La gestió poc social de les xarxes socials

La societat canvia, evoluciona, madura.

Demanem als nostres governs més transparència, ens plantegem les nostres identitats (socials, religioses, sexuals), reclamem el nostre dret a la privacitat i la llibertat d’expressió i volem redibuixar el sistema polític, fent-lo més participatiu per tothom.

Per a tot això, usem la xarxa i la tecnologia: dades obertes, periodisme de dades, control ciutadà sobre les finances, plataformes de comparació, pressupostos oberts, portals de transparència, ús del software de codi obert, portals de consumidors… tot un seguit de mesures per recuperar el control, per monitorar les decisions, per fer-les de tots i controlar que ningú se n’aprofita.

Vivim mitja vida en aquest sistema que intentem recuperar, d’acord a unes normes comunes, conegudes per tots, més o menys acordades per tots, i sotmeses a la revisió de tots: democràcia, amb els seus ets i uts.

L’altra mitja vida la vivim a les xarxes socials, siguin quines siguin. Hi deixem hores i dades: relacions, fotos, impressions, gustos, comentaris, reaccions, enllaços. Mirem molt, llegim no tant, i escrivim menys, reaccionem al que ens agrada o ho compartim, ho guardem… Som actius, i la nostra activitat indica com som i què ens agrada. I tot això es guarda, s’emmagatzema i s’analitza, sense permís de ningú, sense dir què ni perquè.

Entrem al món de les xarxes socials acceptant les seves condicions i les alimentem, sense adonar-nos del que fem, complim amb les seves normes unilaterals i si les trenquem (sense saber com ni perquè, sense tenir un sentit, sota arbitrarietat moltes vegades) ens fan fora sense més, amb poques o cap explicació… però no ens tornen el que és nostre: les nostres dades, el nostre jo. Se’l queden, per seguir traient-ne profit. A qui li permetríem una cosa així al món real?

Les grans empreses darrere les xarxes socials tenen immenses quantitats de diner per fer seguir creixent les seves mines de dades, per fer-nos caure-hi d’una manera o altra o cada vegada conèixer més coses, per escapar al control dels limitats governs nacionals (territorials) buscant paradisos fiscals per pagar menys impostos o per teixir xarxes d’empreses dependents unes d’altres per repartir-se responsabilitats, advocats per defensar-se de demandes o per aprofitar-se de condicions de treball pèssimes en països en desenvolupament.

No tot el que ens arriba a través de la brillant pantalla de colors del dispositiu prové d’un grup de joves talentosos en unes oficines lluminoses i ben equipades. Clar que n’hi ha, però no arreu, i el treball si que es subcontracta arreu (aquí, a San Francisco, a Karachi i a Abuja).

Vol dir això que les empreses son dolentes per si mateixes? Les empreses son màquines de fer diners, unes amb més ètica que altres, unes més transparents que d’altres.

Avui en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem immersos, conscients de la nostra dependència i del que comporta: ens queda la oportunitat de veure a qui li volem donar les nostres dades i quantes (perquè a algú li acabarem donant) i com intentem controlar què fan.

Perquè els governs encara no comparteixen el codi de les seves aplicacions

Il·lustració de pantalla amb codi font

Que els governs i l’administració en general haurien d’usar software lliure i formats de dades lliures és quelcom que avui en el que la gran majoria estem d’acord, i que molts, a més, compartim i creiem.

De fet, cal fer un pas més i compartir el codi font de les aplicacions pròpies, no només usar les creades. Els beneficis son múltiples i per citar-ne alguns de manera ràpida:

  • Eficiència econòmica (estalvi de llicències, economia d’escala, reaprofitament de serveis ja generats)
  • Impacte sobre els serveis públics (estandarització de procediments, facilitació dels accessos, usabilitat, no dependència de tecnologies concretes)
  • Transparència i rendiment de comptes (obertura de procediments, transparència, revisió dels mecanismes de funcionament)
  • Impacte social (impuls d’estàndars de facte, generació d’economia de serveis)

La qüestió és perquè no s’usa ja a major escala? Perquè encara s’usa tan software privatiu i no es comparteix el codi?

Les causes son múltiples, i atacar-les totes a l’hora no és gens fàcil.

