model econòmic).

El que espanta aquí no és només la possibilitat d’un impacte sobre l’economia mundial en cas de fallida de la Libra: és la nul·la consideració que té Facebook per la privacitat, per tant si ja fa el que vol amb el que té ara, què no pot arribar a fer si a sobre té tota la informació de les nostres compres? Ja no només del que mirem, sinó del que realment fem/comprem? Si segueix avançant per aquí, només li faltarà la pota analògica (com ja estant fent Google i Amazon amb wearables i assistents) per tenir el coneixement absolut del que fem.

La concentració de tota aquesta informació i poder en unes poques mans privades desequilibra totalment el sistemes i garanties socials, tant sols per una qüestió de tamany i escala. És un risc que no podem assumir, un futur cap a on és millor no anar.

Humanitats per a la tecnologia

O acabarem deshumanitzant-nos nosaltres, sense capacitat d’acció ni reacció.

Es que el terreno de la inteligencia artificial ya no es solamente un espacio para la tecnología y la ciencia de computadores, es un terreno que abarca absolutamente todas las disciplinas intelectuales.[…]

John Etchemendy, entrevistat a El País Semanal (9/7/2019)

John Etchemendy parla de la IA, però el mateix es pot aplicar al big data, a les xarxes socials o a qualsevol sistema d’avui en dia: com més estesa està la tecnologia dins de les nostres vides i de la societat en general, menys la podem deixar únicament en mans de tecnòlegs i més hem d’humanitzar-la.

I quan dic humanitzar-la no parlo de posar-li cares humanoides als robots, veus masculines i femenines als assistents ni emoticones més o menys divertides a les aplicacions de missatgeria: cal aplicar els mateixos controls i criteris que a la resta d’apartats de la nostra vida: ètica, filosofia, legalitat i control públic. Cal no tenir fer cega en uns algorismes de decisió que no coneixem, però que filtren el que veiem o el que fem, no deixar-se portar per una falsa creença en algorismes suposadament acrítics, però que estan creats, la majoria, per empreses que responen al criteri econòmic del màxim benefici, sigui per esprémer dades o per interessos polítics de control (i les subvencions que els acompanyen). No estan gaire lluny els escàndals de Cambridge Analytica, la xarxa Echelon o el control social brutal a la Xina, exponent màxim de l’entramat polític-econòmic-militar (el gran tallafocs, els algorismes de puntuació social, el control de la minoria uigur), els programes d’infiltració i control del govern rus, o totes i cada una de les publicitats que rebem ara i adés.

La tecnologia no es governa per si sola, ni està aïllada de qui la fa: incorpora totes les bondats i totes les maldats dels seus creadors, els seus biaixos racial, sexistes o socials, els seus errors i descuits.

A mesura que la tecnologia governa cada aspecte de la nostra vida, tots aquests perills i errors s’hi escolen, de manera augmentada cada vegada: el que pot ser un petit error o descuit en un formulari, pot ser un biaix sexista o racista en una aplicació de reconeixement facial, o un descuit de determinada característica pot afectar a aplicacions d’ajuda policials o de gestió econòmica (penseu en bancs, hipoteques, crèdits…)

Afegim ara les potencialitats del big data i els algorismes que el governen, com ensenyem a les IA o les capacitats de decisió de sistemes de defensa… i hi sumem la confiança cega que tenim en els resultats de qualsevol cerca que fem o de qualsevol suggeriment que ens presenta la pantalla o l’assistent de torn, de vegades per pròpia comoditat.

[…]el agravante de que toda esta aura, toda esta admiración ciega por la tecnología, nos hace pensar que las decisiones que toma un computador son mucho más fiables que las que toma un individuo. Eso es un gran peligro.

John Etchemendy, a la mateixa entrevista

La tecnologia és un mitjà, una eina, res més, però està tan imbricada en les nostres vides que no podem deixar que s’autogoverni, o que es desgoverni: no ens hem de protegir de la tecnologia, ens hem de protegir, controlar, educar a qui la crea: nosaltres mateixos.

