Blocs i dietaris

Avui ha estat la segona de les jornades dedicades al “Dietarisme i el nou dietarisme dels blogs“, a Sant Cugat. Llegint el bloc de les jornades, em queda la impressió que han estat precisament el que el títol indica, més dedicades al dietarisme literari que no pas a la globalitat del fenòmen blogger (les referències al Baró de Maldà no eran debades, doncs).

La qüestió que se’m planteja és si realment es pot parlar del món dels blocs de manera general, o bé si no cal trocejar-ho, particionar-ho, conjuntar-ho, de manera que es parli no només de temes (cada bloc pot tocar diversos temes, no només un), sinó també d’estils. Potser l’enfoc a partir del dietarisme literari habitual fins ara, i el fet d’entendre els blocs (alguns) com una extensió en un nou mitjà d’aquest estil, no és dolenta.

El que no hem de fer, però, és caure en la temptació d’extrapolar les conclusions o els debats de Sant Cugat a la totalitat del món blocaire. Precisament avui mateix en Màrius Serra en parla a “La Vanguardia”:

[…]
La blogosfera democratiza las opiniones y es un marco ideal para el aprendizaje de la escritura periodística, pero también es un cementerio para la lectura porque fomenta la grafomanía y prescinde de la edición crítica. Permite eludir la censura al dar voz a quienes no tienen altavoz -véase The Baghdad Blog de Salam Pax-, pero abole los filtros consensuados a la subjetividad. Genera comunidades más activas que las audiencias de otros medios de comunicación, pero son también menos transversales y su supuesta universalidad es un espejismo. Véase el famoso blog del periodista Arcadi Espada, cuyo nickjournal parece nutrirse de funcionarios que cada mañana chatean desde el ordenador de su puesto de trabajo. Los blogs enriquecen el texto con componentes visuales e incluso sonoros, pero la lectura por pantalla no nos relaja y los enlaces nos llevan a la lectura tensa del cazador -el estudiante, el investigador-, siempre preso de una cierta avaricia. Modifican el concepto de intimidad del dietario, concediéndole una inmediatez tan acusada que casi fulmina la distancia entre escritura y publicación. Claro que muchos de los dietarios más interesantes fueron escritos desde el convencimiento de que, al menos en vida de su autor, nadie los leería. En cambio, ningún texto publicado en un blog, por definición, puede explorar esas regiones tan íntimas del alma humana. […]

És a les dues últimes frases d’en Serra, indicant la intimitat dels dietaris tradicionals on rau la qüestió: Els dietaris tradicionals eren per a consum propi, els blocs moderns no són només per a consum propi, són el reflex dels pensaments de cada escriptor (blocaire), però estan posats a la xarxa perquè els llegeixi tothom, perquè els comparteixi tothom. Això marca una diferència tant en l’estil de l’escriptura com en el que s’hi aboca, i uns no són l’evolució dels altres, són gèneres diferents per finalitats diferents.

El País reobre continguts

Ahir elpais.es tornava a obrir els seus continguts per tothom, no només per subscripotrs.

A les pàgines 38 i 39 de l’edició impresa s’explicava molt detalladament tot el que es pot fer i trobar a la web del diari, i s’indica quins són els continguts i eines que segueixen sent només de suscripció.

Aquest canvi, però, només s’esmenta com una “nova etapa”. No s’argumenta res sobre la caiguda de visites que segurament va patir el lloc web després del novembre del 2002, quan l’accés als continguts es va fer íntegrament de pagament.

Tot plegat, però, sembla més un pas enrera disfressat de pas endavant, un canvi en la política de tancar recursos i intentar trobar fonts fàcils de finançament, fàcils a primera vista però no a llarg termini.

El País és una diari generalista i, com a tal, té un públic molt ampli i mentres aquest públic pot seguir més o menys fidel a l’edició en paper, no passa el mateix amb l’edició digital. En aquest cas, i degut al mitjà, es poden trobar altres capçaleres de no-pagament, amb una línia editorial diferent, però amb una qualitat similar. Què fa doncs, l’internauta, a diferència del lector de l’edició impresa? Se’n va a altres mitjans, a a ltres lloc on pot trobar la informació que busca. La conseqüència més immediata és un descens en el número de visites, i segueixen la falta de públic per anuncis, la pèrdua de rang als buscadors (la gent no enllaça), i per tant la pèrdua de posicionament en aquest (no tan) nou mitjà.

