Muntanyes i ser

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia.

Peter Matthiessen. El lleopard de les neus (Brau Edicions, 2005, pàg. 224)

Si mai heu anat a muntanya i us heu sentit en pau mirant el cel o el paisatge, sentint el sol o el vent, escoltant l’escandalós silenci de la natura, deixant-vos portar pel que us envolta, entendreu què diu en Matthiessen. Si no, proveu a fer-ho.

De tant simple com sembla, això de deixar-nos només ser, i no de fer i fer i fer, poques vegades ho aconseguim.

Ítaca és el camí

Ítaca.

El viatge, el port llunyà on arribar; la imatge associada els últims anys al Procés, el camí llarg que ens durà a la pàtria desitjada.
Aquesta és, si més no, la idea més popular, associada a la cançó d’en Lluís Llach.

Però els versos originals de Kavafis no parlen d’això. El bellíssim poema d’en Kavafis parla del viatge, de fer-lo durar, de créixer amb ell i, al final, parla del retorn a una pàtria que potser trobarem envellida i pobra, que és com la vam deixar, però que ens ha regalat, amb l’ideal del retorn, l’experiència vital del viatge:

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Vist com ha anat tot plegat, potser és la versió que al final més bé reflecteix el Procés.

L’evolució del lloc de treball… digital

Captura de pantalla de Microsoft Viva
Microsoft presenta Viva, una plataforma per a teletreball que va més enllà de Teams.
Estructurada en quatre eixos (col·laboració, tasques, estadístiques i formació/documentació), l’eina és una aposta forta (i crec que molt ben pensada) per oferir un lloc tot-en-u per al treball, una oficina virtual real (Xataka i la pròpia Microsoft ho expliquen molt bé).

El que em sembla interessant del tema és com Microsoft està agafant cada vegada més importància en aquest mercat de treball en remot, com l’està entenent i aprofitant aquest coneixement: indubtablement Teams (qui no n’ha sentit a parlar o l’ha usat) és un molt bon producte, però encara no deixa de ser un trencaclosques que integra multitud d’eines… El que està clar és que tot el coneixement que han agafat durant aquests mesos no només l’han volcat en millorar l’eina, sinó en repensar-la.

Viva és la integració del OneDrive, el Sharepoint, Teams i Planner tot en un sol lloc, com a poc.

Un pas per endavant del Google Apps. I basa les seves arrels en el propi SharePoint i en Teams, però beu també del Google Wave (el recordeu?), de Yammer o Beeze, i redibuixa els conceptes d’escriptoris virtuals. .

I aquest és el punt: ja no es tracta d’oferir eines per treball en remot: ara sembla que tindrem un lloc on tenir-ho tot, i de manera còmoda.

Què trigarà això en substituir els Teams ja existents, o fins i tot les pròpies intranets: documentació, comunicats de l’empresa, xats… tot estarà allà, connecta-ho amb el CRP i alguna cosa més i ja ho tens tot, qui vol un SharePoint i crear portals i subportals?

Em fa l’efecte que Microsoft està entenent molt bé tot el que és l’entorn de treball futur, oferint eines àgils i fàcils… i totes integrades sota el seu paraigües: un caramel molt difícil de refusar, i una mena de regal enverinat, perquè aquesta mateixa integració fa molt difícil després el canvi de proveïdor pel departament de Tecnologia (on son les dades? què li dones a l’usuari amb el mateix nivell d’integració i facilitat?)

Està redibuixant de nou el futur de la informàtica corporativa?

PS: I cal reconèixer que ho fa molt bé… sense haver vist encara el producte, ja molts en parlem. Chapeau.

La Europa que no es vol

Brexit

Is Brexit the end of the E.U?

Yes, this is the beginning of the end of the European Union. And I hope the birth of the Europe of nations, a Europe of cooperation that we’ve been propounding for years. The European Union is objectively a total failure. It’s a social failure, it’s a en economic failure, it’s a failure in terms of power, it’s a diplomatic failure.

Marine Le Pen, en una entrevista a Time, July 11-18, 2016

Que un personatge com la senyora Le Pen faci la proposta d’una Europa basada en la cooperació de nacions és, com a poc, risible, donat el que significaria per tots els ciutadans de la Unió tornar a fronteres, controls, passaports, a la tribu. Que gent com el Front Nacional, el UKIP, Pegida i similars tinguin l’èxit que tenen és molt preocupant: diu molt del fracàs no d’Europa només per fer-se comprendre (si, està lluny de la ciutadania, és burocràtica, no s’explica, és cara), però també molt de nosaltres com a components d’aquesta societat per intentar-la fer més oberta.

