Davant d’això, el bus s’apropa a Cervera. Passem per sobre de la A-2, agafem un trencall, i de sobte ens trobem en un lloc oblidat: trossos de terra entre carreteres, sense cuidar, recuperats per la vegetació després que els talussos de les obres s’han reverdit, però sense cap altre ús, ni humà ni natural. Llocs que no son ja part de res. Llocs que trobem al voltant de qualsevol nucli gran, entre vies de comunicació (us heu fixat mai en els terrenys entre autopistes, carreteres, vies de tren o qualsevol combinació d’elles?), al voltant de polígons industrials no nascuts, d’urbanitzacions amb fanals cecs i sense cases, de terrenys sota viaductes. Son no-paisatges. No hi ha res, no se n’espera res. Els defugim, no els cuidem, els hem oblidat. Es territori sacrificat per una planificació que no va més enllà de l’ús, però sense tenir en compte l’entorn, trist reflex d’un terreny de ningú administratiu, en funció de qui és el responsable de la carretera o via.

De la mateixa manera que a les ciutats, curulles d’humans, hi ha els no-llocs que explicava Marc Augé, en el paisatge que les envolta també hi ha buits, no-paisatges, zones rebutjades, aspres fins i tot per la natura que no sap ben bé com fer-se-les seves de nou, rodejades de vehicles, fums i deixalles.

Busquem paisatges, muntanya i aire, i els busquem lluny. Però per poder-hi arribar, creem no-paisatges al nostre entorn, com un residu més.

La proposta és molt interessant, perquè combina elements tecnològics, de propietat, tipus de llicenciament (i possibilitat de re-usar) i la visió estratègica (política). El post on ho publica i explica és més que recomanable per tots els que ens dediquem a la tecnologia¹ i, encara més, en l’àmbit de la cosa pública.

Com ell mateix diu és una primera idea que complementa la proposta del marc de sobirania que proposa la Comissió Europea, i per això cal treballar-la i afinar-la molt més.

En el moment actual és important tenir un marc de discussió, una guia comú per tothom. Ara que ja ha saltat ja al debat públic, polític i empresarial la dependència tecnològica europea vers les grans empreses americanes (a nivell privat, públic i personal), torna a agafar força la idea d’un “ecosistema” tecnològic europeu, sobirà i propi, en el que moltes de les iniciatives que comencen a plantejar-se es basen en el software lliure.

Aquesta escala pot ser aquesta guia comú, tenint en compte els matisos i diferències que implica respecte al software lliure, perquè sobirania tecnològica no té perquè implicar codi obert o codi públic: hi ha grans empreses estatals o europees de software de serveis que produeixen programari privat, tant per empreses com per l’administració, que impliquen la opció D de la proposta. Si volem un sistema realment sobirà, robust, no centralitzat i no tancat (privatiu) el software de codi obert és la opció més viable (les lletres A, B i C del model d’en Dries, amb diferents tipus de llicenciaments).

Però seria sostenible, econòmicament? Crec que sí, que hi ha la possibilitat de generar tot un mercat tecnològic amb un model obert, un mercat de serveis i coneixement, més flexible, que seria diferent del mercat tecnològic tancat a proveïdors (vendor lock-in) majoritari avui en dia i al que estem acostumats.

Un model de codi obert, basat en estàndards i que permeti la portabilitat i interconnexió dels serveis és, a la llarga molt més robust que un mercat tancat, perquè s’acaba basant la vàlua de l’empresa i els serveis que proporciona en la vàlua de les persones que hi treballen: com més valor, més possibilitats i més s’aporta al client.

Quan hom treballa amb proveïdors externs, moltes vegades sap que si treballa amb tal o qual persona de l’empresa proveïdora, el resultat és garantit: el valor l’aporta la persona, doncs. Si això es generalitza, tots sortim guanyant: clients d’una banda, empreses que donen serveis, per contractar i valorar els seus empleats.

Com fer-ho, però? Imaginem que un mecanisme similar al proposat s’adopta i s’estandarditza: es podria fer servir en contractació pública, o en contractes privats.

Un procés de licitació no només amb criteris econòmics o tècnics, sinó també valorant un model social, tecnològic, i econòmic² que impacti més en l’economia local o propera, no només amb grans proveïdors (perquè el talent pot ser, és, moltes vegades, local).

Anem un pas més enllà: si s’usa codi obert, sota una classificació A, la pròpia administració hauria de publicar els derivats que faci d’aquest producte (és el que hauria de ser, però no el que és: encara calen processos judicials per obrir codi públic).

Si s’usa un codi públic comú, i les diferents administracions (que tenen obligacions i responsabilitats molt similars, diferenciades pel territori o el nivell de serveis o de població que han de gestionar) van publicant les millores, adaptacions i extensions al codi també de manera pública, no pot ser això un guany futur? No pot ser això una millora en l’eficiència, en la disponibilitat, en la transparència dels propis governs?

Quan tot pot ser software, i quan s’està accelerant, IA en mà, la tendència a decisions algoritmizades i processos automatitzats, cal que el software usat es pugui estudiar i investigar.

Ara que internet ja no creix per si sola de manera natural, sinó que s’intenta posar sota control d’empreses i governs, ara que les tecnològiques ja no son només tecnològiques, sinó que son gegants econòmics que beuen de l’extracció i l’explotació de les dades, de la venda i ús de la informació, amb capacitat de processament massiu i cada vegada més automatitzat i concentrat en poques mans, però amb afectació a més àmbits i persones… cal establir mecanismes de control i dissenyar sistemes per ser transparents des de la seva concepció.

I això, si s’opta per un codi obert i obligat a ser transparent, compartit i millorat (i controlat) per tothom és un pas més en assegurar aquesta sobirania no només política, o tecnològica, sinó social. Hauria de ser això, el model europeu.

Continuo amb Delta Chat i, hores d’ara, per mi el canvi és un èxit.

Ja fa molt que gairebé no uso Telegram (i el missatge de fa uns dies d’en Durov m’ha refermat més en la decisió), i m’hi mantinc per un únic grup, que està també en vies de migració.

De Whatsapp no n’he sortit, i no en sortiré, de moment, per l’ús de grups de feina o fins i tot algun ús comercial (reserves, reparacions), donat que s’ha convertit en un estandar de facto en la nostra societat. Diguem que és un ús secundari, escadusser, però necessari si no em vull complicar la vida (podria trucar per telèfon, per segons què, clar).

Per la resta, Delta Chat s’ha convertit en la meva aplicació de missatgeria principal. He migrat tots els meus contactes? No. Heus ací el truc: he aconseguit que em segueixin les persones amb les que més parlo, el meu nucli reduït, potent, les connexions vitals, si li voleu dir, amics i família.

I amb això, he descobert que el meu nucli és reduït, no son desenes o centenars de persones que tinc al whatsapp: son, ara per ara, menys de vint. Migrant aquest grup, la meva xarxa vital continua intacta.

El famós efecte xarxa, el FOMO, el no m’enteraré de res o quedaré desconnectat… s’ha esvaït. Potser sóc jo, que tinc un grup reduït, però constant. Potser és que realment, realment, no necessitem tanta connexió, tant estar arreu com ens pensem.

Hi ha un efecte xarxa, és clar. Però potser l’efecte xarxa és de qualitat, no de quantitat: si ens acompanya qui nosaltres considerem un nucli, el nostre grup, necessitem una comunicació constant amb tothom amb qui tenim possibilitat? Potser no. Potser fins i tot va bé per reduir el soroll comunicatiu que ens arriba d’arreu.

Em fa gràcia quan titllen de Monstre un conqueridor que provoca la mort de milions de persones per vanitat personal. Pregunteu-ho de debò a un alferes Petrúixov o a un tinent Antónov qualsevol: són tots petits Napoleons, petits monstres disposats a desencadenar un comat ara mateix, a matar un centenar d’homes només per aconseguir una medalleta més o un terç més de soldada.

— El setge de Sebastòpol, Lev Tolstoi, Ed. del Cràter, 2025, pàgina 95

Escrit el 1855, aquestes línies de Tolstoi es poden aplicar endavant i enrere en el temps, allà on miris.

L’escriptor cita Napoleó, el gran enemic que va estar a punt d’enfonsar Rússia… però que sense tots els seguidors i exèrcits que li van donar suport, alguns per convicció, molts per interessos minúsculs, propis, espuris i egoistes, no hauria fet res. El mateix es pot aplicar a Hitler, a Stalin, a Franco, a Pol Pot, a Putin o a Trump i la seva tropa ultradretana desfermada. Mirem on mirem sí, un home pot fer mal per ell sol, però sense complicitat egoista d’uns, el silenci còmplice d’altres, i la servitud voluntària de molts, no farà res.

No: no només compleixen ordres, s’aprofiten d’un ordre que els convé, sense cap ètica ni compassió ni pietat per la resta, estableixen la seva petita dictadura dintre d’una dictadura. Petits reietons mesquins dintre d’un regne més cruel.

I tot això, sempre, ho tenim al tombant de la cantonada: no podem donar cap llibertat per establerta, cap avanç social per ferm.

En un món de percepcions, hem de garantir la dada correcta, fiable.

— En una reunió a la feina, sobre govern de la dada

Una frase escoltada a un company arxiver que resumeix el que, com informàtics, és gairebé un objectiu professional i hauria de ser part de la nostra ètica professional avui en dia.

No puc estar-hi més d’acord: en uns temps en què el relat està per sobre la dada, o que s’usa la dada per vestir un relat, és totalment necessari que hi hagi confiabilitat i traçabilitat per poder arribar al fons, a la veritat o, si més no, al fet objectiu. Les interpretacions queden, han de quedar, fora del govern de la dada.

A tu et fan al costat d’on vius un mega-centre de dades o un magatzem d’Amazon i allò es veu d’una hora lluny. I quan comença a fer soroll, veus cables que entren, o camions i furgonetes que entren i surten… allò ja fa pinta que ocupa molt d’espai, molt de ciment, i molt de tot (altra cosa és que ho vulguem veure, t’ho dissimulin en un polígon industrial agonitzant o ben lluny de les ciutats grosses).

Però les cerques per internet, les preguntes a la IA, l’scroll infinit d’Instagram, el short de Youtube o el que pesa una pàgina hiperinflada, això no tens manera de saber-ho, ni d’intuir-ho. Un got d’aigua? Mig? Una piscina olímpica? Quanta energia?

Com podem saber quin cost ambiental té la nostra vida digital? Les nostres cerques, preguntes, visites o visionats? A què equival sobre el que necessiten altres especies del planeta que compartim?

El Digital Impact for Species et dóna els números en impactes d’aigua, CO² i energia, i t’ho compara amb el que fan alguns animals del planeta.

Si ho proves amb alguns dels sites que acostumes a visitar et fas creus del que és veure una pàgina, no hi ha res innocu. Necessitem més eines com aquesta, i més conscienciació, de tothom.

Entre els professionals de la cosa informàtica, hauriem de començar a pensar més en la informàtica frugal, en desenvolupar i desplegar aplicacions amb menys recursos (no ens hauria de valdre afegir les llibreries dels frameworks de torn que usem perquè l’eina automàtica així ens ho diu, o hauriem de poder-ho fer de manera més afinada), o en usar programes Frankenstein (una interfície comuna que agrupa un seguit d’aplicacions antigues mal connectades) o versions renovades i apedaçades de software la base del qual no s’ha tocat en anys, creixent capa sobre capa. Malauradament, el món no pensa així, ni es mou així, ni et dóna el temps d’afinar tant, de fer uns programes més acurats, si no és en entorns molt específics, o de buscar les opcions més acurades. La informàtica frugal també va d’això, de repensar tot el model, de fer-lo més local: les eines les tenim, permetem els artesans que tenim a prop que hi treballin.

És llàstima, quan existeixen versions de llenguatges de programació i d’aplicacions ben fetes, que redueixen l’ús de cicles de computació moltíssim i/o que optimitzen l’ús dels recursos, que encara no les aprofitem: hem de lluitar contra la paradoxa de Jevons també a la programació.

Encolomar programes o webs que fan moltes coses amb botons i efectes molt xulos (superflus) té un pes, i gros. I en informàtica, pesar vol dir que mou molts bits, que son energia (i energia és contaminació i aigua en el món físic). Però és sempre necessari tot això? Si ajuda, endavant; si son afegits per fer maco, traiem-los, aprimem el producte final i fem-lo útil i bonic, però no ensucrat. Prou de fórmules millorades com als productes alimentaris.

Potser si des de l’Administració es comencen a fer servir criteris d’aquest tipus es pot començar a conscienciar als proveïdors a que ho tinguin en compte, ni que sigui a cop d’euro per fer-se amb els contractes. No serà fàcil aplicar aquests criteris, ni definir-los, però potser seria un lloc on començar.

Ara bé, no carreguem només contra els informàtics: publicistes, generadors de contingut, usuaris que necessiten tenir automatitzada la tasca que fan cada 100 anys, hi ha tot un seguit de col·lectius que influeixen en el disseny bufat i en les necessitats augmentades de les aplicacions.

Tirant de tòpic, tot el que pugui ser software, serà software. Així que tot el que se li hagi de demanar al software, hauria de tenir aquest criteri d’eficiència i de minimalisme per encarrilar-nos en la bona via, en minimitzar el consum i l’impacte.

Però a veure qui comença si el de l’empresa del costat no ho fa i la seva web té més efectes, o si cal penjar moltes fotos del polític de torn, o les consultes a la base de dades no s’han polit o no s’han afegit índex i claus allà on toca perquè total, posa-li més CPUs que així ja xuta bé el programa.

Amb l’impacte que té tot allò que envolta el món del software avui en dia, ens ho hem de començar a mirar.

El món post-Yalta es va construir segons l’equilibri entre els vencedors de la guerra i la situació geopolítica, estratègica i econòmica d’aleshores. Després dels processos de descolonització, semblava que el món occidental agafava la torxa de la llibertat i la democràcia i l’havia de portar arreu del món, i amb la desfeta de la URSS als 90, la parella democràcia-capitalisme semblava la guanyadora…

La història, i ho sabem del cert, no va mai com es prediu.

L’equilibri de poders ha canviat: ni les potències son ja les que eren fa 70 anys, ni tampoc les economies dominants, les relacions internacionals no son les de la post Segona Guerra Mundial; les organitzacions creades aleshores hauran de canviar, adaptar-se, si volen seguir essent útils, no closques buides.

El més preocupant per a nosaltres, europeus, amb totes les nostres mancances i contradiccions, és que la democràcia que donàvem per suposada l’hem de defensar, perquè està en perill: els partits extremistes europeus cada vegada tenen menys vergonya de tapar els seus impulsos absolutistes, i hi ha governs dintre de la mateixa UE que ja son obertament poders únics. Alhora, la democràcia americana trontolla per un absolutista que s’ha fet seu tot el poder i que es salta i ignora les lleis, construint cossos i polítiques para-policials paral·leles.

Arreu sembla buidar-se de contingut la democràcia, deixant-la com unes estructures buides, cosmètiques. Democràcies de partit únic, a nivell estatal.

A nivell mundial, la Junta de Pau de Gaza creada per Trump i els seus acòlits, una mena d’ONU paral·lela nepocràtica i extremista, es ven amb una mena de neo-llengua que ens mirem atònits, sense que ningú sigui capaç de dir-li res al Rei Sol.

Mentrestant, fent el paper que calgui en una ONU cada vegada menys operativa i amb poder d’execució, els russos segueixen fent el que volen, estrenyen llaços amb tothom que vulgui fer-hi negocis i no tinguin escrúpols, i els xinesos, tot calladets, van fent la seva als mars i països que els envolten, mentre van teixint una nova xarxa d’interessos i dependències, amb guants de seda, tot apel·lant a la democràcia a les relacions entre països, els americans obliden el soft power i es suïciden estratègicament i els europeus seguim sense trobar una veu única ni oferir alternativa.

Comencen a sortir veus als centres de poder que alerten que cal un canvi de model: a Davos el Primer Ministre de Canadà demanava formar nous blocs, establir noves relacions i equilibris, una mena de democràcia a les relacions entre països o blocs.

Els xinesos fa anys que usen aquests conceptes, també, però parlant de cooperació, seguretat i economia, sobretot. La subtil diferència és que això afecta només a les relacions entre països: el que faci el país dintre de les seves fronteres, és problema seu, és la seva sobirania. Democràcia entre països no vol dir democràcia per les persones: si les regles les dicten els més forts i no son acordades, no tenen perquè ser més justes… segurament no ho seran.

Empenyem perquè el canvi de regles que pot arribar, a nivell de persones, de governs, i de països sigui just per tothom, en el fons, i en les formes.

En pot sortir alguna cosa bona? Esperem que si. Podem pensar que els EUA trumpistes ens abocaran tots al precipici, però això seria quedar-nos en el marc mental sorgit precisament de l’ordre post-Yalta, basat en uns grans poders, més o menys estables, que dictaven les normes i s’atenien a unes regles.

Si els poders trontollen i es salten les regles, és el caos? No forçosament. Establim noves regles, noves maneres de funcionar, provem-ho.

Però no basades en la força, en la contenció entre uns i altres i en zones d’influència. Basem-les en la col·laboració, en donar a tots un paper, en una xarxa. Costarà i no serà perfecte, però tampoc ho era el que teníem, per més que fos conegut (ai, els marcs mentals) i semblés estable: senzillament, aquí no patíem les conseqüències d’aquesta estabilitat, tot passava a Àfrica, Àsia o Sud-Amèrica. Ara ens ho trobem aquí, i no ens agrada.

El món necessita diàleg i reconeixement de tots els actors que hi ha, no només dels grans. Europa, si vol sobreviure com una societat oberta, no té altre camí que unir-se i fer-se forta (no podem deixar la defensa i l’exèrcit, diguem-ho clar, externalitzat en mans americanes), però ha de seguir els seus principis de col·laboració, interna i externament: aquesta és el nostre millor aliat, el que podem oferir al món. Sigui amb acords amb MercoSur (però justos amb tothom, amb les mateixes regles aquí i allà) o amb l’Índia o amb d’altres que vinguin. Blocs, països, regions del món que tenen la seva veu, la seva gent, el seu dret, com tothom.

Groenlàndia ens ensenya un nou internacionalisme, basat en regles de cooperació i respecte mutu, amigable, però ferm.

Potser és temps de deixar de mirar els mapes (i el món, a través d’ells) com els havíem vist sempre, amb un nord molt més gran del que és realment. La projecció de Mercator (d’origen nàutic per mostra rutes marítimes) resolia un problema de representació tridimensional (el món) en una superfície bidimensional (un paper), però al cost de distorsionar les superfícies existents, i centrant-se en Europa, on va néixer fa 400 anys.

Necessitem una visió sense un centre, hem d’entendre el món com és: mirem el planeta des del Nord, i entendrem millor qui hi ha allà dalt, perquè tot està molt més a prop del que sembla, però mirem-lo també des de la perspectiva d’Àfrica, o d’algú al desert del Gobi, o a les illes del Pacífic (l’augment del mar, si?) o al mar de la Xina Meridional, o a la Terra del Foc.

Tot és, aleshores, diferent del que acostumem a veure. Tornem al nord: a quants mapes veiem Groenlàndia amb el mateix tamany d’Àfrica? En realitat, és 14 vegades més petita.

Què vol dir això? Que fem Groenlàndia (o Canadà, o Rússia, o EUA) més gran del que és. Però també fem Àfrica, Sud-Amèrica o la Índia, proporcionalment, molt més petites del que son. Això condiciona la nostra visió, el relat que veiem i entenem.

Canviem els mapes i que tinguin una dimensió igual per tothom, o mirem-los des de casa de cada un, perquè no hi ha un mapa correcte: el món es veu diferent des d’allà on mires, des d’on estableixes el teu centre, des del teu punt de vista. I tots aquests centres, i la gent que hi viu, son igual de bons, igual de necessaris.

Tant de bo Groenlàndia ens obri els ulls a un nou món sense centres o, si ho voleu, amb centenars o milers de centres.

La primera és una trampa (perquè causa problemes i confusió: parles amb una màquina), la segona és un pas més en la falta d’empatia i ètica, emparats en la llunyania que dóna la pantalla (no en dic anonimat, perquè no l’és i perquè és malversar el concepte).

El punt d’unió entre les dues? Les decisions de disseny dels sistemes (de funcionament i d’interfície), que es prenen conscientment: dopem o informem? Mostrem o simulem?

De fa 3 dies m’han confirmat que aquesta pàgina ja està a la llista del 512kb.club, amb el merge fet a la línia principal!

Potser a qui llegeixi això no li diu gaire, per a mi, però, és un reconeixement a l’esforç de tenir una pàgina petita, amb allò que vull que hi hagi, tècnicament correcta i no hiperinflada de brossa tècnica que no ajuda a res.

Que què és el 512kb Club? Segons la seva pròpia definició:

The 512KB Club is a collection of performance-focused web pages from across the Internet. To qualify your website must satisfy both of the following requirements:

1. It must be an actual site that contains a reasonable amount of information, not just a couple of links on a page (more info here).
2. Your total UNCOMPRESSED web resources must not exceed 512KB.

Res més que això. I res menys.

També és un lloc on buscar blogs i contingut interessant, val la pena tafanejar-hi.

La idea (original de Venkatesh Rao i explicat molt gràficament per Maggie Appleton) surt a partir de les pràctiques cada vegada més agressives de les empreses que proveeixen xarxes socials, en quant a l’ús i predació de les dades, la permissivitat de conductes agressives i no regulació del contingut (cada vegada més extrem) o la mercantilització i publicitació de tot el que sigui possible… en resum, veure la informació com un recurs a explotar i als usuaris com receptors de publicitat i compradors a bombardejar, sense gaire més complicació, ens ho venguin com ens ho venguin. Que, a més, per explicar aquesta evolució s’esmenti la teoria del bosc de la foscor, ja és prou significatiu de l’evolució de les (ja) mal anomenades xarxes socials.

These are all spaces where depressurized conversation is possible because of their non-indexed, non-optimized, and non-gamified environments

— Yancey Strickler a The Dark Forest Theory of the Internet

Segons la idea de Rao i com ens explica Fernando Tricas, això ha fet que la gent es refugiï a llocs més petits per tenir converses més segures, llocs més acollidors, més on poder ser ells mateixos.

És veritat que hi ha un desplaçament de l’ús de les xarxes socials cap a aplicacions de missatgeria (Whatsapp, Telegram), que les xarxes socials s’omplen de porqueria, crits i extremismes, el que conforma un entorn hostil… i que tenir grups tancats, amb gent que coneixes pot donar més sensació de seguretat. No sé, també, fins a quin punt el canvi de xarxes (de facebook a instagram, de twitter a blueskay) pot tenir beneficis o donar més sensació de seguretat, però com a mínim semblen nous aires, encara no polititzats ni extremitzats.

La verdad es que no lo había visto así (porque sigo creyendo en la internet abierta), pero desde luego me parece una explicación bastante razonable de algunas de las cosas que vemos que están pasando.

— Fernando Tricas a Buscando sitios cómodos en Internet (23/12/2025)

Com en Fernando, jo també crec en una internet oberta, i li veig un sentit. Però fins a cert punt: dir que això és una web acollidora és, al meu entendre, enganyós. O no cert del tot, si voleu.

És més acollidora perquè no hi ha tant mal rollisme? Segur. Però és el mateix llop amb una altra pell de xai: seguim estant en un panòptic on som controlats arreu, amb qui parlem, quan ho fem i quan no ho fem, des d’on i on. Potser no es miren les converses, però si la resta de dades: més que suficient.

És una web acollidora en les formes, és clar. Però només cal veure a qui pertanyen segons quins serveis i les relacions amb grans grups de capital, on estan situades les seus (paradisos fiscals o legals): és una web supervisada, dirigida, tancada, i refugiar-nos en grups tancats dins serveis privatius de nou és hostil a la nostra pròpia llibertat.

Una web acollidora és aquella on no només podem tenir les xerrades que vulguem amb qui sigui, sinó que no estigui controlada, que sigui auto-regulada, federada, en xarxa real (no amb uns quants serveis centralitzats), on els serveis siguin també lliures i on les pròpies persones ajudem a fer-la millor. Una web acollidora és aquella que es construeix des d’uns fonaments realment en xarxa, solidaris, i que a partir d’aqui escala aquests principis en tots els seus serveis.

A veure si al 2026 ens hi apropem una miqueta més.

The internet has become a bloated mess. Huge JavaScript libraries, countless client-side queries and overly complex frontend frameworks are par for the course these days.

Ja no és només l’emmerdificació del contingut, la politització descarada de les xarxes socials, l’“algorisme” per monetitzar qualsevol cosa que s’hi pengi o l’ús de les dades personals i la revenda d’aquestes per fer… de tot. Tots aquests temes son publicitat, dades, privacitat, informació… simplificant molt, el que tècnicament en podríem dir el contingut.

Però és que a un nivell més tècnic també s’ha emmerdat: les pàgines web van cada vegada més carregades de contingut, llibreries tècniques i multimèdia que fa que “pesin” cada vegada més. I això té un impacte directe en el tràfic de xarxa, en el consum de l’ample de banda i de CPU dels servidors, que alhora fa que pugi la factura tant del consumidor, com de qui serveix la pàgina (i el de l’electricitat, aigua, etc.)

Les pàgines ja no es fan a mà: és evident i tampoc es podrien fer… però les implicacions d’aquest desconeixement tècnic i, moltes vegades, la poca cura, fa que es construeixin webs plenes d’additius innecessaris que no es fan servir o que aporten, molt, molt poc a qui hi navega… però que hi han d’estar, perquè és el que es porta, perquè s’han de “compartir”, perquè han de ser dinàmiques, perquè algú ha decidit que tothom ho té i nosaltres també.

Potser si. Però no sempre, o no amb tot.

Alguns exemples, a data d’escriptura d’aquesta nota, de dos sectors diferents però que hi tenen molt a dir i son representatius socialment:

• Organismes públics
  • Web de la Generalitat de Catalunya: 30 MB
  • Ajuntament de Terrassa: 4.1 MB
  • La Moncloa: 5.11 MB
  • Ajuntament de Barcelona: 7.39 MB
• Informació
  • elDiario.es: 7.86 MB
  • Diari Ara: 7.19 MB
  • El País: 4,36 MB
  • Vilaweb: 27.16 MB

Mirem bé els pesos: cada vegada que visitem alguna d’aquestes pàgines ens baixem 30, 27, 7, 5 o 4 MB!¹

Quant del que pesen aquestes pàgines és necessari i quant son rastrejados de xarxes socials, continguts multimèdia, imatges no minimitzades, etc.?

És impossible tractar les pàgines d’organismes, mitjans de comunicació, etc. com una web personal, on no calen anuncis ni xarxes socials ni res, on ens podem permetre el luxe de jugar a minimitzar el pes. Però si que es poden tractar de manera molt més acurada tècnicament, mirant quines llibreries s’usen, no carregant contingut innecessari, variant el disseny i focalitzant-se en usos determinats, no en un val-per-tot.

Tot ajuda, poc o molt, a anar tenint una xarxa més neta, més ordenada i més ràpida.

Vist d’una manera molt simple, podem entendre que el llibre dóna unes instruccions de funcionament d’un sistema… però unes instruccions de com un funciona un sistema, de com està muntat, també poden servir per desmuntar-lo, reconstruir-lo, i canviar-lo.

Fa un parell de dies, escoltant el podcast Mitos y Memes, van esmentar una idea que em va semblar molt boja: i si Maquiavel no només donava consells a un governant, sinó que feia un manual, un how-to de governabilitat? No seria un dels primers hackers del sistema, un whistleblower de la política?

Imaginar-me un clàssic com Maquiavel al costat de Marta Peirano o de Douglas Rushkoff es fa una mica estrany¹… però, ep, en una època en que el sistema i la llei s’implementen codi (i cada vegada més) pot tenir un cert sentit, i no estarien tan allunyats.

El famós algorisme¹ que gestiona el que els usuaris veuen no és neutre, com ja sabem de fa temps. La novetat és que a llocs com X la intervenció és cada cop més descarada, clarament política.

Els atacs de Musk o l’intervencionisme descarat de Trump contra la Unió Europea ho fan molt evident, però això és només l’últim moviment d’una deriva que va començar amb l’eliminació de controls i filtres, la comercialització sense garanties d’identitats verificades o l’eliminació de “despeses innecessàries” (recordem les eliminacions dels consells d’ètica de Facebook o Twitter, el tancament d’accés a institucions i grups que controlaven discursos d’odi o el canvi de criteri -monetari- pels comprovadors de Twitter), o l’us massiu (no regulat ni controlat, obertament permès) d’exèrcits de bots per generar opinió (i l’ús de la paraula exèrcit no és casual, aquí) i influir en la opinió pública i les eleccions… amb els resultats que estem veient en les últimes eleccions a Amèrica o als diferents estats europeus. Tot plegat, moviments polítics que acaben fent una gran pinça coordinada contra la UE, però també tot un seguit d’accions que impacten directament en el tipus d’informació i missatges interessats que rebem tothom, afectant la política, si, però també la educació i la convivència i generant tensions socials artificials.

Aquest últims dies s’ha tornat a parlar de la necessitat de marxar d’aquestes xarxes per part de governs i administracions, per no legitimar-les o perquè no siguin un terreny de batalla electrònic contra Europa, amb les regles de joc trucades:

La fuerza de Musk, donde el sudafricano deposita todas sus esperanzas, es X y su relevancia informativa. Una relevancia que deriva no de su número de usuarios (permanentemente en descenso) sino de la dependencia que instituciones, políticos y medios tienen de la plataforma. Y es una dependencia justificada. Mal que bien, el lenguaje político de nuestro tiempo se ha montado en Twitter, así como carreras enteras en política, tanto detrás como delante de las cámaras. No es algo, dicen, que se pueda abandonar de la noche a la mañana.

Urgeix doncs tornar a parlar de la necessitat de sobirania digital, de tenir una veu pròpia a la xarxa, no només com persones individuals, si no com a societat, de quina els governs, en una part important, en son representants. Si els governs han de ser, per definició, de tots, independents, i buscant el bé comú, no poden dependre d’empreses privades amb capacitat de modificar o amplificar determinats missatges:

In any free society, it is the right of every citizen to access and comment on the news, decisions, and reasonings of their government. We believe it is a government’s responsibility to ensure this right for its constituents. Public institutions should communicate with their citizens on open platforms, not ones that require creating an account and sending personal data to a self-serving tech company.

Si fa tres anys era interessant que les administracions públiques estiguessin al fedivers, ara és ja urgent i necessari.

Esperem que els gestors de la cosa pública ho sàpiguen veure, ho entenguin: si creiem en el projecte Europeu, cal marxar d’un servei obertament hostil i que s’aprofita de les dependències generades durant anys.

Cal aconseguir crear una estructura lliure i autogestionada² per hostatjar els comptes d’ajuntaments, consells comarcals, la Generalitat i el que calgui. La Comissió Europea ja té compte a Mastodon, per exemple. I qualsevol ho pot consultar, tinguis compte en qualsevol servidor de Mastodon o no.

Que sigui la xarxa de referència, visitable i oberta per tothom, sense mitjancers ni interessos ni algorismes: una línia de temps simple. Ves, fins i tot podria servir per posar una mica d’ordre en les milers de comptes de diferents xarxes socials que hi deu haver, comptant amb departaments, serveis, sub-serveis, projectes, iniciatives i demés… comptes que moltes vegades queden inactius després d’un temps d’ús.

Si, a més, els polítics i les polítiques, a nivell personal, també hi volen ser, fantàstic: això també seria una missatge prou significatiu. Ja hi ha campanyes proposant-ho.

I com en l’antic règim, hi ha qui està disposat a tot això i més per seguir gaudint dels seus beneficis, a costa del patiment de la resta.

Ens pensàvem que havíem abolit les velles monarquies absolutistes, que la democràcia s’escampava pel món i que la societat avançava, a poc a poc, a un punt de drets i obligacions igual per tothom.

Però no. Hi ha un nou Rei Sol absolutista que exigeix obediència i que li riguem les gràcies, que necessita adul·lació contínua i que tracta el seu país i la resta del món com un mercat on guanyar cèntims a cabassos. No és nepotisme, és un grup econòmic que s’ha fet amb el poder d’un estat i dels seus recursos, i que els utilitza per al seu benefici propi. Cyberpunk en el més pur estil, però en el món real, no en distòpies imaginades.

Premis a la pau per res aconseguit, planejar projectes urbanístics sobre desenes de milers de morts, plantejar paus impossibles en una guerra per afavorir un dels bàndols, tractar els països del seu voltant fent el que vol, amenaça rere amenaça, i declarar descaradament que actuarà en la política interna dels seus antics aliats (per salvar-los de la seva… perdició?).

El Rei Sol¹ i la seva cort es pensen que pot tractar el mon com si fossin un xulo de pati d’escola: fent-se el valent, repartint algun mastegot contra els més dèbils i cridant des de la tanca per fer por. I l’únic que fa és guanyar ressentiments en contra, trencar aliances i perdre amics. Una política de mascle alfa enrabiat perquè no entén el mon i no vol perdre privilegis… que ja no pot tenir, que no hauria d’haver tingut mai, privilegis ja vells i obsolets d’un mon que canvia (perquè el món no és estàtic, ni els països, ni les cultures… i això molts no ho entenen, no ho volen entendre²).

Mentrestant, d’altres més llestos teixeixen xarxes d’ajuda, fan servir diplomàcia suau allà on convé i usen unes paraules molt més raonables i que sonen millor a tothom (sabent, com sabem, que els seus interessos son també espuris i personals).

El Rei, però, va nu. En aquest cas, però, no hi haurà ningú que li digui i ell no serà capaç d’escoltar-ho perquè, com la Reina de Cors, manarà que li tallin el cap a qui no l’afalagui.

I els europeus, que ja sabem com van acabar els monarques de l’Antic Règim, què farem? Serem capaços de saber què fer per nosaltres mateixos? Necessitem la nostra pròpia veu, ja.

La COP30 s’ha acabat, i deixa mal regust, pitjor de l’esperat.

S’han aconseguit coses, però vagues, voluntaristes, i sempre de futur. Res concret que permeti actuar ja, que aporti mecanismes nous, per millorar la situació actual del medi ambient, per resoldre les causes dels problemes actuals.

Era esperable no fer castells a l’aire, que no sortirien acords gaire concrets per limitar l’ús del combustibles fòssils (tan de bo!), però d’aqui a ni esmentar-los, hi ha un tros. La pinça i pressió que han estat fent els petro-estats, petrolieres (enviant milers de lobbistes) i el poc interès de governs escorats a dreta o molta-dreta ha donat un resultat de resolucions aigualides, per més que alguns governs i organitzacions hagin treballat de valent.

Qui no espera, però, és el planeta: quatre ecosistemes clau que mantenen el planeta estan fallant, i els indicadors clau climàtics estan desbocats, mentre la nostra societat gira, de nou, cap a les energies fòssils, entre interessos estatals i empresarials, amb l’excusa de la regionalització, la geopolítica i la estratègia. Que li donin a qui pateix, si uns quants en surten beneficiats. I que li donin a qui patirà.