En funció de la publicació si que es pot buscar un finançament via subscripció. Però això, que pot valer per publicacions molt específiques i reputades, amb pocs competidors en la seva àrea, i on la informació que s’ofereix no és de l’abast de tothom i on no interessa a tothom (públic selecte), no val per publicacions reputades però amb un públic molt ampli i molts competidors, i menys en aquest mitjà, on moltes vegades es vol i es busca una lectura ràpida, transversal, de la noticia (d’aquí que precisament alguns dels valors afegits que s’hagin mantingut sota suscripció siguin, per exemple, algunes columnes d’opinió, més en línia amb l’edició impresa, que es llegeix d’una altra manera. Qui es suscrigui va a buscar una informació determinada o potser una firma determinada, no navega (només) mirant les notícies del dia).

El model, doncs, de cerca de beneficis ràpids mitjançant el tancament o el prepagament de la informació segueix sense funcionar a la xarxa. Cal buscar els beneficis en els serveis associats, en la informació de qualitat, on les opinions, en tot allò que els altres no poden oferir o ofereixen de manera diferent. Obrint les notícies a tothom no només es recuperen els beneficis abans perduts (rang, visites, publicitat), sino que s’obre una finestra per aconseguir nous suscriptors, lectors que abans no haurien pogut accedir a aquesta informació i que, un cop tastada, en volen més.

És per pensar-hi.

Reinventar Europa?

I ara que els francesos han dit que no a Europa, ara que un dels fundadors de la Unió no ha estat prou europeista, que s’ha de fer? Què ha de fer la europeíssima Espanya, que va ser la primera en aprovar-la mitjançant un referèndum? Queda desautoritzada, en ridícul, per ser més papista que el Papa?

Ni Espanya queda desautoritzada o en ridícul, ni s’enfonsarà Europa o desapareixerà la Unió perquè els francesos hagin dit que no. Això queda clar. El perquè els francesos han dit que no, ja ho comenta prou bé en Pere, que ho interpreta en clau interna.

I potser aqui rau la clau de tot això. Es parla molt d’Europa, però tothom ho fa mirant cap a ell, per veure que se’n pot treure. No es veu com una integració d’Estats, on s’ha de formar part i on s’és un més, Europa és un lloc on anar a demanar calers, on club que té prestigi i que per tant, en dóna a qui en forma part. Així és com ho veuen molts, i per això mateix, aquells que són molt europeistes i molt partidaris de formar-ne part, són els primers que es tanquen en banda quan han d’entrar nous socis a formar part, nous socis, però, que son més pobres que ells (o no tan rics) i als que s’haurà de destinar una part dels diners que ara reben ells.

Alhora, la quota de poder que un govern aconsegueix per un estat a Europa, o el que aconsegueix escombrar cap a casa, es tradueix inmediatament en una lectura interna de beneficis cap al pais, oblidant la resta de socis, i viceversa, les lluites polítiques internes es projecten cap a la gran pantalla de la Unió, donant lloc a inverosímils coincidències d’interessos de grups totalment oposats.

Es segueix parlant de nosaltres i d’ells, no de tots nosaltres, no d’un govern interestatal o supranacional que no mira interessos localitzats geogràficament. I Europa, alhora, no deixa de ser, seguint una analogia informàtica, una capa més del model de ceba dels governs: local, autonòmic, estatal, europeu… cada vegada més allunyat del ciutadà, cada vegada més ignorat i desconegut. Això tampoc no ajuda. Com més capes, més llunyana la integració.

Potser si que haurem de reinventar Europa. Però qui sembla que hauria de reinventar-la en primer termini, els polítics, no estan per la tasca. Estan massa aferrats als poders ja establerts, a les estructures ja arrelades, als seus mecanismes geogràficament establerts, com per pensar en com reinventar una estructura política que estigui realment en xarxa, propera al ciutadà, i que no sigui un reflex en un nivell superior de les distribucions de poder ja establertes, una adaptació de les estructures ja existents, un pegat, en resum.

