La gestió poc social de les xarxes socials

La societat canvia, evoluciona, madura.

Demanem als nostres governs més transparència, ens plantegem les nostres identitats (socials, religioses, sexuals), reclamem el nostre dret a la privacitat i la llibertat d’expressió i volem redibuixar el sistema polític, fent-lo més participatiu per tothom.

Per a tot això, usem la xarxa i la tecnologia: dades obertes, periodisme de dades, control ciutadà sobre les finances, plataformes de comparació, pressupostos oberts, portals de transparència, ús del software de codi obert, portals de consumidors… tot un seguit de mesures per recuperar el control, per monitorar les decisions, per fer-les de tots i controlar que ningú se n’aprofita.

Vivim mitja vida en aquest sistema que intentem recuperar, d’acord a unes normes comunes, conegudes per tots, més o menys acordades per tots, i sotmeses a la revisió de tots: democràcia, amb els seus ets i uts.

L’altra mitja vida la vivim a les xarxes socials, siguin quines siguin. Hi deixem hores i dades: relacions, fotos, impressions, gustos, comentaris, reaccions, enllaços. Mirem molt, llegim no tant, i escrivim menys, reaccionem al que ens agrada o ho compartim, ho guardem… Som actius, i la nostra activitat indica com som i què ens agrada. I tot això es guarda, s’emmagatzema i s’analitza, sense permís de ningú, sense dir què ni perquè.

Entrem al món de les xarxes socials acceptant les seves condicions i les alimentem, sense adonar-nos del que fem, complim amb les seves normes unilaterals i si les trenquem (sense saber com ni perquè, sense tenir un sentit, sota arbitrarietat moltes vegades) ens fan fora sense més, amb poques o cap explicació… però no ens tornen el que és nostre: les nostres dades, el nostre jo. Se’l queden, per seguir traient-ne profit. A qui li permetríem una cosa així al món real?

Les grans empreses darrere les xarxes socials tenen immenses quantitats de diner per fer seguir creixent les seves mines de dades, per fer-nos caure-hi d’una manera o altra o cada vegada conèixer més coses, per escapar al control dels limitats governs nacionals (territorials) buscant paradisos fiscals per pagar menys impostos o per teixir xarxes d’empreses dependents unes d’altres per repartir-se responsabilitats, advocats per defensar-se de demandes o per aprofitar-se de condicions de treball pèssimes en països en desenvolupament.

No tot el que ens arriba a través de la brillant pantalla de colors del dispositiu prové d’un grup de joves talentosos en unes oficines lluminoses i ben equipades. Clar que n’hi ha, però no arreu, i el treball si que es subcontracta arreu (aquí, a San Francisco, a Karachi i a Abuja).

Vol dir això que les empreses son dolentes per si mateixes? Les empreses son màquines de fer diners, unes amb més ètica que altres, unes més transparents que d’altres.

Avui en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem immersos, conscients de la nostra dependència i del que comporta: ens queda la oportunitat de veure a qui li volem donar les nostres dades i quantes (perquè a algú li acabarem donant) i com intentem controlar què fan.

No hi haurà gossos a Internet

A Google, HTTPS, y la Internet de los muertos, Versvs reflexiona sobre el moviment de Google per prioritzar els llocs amb HTTPS en els resultats de les cerques, i les implicacions que té, que no son poques. Interessantíssim post que cal llegir.

Jo em quedo amb un pensament central:

[…] este movimiento erradica uno de los últimos componentes verdaderamente desregulados y libres de la web que conocimos.

La posició de força de Google, provinent de la quantitat d’informació que ja tenia dels seus bots, i encara més de l’ús que recopila amb els usos dels navegadors i d’Android, li permeten forçar la web en la direcció que els interessi. Indubtablement ampliar l’ús de SSL reforça la seguretat i la fiabilitat de la web, però prioritza les possibilitats de llocs de determinats tipus: comercials, corporatius, comunicatius… professionals, en una paraula. La web personal queda marginada, sigui pel pes de l’existència de SSL en l’algorisme de posicionament o, d’una manera més subtil, per veure una marca vermella davant de l’adreça del lloc (i petits canvis estètics poden comportar canvis d’hàbits molt profunds) o, senzillament, pel factor econòmic: el certificat val uns diners, i més si es EV (acabarem veient registradors de DNS que ja no venguin el domini sense SSL?).