Però, i a nivell local, què fem? Seguim encaparrats en no voler veure els senyals que tenim a prop: els estius més càlids, les boires de contaminació sobre les ciutats, les muntanyes sense neu i la terra més seca, les deixalles que no paren de créixer (heu passat prop d’algun abocador?), la pagesia que s’esvaeix mentre ens arriben taronges de Sud-àfrica o, ara (novembre!), melons i síndries del Brasil, les infrastructures com aeroports i ports, més carreteres i poc tren.

Potser que ens ho fem mirar, perquè també arribarà l’apocalipsi, les muntanyes pelades i la terra resseca. Potser que aprenem del que ja sabem de la història, que no serà la primera civilització en acabar per canvis climàtics (Harappa, els nabateus, o les cultures del Yucatán ja ho van patir).

I si, sembla lluitar contra gegants, sembla impossible… però cada acció compta, per petita que sigui.

Sempre sentim la frase aquella que hem de cuidar del món que heretem, i és certa. Ahir en vaig escoltar una que m’ha fet pensar molt:

No hem heretat aquest planeta dels nostre pares, si no que l’agafem en préstec dels nostres fills.

— Marco Krasser, Director general de Serveis Públics municipals a Wunsiedel, Alemanya, a un documental de Youtube de DW sobre transició energètica

Mireu-vos-ho com volgueu: perquè hem de cuidar el que ens han deixat, o perquè hem de deixar una herència millor als que venen darrere nostre (el que ara malmetem, els ho prenem).

Cada petita acció compta.

I surt de nou l’efecte DeepSeek: guanyarà la Xina als EUA la cursa de la IA?

Però la cosa no va de IA’s americanes i de IA’s xineses, de quina potència guanyarà: el que està en joc és, de nou, el model: codi obert vs codi propietari.

És una reedició moderna de la pugna a principis dels 2000 entre models de codi obert o codi tancat/propietari (navegadors -recordeu Netscape?-, escriptori, ofimàtica…), però ara és entre IA’s propietàries i les de codi obert.

En general, en el primer grup podem posar les americanes (hi afegim l’europea Mistral, també?) i en la segona hi ha les xineses (i hi podem afegir el model Llama de Meta?).

A nivell tècnic el poder analitzar el codi i el rendiment dels models crec que és un avantatge competitiu¹, perquè permet generar molta més confiança i, sobretot, guanyar quota d’ús, el que genera adhesió de cara al desenvolupament d’eines específiques, no eines generals. I aquestes eines específiques son les que s’acaben desplegant en llocs clau d’empreses i governs.

Si això fos així, obligaria a obrir el codi de les seves IA a les empreses americanes? (avançament: no. Impossible quan els seus projectes d’IA van associats al complex militar-industrial, les policies i les agències de seguretat, entre d’altres²).

Avui en dia, Microsoft o la resta de gegants tecnològics encara fan anar pràctiques monopolistes per escombrar competència, actual o futura, però a nivell tècnic totes usen codi lliure, n’alliberen i el comparteixen, una vegada entès que el coneixement compartit multiplica el seu valor. Però aquest encaix, aquest canvi en l’àmbit tècnic, no ha variat gens la política de creixement continu i exponencial: han canviat perquè perquè han aconseguit moure el mercat al núvol, als serveis i als servidors, on hem anat tots: allà és on ara hi ha el benefici.

Les empreses de IA, que volen destronar o menjar-se aquestes altres, faran el mateix: mutar, i trobar la manera de fer-se proveïdors gairebé únics de facto dels seus clients, amb un mercat captiu, encara que perdin una part del mercat.

Queda veure, doncs, quin model guanya: el compartit i distribuït o el tancat i centralitzat. O si conviuran.

Això, en un món on ja tot és software, té conseqüències socials i econòmiques.

Des d’un Congrés Jurídic a Santo Domingo, en Josep Maria Quintana esmenta els núvols a l’horitzó i les preocupacions no jurídiques dels assistents, en comentar les últimes accions i amenaces dels americans al Carib. Records de la Doctrina Monroe, de la teoria del pati del darrere americà i, si voleu, del que feien i desfeien els EUA durant les dècades dels 70 i 80 del segle XX a Iberoamèrica. Fantasmes que semblen tornar del passat, geopolítica i interessos, i zones d’influència, ara que el món sembla trossejar-se cada vegada més.

En l’àmbit de la tecnologia, la paradoxa de Jevons sembla treballar a favor del núvol i de la implantació de la IA, com diu Marta Peirano: com més millorem (fem eficient) una tecnologia, més barata és d’implementar i usar, i més s’expandeix. El benefici que hem aconseguit amb l’eficiència quedarà, doncs, dil·luit per l’ús cada vegada més massiu. I si això ho podíem circumscriure al carbó fa 180 anys, o al petroli fa 50, l’expansió dels centres de càlcul associat al desplegament forçat de la IA consumeix recursos globals, a tot arreu. La depredació ja és planetària, ja no és un col·lonialisme salvatge, però en determinats territoris.

I mentrestant, a la potència (encara) més influent i més mediàtica, els EUA, la política deriva cada vegada més ràpid i amb menys complexes cap a un autoritarisme tecno-polític, donat que els grans Rockefeller del moments son les empreses tecnològiques, les que marquen la política, com els empresaris del ferrocarril i el petroli ho van fer entre finals del XIX i inicis del XX. A The Nerd Reich ens parlen de l’stack autoritari¹, de les connexions entre les empreses, els fons de capital i els ocupants de llocs clau al govern americà actual.

I la connexió de tot això?

El món polític i tecno-financer que van de la mà a Washington usen la política per als seus propis interessos. No és casual que els EUA es desentenguin, sota aquest govern, dels acords de París i facin bandera dels combustibles fòssils: els fons de capital risc que donen suport al govern estan participats per petrolieres i químiques, que no volen perdre negoci. Alhora, la nova indústria de IA i centres de càlcul que estan fent néixer amb inversions mai vistes fins ara necessita més energia i recursos que mai, vinguin d’on vinguin, i afecti a qui afecti la seva extracció. Per més que no sigui planetàriament sostenible, no es pot parar, o les inversions es perdran (el planeta queda en segon terme, o ja fugiran a Mart o als seus refugis blindats). Què es necessita? Petroli i minerals estratègics, dels que, a un tir de portaavions dels EUA, Venezuela en té bastants. I els moviments militars que preocupaven els assistents al Congrés Jurídic tenien a veure amb les execucions sense judici de l’Armada americana (ai, si ho fan russos, xinesos o qui sigui - que no son cap sant, ni de bon tros).

No, l’ús de tots els mecanismes d’un estat per un grup molt determinat no ha portat mai res de bo. I aquí també podem trobar altres connexions a la història que ho exemplifiquen molt bé.

A punt d’arrencar la COP30, amb els objectius de París convertits en paper mullat: ens hem passat pel forro l’objectiu d’un calentament màxim de 1,5º graus, i anem de pet a un de 2,8º segons la pròpia ONU.

Les crides que es fan, apel·lant a nobles valors, coratge, tenir cura de les nacions més pobres i per intentar donar veu a la gran majoria no humana del planeta, que ens sofreix i ens suporta, serviran per alguna cosa? Això hauria d’estar ocupant tots els titulars, hauria d’estar fent que tots els dirigents mundials estiguessin buscant solucions, no només ara per la COP, si no per la supervivència de la nostra societat.

Els EUA s’han tornat pro-petroliers i es tanquen a casa, Europa té massa veus diu una cosa i en fa una altra, els productors de petroli (sobretot països àrabs i Rússia, amb l’incorporació d’EUA) no tenen cap interès en disminuir el seu guany, peti qui peti, i la resta del món està massa fragmentada i amb massa conflictes. La nova economia digital, governada per uns pocs amb molts beneficis, cada vegada té més necessitat d’energia i aigua, recursos bàsics pel planeta. I la geopolítica de els-meus-interessos-i-que-us-bombin, torna a sortir i treure pit, amb l’excusa de l’estratègia i la resiliència (mal enteses des d’un punt de vista planetari).

Pinten bastos, que diuen.

Hi ha iniciatives i moviments positius, però: avança l’electrificació del transport, arreu. L’ús de carbó disminueix. S’aposta per agricultura regenerativa, la ciència cada vegada entén millor el clima i pot llençar avisos, la societat és cada vegada més conscient de que ens ve a sobre, de que no es pot continuar així. S’apliquen alternatives no destructives ni pel planeta ni pel sistema econòmic que ens manté… Però no sé si son punts inconnexos, sense la força necessària contra una maquinària gegant i destructora que hem creat nosaltres mateixos i que no vol parar.

Tot i així, vull pensar que serem capaços de fer el canvi, de donar-li la volta a tot això i parar aquesta dinàmica destructiva i entendre i cuidar el planeta en què vivim, únic:

Our planet is a lonely speck in the great enveloping cosmic dark. In our obscurity, in all this vastness, there is no hint that help will come from elsewhere to save us from ourselves

— Carl Sagan, Pale Blue Dot, 1994

Hem de cuidar el nostre punt blau. El nostre minúscul granet de sorra a l’univers. La nostra nau espacial. La nostra casa.

Hem de cuidar-nos nosaltres mateixos, salvar-nos de nosaltres mateixos.

• han de ser rentables (i ara mateix no ho son, son un forat negre de cèntims, una inversió a fons perdut).
• han inundat el mercat amb els seus productes tecnològics per sota del seu cost, oferint-los gratuïtament (recordeu Microsoft amb Internet Explorer, o Google amb Chrome).

Les úniques maneres que ara tenen aquestes empreses per ser rentables i començar a recuperar les inversions fetes tampoc son noves:

• cobrant pels diferents serveis que pugui oferir, a base de plans de pagament i avantatges de servei (velocitat de resposta, memòria, raonament, el que calgui)
• oferint publicitat a través de les respostes, sigui publicitat directa o facilitat de compra a través d’agents (que de passada tenen accés a un munt de dades)
• arribant a acords amb terceres empreses per oferir els seus serveis, dintre de plans empresarials o professionals (ChatGPT i CoPilot, per exemple)

La publicitat, la mare dels ous (i dels beneficis)

El segon punt es el pastís més profitós de tots de fa anys, el de la publicitat. Google, a través dels seus diferents serveis (d’excel·lent qualitat i molt útils, no hi ha dubte), ha estat qui ha marcat la tendència a seguir i qui s’ha quedat amb la part més gran del mercat, desbancant i desfent, pel camí, sectors com la publicitat i la premsa. Si ja amb el cercador, mapes, correus, etc. tenia una gran base d’usuaris on oferir anuncis personalitzats i altament efectius, amb el desplegament d’Android i de Chrome s’ha fet, d’un parell de tacades, amb un conjunt de dades ingents sobre els nostres contactes, les nostres cerques, els nostres hàbits de navegació, les nostres preferències… en una paraula, saben gairebé més de nosaltres mateixos que nosaltres.

Fins ara, tot això semblava imbatible, assegurat. L’únic que podia fer-li una mica de pessigolles podia ser Amazon, competint en un sector lleugerament diferent (la venda directa, que no la publicitat), però entrant ja també a les nostres vides via Alexa, Ring, o d’altres dispositius: un perfilat diferent dels usuaris, però perfilat (pensem en usuaris connectats, comandes a Alexa, reconeixement d’imatges dels timbres Ring…).

Tot es basa en el mateix: coneix l’usuari-client i li ofereixes el que estàs bastant segur que li pot interessar. Com més li ofereixes, més possibilitat de compra. I a emportar-se un percentatge de publicitat i compra… amb volums gegants, beneficis gegants.

Uns nous jugadors

L’entrada en joc dels xats de les IA ha trencat aquesta posició de cercador-per-tot: la gent ha passat, en un tres i no res, de buscar a Google a demanar respostes quasi-màgiques a ChatGPT, Gemini, Grok, Claude, per citar els més usats (DeepSeek trepitja fort i Mistral segueix presentant batalla), i de sobte el cercador ha començat a perdre quota de mercat: la gent ja no mira tant allà, va més directa a la resposta senzilla.

Fins a quin punt Google ha creat un monstre que se’l menjarà a ell mateix donaria per pensar: ens hem (han?) acostumat tant a les respostes instantànies, als resums i resultats que el propi Google donava en la seva pàgina sense haver d’anar a les pàgines amb el text o servei, que ara la transició a que una IA et respongui directament no se’ns fa estranya…

Però tornem: es perd quota de mercat, però el perfilat, el coneixement de les cerques i moviments a la xarxa (què fa, quan, amb qui, com, etc.) encara segueix essent el seu punt fort, perquè domina el punt d’entrada més gran: el navegador.

El següent pas natural en aquesta guerra comercial pel coneixement, pel control del gran pastís de les dades a internet és tenir el mitjà d’entrada: qui té el mitjà, l’entorn, domina les dades. No val només ser agents (que ja sabrien molt de nosaltres) que interactuïn amb les pàgines: el propi navegador ja incorpora la IA, la integra; si ja ens contesta en mode xat, ens dóna les respostes i ens fa el que volem (cercar viatges, comprar alguna cosa, oferir productes que estem buscant)… perquè ens calen les pàgines web? La IA ho sabrà tot, ho podrà fer tot soleta, si ens coneix: però ho sabrà tot dels productes i del que cerquem… i de nosaltres. I podrà actuar, si la deixem i tal i com avança, en nom nostre. Pensem en compres, bancs, inversions, o correus que enviem i rebem.

De moment la cursa pels nous navegadors amb IA integrada ja ha començat. I una vegada un dóna el tret de sortida, la resta han de córrer també, per no quedar-se enrera.

És necessari a nivell personal? Segurament no, pel gran comú de la gent i les operacions diàries. Però ens ho faran creure, o ho provaran. Albert Cuesta ho explica molt bé al diari Ara.

The way that we hope people will use the internet in the future… the chat experience in a web browser can be a great analogue — Sam Altman, CEO d’Open AI, presentant el navegador Atlas el 21/10/2025

El problema és que no sé si hem d’entendre aquest “we hope” com un “we want”… perquè a ells (les empreses de IA) els convé.

Jo, de moment, no em veig cedint dades de la meva targeta o bancàries a la IA perquè compri coses en nom meu. Ja ho faré jo, que no compro tant, ni tinc el temps tan ocupat.

Quin paper tenim els usuaris?

Molt petit, sembla: Si els responedors de preguntes en xarxa (dir-li navegadors potser es queda curt) comencen a saber i fer-ho tot, els que creen el contingut i volen vendre productes també s’hi adaptaran, cap allà on sembli que vagi la majoria: de moment, ja anem pensant en canviar el SEO per GEO, perquè no només els cercadors els situïn bé, si no que també les IA els indexin bé i puguin oferir-los a la primera resposta, de la mateixa manera que les pàgines es van adaptar i dissenyar per ser ben trobades pels cercadors tradicionals.

Variarà en aquest sentit l’ecosistema comercial existent fins ara? Serà un inici d’un nou cicle de la xarxa, econòmicament parlant? Un nou exemple de destrucció creativa?

Caldrà observar cap on van les empreses i els navegadors que creïn. Tant els propis usuaris, com les empreses (les clients, que poden veure la seva informació compromesa), com els governs (esperem que Europa, d’altres ja veurem) estaran vigilants.

El funcionament d’aquestes empreses és, fins ara, el de treure els productes per ser els primers i després corregir els resultats erronis que pugui haver-hi, d’una manera bastant destralera, però minimitzant els mecanismes de seguretat que els farien anar més lents i, potser, perdre el cap de cursa. Aquest capitalisme desbocat, sense tenir en compte conseqüències, pot tenir efectes socials grossos (extremisme, mals usos amb generació d’imatges, l’emmerdament de la xarxa en general)… però si es segueix aquesta línia amb navegadors amb accés total a la informació i possibilitat d’actuar les conseqüències poden anar molt més enllà.

Caldria esperar que, si les empreses no tenen gaire senderi a l’hora de treure productes poc curosos amb la informació, la gent siguem curosos en usar-los, i experimentar amb molta cura. Però no ens caracteritzem per això, en l’adopció de tecnologies noves. I les empreses ho saben.

D’uns dies ençà que la estic fent anar. Ja no és una prova, ha passat a ser la meva aplicació central de missatgeria instantània.

Explico algunes característiques, el perquè del canvi i com ha anat i on trobar més informació.

Consell
Canvieu-vos a Delta Chat, ja: marxeu dels serveis de missatgeria instantània propietaris i tancats.

Característiques principals

• Xats de text, missatges de veu, multimèdia i grups. Canals en fase beta.
• Fàcil d’usar, instal·lació i alta immediates.
• Respecte absolut per la privacitat.
• No guarda metadades ni fa ni pot fer analítiques de la nostra xarxa.
• Xifrat d’extrem a extrem.
• El servei és federat i distribuit, no hi ha un únic servidor/punt de servei.
• Amb totes les utilitats dels serveis als que estem acostumats. De fet, sembla una més.
• Aplicacions per mòbil i per escriptori, i evolucionant.

Què més voleu?

I perquè Delta Chat?

Perquè una mica mosca amb l’ús de les dades, el poc respecte a la privacitat i els interessos tirant a obscurs dels propietaris de Whatsapp i Telegram, hi cercava una alternativa.

Havia usat Signal, i valorat altres serveis com Element (matrix) o aplicacions sobre XMPP, però em van semblar (excepte Signal) enutjoses d’instal·lar o basades en protocols de poc ús actual. Tot això em feia tirar enrera, massa feina d’instal·lació i configuració.

És complicat fer el canvi?

No. Gens ni mica. Em feia una mica de mandra començar a usar-la per la feinada de superar l’efecte xarxa: tots els contactes a Whatsapp o Telegram, qui hi haurà a la nova aplicació? Ningú? Ufff…

Un dia, parlant amb un amic, també interessat en el tema, ens hi vam posar. Fàcil: instal·lar l’aplicació, crear el compte (cap dada personal) i ja hi ets. I ja tens algú amb qui parlar. Cap diferència amb les altres: missatges de text i veu, imatges, grups…

Què és la única cosa que m’ha calgut fer? No esperar que els altres vinguin, anar-los a buscar.

En no haver-hi telèfon ni correu, no tinc una agenda pre-construïda (manllevada del meu telèfon i guardada en els servidors d’algú), si no que l’haig de construir jo.

Això és un problema? No, al contrari, segons ho veig. Jo construeixo la meva agenda, la meva xarxa, no m’ha vingut donada per un recull de números de telèfon acumulats durant temps (i que, en general, tots anem guardant al mòbil, sense parar-hi gaire esment ni fer neteja).

He parlat amb la meva gent propera, els he explicat -els he insistit, ehem, una mica- i ja tinc el meu nucli més proper allà. Només ha calgut comentar-ho, parlar-ne.

Creixerà gaire més la meva xarxa? No ho sé. Potser no em cal tenir tot el món allà, només amb qui més parlo. I si hi parlo, ja explicaré a qui calgui com contactar via la nova app, si ho vol fer.

Bonus: en no estar lligat a telèfon ni correu, es pot instal·lar en qualsevol dispositiu només carregant el codi QR del propi compte. Avantatge per treballar amb diferents dispositius o si se’t trenca el telèfon (per experiència pròpia).

Proveu-ho. Un altre internet, descentralitzat, no privatitzat i no tancat, és possible. Però no vindrà sol: l’hem de construir. Comencem amb la missatgeria, per exemple.

Al final, res canvia en la superfície, en allò que veiem i com ho usem. És un canvi senzill. El canvi revolucionari, real i complicat, està en el que hi ha per sota, en com funciona i en el que implica a nivell de control per part de tercers. Per això és important adoptar-ho.

Petita llista d’avantatges

Avantatges tècnics i socials:

• Instal·lació immediata i ràpida. L’aplicació és molt lleugera.
• Cap dada personal ni privada.
• Xifratge d’extrem a extrem.
• No usa un protocol propi: està muntada en un servei universal com és el correu, i amb privacitat PGP/Autocrypt.
• És un servei federat: no hi ha una única empresa al darrera, ni un sol servidor. Si no t’agrada un, te’n vas a un altre. Si en tanquen un, en queden molts.
• Està construït pensant en compartir coneixement, idees, tecnologies i estàndards existents. Res de tancar-nos en un jardí privat.
• Construcció de la pròpia xarxa de contactes, un a un. Evitem la massificació dels canals, la glovolització de la xarxa.

N’hi ha moltíssims més. Exploreu els vostres.

I Signal?

Signal és una aplicació de missatgeria equivalent, amb un nivell de xifratge i privacitat equivalent (si no superior en algun aspecte, en quant a gestió de claus), una usabilitat molt bona i una base d’usuaris creixent, a banda d’estar molt ben posicionada en determinats col·lectius sensibles a ser víctimes de vigilància (periodistes, activistes), com a eina protegida.

No obstant, la dependència respecte la infrastructura d’Amazon i el fet de ser un servei, ara per ara, únic (un sol servidor), i establert sota jurisdicció dels EUA me n’han fet desdir. És una opció personal, clarament.

Més informació sobre Delta Chat

No és una llista extensiva, però si on aprendre més coses:

• La mateixa pàgina de Delta Chat
• Comparativa sobre diferents aplicacions de missatgeria instantània: https://mastodont.cat/@niboe@fediscience.org/115337904932791431 (n’hi ha diverses i equivalents a Delta, però la facilitat d’ús trobo que és un element diferenciador)
• Servidors propers on obrir comptes:
  • https://xat.fedi.cat/
  • https://xat.mastodont.cat/

Però quantes vegades repassem tot allò que hem anat “parlant”? Gairebé mai esborrem. Potser no usem o marxem d’algun servei, però difícilment ens donem de baixa o esborrem les dades. Fer-ho és gairebé com un acte militant, de reafirmació, molt conscient.

I ho fem molt poques vegades, és més fàcil deixar d’usar una cosa, que quedi allà.

Fins i tot en allò que fem servir, no en fem neteja, no esborrem, no filtrem allò que podria ser rellevant, important per nosaltres i que si que val la pena guardar.

Patim una barreja estranya de Diògenes digital i de FOMO propi, no fos cas que perdem quelcom que fa anys que no mirem i que ni recordem que tenim.

És com si volguéssim guardar i gravar tot allò que diem… però és realment tan important? Com em deia un amic avui, “no anem amb gravadores enregistrant les converses en bars i restaurants”, perquè doncs si que ho fem amb el que escrivim?

Ja no és que això deixi un rastre digital, més o menys evident, el fet és quina importància donem nosaltres mateixos a tot allò que diem: si ho guardem tot, és que tot té la mateixa importància: com més gran el volum, més petita la importància.

En el món real, en la comunicació diària i oral, no recordem totes les converses: només les que, per un motiu o altre, son importants per nosaltres (i potser, ni així, fil per randa).

Perquè ho fem diferent amb les converses escrites? Hauríem de perdre la por a esborrar, a identificar la volatilitat d’alguns canals i identificar-los com una conversa fugissera. I, si alguna cosa ens interessa, fer l’esforç d’apuntar-ho en algun altre lloc, com fem amb la memòria.

Cal usar suports externs a la memòria, i tant: llibretes, ordinadors, mòbils. Un segon cervell. Però ha de ser un segon cervell, una segona memòria. No pot substituir la primera, la que ens conforma. O, al final, acabarem externalitzant (perquè ja només reaccionarem) també allò que ens fa únics: el nostre pensament.

We’ve been raised in a read-only media universe (TV was only read-only, newspapers were only read-only) […] we’re moving from an arbitrarily read-only reality into a read-write one.

— Douglas Rushkoff, Decoding Digital Humanism, Podcast Person of the Week (7/9/2023), minut 8:00

És una idea molt simple, però molt potent: explica perfectament de quin mon venim, quin món s’obria, i en quin mon ens ha portat la comercialització de la xarxa. I no parlem en termes tecnològics, parlem en termes de societat, d’accés a la cultura, de possibilitats de creació lliure i de mediació d’aquesta creació, d’apropiació de la mateixa.

Read-only i read-write son termes informàtics:

• read-only (RO) indica que un mitjà o un fitxer s’ha definit com només de lectura. Algú l’ha creat o escrit (és clar), però la resta només poden llegir-lo, res més.
• read-write (RW) indica que un mitjà o un fitxer es pot llegir, però també es pot escriure: es pot modificar. Aquest canvi és clau: no només podem llegir, també podem fer-lo evolucionar, crear a partir d’ell, modificar. Això obre les portes a la creativitat, a la millora i la col·laboració

Pensem ara en una xarxa d’informació read-only: és un altaveu per uns quants (més o menys autoritzats), res més. Punt.

I comparem amb una xarxa d’informació read-write: tothom pot publicar (escriure i modificar) o llegir. No és un altaveu, és una conversa, un treball col·laboratiu.

Aquesta idea tan simple em sembla molt potent per explicar l’evolució dels mitjans i internet (que és conjunta):

mitjans RO -> internet RW -> internet RO

Ja està. Així de simple: d’un altaveu, a un lloc on tothom podia col·laborar, a un lloc on només uns quants controlen què es llegeix, de facto.

Podem dir que les xarxes socials permeten escriure i publicar (RW). Tècnicament si, clar. Però també filtren (algoritme) què veus o expulsen mitjançant normes privades. No és una internet RW per tothom, perquè uns quants controlen què es publica.

Exposo, de manera breu, el perquè::

• Focalitzar l’interès: Un excés de fonts d’informació i de dades fa que es dispersi l’atenció, cal filtrar moltes coses que no interessen.
• Atomització de la informació: Els missatges petits i amb poca informació interrompen i fan perdre la concentració, estar pendent de diverses coses alhora no és pràctic.
• El meu temps és limitat: la xarxa és una economia de l’abundància, però el temps és un recurs més aviat escàs, i, a més, a distribuir.
• Compartimentar: Cada cosa al seu moment i al seu lloc. Directament derivat dels motius anteriors.
• Privacitat: La facilitat de publicació ens permet anar exposant petits bocins de les nostres vides, més del que ens pensem.

Aquests motius estan copiats, directament, d’un esborrany¹ per complementar el post El meu jo digital, del 13 d’abril del 2007. L’esborrany era del 15 d’abril del 2007².

El que dèiem aleshores és encara més vàlid avui en dia, fins i tot amb més raó, perquè distraccions, desconcentració, soroll informatiu i falta de temps s’han multiplicat per alguna magnitud d’ordre. A més, tota una generació ja ha crescut en aquest ambient mediàtic, informatiu i formatiu.

Sopars de duro, direu. Històries d’ algú que ja comença a fer temps que ronda per la xarxa. Però si fa temps que ho veiem i no ens agrada, anem posant-hi remei, començant per nosaltres mateixos.

La idea: tornar als origens: limitar el soroll i escollir el que es llegeix, i amb qui es parla. Centrem-nos en la nostra xarxa, fem-la créixer:

• Cal ser arreu, veure-ho tot i estar al cas de tot, però sense saber res?
• O millor estar on vols, atent al que t’interessa, creixent a poc a poc, de manera ferma?

Negligència conscient però no intencionada. Watchful negligence. Aplicat a la educació i el creixement dels fills i filles, seria estar atent al que fan, però sense limitar la seva curiositat. O sigui, deixar que facin i que de tant en tant, aprenguin amb algun disgust, per ells mateixos (la vida els en donarà més, de disgustos, ja ho sabem). I estar sempre al seu costat, alerta.

No entraré més en la vessant educativa, que no és objecte d’aquest blog, i és un subjecte molt delicat (si algú llegeix això, cosa dubtosa també). Sigui com sigui, trobo que és un idea i una filosofia educativa molt encertada:

The pioneering British computer scientist Mary Lee Berners-Lee, who passed away in 2017, had a wonderful motto to describe her family’s parenting style: watchful neg-ligence. One should always keep an eye on one’s children but must never smother their curiosity or creativity.

— John Thornhill a The web has fallen under the influence of a bad crowd, Financial Times (11/3/2019)

Ara bé, ho podem aplicar a d’altres àmbits, també: projectes, equips, treballs. Qualsevol cosa que tingui un inici i pugui tenir un creixement orgànic.

I aquí rau on aquest concepte el podem aplicar també a la web: va néixer de manera oberta, sense una direcció concreta. I a mesura que han anat sortint canvis, s’han anat creant organismes de control i consens per anar gestionant el creixement (aquí no se’n pot dir educació, com amb les persones). D’aquesta idea i per aquesta evolució n’ha sortit el W3C i tots els debats haguts sobre diferents tecnologies i les seves implicacions (recordem temes com l’adopció del DRM sota la pressió de les empreses).

Però si ja al 2019 semblava que teniem la web dividida:

the idea that the web (or “splinternet”) has divided into four models: the original libertarian model; the commercial model dominated by big tech companies; the regulated European model; and the digital authoritarian model developed by China

— Carlos Ruiz Gómez a Governance in Telecoms, Media & High-Tech | Week 11, 2019, apartat Privacy, Medium

Avui en dia encara es més evident que les pressions de les grans tecnològiques, les telecos, o els diferents trencaments geopolítcs (estatals: les subxarxes xinesa, russa, etc.) que s’estan construint trenquen de base el model original, i fan més èmfasi en els tres models últims anteriorment citats, lluny del model libertari (i col·laboratiu) original.

No només això, si no que essent la web ja un element més del món real no es pot tractar com quelcom a banda, només des del vessant tècnic o tecnològic. Cal una comprensió de les implicacions socials i econòmiques per poder intentar adreçar de manera correcta la futura evolució de la xarxa (i, per efecte, del seu impacte social):

So “The time for watchful negligence may be over”, he said. And he proposes to (1) fully understand first how the web ins affecting our lives, as we do with climate change (“social climate change”, he calls it), (2) produce more “bilingual” experts, who understand both technology and the humanities, and (3) build an alternative data architecture that would radically change the way the digital economy works, by allowing us all to control our own data.

— Carlos Ruiz Gómez, ídem

Potser sona una mica una mica naïf, donat la fabulosa dimensió de la tasca, però cal intentar-ho, com el mateix Tim Berners-Lee està fent, i ara que ja som conscients dels riscos o problemes (com la desinformació, la pèrdua de privacitat o l’abús de dades a internet), cal actuar amb la suficient diligència per evitar-los.

El món dels àtoms i el món dels bits s’han fet un de sol.

I els canvis que hi ha en un, estan a l’altre també. Las maneres de fer, també. Si no és el final d’una era, però si és un canvi social rapidissim, no una evolució: la potència i rapidesa de qualsevol proposta nova fa que es magnifiqui l’abast, i passem d’una progressió i adaptació progressiva de idees i maneres de fer a canvis radicals, gairebé, d’avui per demà.

Venim de cuinar a casa i sortir a sopar de tant en tant a ja gairebé no cuinar, menjar precuinats o fer que ens ho portin tot ja fet, amb el mínim esforç per nosaltres. La immediatesa de la xarxa, al món real. Les respostes i reaccions de les xarxes socials, ja les volem també al món físic. I les tenim, a preu de precaritzar part de la societat, genera més deixalles i contaminació i no pensar gaire en les conseqüències d’un consum de roba, menjar o cultura industrialitzada, pensada d’origen ja per un consum ràpid i fàcil. La novetat i la immediatesa és el nou soma, la dopamina en tot, la recompensa immediata.

De la promesa de poder tenir el coneixement del món de manera immediata a l’abast de la mà hem passat al fet de poder tenir tots els productes del món de manera immediata a l’abast de la mà, gràcies a la xarxa (una xarxa que, pel camí, també ha canviat i crescut).

Hem passat de la globalització a la glovolització.

De l’esperit de la conversa global i el fet de tenir una veu pròpia a la xarxa, es va passar a una olla de grills on tothom aprofitava la tecnologia dels blogs per ser un canal continu d’emissió o intentar ser un mass media (i fins i tot monetitzar-ho), el que va crear una blogorrea que desdibuixava i deslluïa la idea inicial. Després varen arribar els microblogs, les xarxes socials, el tuits i la necessitat de ser superstars, i es va confondre el tenir una veu pròpia amb tenir una opinió per a tot (i pensar que sempre tenim coses interessants a dir), i d’aquí, a la necessitat de radiar-ho tot.

Afegim a aquest cultiu l’arribada de la missatgeria instantània i l’ús del contingut audiovisual (imatge o vídeo) per sobre del text, molt més fàcil, visual i atractiu i la transformació de les converses en missatges ràpids, en respostes instantànies: portem la reacció de la conversa de grup al món digital, i aquest tipus de diàleg fàcil i reactiu passa per sobre de la reflexió, que és més lenta. La immediatesa guanya.

Passem gradualment (o a batzegades, però passem) d’una conversa i una reflexió a una emissió i visualització continua de material audiovisual; d’una lectura puntual a un consum ràpid de vídeos continus, sense aturador¹.

En aquest entorn, que passa amb els blogs? Té sentit, encara publicar-ne, a nivell personal? Algú llegirà el que escrivim? Li interessa a algú, de fet, el que escrivim? Té sentit escriure texts llargs, desenvolupant alguna idea?

Los textos largos siempre tendrán su público —claro que sí— al igual que los discos de vinilo siempre tendrán su nicho de mercado, pero nicho, al fin y al cabo. Así que, asumámoslo, la edad de los blogs termina. El tiempo de TikTok ha llegado.

— David Bonilla, a El fin de una era (21/09/2025)

Hi coincideixo, els texts llargs sempre tindran el seu públic, i sempre hi haurà la conversa, en un racó de la xarxa. Pel motiu que sigui, del tipus que sigui, però hi serà. Bel Llodrà ja ho deia fa anys, que de blogs n’hi haurà. El debat és antic.

La era que diu en David que acaba, però, no és la dels blogs². La era que acaba, si alguna vegada va existir, és la de la conversa global, aquell somni de la internet inicial que ens havia de donar a tothom més llibertat i informació, més criteri i més connexió, de tu a tu, sense mitjançers ni influències.

Aquella era, aquella idea, va començar a perdre’s en el moment en que la xarxa va començar a ser ocupada pels interessos comercials: la colonització de la nòosfera no va ser per un grapat d’idealistes, va ser pels successors electrònics de les Companyies d’Índies. No ens queda cap illa Tortuga electrònica, i internet ja no és una ZTA: és un nou lloc ben cartografiat i amb límits territorials ben dibuixats.

Sigui com sigui, però, del que es tracta és que la conversa i l’intercanvi lliure d’idees no s’esvaeixin. En l’època en que estem vivint, això ja és molt.

Per serendípia, m’he trobat amb el número 221 (gener de 2024) de la revista Valors, amb el monogràfic “Necessitem una ètica per a la intel·ligència artificial?”.

Ja fa any i mig llarg dels articles… però amb el desenvolupament actual de la tecnologia, l’impacte social que té, i l’aplicació que hi estem veient en política, comunicació, defensa (diguem-li guerra) i ordre públic (diguem-li ús policial) no ha perdut pas vigència; al contrari, fa de bon revisar, perquè queda més clar que la legislació (o legislacions vigents a diferents parts del món) res tenen a fer si no s’hi aplica una ètica en el mateix origen del sistema.

