Emmagatzemant l’era digital

Llegeixo els articles de l’Anna, en Jmones i en Mor sobre el futur de l’era digital o, més ben dit, sobre el futur de la informació generada a l’era digital.

Estic d’acord amb algunes de les coses que es comenten:

  • L’usar estandars d’emmagatzematge per facilitar la lectura posterior i continuada quan hagin desaparegut (o evolucionat) els programes amb els que es varen generar documents
  • El deixar fitxers de text explicant la informació emmagatzemada, ja siguin estructures de directoris (fitxers) o les estructures de cada tipus de fitxer (descripció del format del fitxer)
  • El canviar o renovar, mentre no hi hagi un mitjà més perdurable, la informació de suport físic, assegurant així la seva perllongació en el futur.

És clar també que a la nostra época s’està produint un volum d’informació impressionant, i que no tota aquesta informació és de qualitat ni val la pena emmagatzemar-la. Tot i així, hi ha molta gent que produeix informació i, per aquest simple fet, es produeix molta informació de qualitat (tot i que la relació no és proporcional, ja ho sabem.)

Com fem doncs per guardar la informació? En jmones proposava, entre d’altres, els punts que abans he citat, i en mor diu que encara n’estem aprenent.

No dubto que tard o d’hora es trobarà un suport físic per emmagatzemar informació durant molt més temps que amb els actuals, amb escales de temps que ens poden arribar a sembla eternes, però tot i així em fa l’efecte que queda una petita escletxa, una baula dèbil a la cadena.

Continua la lectura de Emmagatzemant l’era digital

Les històries naturals

Avui m’he fet amb un exemplar de “Les històries naturals”, d’en Perucho. La veritat és que li tenia ganes, però se’m va escapar el dia que el donaven amb El Periódico, problemes de fer més d’una col.lecció d’aquests de diaris alhora (i és que la de còmics d’El País no està gens malament).

Tornant al tema, m’he fet, com deia, amb aquest llibre, i tant bon punt com acabi el que tinc ara entre mans, l’ataco. A la contraportada diu:

Esplèndida combinació de novel·la d’aventures, novel·la gòtica i novel·la històrica, amb una sàvia amalgama d’erudició i d’invenció conerteix la Catalunya de la primera meitat del segle XIX en matèria literària amb la introducció d’elements fantàstics.

Ium! A per ella!

Si és com els irrepetibles “Contes de l’Alhambra”, de Washington Irving, o com el “Manuscrito encontrado en Zaragoza”, de Jan Potoki, será un euro fantàsticament (ups!) ben invertit.

Anem ben arreglats

Alguns dels taxidermistes que van signar l’altre dia un manifest per la creació d’un nou polític per combatre l’onada catalanista que hi ha avui en día a la política de casa nostra (inclos el PPC) sembla que van donant cada vegada més pistes del seu ideari. Si el manifest en si ja pot semblar una mica fora de lloc, el comentari d’en Boadella sobre els tancs l’ha acabat d’arreglar. Això si que es pot qualificar de “retro-future”, com diría en Joan Spin, de Catalunya Ràdio.

Ara bé, si el que volen aquesta gent és que tinguem una cultura i un país de parc temàtic, o una utilització casolana de tot allò que és nostre (ja n’hem tingut 40 anys, però sembla que ara n’hi ha massa), doncs no cal que es preocupin gaire. Entre les ínfules neomanifestacionístiques del PP espanyol, i el permís que ens dóna Europa per usar el català, anem ben servits. D’aquí quatre dies, tots a fer “balls regionals” i tipismes culturals pels turistes.

L’evolució de l’spam

No hi ha dubte que l’spam evoluciona:

  • De bon principi, varen ser (i segueixen sent) les propagandes, avisos, solicituds, i vint-mil coses més que et deixen a la bústia de casa. Aquesta primera versió té una subespècie que són les enganxines dels serrallers a les portes dels garatges o dels comerços.
  • Després va arribar la versió electrònica, la eclosió dels missatges per vendre’t fantàstiques medicines, fer-te guanyar cèntims fàcilment d’un petroler ugandès, o per allargar-te la titola si no estàs satisfet.
  • Un pas més enllà. Si tens un weblog, comences a rebre trackbacks de casinos on-line, més llistats de medicines i coses per l’estil. Suma i segueix. Aquesta és una adaptació tecnològica de l’anterior.
  • I ara són les trucades telefòniques. Et trobes a casa una trucada que et diu que si pots guanyar quinze mil euros, o una televisió de pantalla plana, o una càmera digital. T’avisen que la trucada és gratuita (la seva, és clar), i et deixen un moment per que agafis paper i llapis per prendre nota d’on has de trucar. Acte seguit, s’acaba la trucada. El contestador de la companyia telefònica et diu que si vols contestar pitjis asterisc, que si vols esborrar-lo el 2, etc.. Quans no picaran, pitjant l’asterisc? I està clar que la trucada és, sense que te n’adonis, a un número d’aquells que et costen quinze euros el minut…

