Valents i plens de raó?

Fa uns dies vàrem anar a comprar a una fruiteria nova que han obert una mica més avall de casa. La porta una noia argentina que l’ha oberta junt amb la seva parella.

Estàvem ja pesant la fruita, a punt de pagar, quan va entrar una senyora, que es va posar a remenar la fruita, i conforme l’anava mirant, li anava dient a la fruitera que si la fruita la tenia més cara que feia dues setmanes, que si tal com estava la fruita (que no estava malament) la tenia una mica cara, que si un all, que si una ceba. La noia li anava responent amb tota educació, que si volia esperar-se, que havien de portar fruita nova, que si volia que li feia una rebaixeta en el preu, i l’altra va i li diu amb tota la cara que si, que això és el mínim que podria fer…

La meva dona i jo ens miràvem a la cara, incrèduls, pensant com era capaç aquella dona de posar-li tanta caradura a l’assumpte, i la noia ens anava mirant a nosaltres com dient “Vès que hem de fer…”. Vam pagar i vam marxar, deixant allà a la senyora remugant, entre intrigats per saber com acabaria la cosa i sorpresos per la pocavergonya d’alguns.

Uns dies després ja ens han explicat com va acabar el cas: la senyora va anar embalant-se, i al final li va acabar dient a aquesta noia que com podia ser que ella que acabava d’arribar obrís una fruiteria, amb els diners que costa, si resulta que quan ella va arribar no tenia res, que si això no podia ser, que els que venen de fora ho estaven ocupant tot… Aqui ja no es va amagar de res. No cal dir que la pobra fruitera es va emportar un disgust d’allò més gran.

Em sorprèn (encara) que hi hagi gent que sigui capaç d’envalentonar-se amb d’altres que estan en una posició més feble que ells. Qué ès? incultura? Poca educació? Poques llums? Enveja, simplement?

Sigui el que sigui, moltes d’aquestes persones que es fan les valentes amb d’altres que venen de fora i que, sia per que no dominen l’idioma, perque no tenen papers, o perque estan en terra extranya, estan en una situació de feblesa respecte aquests primers, mai dirien res a d’altres en la mateixa posició que ells. I encara més, quan fan una cosa d’aquestes, es queden ben satisfets i plens de raó, convencuts del que han fet i sense adonar-se’n del que els altres podem pensar. Pobres.

Em queda, però, un dubte: si els que no compartim aquestes opinions, no fem res, no els estem ajudant? Si nosaltres no li haguessim dit a la senyora que s’estava passant, no hagues acabat allà la cosa?

I aquest era un cas fàcil. Només era una senyora remugant.

Endoblocs

Un que passava comenta un article d’en Manuel Castells a La Vanguardia i destaca uns fragments on parla de blogs.

Jo vull destacar les frases finals:

Para bien o para mal, según quién opine. Un mundo en que igual le tendré que leer yo a usted que usted a mí. A menos que nos leamos sólo a nosotros mismos, en una especie de autismo digital generalizado.

Suposo que Castells es refereix més a llegir-se a un mateix, però com que parla de “nosaltres”, també podria entendre’s no com un únic bloc, sino com un conjunt de blocs. A què vé, això? Al fet que els blocs permeten la comunicació entre diferents idees, promouen el diàleg, permeten descobrir diferents punts de vista i contraposar opinions, però per fer algunes d’aquestes coses hem de ser prou oberts com per posar-nos en la pell de l’altre, d’intentar veure des d’un altre punt de vista.

Si només mirem els punts de vista que coincideixen amb el nostre, retroalimentem les nostres conviccions i idees i ens tanquem en un nucli, en un cercle. Perdem tot allò que podriem tenir, que el diàleg ens podria donar.

Això, però, tampoc és cap novetat. És només traspassar al món digital algun vici més del món físic.

Jo, però, prefereixo la definició de bloc que dóna en Castells i el que això pot comportar:

Cada blog es una entrada al universo de la red a partir de la experiencia de quién lo publica.

Netscape 8. Venent l’ànima al diable?

Logo de NetscapeLLegeixo via Vilaweb que Netscape torna i ha tret una nova versió, la vuit, del seu navegador Netscape. En John Battelle també en parla al seu bloc.

Apart dels usos habituals de la suite (navegació i correu, els més destacats), aquesta nova versió incorpora moltes de les millores que ja té Firefox, com navegació amb pestanyes, lectura de feeds RSS o sistemes de control de la navegació, autoomplenat de formularis, etc., i fa també molt èmfasi en la seguretat. Com a gran novetat, a més, porta la possibilitat de renderitzar una pàgina com ho faria Firefox o com ho faria Explorer.

Tot i que sempre és bò que torni un navegador que havia estat tan popular com aquest, no sé pas si tindrà gaire èxit. Personalment, trobo que és un monstre (35 MB), i que incorpora masses usos en una sola aplicació, jo sóc més partidari d’aplicacions més petites, més especialitzades en una sola cosa.