Núria Vallès explica que cal revisar els principis ètics que regeixen les grans empreses que desenvolupen les eines de IA:

Qualsevol sistema tecnològic porta inscrits una sèrie de valors i prescriu d’una determinada manera les nostres accions. En filosofia de la tecnologia, d’això en diem moral materialitzada.

La moral materialitzada son totes les accions prèvies i posteriors a l’ús d’un sistema tecnològic que hi han dut i se’n deriven, perquè fer un producte d’una manera o d’una altra comporta l’ús d’uns materials o d’uns altres, o d’unes condicions de treball o unes altres, per exemple, i té unes conseqüències socials, econòmiques o materials, en funció de com s’ha dissenyat (pensem en sistemes policials, militars, o d’adopció massiva -consum energètic-, productes d’un sol ús…)

Aquestes accions estan acompanyades de determinats valors de la producció industrial, el desenvolupament del plàstic… […] Qualsevol mena de tecnologia porta inscrit un guió de comportament que anomenem script i, per tant, unes accions determinades.

Això ens ha de portar a pensar, si volem tenir un impacte i millora dels sistemes, no només en com funciona o com és aquell sistema, si no en com es fa, quines accions hi han portat i se’n deriven.

No ens fem la pregunta sobre què és la tecnologia, és a dir, què és la intel·ligència artificial o què és l’ètica en la intel·ligència artificial, sinó que ens hem de preguntar com es fa la intel·ligència artificial.

En el món actual, on qui acaba definint i explotant comercialment els grans sistemes de IA son grans empreses amb interessos econòmics, les implicacions per al planeta i la societat son molt grans.

Els models inicials van sortir de laboratoris i equips de recerca universitària, i alguns models industrials s’han alliberat després com a codi obert per a aplicacions determinades (i està molt bé que així sigui, no ens equivoquem!), però el gran volum d’ús per part de la població, empreses i governs és el dels models comercials, que a més els seus fabricants ja s’encarreguen de publicitar i desplegar arreu, marcant-lo com imprescindible (ho és, per tot? No. clar que té usos, però no cal per a tot).

Qui són els desenvolupadors principals de la intel·ligència artificial? Són les grans empreses tecnològiques que estan definint el relat, que estan introduint les seves aplicacions en àmbits centrals de la nostra vida, en la governança, en l’educació, en la salut, en la justícia, en el control de fronteres… cap àmbit no se’n pot desentendre.

Com ho fem, doncs? És bona o és dolenta, la IA? Com tota tecnologia, depèn del seu ús i amb l’economia d’escala d’avui en dia, del seu abast. Però cal un debat racionalitzat, lliure d’interessos polítics i econòmics.

[…]qualsevol reflexió eticopolítica sobre la intel·ligència artificial ara no pot deixar de banda aquestes relacions econòmiques i polítiques. Però ens cal desmuntar tota aquesta idea que genera el debat entre els tecnofòbics o els tecnoutòpics. Tot està molt polaritzat.

Debat que crec que estem lluny de poder tenir com a societat, que potser no és possible ni plantejar donat el ritme d’adopció i la poca reflexió que hi ha en una societat abocada a la novetat constant i l’adopció ràpida de tot allò que ens ho fa tot més “fàcil” (a quin cost?)

la tecnologia no és bona ni dolenta: té efectes. […] Les tecnologies són polítiques.

I les tecnologies son polítiques, perquè la seva implementació depèn, com dèiem, d’accions i provoca accions. Així:

La política i l’ètica estan molt vinculades a la democràcia.

I no és neutral, perquè l’han fet humans, subjectes a interessos

l’algoritme no va mai sol, sempre està en un entramat de relacions on hi ha un sistema de valors, que és subjectiu.

Per tant, cal vetllar perquè aquests interessos no siguin els d’un grup minoritari, sigui quin sigui. La tecnologia no és neutra, però hem d’intentar que ho sigui, per això cal aplicar-hi una ètica des de l’inici.

Com diu també Antonio Luis Terrones en el mateix número:

El problema no és fer un algoritme solidari, sinó generar un entorn tecnològic respectuós, protector… i, en el qual, l’ésser humà controli el procés.

Que s’ha avançat moltíssim a base d’inversions gegantines en els últims anys, també. I que aquestes inversions s’han de rendibilitzar, i que la manera no és en sectors específics, de nínxol (per més útils social i científicament siguin), sinó posant-ho a l’abast de tothom, també és indubtable.

I, per acabar, que aquesta rendibilització va per via comercial, perfilant la gent, fidelitzant usuaris, escrapejant dades i documentació per poder vendre productes (a nosaltres o als revenedors de dades: ull! que seguim essent el producte), també hauria de ser indubtable.

Es diu que la IA la trobem arreu. Si, bé, però no és exacte. Ens l’han ficada arreu: sense ni demanar-ho, hem passat de fer proves i sorprendre’ns amb ChatGPT (el primer a obrir la cursa) a trobar-nos assistents de Gemini, Copilots, Claude Assistants, Apple Intelligence i demés, arreu, sense poder escapar. Estàs en un ecosistema, i si qui el domina decideix que ara has d’usar això, ho uses.

Sí, tens maneres de no usar-ho, però diguem que t’hi porten fàcilment (aquell botonet que tancava el mòbil i ara et treu el Gemini, i has de mantenir-lo pitjat més estona, l’assistent que s’integra al navegador…), subtileses que t’empenyen, resistències que has de fer conscientment si no vols usar-ho.

Sigui com sigui, ara que les grans i noves companyies de IA ja han agafat (amb o sense permís) totes les dades que han pogut per vendre’ns el producte, que han de fer? Com ens el venen i ens el fan imprescindible?

Ara que ja comencen a substituir els cercadors en les cerques, i que el següent pas que intenten vendre, el dels agents que ens permeten interactuar amb les nostres màquines, no està prou madur, el següent objectiu és ser ells els mitjancers de l’accés.

Si algunes empreses ja estaven desenvolupant els seus propis navegadors basats en IA, el moviment de Perplexity¹ per comprar Chrome a Google no ha de sorprendre (a nivell estratègic, a nivell econòmic no sé com rendirà la jugada): és el pas següent: controlar la major plataforma d’accés a la xarxa i als usos que en fem d’ella: compres, bancs, etc. i oferir-lo mitjançant els seus agents, a qui haurem de donar permisos per que facin de nosaltres mateixos… un conjunt de permisos bestials per actuar en nom nostre, i que vol dir donar accés a moltíssimes dades molt sensibles.

Sí, en nom de la comoditat i la productivitat podem vendre (de nou) la nostra ànima al diable. Però amb l’historial de poca ètica xuclant dades de totes aquestes empreses, amb les quantitats enormes de diners que mou el món de la publicitat i els beneficis que genera, amb la poca nitidesa i transparència dels mercats de vendes de dades que hi ha, no tinc gens clar que obrir de manera tan bèstia la porta a les nostres dades sigui una bona opció.

Què fer?

Chrome domina al voltant del 90% del mercat de navegadors, i queda un sol navegador de codi lliure i obert² que no sigui d’una empresa: Firefox, de la fundació Mozilla. Que Mozilla fa coses rares, que tanca serveis que havia obert i que també fa les seves proves amb serveis de IA, i que no sempre surten reeixits i no agrada a tothom… però ara per ara, és la única alternativa que tenim, si no en surten de nous.

Presenta els arbres, el bosc, com una comunitat: no és un lloc on creixen arbres individuals, uns al costat d’altres, si no comunitats d’arbres, que es comuniquen entre ells, que col·laboren, que creixen plegats, que generen les seves pròpies condicions, que tenen el seu propi temps, les seves malalties i les seves forces; que s’aprofiten uns d’altres²… no son només el que veiem si no el que hi ha sota terra, que la vida al bosc és, sobretot, sota terra, en arrels, fongs i animalons minúsculs; que existeix un equilibri en constant evolució.

I quan veus això, ja no pots mirar el bosc i la muntanya de la mateixa manera, ni tan sols les nostres ciutats (un desert, a nivell natural): els arbres creixen orfes, solitaris, en terrenys durs, compactats, sense aliment natural, sobreviuen³. Com moltes de les coses que fem, ho tenim allà per a ús exclusiu nostre, com si fossin una pedra: ara el plantem aquí, el reguem, ara allà. Però no és així.

Si mirem el camp, les muntanyes i els boscos on urbanitzem (quantes segones residències, amb carrers asfaltats, piscines, patis de ciment o rajola o jardinets perfectament uniformes… tot dur, trencant l’equilibri natural) a tort i a dret, on obrim carreteres i deixem algun pas o vigilem per on ha d’anar l’aigua, però sense fixar-nos més en l’equilibri que trenquem, o on conreuem de manera industrial, vinga tirar-hi químics perquè tot creixi ràpid, ben ràpid…

No sóc pas un entès. Però informació, per qui vulgui llegir-la o veure-la, n’hi ha a dojo. I podem fer-ho d’alguna altra manera, segur. Des de canviar criteris urbanístics i edificatius al model de població del territori, a l’ús del sòl i de l’economia del país o a l’agricultura que volem fer anar: volem guanyar molt econòmicament, o volem guanyar econòmicament i que qui quedi tingui boscos i natura i també pugui viure?

És feina de tots i totes. Comencem, perquè no, estimant els nostres boscos: no son paisatge només, son comunitats vives extremadament complexes i, com a tal, els hem de respectar.

Mirem-los amb uns altres ulls la propera vegada que sortiu. Respirem-los. Escoltem-los.

Estic en un primer pis, prop del carrer, i miro els passavolants: alguns endormiscats, encara, d’altres pendents del mòbil (s’entrebancaran amb alguna cosa, penso), d’altres dinàmics, amb pressa. Gent de tot tipus i de totes classes: motxilles i bosses a l’esquena, bandoleres, portàtils i tuppers, com molts fem. On deuen anar, què deuen fer?

Bufa una brisa lleugera, que mou les fulles de l’arbre d’una mica més amunt del balcó, i al cap del carrer, entre els edificis, veig que el cel llueix blau, amb algun petit núvol blanc. És aquella hora del dia en que la fresca encara t’envolta una mica, en què tot arrenca, en què tu mateix et despertes.

Respiro, escolto, miro: gaudeixo del que veig, del que m’envolta; en una estona ja arrencarem amb la feina, les obligacions i tot el que fem cada dia. Ara és una estona per mi.

I ja fa temps que he decidit, en aquests moments, no mirar ni mòbil ni notícies ni res per l’estil. Estic aquí, en el meu trosset de món. Després ja obriré la finestra, curosament, a la resta. Però primer vull ser jo i el meu voltant, per quan arribin la resta.

I si, que cada època té unes tendències tendències generals, uns models religiosos i socials, uns interessos econòmics i unes condicions tècniques diferents, i hi ha també desplaçaments humans massius que canvien la història, és clar.

Però la història la fan les persones, ara i abans². I aquelles que estan al davant dels governs, estats, empreses, exèrcits o el que sigui amb prou poder per influir, poden marcar la història, poden fer-la anar més cap a una banda, que cap a una altra. I en el cas de dirigents amb una forta personalitat, i forts poders, encara més. I sembla que anem, ens agradi o no, a un moment d’aquells en que una persona amb poder, que es fa amb l’aparell de l’estat, només pot ser contestada, i no sempre amb èxit, amb un gran moviment social.

Així que si: forces socials, votacions, interessos econòmics i potència militar, com sempre³. Però també, en massa casos, dependència de la personalitat de qui està al davant. A les notícies, últimament, és arreu. I si ens pensàvem que el culte a la personalitat és només de societats no democràtiques, anem errats. No hem de pensar en desfilades de militars amb pas marcial: pensem en aquell que s’identifica amb el que vols sentir, en les solucions fàcils, en el dit i fet, sense tenir en compte el cost que això comporti o el preu futur. Com més personalista un govern, més imprevisible.

La història no s’ha acabat. Fukuyama es va equivocar, ja fa molt.

-[…]jo tinc imaginació, perquè mai no penso les coses com realment són; les penso en termes molt diferents.[…] Sortosament per a mi, tant me fa. La única cosa que sosté la gent a la vida és la consciència de la immensa inferioritat de tots els altres, i aquest és un sentiment que he conreat sempre.

— Un coet important, Oscar Wilde, 1888 (Contes i poemes per a nens extraordinàriament intel·ligents de totes les edats, Harold Bloom, Ed. Empúries|Anagrama, 2003, pàgina 131)

Hi ha hagut, i hi haurà, personatges com aquests, carregosos per si mateixos i que estant en llocs de poder poden fer molt de mal a la societat.

És llàstima, perquè semblem no tenir memòria. I encara més, perquè la única constant de la història de la humanitat és, precisament, la humanitat, i aquesta no ha canviat tant, o gens: caràcters i persones son els mateixos, només han canviat les circumstàncies i les possibilitats de fer el bé o de fer el mal, la potència i l’abast de les nostres accions (o de les dels poderosos, si ho preferiu).

Potser si no tinguéssim tan poca memòria estaríem menys exposats a determinats individus, no repetiríem els mateixos errors.

Potser aquests mateixos individus volen, precisament, que siguem amnèsics, per caure en el mateixos paranys.

El remei és més memòria, més cultura, més educació, més ser persones en societat i no unitats individuals. Ens segueix sent necessària la la utilitat de l’inútil per no repetir-nos… tant.

La retórica acerca de la guerra de IA entre Estados Unidos y China impula los intereses de las compañías de tecnología más grandes por operar con mayor apoyo estatal y menores restricciones. Mientras tanto, el arsenal de vigilancia utilizado por agencias como la National Security Agency (NSA) y la Central Intelligence Agency (CIA) ahora se despliega en el ámbito doméstico, a nivel municipal, en el espacio intermedio de contratación comercial-militar por parte de compañías como Palantir. Se persigue a los inmigrantes indocumentados con sistemas logísticos de información y captura que antes eran exclusivos del espionaje extralegal.[…] El resultado es la expansión rápida y profunda de la vigilancia y una confusión entre contratistas privados, cuerpos policiales y el sector tecnológico […]. La vida cívica se ha rediseñado y los centros de poder se han fortalecido gracias a herramientas que ven con la lógica del capital, la vigilancia y la militarización¹.

— Atlas de IA, Kate Crawford, Ned Ediciones, 2023, pàgina 336

Això està escrit per l’autora el 2021 (el 2023 és l’edició en castellà). És exactament el que està fent ara ja, a escala totalment industrial i sense complexes l’equip del govern de Trump amb la col·laboració de les tecnològiques de Silicon Valley.

Deixa de ser-ho quan la seva aplicació (i la seva capacitat de control i explotació de dades) està en mans d’unes quantes empreses governades per un grupet de persones que les posen a disposició de polítics sense escrúpols i sense cap tipus de control. Ja és difícil amb mecanismes de balanç i control, més quan la part del poder intenta saltar-se tots els protocols per aconseguir objectius totalment partidistes.

Degut a l’estructura de la xarxa, les pàgines no només estan en un únic servidor sinó que, si son suficientment populars, es van repartint còpies (actualitzades gairebé instantàniament) a diferents punts de la xarxa (arreu del món), per facilitar la rapidesa de visualització. Aquestes còpies es serveixen mitjançant uns serveis (empreses) mitjancers que faciliten el control, actualització i servei.

Els cercadors (Google, Bing, etc.) van mirant aquestes pàgines, ordenant i indexant el seu contingut, i d’allà ens donen les llistes de pàgines o informació quan les cerquem.

Fins ara, això funcionava més o menys així, i els cercadors anaven fent passades i renovant contingut cada (molt poc) temps. Hi havia un equilibri entre demanar dades i repartir-les.

Hores d’ara, ens tirem de cap a preguntar-li coses als xats de IA com si no hi hagués res més. I les consultes a les IA son molt, moltíssim més cares energèticament i en consum de xarxa, i estan fent que els “repartidors” de continguts tinguin moltíssima més feina… inútil, que no els aporta res més que malbaratament de cicles de computació.

Perquè? Perquè les consultes a la IA fan que cada vegada que es cerca alguna cosa, la IA ho cerqui de nou, no busqui en la seva memòria (els cercadors tradicionals busquen en les seves bases de dades indexades)… i això fa que cada vegada es repeteixen les mateixes consultes. Imagineu-vos si anem fent una consulta i la refinem per prompts: cada vegada la IA anirà a buscar-ho.

Ara afegim aquí les noves IA raonadores (és a dir, que fan diversos cicles abans de respondre), i l’ús de tècniques RAG per actualitzar les respostes de la IA amb dades en temps real: l’augment de recursos és encara més bèstia que el que ja té la IA per si sol.

Les empreses “mitjanceres” de continguts son les que ho noten més, perquè és on més van a buscar les cercadores IA.

Bruce Schneier parla d’una nova característica de Cloudflare, una empresa “mitjancera” de continguts, on usen IA per contraatacar aquest ús abusiu de recursos (preguntes): generen contingut amb IA per servir-lo a les cerques de IA per tal de “tornar-les boges”, amb una tècnica que es coneix com enverinament de dades. Això faria que, a la llarga, les IA que pregunten no vulguin buscar en aquell “mitjancer” perquè els resultats no son bons…

És una tècnica intel·ligent (ja veurem si resultarà), perquè no afecta a les pàgines que son els seus clients, només a les IA “preguntadores”, que s’aprofiten de les dades sense aportar cap tràfic a la pàgina client.

És una volta més a les guerres entre els grans motors que ja semblaven establerts i els nous actors IA, que es volen menjar el mercat.

Pel camí, anem generant contingut merdós de cara a les IA per confondre-les amb altres IA, amb eines cada vegada més cares de mantenir i d’alimentar i entrenar en recursos: gastem per confondre i que altres no usin allò que ja hem entrenat nosaltres gastant molt (i amb coneixements d’altres, atenció).

Maco el negoci, en aquest sentit: IAs paràsites que s’aprofiten d’altres per confondre unes terceres, sistemes per contrarestar altres sistemes. I anem construint centres de dades i fent més ús d’energia sense finalitat productiva, perquè el problema no és només un ús, és la concepció de tot com uns sistemes en lluita i l’escala de tot plegat.

Res que no hagi passat ja abans, si canviem tecnologia per indústria, o si canviem indústria per terres i anem tirant enrere en el temps, amb variacions i equilibris entre els tres: fa molt de temps, qui tenia terres, tenia també capital i podia exercir el poder més fàcilment, o la indústria i el capital intentaven (i aconseguien) pressionar el poder.

Qui acostuma a rebre de la combinació d’aquests tres és la societat, i més concretament, les persones que la composem.

El que passa avui en dia, però, és que comença a haver casos en que aquest triumvirat ja no està tan separat, té elements fusionats o en procés de fusionar-se, i això és un perill de retrocés o de pèrdua de democràcia:

• A Estats Units, tecnologia i capital ja son un: les tecnològiques tenen un capital immens per si soles i poder de coacció sobre l’“antic” capital (bancs, financeres, fons d’inversions), i sembla que li fan ullets a influenciar el poder directament. Hi ha qui parla de tecnofeudalisme o d’oligarquia tecnològica.
• A la Xina, tecnologia i poder estan en les mateixes mans, dominant la societat, el primer eina del segon. I el capital pot fer… mentre no molesti.
• A Rússia, el poder fa servir el capital i la tecnologia per mantenir-se, a qualsevol preu.
• A Europa… tenim un equilibri entre els tres, encara? Vull pensar que si, però hi ha pressions perquè es trenqui, per inclinar la balança.
• La resta del món… fa equilibris entre aquests actors, en funció de governs interns i influències externes.

És una visió molt simplista, hi ha moltíssims més detalls, graus d’influència, equilibris, postures i situacions, però la combinació en poques mans de cada un dels elements, i alhora l’entreteixit cada vegada més dens entre els tres és un fet, ara per ara.

És interessant, però, veure els lligams de l’empresa amb el suport a Trump, i és interessant també comprovar els resultats de les votacions a Dakota del Nord i al Comtat de Morton concretament, 75% republicanes (o trumpistes, ja no se sap bé). Tindrà alguna cosa a veure, allà a USA que els judicis son amb jurat popular?

Tot i l’impacte de la notícia, no és més que la part que es veu de l’iceberg ultradretà:

[…]un precedent molt perillós. Legalment, perquè directament criminalitza la denúncia de projectes de combustibles fòssils que provoquen un impacte territorial molt elevat i contribueixen a un model energètic obsolet. Econòmicament, perquè amb una desproporció evident amenacen el futur de qualsevol entitat que qüestioni aquest tipus de projectes. I, en l’àmbit de les llibertats civils, perquè posa al punt de mira els drets de protesta i manifestació.

— Arnau Urgell a Un precedent molt perillós , Nació Digital (22/5/2054)

Les denúncies a tort i a dret per part dels poderosos contra aquells que gosen contradir els seus interessos, la politització de la justícia en nom de les llibertats que interessa i quan interessa i retorçant les lleis com vagi bé¹ no son noves, però cada vegada es fan de manera més descarada, en qualsevol àmbit i en qualsevol dels nostres països occidentals, on ens pensàvem tenir la llei de la nostra part.

Sembla que no: la llei, per aquell qui no la respecta i la veu només com una eina per servir els seus interessos (no diguem ja com un frè) és un element més a retorçar per persones sense escrúpols, i pagant bé sempre es trobarà qui s’avingui a no tenir-ne i omplir-se les butxaques, sigui petrolieres, bufets d’advocats o qualsevol que miri l’interès immediat.

I, de moment, aquí parlem d’una multa. Gegant, però multa. En d’altres llocs vas a presó, directament.

El paper ho aguanta tot. La democràcia i el planeta, no.

Els primers elements en formar-se foren l’hidrogen i l’heli, en el moment del big bang. Més endavant n’arribaren d’altres, després de la formació i explosió de les primeres superestrelles: forns on es couran, sota forces inimaginables, la resta d’elements de la taula periòdica. Després, aquestes elements començaran a combinar-se. “Només” 800 milions d’anys després del big bang, ja es troba aigua, hidrogen i oxigen combinats: H₂O. I a partir d’aquí, la resta de la creació.

No em fixo, ara, en els detalls científics: intento (només!) imaginar quines serien aquelles forces, com va ser un univers en formació i com va ser l’espai o el protoespai existent. Com de poderosa és la natura per crear i combinar elements.

I no puc evitar en pensar en aquestes estrelles com en una mena de déus primigenis que van donar lloc a la creació, com a les llegendes de les cultures antigues; en la connexió entre els mites, la cultura, la religió i la ciència; que no han de ser excloents, si no que poden arribar a ser visions complementàries, aliment per la imaginació.

Mozilla ha canviat les seves condicions d’ús (Terms Of Use - TOU) del navegador Firefox, i ha eliminat un paràgraf on deia que no venen les dades dels seus usuaris.

En l’explicació que donen al seu blog, ho argumenten dient que el concepte “venda” és molt ampli i té molts significats en funció d’allà on s’aplica, i que per això ho han tret, per poder arribar a més llocs. Val, canviem “venda” per “usar” o “passar”, però la idea és la mateixa: usaran les nostres dades per monetitzar-les d’alguna manera?

Ens ho podem creure o no, estar d’acord o no, però el canvi està fet, i ja veurem què implica.

Mentrestant, les reaccions a xarxes i fòrums son de dos grans tipus:

1. Allò de “deixem Firefox”, “ja no és el que era”, “s’han venut”, “què espereu, és una empresa”, etc. seguit de la recomanació de marxar (d’anar a un fork de Firefox que “respecti” més la privacitat dels usuaris)
2. El clàssic “ja és hora que algú generi un nou navegador lliure”.

Anem a pams:

Respecte el marxar a forks de Firefox: em sembla perfecte però, a banda de les opcions personals de cadascú… què guanyem? A veure, un fork és un fork: una derivació del codi font. Tots els navegadors que estiguin muntants a partir del codi font de Firefox (WaterFox, LibreWolf, Zen…) depenen del codi font de Firefox. Si no donem suport a la base, què passarà amb els forks? No he entrat a fons, però potser que mirem bé què implica. Potser si que tenen acords comercials per oferir anuncis… però com passen les dades d’ús als anunciants? Personalitzades o anonimitzades? Quin nivell de privacitat tenen? Ens poden identificar, o son patrons de navegació anònims? Mirem aquests detalls (que segur que algú ja ho ha fet) … perquè és una empresa: té gent a sou, algú ha de pagar-los. Anuncis? És una via. Potser també que si ens mola molt fem una donació de tant en tant (ja ho sabeu, allò de ho pagues o ets el producte).

Respecte crear un nou navegador lliure: si, clar. Jo també ho puc dir. Però qui és el valent? Quants motors hi ha, àmpliament usats? Gecko, Blink i webKit. Un lliure i dos d’empreses. Fins i tot Microsoft usa Chromium pel seu navegador Edge, no? Un navegador no és només la finestra i les pestanyes, la barbaritat d’estandars d’internet i seguretat que han de complir, el funcionament fluït del programa, la retrocompatibilitat, la comprovació de qualitat i seguretat del producte… És molta feina de gent que sap molt. I hi ha molta, moltíssima gent que col·labora en el projecte de manera voluntària, i això és del millor que té Firefox i no pot abandonar-ho, és clar. Però hi ha una part central que, ara per ara, la porta Mozilla i cal pagar¹.

No és tan fàcil com portar-nos les mans al cap i queixar-nos. Mirem perquè és i com podem ajudar, d’una manera o altra.

I no oblidem que Firefox és molt, molt flexible: podem configurar-lo de manera que passi el mínim de dades sobre els nostres usos i navegació, usar-lo de la manera més off-line possible (sense usar sincronitzacions, ni emmagatzemar contrasenyes o sempre en finestra privada).

Sigui com sigui, la creixent complexitat del software d’avui en dia fa que mantenir projectes grans i importants de codi obert de manera continuada sigui molt i molt difícil, i hi cal un petit esforç de tothom.

Si no les empreses t’ho posaran molt fàcil. Però pagaràs amb les dades.

[…]desde el ámbito de la empresa privada y las instituciones neoliberales se ha venido lanzando un relato sobre nuestro presente y futuro que solo lo contempla como un progreso técnico, etiquetado con títulos como “la sociedad de la información”, “la sociedad del conocimiento”. A menudo se viste con ropajes académicos e intelectuales al tomar forma de conferencia, charla, clase de universidad o libro de “especialista”, pero tiene poco de objetivo y menos de científico. En su lectura, todo el cambio trascendente de nuestro tiempo es un problema técnico, que se solventa con adaptación técnica a las nuevas tecnologías, sin cuestionar un ápice la ideología que las impulsó. Este discurso da el pego de “científico” porque elimina de su relato las tensiones ideológicas humanas, que son las fuerzas más subjetivas, escurridizas y problemáticas que moldean nuestra realidad social. Y es precisamente esta omisión lo que lo vuelve dogmático; hay mucha intención política en la despolitización.

— Martillos o Ciudades, Miguel Espigado, Próxima Editorial, 2025, pàgina 185

No es poden entomar els canvis socials o tot allò que afecti a les persones, com si fossin problemes tècnics o d’enginyeria.

La societat no és una maquinària perfecte, és un equilibri complicadíssim entre necessitats, sentiments, situacions vitals i maneres de ser de les persones, no una suma de contrapesos.

No es poden simplificar o modelar totes aquestes interrelacions, de la mateixa manera que no es poden modelar i sintetitzar persones, societats, sentiments, pensaments o qualsevol altre cosa sense entrar en pseudo-ciències tipus frenologia o similars, que ja sabem cap a on acaben portant.

Aquesta simplificació ens porta a orientar aquests canvis com problemes objectius, on es poden aplicar solucions simplement tècniques. Però no es pot objectivar un element tan subjectiu com la societat… perquè, com diu en Miguel Espigado, objectivar un problema subjectiu (social), despolititzar-ho, és un acte polític: és escudar-se en decisions tècniques per aplicar una solució “objectiva”.

Els canvis tècnics que no tinguin en compte les afectacions socials estan condemnats o bé al fracàs o bé a generar problemes socials, del tipus que sigui.

Ara rebran tots, excepte els menys rics. I de rebot, rebrem la resta del món. La resta dels galliners, on ja intenten colar els llops locals, col·legues seus.

S’estan carregant l’estat des de dintre, i se’n venten. I no tenen aturador. Fa por, molta. Perquè els d’aquí s’envalentonen.

Fa uns anys, Philip Roth va escriure “Complot contra els Estats Units”: era una ucronia sobre la segona guerra mundial i un govern feixista als Estats Units, que era escollit democràticament.

L’entorn actual és diferent, sembla: ara tenim una xarxa única que permet lligar tota la informació, posar-la a disposició de tothom, no hauria de passar, oi? Estem més informats, no? No.

La xarxa no és pública ¹, s’ha corporativitzat, comercialitzat, i uns quants gegants dominen els jardins privats en què s’ha convertit. Qui controla el gegant, controla el jardí, controla la informació i el relat. La xarxa que ens ha de salvar de la desinformació es converteix en la xarxa que ens desinforma i ens intoxica. Memex 451, que diu en Ganyet.

Fa por totes les conseqüències que pot tenir això.

La meva aposta és que Bluesky acabarà sent el lloc on desembarcarà molta gent si marxa de Twitter, per l’efecte xarxa: allà on trobes tothom, on és fàcil de reproduir el que coneixes, es genera un efecte crida, i mitjans, persones i personalitats hi van entrant, i hi és fàcil de fer-se un compte, de trobar qui ja coneixes o segueixes en altre lloc, com una migració.

Però sigui quina sigui, la nova “xarxa social” de conversa serà, molt probablement, un lloc centralitzat, amb una única empresa/servei al darrere: Threads ja està muntat així, i Bluesky, per més que permeti la federació d’altres nodes… no ho posa fàcil, ni és del tot descentralitzat.

A banda de la visió més tècnica i de l’efecte crida, aquestes xarxes donen facilitats a les que ens hem acostumat:

• saber quants seguidors tenim
• quin impacte tenen els nostres continguts
• quantes reaccions
• tenir totes les converses en un sol punt
• tenir totes les dades en un sol punt

Això és molt llépol: polítics, generadors d’opinió, empreses, comercials, twitstars i qualsevol que necessiti tirar de l’economia de la dada, monetitzar els seus esforços o veure l’impacte dels seus missatges en la bombolla de la conversa, ho té fàcil amb una xarxa/servei únic.

En una xarxa federada això no és tan fàcil de tenir. Impossible potser no, però calen més esforços i algún coneixement tècnic, potser..

Una xarxa centralitzada, en canvi, et dóna un panòptic de l’impacte de les teves publicacions, ho controles tot. Merda de la bona per missatges polítics o venedors de productes.

Sabem que la xarxa no reflecteix la realitat, que el panòptic és fals, però és massa temptador, massa maco. Acabarem allà perquè els acostumats a xarxes tancades en buscaran una altra, substitutòria, que els doni el mateix.

I el fals panòptic seguirà funcionant. I no ens adonem que el petit panòptic de la nostra xarxa forma part d’un panòptic molt més gran, ocult, amb moltes més dades, que veu tot el que fem i diem, i que pot moure la xarxa com vol. Ja ningú recorda Cambridge Analytica o altres casos, o no parem prou atenció als canvis de polítiques de les empreses propietàries dels panòptics socials, que permeten accés a les dades a governs que han estat votats (no tenen perquè ser democràtics) en alguns casos i en d’altres no.

Evitem els panòptics. Busquem xarxes descentralitzades.

No vaig més enllà en el tema, només cal seguir una mica les notícies. I pensar una mica també en tots aquests missatges sobre els biaixos polítics del nou model… perquè biaixos polítics, i de tots tipus, tenen tots els models.

El que m’ha sorprès, però, son les lectures i advertències que en fa la premsa, especialitzada o no, sobre aquestes conseqüències geopolítiques: l’ús de les dades, els biaixos polítics, la censura, qui hi ha darrere (el govern xinès directa o indirectament censurant o ajudant)… perquè de tot això se’n parla en clau americana, com una vessant més del pols xinès-americà (que així és, només cal veure tots els tecno-oligarques a la presa de possessió de Trump), de cara als riscos a les empreses americanes.

Sense entrar en detall de tots els defectes polítics i socials que poden tenir aquests models (no valoro l’èxit computacional i tecnològic que, indubtablement, és) tot s’analitza des de la visió d’aquests models i les implicacions de l’altra banda de l’Atlàntic.

He vist molt poques referències a Mistral, per exemple, que utilitza una arquitectura modular (i ja abans), o com pot afectar això a l’aplicació més generalitzada de les polítiques europees de control d’ús de les IA.

La informació es centra en la disputa entre models americans i xinesos, que no és que no sigui important. Però no sembla haver-hi una visió pròpia europea en aquests àmbits: semblem som un annex tecnològic i cultural americà, una mena de colònia tecnològica ² . I tenim potencial per tenir veu pròpia.

A mesura que s’apropa el l’entronització de Trump i es desferma i desacomplexa el discurs econòmic totalment neo-liberal (i la paraula es queda curta) i radicalment extremista de dretes de Musk a ambdues bandes de l’Atlàntic, amb el suport sense complexos a l’extrema dreta europea, els poders econòmics (antics i nous: el financer i el tecnològic) es freguen les mans i deixen anar llast, es treuen despeses per ells innecessàries, que no aporten res al que ells busquen: la maximització del benefici.

No només les tecnològiques s’apressen a fer donacions per la cerimònia del proper 20 de gener (i els amos de les tecnològiques tenen altes moltes empreses i mitjans de comunicació), o a treure’s llast tancant verificadors (usant terminis de neollengüa trumpista com que es podia exercir la censura)… el capital tradicional del vell món financer (encara ben poderós, però no tan donat a xous mediàtics) també aprofita les aigües remogudes per intentar pescar: ara no estan de moda les aliances climàtiques, abandonem-les, que al nou xèrif no li agraden.

Malts temps per al planeta en moments en què més pinya hem de fer.

Mentrestant, en el mateix món en que viuen i on fan anar el seu poder les tecnològiques, cada vegada més particulars i entitats abandonen les plataformes centralitzades, puntualment, o coordinades i a grans blocs: actors amb pes com alguns diaris, universitats, entitats ecologistes o grans ciutats, que poden arrossegar moltes altres persones darrere seu.

Temps estranys, de confrontacions i tensions, de marcar les direccions en les nostres societats occidentals, mantenint unes democràcies obertes, o deixant-nos caure cap al pendent del populisme i la pèrdua de llibertats. Temps difícils per unes societats que son de les poques del món que es poden permetre aquestes lluites amb garanties de llibertat.

Hi ha una versió encara pitjor, o més preocupant, com li vulguem dir: la dada no mata el relat, el modifica.

L’ús de les dades per legitimar el nostre relat, donant només una visió esbiaixada, citant només un subconjunt (el que interessa) de les dades, dóna encara més una falsa sensació de legitimitat.

L’ús de dades descontextualitzades, manllevades del conjunt i sense modificar, fa encara més potent un missatge fraudulent, donant-li una capa (falsa) d’objectivitat, de fets provats, d’això ha estat així.

Si a això hi afegim que cada vegada s’eliminen, es modifiquen a pitjor o es deixen d’usar els mecanismes de comprovació de les notícies (que ser-hi, hi són), i que hi ha mitjans suposadament informatius que no és que donin una visió particular, si no que directament falsegen els fets, i es fan servir d’altaveu i de justificació per particulars (amb més o menys pes mediàtic)… anem cap a una construcció de missatges i visions de la realitat interessades i molt perilloses.