Al final, no podrà haver-hi gossos a Internet, d’una manera o altra, sembla imposar-se la visió de Zuckerberg: una única identitat, una identitat contrastada. En aquest cas, una identitat certificada.

Què fer? Es pot usar Let’s Encrypt, com en Versvs indica, i fer-nos un certificat pel nostre lloc. O també es pot seguir essent un mateix: al cap i a la fi, la pròpia xarxa que un es teixeix creix a poc a poc, i segons el lloc, estar adalt del pagerank no és prioritari, perquè el motiu del lloc és un altre que l’econòmic o el servei públic. I es poden usar altres cercadors, tant a l’ordinador com al mòbil, que prioritzin amb altres algorismes i criteris.

Però la tendència de donar resultats en temps real, prioritzant sites certificats (això és, de fonts identificades), s’acabarà imposant, i caldria saber que no serà la única manera de trobar informació, que també es podrà buscar en els mateixos cercadors amb altres criteris més atemporals, més centrats només en contingut.

I caldrà no oblidar que una informació donada per un lloc certificat potser no és scam, ni phising, però pot ser igualment perjudicial i tendenciosa (pensem en alguns mitjans de comunicació): disminuirem la inseguretat, però no guanyarem en qualitat d’informació.

Despublicitar la xarxa

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors?

Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes).

El que és interessant de l’article d’en Williams és la orientació que li dóna: no és només la nostra privacitat o el seguiment arreu el que estem perdent, és també un dels recursos més escassos i valuosos que tenim: la nostra atenció.

En l’economia de l’abundància informativa actual, el recurs escàs és el nostre temps, que és limitat.

Tothom crida i fa ganyotes perquè mirem i ens fixem (aquí coincideix amb el que en Mossberg deia al seu article), i això fa que tot es dissenyi perquè estiguem temps (perquè dediquem tanta atenció com sigui possible) allà on ens poden ensenyar coses o perfilar-nos i estudiar-nos per poder-nos ensenyar més coses…

Per tant, si no veiem anuncis (els bloquegem) recuperem la nostra atenció en allò que ens interessa originalment, i els anuncis dels anuncis (les plataformes com Facebook, Twitter, G+ o d’altres) perden la seva finalitat publicitaria, la seva força, igual com els mitjans de continguts que acaben publicant qualsevol notícia (com més escandalosa millor) per tal que hi fem un cop d’ull (a la notícia i als anuncis que la rodegen).

M’agrada aquesta idea de recuperar la nostra atenció, de no despistar-nos amb qualsevol cosa i recuperar el control del nostre entorn informacional, de que la publicitat i el disseny han de servir per comunicar coses interessants per al destinatari, i de respectar la privacitat de cada un. Si els bloquejadors d’anuncis han de servir per a tot això, endavant.

Però dubto molt que aquest sigui el camí per on anirem, i que tant la indústria de la publicitat com els fabricants (de productes físics, o de serveis, tant li fa) sigui per on acabin anant: no, mentre l’economia es basi en incrementar els beneficis a base de vendre més i més. És incompatible.

Es poden millorar els anuncis web?

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí).

Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!).

Sigui com sigui, els evitem perquè no ens aporten, la majora de vegades, gaire valor.

Walter Mossberg proposa una solució en un article a The Verge:

The answer is for the ad industry to reform itself, so people don’t turn to ad blockers. Ads need to be less intrusive, less burdensome, and smarter. Tracking needs to be more transparent, and more under the user’s control. And this reform should start now, when ad blockers are still used by a small minority of users.
Walter Mosberg: The real trouble with web ads

Si, és clar que ens rastregen i miren què fem i en funció del que fem/busquem/llegim ens ofereixen (no sempre, però gairebé) coses relacionades per intentar atreure el nostre interès…

Com diu en Mossberg, els anuncis han de ser menys basts, més integrats en el context, i hem de tenir realment la opció de dir que no ens segueixin: la indústria ha de canviar.

Però el canvi ha d’anar més enllà de la pròpia indústria anunciant, ha d’arribar als fabricants dels productes, o fins i tot han de treballar plegats. El que pot despertar el meu interès no és només un producte que vaig comprar una vegada, sinó allò que està relacionat amb el que compro habitualment i que pot interessar-me d’alguna manera, i que potser no el fa la mateixa empresa. Com? No ho sé, ofereix-m’ho tu.

