Les falses dietes detox digitals

Està de moda la desconnexió, deixar les xarxes socials, aïllar-te durant uns dies quan vols descansar.

N’hi ha que reivindiquen fins i tot la perversió de la idea original de l’Iphone, com si en Jobs al 2007 no s’hagués pensat res de tot el que va venir després, com si tot el sistema tancat al voltant d’Apple no fos una fàbrica de cèntims ben neta, polida i controlada des del primer moment.

Hi ha un malentès del que és una dieta digital sana: no és el postureig de deixar Facebook mentre seguim tenint Instagram (o la xarxa que toqui) o seguir una dieta de desintoxicació digital(1) per després tornar-te a inflar del sucre de la informació permanent, continua i cuinada

És sa plantejar-se l’ús i la permanència en xarxes socials (ens aporten alguna cosa o només ens gratifiquen instints primaris?), i es més sa i difícil fer el pas de sortir-ne (servidor no ho ha fet hores d’ara, encara que les tingui en guaret semipermanent), però del que es tracta realment és no només en fixar-nos en un plat, sinó en tota la nostra dieta digital, en la nostra alimentació digital compulsiva (en Versvs explica molt bé l’ús que fem d’aquesta continua connexió i de com ens afecta). No son només les xarxes socials, és tota la informació que ens arriba pels diferents canals, cada vegada més segmentada, orientada i dirigida.

Cal trobar la justa mesura, usar i consultar xarxes i notícies quan es necessiti, no com a distracció, i mirar què consumim.

Exactament com amb el menjar: no hi ha dietes miraculoses, sinó alimentació equilibrada. No cal menjar tothora: només unes quantes vegades, de bona qualitat, i gaudint del que t’empasses.

Ah, i els que som pares, encara tenim un repte més gran: ensenyar als fills i filles a tenir aquesta justa mesura, a saber donar el seu temps a cada cosa. Igual que amb el menjar, sense anar més lluny.


1. Detox digital: llocs desconnectats i relaxants, sense wifi ni mòbils, on durant uns dies desconnectes totalment del món – i després et vantes a les teves xarxes d’haver desconnectat, és clar.

Facebook per substituir Internet

Facebook està treballant en la integració del propi Facebook, Instagram i Whatsapp en una única plataforma de missatgeria.

El món tendeix a les converses, a la imatge i al vídeo. Whatsapp, Telegram, Instagram, Twitter, stories, periscopes i demés ens donen la il·lusió d’una connexió instantània amb tothom que necessitem, els mitjans estan en aquestes plataformes i tothom hi obre canals per estar-hi present, prop dels usuaris/clients. Móns autocontinguts, on no cal sortir per tenir-ho tot, perquè tothom vol ser-hi perquè resulta que gairebé tothom hi és. Un circle virtuós perfecte per qui controla la plataforma, que pretendrà, alhora, fer-la més gran i més complexa.

I aquest és el camí que agafa Facebook ara: agrupar la base del seu model de negoci de publicitat (amb una base d’usuaris estancada), amb la base d’usuaris que més creix i amb més potencial de creixement per edat i ús, i amb la base d’usuaris més gran i més dinàmica, però menys monetitzada. Cada grup té les seves característiques d’ús i potencialitats, i ajuntar-los tots en un té el gran avantatge de disposar en un sol lloc de tota la informació d’ús i segmentació que vulgui, alhora que els usuaris podrem “gaudir” dels avantatges de la interconnexió de les tres plataformes.

Marck Zuckerberg ens explica que Facebook fa una aposta per la privacitat, saltant de l’insegur món del web a la privacitat i la seguretat dels missatges encriptats punt a punt. El que en Zuckerberg s’estalvia d’explicar-nos, però, és que privacitat no exclou la seva vigilància: que tercers no puguin veure el contingut dels missatges encriptats no vol dir que la seva empresa no pugui rastrejar millor que mai què fem o no fem, si tot es fa al mateix lloc.