No és res nou. El problema és la industrialització de la mentida, l’abast temporal i personalitzat de tota aquesta falsa informació, que fa que consumim sense pesar. Però el pòsit va quedant.

Partia de la base d’experimentar amb el procés de creació i creixement de les idees, madurant-les a mesura que s’escriuen i es van complementant, i com reflectir-ho a la pàgina, al costat del blog, establint bé el lloc de cada un.

Idees base

No cal explicar el procés de destil·lació ni tampoc crec que li interessi a ningú, però hi ha dues idees base sobre les que construeixo:

• El blog és un lloc on presento unes idees ja més madures, un lloc d’exposició, públic.
• El jardí serà un lloc de treball, de construcció i experimentació, d’evolució del contingut i de les idees, de creixement del coneixement. És un lloc privat.

La implementació del jardí digital

D’aquí surten les decisions:

• Crearé i experimentaré amb un jardí digital… privat.
• No crearé un jardí digital públic, en aquest web, ara per ara.
• Aprofitaré la idea dels MOC, adaptant-les. D’aquí surten les Col·leccions, després en parlo.

De tota manera, a mesura que experimento i aprenc, aquestes decisions poden canviar, no son fixes, si no unes condicions còmodes d’arrencada per mi.

Per tant res, començo la temporada i vaig plantant el jardí. A veure què en recullo.

Algunes preguntes

Perquè un jardí privat i no públic?

En teoria, el jardí ha de ser públic, perquè el procés de creixement i maduració de les idees sempre s’enriquirà de l’aportació d’altres.

Aquí el punt és que:

1. No crec que els meus apunts i idees a rajaploma li puguin interessar a ningú.
2. Prefereixo aprendre i experimentar amb tot el que implica la creació, enllaç, redacció i maduració d’idees i conceptes, del sorgiment del coneixement de manera personal, fins agafar domini de les eines i de la tècnica.
   1. En ser un procés que arrenco ara, patirà canvis i modificacions.
   2. Qui sap on pot arribar?
3. Ara mateix no sé ni com ni en què l’aplicaré: idees pel blog, formació, cursos, idees, llibres, però potser temes més personals. Fins que no el tingui definit, no té sentit fer-lo públic (per mi).
4. No vull complicar-me tècnicament: github, publicacions, sincronitzacions local-públic…

Què hi posaré?

Idees que se m’acudeixin, cites de llibres, ressenyes, apunts de cursos, enllaços d’internet i comentaris útils sobre els enllaços, entre d’altres.

Pot servir no només com un calaix de sastre d’idees, sino com un linkblog, però ben enllaçat?

El jardí pot enllaçar al blog (hi enllaçarà, segurament), però el blog no enllaçarà mai al jardí. Pot servir per veure idees del blog no descobertes? Segur!

Quines eines faré servir?

Obsidian, res més. I segurament, pelat, sense el plugin de Digital Gardening, que pot estar molt bé però que implica publicar a github, etc.

Ara mateix complicacions tècniques les mínimes: vull centrar-me en el procés de fer créixer el jardí.

Molt important! No arrenco de zero, agafo el vault d’arrencada de Belen Albeza. N’hi ha molts més, segur, però aquest és senzill, claret i genèric per adaptar-lo a allò que es vulgui… (gràcies, Belén)

Com afecta al blog?

Com he dit, no l’afecta, van a banda. Les idees que surtin d’allà es poden acabar veient reflectides al blog, però ja està.

Com comentava al principi, per mi el blog és un lloc públic, i per tant el que hi escrigui ha de ser prou autoreferent o tenir enllaços a un concepte complex, no a una petita definició (això ho deixo per notes atòmiques de treball al jardí).

Què son les Col·leccions?

M’agrada, i molt el concepte de MOC, el Mapa de Conceptes, com a porta a més coneixement, com a recull de recursos.

En el món del Digital Gardening, és una porta d’entrada més o menys autoformada, però no establerta d’una manera genèrica.

Agafant aquesta definició, intentaré crear (per ús propi, però qui sap si a algú li serveixen) llistes de pàgines i recursos, però comentades, sobre temes comuns. Cada una d’aquestes pàgines serà una Col·lecció, i usa també els conceptes de maduresa, i de treball continu (aquesta serà la part més pública i propera al jardí).

Segurament qui en sàpiga trobarà que dic una barbaritat, però ho veig com una barreja entre wiki, prendre notes, enllaçar-les, extreure coneixement, ordenar, reflexionar, créixer en el temps i lligar coneixement; un fer créixer la informació de manera pausada, mitjançant reflexió, i per tant, com un mètode (amb unes eines millor que altres) que permeten fer mapes de coneixement, però no tant pel mindmapping, si no per extreure lligams entre les idees, tan simples com sigui possibles, tal i com el Zettelkasten proposa.

Permet un treball individual o una exposició pública, si es vol, i es basa en la compartició de les idees i del coneixement, fuig dels jardins privats, i proposa una jardineria curosa que faci créixer els arbres d’idees. En el que s’ha basat la cultura i la ciència, sempre, però que segons com sembla contraintuitiu, avui en dia, tot basat en resultats i pressa.

Em queda molt i molt per conèixer i treballar, però ja em salten alguns dubtes:

• És possible lligar alguns MOC amb els posts, de manera que el blog permeti reflectir el sorgiment d’idees puntuals que modifiquen o evoluciones temes que es tracten en el blog? Com reflectir-ho (i a la inversa, en el MOC).
• Pot servir un MOC com a repositori d’enllaços, no només d’idees, potenciant així la idea del LinkBlog?
• Puc tirar d’Obsidian usant només el repositori local, o seria interessant desplegar el MOC, per facilitar el creixement, sobre un repositori de Github, per exemple?
• Com refer les notes que tinc (professionals i personals) per adaptar-les i fer-les més atòmiques?
• En l’àmbit professional, com complementar les notes personals de les comuns d’equip? El secret ha d’estar prop de no duplicar, però si enllaçar, i donar context (explicar) l’enllaç amb una reflexió pròpia, de manera que quedi la visió personal, però sense guardar (involuntàriament) informació valuosa per l’equip… complementar.

Ara per ara, aquest article només és un primer fixar idees per escrit. Seria possible implementar algun MOC a la web, per a ús propi (a mode de linkblog) i alhora fent-lo créixer, que servis a més gent i que em donés perspectiva del perquè es guarden les coses? (el context i el moment sempre son importants), combinant un ús públic i privat? Tindria sentit? (per exemple, implementar un primer MOC amb tots els links i idees que he anat trobant sobre aquest tema ara mateix, per no perdre’ls o disgregar-los).

A mesura que progressi, si li veig sentit, crearé algun MOC aquí per anar experimentant.

Son els agents de la IA generativa el camí a seguir en la comercialització generalitzada de la IA avui en dia?

Els agents tenen el seu paper i seran un gran pas endavant per automatitzar tasques i potenciar l’ús de sistemes IA que interactuïn amb altres sistemes, però poden substituir la individualitat de cada un de nosaltres o, millor dit, actuar com si fóssim nosaltres, amb la nostra personalitat i característiques en tasques que no siguin rutinàries, que depenguin del nostre pensament i personalitat?

John Battelle no ho veu veu gens clar:

Here’s the problem: you’ve managed to convince nearly all of us that sometime real soon, generative AI will deliver us powerful services that will automate nearly every difficult and/or deadly boring task we currently have to perform.

[…]

The “agentic web” (watch that phrase, because it’s likely coming for Oxford’s word of the year in 2025) is tech’s latest nirvanic fever dream, and it’s a doozy

— The tragedy of Generative AI, (5/12/2024)

El model centralitzat de la IA que proposen les empreses que hi treballen no acaba de quadrar amb la complexitat del món real per substituir l’execució real de les tasques que fem de manera individual: no hi ha manera de substituir-nos a cada un de nosaltres, donades les casuístiques, característiques i maneres de ser de cada un dels milions d’éssers humans.

Des d’un punt de vista computacional i de consum de recursos, no es pot fer, diu.

I crec que té raó: sense simplificar el sistema, no ens pot substituir a cada un de nosaltres. I si es simplifica el sistema, agrupant i fent característiques comuns, es perd la individualitat i la possibilitat d’innovació. El que ara pot semblar una ajuda, a la llarga pot ser una homogeneïtzació, si es segueix amb un model centralitzat.

I aquí rau l’argument clau: cal canviar el focus de la plataforma (centralització i substitució) als extrems, les persones, potenciant les característiques individuals, facilitant les tasques, però no substituint les persones.

Però això és un problema: si les empreses actuals volen rendibilitzar les increïbles sumes d’inversió que tenen, necessiten concentrar el poder (dades i mercat) en les seves plataformes; posar el focus fora d’això, no proporciona beneficis amb un model de negoci (la orientació del mercat actual) que tendeix a la concentració en poques mans de tots els serveis digitals.

I no és només un tema econòmic: és un tema de confiança i de poder.

• Confiança en unes empreses que no son transparents, que usen les nostres dades en el seu interès, sigui per vendre productes o per gestionar serveis (preus) en funció del que saben de nosaltres.
• Poder perquè es transformen en mitjanceres opaques de la dada: confiem en els resultats de la IA sense saber d’on surt la informació que ens torna, sense possibilitat de validar allò que llegim. Faríem confiança a algú de qui no podem validar els seus arguments?

Com diu en Battelle: cal canviar com interactuem amb les plataformes tecnològiques, perquè ens serveixin a tots. Això no és només un canvi tecnològic, és un canvi econòmic i (ara ja) social.

La emoción es política, la verdad no tanto. A estas alturas ya parece bastante claro que contra los bulos no se puede luchar solo con desmentidos. Dato no mata relato. Porque el verdadero combustible de la mentira política no es nuestra ingenuidad o nuestra ignorancia, sino nuestro deseo de creer que es verdad aunque sepamos que puede ser mentira. Siguen apareciendo estudios que lo certifican.

— Juanlu Sánchez al butlletí Al día, eldiario.es (3/12/2024)

Totalment d’acord amb la frase anterior: dato no mata relato. I no només en mentides polítiques, en qualsevol tipus de mentida, distorsió, enganyifa, realitat alternativa o el que vulguem.

La dada apel·la a un fet objectiu, el relat és subjectiu i ens permet identificar-nos-hi. Ens és més proper. És més fàcil que ens expliquin el món, i més si s’assembla més a les nostres idees, que no intentar entendre’l des d’una dada freda. Perquè per entendre una dada cal també un context, de situació, històric, temporal. I a partir d’aquí entendre què ha passat, muntar-se el relat propi, potser? I comparar-lo amb altres, amb altres opinions, refinar-lo. Això requereix voluntat, esforç i temps, que potser no té tothom.

És el mal de la nostra societat: la auto-anomenada societat de la informació es mou per l’emoció, apel·la als instints, a la identificació tribal. La crítica, la investigació, la comparació de la informació, la reflexió sobre alguna cosa o la comparació de les dades exigeix molta més energia i temps que la identificació primària amb una emoció que ens reconforta i ens identifica, que plantejar-se els propis principis, dubtar d’un mateix o comprovar les dades. És més còmode auto-enganyar-se i amagar el dubte o reafirmar-se sense pensar-hi, que fer-ho.

La geografia no tiene sentido sin aquellos que la habitan.

— Escoltat a un programa de RTVE

Cert. Les geografies humanes, els paisatges que creem, no tenen sentit sense qui els habita, qui els ha creat. Sense les persones i sense la seva memòria, es perd el sentit de perquè en algun lloc s’hi conrea una cosa i no una altra, perquè hi ha un castell aquí o una fàbrica allà, perquè un carrer és recte o és tort, o té un nom o un altre, o perquè hi ha un camí o una masia perduda.

Si perdem la gent que hi viu, la geografia es transforma en una postal, en una imatge per veure, però no en un lloc on anar-hi.

Ho vivim arreu: es despobla el camp, es gentrifica la ciutat. Oblidem qui som si canviem de paisatge o ens el canvien, tant el físic com l’humà. I si es perden les particularitats, tot s’uniformitza, tot és el mateix. Durant un temps semblarà diferent, però sense els qui imprimien un caràcter i una manera de ser, tot acabarà semblant el mateix.

Geografies buides, memòries perdudes convertides en una foto per fer, en un punt en el mapa. Però com els mapes, que indiquen el camí o senyalen on son les coses però son només representacions més o menys reeixides del territori, passaran a ser una representació d’allò que van ser, un decorat o, en el pitjor dels casos, un poble Potemkin.

Necessitem un territori viu, poblat, amb memòria, per tenir unes arrels. Arrels des d’on créixer, no per estar lligats. Memòria per saber perquè som com som… però també per poder canviar i evolucionar.

Sí, la geografia no té sentit sense aquells que l’habiten.

Ara mateix estic a Mastodon, molt còmode, però a falta de mirar més informació, Bluesky fa bona pinta. Threads ni plantejar-s’ho. Per origen, requeriments (compte a Instagram) i, per ser, ras i curt, una altra cara (aprofitant un moment) d’un xuclador de dades.

Com dic, Bluesky fa bona pinta. Hi ha ponts amb el fedivers (cosa que Musk va trencar a X, isolant la xarxa encara més), codi i especificacions obertes i sembla que no es vulguin tancar. Però ho fa una empresa, com hi traurà rendiment? Em genera dubtes. Hi haurà més servidors? O només en tindrem un? Es llegeixen idees bones sobre el permís d’usar urls externes, o fins i tot idees d’usar repositoris de dades propis, que en certa manera lliga amb la idea de magatzems personals de dades, els Pods de Tim Berners-Lee i fins i tot amb les propostes de dades, identitats i xarxa descentralitzada (que podrien lligar amb les intencions de eIDAS2, per exemple, en un futur)… però totes aquestes intencions se m’esborronen una mica amb el capital crypto que hi ha darrera de l’empresa.

Caldrà explorar més, valorar opinions sobre si val la pena tenir un peu als dos mons, si tenir un altaveu allà no és només voler buscar un públic que jo no necessito (per a què vull visibilitat? vull aprendre, conversa, idees), si l’efecte xarxa farà que el fedivers quedi empobrit… Cal veure com funcionen els ponts, quines dades es demanen, què implica el protocol AT i quins beneficis pot tenir sobre ActivityPub (poden coexistir? podria mastodon executar els dos -segurament això que dic és una barbaritat tècnica per cost, compatibilitat, seguretat…-)

Sigui com sigui, el fet de seguir tothom, que en un principi sembla bo (com més serem, més opinions), al final genera un efecte crida pervers en una lògica de mercat, i pot acabar desdibuixant les converses si allà s’hi busca notorietat. Bluesky no incorpora un algoritme, ja és molt, i ja marca uns principis. Però tampoc el tenia Twitter al principi.

Molts dubtes. Però és un temps interessant, i ha arribat en un moment en què X ja no és Twitter, i que hi ha una alternativa on és fàcil canviar-s’hi¹… perquè no ho oblidem: la gent som (posem-nos-hi tots) ganduls de mena, si m’ofereixen una cosa molt fàcil, perquè fer l’esforç d’haver d’investigar una mica, triar servidor… i encara haver de buscar a qui segueixo quan no conec ningú? Millor que t’ho donin fet. Aquest és un dels ingredients de la salsa secreta de les xarxes socials: t’ho masteguen tot. Tant, que et canvien el paladar.

I queda el dubte final. Què faig amb el compte de X? Queda una mica de nostàlgia del Twitter antic, on vaig arrencar, fer amics, aprendre, seguir el món i parlar. Però ja no és la mateixa xarxa, ha canviat el funcionament i la intenció (sense entrar en discursos de si ultradreta, o no, de si marxar-ne o combatre-la…, i la manera de parlar de la gent (més altaveu que conversa, més queixa que raonaments en les respostes). I el miro ocasionalment, molt. I més ara que hi ha cada vegada més gent al fedivers (les xerrades sempre hi han sigut). De moment el mantindré, potser congelat, potser només publicant aquests posts. Però em fa l’efecte que és allò de mantenir-lo per nostàlgia, no per utilitat. ²

• Thinking Like an AI Ethan Mollick explica com funcionen les IAG actuals (els LLM en concret) sense tecnicismes, de manera molt precisa i apuntant, de passada, algunes sorpreses inesperades en el funcionament (no, no son les al·lucinacions).
• Big tech transitions are slow (With implications for AI) Segons alguns experts, l’adopció de la AI serà massiva i rapidíssima, amb impactes econòmics i culturals quasi sísmics. Jason Crawford no ho veu així, ho veu més lent, basant-se en anteriors transicions tecnològiques. I el seu argument està ben construït ¹. Llegiu-lo.
• A la inteligencia artificial se le da mal desmentir bulos, pero esta profesora sabe cómo arreglarlo Al·lucinacions, biaixos, mals jocs d’entrenament, llenguatge persuasiu… realment, en el seu afany de donar una resposta, les IAG poden ser molt convincents donades les seves respostes categòriques. I això mateix pot fer que una IA entrenada amb males intencions propagui enganys, generi confusió, serveixi per campanyes malicioses… quina millor manera de combatre una eina que amb la mateixa eina? Si les IA responen a patrons, produiran patrons. I si generen patrons, aquests també seran detectables per altres IA, que d’això en saben molt.

Cory Doctorow dona uns quants motius de pes per seguir usant lectors de RSS ¹ avui en dia, i hi estic totalment d’acord:

• No rastreig
• Controles l’algoritme (o no n’hi ha, o el pots personalitzar)
• Canvi de servei senzill
• Informació neta, sense pes ni afegitons de disseny i control
• Multitud de lectors RSS: en línia, instal·lables, per ordinador o per mòbil, proveïts per tercers o auto-instal·lats…

Tot i la mala salut de ferro de l’ús de RSS, cal continuar apostant per usar lectors i demanar el servei, per fer una internet més neta (només dades, no tota la parafernàlia d’una plana web -imatges, estils, lletres de mal llegir, anuncis, galetes, rastrejadors- o el rastreig fins i tot de correus i llistes de subscripció).

Potser no canviarem tota la internet amb això, però el que ens arribi ho haurem escollit nosaltres i arribarà en l’ordre en que es publica, de manera plana, sense recomanacions d’obscurs algoritmes, i tot allò que s’hagi publicat.

Aquest blog n’és un exemple. I qualsevol blog. I qualsevol xarxa no propietària. O molts diaris. O mitjans. Però no ho trobareu als jardins tancats, perquè va contra els seus interessos² . Un motiu més que suficient per provar una manera d’arribar a la informació de manera no mediatitzada.

Es disposava d’informació, es generava informació, s’hi bolcava informació, es digitalitza allò analògic o ja neix digital a base de sensoritzar tot el nostre entorn, de deixar un rastre digital de tot allò que fem, de dibuixar-hi la nostra vida i la nostra personalitat, de manera conscient o implícita, rastrejats arreu.

Semblava infinit, i les dades, el manà que mou la xarxa, no semblaven acabar-se.

I passem d’algoritmes complexos i sistemes experts, del naixement del big data i la explosió de la potència de càlcul a la irrupció de la IA, amb xarxes neuronals i LLM, que menja i devora dades i càlculs, i torna respostes gairebé conversacionals, que sembla saber més que nosaltres el que volem i ens resol dubtes que de vegades ni sabem plantejar bé, quasi màgica com sembla.

No sabem explicar com funcionen els models actuals de manera explícita, perquè no atenen a regles programades prèviament, o autoescrites per ells, com els sistemes experts, cada vegada creen i reconfiguren la xarxa que dóna el resultat, mai el mateix, sempre similar. No sabem com funciona el motor, però si que sabem que extreu conclusions de les dades que li donem: com més i millors siguin les dades, millors seran els resultats. Com pitjors i més esbiaixades, pitjors els resultats (això si, respòs amb la mateixa seguretat que si fossin correctes i, nosaltres, que ens ho creiem tot i no en dubtem si la opinió és ferma, desinformats, errats, equivocats si no vigilem).

Arribem a un punt en què les dades s’acaben, però. Què farem? Ens plantegem usar dades sintètiques, dades creades pels propis sistemes si no n’hi ha prou, per produir nous resultats… però que passa si les dades inicials no son bones? Quin biaix, quins errors auto-induïts tindran, aquestes dades?

Si això socialment ja no és gens aconsellable per models generalistes de IA, els que usem tots, sense pensar gaire en les conseqüències, generant imatges, buscant respostes, fent documents, sense saber ben bé d’on han sortit els resultats, què pot passar a mesura que models no generalistes, si no especialistes, entrin en aquesta roda?

És veritat que models especialistes (justícia, policia, administració, sanitat) no tenen la pressió econòmica que tenen els fabricants de models de IAG, i que per tant la dada serà molt més acurada, neutra i lliure de biaixos…

Hi ha un gran corpus de dades històriques esperant a ser digitalitzades que poden suposar un entrenament excel·lent per sistemes especialistes… però alhora hem de pensar que, precisament per ser dades històriques, poden portar tota la càrrega dels biaixos històrics de temps passats, sigui a nivell mèdic, policial, social, de justícia o d’administració (col·lectius socials desfavorits, biaixos policials històrics, tractaments mèdics ja obsolets però emprats durant molt de temps).

Cal un govern de la dada, doncs, des del moment zero. A nivell professional i a nivell social, en models especialistes i en models generalistes, cal un control de la qualitat de la dada, i cal garantir que les noves dades que es generin des del mon analògic, estiguin lliures de biaixos, o netejar de biaixos antics els datasets històrics.

Com en una mena de moviment de pèndol, de bumerang, passem de l’economia de l’escassetat al món físic (objectes) a l’economia de l’abundància de la xarxa (dades) a, de nou, una economia de l’escassetat en el món digital, escassetat provinent, paradoxalment, per la quantitat de dades de poca qualitat.

Què ens queda? Dedicar esforços a generar dades sintètiques de qualitat, vigilant la varietat, neutralitat i qualitat d’una dada inventada (amb els costos ecològics que implica aquesta generació de dades) o bé dedicar-los a digitalitzar i recollir les dades ja existents arreu del món (històriques, a digitalitzar, o les sensoritzables) de manera neta, sense biaixos, i recollint la diversitat de tot el que s’ha creat i es fa cada dia?

Si aquest és un dels debats que s’han de tenir de cara a la IA, no es pot deixar només en mans de criteris econòmics i de previsió de guanys.

Els colors, la brillantor de les pantalles i les pàgines i les aplicacions, la constant renovació de la imatge fa que no es vegi res mai antic: quan de temps fa que no heu vist una pàgina vella, d’aquelles amb fons blanc, text negre i enllaços blaus? Molt. I les xarxes socials i les empreses que hi ha darrere també es pugen al carro, perquè és clar que ven més una imatge nova i moderna que no pas una d’antiga.

El món digital, al contrari del món físic, no sembla envellir: els diaris, per més que tinguin 100 anys, sempre son brillants. Ara aneu a buscar una Vanguardia de fa 50 anys, un El País de fa 20 o un Washington Post de fa 40: envellit, un disseny caducat i un paper groguenc. Què vell. Què caduc. Què antic.

Sembla que internet hagués de ser un no-lloc més enllà dels límits de la física, de l’espai geogràfic i del temps: tot accessible a tothora, arreu.

Però no és així: a mesura que ha crescut, en abast i en temps, veiem que està sotmès a les mateixes lleis físiques en temps i espai que els seus pobladors:

• L’espai l’estem dividint en l’equivalent de territoris, sobiranies i jurisdiccions, , i la exploració del nou món digital ens ha portat a repetir el que tenim al físic.
• El temps no s’atura. I fa que veiem les diferents onades, tecnologies, creixements, evolucions de tot el que hi passa. Com la gent hi arriba, l’usa i marxa. I si les eines envelleixen (o passen de moda), també envelleixen els seus habitants: qui fa anys començaven amb MS-DOS, BBS i mòdems, joves com eren, ja tenen una edat. Facebook, de fa 20 anys, ja és de boomers. Instagram comença a patir i Tik-tok serà la següent, generació a generació. I les que vinguin.

La física del temps no ens permet escapar: tots tenim un temps finit i, tot allò que produïm quan estem vius, tota la documentació (posts, fotos, likes, el que sigui) quedarà guardat, emmagatzemat, en servidors.

Així, què fem amb el contingut i les dades d’aquells que es fan vells, que ja ho són i que, tard o d’hora, morirem? Què passarà amb les nostres dades? Les nostres dades que no son nostres, que son de les empreses que tenen les xarxes socials, que recullen la nostra navegació… seran dades d’entrenament per futures AI, com ja son fotos d’arxius policials (la MEDS del NIST, per exemple)? Passaran al domini públic, sent dades privades? Qui les gestionarà? S’eliminaran?

Passem d’un món físic on no deixem rastre a un món digital que semblava eteri però on quedarà molt més rastre de nosaltres que, per a la majoria, al món físic. Quedarem reduïts a arxius, a ciutadans d’un arxiu, com diu Carl Öhman :

The internet is aging. As soon as the 2060s, there may be more dead than alive users on Facebook. […] What happens to these platforms—and their users—when they die, will become a critical battleground for the internet’s future, with major implications for global power relations.

[…] Yet the tech giants appear to have no plan for what to do as their (undeniably material) servers are filled with dead user data.

[…] We also know that whomever ceases control over these data will wield enormous power over our future access to the past.

[…] We also know that whomever ceases control over these data will wield enormous power over our future access to the past.

[…] Experience (and sheer logic) also tells us that the platforms that dominate tech today will sooner or later fail and die. What will happen to the user data? Can it, like other assets, be auctioned to the highest bidder? […] the fate of our digital remains is inextricably entangled with the privacy of the living.

[…] Instead, we must begin to think about the internet, and our stewardship over it, as a long-term intergenerational project. […] the aging of the internet compels us to become archeopolitans—citizens of an archive—by breaking down temporal boundaries.

— Carl Öhman a Everyone on the Internet Will Die. We Need a Plan for Their Data, a Time (26 d’agost de 2024, Europe Edition)

Fins ara hem deixat que les empreses colonitzin la noosfera, que el que era un nou món, auto-gestionat, una utopia de llibertat, quedi reduït a jardins de dades tancats. Caldrà que ens plantegem si deixem també que el que quedi de nosaltres sigui també un producte privat que puguin acabar monetitzant les empreses.

Sens dubte els models LLM i la capacitat de computació i de gestió d’immensos conjunts de dades per entrenar-les fan que surtin resultats impressionants, i la capacitat (com a programes que, de moment, no deixen de ser) de trobar patrons i proposar connexions i respostes pot ajudar en moltíssims camps de la investigació i la ciència. Altra cosa son els usos més comercials i més de dia a dia que tinguin que no deixen de facilitar-nos la vida… però pensem en gran i mirem-la com eina de ciència.

En aquest sentit, la IA no és intel·ligent, amb tot el que intel·ligència pot suposar (i fins i tot se’ns suposa, de vegades, als humans). En aquest sentit, en Simon Willison proposa el terme "imitation intelligence" (intel·ligència simulada o emulada) ¹… que em sembla molt, molt més acurat a les eines que tenim avui en dia.

No li treu ni un bri de les capacitats que té, però si tot el misticisme, grandiloqüència, exageracions i equivocacions que se li poden derivar al terme original. Ell mateix explica que aquest concepte permet fer-se un model mental, una idea, del que és i del que pot oferir aquesta tecnologia, que el que fa, en essència, és processar dades i oferir-ne resultats a partir de elles, imitant-les en quant als patrons de coneixement extrets (i això, que es diu molt ràpid, és complicadíssim de fer computacionalment, i requereix moltíssim anys d’evolució tecnològica i de teoria de programació, matemàtiques i de gestió d’informació i models de llenguatge, que no és poc.)

Dit això, no crec que el terme triomfi: per més que és molt més exacte i definitori, la IA ja ha traspassat el camp de la informàtica, i s’ha convertit en el nou Sant Graal de les tecnològiques i de tot el soroll mediàtic que hi ha al voltant, és el nou argument de venda de tothom, i ara tot porta IA i tothom en parla. Si abans tot es connectava a les xarxes socials, ara tot producte portarà IA per millorar els seus resultats, encara que siguin petits algoritmes de millora d’un producte de nínxol: la IA és ara un element més de màrqueting, i tots ens volem pujar al carro. Tenim ChatGPT, Gemini, Claude i Apple Intelligence arreu, i si no en tens, estàs fora de la roda que avança.

Vivim en bombolles i consumim de tot:

• Bombolles informatives, culturals, socials i físiques.
• Consumim informació, aliments, llocs i sensacions, cada vegada a més velocitat, més prefabricats i més ensucrats, més allunyats del que és la realitat.

Cada vegada tenim més informació però coneixem menys, ens sembla estar informats però només consumim notícies, viatgem i ens fem fotos, però no sabem gairebé res dels llocs on anem, per on passem o on estem.

Vivim cada vegada més en una bombolla física, centrats en el nostre entorn més immediat, i desconnectats de la resta. No coneixem el territori al voltant de les nostres ciutats, ni la pròpia ciutat, de vegades, ni el país. No coneixem la història més immediata, dels qui han vingut i dels qui han marxat, allà on vivim o allà on anem, i no ens adonem que això conforma un paisatge físic i humà que ho construeix tot, que el fa ser el que és, que li dóna valor i personalitat… però ens quedem en la imatge.

Passem pel territori i no veiem camins ni canals, ni sabem què fan allà, ni parets de pedra seca ni cabanes o tancats, pensem que tot sempre ha estat així, i no sabem la relació que tenim amb el paisatge que ens fa. Desconeixem l’evolució de les nostres ciutats i del que s’hi ha fet, de perquè son com son i de com eren, de qui ha vingut, quan, perquè i com s’han fet…

Ens quedem cada vegada més tancats en la nostra bombolla, en el nostre jardí privat. I si no sabem d’on venim i perquè les coses son com son, sinó entenem el camí que ens ha menat on som i que hi ha múltiples camins, som totalment manipulables, perquè ens canviaran la foto i ens acostumarem de seguida a la nova imatge, oblidant l’anterior.

Des de sempre, tècnica i comunicació han anat parelles per la nostra espècie: sense una no hi ha l’altra: sense una manera de comunicar-se, no es poden escampar les idees, i sense escampar les idees, no es pot millorar la tècnica, adquirir coneixement extern, i millorar-lo: ens passaríem la vida refent el mateix, sense saber què han fet els altres.

Les necessitem ambdues, les formem, i elles alhora ens formen a nosaltres, en un cercle virtuós en què a mesura que les eines es fan més complexes el llenguatge per definir-les i per crear-ne de noves també, parell al nostre coneixement i pensament.

Aquesta associació s’ha mantingut sempre, i sense ella no seriem on som. I és el que continuem fent amb les màquines que creem, amb els sistemes lògics complexos que inventem i que usem, amb la IA, els sistemes experts o les interfícies d’usuari, sigui el que sigui que permeti interactuar.

Nosaltres, organismes biològics vius, fets d’aigua i elements químics, hem creat organismes electrònics, fets de silici (sorra), que intentem que actuïn mitjançant les regles lògiques que hem definit (i que comencen a crear, potser, les seves pròpies lògiques, no deterministes):

Humans, walking and talking bags of water and trace chemicals that we are, have managed to convince well-organized sand to pretend to think like us.

— Co_Intelligence, Ethan Mollick, Penguin, 2024, Capítol 9

Intel·ligents de veritat o no, lloros estocàstics o no, creatives o combinatives, les màquines i sistemes que estem creant son, potser, un altre pas en la nostra evolució, en el nostre ús de llenguatge i tècnica. I no parlo de transhumanisme o del punt de singularitat tecnològica; em refereixo a allò que ens fa humans: el que diem (comunicació) i el que fem (les eines).

Si pel camí de millora de les eines apareix quelcom que no imaginàvem sortirà d’aquesta parella comunicació-eines, de nosaltres. Així que ens toca ser curosos amb què diem (què ensenyem, què transmetem) i què fem (que construïm).

Si volem usar allò que hem guardat per estudiar, crear connexions o aprendre necessitarem un sistema que acabi essent una llibreta digital totalment flexible, on ho deixem tot i on ho voldríem trobar tot, un segon cervell; i necessitem que els passos per ordenar i trobar la informació siguin mínims: el mètode ha de ser transparent, perquè el que interessa de veritat és el resultat final, la informació.

Com ho fem, doncs? Tres passos ràpids:

1. desar la informació de la web
2. guardar-la allà on la usarem
3. cercar connexions i crear coneixement

Desar la informació de la web

Per ordenar i guardar tot això, fa anys que uso Pocket (Instapaper, Readability, Evernote o altres tenen característiques similars: la seva disponibilitat en escriptori, en el mòbil o fins i tot en algun ebook…

És còmode, però l’usava només per guardar articles i llegir-los a posteriori, per exemple, però hi ha moltes vegades que un article o pàgina t’interessa sobretot per alguna part en concret (una idea, un paràgraf, una frase) i que pot servir per qui-sap-què (estudiar, aprofundir, notes) en un futur.

Pocket permet destacar alguna part de l’article, però no m’era fàcil trobar la part destacada, només veia un llistat d’articles amb parts destacades… cosa que fa la feina més feixuga per buscar allò que t’interessa.

I aquí és on entra en joc Omnivore: una aplicació molt similar, però per mi amb alguns avantatges:

• és open-source
• fa una gestió de les etiquetes molt més fàcil que Pocket (interessant per ordenar i cercar grans volums d’informació)
• fa una gestió molt clara dels destacats:
  • ofereix una llista de les parts destacades (de la idea que et va interessar)
  • permet afegir-hi comentaris i etiquetes (de vegades llegint quelcom se t’acut una idea… i si no l’apuntes, la perds…)

L’extensió de navegador, a més, permet desar la pàgina sencera o bé permet seleccionar una part del text que ens interessi i guardar-la específicament, dins del context de la seva pàgina, de manera que quan la mirem a la web o la app podem veure tota la pàgina o directament el contingut destacat…

Només això ja permet fer un salt molt gran en la gestió del contingut, buscar idees i connectar-les!

Guardar la informació allà on la usarem

Però com traspassem aquesta informació al nostre espai de treball, com la fem servir, on la posem per tenir-la a punt per fer-la servir?

Usant la integració entre Obsidian i Omnivore, que permet desar els continguts d’allò que tenim guardat a Omnivore al nostre espai de treball d’Obsidian… Brutal! Ja tenim totes les notes recopilades, amb informació, els nostres comentaris, i enllaç a l’article, per exemple, al nostre espai de treball…

La idea és molt potent, per exemple:

• pel blog: articles que interessin, s’etiqueten i s’importen, com idees per un futur post que es pugui fer algun dia…
• per estudi: pàgines, notes, textos on line que els llegim els subratllem on-line i anotem el que volguem, els etiquetem amb l’extensió d’Omnivore i els guardem… i després es poden importar al Vault d’estudis que tinguem, per exemple…

En el meu cas, jo tinc dintre del meu vault d’Obsidian on hi ha les notes del blog, una carpeta amb drafts i dintre d’aquesta, una amb idees, on es sincronitzen les notes que guardo amb omnivore.