Que serà després? Com s’adaptaran els spammers a la telefonia mòbil? I als serveis tipus GPRS? Qualsevol dia d’aquests ens trobem spam al GPS del cotxe (qui en tingui, és clar).

A tot això, na Mercè Molist comenta avui al CiberPaís que Espanya participa en una campanya a nivell mundial per detectar ordinadors zombies (aquells que, sense saber-ho, envien spam o bombardejen d’altres sistemes, per exemple). A veure si serveix perque baixi, encara que sigui una mica, el volum de spam. Ara, campanya per campanya, si volen evitar l’spam, els virus, els trojans i tota la patuleia de software maliciós que ronda per aquestes xarxes de Déu, el que haurien de fer és una bona campanya per usar software lliure. Aleshores si que baixaria el volum d’atacs… no?

Blocs i dietaris

Avui ha estat la segona de les jornades dedicades al “Dietarisme i el nou dietarisme dels blogs“, a Sant Cugat. Llegint el bloc de les jornades, em queda la impressió que han estat precisament el que el títol indica, més dedicades al dietarisme literari que no pas a la globalitat del fenòmen blogger (les referències al Baró de Maldà no eran debades, doncs).

La qüestió que se’m planteja és si realment es pot parlar del món dels blocs de manera general, o bé si no cal trocejar-ho, particionar-ho, conjuntar-ho, de manera que es parli no només de temes (cada bloc pot tocar diversos temes, no només un), sinó també d’estils. Potser l’enfoc a partir del dietarisme literari habitual fins ara, i el fet d’entendre els blocs (alguns) com una extensió en un nou mitjà d’aquest estil, no és dolenta.

El que no hem de fer, però, és caure en la temptació d’extrapolar les conclusions o els debats de Sant Cugat a la totalitat del món blocaire. Precisament avui mateix en Màrius Serra en parla a “La Vanguardia”:

[…]
La blogosfera democratiza las opiniones y es un marco ideal para el aprendizaje de la escritura periodística, pero también es un cementerio para la lectura porque fomenta la grafomanía y prescinde de la edición crítica. Permite eludir la censura al dar voz a quienes no tienen altavoz -véase The Baghdad Blog de Salam Pax-, pero abole los filtros consensuados a la subjetividad. Genera comunidades más activas que las audiencias de otros medios de comunicación, pero son también menos transversales y su supuesta universalidad es un espejismo. Véase el famoso blog del periodista Arcadi Espada, cuyo nickjournal parece nutrirse de funcionarios que cada mañana chatean desde el ordenador de su puesto de trabajo. Los blogs enriquecen el texto con componentes visuales e incluso sonoros, pero la lectura por pantalla no nos relaja y los enlaces nos llevan a la lectura tensa del cazador -el estudiante, el investigador-, siempre preso de una cierta avaricia. Modifican el concepto de intimidad del dietario, concediéndole una inmediatez tan acusada que casi fulmina la distancia entre escritura y publicación. Claro que muchos de los dietarios más interesantes fueron escritos desde el convencimiento de que, al menos en vida de su autor, nadie los leería. En cambio, ningún texto publicado en un blog, por definición, puede explorar esas regiones tan íntimas del alma humana. […]

És a les dues últimes frases d’en Serra, indicant la intimitat dels dietaris tradicionals on rau la qüestió: Els dietaris tradicionals eren per a consum propi, els blocs moderns no són només per a consum propi, són el reflex dels pensaments de cada escriptor (blocaire), però estan posats a la xarxa perquè els llegeixi tothom, perquè els comparteixi tothom. Això marca una diferència tant en l’estil de l’escriptura com en el que s’hi aboca, i uns no són l’evolució dels altres, són gèneres diferents per finalitats diferents.