Els governs nacionals no han ajudat tampoc, gens: els mateixos que l’havien d’explicar i la potenciaven eren els que la culpaven de les decisions difícils i impopulars, alienant-la. I els mateixos governs, tancats en les seves misèries nacionals, demanen quotes de poder i símbols per veure que son més que els altres, això quan no se n’aprofitaven directament de subvencions.

La suspensió de Schengen o el Brexit son exemples molt clars de cap a on no hem d’anar: si ens tanquem en les nostres fronteres, mirarem amb desconfiança el veí del costat.

La Europa que molts volem no és, no ha de ser, una fortalesa: ha de ser una casa comuna, amb els mateixos principis, la idea que veu la llum a partir del segle XVI i que fa que aquesta creixi: una comunitat d’intercanvi d’idees i de valors, per sobre de les adhesions identitàries, un model d’educació i cultura que respecti els valors de cada un, però que no carregui culpes en els altres precisament per això: cadascú responsable de les seves accions. Res de grandeurs ni de quotes de poder que no ens portaran enlloc.

Cinc idees a partir d’un mapa

Serendípia. Fullejant, em trobo unes quantes perles en una entrevista a Jaume Miranda: parla principalment de mapes i territori, però hi ha alguns pensaments interessants:

Ja sap que quan passa alguna desgràcia els polítics diuen que s’han de prendre mesures. Si hem de prendre mesures és potser perquè no hi havia un bon projecte. Fer un bon projecte costa. Per això els fem tan de pressa, i després triguem el doble a fer les coses. I si la dimensió de la catàstrofe és molt gran, se socialitza i catàstrofe per a tots.

I és que la pressa, la obtenció de resultats immediats i la visió de rendiment econòmic i no social, fan més mal del que pot semblar a curt termini. Però la culpa no és només dels polítics, perquè els canvis no son cosa d’un dia.

Ara tot és digital. Fem uns mapes més metàl·lics, en el sentit de poc artístics. No veurà aquestes meravelles del dibuix i del disseny. Abans el mapa tenia un punt artístic, i ara ha baixat moltíssim. I ha crescut la precisió.

Si, segurament s’ha perdut el punt artístic, però no per la tecnologia només: la industrialització i la estandardització que les acompanya els treuen temps de factura, personalització, ànima si voleu. I això es nota en el resultat. Però la tecnologia no es més que una altra eina, ben usada també permet crear bons mapes, personalitzats, artesanals en algun sentit.

La galàxia Gutenberg no morirà davant la galàxia NewmanNeumann. Un mapa de paper té un format més gran que una pantalla, per exemple. És més extensible, i vostè té una visió periscòpica més gran. És plegable, recollible. En una pantalla no es pot aprendre res, i això és una opinió. Es pot informar el que vulgui, llegir el que vulgui, però el coneixement ve per una via analògica. És que el món l’hem digitalitzat, però és analògic. Això no vol dir que el que és digital no sigui fantàstic ni s’hagi de deixar d’utilitzar, però l’esperit humà no està sent substituït per un de calculador.

I tant! La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer: cada mitjà té les seves possibilitats, els seus usos i moments. I el que diu de la visió periscòpica és aplicable a un llibre de paper: quan llegeixes, el gruix, el tacte, les planes llegides i per llegir donen una informació que una pantalla, ara per ara, no la dóna. Canviarà això en el futur? Potser. Però l’objecte no deixarà d’existir.

[…]des de fa uns 10 anys hi ha un sentiment clar que abans d’ocupar més territori hem d’aprofitar el que tenim. Una de les raons és que tenim molta capacitat instal·lada i poca d’utilitzada, en un país petit i amb una orografia especialment complicada per la infraestructura en general. Tot es caríssim de fer, aquí.

Caldrà que apliquem les tres RRR (reduir, reutilitzar, reciclar) que ensenyem als nens al concepte de país? Aquí aplica el primer pensament, el de projectar bé. Mirar si en tenim prou, no sobreprojectar ni construir coses que després no usem o no podem mantenir, valorar la necessitat. No és el que un fa a casa?

Els mapes del futur ja són aquí, i són mapes en pantalles digitals. La tridimensionalitat és aquí, i l’altíssima resolució, també. No és el metre i el decímetre, estem en centímetres. Aquest estiu hem sobrevolat Barcelona amb una aproximació de set centímetres i mig. La multiespectralitat també és aquí, o sigui, no només el que veiem, sinó una part molt més ampla de l’espectre. Els sensors actius i passius, radars i radiòmetres. Tota una sèrie d’instrumentació per a la mesura del territori.

El futur ja és aquí, es crea i es reinventa cada dia, l’usem i no ens n’adonem. Però tenim unes possibilitats de futur amb uns pensaments (socials, econòmics i polítics) antics, aquí és on ens queda molta feina per fer.