L’estructura a Obsidian és

- content
  - _drafts
    - idees
  - blog

i el filtre, tal i com el tinc definit al plugin d’omnivore, té el següent:

custom-query: 'in:all has:highlights label:idea_blog'
carpeta de destí: '_drafts\idees'
template per article:

# {{{title}}}

[link a article]({{{originalUrl}}})

Etiquetes: {{#labels}} #{{name}} {{/labels}} 

{{#highlights.length}}
## Notes

{{#highlights}}
> {{{text}}} [⤴️]({{{highlightUrl}}}) {{#labels}} #{{name}} {{/labels}} ^{{{highlightID}}}
{{#note}}

{{{note}}}
{{/note}}

{{/highlights}}
{{/highlights.length}}

Cercar connexions i crear coneixement

La potència i l’auto-organització rau en que es poden fer servir les pròpies etiquetes que posem després en l’enllaç a l’editor… de manera que allò destacat, anotat i guardat ja queda etiquetat i auto-organitzat, amb el que és molt més fàcil de treballar i d’enllaçar idees…

Això ja no és feina automàtica, és on comença la feina de cada un…

Tot plegat, facilita:

• la recopilació o emmagatzematge d’informació que ens interessa, pel motiu que sigui, i la seva cerca i lectura.
• la creació d’idees: en un moment determinat tenim agrupat automàticament contingut que hem recollit anteriorment i podem seguir una idea, un concepte, sense la feina d’haver de fer una gestió específica de la informació.

I, sense adonar-nos, caiem, cada vegada més, en la immediatesa de la resposta i de la informació: tenim el que volem i quan ho volem, i cada vegada mirem menys d’on ve, qui ho diu, i ja no parlem de guardar-ho de cara al futur… perquè, si ja ho buscarem de nou, i ja ho trobarem (com sigui, via cercador o via IA) allà… qui es preocupa de la feinada de guardar adreces d’interès i ordenar-les, per després tornar-hi? Segurament no molta gent.

Però la xarxa no té memòria, la xarxa es efímera i pot desaparèixer, va i torna.

La xarxa no és un ectoplasma, un èter indefinit que ens rodeja i està allà: la xarxa son ordinadors, servidors, centres de càlcul, cables, sistemes de refrigeració i alimentació que cal mantenir, actualitzar, securitzar i pagar. I els sistemes d’informació que s’executen a sobre, els que ofereixen les pàgines web o les apps o les xarxes socials, estan sotmesos a criteris dels administradors, que poden decidir donar de baixa una pàgina, o un servei o canviar-ho de lloc…

Què ha passat, per exemple, amb les polítiques d’accés de X? O què passa amb les xarxes socials quan te’n vas? Què passa si es mouen pàgines de lloc o es reorganitza un site? Ha passat que perdem informació, que allò que donàvem per segur ja no hi és, que ha desaparegut, i els enllaços que podien haver-hi, les nostres referències, apunten al no-res. S’ha esborrat una part de la biblioteca.

És clar que hi ha molts llocs que son conscients i mantenen planes velles o enllaços equivalents, organitzacions que fan una feina bonissima de recopilació de llocs, que guarden la memòria col·lectiva… però per al clickbait, l’economia de l’atenció i una xarxa basada en la publicitat i en la venda, aquests elements no aporten cap rendiment econòmic.

No hi podem fer res, només ser-ne conscients (i, si volem, tenir cura de les nostres referències) però poca cosa més. És, si voleu, un senyal més de la societat que tenim, líquida o gasosa, ja no sé, però que no sembla tenir memòria i canvia els criteris segons li va, que ofereix més contingut que informació, més superfície que profunditat, més immediatesa que mirada llarga.

Amenaces externes (dictadures i règims autoritaris hostils) i amenaces i febleses internes (extremismes polítics i religiosos, o interessos econòmics, per exemple) desdibuixen la política i els temes d’interès comú, polaritzant el discurs i desdibuixant o amagant realitats (culpabilització de grups minoritaris, greenwashing, instrumentalització de problemes socials…).

Ja fa anys, a més, que les xarxes socials i els grups de missatgeria instantània serveixen per augmentar exponencialment l’impacte de tots aquests missatges, fraccionant la societat, creant bombolles i realitats paral·leles, aprofitant les pròpies garanties de llibertat d’expressió i del sistema i la possibilitat d’accés a un públic immens, impossible amb mitjans antics (o d’un impacte social i temporal molt més limitat).

Això ens porta a la construcció de realitats paral·leles, que porten a l’extremisme i la desafecció de la resta de la societat, a una mena de tribalisme político-virtual, moviments que proposen solucions fàcils a problemes complexos, moviments efímers en termes de durabilitat política, però que, encadenats, o reencarnant-se (Alvise, Nigel Farrage en les seves reedicions, la Lega Norte) i combinant-se, acabant essent un atac al cor de la democràcia: la convivència, el respecte pels altres i el diàleg.

En Verdad y política, Hannah Arendt advirtió que la mentira en política no es solo una herramienta útil para el engaño sino una máquina capaz de alterar la realidad misma.

— Marta Peirano a Robollamadas y otros bulos: el impacto de la inteligencia artificial en las campañas electorales , El País (2/7/2024)

Tot es transforma en arma llancivola, cosa que aquells qui tenen interessos específics, aprofiten ampla i desacomplexadament: l’ús de robots basats en xarxes d’ordinadors zombies que permeten crear campanyes de correu desinformatiu, atacs DDoS a actors enemics (governs, ONG, comprovadors de veritat, etc.), els trolls automàtics a les xarxes socials, els comptes falsos de desinformació a les xarxes de missatgeria instantània està a l’ordre del dia, i és possible pel relatiu baix cost econòmic que els suposa als seus patrocinadors (siguin elements estatals o polítics): eines automatitzades i milions de persones treballant-hi, ho permeten (no pensem només en norcoreans, xinesos o hackers russos, seguint el tòpic: segurament també hi ha molta gent a Àsia i Àfrica amb accés a ordinador i sense altra manera de guanyar-se la vida).

Però si amb unes eines d’“economia tradicional”, automatitzades, ja és possible desestabilitzar les democràcies (el cost per contrarrestar totes aquestes campanyes, sigui atacant l’origen o intentant contrarrestar la informació és elevadíssim, social i econòmicament)… que passarà quan tot això s’automatitzi encara més amb IA? O, potser més que automatitzar hem de parlar d’autonomitzar? Què passarà quan el cost econòmic sigui zero i els sistemes s’interconnectin del tot, aprofitant tots els forats que tenen els nostres sistemes legals i econòmics (paradisos fiscals, errors en sentències, temps fins fer judicis, enginyeria fiscal…)

En Bruce Schneier fa unes reflexions molt interessants al respecte, i proposa que potser ens hem de repensar el sistema com està concebut:

The political and economic systems of governance that were created in the mid-18th century are poorly suited for the 21st century. They don’t align incentives well. And they are being hacked too effectively.

At the same time, the cost of these hacked systems has never been greater, across all human history. We have become too powerful as a species. And our systems cannot keep up with fast-changing disruptive technologies.

We need to create new systems of governance that align incentives and are resilient against hacking … at every scale. From the individual all the way up to the whole of society.

For this, I need you to drop your 20th century either/or thinking. This is not about capitalism versus communism. It’s not about democracy versus autocracy. It’s not even about humans versus AI. It’s something new, something we don’t have a name for yet. And it’s “blue sky” thinking, not even remotely considering what’s feasible today.

Throughout this talk, I want you to think of both democracy and capitalism as information systems. Socio-technical information systems. Protocols for making group decisions. Ones where different players have different incentives. These systems are vulnerable to hacking and need to be secured against those hacks.

[…]

The problem ultimately stems from the way democracies use information to make policy decisions. Democracy is an information system that leverages collective intelligence to solve political problems. And then to collect feedback as to how well those solutions are working. This is different from autocracies that don’t leverage collective intelligence for political decision making. Or have reliable mechanisms for collecting feedback from their populations.

Those systems of democracy work well, but have no guardrails when fringe ideas become weaponized. That’s what misinformation targets.

[…]

And AI will supercharge hacking. We have created a series of non-interoperable systems that actually interact and AI will be able to figure out how to take advantage of more of those interactions: finding new tax loopholes or finding new ways to evade financial regulations. Creating “micro-legislation” that surreptitiously benefits a particular person or group. And catastrophic risk means this is no longer tenable.

So these are our core problems: misaligned incentives leading to too effective hacking of systems where the costs of getting it wrong can be catastrophic.

[…]

Modern democracy uses elections to determine who represents citizens in the decision-making process. And all sorts of other ways to collect information about what people think and want, and how well policies are working. These are opinion polls, public comments to rule-making, advocating, lobbying, protesting and so on. And, in reality, it’s been hacked so badly that it does a terrible job of executing on the will of the people, creating further incentives to hack these systems.

[…]

the systems of governance we designed at the start of the Industrial Age are ill-suited to the Information Age. Their incentive structures are all wrong. They’re insecure and they’re wasteful. They don’t generate optimal outcomes. At the same time we’re facing catastrophic risks to society due to powerful technologies. And a vastly constrained resource environment. We need to rethink our systems of governance; more cooperation and less competition and at scales that are suited to today’s problems and today’s technologies. With security and precautions built in. What comes after democracy might very well be more democracy, but it will look very different.

— Bruce Schneier, Rethinking Democracy for the Age of AI

(els destacats son meus)

Potser es tracta d’això, de repensar el sistema, d’alinear els objectius amb els mitjans que tenim. De no pensar en uns sobre els altres, sinó en el bé comú, no des d’una perspectiva comunista o centralizada, sinó des d’una idea de conversió d’interessos, de cooperació vs confrontació.

Per a tot això, caldria repensar el sistema des de la base, perquè els mitjans que podem tenir ara no son els de fa 200 anys: permeten una comunicació continua, permeten automatitzar decisions i consultes, permetrien de manera col·laborava evitar els riscos de desinformació (o minimitzar-los).

Però repensar el sistema així no és només canviar les lleis, i els medis i com es fan les consultes i com s’equilibren els poders. Implica també un canvi social, una corresponsabilització de la societat, de tots i cadascun de nosaltres. I implica també que els mitjans, les IA que ens acompanyessin, no poden estar controlades per empreses gegants que ens permeten el seu ús, han de ser del comú, perquè ajuden a governar el comú.

Tot plegat, potser només es queda en un somni ambiciós per la complexitat i els interessos econòmics i polítics (no cal entrar en totes les resistències que ja es veurien a venir)… però quina és la opció si no ens hi posem? Una mena de feudalisme tecno-econòmic? Un extractivisme de recursos, vivint en una bombolla, fins que tot peti?

Com a espècie, ja som massa grans i influents al planeta per ser egoistes i curts de mira, ens cal fer un salt més en la nostra evolució. Com diu l’Eudald Carbonell:

El procés d’humanització culminarà quan la socialització de la tecnologia sigui integradora i hi hagi una consciència crítica d’espècie.

— Eudald Carbonell, entrevista a Crític (30/11/2022)

La IA està de moda, no hi ha dubte. Estem tots descobrint què ens pot oferir, com usar-la, en què ens influeix i com ens afecta, com proveir-la, com s’entrena, com aprèn, i totes les implicacions que això pugui tenir.

Més enllà del repte científic, computacional, informàtic, social i ètic que suposa, o l’impacte que pot tenir en l’economia, la societat, la política o els conflictes… la IA té una dimensió econòmica importantíssima.

La inversió que suposa l’entrenament dels diferents motors, la inversió en tecnologia per construir i mantenir els centres de càlcul on s’executen, el consum en energia i aigua son gegants, i només un grapat d’empreses, amb molt múscul econòmic o fortament finançades per tercers poden fer-ne front.

Però aquesta inversió ha de tenir un retorn, en algun moment. I més enllà dels plans de subscripció de pagament de les eines IA disponibles… com es paga tot això?

La manera més evident és augmentar-ne l’ús i fer-ne pagar. I per això, cal posar la IA arreu, fer-la necessària, i això, accedint via una interfície web o una app específica, no és suficient, perquè l’ús queda aïllat de la resta de coses que fem amb el dispositiu que usem (mòbil, tablet o ordinador).

Així, Google ja fa experiments amb integrar la IA en els seus serveis (notebookLM, per exemple) i és qüestió de temps que ho integrin als Chromebooks, segurament. En aquest sentit, Apple ja deixa anar campanes sobre integració de IA arreu i Microsoft ja té ordinadors amb IA a la venda, com explica Albert Cuesta a Canviar de PC per tenir intel·ligència artificial.

D’aquest article apunto dos paràgrafs:

La infraestructura d’IA no només costa molts diners, sinó que cada cerca té un cost que, multiplicat per milers de milions de cerques, és una veritable fortuna.

[…]

D’altra banda, els fabricants d’ordinadors i tota la indústria auxiliar de components i software que hi ha a sota necessiten que es venguin més aparells i que el preu mitjà augmenti.

Si s’incrusta la IA dins dels PC/Apple/Chromebook, canvia la foto tecnològica i econòmica:

• passem d’una computació d’IA centralitzada a una computació d’IA distribuïda.
  • si posem “xips de IA” (NPU) als ordinadors, aquests son els que podran fer els càlculs informàtics necessaris: es distribueix la càrrega computacional.
  • s’alleugereix la necessitat de potència de càlcul, el consum d’energia i aigua dels centres de càlcul, baixa la factura econòmica de manteniment.
  • el model de IA i part de les dades se seguiran mantenint centralitzats, per coherència de dades i aprenentatge continu.
• passem d’un mercat d’ordinadors amb poc creixement a uns ordinadors amb noves necessitats.
  • Incloure la part de càlcul de la IA vol dir més necessitats computacionals, que vol dir nous ordinadors.
  • Incrustar IA arreu vol dir canviar els SO i les aplicacions, que tindran més necessitat de càlcul: tornem a ordinadors més potents.
  • Lligar SO i aplicacions a la IA vol dir lligar-los a la seva evolució: actualització constant de models i de tot el SO i programari de la màquina.

Això implicaria tornar a arrencar un cicle de noves necessitats econòmiques lligades a la IA a nivell personal:

• caldrà tenir ordinadors més potents,
• amb programari més potent i permanentment actualitzat (per l’evolució del propi model de IA, per seguretat i operativitat de les aplicacions),
• amb connexió constant (per les dades i l’accés al servei de IA i programi en línia -cada vegada treballem menys amb programes estrictament desplegats a l’ordinador),
• i amb un control molt més estricte a nivell de llicències i pagament

A qui li cal generar aquesta necessitat i utilitats, al nivell que ho proposa, és la pròpia indústria per abaratir despeses de manteniment de la IA i incrementar beneficis amb vendes de nous ordinadors i nous serveis, fent de la seva necessitat virtut.

A la resta, ens cal? Ara mateix, encara aprenent què pot ser bo i què no, quin ús se’n fa i quin no, potser no. Però també és veritat que si ens esperem a tenir-ho tot apamat, al final no avancem… així que si, tenir ordinadors amb intel·ligència artificial pot ser útil si aprenem a usar la IA bé (tots, usuaris i proveïdors).

Llegir ens distreu, ens ensenya, ens fa pensar, ens fa riure, plorar o enfadar-nos, ens planteja dubtes i que qüestionem coses, ens aporta idees i ens obre portes arreu.

I sembla senzill: només necessitem un llibre, oi?

No. També necessitem temps i criteri:

• Temps, perquè la lectura no es pot fer a salts o a trossos si la volem gaudir treure-li suc
• Criteri, perquè hem de decidir què volem llegir, a què li dediquem la nostra atenció, i a quines idees ens exposem o hi volem pensar.

I aquestes dues coses, temps i idees, són precisament algun dels béns més preuats que tenim a les nostres vides: el temps que no torna, i que millor no malgastar, i les idees, que defineixen qui i què som, i com actuem.

Cal pensar molt bé com els usem. Si és llegint, cal triar bé.

El temps, els anys, les edats, només son nombres sense solta ni volta, les coses més importants de la vida no es poden comptar. L’amor, el dolor, la por, la felicitat, què vols comptar, aquí? Només has de fer el cor fort mentre t’hi capbusses.

— El calamar gegant, Fabio Genovese, Ed. del Periscopi, 2021, pàgina 54

Això és una veritat immutable, real, gran com un temple grec sobre una roca: venim a viure, no a mirar com vivim o a comptar el què fem. I cal tenir-ho present sempre, i més en la nostra societat tecnificada, observada i mesurable.

Cal viure un mateix, saber qui i com ets, i aprofitar els moments. I tenir al voltant persones que et descobreixin coses de tu que no saps, que et coneguin millor que tu, i que t’ho ensenyin. Tenir tot això, o haver-ho trobat, ja és mig camí.

De vegades ens n’oblidem, i és important, i per això ho apunto aquí, encara que no sigui un dels temes centrals del blog.

Cualquier persona que trabaja con tecnología vinculada a asuntos humanos debe tenerlo presente en todo lo que haga. Y escuchar su conciencia. […] Pero esto a veces la gente lo asume como una excusa para no examinar su conciencia y eso es precisamente lo que hace que las cosas vayan mal. Cuando no implicas tu conciencia en tu trabajo es cuando empezamos a tener experiencias miserables. Por lo tanto, todo lo que hagas debes hacerlo con tu sombrero de ser humano y no con el sombrero corporativo. Debemos pensar qué elementos culturales ponemos en el centro y qué efecto puede tener esa decisión.

— Glenn McDonald, entrevistat a elDiario.es (9/2/2024).

Pels que treballem en tecnologia, aquesta idea l’hauriem de tenir sempre present: quins elements culturals posem al centre i quins efectes pot tenir aquesta decisió.

McDonald parla del seu camp, que lliga tecnologia i cultura (serveis de streaming de música), però crec que la reflexió val per qualsevol tecnòleg que tracti amb dades i serveis a persones, des de la indústria i el sector que sigui: privat, públic, cultural, administratiu, mèdic…

Si mirem el servei com un engranatge de la màquina, podem generar sistemes perfectes conceptual, legal i tècnicament. Segur. Però quin servei donen aquests sistemes? Quina és la finalitat última? Quines conseqüències tenen, aquestes decisions?

No cal atabalar-se, sentir el pes del món a les nostres esquenes ni simular ser Atles, no l’arreglarem pas tots sols, el món. Però tampoc és bo posar-se la careta corporativa, sense més, i mirar el problema a l’encàrrec des de la vessant única. En la mesura del possible, hi hem d’implicar diferents factors i sospesar-ho tot. Cosa gens fàcil, segur. Però els que minimament puguin fer-ho, haurien (hauriem) de fer-ho.

Tant, que ja sembla que ara ho arreglarem tot amb IA, i la posarem fins a la sopa. Però aquestes curses rapidíssimes i esbojarrades on ens porten i què ens aporten? No és que les empreses siguin ara més bones que ningú i ens ofereixin els seus serveis gratis: és allò de que el primer s’ho endú tot, en aquesta economia nostra, i això vol dir col·locar productes ara gratis, després de pagament, i després tenir a la gent ja agafadeta… a banda de fer ús de les dades (anonimitzades, securitzades, etc.) per conèixer encara més el client.

Del que no se’n parla tant, però, és del preu de la IA: el consum energètic brutal (la comparativa d’una cerca via ChatGPT o via cercador espanta), les notícies falses, els usos fraudulents, la generació d’un model d’ús hiperventil·lat, l’ús de dades personals en les cerques o l’ús de dades per l’entrenament dels models (i això ja ha començat a generar polèmica: quines dades s’usen -biaixos-, de qui, com s’han aconseguit…)

Les dades segueixen sent importants, i molt. Ja han començat a sortir les primeres queixes i denúncies per l’ús de dades no autoritzades o de pagament, per generar beneficis a tercers. I potser tampoc no cal IA arreu: hi ha moltes coses que amb algorismes “normals”, o amb sistemes experts o, simplement, amb una mica de coneixement, ja funcionen bé. Només cal seny per aplicar-ho. Però això no ven, clar.

Veurem si la bombolla de la IA-arreu es desinfla al 2024, o es refreda, mentre es refinen els casos d’ús on pugui ajudar (medicina, recerca) i es descarten d’altres, i arribem a una IA-en-alguns-llocs.

Mentrestant, el boom de la IA ens serveix per adonar-nos que les dades importen, que son nostres, i que no es poden usar perquè si: serà 2024 un any on el propi mercat reguli l’ús de les dades i la informació, on es posi cert límit a l’extractivisme gratuït de les dades? Potser.

Ara bé, si és així, serà per dades sota drets d’autor (llibres, estudis, notícies, etc.). Les dades personals i d’ús, preferències, etc. de cada un de nosaltres seguiran sent territori explotable.

Només cal mirar les notícies, veure com està el món, la tecnologia, l’economia i la societat, de què parlem, què pensem, com actuem i reaccionem, i veurem tots i cada un dels reflexos que es despleguen en novel·les futuristes o de ciència-ficció.

Tenim potencials de càlcul i de generació, que necessiten quantitats bestials d’energia per funcionar, que fem servir per generar nous medicaments o simulacions del clima, però que les posem a disposició de tothom per generar imatges xorres o per demanar les receptes de Nadal: substituïm la nostra energia mental per la de càlcul de la màquina: Matrix al revés, però amb el mateix resultat: ens carreguem el planeta.

Despleguem drons automatitzats i cada vegades més intel·ligents per distribuir càrregues… però cada vegada sembla més que aquestes càrregues son bombes i explosius, i no pizzes. La màquina de la guerra segueix movent-ho tot. Innovem tècnicament, no evolucionem socialment.

Tenim a la mà poder generar energia neta, però ni ho despleguem del tot ni som capaços d’aturar aquells qui volen aturar el seu desplegament per espuris interessos econòmics personals. Ens pot l’avarícia personal davant el bé comú, ja s’ho trobarà qui vingui.

Deixem que empreses amb interessos propis, i no comuns, amb governs no escollits, governin i marquin les polítiques tecnològiques i els algorismes no oberts que ens condicionen: mengem el regal enverinat dels filtres d’informació, de les dades que ens donen cuinades, on no ens cal pensar, i ens donen comfort perquè reafirmen les nostres creences. Mentrestant, desconfiem del veí del costat, i no hi parlem. Ens tanquem en el nostre petit reialme virtual. A més connexió, menys societat.

Com va dir Arthur C. Clarke, el futur ja no és el que acostumava a ser.

Cada un dels exemples anteriors el trobem en les notícies últimes, i l’any vinent aniran a més. Potser és il·lús i idealista, però davant de tot això cal anteposar-hi educació, dades reals, informació i traçabilitat, projectes de codi obert i una visió del món i la natura que toqui de peus a terra: al darrere de les empreses hi ha persones, siguin directius, accionistes o socis.

Ens cal seguir elevant-nos, com a societat, cap al món aristotèlic de les idees, coneixent més i més, fent-nos més savis. Però alhora, no podem desenganxar-nos del nostre entorn natural, ni deixar de cuidar-lo, perquè és el que ens manté, de manera encertada, amb els peus a terra.

No pinta fàcil. Però ni podem oblidar les idees (progrés i evolució) ni podem tornar a un món idealitzat (inexistent) natural (donar l’esquena al que sabem).

Un lector de RSS propi

Tot i que sembla que el RSS és un format que va de menys en aquesta xarxa de llocs tancats i autocontinguts, encara hi ha un bon grapat de lectors RSS prou bons, en servei i amb desenvolupaments actius, ja siguin comercials o de codi obert.

Fa uns anys que uso Inoreader, i n’estic prou content… però amb el temps també he vist que no faig servir les característiques socials que té, ni li trec avantatges a les gestions de grup, ni tinc ganes de pagar per característiques que no faig servir (el servei gratuït és molt bò, ull!).

Així que, buscant alternatives, he tornat a fer un cop d’ull a Tiny Tiny RSS, un clàssic del codi obert, i me l’he instal·lat, conjuntament amb una aplicació client pel mòbil… i el resultat és molt destacable. No té el disseny ni la resposta ràpida de serveis lliures/comercials, però no és pas pel software, sino que es deu al hosting que faig servir…

Val a dir que no m’he matat en la instal·lació… res de dockers ni de desplegar software: usant el cPanel del proveïdor i la versió (antiga) que s’hi oferia, ja cobreix de sobres les meves necessitats: una substitució ràpida i funcional.

La part de l’experiment per veure que puc tenir operatiu un servei propi per llegir els feeds ja està feta. L’experimentació tècnica ja arribarà.

Web i no escriptori

Una aplicació web em permet cobrir determinades necessitats:

• Accés tant des de l’escriptori com des del mòbil o una tablet, que és com ho faig servir.
• Visualització i ordenació dels Feeds per carpetes i blogs, no per autor.
• Dissenys de presentació variats i flexibles.
• Treball en background de l’aplicació web, sense esperar que l’obri (segons preferències).
• Plugins per compartir, enviar, ordenar, fer notes o altres.

En el seu moment havia provat aplicacions com RSSOwl, o plugins de Firefox, o fins i tot el lector de feeds de Thunderbird… però no em valen:

• Estan lligats a l’ordinador on els desplego.
• No em donen servei al mòbil.
• El concepte de la llista de feeds va molt lligat al del correu: títol, autor i data. Però l’autor és l’autor de l’article, no el nom del blog: a mi això em despista.

De moment Tiny Tiny RSS pinta interessant com opció per provar. Per sort, hi ha un bon número de lectors rss de codi obert per explorar.

• No es pot posar números a tot.
• No tots els números son bons per entendre una situació o no la reflecteixen
• La fase d’establiment d’una mètrica ha de venir després d’entendre el problema.
• Les mètriques no son traslladables: cada situació o problema exigeix la seva mètrica diferent.
• La part qualitativa de les mètriques pot quedar oculta per la quantitativa.
• Una mètrica errònia pot fer-nos treballar per objectius erronis.

– David Poblador i Òscar García (29/11/2023). Mesurem per treballar o treballem per mesurar? a Més enllà del 2048

Les idees no son pas meves, les he manllevades de l’episodi indicat, però les subscrit totalment i les apunto aquí, gairebé a mode de recordatori personal.

Que hem de mesurar on estem i on volem arribar, o com ens hi apropem, està clarissim, en qualsevol projecte, i més en el món de la Informàtica. I el mateix pels serveis i les aplicacions ja en operació: com funcionen, com rendeixen, si van pel bon camí o fins i tot si aquestes dades ens donen pistes per millor-les i evolucionar-les.

Les mètriques, però, no son números freds, quantitats sense més:

• Les mètriques responen a un objectiu, ajuden a reflectir com solucionem un problema o una situació, com ens hi apropem (el punt 2 de la llista és bàsic!).
• Sempre hem de pensar les mètriques amb un objectiu, dins del context que s’està treballant, i a l’inici del desenvolupament, per recollir-les correctament.
• Cal associar les mètriques als KPI del projecte i a les solucions que volem trobar
• Les mètriques tenen context, viuen dintre d’una situació o d’una aplicació, tenen un valor relatiu, no per si soles.

Si no és això… son números que ens mostren coses, però que no ens donen informació ni ens ajuden en res.

[…]cuando Elías, que se encontraba en la gruta del Monte Horeb, fue llamado a la presencia del Señor, un fuerte viento sopló desde las montañas y quebró la roca. Sed non in vento Dominus, dice la Vulgata, pero el Señor no estaba en el viento. Después del viento llegó un tumulto de tierra y aire, mas non in commotione, non in commotione Dominus, el Señor no estaba en ese tumulto. Y después del tumulto llegó el fuego, mas non in igne Dominus, pero el Señor no estaba en el fuego. […]

No se puede encontrar a Dios en el ruido, Dios sólo se revela en el silencio. Dios no está nunca en los medios de comunicación, Dios no está nunca en la primera página de los periódicos, Dios no está nunca en la televisión[…].

Dios está donde no hay barullo.

Esta máxima también es válida para quien no cree en Dios, pero cree que en alguna parte hay una Verdad que descubrir. La Verdad no se encuentra en el tumulto, sino más bien en una búsqueda silenciosa.

— Umberto Eco (2002). Discurs a la Universitat Hebrea amb motiu del seu doctorat Honoris Causa. El País.

El text original d’Eco, que he trobat al final del documental “Umberto Eco: La biblioteca del mundo” (2022) parla de les universitats com a centres de saber, de discussió lliure i aprenentatge: l’ideal original, que potser ja no és tant el d’avui en dia, amb una educació més orientada al productivisme.

Però torno a la idea que m’ha semblat important, ampliant-ne el sentit: “La Verdad no se encuentra en el tumulto, sino más bien en una búsqueda silenciosa”.

Heus ací: la veritat, l’aprenentatge, no son immediats, espontanis, esvalotats o a crits, no és una idea simple que entra directa a la part reptiliana del cervell. La veritat i l’aprenentatge provenen de la reflexió, de la lectura, moltes vegades silenciosa (en el sentit de solitària, personal) i en la meditació posterior i en el diàleg i discussió pausada i raonada sobre aquelles idees.

Apliqui’s aleshores a tot l’entorn mediàtic que ens rodeja, i veurem que ens allunyem a marxes forçades del coneixement, que l’accés sorollós i no ordenat a una informació també sorollosa i desordenada, no ens portarà més que desgavell, desorientació i fractura d’una societat que intenti portar aquest nom.

Ens cal fer el camí, un a un, de separar el gra de la palla, d’aturar la reacció immediata per la resposta reflexionada, valorar la qualitat sobre la rapidesa. De tenir una gran conversa interior, amb un silenci exterior que trenquem quan calgui, davant d’un silenci interior amb un gran soroll exterior i canviant, sense fil conductor.

En l’àmbit digital, la GDPR suposa un pas endavant la protecció de la privacitat per part de les empreses en general i els gegants tecnològics en particular, una eina per pressionar-los i que no facin el que vulguin.

Tant és així, que Meta (Facebook, Whatsapp, Instagram) ja es planteja una versió de pagament a la Unió Europea perquè no podrà perfilar-nos tant com feia, en no poder ni recaptar ni usar les nostres dades com acostuma: la legislació no li permetrà el seu negoci extractiu indirecte (El Diario, The Guardian), i per tant ha de buscar els beneficis directes…

És la prova més clara de que nosaltres som el producte, que som venuts als anunciants en qualitat dels nostres “interessos”, ben ordenadets (entengui’s anunciants com empreses qualsevol, polítics, grups d’interès o qualsevulla altra cosa).

Arribem a un punt en què, veient tot això, ja no es tracta tant de saber moure’t en el sistema (o pensar que ho saps fer) i adaptar allò que deia Rushkoff de “Program or be programmed”, d’entendre i usar el sistema en el nostre benefici, adaptar-lo i adaptar-nos-hi.

Arriba un punt en què no pots canviar les regles del joc, perquè qui el fa no pensa en qui juga, si no en guanyar sempre ell. És un joc amb trampa.

Sembla que només quedaria la opció de no jugar-hi, fer cas al que deia en Joshua, l’ordinador de WarGames: “A strange game. The only winning move is not to play”.

Però estem massa ficats a la teranyina com per intentar sortir-ne, ara: caldrà refer les regles del joc mentre hi juguem.

Pot semblar una bona opció, però feta la llei, feta la trampa: en tecnologia, la interfície i la disposició dels elements en una aplicació juguen un paper cabdal, perquè és el que veuen els usuaris i és el que els facilita accedir-hi (i per tant usar-ho més fàcilment)… així, si Meta acaba desplegant la interconnexió en un espai a banda, haurà complert legalment amb el que se li demana… però no potenciarà pas el seu us, això ho tenim clar, oi?

D’altra banda, quin tipus de dades demanarà per connectar-se? Meta és especialista en una mineria i recol·lecció de dades especialment agressiva, sigui per apps i clients web (Facebook, Instagram, WhatsApp, la incipient Threads) i dubto molt que et permeti connectar-te si abans no li dones permisos a moltes/moltíssimes/totes de les dades del teu dispositiu o compte que, òbviament, per res son necessàries pel seu funcionament, però si per poder-te rastrejar allà on estiguis i el que facis.

Resta per veure quins protocols es fan servir per la interconnexió, quines dades demana per donar accés o fins i com usa les dades que Telegram ofereix via les seves API, que semblen més que suficients per muntar-se ja un graf social de les xarxes en aquestes aplicacions externes (digues-li Telegram, Signal, o les que s’apuntin, hi ha prou exemples a la xarxa per fer-se’n una idea)

No és que tingui ganes de cridar el llop ni el mal temps… però les decisions tecnològiques no son, moltes vegades, gens neutrals ni innocents.

En el cas d’una altra xarxa de Meta, Threads, el suposat competidor amb X/Twitter creat per Instagram, s’havia anunciat que faria servir el protocol ActivityPub, cosa que permetria la interconnexió amb els servidors de Mastodon (els que ho permetessin com a mínim, vist el debat que es va generar al Fedivers)… però es podria haver optat per un altre protocol, com Solid, o AT… Perquè no es va fer? Potser per volum de mercat implementat, per servidors i xarxa ja existent… però també és veritat que Solid i AT (o un tercer, Nostr) donen més control de les dades als propis usuaris i no a l’administrador del servidor de la xarxa… que vol dir, en el cas de Threads/Instagram/Meta, perdre poder sobre les dades dels seus usuaris: impensable. [¹]

Així que atents a veure com s’implementa aquest canvi, si ens podem, en certa manera, deslligar de WhatsApp, i si trenquem el principi de massa crítica per una connexió entre xarxes, encara que sigui descafeïnada i vigilada.

[¹] En el cas d’ActivityPub, el control de les dades (post i imatges) segueix essent de l’administrador del node, si Threads es transforma en un (giga)node d’ActivityPub, segueix tenint el mateix control sobre les dades dels seus usuaris que té ara.

Un llibre és un refugi per la part més íntima d’un mateix.

Per això, trobar llocs on els cuiden i te’ls mostren, on es mima el llibre i s’hi pensa, on es vol compartir el que diuen i el que son, on no només es ven el llibre, sinó que s’hi vol compartir també la lectura, és una petita gran troballa. I n’hi ha, és clar que n’hi ha.

Potser les llibreries son com les persones, que venim i marxem, i unes inspiren d’altres. Com les idees que es mouen de lloc.

Refugis per als llibres i la lectura, que bé que ens calen.

Aun así, no creo que haya nada malo en la acumulación de ciertos objetos, y Simone de Beauvoir estaba muy ahí, en entenderlos casi como imanes de experiencias. De repente, un anillo de tu abuela también es un objeto, pero adquiere otra importancia porque cristaliza la personalidad de un ser querido en él.

— Azahara Alonso, elDiario.es, 2023-06-17

Finalment, he estat provant seriosament eines tipus second brain com Obsidian i Logseq, usant-les en períodes alternatius amb el mateix conjunt d’informació, per comparar-les en un entorn “real”.

Em centro en aquestes dues que son les que he usat, i que m’interessen més enllà d’altres comercials o online com Notion, OneNote, QOwnNotes o d’altres centenars que hi deuen haver.