Antoni Gutiérrez-Rubí indica molt encertadament que el que sembla voler Zuckerberg és crear el WeChat occidental, el servei dominant de missatgeria a la Xina, que no només té missatges, sinó que té una ecologia d’apps incloses molt més avançades que les integracions de Facebook, permetent des d’un sol punt des de converses a compres, de pagaments a jocs.

El recent anunci de que es podran fer compres des d’Instagram sembla confirmar aquest moviment.

John Battelle ho explica en la mateixa línia, fent també el símil amb WeChat, i com aquest moviment és també estratègic de cara als seus rivals Amazon i Google (si dins de la seva mega-aplicació de missatgeria tot es pot comprar i tot es pot cercar, què necessitaríem fora?)

En Gutiérrez-Rubí alerta de l’ús que pot fer-se d’aquest conjunt d’informació si l’empresa col·labora amb governs poc democràtics (com passa a la Xina o Rússia), i en Battelle en dubta una mica, bàsicament per l’entorn social completament controlat de la societat xinesa. Però no cal pensar només en governs: què passa quan l’empresa faci un ús indegut de totes les dades que tingui de nosaltres, passant-se-les a tercers sense el nostre consentiment? (bancs o asseguradores, per exemple).

Sigui com sigui, el que està clar és que Facebook pretén seguir sent el substitut d’Internet, el lloc on tot passi i per on tothom hi passi. Ho ha intentat amb la web, i veient que ara el món deriva cap al mòbil, intentarà donar-nos una aplicació no ja per poder seguir-nos arreu, sinó per fer-ho tot allà: un jardí totalment tancat, suposadament respectuós amb la privacitat, però totalment pensat en termes de l’economia de la vigilància.

John Perry Barlow ens ha deixat

Trista notícia la mort de John Perry Barlow, un dels pioners i referents d’Internet: sense la seva visió i les seves idees, la internet que hem conegut no seria la mateixa.

En Versvs se’n fa ressò, i coincideixo amb ell amb que a mida que passi el temps, més necrològiques tindrem.

Temps de pensar en com no perdre el llegat dels que marxen, i en com mantenir l’esperit inicial de la xarxa. I de fer una repassadeta a la Declaració d’independència del ciberespai.

La gestió poc social de les xarxes socials

La societat canvia, evoluciona, madura.

Demanem als nostres governs més transparència, ens plantegem les nostres identitats (socials, religioses, sexuals), reclamem el nostre dret a la privacitat i la llibertat d’expressió i volem redibuixar el sistema polític, fent-lo més participatiu per tothom.

Per a tot això, usem la xarxa i la tecnologia: dades obertes, periodisme de dades, control ciutadà sobre les finances, plataformes de comparació, pressupostos oberts, portals de transparència, ús del software de codi obert, portals de consumidors… tot un seguit de mesures per recuperar el control, per monitorar les decisions, per fer-les de tots i controlar que ningú se n’aprofita.

Vivim mitja vida en aquest sistema que intentem recuperar, d’acord a unes normes comunes, conegudes per tots, més o menys acordades per tots, i sotmeses a la revisió de tots: democràcia, amb els seus ets i uts.

L’altra mitja vida la vivim a les xarxes socials, siguin quines siguin. Hi deixem hores i dades: relacions, fotos, impressions, gustos, comentaris, reaccions, enllaços. Mirem molt, llegim no tant, i escrivim menys, reaccionem al que ens agrada o ho compartim, ho guardem… Som actius, i la nostra activitat indica com som i què ens agrada. I tot això es guarda, s’emmagatzema i s’analitza, sense permís de ningú, sense dir què ni perquè.

Entrem al món de les xarxes socials acceptant les seves condicions i les alimentem, sense adonar-nos del que fem, complim amb les seves normes unilaterals i si les trenquem (sense saber com ni perquè, sense tenir un sentit, sota arbitrarietat moltes vegades) ens fan fora sense més, amb poques o cap explicació… però no ens tornen el que és nostre: les nostres dades, el nostre jo. Se’l queden, per seguir traient-ne profit. A qui li permetríem una cosa així al món real?

