Blocs i dietaris

Avui ha estat la segona de les jornades dedicades al “Dietarisme i el nou dietarisme dels blogs“, a Sant Cugat. Llegint el bloc de les jornades, em queda la impressió que han estat precisament el que el títol indica, més dedicades al dietarisme literari que no pas a la globalitat del fenòmen blogger (les referències al Baró de Maldà no eran debades, doncs).

La qüestió que se’m planteja és si realment es pot parlar del món dels blocs de manera general, o bé si no cal trocejar-ho, particionar-ho, conjuntar-ho, de manera que es parli no només de temes (cada bloc pot tocar diversos temes, no només un), sinó també d’estils. Potser l’enfoc a partir del dietarisme literari habitual fins ara, i el fet d’entendre els blocs (alguns) com una extensió en un nou mitjà d’aquest estil, no és dolenta.

El que no hem de fer, però, és caure en la temptació d’extrapolar les conclusions o els debats de Sant Cugat a la totalitat del món blocaire. Precisament avui mateix en Màrius Serra en parla a “La Vanguardia”:

[…]
La blogosfera democratiza las opiniones y es un marco ideal para el aprendizaje de la escritura periodística, pero también es un cementerio para la lectura porque fomenta la grafomanía y prescinde de la edición crítica. Permite eludir la censura al dar voz a quienes no tienen altavoz -véase The Baghdad Blog de Salam Pax-, pero abole los filtros consensuados a la subjetividad. Genera comunidades más activas que las audiencias de otros medios de comunicación, pero son también menos transversales y su supuesta universalidad es un espejismo. Véase el famoso blog del periodista Arcadi Espada, cuyo nickjournal parece nutrirse de funcionarios que cada mañana chatean desde el ordenador de su puesto de trabajo. Los blogs enriquecen el texto con componentes visuales e incluso sonoros, pero la lectura por pantalla no nos relaja y los enlaces nos llevan a la lectura tensa del cazador -el estudiante, el investigador-, siempre preso de una cierta avaricia. Modifican el concepto de intimidad del dietario, concediéndole una inmediatez tan acusada que casi fulmina la distancia entre escritura y publicación. Claro que muchos de los dietarios más interesantes fueron escritos desde el convencimiento de que, al menos en vida de su autor, nadie los leería. En cambio, ningún texto publicado en un blog, por definición, puede explorar esas regiones tan íntimas del alma humana. […]

És a les dues últimes frases d’en Serra, indicant la intimitat dels dietaris tradicionals on rau la qüestió: Els dietaris tradicionals eren per a consum propi, els blocs moderns no són només per a consum propi, són el reflex dels pensaments de cada escriptor (blocaire), però estan posats a la xarxa perquè els llegeixi tothom, perquè els comparteixi tothom. Això marca una diferència tant en l’estil de l’escriptura com en el que s’hi aboca, i uns no són l’evolució dels altres, són gèneres diferents per finalitats diferents.

El País reobre continguts

Ahir elpais.es tornava a obrir els seus continguts per tothom, no només per subscripotrs.

A les pàgines 38 i 39 de l’edició impresa s’explicava molt detalladament tot el que es pot fer i trobar a la web del diari, i s’indica quins són els continguts i eines que segueixen sent només de suscripció.

Aquest canvi, però, només s’esmenta com una “nova etapa”. No s’argumenta res sobre la caiguda de visites que segurament va patir el lloc web després del novembre del 2002, quan l’accés als continguts es va fer íntegrament de pagament.

Tot plegat, però, sembla més un pas enrera disfressat de pas endavant, un canvi en la política de tancar recursos i intentar trobar fonts fàcils de finançament, fàcils a primera vista però no a llarg termini.

El País és una diari generalista i, com a tal, té un públic molt ampli i mentres aquest públic pot seguir més o menys fidel a l’edició en paper, no passa el mateix amb l’edició digital. En aquest cas, i degut al mitjà, es poden trobar altres capçaleres de no-pagament, amb una línia editorial diferent, però amb una qualitat similar. Què fa doncs, l’internauta, a diferència del lector de l’edició impresa? Se’n va a altres mitjans, a a ltres lloc on pot trobar la informació que busca. La conseqüència més immediata és un descens en el número de visites, i segueixen la falta de públic per anuncis, la pèrdua de rang als buscadors (la gent no enllaça), i per tant la pèrdua de posicionament en aquest (no tan) nou mitjà.

En funció de la publicació si que es pot buscar un finançament via subscripció. Però això, que pot valer per publicacions molt específiques i reputades, amb pocs competidors en la seva àrea, i on la informació que s’ofereix no és de l’abast de tothom i on no interessa a tothom (públic selecte), no val per publicacions reputades però amb un públic molt ampli i molts competidors, i menys en aquest mitjà, on moltes vegades es vol i es busca una lectura ràpida, transversal, de la noticia (d’aquí que precisament alguns dels valors afegits que s’hagin mantingut sota suscripció siguin, per exemple, algunes columnes d’opinió, més en línia amb l’edició impresa, que es llegeix d’una altra manera. Qui es suscrigui va a buscar una informació determinada o potser una firma determinada, no navega (només) mirant les notícies del dia).

El model, doncs, de cerca de beneficis ràpids mitjançant el tancament o el prepagament de la informació segueix sense funcionar a la xarxa. Cal buscar els beneficis en els serveis associats, en la informació de qualitat, on les opinions, en tot allò que els altres no poden oferir o ofereixen de manera diferent. Obrint les notícies a tothom no només es recuperen els beneficis abans perduts (rang, visites, publicitat), sino que s’obre una finestra per aconseguir nous suscriptors, lectors que abans no haurien pogut accedir a aquesta informació i que, un cop tastada, en volen més.

És per pensar-hi.

Endoblocs

Un que passava comenta un article d’en Manuel Castells a La Vanguardia i destaca uns fragments on parla de blogs.

Jo vull destacar les frases finals:

Para bien o para mal, según quién opine. Un mundo en que igual le tendré que leer yo a usted que usted a mí. A menos que nos leamos sólo a nosotros mismos, en una especie de autismo digital generalizado.

Suposo que Castells es refereix més a llegir-se a un mateix, però com que parla de “nosaltres”, també podria entendre’s no com un únic bloc, sino com un conjunt de blocs. A què vé, això? Al fet que els blocs permeten la comunicació entre diferents idees, promouen el diàleg, permeten descobrir diferents punts de vista i contraposar opinions, però per fer algunes d’aquestes coses hem de ser prou oberts com per posar-nos en la pell de l’altre, d’intentar veure des d’un altre punt de vista.

Si només mirem els punts de vista que coincideixen amb el nostre, retroalimentem les nostres conviccions i idees i ens tanquem en un nucli, en un cercle. Perdem tot allò que podriem tenir, que el diàleg ens podria donar.

Això, però, tampoc és cap novetat. És només traspassar al món digital algun vici més del món físic.

Jo, però, prefereixo la definició de bloc que dóna en Castells i el que això pot comportar:

Cada blog es una entrada al universo de la red a partir de la experiencia de quién lo publica.