Perquè aquestes dues? Perquè:

• em permeten desar la informació en local, en l’estructura de carpetes que jo vulgui, i en un format MarkDown legible per altres programes.
  • no m’interessa guardar les notes en un obscur magatzem local en format json, no directament exportable, ni tenir-lo on-line - no em cal.
• son configurables i ampliables via plugin.
• son de codi obert i mantingudes per comunitat
• permeten l’enllaç entre les notes, el que millora l’explotació i la cerca de la informació.
• permeten construir un graf per veure com s’interrelacionen les idees, les dependències que hi ha
• permeten, via pugins, la gestió de llistes de tasques i el seu seguiment (utilitzo aquestes tasques com recordatoris personals, més enllà de les eines corporatives)

Petita història del canvi entre aplicacions

Arrel d’un comentari de l’Alfons Soriano en una xerrada, vaig descobrir Logseq.

Em va obrir els ulls a un món infinit de possibilitats (jo estava usant QOwnNotes, també molt bona) i em vaig llençar a provar-la. Resultats satisfactoris, tot i que amb algun esforç d’adaptació per les característiques d’emmagatzematge del MarkDown que fa servir (ho comento més avall)

Personalment, però, usava i uso Obsidian per a escriure aquest blog, que tenia unes característiques molt similars.

Usar dues eines molt similars per feines amb finalitats molt similars no em feia el pes: millor dominar-ne una bé i no duplicar esforços si no és necessari. Vaig estar fent cerca i diverses proves, i finalment m’he quedat, ja fa mesos, amb Obsidian com a eina única.

Usos com a second brain i plugins usats

Les necessitats que jo he buscat i cobert son:

• Entrada ràpida d’apunts en format markdown. No em vull preocupar pel format.
• Visualització wysiwyg (o quasi).
• Possibilitat d’inserir imatges o pdf’s en els apunts.
• Generació de l’estructura de carpetes que m’interessi.
• Utilització d’enllaços entre les diferents notes, per poder navegar ràpidament entre elles, enllaçant idees o referències
• Utilització d’etiquetes i metadades en les pàgines
  • molt important per mi poder fer servir capçaleres amb Frontmatter!
• Eina potent de cerca en cada “llibre” (o vault o com li digui cada un).
• Visualització i ús de taules.
• Generació d’un graf amb enllaços entre documents (per veure hubs de dades ), amb filtres per cerca, etiquetes, etc.
• Generació d’un seguiment de diari de feina
• Seguiment de tasques centralitzat, però amb tasques que es puguin entrar arreu (entrar dades en diari -dies diferents- o en notes de projectes o reunions) i tenir-les en un únic punt - doble visualització.

Això m’ho han donat les DUES eines, cal dir-ho.

No tot és de sortida: la pàgina resum de les llistes de tasques l’he generada manualment en els dos, fent servir el llenguatge de query. Però una vegada fet, és molt útil.

Els plugins usats han estat els següents:

Les tres d’obsidian son per a la gestió de tasques, que no és tan natural com a Logseq.

Les de logseq son usos diferents: per defecte no obria fitxers en diferents pestanyes, per això és útil el pluguin tabs. El bullet-threading és útil per fer el seguiment del punt on estem. I el journals calendar dóna totes les utilitats per al seguiment del diari.

Comparativa entre aplicacions

Algunes de les característiques que he usat, comparades per aplicació [^1]

1. Llista de tasques

Ambdós permeten crear diferents filtres que cerquin tasques, de manera que s’ordenin i agrupin per importància, amb/sense data, etc.

Obsidian

))))

La primera llista (tasques amb data i prioritàries) es defineix amb el següent tros de codi (exemple) dins la pàgina creada:

tasks
not done
(has due date) OR (priority is above medium)
sort by due date, priority

logseq

) Es defineix amb el següent tros de codi (exemple) dins la pàgina creada (es més simple, cal dir-ho!):

{{query (task TODO)}}

2. Pàgina de diari

Obsidian

Una entrada de diari amb metadades (part superior) es veu/edita així:

---
tags: diari
---

- 10:30-12:00 [Seguiment tasques: integració informàtica](641c20b6-b0cc-40db-b1f6-f0128d3faa08 ), sessio online #reunio
- [x] #tasca Revisar publicació sobre #ProjecteXXX ✅ 2023-03-24
- 12:00-13:00 Grup de treball #reunio

logseq

)

Similar, pero sense metadades de pàgina (no suporta Frontmatter).

3. Graf

Molt similar en els dos casos.

Obsidian

logseq

)

4. Pàgina general de notes

La mateixa pàgina, amb el codi MarkDown que deixa cada un dels dos editors.

Obsidian

)

---
tags: formacio
description: Explicació del model de governança de dades de la Generalitat
---

## Dia 1. Eix de les dades

Durada: 9:30-12:00

Les dades tenen un paper estratègic
Noves maneres de treballar i interactuar amb la ciutadania i empreses, noves maneres de generar serveis públics
Com transformar els serveis per basar-los en dades?
Aquests anys s'ha avançat en les dades obertes, però son només un punt del que s'ha de treballar.

**Contingut**

- **1. Importància de les dades**
	- dades > informació > coneixement > presa de decisions
	- les organitzacions s'adonen ara que és important gestionar les dades que tenen
	- Estratègia Europea de les dades (2020 ), per ser líders en una societat impulsada per dades
	- Les dades sempre han existit, però de fa un temps és quan més s'impulsa el seu ús (reutilització, ús públic, etc.)
	- Diferenciar entre **dades** i **informació** !!
	- Les empreses cada vegada fan més ús de les nostres dades, i ens perfilen
	- Avantatges de l'ús de les dades
		- millora de l'experiència dels usuaris dels serveis
		- proactivitat i personalització de serveis
		- foment de la transparència (ús ètic de les dades)
	- Ull amb no usar bé les dades (mal servei, repetició i ineficiència, menys seguretat)

logseq

)

tags:: formacio

- Explicació del model de governança de la Generalitat
-
- ## Dia 1. Eix de les dades
  id:: 06931d84-5fdc-4604-ad71-42c93965d802
	- Durada: 9:30-12:00
	- Les dades son un paper estratègic
	- Noves maneres de treballar i interactuar amb la ciutadania i empreses, noves maneres de generar serveis públics
	- Com transformar els serveis per basar-los en dades?
	- Aquests anys s'ha avançat en les dades obertes, però son només un punt del que s'ha de treballar.
	- **Contingut**
		- **1. Importància de les dades**
			- dades > informació > coneixement > presa de decisions
			- les organitzacions s'adonen ara que és important gestionar les dades que tenen
			- Estratègia Europea de les dades (2020), per ser líders en una societat impulsada per dades
			- Les dades sempre han existit, però de fa un temps és quan més s'impulsa el seu ús (reutilització, ús públic, etc.)
			- Diferenciar entre **dades** i **informació** !!
			- Les empreses cada vegada fan més ús de les nostres dades, i ens perfilen
			- Avantatges de l'ús de les dades
				- millora de l'experiència dels usuaris dels serveis
				- proactivitat i personalització de serveis
				- foment de la transparència (ús ètic de les dades)
			- Ull amb no usar bé les dades (mal servei, repetició i ineficiència, menys seguretat)

Aquest cas és, per mi, importantíssim, el que em va fer decidir, perquè logseq formateja de manera “especial” tot el markdown:

• TOT ho tracta com una llista, TOT. Mireu el codi anterior: els títols estan dintre d’una llista, per exemple. Quan s’obre des d’un altre editor, això no es veu bé, no està ben formatat, i qualsevol conversor NO ho sap entendre.
• logseq té la característica de poder enllaçar qualsevol (qualsevol!) línia de qualsevol document… però quan ho fas, crea un id (veure codi amunt) per enllaçar la línia. Així, si es fa servir un tercer editor, aquest no enten el link.
• la gestió de les tasques la fa també incloent metainformació de seguiment de la tasca. Això pot ser important en alguns casos o per algú, per mi no ho era.

Concloent, logseq és un molt bon editor, fàcil de fer anar i potent. Però no deixa un markdown estàndar, i per a mi això és bàsic. Obsidian si que el deixa estàndar i “net”… i em permet fer anar una sola eina per diferents usos.

[¹] Podria haver-hi alguna característica avançada d’Obsidian que també estigui a Logseq

• (Aplicar) Tecnologia
• Automatització
• Digitalització [¹]

Existeix una confusió entre aquests tres termes o, encara pitjor, una obstinada insistència a voler pensar que son sinònims, i que signifiquen el mateix en quant a ús i implicacions. I no és així. Són conceptes amb punts comuns, però les implicacions dels quals son molt diferents.

• (Aplicar) Tecnologia: Aquest ja està una mica superat, avui en dia. Tothom treballa amb ordinadors, bases de dades, documents digitals, fa servir certificats i signatura electrònica, es comunica amb aplicacions de tercers, usa el núvol i fins a cert punt s’integra mitjançant via APIs amb serveis de tercers. Amb més o menys exit, però es fa. I toca fer-ho.
• Automatització: Una vegada ja tenim la base tecnològica, podem automatitzar determinats processos, millorant-los. Algunes operacions que es feien de manera repetitiva ara es poden industrialitzar, fer de manera seguida sense intervenció directa humana, aplicant control d’errors i vigilant els resultats rebuts. Es millora el temps d’execució i s’aprofiten millor els recursos.
• Digitalització: S’usa tot allò après en els passos anteriors per millorar els processos i funcionaments interns, es canvia de manera de treballar i de controlar resultats: és possible passar controls i tasques que es feien al final dels processos a l’inici, i al revés. Es pot pensar en les dades que generaran les eines per dissenyar indicadors per millorar-ne l’ús, i per avaluar els objectius. En últim terme, aprenent, es millloren els objectius i es fa la organització més centrada en els objectius finals i no en els processos per aconseguir els objectius.

Els tres conceptes son acumulatius: sense aplicació de tecnologia no hi ha automatització, i sense automatització és molt difícil que hi hagi digitalització.

Però aplicar la tecnologia sense més no és solució: pots fer puntualment algunes feines més eficients, però s’acabarà repetint, en un altre entorn, el que ja es feia abans. És un canvi tecnològic.

Automatitzar sols tampoc és suficient: s’eliminen feines repetitives, s’alliberen hores i persones i s’eliminen errors, entre altres coses, que no és poc. Però les coses es segueixen fent com es feien, no es canvien els processos ni la visió sobre la informació. És un canvi tecnològic i de gestió de la informació.

Digitalitzar és on s’ha d’arribar. Digitalitzar, en aquest àmbit, és canviar la visió sobre l’estructuració de les feines, les persones, els processos i la informació, és transformar la organització i com treballa. És veure que es pot treballar d’una altra manera: que l’aplicació de la tecnologia i els canvis en els processos i en la manera de gestionar la informació, d’origen a final, permet canviar la distribució de tasques i per tant les responsabilitats i funcions dels equips, fent pivotar la organització cap al treball per als objectius, establint indicadors de realització en base a les pròpies dades recollides. No és un procés fàcil, ni molt menys. Perquè aquest no és només un canvi tecnològic i de gestió de la informació, és també un canvi en la manera d’entendre la pròpia organització i la feina que cadascú fa o té assignada. Implica veure no només la parcel·la pròpia del treball, sinó tot el que fa la organització, per entendre el perquè dels canvis i estar disposat a assumir-los i ser-ne part.

La digitalització d’una organització, així entesa, és un pas molt complicat i que requereix de la voluntat de tots els implicats, i no és un tema nou.

Si la digitalització es veu només com un canvi tecnològic i de gestió de la informació, ens quedarem en una automatització tan profunda com es pugui fer, però automatització.

Serà una organització del s. XX amb eines del x. XXI, per posar una imatge molt simplificadora. Una oportunitat perduda.

[¹] Potser seria més correcte usar Transformació Digital en comptes de Digitalització, perquè transmet millor la idea… En tot cas, per digitalitzar en cap cas em refereixo a escanejar documents, per exemple. Això és aplicar la tecnologia, sense més.

A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianimse que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai; un per al qual la història és simplement la crònica de ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats, un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terrra, podem ser provincians junts; i els que no s’acontentin de ser provincians només poden ser ermitans.

— Viatges amb Heròdot, Ryszard Kapuscinski, Anagrama·Empúries, 2006, pàgina 249, citant a T.S. Elliot.
— T.S. Elliot: “Què és un clàssic?” a Sobre poetes i poesia, Columna & Faig, 1999

Un text de 1957 que és completament vigent, que encara podríem dir que ha anat a més, si ho comparem amb el temps en què es va escriure.

Mirem el dit quan ens assenyalen la lluna, ens quedem amb la forma i no el contingut, amb la superfície d’allò que ens expliquen, amb el giny pel giny i per la novetat i no el que ens permet fer, i ens oblidem de les conseqüències de les nostres accions, com si només existís present.

Elliot parla d’un món només propietat dels vius, on els morts no tenen accions. I ja podem afegir que ni els morts, ni els no nats, els que hi han de venir. I on els ara vius ja patim del provincianisme temporal dels que ens han precedit, ja amos i senyors de les seves màquines que vomitaven fum i contaminació, i ja patim excessos antics i, en la nostra inconsciència, els multipliquem.

No mirem més enllà de la finestra d’on som, de la ciutat o de la vall, i ens pensem que tot el que ens rodeja és el món ideal i irreal que arriba per les pantalles, en un continu present associat a la informació immediata i constant, el present eternament repetit que no ens deixa pensar.

De l’ús inadequat que se’n pugui fer d’aquestes eines, també se’n parla bastant:

• Per part dels usuaris: per fer trampes als exàmens, per generar desinformació (textual, d’imatges o sò), per fer-se passar per tercers (ai, el phising), o per donar veracitat a informacions que son incorrectes, irreals o directament falses, però presentades d’una manera molt convincent i amb un context plausible.
• Per part dels gestors: per explotar la informació extreta dels usos, per explorar les preguntes i relacionar-les amb els conjunts d’usuaris registrats, o per millorar encara més la resposta “perfilada”.

I dels perills per a la societat en quant a desinformació, creixement de la bombolla informativa en un context que pot semblar real, aïllament i trencament de diàleg, encara més, ajuntament perills de cerca de consultes mèdiques, d’alimentació o salut en general. O dels propis biaixos que la informació pot incloure.

I és aquí on el Washington Post ha publicat un article molt interessant, amb un títol que ja ho diu tot: Inside the secret list of websites that make AI like ChatGPT sound smart.

I és que és aquí on rau una de les dues claus de volta: en la informació que s’està donant a aquests models d’autoaprenentatge (l’altra és en els propis algorismes inicials d’aprenentatge). No sabem, en general (i segurament interessa poc, només cal veure la poca transparència d’OpenAI, els creadors de ChatGPT més enllà de les seves notes comunicatives) amb què s’està ensenyant aquests motors. I si no se sap, amb què s’entrenen, no se sap què pot sortir d’allà, poc més que creure’ns que posen límits i controls.

En aquest sentit, tenir accés a les bases de dades usades per a l’entrenament dóna una visió sobre què pot sortir d’allà i sobre els biaixos que, voluntària o involuntàriament, ignorats o no, s’hi hagin pogut colar. I que afectaran al resultat que molta gent pot creure.

Potser si que caldria crear un corpus comú d’entrenament per a aquestes eines. O que fossin totalment transparents en això i publiquessin d’on s’alimenten, per veure si els falta quelcom o tiren cap a una altra banda: si estan desenvolupats per empreses occidentals, tiraran més de sites i conjunts de dades (inclosos llibres, enciclopèdies i obres d’art on-line) occidentals? Si son xinesos, incorporaran més material xinès? I què passa amb la cultura àrab o els africans, per citar-ne dos més?

No és gens fàcil, és clar que no. Però quan fas com fan ells i obres una eina d’aquest tipus per a l’ús de tothom, has de ser molt conscient del que pot donar i del que pot generar: hi hauria d’haver un cert nivell de responsabilitat, no val aplicar la idea aquella de no ens fem responsables del seu ús, o no som un mitjà de comunicació, com feien les xarxes socials en un principi.

Potser projectes de IA més de comunitat podrien ser més fiables, en el sentit de tranparència, que els pseudooberts?

Queda un punt de desconfiança en el que he escrit més amunt. Però això son els perills més evidents, donat l’ús que en fa la gent, donat el que hem après o com fem servir les xarxes socials, per exemple. Però eines d’aquest estil, especialitzades, poden tenir un ús fantàstic en millorar feines, coneixement i estudis.

No es tracta de no fer-les anar, doncs. Es tracta de fer-les anar, d’ensenyar-les, amb seny. I pensant en el bé comú, perquè l’impacte és global. I això del bé comú no sempre quadra amb els objectius empresarials.

És una qüestió que va molt més enllà de la tecnologia, que és filosòfica i gairebé que ens pot identificar com a societat, més enllà de la temuda “convecció”: si arriba, qui volem (perquè serà qui) tenir a l’altra banda? I per tant, ho deixem en mans d’alguns, pocs, que en saben molt però no sabem què fan, o ho parlem entre tots i ens posem d’acord, sense arribar a l’altre punt, el de la paràlisi per l’anàlisi? Si no arriba, però deixem que les IA o els ML avançats generin contingut que ens el creiem… qui generarà aquest contingut i per a què s’usarà?

Passi el que passi, les següents passes son a les nostres mans. I son les que ens definiran com a societat, els valors que tingui a darrera.

Jo tinc mil dubtes i cap opinió, ara per ara. D’altres que saben més diuen coses interessants, sobre el propi model constructiu, l’afectació a la societat o d’on surt la financiació:

• The AI Arms Race Is Changing Everything
• What ChatGPT and rapidly advancing AI could mean for working life and skills
• ¿Viurem dins dels somnis de la intel·ligència artificial?
• OpenAI CEO Sam Altman says AI will reshape society, acknowledges risks: ‘A little bit scared of this’
• GPT-4 está alineado, pero con qué
• Això del ChatGPT qui ho paga?
• Cientos de expertos piden parar la “peligrosa carrera” de la inteligencia artificial hasta alcanzar un pacto global
• Las abejas obreras de ChatGPT
• The problem with artificial intelligence? It’s neither artificial nor intelligent

El model de negoci actual de la majoria dels mitjans de comunicació actuals és guanyar diners per:

1. anunci servit i,
2. les suscripcions (en menor mesura)

Aquest és un sistema pervers, que posa la quantitat davant la qualitat, i que fa que moltes notícies (informació) es redactin per guanyar clicks i servir més anuncis (pescaclics), i si les notícies han de tenir poc contingut o aportar res, doncs així sia mentre aportin gent.

Aquest model no pot créixer gaire més i, si ho fa, serà carregant-se encara més l’ecosistema informatiu i la salut democràtica de les nostres societats (serà això també una d’aquelles externalitats dels models econòmics?), que sembla que encara ens creiem que per tenir molta informació (material de lectura?) a l’abast, estem informats.

En tot cas, diu l’article que que el model de negoci ha de canviar, que el lector s’ha de convertir en el client… i hi estic d’acord: per això, però, s’han de fer notícies (informació) de qualitat, per la qual si que estaríem disposats a pagar, amb el que creixeria el negoci… però no sembla ser així, sembla que no canvien els resultats… o si canvien alguns resultats?

La cosa és si el negoci ha de créixer o s’ha de mantenir, i això depèn des d’on s’enfoca, de l’objectiu, no?

Des del moment en què parlem d’una indústria informativa, potser ja no apuntem bé les coses: una indústria informativa voldrà vendre productes i guanyar cèntims, i això és el model actual (o no tan actual): posar un mur de pagament que et deixa veure dos o tres notícies gratis i et serveix menys anuncis no és la solució perquè segueixen venent notícies pescaclics i sense qualitat i mostrant anuncis encara que paguis, perquè és on guanyen cèntims ells també. És clar que no els funciona la solució, perquè no han canviat.

I nosaltres perdem temps i diners, així que no és una bona inversió, si ens ho mirem també per aquesta banda.

Potser no cal tenir la portada actualitzada permanentment: la diferència està entre donar informació (que es cou més lentament, i té context) o donar notícies, i tractar el lector com un client també: no m’ofereixis anuncis que no vull veure, dona’m contingut que em faci pensar i m’expliqui què passa i perquè. Ja hi ha gent que ho està fent, i li funciona. Però potser no esperen un compte de resultats i beneficis industrials, potser el seu interès és informar (tot pagant factures, és clar).

Això, però, no es fa sol: també cal un canvi en la manera de consumir la informació per part del públic (i la expressió consumir la informació ja fa una mica de feredat) i aquí rau també part del problema: que tot el que consumim ho volem ja i immediat, usar i llençar, ja siguin begudes pel carrer, menjar ràpid o les notícies (quantes notícies recordem, de les que hem vist o llegit? Quantes comprenem o quantes analitzem?)

Cal que ens informem, no que consumim notícies.

El pitjor ròssec de l’existència d’una muralla és que crea un home defensor de la muralla, engendra una mentalitat escindida que divideix el món en un d’ínfim i malvat, és a dir, l’exterior, i un de suprem i bo, és a dir, l’interior. Per acabar-ho d’adobar, no és necessari que el defensor sigui a prop de la muralla en el sentit físic. Si en porta dintre seu la imatge i respecta les normes que la lògica de la muralla imposa, pot ser-ne ben lluny.

— Viatges amb Heròdot, Ryszard Kapuscinski, Anagrama·Empúries, 2006, pàgina 60

Muralles de pedra, muralles físiques que ens condicionen el pensament i com veiem el món i la resta de la gent.

Muralles també internes, invisibles, que aixequem contra els altres, a favor dels nostres. Que ens constrenyen i ens fan petits i ens uniformitzen, i que moltes vegades ni les veiem ni en som conscients. La presó ideal.

En poques línies es defineix tan bé un dels mals grossos de la nostres societats, de la història del món.

“[…] failing to recognize that when one declares something to be inconceivable, that is a statement not about what is possible, but about what one’s mind can conceive.”

"Will it go nuclear? Graham Allison, Time Magazine, Jan 16-Jan 23 Issue, 2023"

Aquest és un punt clau i un error que tots, tard o d’hora, cometem en algun moment: que pensem que una cosa no pot passar no vol dir que no passi. És la teoria del cigne negre.

Pensar que una cosa és inconcebible és projectar els nostres desitjos sobre la realitat, sobre com voldriem que fos, no sobre com pot ser. Això només mostra les limitacions de la nostra imaginació, de la nostra adaptabilitat.

Vol dir que ens hem de preparar per qualsevol cosa possible? No, si no volem entrar en la paradoxa de minimitzar el risc.

Hem de tenir ment i mirada oberta, saber que el món i la vida ens poden sorprendre, i que poden passar coses que no ens agraden i no les volem, per preparar-nos (i, si no passen, millor). Tancar-nos en la inconcebilitat del que sigui, és tancar els ulls per no voler saber d’on et vindrà el clatellot.

I, mentrestant, hem de projectar o treballar també el que volem sobre allò que podem fer, el que està a les nostres mans. I gaudir del moment.

Combinar estoïcisme i epicureïsme.

Error.

Això no és així, però el rankisme i el voler ser-hi ens ha fet seguir (i no ens enganyem, la majoria encara hi és -o hi som, ni que sigui de passada- ) en les grans xarxes comercials, les que promocionen aquest comportament, alhora que et venen la moto de la conversa global, que la xarxa és com estar a la plaça xerrant, i no son això.

Les xarxes actuals son com estar a una plaça, si, però no amb una conversa, sinó en una plaça on hi ha un míting, on un parell o tres parlen i deixen anar idees simplificades, perquè enganxin a la gent, però poc elaborades i que no es poden discutir.

I no va d’això. A la plaça de veritat hi ha moltes converses, alhora, i només pots participar en unes quantes. I no passa res per no enterar-te de la resta, en el mateix moment. Les idees acabaran arribant… però hem caigut en la trampa de l’immediatisme, hem de saber-ho tot ara i donar la opinió ja.

Les idees simples del míting i la necessitat de dir la teva porten a una reacció immediata que no és assenyada, i això acaba esborrant la conversa per convertir-la en una remor d’assentiment o rebuig, en una massa poc conscient: cal una mica de temps, reposar les idees i pensar-hi, per aportar alguna cosa de valor o només per fer-se una idea pròpia.

Benvinguda sigui, doncs, la fragmentació de les converses, o la tornada a les converses més petites. I que aquesta fragmentació ens porti més intercanvi entre diferents maneres d’entendre la vida i la societat.

Lliçó tecnològica d’enguany: la xarxa, o te la fas tu, o te la fan.

Intentem tornar a la xarxa dels origens, i no tant per la tecnologia o les eines en si. L’entrada sorollosa i de trencadissa d’en Musk a Twitter a fet més evident que no podem deixar només en mans de criteris de tercers (digueu-li gent amb pasta o algorismes) com rebem la informació i quina informació rebem.

Però no ens quedem amb Twitter. Facebook, Instagram, els bots, els suposats diaris i canals d’informació d’esquerra i dreta, d’una banda i d’altra del front, ens haurien de posar els pèls de punta. Les fake news, les realitats alternatives, la cridòria, les possibilitats de generar imatges i veus que semblen reals i, sobretot el cap escrúpol de fer servir tot això, ens ha d’espantar.

I la facilitat de fer d’altaveu, d’eco de tot això, apretant un botó, sense gairebé ni pensar, en un acte reflex que s’aprofita de la nostra sorpresa, enuig i fàstic (en un contingut pensat per provocar-lo) o les ganes de ser tant guapus, xulos i guais com la resta, ens fan amplificar tot aquest soroll, tota aquesta desinformació, tota aquesta mentida.

Així que parem. Pensem. No som els retuits que acumulem, els seguidors que tenim o els likes que ens fan: som la conversa, el que aprenem, diem i intercanviem. I això no s’acumula, no es comptabilitza i es mostra. Es guarda dintre i no es veu fora, si no és a poc a poc, parlant.

Aquesta és, per mi, la lliçó: la xarxa som cada un de nosaltres, no la imatge comptabilitzada de les nostres reaccions i moviments. Això últim és, només, la visualització de la màquina que ens mira, la servitud voluntària de quina no ens adonem.

És una aposta per estar més a prop de la ciutadania, de fer arribar millor la informació i els missatges, que no esperar que la gent entri a la pàgina web vist com va el comportament de tots plegats, que ens hem acostumat a que ens portin la informació en comptes d’anar a buscar-la.

Però el que té una lògica des de la vessant comunicativa i de servei, en té una altra des de la vessant política de les mateixes administracions, de la pròpia manera de fer dels canals, de la “conversa” que s’hi pot generar i de la manera de fer dels propis canals:

• el missatge s’adapta al mitjà… però això no afecta al propi sentit del missatge, a allò que es vol dir?
• si el missatge es redueix, es transforma en un titular, en una imatge o en un vídeo curt, perdem informació d’allò que es vol explicar? Aleshores, no pot passar que no s’entengui tan bé com caldria la feina de l’administració?
• si la xarxa permet conversa, cal mantenir una conversa de tu a tu en segons quins termes? (no generalitzo, ull)
• si es pot parlar directament amb el/la responsable polític com a tal per una xarxa social, què fem amb els que segueixen el camí habitual, o l’establert? No és aprofitar-se una mica? I el/la responsable política, no pot perdre una mica de perspectiva si entre en converses molt concretes?

L’aiguabarreig anterior, però, son detalls de les converses, que de fet venen donades pel mitjà i com s’hi parla: així, amb la idea d’anar a buscar la gent allà on hi és, no estem fent presoneres les nostres administracions de canals privats que ens poden anar fer com volen, arribant a filtrar els missatges? No podria ser això un desavantatge, o un problema? (es pot argumentar que la premsa també té filtres, biaixos i colors… però son coneguts i generalistes, no un algorisme que et perfila a tu diferent de la persona del costat i de l’altra i de l’altra…)

Ara que es destapa i es parla més de tot el que implica la personalització dels missatges que ens arriben… ens podriem arribar a plantejar no ja que les administracions estiguin al Fedivers, allà on vulguin, sino que tinguin les seves pròpies instàncies, amb les seves regles, públiques i reconegudes, amb contingut accessible per tothom i amb una línia temporal única? No seria això un missatge també important per part dels i les responsables polítiques de com entenen la igualtat en la comunicació i de fer arribar els mateixos missatges a tothom?

Les maneres de fer-ho i implementar-ho son moltes (nodes per cada administracio, nodes agrupats, un sol node públic, federacions públiques, vés a saber!)… i per molt que sembli naïf, o innocent, perquè no probar-ho? (i si, els recursos tecnològics de les administracions van prou estressats, per més que sigui fàcil posar un servidor d’això o d’allò).

Fa temps (anys) es van establir intents de xarxes públiques per donar ja no wifi, si no correus ciutadans, o blogs per col·lectius… perquè no portar la veu (no dic conversa) de manera oberta a les AAPP també?

Vist així, que aquests serveis es plantegin ser interoperables entre ells és bastant poc probable.

És prou conegut l’exemple del correu electrònic, on diferents proveïdors ofereixen el mateix servei, i tu pots enviar i rebre correu de qualsevol altre proveïdor… Correcte, però no vàlid perquè els proveïdors de xarxes socials no ofereixen un servei estàndard, ofereixen la SEVA xarxa social, amb continguts i característiques diferents de les altres, i sense ganes d’interactuar-hi (per més que gairebé tothom estigui repetit a les mateixes, a grosso modo)

No obstant, no perdem res per demanar-ho: Tim Harford parla en un article de la interoperabilitat de Twitter amb altres serveis (Mastodon) i esmenta una proposta de Cory Doctorow per implementar aquesta interoperabilitat (en Doctorow parla de Facebook, que pel cas que ens ocupa, és igual de tancat).

La proposta, però, parla d’usar les mateixes paraules de pas, per així validar propietat i voluntat de compartir… i no soc jo ningú per corregir en Doctorow però, per entendre’ns, no ho veig clar:

• El compartir les mateixes claus en sistemes diferents és un error de seguretat brutal, un vector d’atac gegant.
• La proposta valida la preponderància del sistema privatiu (Twitter o Facebook) sobre el tercer que es vol federar i trenca la neutralitat (o igualtat) entre diferents nodes d’una mateixa xarxa.

Si els serveis propietaris volguessin, seria molt més fàcil: que implementin ActivityPub, com la resta de servidors, i llestos (sembla que ja hi ha serveis que ho volen fer -Tumblr-, encara que no tothom veu clar els motius).

Però no ho faran: la clau del seu negoci és mantenir els usuaris dins per perfilar-los i poder oferir-los publicitat, que és d’on viuen o volen viure. Quina gràcia té federar-se, per ells, amb servidors externs que no els donen dades d’usuaris tercers i a qui no poden ni vendre com producte ni oferir publicitat?

Em refereixo a la humil peça de software que ha d’anar web per web, plana per plana, recollint informació, indexant-la, arreglant-la i entenen-la per posar-la a disposició d’altres que després en faràn vés-a-saber quin ús.

Aquests herois anònims de la xarxa han d’enfrontar-se, ara i adés, a legions de programadors web amb poca idea o menys ganes, a suposades empreses expertes en la web que després fan planes que fa por veure-les, a continguts que no tenen cap tipus d’organització ni ordre, a planes sense cap jerarquia ni metadades o que contenen tones de pseudoscripts generats per programes d’edició (que no se us passi pel cap modificar aquests codis a mà!), trucs gràfics que es carreguen l’ordre de la informació o suposats efectes gràfics espectaculars que la segona vegada que visites la plana et posen dels nervis…

Ei, que si, que fer una plana web maca, intel·ligible, que comuniqui molt, no carregui el navegador i sigui moderna i actual (concepte eteri on els hi hagi) no és fàcil, d’acord. Però de veritat costa tant fer planes web que compleixin amb quatre estàndars? Estem parlant de titols, de metadades, de mantenir un ordre dintre de la jerarquia de continguts (h1, h2, etc.) o de posar els elements allà on toca. Fixeu-vos que ja no demanem el compliment d’una AA o que es pensi en SEO, això ja és de nivell super-guerrer, està clar.

Total, que sí, que ha de ser dur ser un motor de cerca.

Fa temps vaig deixar Facebook, després de veure que no m’aportava res, de passar per l’ai-que-perds-contactes i de veure que, en realitat, ni passava res ni m’he mirat en uns anys tot aquell contingut que em vaig baixar i que pensava que seria tan important.

I ara, amb tot això del Twitter, també em serveix per fer una parada.

També he obert un compte de Mastodon, i ho estic trobant interessant (molt, de fet): una manera de parlar (d’enfocar la conversa, en general) i de fer diferent.

En trec unes primeres lliçons:

• Les converses son molt de tu a tu, i això mola (descobrint comptes i gent interessant, si).
  • Per disseny, serà difícil construir uns altaveus tant potents com a Twitter.
  • El propi tamany dels servidors i la federació entre ells promouen més converses properes.
• Com es diu més d’una vegada, sembla un retorn al Twitter inicial, o a les maneres de xerrar i compartir de fa anys:
  • Potser és perquè arrenquem molts, ara, i potser només hi havia veterans i veteranes que mantenien les essències (i ho dic positivament). A veure si ara la resta si sabem mantenir-ho també.
• Segueixo trobant la manera de plantejar les converses diferent a les de Twitter: tendeixen a ser més planes, entre més gent. Fins i tot la manera de fer els tuts la trobo diferent de la de les piulades (el medi modula el missatge, parafrasejant McLuhan).
  • Encara que sigui una mica més de feina, em fa l’efecte que eś millor no fer crossposting entre les xarxes.
• M’agrada, i molt, la filosofia del compartir i respectar, aprendre l’etiqueta dels llocs: cada servidor té les seves regles, el seu moderador/a, els seus propis interessos i temes més comuns… és bona idea dedicar temps a llegir i buscar els llocs on més quadrem, segurament.
• És una porta d’entrada per moltes altres aplicacions alternatives (que molts desconeixíem!) i que segurament no tombaràn les comercials, però sempre va bé conèixer-les i usar-les.
• L’ús de les aplicacions del Fedivers ens podria ajudar a tenir millor converses, i a entendre’ns millor? A respectar i a no entrar en discussió si no és constructiva? Tant de bò.
• No ens entusiasmem… del tot: les persones som persones, amb els nostres defectes: a vegades es detecta cert aire de superioritat respecte al twitter, un això-es-el-que-està-bé-i-no-allà-que-criden-molt… i això serà el que fem que sigui nosaltres (algun comentari titllant algú altre d’intol·lerant -sense venir al cas- ja he vist… ), no el mitjà.

Em queda molt, molt per aprendre: navegar per una xarxa de converses federades, cadascuna amb el seu interès, saber etiquetar bé els comentaris per fer-los més fàcils de trobar o de agrupar converses similars, usar els autofiltres o, senzillament, parlar no per dir quelcom, sense més, sinó per entablir o entrar en una conversa.

Mentrestant, segueixo també amb el compte de Twitter, si… però me’l miro d’una altra manera, l’uso de manera més puntual, i he fet neteja de comptes que, ben mirat, no m’interessaven. Només per això ja és un guany.

Veurem com queda no ja Twiter-la-plataforma, sino el que a mi m’està ensenyant tot plegat.