Mobilitat intel·ligent … i distribuida

El canvi que es preveu en mobilitat en poc temps pot ser brutal: no només els cotxes elèctrics o la conducció autònoma, sinó el canvi al model de serveis (llogar quilòmetres) en comptes de propietat, el cotxe compartit per trajectes (si ja no és el propi) o els nous mitjans de transport: bicicletes i, sobretot, patinets en l’àmbit urbà.

Tot un repte per a la societat (quan ens costarà acceptat vehicles autònoms, no veure cap conductor?), per a les ciutats i vies (redistribució del trànsit, adaptació i pacificació de carrers), i per als legisladors: nous models de convivència viària que caldrà regular. I tot un canvi i afectacions socials derivades dels canvis a la indústria de l’automòbil (li haurem de començar a dir del transport? i de l’impacte laboral (taxistes, vtc, conductors, missatgeria…) o de l’accés al propi mitjà de transport (què passarà si no tenim mòbil, o targeta o algun mitjà de pagament electrònic? Noves exclusions socials?)

Però seran realment tan efectius i positius els canvis com ens els semblen anunciar? El vehicle pot fer molt, és clar. Però el vehicle és la punta de l’iceberg de tot un sistema de mobilitat que també haurà de canviar, i del que, com a mínim, no sembla tant sentir-se a parlar:

  1. El cotxe elèctric no contaminarà. No, sempre que l’energia provingui de fonts no contaminants. Que s’està fent per preveure la demanda elèctrica que hi haurà quan la majoria dels cotxes siguin elèctrics? D’on traurem l’electricitat? Si l’electricitat segueix provenint de centrals de petroli, gas o carbó, l’únic que farem serà desplaçar els punts de contaminació: de milers de tubs d’escapament a la ciutat a xemeneies gegants en punts centralitzats. I el clima seguirà patint.
  2. Perquè el canvi en el transport sigui efectiu, hi hauria d’haver un canvi en les necessitats de transport. I això vol dir un canvi social:
    • Per més elèctrics, autònoms o compartits que siguin els vehicles, si tots sortim i entrem alhora, com passa ara, seguirem necessitant tants vehicles com gent es desplaça alhora, i seguirem necessitant territori asfaltat per absorbir aquests cotxes.
    • Un canvi en la mobilitat i en l’impacte climàtic i social que té implicaria l’adaptació i flexibilització dels horaris de treball de les empreses, per repartir les necessitats de transport, i no necessitar una flota de vehicles capaç d’absorbir el moment punta, i infrautilitzada en la resta de moments: seria el mateix mal ús de materials i energia que ara.

Ens cal evolucionar cap a un model intel·ligent, flexible i ecològic de mobilitat, sens dubte. I això és, simplement, un aspecte més del canvi que hem de fer cap a una societat intel·ligent, flexible i ecològica.

De l’objecte nòmada al servei encadenat

El 2004 Apple comprèn que el benefici està en la venda de l’objecte nòmada i no en la de les dades que hi circulen, que han de ser bàsicament gratuïtes […]

Jacques Attali. Breu història del futur. (Ara Llibres, 2007, pàg. 95)

La cita i el llibre tenen uns anys, no gaires, i el temps l’ha desdit: en treure el 2007 l’Iphone el mateix Apple acabarà veient que el negoci no està en l’objecte, sinó en les dades. Per Apple, l’objecte és un mitjà d’accés a les dades (siguin llegides, escoltades o visionades: la informació com a servei de consum, de subscripció), la diferència d’Apple és que ha sabut lligar aquest consum de dades amb una experiència exclusiva (i la cuida: intenteu publicar alguna aplicació sense un mínim de qualitat a l’Apple Store).

