Despublicitar la xarxa

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors?

Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes).

El que és interessant de l’article d’en Williams és la orientació que li dóna: no és només la nostra privacitat o el seguiment arreu el que estem perdent, és també un dels recursos més escassos i valuosos que tenim: la nostra atenció.

En l’economia de l’abundància informativa actual, el recurs escàs és el nostre temps, que és limitat.

Tothom crida i fa ganyotes perquè mirem i ens fixem (aquí coincideix amb el que en Mossberg deia al seu article), i això fa que tot es dissenyi perquè estiguem temps (perquè dediquem tanta atenció com sigui possible) allà on ens poden ensenyar coses o perfilar-nos i estudiar-nos per poder-nos ensenyar més coses…

Per tant, si no veiem anuncis (els bloquegem) recuperem la nostra atenció en allò que ens interessa originalment, i els anuncis dels anuncis (les plataformes com Facebook, Twitter, G+ o d’altres) perden la seva finalitat publicitaria, la seva força, igual com els mitjans de continguts que acaben publicant qualsevol notícia (com més escandalosa millor) per tal que hi fem un cop d’ull (a la notícia i als anuncis que la rodegen).

M’agrada aquesta idea de recuperar la nostra atenció, de no despistar-nos amb qualsevol cosa i recuperar el control del nostre entorn informacional, de que la publicitat i el disseny han de servir per comunicar coses interessants per al destinatari, i de respectar la privacitat de cada un. Si els bloquejadors d’anuncis han de servir per a tot això, endavant.

Però dubto molt que aquest sigui el camí per on anirem, i que tant la indústria de la publicitat com els fabricants (de productes físics, o de serveis, tant li fa) sigui per on acabin anant: no, mentre l’economia es basi en incrementar els beneficis a base de vendre més i més. És incompatible.

Es poden millorar els anuncis web?

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí).

Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!).

Sigui com sigui, els evitem perquè no ens aporten, la majora de vegades, gaire valor.

Walter Mossberg proposa una solució en un article a The Verge:

The answer is for the ad industry to reform itself, so people don’t turn to ad blockers. Ads need to be less intrusive, less burdensome, and smarter. Tracking needs to be more transparent, and more under the user’s control. And this reform should start now, when ad blockers are still used by a small minority of users.
Walter Mosberg: The real trouble with web ads

Si, és clar que ens rastregen i miren què fem i en funció del que fem/busquem/llegim ens ofereixen (no sempre, però gairebé) coses relacionades per intentar atreure el nostre interès…

Com diu en Mossberg, els anuncis han de ser menys basts, més integrats en el context, i hem de tenir realment la opció de dir que no ens segueixin: la indústria ha de canviar.

Però el canvi ha d’anar més enllà de la pròpia indústria anunciant, ha d’arribar als fabricants dels productes, o fins i tot han de treballar plegats. El que pot despertar el meu interès no és només un producte que vaig comprar una vegada, sinó allò que està relacionat amb el que compro habitualment i que pot interessar-me d’alguna manera, i que potser no el fa la mateixa empresa. Com? No ho sé, ofereix-m’ho tu.

La màgia del bon venedor, que sap entendre el client i veure el que potser ni ell sap què vol però que li pot agradar, s’ha de transformar en algorismes i números, i això no s’aconsegueix només rastrejant i perfilant el client: el fabricant ha de saber quins productes té, com vendre’ls, quin valor tenen i com es relacionen entre ells, i el venedor ha de saber com relacionar els productes dels seus clients (els que el paguen) en funció d’aquells a qui mira, els compradors.

S’ha d’anar més enllà dels frames al costat d’un text, o dels fons dels articles o de pantalles introductòries a una web, oblidar la part de baix de la pantalla del mòbil per presentar anuncis o dels continguts patrocinats que no tenen res a veure amb allò que ens interessa, avançar en la gestió i coneixença d’allò que s’ofereix i en la manera d’oferir-ho, en trobar el moment. Pensar en versions amb anuncis, sense anuncis i de pagament o amb models mixtes, amb anuncis relacionats però ben integrats, perquè no? Cal despertar l’interès del visitant, del lector, perquè es transformi en consumidor, i no tractar-lo per defecte com un consumidor sense criteri, una màquina de comprar per exprimir.

Sigui com sigui, el model d’inserció arreu de publicitat l’únic que aconseguirà és vacunar-nos contra ella i generar eines per lluitar-hi com els bloquejadors.

De la impremta a la pantalla

Nicholas Carr argumenta a The ebook equilibrium que la cultura del llibre (en paper o digital) no és la cultura de l’ordinador. Per Carr, tot i el fons social de la lectura, llegir és un acte eminentment privat i personal, una relació llarga i profunda amb el text, que ha d’estar lliure de distraccions i d’interrupcions i imposicions d’altres indústries.

Hi estic d’acord. Gegants com Amazon, o d’altres com FNAC i similars no son sinó venedors que intenten maximitzar el número de vendes de llibres o “productes culturals” indicant suggerències o proposant models de consum sense sentit per un lector, sense importar la qualitat del llibre o el que això pugui suposar. De fet, formats electrònics com els lectors de pantalles de tinta electrònica de 6 polzades en blanc i negre poden suposar una estandardització dels llibres (mateix format i possibilitat gràfica, amb la consegüent reducció en costos de distribució), el que acabaria també amb el llibre-objecte, pensat no només com un text, sinó com un conjunt de sensacions (paper, enquadernació, il·lustracions).