Reinventar Europa, doncs: Possible? Si. Probable? No tant.

Valents i plens de raó?

Fa uns dies vàrem anar a comprar a una fruiteria nova que han obert una mica més avall de casa. La porta una noia argentina que l’ha oberta junt amb la seva parella.

Estàvem ja pesant la fruita, a punt de pagar, quan va entrar una senyora, que es va posar a remenar la fruita, i conforme l’anava mirant, li anava dient a la fruitera que si la fruita la tenia més cara que feia dues setmanes, que si tal com estava la fruita (que no estava malament) la tenia una mica cara, que si un all, que si una ceba. La noia li anava responent amb tota educació, que si volia esperar-se, que havien de portar fruita nova, que si volia que li feia una rebaixeta en el preu, i l’altra va i li diu amb tota la cara que si, que això és el mínim que podria fer…

La meva dona i jo ens miràvem a la cara, incrèduls, pensant com era capaç aquella dona de posar-li tanta caradura a l’assumpte, i la noia ens anava mirant a nosaltres com dient “Vès que hem de fer…”. Vam pagar i vam marxar, deixant allà a la senyora remugant, entre intrigats per saber com acabaria la cosa i sorpresos per la pocavergonya d’alguns.

Uns dies després ja ens han explicat com va acabar el cas: la senyora va anar embalant-se, i al final li va acabar dient a aquesta noia que com podia ser que ella que acabava d’arribar obrís una fruiteria, amb els diners que costa, si resulta que quan ella va arribar no tenia res, que si això no podia ser, que els que venen de fora ho estaven ocupant tot… Aqui ja no es va amagar de res. No cal dir que la pobra fruitera es va emportar un disgust d’allò més gran.

Em sorprèn (encara) que hi hagi gent que sigui capaç d’envalentonar-se amb d’altres que estan en una posició més feble que ells. Qué ès? incultura? Poca educació? Poques llums? Enveja, simplement?

Sigui el que sigui, moltes d’aquestes persones que es fan les valentes amb d’altres que venen de fora i que, sia per que no dominen l’idioma, perque no tenen papers, o perque estan en terra extranya, estan en una situació de feblesa respecte aquests primers, mai dirien res a d’altres en la mateixa posició que ells. I encara més, quan fan una cosa d’aquestes, es queden ben satisfets i plens de raó, convencuts del que han fet i sense adonar-se’n del que els altres podem pensar. Pobres.

Em queda, però, un dubte: si els que no compartim aquestes opinions, no fem res, no els estem ajudant? Si nosaltres no li haguessim dit a la senyora que s’estava passant, no hagues acabat allà la cosa?

I aquest era un cas fàcil. Només era una senyora remugant.

Endoblocs

Un que passava comenta un article d’en Manuel Castells a La Vanguardia i destaca uns fragments on parla de blogs.

Jo vull destacar les frases finals:

Para bien o para mal, según quién opine. Un mundo en que igual le tendré que leer yo a usted que usted a mí. A menos que nos leamos sólo a nosotros mismos, en una especie de autismo digital generalizado.

Suposo que Castells es refereix més a llegir-se a un mateix, però com que parla de “nosaltres”, també podria entendre’s no com un únic bloc, sino com un conjunt de blocs. A què vé, això? Al fet que els blocs permeten la comunicació entre diferents idees, promouen el diàleg, permeten descobrir diferents punts de vista i contraposar opinions, però per fer algunes d’aquestes coses hem de ser prou oberts com per posar-nos en la pell de l’altre, d’intentar veure des d’un altre punt de vista.

Si només mirem els punts de vista que coincideixen amb el nostre, retroalimentem les nostres conviccions i idees i ens tanquem en un nucli, en un cercle. Perdem tot allò que podriem tenir, que el diàleg ens podria donar.

Això, però, tampoc és cap novetat. És només traspassar al món digital algun vici més del món físic.

Jo, però, prefereixo la definició de bloc que dóna en Castells i el que això pot comportar:

Cada blog es una entrada al universo de la red a partir de la experiencia de quién lo publica.