Hi ha, però, un punt que especialment no m’agrada: permetre que les pàgines es vegin com a Firefox o com a IE, no és una mica vendre l’ànima al dimoni? Entenc que es pot donar la facilitat a l’usuari de navegar, de veure les pàgines bé (ja que estan mal dissenyades), però des del punt dels que intenten treballar seguint estàndars, no és passar-se a camp contrari? El que s’hauria de fer és intentar que tothom treballi de la mateixa manera, fugint de particularitzacions i extensions propietàries del codi, o de males renderitzacions. Aquesta característica, tot i que, com he dit, pot ser útil als usuaris, és una patent de cors per seguir fent les coses malament. Què faran els usuaris? Demanar que facin la pàgina que no es veu bé seguint els estàndars? O passar-se al mode de visualització IE i no dir res? I la pàgina, com seguirà?

Pot ser que Netscape utilitzi aquesta estratègia per tal de guanyar quota de mercat a costa de pàgines (mal) dissenyades per IE, en contra de la política de seguir estàndars de, per exemple, Firefox. Dubto, però, que aquesta sigui una estratègia correcta. IE ocupa també molt, però té un avantatge: ja vé preinstal.lat al sistema operatiu. Netscape no.

Sempre queda l’esperança de pensar que si, que aconseguirà rascar una bona quota d’usuaris i que aquests usuaris acabaran fidelitzant-se a netscape, i d’aquest, fins i tot, a firefox.

Ja veurem com va la cosa. L’esperança és sempre l’últim que es perd.

Notícies incomplertes, realitats alterades

El passat dimecres, escoltant la ràdio, van donar la notícia que havien trobat, en un ascensor i embolcallat de papers, però en bon estat de salut, el nadó que tres dies un dia abans havien segrestat d’un hospital. Van ampliar la informació dient que la mare havia deixat el nadó a cura d’una desconeguda que s’havia guanyat la seva confiança, mentres anava a fer una cigarreta. Aprofitant-ho, la desconeguda va marxar amb la criatura. I van acabar la notícia afegint que la desconeguda era d’ètnia gitana.
Si la cosa acabés aqui, un es queda amb la idea d’un final feliç i d’una gitana dolenta que roba nens. Estereotip dels gitanos dolents, que roben.
Al dia següent, mentres faig el cafè, veig a “La Vanguardia” una foto de la família i tot el cas més explicat. Sorpresa. La família del nadó també és gitana. La mare és paia i el pare gitano. Ara, des del punt de vista d’un paio, ja s’entén més que la mare confiés en la gitana. Ella també en té, de familia gitana. Però això a la notícia que jo vaig sentir ahir no ho van dir.
Comento això perquè no vaig ser només jo. El company que hi havia amb mi també es va endur la sorpresa, tampoc ho sabia, que la familia era gitana.
Suposo que si hagués vist la notícia per televisió, no hagués tingut aquesta sensació.
Però quantes vegades un comentari innocent o una notícia incomplerta, com el de la ràdio, que només explica part dels fets, no pot fer que aquests no s’entenguin bé, no pot tenir reaccions inesperades o fer que es sumin unes gotetes més a les imatges sobre gitanos lladres o qualsevol altre estereotip que volti? No s’altera la realitat viscuda i no pot fer també que s’alteri la realitat per venir?

Administracions i software lliure

Moure grans projectes a la pròpia Administració costa molt. No moure grans projectes per part de l’Administració, amb moviments d’enormes sumes de diners o que afectin grans extensions, sino grans projectes dintre de la pròpia Administració, projectes que poden suposar una despesa important, però que, sobretot, afecten a la pròpia organització i, com a tal, presuposen molts petits canvis que afecten a moltes persones.

La pròpia naturalesa d’aquests projectes, que presuposa canvis en la manera de treballar, i que per tant remou una mica a tothom d’allò a que està acostumat, troba resistències dintre de la organització, moltes vegades tant a nivell de direcció, com a nivell de cada persona implicada (o afectada), i si la organització (en aquest cas, la direcció) no és prou valenta com per seguir endavant amb els canvis, intentar explicar-los, amb la mà extesa però ferma, els canvis acaben quedant en un no-res, en una mala temporada d’aigües agitades que han tornat al seu lloc. Com a molt s’haurà remogut alguna pedra pel camí o s’haurà deixat cec algun meandre, però res més.

El canvi a software lliure d’una administració és un gran projecte d’aquest tipus. Un projecte que no cal fer-ho tot de cop, sino que es pot fer gradualment, i només allà on es pugui fer, deixant per a la última fase els processos més crítics, de manera que es pugui anar vencent, poc a poc, la resistència que es va oferint. La llàstima, però, és que els moltes vegades anunciats girs cap a software lliure de les administracions acaben sent aturats per aquesta paret al primer revolt, i deixen com a testimoni de l’intent uns quants servidors Apache sobre Linux, o algún projecte de punts d’accés o de consulta sobre Linux. Ja és alguna cosa, i es veu, però no és suficient com per canviar tota una cultura d’organització.

En aquest sentit, per exemple, seràn prou valents a Múnich per vèncer totes les dificultats, o ens explicaran les mateixes excuses de mal pagador que els de Barcelona?