S’ha parlat i es parlarà moltíssim de la compra de Twitter per part d’Elon Musk, del que suposa per la pròpia xarxa, dels plans que en té (o de si en té algun ), de les conseqüències per a la democràcia i per si empitjorarà el diàleg, si creixeran els trolls i l’extremisme, del creixement bestial que està havent en altres xarxes (sobretot els servidors federats de Mastodon ), de l’ego superlatiu d’en Musk, o de si hauria d’haver-hi un substitut -europeu- a Twitter (!).

Mentre tot això cou i arrenca, serà interessant veure què passa:

• Fugirà la gent en massa de twitter? Hi haurà un trasvassament de gent a altres xarxes?
• Serà sostingut el creixement i es mantindrà l’ús de Mastodon?
• Tornaran els anunciants?
• Serà un servei de pagament?
• Cap a on anirà Twitter?
• Creixerà el Fedivers?
• Tindràn raó els apocalíptics de Mastodon, que això serà flor d’un dia?

Més enllà de tot això, però, se’n treuen algunes coses:

• Som el producte: els anunciants es retiren. Més enllà de perquè, la cosa és que si inverteixen allà en publicitat molt segmentada és perquè el que Twitter ven és gent que llegeix els anuncis. Nosaltres. Ja ho sabíem, però queda encara més clar.
• Mastodon NO és Twitter: no és una xarxa centralitzada.
  • Son molts petits servidors que parlen i s’enten entre ells.
  • Cadascú té les seves regles.
  • Hi ha oferta, cal triar bé on vols estar.
  • Si no t’agrada, pots marxar a un altre i començar de nou.
  • És codi lliure i temps i cèntim d’algú que el dedica. Ajudem.
  • És conversa, no altaveu.
• Demonitzem Twitter, que és fàcil:
  • Els trolls, la propaganda abusiva i descontrolada, els algoritmes malvats, l’extrema dreta i l’extrema esquerra. Ahà. Que si, que hi és tot això.
  • No tenim criteri? No sabem llegir entre línies, parar i pensar? Deixem de seguir gent extremista, validem les notícies, parlem només amb qui volguem. Cuidem el nostre TL.
• Soroll vs temps, bombolla vs feina:
  • Twitter té un algorisme que ens fa suggerències, ens perfila i ens ven, de rebot, als anunciants. Pervers. Però còmode alhora trobar notícies similars a les que cliquem i llegim, o persones. I això fa créixer la bombolla i tancar-nos més (i cap a la radicalització, xino-xano).
  • Mastodon i altres no tenen l’algorisme. Pelat. Vés mirant el que es publica, local o federat, i tria qui vulguis. Moltes coses no ens interessaran, caldrà filtrar. Caldrà dedicar-hi temps, i posar criteri de qui diu coses que ens interessa, de amb qui volem parlar. Res és gratis.
• Té substitut Twitter?
  • És una pregunta pertinent? Jo crec que no. Twitter és Twitter, com son la resta de xarxes socials, pensades per mantenir-nos allà tant temps com sigui possible, amb algorismes que ens retenen i que, de retruc, tenen efectes poc recomanables per la societat i la democràcia, d’acord.
  • Twitter seguirà estant allà, i seguirà essent important. Massa cèntims, massa inversió de temps i d’esforç i és un altaveu massa important com per deixar-lo anar. Com altres xarxes socials.
  • La pregunta hauria de ser:
• És possible un altre tipus de diàleg a la xarxa?
  • Que vindria a ser si és possible un altre model de conversa, federada, plana, sense un nucli central i director, amb diferents veus i xarxes, i amb les mateixes possibilitats (teòriques de base) d’arribar a la resta.
  • Que vindria a ser també si estem disposats a invertir esforços en una manera més planera de parlar, pensant més el que diem, i no buscant el creixement en likes o similars, sino en allò que ens aporta la conversa i les idees.
  • Que vindria a ser que el model de conversa de Twitter no és el de Mastodon: a Twitter pots parlar de tu a tu, o escoltar els grans altaveus, que arriben a tothom, pel suport tecnològic de l’empresa que hi ha darrera. A Mastodon això és més complicat: qui donarà suport (econòmic i tècnic ), sense benefici econòmic, als servidors que suportin grans marques?

És un viatge interessant, que no tothom farà, i que potser no arribarà enlloc. Però el camí i pensar-hi ja és un guany.

Això a nivell d’arxiu o de guardar documents està molt bé, però a nivell de llegir el diari a la pantalla no és el més adeqüat, encara que tinguis una pantalla de moltes polzades (no cal intentar-ho en un mòbil, tableta o portàtil, millor).

Si estàs, a sobre, en un diari digital, no hi ha edició en pdf, per més que si que hi hagi portada o notícies del dia.

N’hi ha que encara que ens agrada condensar la idea del diari del dia (per allò de llegir reposat, sense la pressió de les novetats i el refresc continu) però no volem deixar-nos els ulls a la pantalla o no ho trobem còmode…

No seria possible crear (generar) una versio epub del diari, descarregable, estàtica (si, si, el diari del dia) i adaptable a les pantalles, fossin del mòbil o bé de tinta electrònica? Està clar que la maquetació no seria la mateixa que la del pdf, perquè son formats diferents.

Avantatges?

• La facilitat de lectura en un dispositu de tinta electrònica, per exemple.
• No haver de disposar de connexió continua.
• La idea d’unitat del diari, per una lectura més profunda (opinions, articles), ordenada per seccions, per exemple.
• Fugir de la novetat i l’actualitat continua, això ja ho té la versió en línia.

No ha de ser fàcil, perquè el pdf és un subproducte del procés de maquetació de la versió paper, mentre que el epub necessitaria d’una maquetació específica… però bé que es fa amb el format on-line, que és html, no?

No sé quin èxit pot tenir. Ni si seria realment útil, acostumats com estem a les coloraines i tot allò que ens crida l’atenció. Però seria un experiment interessant per digerir i entendre molt millor les notícies i el que passa al món, potser.

Tot això estava basat en la confiança i el respecte a les idees i al diàleg, en les ganes d’aprendre i de compartir, provinent de l’esperit friki i llibertari d’on sortien les primeres comunitats.

Semblava que s’obria un món nou, una frontera i unes possibilitats de llibertat noves: havien vingut les ZTA i les illes tortuga a la xarxa per quedar-se?

Després va començar a arribar la comercialització, els grans serveis on-line, les grans planes on tothom hi pot accedir gratuïtament… i, amb la massificació, va arribar tot tipus de públic, comunitats, interessos, maneres de fer i de parlar i mil coses més. La noosfera es va colonitzar, portant tot el que té de bò i de dolent una colonització.

Tothom s’ha abocat a la xarxa (serveis privats i públics) i la recollida, la compartició i l’exposició de la informació personal ha crescut de manera exponencial.

Amb aquest creixement hem perdut el control de les nostres dades: de les que som conscients que donem i de les que no som conscients que donem o que ens agafen, i s’ha perdut, en gran manera, l’anonimat (si, hi ha Tor, i serveis comercials que respecten la privacitat, i els modes incògnit dels navegadors i més coses, però la web actual es basa en el rastreig de les dades per perfilar la publicitat… i de passada deixar un fil d’ariadna per on passem).

I ara arriba la web3, que ens promet el retorn al control de les nostres dades, saber en quin moment donem què a quí, i essent nosaltres qui les gestionem, no tercers serveis, siguin públics o privats… cosa que, conceptualment, és bona sense entrar en tecnicismes de blockchains, ni contractes inteligents, ni res d’això.

Però la web3 no tornarà a ser la web1.

Tornarem a tenir el control de les nostres dades (o podrem intentar recuperar-lo, part d’ell), però el que ja no tindrem mai serà l’anonimat. Les dades que controlem i que cedim a tercers seran les mínimes, però indicaran molt bé qui som. Serem nosaltres tal i com so a la vida real, i no una projecció del que voldriem ser.

Tampoc ens hem de posar nostàlgics.

Com a la vida real, el que en un moment semblava possible després ha mostrat que té un costat fosc, que és més complex del que pensàvem, i que els ideals estan bé al món de les idees, però que la realitat té molts matisos i sempre hi ha qui se n’aprofita…

Com a la vida real, estarà bé guardar aquella primera versió en el record, sense intentar distorsionar-la gaire, i veure com ens ha portat aquí i com aquella idea inicial ens pot servir per millorar el present.

Tot i que descentralitzada com la primera versió de la web, aquesta tercera versió que es proposa i que sembla que va venint, comparteix concepcions similars, en una mena de retorn als orígens:

• el parlar d’usuari a usuari
• el controlar les pròpies dades i no ser clients que paguen en dades
• la gestió de la nostra identitat com nosaltres volguem (tot i que això també ha canviat)

Tecnològica i socialment, però, no s’assembla en gairebé res. Hem passat de:

• una xarxa on et connectaves de manera interrompuda a una connexió permanent
• uns dispositius que demanaven uns mínims coneixements tecnològics a uns dispositius universals, pensats per tothom
• uns serveis pels quals havies de pagar (portals associats a proveïdor, moltes vegades) a uns serveis suposadament gratuïts (econòmicament pagats en dades i privacitat)
• una concepció garantista de la privacitat (tant per concepció del serveis com per filosofia dels usuaris) a una concepció suposadament privada, però no realment exposem a cada moment tot el que fem i som perfectament identificables i perfilables.
• deixar el mínim de rastre a la xarxa a deixar un rastre permanent (i amb molt poques possibilitats d’esborrar-lo o minimitzar-lo per part nostra, si no estas molt concienciat)

Tot aquest camí s’ha fet perquè entra la web1.0 i la futura web3.0 hi ha la web2.0, dominada per grans empreses que ofereixen serveis a canvi de les nostres dades (molt bons serveis, moltes vegades) i que, en una volta de 180 graus, ens han fet tornar de la informàtica personal (els PC, on vam arribar “alliberant-nos” de la tiranía dels mainframes als centres de càlcul) a l’era del núvol, on hi accedim des dels nostres petits dispositius de butxaca de nou cap a centres de dades centralitzats.

Som on érem, però amb un camí recorregut que no ens ha fet aprendre valorar les nostres dates tant com valen, i protegir-les tant com valen.

Mentrestant, el núvol, i els serveis al núvol, que ens donen comoditat però que alhora ens lliguen encara més al proveïdor del servei (i ara gestor de les nostres dades ), creixen cada vegada més, i ara ens trobem el metavers, un lligam molt més fort entre el món digital i el físic…

Per la part que ens ocupa, sembla que serà una lluita entre grans empreses, per tenir la seva part del pastís… una lluita de la que podríem sortir nosaltres guanyant (segur?) en anar d’un servei a l’altre… fins que et trobes que Meta (Facebook) i Microsoft s’alien per oferir millors serveis, una millor “experiència”.

Però serà així?

No dubto que els productes poden ser molt bons, i que segurament tindràn molts avantages… però el resultat final serà el creixement del jardí vallat de les grans empreses, i possibilitats encara majors de control i perfilat de les nostres dades, accions, connexions, etc. Sumem-hi les possibilitats d’anàlisi automatitzat de dades que creixen exponencialment amb ML i IA (per més que alliberin algoritmes i obrin APIs) i la cosa pinta xunga.

Mentrestant, en una altra direcció, es pretén que la web3.0 ens permeti controlar les nostres dades, permetre a qui les donem i a qui no, donant només allò que cal per l’acció que calgui, res més.

Semblarien camins diferents, que no s’han de trobar, semblaria que la web3.0 ha de minar el terreny de la web2.0, treure’ls poder i donar-nos-el a nosaltres, a la ciutadania.

Potser.

Potser en alguns terrenys si, i farà que no haguem de donar segons quines dades per segons quins tràmits i obrirà noves possibilitats, que molts encara no imaginem.

Però tampoc no és, per res, incompatible: segurament podem controlar les nostres dades privades (DNI, núm. de compte, títols d’estudi, de propietat, etc.) mentre seguim essent perfilats i controlats per les grans empreses.

Si és així, la web3.0 no serà res més que una operació aritmètica: serà la web2.0(+1)

Esperem que no. Venen temps interessants per aquí també.

La nostra societat global està suportada per estructures molt centralitzades i alhora sensibles: línies elèctriques, abastiments d’aigua, pantans, centres d’energia (carbó, petroli, atòmica), punts de logística concentrada, cables submarins, centres de dades…

Si ja hem patit (hauriem de patir, de fet, encara) amb els combats prop de Zaporijia, ara els cada vegada més segurs sabotatges als gasoductes NordStream 1 i 2 encara ens ho haurien de deixar més clar, i els espionatges via el programa Prisma amb la connivència de grans empreses, els intents de punxar cables submarins o fins i tot les trencades accidentals de fibra, fan que tot plegat sigui molt més fràgil del que sembla.

I si és fràgil, és fàcilment atacable, i sembla que n’hi ha que no tenen escrúpols.

Què passaria, si s’ataquen centres de dades, per més redundats que estiguin, si passen a ser objectius militars? Deixaria molt tocada no ja la societat (adéu twitter, netflix, amazons i demés), si no que afectaria capacitats de resposta i logística de manera bastant ampla, tenint en compte la tendència creixent de l’externalització de serveis i l’ús del cloud, que toca de peus a terra als centres de dades.

Segurament l’Esquema Nacional de Seguretat això ho contempla, i a nivell de defensa europeu també es té en compte… però els nous tipus de guerra híbrida que s’estan veient al front d’Ucraína i tot al voltant del conflicte fan que de sobte tot és torni més volàtil.

Últim article dels tres sobre el canvi del blog…

Després de decidir que migro el blog a un nou CMS i de fer efectiu el canvi, he aprofitat per posar una mica d’ordre per tenir tot un conjunt d’articles una mica més estructurats i amb més visió de conjunt, útil si un vol trobar ràpid relacions o temes ja tractats:

• Ordenar i arreglar etiquetes.
• Ordenar i arreglar categories.
• Arreglar els enllaços entre articles.
• Canviar la data dels fitxers per reflectir la data de creació de l’article.

Tot això ho podria haver fet amb WordPress, segurament, però treballar amb fitxers m’ha permès fer-ho de manera massiva en molts casos, estalviant temps (usant eines dels propis editors - Kate, en aquest cas).

Els dos primers punts no tenen gaire secret, és bàsicament feina manual de repassar tags i categories i anar fent petits canvis o eliminar coses sense sentit.

Els dos següents, els enllaços i la data de creació, tenen més interès, crec.

Enllaços i mapa d’articles

Arrel del comentari d’un amic sobre la possibilitat de fer un mapa de relacions entre els articles, finalmente he optat per fer enllaçar-los coincidint amb l’estructura dels fitxers dels articles.

Així, amb una estructura de fitxers com

content
	+--blog
	 +--article-1.md
	 +--article-2.md

els enllaços els posaré com

[article 1](/../article-1)
[article 2](/../article-2)

i alhora la URL corresponent seria

http://www.manelguerra.com/blog/article-1/
http://www.manelguerra.com/blog/article-2/

és a dir, faig servir la URI de l’article sense la barra final.

Aquesta codificació facilita la redacció de l’enllaç i una futura migració de carpetes, per exemple, en ser relativa.

La part més positiva és quan ens centrem en el contingut i passo d’usar Kate a usar Obsidian, un editor de markdown molt còmode i potent.

Anant a la part del graf de la carpeta (vault) on treballem, i definint com a filtre ../, ens trobem que el graf ens dóna de manera gràfica les relacions entre articles, sense els links externs ni imatges ni res! Interessantíssim per explorar com es repeteix una idea, o amb què s’ajunta… francament, no sé encara quin ús en faré, però és molt potent!

Reflectir la data de l’article al fitxer

L’altre punt és més una capsigranyada que no pas una altra cosa, no té cap utilitat real (bé, potser si: Hugo construeix el RSS a partir de la data de modificació, si modifico ara tots els fitxers quan publiqui aquest article s’inclourien tots com nous al feed del blog!)

Senzillament volia això: que els fitxers tinguessin la data de redacció del post, que consta a l’etiqueta date: de la capçalera de l’article.

Ho podria fer a mà, usant la comanda touch de linux, i copiant l’string de la data, per exemple així:

touch --date=Sat, 05 Nov 2011 15:30:56 +0000 a-cremallengua.md

Però fer això pels 670 articles acumulats és molta feina.

Investigant una mica i aplicant la màgia del bash i de linux, finalment ho he aconseguit fer amb aquesta comanda:

grep ^date: *.md | sed 's/:date:/_/' | sed -E 's/(.*\_) (.*)/touch --date="\2\" \1/g' | sed 's/_$//g' | bash

Explicació (obviable excepte pels i les més tekkies):

• grep ^date: *.md amb grep cerco la línia que comença (^) amb “date:” a tots els fitxers acabats en md
• sed 's/:date:/_/' passo el conjunt del resultat (totes les línies) per pipe a sed, que la substitueix per “_” (que faré servir de caràcter de cerca, per separar el nom del fitxer i la data en la següent comanda)
• sed -E 's/(.*\_) (.*)/touch --date="\2\" \1/g' passo el resultat a sed i invertint l’ordre dels dos strings resultants, afegint text (“touch –date…)
• sed 's/_$//g' passo això de nou a sed per extreure el “_” al final de la línia ($). Aqui ja tinc un conjunt de 670 ordres touch per canviar la data
• bash i passo tot això a bash, que ho executa des del pipe on ho ha rebut.

Ara sí, ara ja tinc tot el contingut afinat, posat al dia, ordenat i amb les dates que haguéssin tingut els fitxers (antiguitat) d’haver-ho fet en text des del primer dia. L’històric en local i en text, de fàcil emmagatzematge en temps i espai.

Ara, com deia fa uns dies, a centrar-se en el contingut.

Els passos, a grans trets, han estat aquests:

1. Exportar el contingut de WordPress
2. Passar la exportació a fitxers Markdown
3. Desplegar Hugo
4. Generar el contingut i detalls finals
5. Publicació i notificacions

A continuació explico amb més detall els passos.

1. Exportar el contingut de WordPress

Hi ha diferents opcions per importar a Hugo el contingut des de WordPress, de manera senzilla, i que incorporen tot el contingut del blog:

• Articles
• Comentaris
• Categories
• Etiquetes

Jo m’he basat en un parell d’articles per fer-me una idea:

• https://samaxes.com/2016/02/static-site-from-wordpress-to-hugo/
• https://ma.ttias.be/step-by-step-guide-migrating-wordpress-to-hugo/

De les diferents maneres, en vaig provar dues:

1. WordPress to Hugo Exporter: teòricament la opció més ràpida, ja que genera directament tot el contingut en fitxers Markdown i YAML.
2. Exportació de WordPress a XML: Una utilitat pròpia de WordPress que genera un fitxer XML amb tot el contingut de la base de dades de Wordpress. Requereix la conversió posterior de tot l’XML a fitxers Markdown.

Sens dubte, la opció més ràpida semblava la primera, i és la que vaig provar, però no em va funcionar bé: vaig instal·lar el plugin tal i com diuen les instruccions, però al moment de generar els fitxers, semblava quedar-se penjat. Vaig buscar documentació sobre el problema i no vaig poder-ho solucionar.

Així que finalment vaig utilitzar la opció nadiua de WordPress i vaig generar un fitxer XML d’uns quants megabytes al servidor, que vaig descarregar (ftp) al meu disc local.

Neteja de codificacions antigues

Una vegada tinc l’XML, el reviso i veig que tinc caràcters estranys deguts a migracions antigues de versions de WP que no han fet bé la conversió de jocs de caràcter. Amb un editor de text simple qualsevol (gedit, kate o altre) em dedico pacientment a substituir allò que no està bé.

No deixa de ser un avantatge: si ho hagués tingut distribuit en diferents fitxers ja tot no hagués estat tan fàcil la substitució.

Acabats aquests passos, disposo de tot el contingut del blog en un sol fitxer XML en UTF-8.

2. Passar la exportació a fitxers Markdown

Per generar els fitxers Markdown amb el contingut del blog usaré Blogger to Markdown que, a banda del que el seu nom diu, també serveix per Wordpress. El que fa és generar un conjunt de fitxers, un per article, amb totes el contingut i les metadades de l’article, i els comentaris si es vol.

blog2md és una aplicació Node.js, així que cal primer instal·lar aquest motor de JavaScript i veure una mica com va. No va malament tenir alguna noció de JavaScript per tasques posteriors.

blog2md permet generar els articles amb els comentaris inclosos o en un fitxer apart (nom-article-comments.md). Jo he preferit mantenir-ho tot junt, per mantenir la unicitat del blog.

Conversió dels articles a Markdown

Els passos van ser:

1. Si no el teinu instal·lat, instal·lar Node.js
2. Descarregar blog2md de GitHub en el directori que volgueu (aconsellable crear-ne un a propòsit) i executar npm install per descarregar dependències
3. Comprovar que funciona bé l’aplicació, obrint un terminal a la carpeta on l’heu descarregat i executant node index.js (la documentació de blog2md al propi github és prou entenedora!) Si és queixa, és que funciona
4. Copiar el fitxer XML amb l’export de WordPress a la carpeta on teniu blog2md i crear un directori on es guardaran els fitxers (exemple: ./posts)
5. Executar node index.js w fitxer_export_wp.xml posts. Això genera tot el conjunt de fitxers en markdown del post, fitxers que ja es podrien usar per crear el blog en Hugo.

Però queden alguns passos per poder tenir bé tot el contingut: falta els comentaris, i blog2md no exporta bé els comentaris en el mateix fitxer del post, fa un trencament de l’estructura de la informació que fa que no es vegin bé els documents. Anem per passos

Incloure els comentaris als articles

1. Executar node index.js w fitxer_export_wp.xml posts m

En el meu cas, jo tenia comentaris i alguns articles amb HTML inclòs dintre, així que tal i com diu la documentació vaig executar node index.js w fitxer_export_wp.xml posts m paragraph-fix

Tot i així, no m’acabaven de quadrar els comentaris dins del blog, així que vaig fer una petita modificació del fitxer node.js original:

A partir de la línia 15 vaig incloure:

var moment = require('moment');
var showDebug = true;
var wpCreateAlias = true;
var wpURLOriginAlias = "http://blog.manelguerra.com"; //in case you want to mantain redirects from older or different URL
var postSlug = "/blog" // assumed "/post" by default;

i de la línia 106 a la 187:

// console.log(posts)
console.log(`Post count: ${posts.length}`);

var title = '';
var content = '';
var catList = [];
var tags = [];
var draft = false;
var published = '';
var comments = [];
var fname = '';
var markdown = '';
var fileContent = '';
var fileHeader = '';
var postMaps = {};

posts.forEach(function(post){
    var postMap = {};

    title = post.title[0].trim();

    title = title.replace(/'/g, "\\\'");
    title = title.replace(/"/g, "\\\"");

    draft = post["wp:status"] == "draft"
    published = post.pubDate;
    comments = post['wp:comment'];
    fname = sanitize(decodeURI(post["wp:post_name"][0])) || post["wp:post_id"];
    markdown = '';

    console.log(`\n-----------\ntitle: '${title}'`);
    console.log(`published: '${published}'`);

    if (comments & showDebug){
        console.log(`comments: '${comments.length}'`);
    }

    catList = [];
    tags = [];

    var categories = post.category;
    var catString = '';
    var tagString = '';

    if (categories && categories.length){
        categories.forEach(function (category){
            if (category['$'].domain == 'post_tag') {
                tags.push(category['_']);
            } else {
                catList.push(category['_']);
            }
        });

        tagString = 'tags: [\"' + tags.join("\", \"") + "\"]";
        catString = 'categories: [\"' + catList.join("\", \"") + "\"]";
    }

    var wpAlias = post.link[0].trim();

    if (wpCreateAlias) {
        console.log(wpAlias);
        wpAlias = 'alias:\n  - ' + postSlug + wpAlias.replace(wpURLOriginAlias,'')
        console.log(wpAlias);
    }

    var pmap = {fname:'', comments:[]};
    pmap.fname = outputDir+'/'+fname+'-comments.md';

    fname = outputDir+'/'+fname+'.md';
    pmap.postName = fname;
    if (showDebug) console.log(`fname: '${fname}'`);

    if (post["content:encoded"]){
        // console.log('content available');
        var postContent = post["content:encoded"].toString();
        //if (applyParagraphFix && !/<p>/i.test(postContent)) {
            postContent = '<p>' + postContent.replace(/(\r?\n){2}/g, '</p>\n\n<p>') + '</p>';
        //}
        content = '<div>'+postContent+'</div>'; //to resolve error if plain text returned
        markdown = tds.turndown(content);
        //console.log(markdown);

        fileHeader = `---\ntitle: "${title}"\ndate: ${published}\ndraft: ${draft}\n${catString}\n${tagString}\n${wpAlias}\n---\n`;
        fileContent = `${fileHeader}\n${markdown}`;
        pmap.header = `${fileHeader}\n`;

        writeToFile(fname, fileContent);

    }
/* resta de linies */
}

Em queda pendent passar l’issue a github, però mentrestant ho deixo aquí documentat.

Aplicant aquests canvis, jo vaig aconseguir la generació en MarkDown de tot allò que tenia al blog, incloent tots els comentaris i referències.

Serrells finals: links, imatges

Tot i així, s’han de fer alguns treballs manuals finals:

• Enllaços entre articles: la importació deixa els enllaços originals que hi havia al blog, si s’està canviant d’adreça, com és el meu cas, caldrà buscar les adreces antigues a tots els articles i canviar-les per les noves per mantenir la navegació.
• Imatges: si son del propi blog, cal descarregar-les (la part de mèdia del WP) i deixar-les a la carpeta /static/img de Hugo (veure secció següent), i canviar també les adreces a cada article on siguin.
  • Hugo permet centrar les imatges afegint #center al final de l’adreça.
  • En format Markdown: ![Títol de la imatge](/img/nom_imatge.png#center ))

3. Desplegar Hugo

Hugo té una documentació d’instal·lació molt bona, i també m’ha anat molt bé l’article de Flavio Copes per crear un primer blog amb Hugo.

Per no repetir el que altres expliquen millor, mireu els links que indico per instal·lar Hugo i després usar-lo: per una primera aproximació, és més que suficient. La part important és l’estructura de carpetes d’Hugo i, sobretot, allà on posarem el contingut del blog.

L’estructura que tindreu serà similar a aquesta:

manel@circe:~/paginaweb$ ls -li
total 48
14811744 drwxr-xr-x  2 usuari usuari 4096 29 de juny  22:24 archetypes
14026746 -rw-r--r--  1 usuari usuari 1562 29 de juny  23:02 config_minimal.toml
14026741 -rw-r--r--  1 usuari usuari 4536  4 de set.  16:52 config.yml
14811184 drwxr-xr-x  3 usuari usuari 4096  3 de set.  00:03 content
14811747 drwxr-xr-x  2 usuari usuari 4096 29 de juny  22:24 data
14811174 drwxr-xr-x  3 usuari usuari 4096  6 de jul.  18:27 layouts
14158263 drwxr-xr-x 10 usuari usuari 4096  4 de set.  16:59 public
14811807 drwxr-xr-x  3 usuari usuari 4096 29 de juny  22:24 resources
14811746 drwxr-xr-x  3 usuari usuari 4096  2 de set.  22:20 static
14811748 drwxr-xr-x  3 usuari usuari 4096 21 de jul.  18:49 themes

A la carpeta content és on hi ha el que realment ens interessa: tot el cos de les planes i articles de la web (Hugo genera planes, les que siguin, no només blogs) en fitxers de format MarkDown. En aquesta carpeta és on s’ha de deixar tot el contingut que teniu a la carpeta posts de l’apartat 2.

Triar un tema

Hi ha temes per avorrir-se buscant. Si no us agrada el que té per defecte, busqueu-ne un que us agradi i desplegueu-lo.

És tan senzill com descomprimir el zip del tema a la carpeta themes de l’estructura anterior, i indicar al fitxer de configuració quin és el tema:

baseURL: "http://www.manelguerra.com/"
title: Manel Guerra
paginate: 7
theme: PaperMod

Jo he utilitzat i particularitzat el tema PaperMod d’Aditya Telange.

4. Generar el contingut i detalls finals

Obriu un terminal a la carpeta on tingueu Hugo desplegat, i arrenqueu el servidor on-linies

manel@circe:~/paginaweb$ hugo server

i aneu amb el navegador a la URL localhost:1313

Per generar les planes html definitives, només cal fer anar

manel@circe:~/paginaweb$ hugo

i a la carpeta public hi tindrem tot el codi html per pujar.

A partir d’aquí, cal familiaritzar-se amb el tema i les característiques d’Hugo per fer la pàgina al gust propi.

5. Publicació i notificacions

De cara a la publicació, en molts llocs es parla d’usar gihub pages i sincronitzar en línia per publicar automàticament, d’altres usen rsync… Fer-ho així et permet automatitzar la publicació, posant dates de publicació al post, de manera que quan arribi la data, el cron munti directament el site de nou i el publiqui automàticament.

Jo de moment, donada el poc que canvio, ho faré manualment, amb ftp, i potser més endavant automatitzo amb rsync. Ara mateix, però, no vull complicar-me la vida ni renunciar a usar el hosting que tinc, però usar github i aprofitar els seus avantatges em crida.

En quant a notificacions a xarxes socials, WordPress tenia plugins per Twitter, Facebook, Telegram, qualsevol cosa. Hugo no ho té (o jo encara no ho he trobat).

Jo aprofito IFTTT i hi he definit un parell d’applets que llegeixen el RSS i publiquen les novetats tant al meu twitter com al canal de Telegram del blog.

I això és tot. Ara toca centrar-se en el contingut a publicar i gaudir de l’eina!

Faig canvis al blog:

• La URL canvia de http://blog.manelguerra.com a http://www.manelguerra.com/blog
  • Passo tots els continguts i comenaris al nou lloc.
  • El nom no el canvio: fa massa anys que arrossego el mateix (“Quasi un bloc”) i m’hi trobo com a casa, canviar el nom seria com fer un blog nou.
• La URL dels feeds també canvia d’adreça, apunteu a http://www.manelguerra.com/blog/index.xml
• Tancaré el canal QuasiUnBloc de Telegram.

Més enllà d’un moviment de URL és, sobretot, un canvi tecnològic que ve donat pel canvi en la manera d’entendre’l i d’usar-lo:

• Anys ençà els comentaris, retropings, fer comunitat (ai, les Formigues Elèctriques) i parlar i aprendre era el que ens movia. En aquest sentit, Wordpress ha estat una eina fàcil de fer anar, segura, còmode i que tenia tot allò necessari pel que volíem…
• Amb el pas del temps i l’evolució de la xarxa, ja fa anys que gairebé no hi ha comentaris ni retropings i les comunitats s’han mogut a les xarxes socials i de missatgeria
• Acumulo també un corpus d’escrits en una base de dades que fan de mal guardar i pitjor evolucionar, per no parlar de l’spam via comentaris i el creixement de l’eina (qui vol un autobús quan amb una bici va perfecte?)

Vist això, Wordpress em dona ara unes possibilitats que no uso i unes feines de gestió i de seguretat que tampoc necessito pel que faig… La idea és centrar-me en el text que escric, donat que la resta ja no hi és.

Per tant, canvio l’eina: usaré un generador de llocs estàtic (Hugo), guardaré i escriuré els posts en fitxers plans (en format Markdown) i publicaré de manera més senzilla, i transformo el blog en una extensió de la plana web, no una adreça a banda (no crec que guanyi gaire pagerank, tampoc, amb el canvi).

Per si a algú li interessa, en un post posterior intentaré detallar el procés d’exportació, adequació i arranjament de posts, adreces, imatges i comentaris, aprofitant per documentar (si, allò que als informàtics de vegades ens costa de fer).

Seguim!

Modificació 2/9/2022: No tanco el canal de Telegram

No és només l’efecte illa de calor, el formigó que ens foragita, el de vegades desastrós urbanisme que no facilita la vida o l’alienació de l’entorn.

Hem construït les ciutats modernes d’esquena al terreny, no ja al territori que l’envolta, si no al terreny on son. Hem aïllat amb ciment, totxos i asfalt unes superfícies immenses, on ja podem parlar de percentuals d’un dígit sobre el territori total del país (un 2.5% d’Espanya al 2017), deixant només forats microscòpics (els arbres urbans i els escocells) i petites superfícies (algunes places toves, alguns parcs), com a testimonis del que hi havia abans.

Superposem sobre el terreny la nostra capa de civilització (si, abans també s’empedraven carrers -allà on es feia-, però l’empedrat és permeable, mireu les herbes entre les pedres): asfaltem, posem panot, fem places dures… i de sobte allà ja no creix res: quan plou l’aigua no arriba a la terra, les fulles no es desfan i no hi ha animals que hi puguin viure, per minúsculs que siguin.

Tot es torna una terra erma, remenada, sense res, i nosaltres entrem en una competició amb els elements per canalitzar l’aigua de pluja, que de vegades s’escola i fa forats o enfonsa el carrer, trenquem rieres i canals subterranis i hem de regar artificialment qualsevol cosa que plantem, perquè l’escocell no dóna gaire de si i amb la temperatura, per fugir del propi calor que generem per irradiació dels materials que emprem.

Potser que, en comptes d’anar-hi en contra, ens aliem amb la natura, l’ajudem: sabem que els arbres ajuden a baixar la temperatura, posem-ne més. Renaturalitzem els escocells, fem-los més grans, tractem amb d’altres tipus de paviments a voreres i calçades, permetem que l’aigua de pluja hi passi millor i regui l’arbre, que creixin d’altres plantes: hem de deixar enrere la idea d’una natura urbana i dominada, i el concepte de males herbes. Uns carrers més permeables facilitaran la gestió de l’aigua i els xàfecs grossos, reflectiran menys sol i potser donaran més frescor. Tots sabem que quan passem al costat d’un parc urbà s’està més fresc (no parlo ni d’entrar-hi).

A la meva ciutat m’he fixat en que hi ha alguns arbres plantats de nou on deixen que creixin les herbes, per comparació amb els del costat, amb escocells “nets”, sense herbes… però amb una terra compacte i sense res. Fixeu-vos-hi: no son males herbes, és un trosset de natura. No sé si és coincidència, o bé proves que s’estant fent. M’inclino per la segona opció.

No és fàcil, és clar: si ha de ser, serà un canvi gradual, i s’han de resoldre tant aspectes tècnics com de mobilitat i adaptabilitat (ull amb crosses, persones amb mobilitat reduïda), però cal anar en aquesta direcció. L’altra direcció, treballar amb força bruta i energia per generar fred (aire condicionat) o tancar-nos a casa quan faci calor, no ens porta enlloc.

Cal convertir les ciutats desert en ciutats vives.

Encara s’està construint, i no hi ha res definit. Pals de cec d’empreses i governs, i milions i milions invertits en endur-se l’aigua cap al molí propi, propaganda i molt de fum, intents de posar-se a la capçalera de no sabem encara què, de no perdre no sabem quin tren.

Si sabem, però, un parell de coses:

1. El metavers no serà obert.

La internet inicial es va definir a partir d’universitats i institucions públiques, amb la idea de compartir coneixement i amb estàndards oberts, el que ens ha permès arribar on som ara, en ús i penetració, en desenvolupament i en aprofitament, malgrat la conversió d’un suposat territori lliure inexplorat en un conjunt de jardins tancats, que donen serveis “gratuits”.