Les grans empreses darrere les xarxes socials tenen immenses quantitats de diner per fer seguir creixent les seves mines de dades, per fer-nos caure-hi d’una manera o altra o cada vegada conèixer més coses, per escapar al control dels limitats governs nacionals (territorials) buscant paradisos fiscals per pagar menys impostos o per teixir xarxes d’empreses dependents unes d’altres per repartir-se responsabilitats, advocats per defensar-se de demandes o per aprofitar-se de condicions de treball pèssimes en països en desenvolupament.

No tot el que ens arriba a través de la brillant pantalla de colors del dispositiu prové d’un grup de joves talentosos en unes oficines lluminoses i ben equipades. Clar que n’hi ha, però no arreu, i el treball si que es subcontracta arreu (aquí, a San Francisco, a Karachi i a Abuja).

Vol dir això que les empreses son dolentes per si mateixes? Les empreses son màquines de fer diners, unes amb més ètica que altres, unes més transparents que d’altres.

Avui en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem immersos, conscients de la nostra dependència i del que comporta: ens queda la oportunitat de veure a qui li volem donar les nostres dades i quantes (perquè a algú li acabarem donant) i com intentem controlar què fan.

No hi haurà gossos a Internet

A Google, HTTPS, y la Internet de los muertos, Versvs reflexiona sobre el moviment de Google per prioritzar els llocs amb HTTPS en els resultats de les cerques, i les implicacions que té, que no son poques. Interessantíssim post que cal llegir.

Jo em quedo amb un pensament central:

[…] este movimiento erradica uno de los últimos componentes verdaderamente desregulados y libres de la web que conocimos.

La posició de força de Google, provinent de la quantitat d’informació que ja tenia dels seus bots, i encara més de l’ús que recopila amb els usos dels navegadors i d’Android, li permeten forçar la web en la direcció que els interessi. Indubtablement ampliar l’ús de SSL reforça la seguretat i la fiabilitat de la web, però prioritza les possibilitats de llocs de determinats tipus: comercials, corporatius, comunicatius… professionals, en una paraula. La web personal queda marginada, sigui pel pes de l’existència de SSL en l’algorisme de posicionament o, d’una manera més subtil, per veure una marca vermella davant de l’adreça del lloc (i petits canvis estètics poden comportar canvis d’hàbits molt profunds) o, senzillament, pel factor econòmic: el certificat val uns diners, i més si es EV (acabarem veient registradors de DNS que ja no venguin el domini sense SSL?).

Al final, no podrà haver-hi gossos a Internet, d’una manera o altra, sembla imposar-se la visió de Zuckerberg: una única identitat, una identitat contrastada. En aquest cas, una identitat certificada.

Què fer? Es pot usar Let’s Encrypt, com en Versvs indica, i fer-nos un certificat pel nostre lloc. O també es pot seguir essent un mateix: al cap i a la fi, la pròpia xarxa que un es teixeix creix a poc a poc, i segons el lloc, estar adalt del pagerank no és prioritari, perquè el motiu del lloc és un altre que l’econòmic o el servei públic. I es poden usar altres cercadors, tant a l’ordinador com al mòbil, que prioritzin amb altres algorismes i criteris.

Però la tendència de donar resultats en temps real, prioritzant sites certificats (això és, de fonts identificades), s’acabarà imposant, i caldria saber que no serà la única manera de trobar informació, que també es podrà buscar en els mateixos cercadors amb altres criteris més atemporals, més centrats només en contingut.

I caldrà no oblidar que una informació donada per un lloc certificat potser no és scam, ni phising, però pot ser igualment perjudicial i tendenciosa (pensem en alguns mitjans de comunicació): disminuirem la inseguretat, però no guanyarem en qualitat d’informació.