La màgia del bon venedor, que sap entendre el client i veure el que potser ni ell sap què vol però que li pot agradar, s’ha de transformar en algorismes i números, i això no s’aconsegueix només rastrejant i perfilant el client: el fabricant ha de saber quins productes té, com vendre’ls, quin valor tenen i com es relacionen entre ells, i el venedor ha de saber com relacionar els productes dels seus clients (els que el paguen) en funció d’aquells a qui mira, els compradors.

S’ha d’anar més enllà dels frames al costat d’un text, o dels fons dels articles o de pantalles introductòries a una web, oblidar la part de baix de la pantalla del mòbil per presentar anuncis o dels continguts patrocinats que no tenen res a veure amb allò que ens interessa, avançar en la gestió i coneixença d’allò que s’ofereix i en la manera d’oferir-ho, en trobar el moment. Pensar en versions amb anuncis, sense anuncis i de pagament o amb models mixtes, amb anuncis relacionats però ben integrats, perquè no? Cal despertar l’interès del visitant, del lector, perquè es transformi en consumidor, i no tractar-lo per defecte com un consumidor sense criteri, una màquina de comprar per exprimir.

Sigui com sigui, el model d’inserció arreu de publicitat l’únic que aconseguirà és vacunar-nos contra ella i generar eines per lluitar-hi com els bloquejadors.

Eines + dades = societat + lliure + informada

A mitjans d’agost Google presentava el projecte Sunroof, una eina on-line que calcula el potencial de l’energia solar dels edificis, el número d’hores de sol que toquen a casa teva, i et diu el que pots aprofitar i el que estalviaries d’electricitat tenint en compte la teulada que tens, la orientació, les ombres…

A banda de l’aposta per presentar d’una manera tan gràfica i senzilla arguments a favor d’una energia renovable, el concepte i la realització son molt interessants: l´ús de diferents orígens de dades, la combinació amb mapes i geolocalització i el lligam amb informació de preus, donant al final un simple resultat econòmic, és espectacular.

Disposar de fonts de dades obertes i diversificades, geolocalitzades o potencialment geolocalitzables, combinar-ho tot plegat en mapes i presentar-ho amb resultats clars i directes, senzills d’entendre, pot donar lloc a un seguit de resultats i d’informacions interessantíssimes en no gaire temps.

Si aplicacions com Uber o Waze ja en fan ús amb un benefici econòmic, l’ús des d’altres sectors pot ser potencialment disruptor, posant en joc a actors fins ara desconeguts o inexistents i dotant-los d’eines potents.

Imaginem ara que aquesta eina arriba a Europa, i imaginem que la podem lligar també amb informació geolocalitzada sobre l’ús real de l’energia solar, o sobre la legislació aplicable, les ajudes o el consum. Ara posem-ho tot sobre un mapa i pensem que hi podem afegir i treure variables… i podem tenir en un moment dades de l’efectivitat de les polítiques energètiques dels nostres governs, de la voluntat d’instal·lació i auto-generació per part de la població en relació a les possibilitats reals i permeses… Tot plegat, una eina immediata, aplicable i efectiva per desmuntar determinats arguments i polítiques dels governs, o per ajudar als instal·ladors o a les cooperatives d’auto-generació donant arguments irrefutables de determinats avantatges o d’altres càrregues.

I ara anem una mica més enllà, i imaginem també que tota aquesta informació la bolquem en bancs de dades públics i oberts, no només les dades originals, sinó també les dades de consum per edificis o zones (anonimitzades), i així podem validar si els càlculs inicials es confirmen amb el pas del temps…

Usem la Internet de les coses per deixar les dades, per exemple: tot està connectat -tot és capaç de registrar dades i d’emetre-les-, establim determinats protocols i formats comuns (ja en comencen a haver) i pugem-ho a plataformes com Sentilo, d’on es poden també extreure dades, sigui on-line o portant-les cap a opendata. O usem GitHub com repositori. O BitTorrent Sync i creem núvols propis i accessibles… D’altres podran, després, usant mineria de dades, tècniques de bigdata o creuament de dades més tradicionals, extreure resultats i conclusions que ara només ens ensumem.

Sona una mica a ciència-ficció, suposo. Però segur que ja hi ha algú treballant, en una línia o altra. Google i Sunroof, per una banda, o Sentilo i plataformes com SmartCitizen per l’altra… Les eines hi són, és anar lligant-les, treballant-les: com més eines informatives tinguem al nostre abast, més podrem decidir què volem.