  • No és únicament un canvi tecnològic, és un canvi cultural de la organització.
  • El canvi s’ha de fer de manera gradual, per no aturar cap servei, i això implica que tot canvi s’ha de fer preveient la convivència entre l’ús de software i dades en formats privatius i software i dades en formats oberts, el que complica aquest pas.
  • L’impacte econòmic del canvi és molt, molt gran. Per més que s’usi software lliure i es comparteixi, no és bufar i fer ampolles. Sembla una obvietat dir-ho, però no l’és: el software per si és coneixement i valuós, però cal aplicar-ho, desplegar-ho i integrar-ho perquè sigui operatiu, i això vol dir recursos interns o bé contractació de serveis externs a l’administració per fer-ho. Que genera impacte en un ecosistema d’empreses tecnològiques local? Sens dubte, però alguns d’aquests impactes, seran molt grans.
  • L’administració no és una única organització. Són moltes organitzacions, a molts nivells, tots fent coses similars. Aquesta fragmentació i alhora similitud d’objectius i, per tant, càrrega de feina, fa que costi molt crear sinèrgies entre els diferents elements: el marc legal i els objectius poden ser els mateixos i molt similars, però l’aplicació pot variar molt i sense una normalització del funcionament, no es pot utilitzar una mateixa eina (que reflecteix un funcionament, uns processos)
  • Sinèrgies entre administracions: el software lliure és també una filosofia, més enllà del codi: compartir coneixement, reaprofitar-lo. Aplicar el software lliure a la administració és aplicar també aquesta filosofia, doncs (el primer punt), i això vol dir crear sinèrgies no només a nivell tencològic entre administracions similars (equips de treball comú, establiment d’objectius) sino compartir pressupostos, inversions i despeses, o normalitzar processos i funcionaments per adaptar-nos al software (adaptar-se a l’eina).
  • Fa molts anys que l’administració està informatitzada: això vol dir un històric molt gran a compatibilitzar, i una dispersió de tecnologies i llenguatges important. Usar les mateixes eines, compartir codi, és també unificar les eines ja usades i compatibilitzar-ne l’ús cap enrere.
  • Existeix molt software privatiu (i no és MS Office) desplegat i instal·lat a les administracions que suporta processos clau. Substituir-lo per un altre software sempre és un problema (repte?), per més robust (i obert) que aquest sigui.
  • L’administració no és un ens aïllat. Conviu i interactua tant amb la ciutadania com amb les empreses, i això vol dir que haurà de conviure (ser compatible, en termes informàtics) amb el que usi la ciutadania (acceptar documents en word o excel, treballar amb documents autocad, per exemple). Es pot usar a nivell intern, però no imposar a nivell extern.
  • La complexitat i diversitat del software usat és molt, molt gran: Des de la gestió tributària o la gestió administrativa a la gestió dels serveis de la ciutat, des de la gestió de policía o serveis socials fins a la connexió interadministrativa i reús de dades via serveis web, de la gestió dels arxius a la necessitat de la gestió documental integral, la supressió del paper o la integració amb el ciutadà digital, el govern obert i mecanismes de participació continua…
  • Tots aquests canvis no es poden fer de manera ràpida: l’afectació a serveis dels que depèn la ciutadania no es deixar de tenir en compte!

El canvi, doncs, va molt més enllà del posar OpenOffice o usar Linux en estacions de treball (tot i que només això ja és un pas en la bona direcció), i és un canvi molt profund, que ha de transmetre’s a tota la organització que l’ha de fer.

2016: majoria d’edat de l’espionatge digital

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?).

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.

Dels regals i el Nadal

Regal de Nadal

Nadal a tocar.

Anava a fer un post parlant dels regals, de com els trien els nens: estava pensant que si només trien el que veuen per televisió o el que veuen als catàlegs… si això no fa que es limiti una mica la seva imaginació, si no els acostumem a només triar el que se’ls ofereix, en comptes de pensar per si mateixos.

Però no és cosa d’ells: el catàleg és còmode, els dónes els tres-cents fulletons que has recollit a les tendes (amb aquella rodoneta de “me’l demano” tan fàcil), i que triïn, i que facin la llista. O si veuen alguna cosa a la tele, doncs ja ho tenim…

Però és còmode per nosaltres. En canvi, si ens assentem amb ells, si mirem, si recordem el que van dient en algun moment al llarg de l’any, tindrem moltes més opcions, perquè imaginació i ganes les tenen.

Així, giro la volta a l’argument: potser som nosaltres que, per falta de temps, ganes, o el motiu que sigui, ajudem a condicionar-los, a acostumar-se a aquella oferta tan còmoda i fàcil també per nosaltres: ja està fet, següent cosa.

Com en moltes altres coses relatives als nens, cal dedicar-los temps i atenció, i amb el temps, obtindrem unes personetes magnífiques, de ben segur.

Nota: Ull! que la moda del regal “commodity” també ens ha arribat als grans, amb allò de les smart box i demés, els regals d’experiències i sensacions i fins i tot l’scrapping prefabricat per “personalitzar” els regals amb tot allò que la indústria ja ens dóna i ens ven… Digueu-me alternatiu, però potser que la cosa comença per nosaltres.

De la postveritat a la postdemocràcia

Que la paraula de l’any 2016 sigui postveritat diu molt de l’any.

Però no deixa de ser una etiqueta, una imatge si es vol, de tot el que això representa: el tancament d’una època i la recuperació d’un món que potser creiem superat. Oblidem el món d’una única superpotència, torna una altra guerra freda amb diferents actors (Estats Units, si, però també Xina i Rússia), tornen les pors si no a una hecatombe nuclear si a un terrorisme liquid, inclassificable, i amb tants caps com una hidra.

Un món que torna a tancar-se sobre si mateix, on la por al desconegut mou polítiques i on la política es deixa portar per simplismes, per idees primàries que no aporten reflexió, només falses seguretats, on la reflexió es substitueix per reflexos i identitats, i on la educació es desvesteix a passes gegants, eliminant l’esperit crític, empobrint-nos i debilitant-nos a tots.

I sobre aquestes falses seguretats s’edifiquen murs, es munten vigilàncies, es fan estranyes amistats. Venen estranyes barreges de realpolitik, maquiavelisme i populisme. Es buiden les paraules del seu significat original i se’ls canviarà després, per fer-lo servir com una arma contra el contrari, com un escut de protecció, i es canviarà el diàleg per la cridòria i la repetició dels conceptes. Pura propaganda.

Contra això només queda el que sempre ha quedat: educació, reflexió i sentit comú. I en un món cada vegada més connectat i amb distàncies més curtes, però alhora més fragmentat, cal també aprendre cada vegada més a posar-se en la pell de l’altre per comprendre.