La gestió poc social de les xarxes socials

La societat canvia, evoluciona, madura.

Demanem als nostres governs més transparència, ens plantegem les nostres identitats (socials, religioses, sexuals), reclamem el nostre dret a la privacitat i la llibertat d’expressió i volem redibuixar el sistema polític, fent-lo més participatiu per tothom.

Per a tot això, usem la xarxa i la tecnologia: dades obertes, periodisme de dades, control ciutadà sobre les finances, plataformes de comparació, pressupostos oberts, portals de transparència, ús del software de codi obert, portals de consumidors… tot un seguit de mesures per recuperar el control, per monitorar les decisions, per fer-les de tots i controlar que ningú se n’aprofita.

Vivim mitja vida en aquest sistema que intentem recuperar, d’acord a unes normes comunes, conegudes per tots, més o menys acordades per tots, i sotmeses a la revisió de tots: democràcia, amb els seus ets i uts.

L’altra mitja vida la vivim a les xarxes socials, siguin quines siguin. Hi deixem hores i dades: relacions, fotos, impressions, gustos, comentaris, reaccions, enllaços. Mirem molt, llegim no tant, i escrivim menys, reaccionem al que ens agrada o ho compartim, ho guardem… Som actius, i la nostra activitat indica com som i què ens agrada. I tot això es guarda, s’emmagatzema i s’analitza, sense permís de ningú, sense dir què ni perquè.

Entrem al món de les xarxes socials acceptant les seves condicions i les alimentem, sense adonar-nos del que fem, complim amb les seves normes unilaterals i si les trenquem (sense saber com ni perquè, sense tenir un sentit, sota arbitrarietat moltes vegades) ens fan fora sense més, amb poques o cap explicació… però no ens tornen el que és nostre: les nostres dades, el nostre jo. Se’l queden, per seguir traient-ne profit. A qui li permetríem una cosa així al món real?

Les grans empreses darrere les xarxes socials tenen immenses quantitats de diner per fer seguir creixent les seves mines de dades, per fer-nos caure-hi d’una manera o altra o cada vegada conèixer més coses, per escapar al control dels limitats governs nacionals (territorials) buscant paradisos fiscals per pagar menys impostos o per teixir xarxes d’empreses dependents unes d’altres per repartir-se responsabilitats, advocats per defensar-se de demandes o per aprofitar-se de condicions de treball pèssimes en països en desenvolupament.

No tot el que ens arriba a través de la brillant pantalla de colors del dispositiu prové d’un grup de joves talentosos en unes oficines lluminoses i ben equipades. Clar que n’hi ha, però no arreu, i el treball si que es subcontracta arreu (aquí, a San Francisco, a Karachi i a Abuja).

Vol dir això que les empreses son dolentes per si mateixes? Les empreses son màquines de fer diners, unes amb més ètica que altres, unes més transparents que d’altres.

Avui en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem immersos, conscients de la nostra dependència i del que comporta: ens queda la oportunitat de veure a qui li volem donar les nostres dades i quantes (perquè a algú li acabarem donant) i com intentem controlar què fan.

2016: majoria d’edat de l’espionatge digital

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?).

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.

Llibres i records

–Si te llevas un libro a un viaje -le había dicho Mo cuando introdujo el primero en la caja- sucede algo muy extraño: el libro empezará a atesorar tus recuerdos. Más tarde, te bastará con abrirlo para trasladarte al lugar donde lo leíste por vez primera. Y con las primeras palabras recordarás todo: las imágenes, los olores, el helado que te comiste mientras leías… Créeme, los libros son como esas tiras de papel matamoscas. A nada se pegan tan bien los recuerdos como a las páginas impresas.

Corazón de tinta, Cornelia Funke

I és veritat. Quan s’arriba a vacances, època per a la qual ens guardem aquells llibres que no hem pogut llegir la resta de l’any, ens emportem el llibre-objecte, el de paper, i potser també l’electrònic, més còmode, més lleuger, amb més capacitat… però més impersonal.

Agafes un llibre de paper de fa anys, gastat pel temps, i et transporta a allà on el vas llegir, a quan el vas llegir: es barregen els records del llibre amb els records personals: el llibre és un lloc més de la teva vida.