Ara bé, tot i tenir part de raó tampoc no cal carregar tot el mort a la indústria del contingut on-line: les mateixes editorials moltes vegades provoquen l’aparició de títols de molt baixa qualitat (quan no toquen les històriques, toquen les de erotisme, i ara anem per independències) per intentar esprémer la (suposada) gallina dels ous d’or.

Sigui com sigui, si la indústria editorial (amb els seus ets i uts) es deixa vèncer per la immediatesa i la necessitat d’experiències socials i de venda de publicitat d’internet es colarà un gol a si mateixa.

En la mateixa línia, John Battelle també apunta quelcom similar en el cas de la premsa (diaris i revistes): la estandardització de presentacions, la necessitat de novetats continues i l’adaptació mal feta a un mitjà diferent del paper com és internet no fa cap bé a les diferents capçaleres:

  • tant la imatge com el contingut de qualitat son el que porta lectors,
  • la publicació continua de contingut de baixa qualitat o similar al d’altres llocs no aporta gaire, amb el temps,
  • el valor de la selecció i d’una línia editorial comporta el reconeixement de la marca amb el temps.

De la mateixa manera que abans, l’adopció per part del món editorial de modes i periodicitats de presentació aliens a ell, provinents del món tecnològic, desdibuixen i desvirtuen la mateixa imatge del mitjà (anuncis, stream continu, banners de notícies, carrussels).

Ambdós autors fan crides a mantenir el caràcter únic del món editorial, el que li dóna valor: focalitzar en la lectura, aprofitar les característiques del mitjà i no deixar-se colonitzar per pràctiques alienes al seu món. Serà interessant veure si se’n fa cas o no.

Editors sense distraccions (II)

La notícia de que l’autor de Joc de Trons usa un PC aïllat de la xarxa i escriu sobre Wordstar em fa plantejar-me si no tindrem massa ximpleries al cap amb la interactivitat, la multitasca i totes les coses que ens fan ser productius. De fet, no sé si fins i tot la cerca d’un editor de text “zen” (ei, n’hi ha a pantalla completa, amb fons relaxant i musiqueta suau) és una xorrada majúscula de panxacontent.

Captura de pantalla de wordstar, de www.russbellew.com

És clar que hi ha necessitats molt diferents, però George R.R. Martin ha trobat la solució més adient i òptima a les seves necessitats: escriure sense distraccions. I usar el Wordstar, en un ordinador amb DOS, és molt, molt similar a estar picant a màquina o escrivint a mà en un full en blanc: per més que vulguis, no tens gaires coses més a fer, no pots fer una combinació de tecles i saltar a un navegador i distreure’t quan, de fet, o no tens xarxa o has d’anar amb un lynx o equivalent.

Això és extensible a treballar amb finestres a pantalla complerta, que permeten centrar-se en la tasca que s’està fent. Les pantalles amb moltes finestres obertes de diferents programes queden molt bé per mostrar possibilitats -i fer captures per presentacions-, però no son gaire útils a l’hora de treballar: és el paradigma de la multitasca i la compartició, de perdre més temps entre coses que no pas fent-les.

Mitjà i missatge: modelant la conversa

El canal per on es transmet un missatge el condiciona totalment: no és el mateix un llibre, un diari, la televisió o la ràdio. Cada mitjà té el seu tempus, el seu ritme, les seves possibilitats gràfiques o les seves limitacions temporals o d’espai, i tot això condiciona espectacularment la profunditat del missatge, l’atenció que hi dediquem, la reflexió sobre el mateix o l’abast, l’audiència, fins al punt que pot arribar a variar el significat, donades les lectures que se’n poden fer. De fet, McLuhan ja va dir fa anys que el mitjà és el missatge.

De fet, les cadenes de notícies contínues, els diaris amb continguts d’agència i notícies repetides, les descarades orientacions de notícies cap a determinades audiències, o els llibres repetidors de tòpics però sense idees essencialment noves no son més que exageracions d’aquest model, evolucions pervertides dels canals unidireccionals massius, d’un emissor a una audiència gegant que escolta embadalida i no pot dir gaire al respecte.

Curiosament, la gran promesa democràtica, la gran conversa global, Internet, està repetint aquest model: les xarxes socials centralitzades i els serveis de comunicació mòbils repeteixen un model molt similar: promocionen els missatges curts, la rapidesa, la velocitat, es premia la intuïció i l’agilitat davant de la reflexió i el pensament: retuits, m’agrades, tumblrs, agregadors… la tendència a augmentar l’efecte megàfon de la massa és cada vegada més gran. La conversa global segueix existint, però continua essent minoritària.

Les interfícies d’aquests nous mitjans no son alienes: whatsapp o twitter, per exemple, no estan dissenyats per mantenir converses asíncrones: es rep un missatge i o es contesta o bé queda submergit cap al fons de la pila de la resta de missatges més nous. No és impossible contestar després, però cal un treball extra. I novament missatges curts, ràpids, imatges, multimèdia. Consum fàcil, digestió ràpida. Novament el mitjà és el missatge, novament el mitjà conforma la manera de comunicar i per tant, dóna forma (deforma?) el missatge. Ara ja no només el mitja és el missatge: ara el mitjà també modela la forma de comunicar-se, la conversa.

Què passarà quan pensem que els missatges son d’aquest tipus tots? Què passarà quan vestim els missatges amb enllaços per donar més informació, enllaços que moltes vegades no es miren, no es consulten, com les referències d’un llibre? Com consumir tanta informació, tant similar, de tants mitjans?