El País reobre continguts

Ahir elpais.es tornava a obrir els seus continguts per tothom, no només per subscripotrs.

A les pàgines 38 i 39 de l’edició impresa s’explicava molt detalladament tot el que es pot fer i trobar a la web del diari, i s’indica quins són els continguts i eines que segueixen sent només de suscripció.

Aquest canvi, però, només s’esmenta com una “nova etapa”. No s’argumenta res sobre la caiguda de visites que segurament va patir el lloc web després del novembre del 2002, quan l’accés als continguts es va fer íntegrament de pagament.

Tot plegat, però, sembla més un pas enrera disfressat de pas endavant, un canvi en la política de tancar recursos i intentar trobar fonts fàcils de finançament, fàcils a primera vista però no a llarg termini.

El País és una diari generalista i, com a tal, té un públic molt ampli i mentres aquest públic pot seguir més o menys fidel a l’edició en paper, no passa el mateix amb l’edició digital. En aquest cas, i degut al mitjà, es poden trobar altres capçaleres de no-pagament, amb una línia editorial diferent, però amb una qualitat similar. Què fa doncs, l’internauta, a diferència del lector de l’edició impresa? Se’n va a altres mitjans, a a ltres lloc on pot trobar la informació que busca. La conseqüència més immediata és un descens en el número de visites, i segueixen la falta de públic per anuncis, la pèrdua de rang als buscadors (la gent no enllaça), i per tant la pèrdua de posicionament en aquest (no tan) nou mitjà.

En funció de la publicació si que es pot buscar un finançament via subscripció. Però això, que pot valer per publicacions molt específiques i reputades, amb pocs competidors en la seva àrea, i on la informació que s’ofereix no és de l’abast de tothom i on no interessa a tothom (públic selecte), no val per publicacions reputades però amb un públic molt ampli i molts competidors, i menys en aquest mitjà, on moltes vegades es vol i es busca una lectura ràpida, transversal, de la noticia (d’aquí que precisament alguns dels valors afegits que s’hagin mantingut sota suscripció siguin, per exemple, algunes columnes d’opinió, més en línia amb l’edició impresa, que es llegeix d’una altra manera. Qui es suscrigui va a buscar una informació determinada o potser una firma determinada, no navega (només) mirant les notícies del dia).

El model, doncs, de cerca de beneficis ràpids mitjançant el tancament o el prepagament de la informació segueix sense funcionar a la xarxa. Cal buscar els beneficis en els serveis associats, en la informació de qualitat, on les opinions, en tot allò que els altres no poden oferir o ofereixen de manera diferent. Obrint les notícies a tothom no només es recuperen els beneficis abans perduts (rang, visites, publicitat), sino que s’obre una finestra per aconseguir nous suscriptors, lectors que abans no haurien pogut accedir a aquesta informació i que, un cop tastada, en volen més.

És per pensar-hi.

Netscape 8. Venent l’ànima al diable?

Logo de NetscapeLLegeixo via Vilaweb que Netscape torna i ha tret una nova versió, la vuit, del seu navegador Netscape. En John Battelle també en parla al seu bloc.

Apart dels usos habituals de la suite (navegació i correu, els més destacats), aquesta nova versió incorpora moltes de les millores que ja té Firefox, com navegació amb pestanyes, lectura de feeds RSS o sistemes de control de la navegació, autoomplenat de formularis, etc., i fa també molt èmfasi en la seguretat. Com a gran novetat, a més, porta la possibilitat de renderitzar una pàgina com ho faria Firefox o com ho faria Explorer.

Tot i que sempre és bò que torni un navegador que havia estat tan popular com aquest, no sé pas si tindrà gaire èxit. Personalment, trobo que és un monstre (35 MB), i que incorpora masses usos en una sola aplicació, jo sóc més partidari d’aplicacions més petites, més especialitzades en una sola cosa.

Hi ha, però, un punt que especialment no m’agrada: permetre que les pàgines es vegin com a Firefox o com a IE, no és una mica vendre l’ànima al dimoni? Entenc que es pot donar la facilitat a l’usuari de navegar, de veure les pàgines bé (ja que estan mal dissenyades), però des del punt dels que intenten treballar seguint estàndars, no és passar-se a camp contrari? El que s’hauria de fer és intentar que tothom treballi de la mateixa manera, fugint de particularitzacions i extensions propietàries del codi, o de males renderitzacions. Aquesta característica, tot i que, com he dit, pot ser útil als usuaris, és una patent de cors per seguir fent les coses malament. Què faran els usuaris? Demanar que facin la pàgina que no es veu bé seguint els estàndars? O passar-se al mode de visualització IE i no dir res? I la pàgina, com seguirà?

Pot ser que Netscape utilitzi aquesta estratègia per tal de guanyar quota de mercat a costa de pàgines (mal) dissenyades per IE, en contra de la política de seguir estàndars de, per exemple, Firefox. Dubto, però, que aquesta sigui una estratègia correcta. IE ocupa també molt, però té un avantatge: ja vé preinstal.lat al sistema operatiu. Netscape no.

Sempre queda l’esperança de pensar que si, que aconseguirà rascar una bona quota d’usuaris i que aquests usuaris acabaran fidelitzant-se a netscape, i d’aquest, fins i tot, a firefox.

Ja veurem com va la cosa. L’esperança és sempre l’últim que es perd.

Administracions i software lliure

Moure grans projectes a la pròpia Administració costa molt. No moure grans projectes per part de l’Administració, amb moviments d’enormes sumes de diners o que afectin grans extensions, sino grans projectes dintre de la pròpia Administració, projectes que poden suposar una despesa important, però que, sobretot, afecten a la pròpia organització i, com a tal, presuposen molts petits canvis que afecten a moltes persones.

La pròpia naturalesa d’aquests projectes, que presuposa canvis en la manera de treballar, i que per tant remou una mica a tothom d’allò a que està acostumat, troba resistències dintre de la organització, moltes vegades tant a nivell de direcció, com a nivell de cada persona implicada (o afectada), i si la organització (en aquest cas, la direcció) no és prou valenta com per seguir endavant amb els canvis, intentar explicar-los, amb la mà extesa però ferma, els canvis acaben quedant en un no-res, en una mala temporada d’aigües agitades que han tornat al seu lloc. Com a molt s’haurà remogut alguna pedra pel camí o s’haurà deixat cec algun meandre, però res més.

El canvi a software lliure d’una administració és un gran projecte d’aquest tipus. Un projecte que no cal fer-ho tot de cop, sino que es pot fer gradualment, i només allà on es pugui fer, deixant per a la última fase els processos més crítics, de manera que es pugui anar vencent, poc a poc, la resistència que es va oferint. La llàstima, però, és que els moltes vegades anunciats girs cap a software lliure de les administracions acaben sent aturats per aquesta paret al primer revolt, i deixen com a testimoni de l’intent uns quants servidors Apache sobre Linux, o algún projecte de punts d’accés o de consulta sobre Linux. Ja és alguna cosa, i es veu, però no és suficient com per canviar tota una cultura d’organització.

En aquest sentit, per exemple, seràn prou valents a Múnich per vèncer totes les dificultats, o ens explicaran les mateixes excuses de mal pagador que els de Barcelona?