Però tot canvia ràpid, molt ràpid: si el 2007 encara podíem parlar d’una societat nòmada lligada a un nou continent (Internet) per descobrir, tot el que es podia imaginar en aquells moments s’ha capgirat. Seguint amb la imatge de la descoberta, aquesta pot haver estat la colonització de tot un continent més ràpida per la història per part de les noves companyies de les Índies que, seguint el model de les dels segle XVIII, s’han fet immensament riques i distribueixen el territori com els plau.

Facebook per substituir Internet

Facebook està treballant en la integració del propi Facebook, Instagram i Whatsapp en una única plataforma de missatgeria.

El món tendeix a les converses, a la imatge i al vídeo. Whatsapp, Telegram, Instagram, Twitter, stories, periscopes i demés ens donen la il·lusió d’una connexió instantània amb tothom que necessitem, els mitjans estan en aquestes plataformes i tothom hi obre canals per estar-hi present, prop dels usuaris/clients. Móns autocontinguts, on no cal sortir per tenir-ho tot, perquè tothom vol ser-hi perquè resulta que gairebé tothom hi és. Un circle virtuós perfecte per qui controla la plataforma, que pretendrà, alhora, fer-la més gran i més complexa.

I aquest és el camí que agafa Facebook ara: agrupar la base del seu model de negoci de publicitat (amb una base d’usuaris estancada), amb la base d’usuaris que més creix i amb més potencial de creixement per edat i ús, i amb la base d’usuaris més gran i més dinàmica, però menys monetitzada. Cada grup té les seves característiques d’ús i potencialitats, i ajuntar-los tots en un té el gran avantatge de disposar en un sol lloc de tota la informació d’ús i segmentació que vulgui, alhora que els usuaris podrem “gaudir” dels avantatges de la interconnexió de les tres plataformes.

Marck Zuckerberg ens explica que Facebook fa una aposta per la privacitat, saltant de l’insegur món del web a la privacitat i la seguretat dels missatges encriptats punt a punt. El que en Zuckerberg s’estalvia d’explicar-nos, però, és que privacitat no exclou la seva vigilància: que tercers no puguin veure el contingut dels missatges encriptats no vol dir que la seva empresa no pugui rastrejar millor que mai què fem o no fem, si tot es fa al mateix lloc.

Antoni Gutiérrez-Rubí indica molt encertadament que el que sembla voler Zuckerberg és crear el WeChat occidental, el servei dominant de missatgeria a la Xina, que no només té missatges, sinó que té una ecologia d’apps incloses molt més avançades que les integracions de Facebook, permetent des d’un sol punt des de converses a compres, de pagaments a jocs.

El recent anunci de que es podran fer compres des d’Instagram sembla confirmar aquest moviment.

John Battelle ho explica en la mateixa línia, fent també el símil amb WeChat, i com aquest moviment és també estratègic de cara als seus rivals Amazon i Google (si dins de la seva mega-aplicació de missatgeria tot es pot comprar i tot es pot cercar, què necessitaríem fora?)

En Gutiérrez-Rubí alerta de l’ús que pot fer-se d’aquest conjunt d’informació si l’empresa col·labora amb governs poc democràtics (com passa a la Xina o Rússia), i en Battelle en dubta una mica, bàsicament per l’entorn social completament controlat de la societat xinesa. Però no cal pensar només en governs: què passa quan l’empresa faci un ús indegut de totes les dades que tingui de nosaltres, passant-se-les a tercers sense el nostre consentiment? (bancs o asseguradores, per exemple).

Sigui com sigui, el que està clar és que Facebook pretén seguir sent el substitut d’Internet, el lloc on tot passi i per on tothom hi passi. Ho ha intentat amb la web, i veient que ara el món deriva cap al mòbil, intentarà donar-nos una aplicació no ja per poder seguir-nos arreu, sinó per fer-ho tot allà: un jardí totalment tancat, suposadament respectuós amb la privacitat, però totalment pensat en termes de l’economia de la vigilància.