Per aquells a qui ens agraden els llibres, això és molt important, insubstituïble. El llibre de paper, doncs, no desapareixerà mai, perquè sempre el lligarem a algun record: potser ja no carretejarem tants llibres com abans, però sempre n’hi haurà alguns dels que no ens desprendrem. Ja ho deia fa un temps: “La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer“.

Millorar la participació: dades obertes i transparència

De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació.

Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius.

Així, ens trobem que surten portals de transparència, indicadors de diferents tipus i portals i eines de participació, fins i tot arribem a trobar registres de grups d’interès* (lobbies): moltes i diferents eines per millorar l’accés a la informació i la participació per part de la pròpia Administració.

Però son aquestes eines les adequades? El debat va més enllà de l’eina en si mateixa, com apunta Carlos J. Gil a La democracia no representativa no es representativa i explica molt bé Versvs a Los límites de la participación**:

  • el concepte d’una democràcia participativa és funcional?
  • com podem tenir una imatge representativa de tothom en determinades assemblees?

Sembla molt, molt difícil, i no tothom podrà o voldrà anar sempre a tot, o participar en tot: la gent acostumem a moure’ns per motius determinats i no sempre altruistes, i de vegades no tenim interès o el coneixement necessari en alguns temes, o bé la profunditat i les conseqüències del que cal analitzar se’ns escapa: pot la saviesa del grup ser correcta en qualsevol cas? Sembla que no quan el grup és molt gran i els punts de coneixement son diversos i dispersos (on no hi ha un criteri comú), i això ens portaria a que el resultat no sempre podria ser el més correcte ni el més beneficiós per al grup sencer, això és, la societat…

Ara per ara, tenim més informació (portals open data) i hi ha eines i plataformes creades per grups de ciutadans/activistes que permeten aquest control (els OCM, per exemple), però tothom l’exercirà? De veritat tothom voldrà ser un científic de dades? Segurament no.

Les iniciatives de participació han de ser-hi, però el temps i la maduració de la societat ens indicaran fins a quin punt son útils. El que no hem de perdre de vista, però, és l’apoderament real de determinades minories (grups d’activistes, ciutadans conscienciats) que poden, aquests si, ser generadors d’opinió: es tracta de crear o cuidar el teixit social que permeti aquests grups independents, que enriqueixen el debat i per tant estenen el debat polític més enllà de les administracions. I les eines per aquest apoderament son, en gran mesura:

  1. els portals d’open data amb dades d’interès real, amb etiquetats comuns i mateixes unitats de mesura, comparables, agregables, que permetin l’anàlisi independent de tercers.
  2. els portals de transparència on es pengi la informació més textual, els indicadors, actes, no s’agrupi el comú de la informació generada per l’administració de torn.
  3. unes polítiques documentals i arxivístiques comunes, amb sintaxis estandarditzdes, que permetin una ordenació amb un llenguatge comú de la informació dels punts anteriors.

Els portals de participació i les iniciatives de participació seran útils (ni que sigui orientativament) i tindran èxit en tant es cuidin els anteriors punts, perquè aleshores podrà créixer el número i la qualitat de la opinió (la formació) dels participants.


(*) Registre que és voluntari i sotmès a monitorització i control una vegada t’hi inscrius.
(**) Links via Arnau Fuentes a Recull d’enllaços, nº 9.

De la web ideal a la web real

Un breu i explicatiu resum de perquè la web no és l’ideal que en tenim d’ella:

The idea of a global web pub­lic wholly in­de­pen­dent of state sov­er­eignty was to a great ex­tent an il­lu­sion of the early web in­dus­try, a sub­cul­tural hubris that posited the geek pub­lic as a van­guard of every­one on the planet: today Palo Alto, to­mor­row the world. Once the com­mer­cial logic of mar­ket seg­men­ta­tion, prin­ci­pally through the economics of mar­ket­ing, en­tered the pic­ture, the uni­ver­sal pub­lic gave way to the re­al­ity of con­sumer pref­er­ences, which have their own, dis­tinctly non-uni­ver­sal logic.

Scott Malcomson (2016). Splinternet. OR Books