El metavers no serà això. El metavers l’estan definint les empreses en el seu benefici propi, i serà una lluita de gegants per imposar-se uns sobre els altres. I, sobretot, no es farà sobre uns estàndards, oberts. És clar que hi haurà APIs per tal de poder-se connectar, i enviar dades i recuperar-ne algunes altres, però una cosa serà oferir connectivitat i una altra és basar-se en estàndards oberts.

Si del que es tracta és d’obtenir més beneficis, de saber més de nosaltres, les APIs no son eines només de connexió: son eines d’entrada de dades: de les que enviem, i de les metadades que es recopilin de les peticions de dades que fem (quines son les dades més demanades? Qui les demana? Quin perfil té?)

2. El metavers serà una extensió de l’economia extractiva

Les empreses millor posicionades per construir-lo son les tecnològiques, les que millor ens coneixen i les que més dades tenen de nosaltres. Però ara mateix només tenen dades detallades del nostre moviment i interessos al ciberespai, i molt limitats al món real. Però que passarà quan també tinguin coneixement del món físic que ens rodeja? Estarem totalment perfilats, i la matriu de dades sobre nosaltres serà gairebé total. L’adquisició de Roomba per part d’Amazon no és casual, és el lligam perfecte entre el món digital i el món físic.

Ja no només sabran que fem, llegim, diem, busquem i comprem, sabran també què tenim i com ho tenim. I segons com tinguem la casa, com sigui de gran, com la tinguem ordenada o el que tinguem pel terra, sabran més com som i ens oferiran coses encara més “necessàries” per nosaltres.

La clau no és que el metavers no sigui útil, i que no aporti beneficis. Els aportarà, segur, i la connectivitat de tot plegat pot tenir immensos beneficis a nivell social, sanitari, informatiu i d’altres. Però si el metavers es construeix a partir d’eines privades i d’interessos privats, sense regulació pública i sense garanties de l’ús de les dades obtingudes (i les empreses més ben posicionades per construir-lo són americanes i xineses)… bé, serà sobretat una eina més d’extracció de les nostres dades, si seguim amb el concepte d’economia que tenim ara mateix.

Tirant de conceptes “frikis”, tant de bò el metavers acabi essent la connexió entre el món real i la noosfera, i no acabi tancant la matriu.

Però el missatge del Capità Enciam ja no serveix, els reptes son massa grans.

Hem de seguir fent tot el que podem i estigui al nostre abast en el dia a dia: separar, reciclar, no consumir, comprar a doll i no ultra-envasat, caminar i usar transport públic, vigilar amb aigua, llum, calefacció… .

Tots aquests petits gestos son necessaris, però no suficients. No podem seguir plantant arbres i tancant l’aixeta de casa només. Cal millorar els boscos i l’entorn rural, cal tancar els pous punxats il·legalment, replantejar el model urbanístic i de país, el transport i com vivim, consumim i ens movem, cal veure perquè es cremen els boscos, es sequen els rius i s’omplen piscines i regadius allà on es forçar-ho a l’extrem. Som capaços de forçar, temporalment, el món, fer que creixin verdures al desert i prendre un cafè en una terrassa oberta i calefactada a l’hivern. Ho podem fer. Però és bo? És sostenible. Sabem que no.

O canviem la nostra societat, els valors de la nostra societat, o anem pendent avall sense remei. No sé quines mesures caldrien, però el que si que cal és voluntat real de parar això, sabent que no veurem directament els canvis, perquè ha estat coent-se tot a foc lent durant molts anys, i som de vista i temps curts, i esperit de sacrifici i renúncia a algunes de les comoditats (comoditats, no necessitats) que tenim.

No sóc gaire optimista de com anirà (no de veure resultats, sinó de veure’ns capaços de canviar), però no per això cal deixar de creure i fer, de reduir la petjada.

Una fórmula com una altra qualsevol per una ciència inexacta i plena de variables i errors.

Els presoners del mite de la caverna de Plató no són conscients del món real que els envolta, viuen només pendents de les ombres que altres els projecten, confonent imatge amb realitat: l’al·legoria de Plató ens dibuixa persones presoneres de les imatges, i de les percepciones (subjectives) que tenen d’elles, imatges que son fetes a base d’ombres projectades per altres persones.

L’explicació clàssica ens relaciona el mite amb el món de les idees i l’assoliment del coneixement, l’esforç i la llibertat associada.

Però i si ho portem al nostre món, sobresaturat d’informació?

• Serien les ombres projectades per altres les diferents bombolles informatives on vivim?
• Serien les persones que mouen les ombres els algoritmes que decideixen què veiem?
• Seríem nosaltres els presoners que ens pensem que tenim el coneixement i ens fa por allò conegut?
• Serien les nostres percepcions de les ombres la nostra sensació d’informació?

En el mite, a més, els presoners estan encadenats, no es poden moure; en el mite modern, el tecnològic infoxicat, encara tenim la possibilitat de moure’ns, fins a cert punt, per poder projectar també ombres que s’ajustin a allò que veiem, perquè nosaltres projectem també les imatges que volem. Imagineu que tenim no només un foc a la caverna, si no diversos, que fan diferents ombres, i podem fer diferents ombres de nosaltres mateixos, adaptades a cada foc, ombres que els altres presoners també tindran en compte alhora per adaptar-se i imitar-les.

Sembla, prou sovint, que no només som presoners sense saber-ho, si no que hi participem gustosament. El mite de la caverna amb realitat augmentada.

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà.

Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història…

Tornant a la Guerra dels Trenta Anys, la primera ja va redibuixar les fronteres d’Europa, a còpia de molts morts i destrucció, la segona va tornar a dibuixar no només les d’Europa sinó les del món (independències posteriors, adéu als poders colonials) encara amb més morts i destrucció. Si aquesta fos la tercera, què passarà? Ens hauria d’espantar una mica pensar-ho.

(1) La Segona Guerra dels Trenta Anys, segons alguns, serien les dues guerres mundials, ocorregudes en un període aproximat de 30 anys.

Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països.

Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara. Però molta de la ciència, de l’enginyeria, del coneixement i dels mitjans ha estat de les grans empreses que executaven els contractes, sigui a Europa, Estats Units, la Xina o Rússia, conglomerats privat-públics.

I si ja fa temps que es va obrir l’espai a les empreses privades, que han passat dels contractes per fer els coets a fer directament els vols i llogar-los a les agències nacionals per, convertir-se, gairebé de facto, en empreses espacials amb un objectiu molt definit, i plans de negoci segurs i reals, les estacions son el següent pas. Vist que, segurament, no cal des de la perspectiva militar tenir res allà dalt, que tot es pot pujar i fer baixar des de la Terra per fer-nos mal (que en sabem molt, d’això), ja no cal mantenir-ho tant tancat. I no cal carregar-se la despesa a costa de l’erari públic, per més beneficis que tingui tot. En una època d’ajustar el cinturó, la despesa espacial és un pessic gros.

Benefici per qui construeix la instal·lació, la opera i la lloga. Benefici no només d’això, sino, potser, de les patents que surtin d’allà (ja veurem models de negoci) o de la fabricació de materials o compostos en ingravidesa, amb la vista a d’altres planetes o a la pròpia Terra.

Els grans milionaris han vist la oportunitat de negoci, i hi van. I si, potser hi pot haver motius d’orgull personal o de promoure el bé de la humanitat, però els milionaris posen la cara i uns cèntims, i els grups inversors que tenen al darrere posen la resta: no és un negoci a la babalà ni d’orgull.

I si no ens agrada o ens estranya aquesta privatització de l’espai… tampoc no és res nou. El model de cedir la colonització a empreses o privats ja està inventat i provat de fa molt: diguem-li Companyia Britànica de les Índies Orientals, o Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, o Haciendas, Fazendas, o, si apurem, les vil·les romanes.

És un problema aquesta privatització de les estacions espacials? Què implica per l’accés a l’espai? Vol dir que es privatitza? Jo no ho crec, francament. L’espai no està, ni estarà durant molts anys, a l’abast de tothom (parlant de portar-hi persones)… i si el fet que hi hagi empreses ha de fer que sigui més dinàmic, més eficient, i que provoqui més beneficis socials i econòmics, endavant. El problema no serà, en tot cas, les estacions privades. El problema seria no legislar bé el que passi allà dalt, les regles del joc de benefici i inversió, d’accés i control, de seguiment del que pugui passar allà. I en això podria raure el problema: que qui té prou cèntims per fer una inversió així, té també molt poder per fer lobby vers els seus interessos.

El futur de l’espai, ara per ara, es seguirà decidint a la Terra. Als despatxos, concretament.

No és imprescindible (podem portar el passaport en paper, es podria consultar la carta en paper ara que ja sabem que no es transmet per aquests superfícies ni cal rentar-ho tot com en la primera onada), però és més fàcil i còmode fer-ho al mòbil.

En Ferran Sáez ho explica molt bé a “Mòbil obligatori”: el mòbil s’està convertint en un estàndard de facto (s’ha convertit ja?) en la nostra societat, més enllà de les famoses xarxes socials.

Les conseqüències que això té, com tot el que comporta digitalització, van molt més enllà del que sembla, del què fas si no tens mòbil (i aquí mòbil significa un smartphone, no un GSM dels antics, sense dades ni possibilitat d’apps): té implicacions socials, econòmiques, administratives, ecològiques…:

• La facilitat en què et poden rastrejar (no cal anar a la Xina) mentre deixes les teves dades i rastre arreu no només afecta la privacitat (ja en parlo prou): sabent-ho tot de nosaltres, quina informació ens poden enviar? Quins missatges? Quins canvis d’opinió? Recordem Cambridge Analytica o la campanya de Trump, això ja és ingerència directa en les nostres democràcies, en com conformem la societat.

• Quins nous pàries digitals sortiran? Quines noves necessitats artificials creem per comoditat/facilitat d’administració i empresa?

• Tenir un mòbil que valgui per a tot el de més adalt implica comprar un aparell que no és barat, un contracte de dades i veu amb una empresa proveïdora, tenir com a mínim una adreça de correu (gratis o pagant), i tot això son despeses que passen a ser recurrents, que administració i empreses (oh, els bancs digitals) externalitzen per fer la vida més còmoda a la ciutadania/clientela… fent que elles es paguin les despeses i posant-lo com a canal únic, o gairebé únic, d’accés per determinats serveis.

S’obliga, de facto, a una digitalització forçada i constant de tota la població, i es va creant així un mercat immens de dades que els intermediaris poden acabar venent a qui interessi, per molts usos, molts més enllà de la simple venda de publicitat.

El fet que l’ús necessari i obligatori del mòbil es pugui convertir en un estàndard de facto (o fins i tot de iure, com apunta en Ferràn) s’agreuja pel fet que no existeix una alternativa lliure o pública per aquests aparells: tots estan fabricats per empreses privades i governats per sistemes privats (Android, iPhone), de manera que aquest possible ús obligat ens llença de cap a les mans d’aquestes empreses, ens regala com a clients a tot el món extractor digital.

Si hem d’anar, doncs, a un món digital, calen sistemes digitals públics, oberts, que siguin la base de l’ús de l’aparell, fins i tot aparells d’open hardware. La resta, per més que estiguin impulsades per grans empreses han de ser alternatives de pagament (amb cèntims o dades pròpies), com a mínim des d’un marc d’ús conceptual.

És molt probable que després la gent segueixi usant més els serveis de pagament (android, iphone), però la base ha de ser pública, i el legislador, i les empreses, s’haurien d’acollir i funcionar-hi a sobre, a partir d’aquest marc, de manera que tothom, amb més o menys possibilitats, tingui les mateixes igualtats d’ús i de salvaguarda de les seves dades (i les seves vides, per tant).

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia.

— Peter Matthiessen. El lleopard de les neus (Brau Edicions, 2005, pàg. 224)

Si mai heu anat a muntanya i us heu sentit en pau mirant el cel o el paisatge, sentint el sol o el vent, escoltant l’escandalós silenci de la natura, deixant-vos portar pel que us envolta, entendreu què diu en Matthiessen. Si no, proveu a fer-ho.

De tant simple com sembla, això de deixar-nos només ser, i no de fer i fer i fer, poques vegades ho aconseguim.

Uns serveis extractors (xarxes socials, proveïdors de serveis digitals i físics) més interconnectats entre ells i que ens fan més vulnerables quan tenen fuites o robatoris de dades, perquè en el món digital, nosaltres som les nostres dades: les que posem i les que se’n dedueixen de quan, com i on les posem.

Què fer, doncs? Assegurar l’origen de la informació: nosaltres. Què usem, com ho usem, que permetem guardar. Petits esforços per no tenir-ho tot obert que ens poden ajudar. Com tancar la porta de casa quan sortim (ningú pensa en deixar-la oberta perquè no el robaran, oi?)

Via Bruce Schneier trobo una serie de tres articles a Ars Technica fàcils i clarificadors.

• Securing your digital life, part one: The basics

• Securing your digital life, part two: The bigger picture—and special circumstances

• Securing your digital life, part three: How smartphones make us vulnerable

Resum ràpid: securitzar ordinador i mòbil bloquejant-lo si no l’usem o no hi estem al davant, usar contrasenyes fortes i desconfiar del que t’arribi i et demani dades, vingui d’on (sembli que) vingui.

Fàcil… i tots deixem de fer-ho alguna vegada.

El viatge, el port llunyà on arribar; la imatge associada els últims anys al Procés, el camí llarg que ens durà a la pàtria desitjada. Aquesta és, si més no, la idea més popular, associada a la cançó d’en Lluís Llach.

Però els versos originals de Kavafis no parlen d’això. El bellíssim poema d’en Kavafis parla del viatge, de fer-lo durar, de créixer amb ell i, al final, parla del retorn a una pàtria que potser trobarem envellida i pobra, que és com la vam deixar, però que ens ha regalat, amb l’ideal del retorn, l’experiència vital del viatge:

Ítaca t’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Vist com ha anat tot plegat, potser és la versió que al final més bé reflecteix el Procés.

1. Tenir un cert nivell de seguretat material, això permet tenir llibertat d’escollir, en no dependre el més bàsic d’una protecció o subjugació a algú.
2. Una educació variada i de qualitat, on la llibertat (factor 1) permeti escollir l’opció formativa més adequada per a cadascú.
3. La connectivitat: Una xarxa de transport que faciliti l’intercanvi comercial i de persones, on es potencien els dos factors anteriors. I, en el món actual, les tecnologies que permeten la comunicació entre la gent. Com més alt sigui aquest factor, més alta la capacitat de tenir informació bona per fer eleccions correctes i per connectar amb preocupacions i interessos afins.

Les tres condicions (que tenen un cert paral·lelisme amb la piràmide de Maslow) son acumulatives i alhora es retroalimenten i permeten l’evolució d’una societat basada en valors i necessitats eminentment materials a una de més avançada, on ens podem fixar més en les necessitats emocionals… i aquest és una mica el camí que hem anat seguint fins ara a les nostres societats, a Occident, i que ens ha permès avançar personal i socialment, tenir societats més obertes i no tan canòniques, tan rígides i estratificades (i queda camí per fer!).

I, tot i estar-hi d’acord, em demano si ara no trontolla, en certa manera, tot el sistema: el nivell de seguretat material tremola, cada vegada puja més la inestabilitat i inseguretat material (present i futur, feina), a l’educació se li demana de tot i es parla molt de valors però després aquests no s’apliquen arreu, i no s’hi aposta (pressupost d’educació) pel que baixa la qualitat si no tens cèntims per una educació privada, i això vol dir que perds oportunitats de formació, de feina, d’autorealització (l’ascensor social porta anys al mateix pis), i la connectivitat (digital) està cada vegada en menys mans, que son les que poden dirigir la teva atenció (bombolla informativa, filtres, jardins tancats, sobreexposició a missatges similars i reafirmació de les idees de la tribu pròpia), el que fa que cada vegada les eleccions personals vinguin més condicionades, no siguin tan lliures, amb el que el diàleg general social s’enrareix, es tensa i es fa més pobre (fake news, debats cridaners, defenses numantines de postures pròpies i poc escoltar, ridiculització de l’altre)… i esperem que la connectivitat física, els transports, no es vegin també tocats per les restriccions actuals de viatge, per l’ús d’autoritzacions nascudes a partir del moment actual en les nostres societats o com a la Xina ja fa temps.

Hem avançat molt, estem en un moment on podem créixer personal i socialment (no només un petit grup aïllat, sinó el comú de la població) i, alhora, estem en un punt en que les forces en joc i els interessos empresarials tenen tanta força i tants mitjans d’influència al seu abast que podrien desdibuixar aquest camí, en les tres condicions que dèiem al principi.

(*) pàg. 115 de “L’herència emocional” (Ramon Riera, La Campana Llibres)

El que em sembla interessant del tema és com Microsoft està agafant cada vegada més importància en aquest mercat de treball en remot, com l’està entenent i aprofitant aquest coneixement: indubtablement Teams (qui no n’ha sentit a parlar o l’ha usat) és un molt bon producte, però encara no deixa de ser un trencaclosques que integra multitud d’eines… El que està clar és que tot el coneixement que han agafat durant aquests mesos no només l’han volcat en millorar l’eina, sinó en repensar-la.

Viva és la integració del OneDrive, el Sharepoint, Teams i Planner tot en un sol lloc, com a poc.

Un pas per endavant del Google Apps. I basa les seves arrels en el propi SharePoint i en Teams, però beu també del Google Wave (el recordeu?), de Yammer o Beeze, i redibuixa els conceptes d’escriptoris virtuals. .

I aquest és el punt: ja no es tracta d’oferir eines per treball en remot: ara sembla que tindrem un lloc on tenir-ho tot, i de manera còmoda.

Què trigarà això en substituir els Teams ja existents, o fins i tot les pròpies intranets: documentació, comunicats de l’empresa, xats… tot estarà allà, connecta-ho amb el CRP i alguna cosa més i ja ho tens tot, qui vol un SharePoint i crear portals i subportals?

Em fa l’efecte que Microsoft està entenent molt bé tot el que és l’entorn de treball futur, oferint eines àgils i fàcils… i totes integrades sota el seu paraigües: un caramel molt difícil de refusar, i una mena de regal enverinat, perquè aquesta mateixa integració fa molt difícil després el canvi de proveïdor pel departament de Tecnologia (on son les dades? què li dones a l’usuari amb el mateix nivell d’integració i facilitat?)

Està redibuixant de nou el futur de la informàtica corporativa?

PS: I cal reconèixer que ho fa molt bé… sense haver vist encara el producte, ja molts en parlem. Chapeau.

• Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania.
• Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments.

En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent.

I això de que no hi hagi votació directa, fa que el càrrec i la feina quedin llunyans, fins i tot “ocults” a ulls de la ciutadania. I el que no es veu, és com si no hi fos, per més feina que s’hi faci.

Ara canviem Consell Comarcal per Unió Europea, i la cosa és similar, però a l’engròs. Qui tria els que governen la Unió? Els estats, no la ciutadania. I aleshores els càrrecs queden molt, molt lluny, allà a Brussel·les.

Mira que no sigui per això també que coneixem més de la Presidència Americana que de la Presidència Europea, a banda dels Consells Comarcals…

Però havent estat tots confinats a casa, o que encara hi haguem d’estar, que des d’un govern ens diguin que estiguem i que de l’altre ja obrin les portes a anar a treballar (no tothom), que parlin de distribuir mascaretes uns a les estacions de metro, els altres per tothom i després ho retardin, que no expliquin mesures globals i estratègies i només vagin deixant anar mesures puntuals, ajudes a última hora per autònoms i pymes, que li donin un protagonisme exagerat al discurs bèl·lic i als cossos de seguretat, que s’aprofiti per maquillar l’exèrcit amb la UME i que aparegui el rei donant missatges, que en Sánchez ens faci de coachers a tots als seus discursos sense explicar mesures i que s’aprofiti per fer propaganda de la unitat que ens farà vèncer per una banda, i de l’altra que no hi hagi estratègies coordinades… no sé, tot plegat em fa l’efecte de descoordinació, d’anar a rebuf de la situació, de poca o nul·la previsió.

Que portar tot un país, fer front a l’emergència sanitària i alhora intentar que la patacada econòmica, social i laboral no sigui brutal no ha de ser, no és, gens fàcil.

Però perquè no miren fora? Itàlia segueix confinada, i aquí obren sense mesures clares. Tenen un consell consultor que ni consulten, recentralitzen i quan veuen que no és àgil, aleshores tornen a obrir l’aixeta?

Ahir mateix la OMS deia que desconfinar sense previsió pot ser tan perillós com el moment de la expansió, que pot donar lloc a un rebrot. I aquí obrim l’aixeta d’activitats no essencials (si, amb un fort impacte econòmic, i això no es pot obviar) i ho basem en no anar en transport públic i fer servir el transport privat i desplaçament a peu o en bici. Vinga, passem doncs a tornar als embussos. Qui deia que es notava l’impacte en el medi ambient, també? De seguida tornarem als nivells d’abans.

No fem més política, no més propaganda. Fem gestió i donem instruccions i informació, si us plau.

Això valdrà més que mil campanyes de publicitat.

Propaganda is not new. And there are benefits from social media: it gives a platform to all sorts of people who deserve to be heard. But it is hard to make the case that social media has led to a more thoughtful, rigorous or compassionate discourse about politics. Amid the bullying, the misogyny, and the endless outrage, it’s hard to tell the bots and the people apart, largely because so many humans have lowered themselves to the level of the bots.

“Ten years of social media have left us all worse off”, Tim Harford

A les xarxes socials els hi podem carregar tots els mals que volem (jo no en sóc un fervent partidari, i menys encara del seu ús indiscriminat i narcisista), l’ús de xarxes de bots per finalitats partidistes i l’augment de la potència de les IA i dels algorismes refinats segur que han accelerat i potenciat els altaveus de dissonància i extremisme que son moltes vegades aquests llocs inicialment pensats per la comunicació més “genuïna”… però no els ho podem carregar tot.

En nosaltres recau la responsabilitat última de la comunicació, del criteri a l’hora de publicar o emetre, de modular el discurs i pensar en el que diem, i no en l’ús compulsiu per estar més que ningú, semblar més que ningú o dir més i abans que ningú… perquè si fem això, que és automatitzar els nostres impulsos i no aportar la part creativa i reflexiva que tenim, les màquines ho faràn molt més bé que nosaltres.

I acabarem tenint una xarxa de reflexos, amb màquines imitant humans, humans imitant màquines i tots reflectint el que els altres diuen…

I em poso a explicar-li que si, que el fet que cada vegada que piquem un vídeo, o que l’autoplay de l’Insta o del Twitter s’activa, fa que hi hagi d’haver en algun lloc una màquina permanentment engegada per servir la nostra petició, que pot arribar en qualsevol moment, i que aquesta màquina té altres màquines que la vigilen, que li fan còpies de seguretat, que té servidors redundants, que diferents vídeos poden venir de diferents llocs que estan sempre engegats, que aquests ordinadors generen calor que cal dissipiar i que per tant cal tenir equips de refrigeració que consumeixen encara més energia, que pel mig, pel camí, hi ha més ordinadors que dirigeixen la petició i la resposta, controlen la seguretat, fan controls, validen que la informació arribi, i que després tot això arriba als nostres mòbils o ordinadors, que consumeixen energia, també a través dels routers de casa que els tenim sempre engegats també, i a això cal afegir que sempre volem estar al dia i que per tant els mòbils fan permanentment peticions d’informació, per veure si hi ha coses noves (penseu en missatgeria ), que fa que sempre hagi d’estar tot funcionant…

A mesura que li explico, veig que comença a adonar-se de tot el que implica voler estar sempre al dia, i la nostra necessitat impulsiva de novetats de les que, moltes vegades, podríem passar-ne sense…

Hauríem d’estendre la consciència ecològica no només al consum d’aliments i de béns, o al transport, sinó també al consum massiu d’informació immediata, la infoxicació que patim tothom sense ni adonar-nos-en, perquè té un impacte importantíssim també.

Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és.

Passem a dir-li el que son, que per noms en català (o en castellà) no ens en falten:

• engany
• enganyifa
• ensarronada
• fal·làcia
• falòrnia
• farsa
• ficció
• impostura
• mentida

i alguns que em deixo, segur.

Així que usem les paraules que defineixen cada cosa en el seu moment i sí, carreguem-los-hi així tot el seu sentit més pejoratiu i negatiu. Perquè les accions que expliquen, o que poden provocar, ho son, de negatives. I no son coses noves. La mentida, l’engany i la desinformació interessades hi han estat sempre, pels més vils interessos. No els endolcim.

Comencem per eliminar el terme “fake news” de les “fake news”.

• Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!).
• No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt).
• Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams.
• Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir.
• Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles.

La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament.

En la línia de moviments que està fent per unificar els seus productes, i per tant, la seva base d’usuaris i la informació creuada i perfilada que n’extreu d’aquests, oferir un mitjà de pagament suportat/aliat amb d’altres proveïdors tecnològics i financers és posar-li la cirereta al pastís: tancar un cercle on tens tota la informació d’algú (què fa, qui és, què mira, que li agrada), per tant pots saber què vol, que li agrada, què compra o on és, i d’aquí a permetre que pagui hi ha un pas per tal que tot es faci dins del teu ecosistema.

La comparació amb WeChat és inevitable, o molt fàcil de fer, com a mínim. Però hi ha diferències, més enllà de la facilitat/possibilitat d’integració tecnològica, i la més evident és el model econòmic en que es basa cada aplicació:

• En el cas de WeChat, tot l’ecosistema d’aplicacions, compres i pagaments es basen en el diner real, en el yuan. I hi haurà moneders, càrregues de saldo, crèdits, etc., però la moneda és la oficial xinesa, en aquest cas: es crea un ecosistema digital nou, un mercat nou, si volem, però no una moneda nova.
• Amb la Libra Facebook vol crear tot un sistema econòmic nou, amb una possibilitat d’impacte sobre l’economia mundial molt alta per la seva gran base d’usuaris… i això comporta un risc real en cas de fallida: què passa si la moneda (amb la que prometen que es pugui fer qualsevol cosa) fa fallida? Qui li donaria suport?

S’han aixecat veus en contra, Governs i reguladors ja han expressat els seus dubtes, i empreses que havien donat el seu suport inicial comencen a fer-se enrera, deixant a Facebook amb molt poc suport… (tornant a WeChat, potser ells no necessiten una moneda nova controlada per ells: el govern xinès, emissor del yuan, té participació a Tencent, l’empresa propietària de WeChat: ells mateixos garanteixen l’estabilitat del model econòmic).

El que espanta aquí no és només la possibilitat d’un impacte sobre l’economia mundial en cas de fallida de la Libra: és la nul·la consideració que té Facebook per la privacitat, per tant si ja fa el que vol amb el que té ara, què no pot arribar a fer si a sobre té tota la informació de les nostres compres? Ja no només del que mirem, sinó del que realment fem/comprem? Si segueix avançant per aquí, només li faltarà la pota analògica (com ja estant fent Google i Amazon amb wearables i assistents) per tenir el coneixement absolut del que fem.

La concentració de tota aquesta informació i poder en unes poques mans privades desequilibra totalment el sistemes i garanties socials, tant sols per una qüestió de tamany i escala. És un risc que no podem assumir, un futur cap a on és millor no anar.

N’hi ha que reivindiquen fins i tot la perversió de la idea original de l’Iphone, com si en Jobs al 2007 no s’hagués pensat res de tot el que va venir després, com si tot el sistema tancat al voltant d’Apple no fos una fàbrica de cèntims ben neta, polida i controlada des del primer moment.

Hi ha un malentès del que és una dieta digital sana: no és el postureig de deixar Facebook mentre seguim tenint Instagram (o la xarxa que toqui) o seguir una dieta de desintoxicació digital(1) per després tornar-te a inflar del sucre de la informació permanent, continua i cuinada

És sa plantejar-se l’ús i la permanència en xarxes socials (ens aporten alguna cosa o només ens gratifiquen instints primaris?), i es més sa i difícil fer el pas de sortir-ne (servidor no ho ha fet hores d’ara, encara que les tingui en guaret semipermanent), però del que es tracta realment és no només en fixar-nos en un plat, sinó en tota la nostra dieta digital, en la nostra alimentació digital compulsiva (en Versvs explica molt bé l’ús que fem d’aquesta continua connexió i de com ens afecta). No son només les xarxes socials, és tota la informació que ens arriba pels diferents canals, cada vegada més segmentada, orientada i dirigida.

Cal trobar la justa mesura, usar i consultar xarxes i notícies quan es necessiti, no com a distracció, i mirar què consumim.

Exactament com amb el menjar: no hi ha dietes miraculoses, sinó alimentació equilibrada. No cal menjar tothora: només unes quantes vegades, de bona qualitat, i gaudint del que t’empasses.

Ah, i els que som pares, encara tenim un repte més gran: ensenyar als fills i filles a tenir aquesta justa mesura, a saber donar el seu temps a cada cosa. Igual que amb el menjar, sense anar més lluny.

1. Detox digital: llocs desconnectats i relaxants, sense wifi ni mòbils, on durant uns dies desconnectes totalment del món - i després et vantes a les teves xarxes d’haver desconnectat, és clar.

Si eres de los que piensa que tú tan solo desarrollas y que a ti no te tienen que calentar la cabeza con costes, precios, y demás asuntos de factorías de software (o de jefes ), es hora de que vayas cambiando la forma de concebir tu propio trabajo.

Afegiu també posar-se en el lloc de l’usuari (analitzar no només el cas d’ús, també l’ús (repetitivat, freqüència) que es farà del software, la presentació de la informació, el llenguatje usat, el flux de pantalles, la documentació i la interacció amb altres mòduls…

Desenvolupar software és un treball en equip en el sentit ampli, amb moltes vessant, més enllà de la part friki i del plaer de programar (per a qui ens agrada) pur i dur.

Cal recordar-ho.

O acabarem deshumanitzant-nos nosaltres, sense capacitat d’acció ni reacció.

Es que el terreno de la inteligencia artificial ya no es solamente un espacio para la tecnología y la ciencia de computadores, es un terreno que abarca absolutamente todas las disciplinas intelectuales.[…]

John Etchemendy, entrevistat a El País Semanal (9/7/2019)

John Etchemendy parla de la IA, però el mateix es pot aplicar al big data, a les xarxes socials o a qualsevol sistema d’avui en dia: com més estesa està la tecnologia dins de les nostres vides i de la societat en general, menys la podem deixar únicament en mans de tecnòlegs i més hem d’humanitzar-la.

I quan dic humanitzar-la no parlo de posar-li cares humanoides als robots, veus masculines i femenines als assistents ni emoticones més o menys divertides a les aplicacions de missatgeria: cal aplicar els mateixos controls i criteris que a la resta d’apartats de la nostra vida: ètica, filosofia, legalitat i control públic. Cal no tenir fer cega en uns algorismes de decisió que no coneixem, però que filtren el que veiem o el que fem, no deixar-se portar per una falsa creença en algorismes suposadament acrítics, però que estan creats, la majoria, per empreses que responen al criteri econòmic del màxim benefici, sigui per esprémer dades o per interessos polítics de control (i les subvencions que els acompanyen). No estan gaire lluny els escàndals de Cambridge Analytica, la xarxa Echelon o el control social brutal a la Xina, exponent màxim de l’entramat polític-econòmic-militar (el gran tallafocs, els algorismes de puntuació social, el control de la minoria uigur), els programes d’infiltració i control del govern rus, o totes i cada una de les publicitats que rebem ara i adés.

La tecnologia no es governa per si sola, ni està aïllada de qui la fa: incorpora totes les bondats i totes les maldats dels seus creadors, els seus biaixos racial, sexistes o socials, els seus errors i descuits.

A mesura que la tecnologia governa cada aspecte de la nostra vida, tots aquests perills i errors s’hi escolen, de manera augmentada cada vegada: el que pot ser un petit error o descuit en un formulari, pot ser un biaix sexista o racista en una aplicació de reconeixement facial, o un descuit de determinada característica pot afectar a aplicacions d’ajuda policials o de gestió econòmica (penseu en bancs, hipoteques, crèdits…)

Afegim ara les potencialitats del big data i els algorismes que el governen, com ensenyem a les IA o les capacitats de decisió de sistemes de defensa… i hi sumem la confiança cega que tenim en els resultats de qualsevol cerca que fem o de qualsevol suggeriment que ens presenta la pantalla o l’assistent de torn, de vegades per pròpia comoditat.

[…]el agravante de que toda esta aura, toda esta admiración ciega por la tecnología, nos hace pensar que las decisiones que toma un computador son mucho más fiables que las que toma un individuo. Eso es un gran peligro.

John Etchemendy, a la mateixa entrevista

La tecnologia és un mitjà, una eina, res més, però està tan imbricada en les nostres vides que no podem deixar que s’autogoverni, o que es desgoverni: no ens hem de protegir de la tecnologia, ens hem de protegir, controlar, educar a qui la crea: nosaltres mateixos.

A tot aquest magma desinformatiu tecnològicament augmentat es proposa combatre’l amb més eines tecnològiques i més informació, amb les seves mateixes eines socials: projectes i portals de fact checking per combatre la mentida amb dades i amb realitats. Són eines molt útils que ens permeten validar les afirmacions que es deixen anar de manera puntual i que poden fer molt mal, però que malauradament tenen un abast limitat, perquè no tot és demostrable, comprovable: idees repetides fins al cansament, missatges senzills per a oïdes que no volen sentir coses diferents (la tribu), caricaturitzar a l’adversari o menysprear-lo, com es combat això amb un fact checking?

Més enllà de portals concrets, els fact checkers imprescindibles son aquests:

• A nivell personal, cultura i educació. Parlar, escoltar, reflexionar, prendre temps i distància i avaluar, més enllà de reaccions primàries, comprendre l’altre i posar-se en el seu lloc, saber on estem, d’on venim, què ha passat abans.
• A nivell de societat, poseu els dos anteriors i afegiu-hi mitjans d’informació independents de poders polítics i financers.

N’hi ha més, de fact checkers d’aquest estil, que cal aplicar, jo n’hi poso tres de molt bàsics.

Sona utòpic, és clar. Però és la única recepta que funciona a llarg termini si volem una societat viva i democràtica.

Aquesta última campanya, amb comptades excepcions, és l’eclosió definitiva d’aquesta manera de fer política, barroera, tancada, perillosa, ignorant i insultant; i és alhora la cloenda del que es va coent aquests últims anys en el món polític.

A nivell social, parlem de bombolla informativa per definir com cada vegada més la gent es tanca a la seva closca, ignorant allò que no quadra amb les seves idees preconcebudes, entrant en un cercle tancat, i retroalimentat que no porta més que a la progressiva polarització, a la identificació amb els “teus” i l’allunyament dels “altres”. S’acaba l’empatia.

Podem culpar les xarxes socials, els mitjans d’informació… busquem qui vulguem: no hi ha un únic culpable, i nosaltres mateixos en tenim part per acomodar-nos a escoltar només el que ens plau, a no fer l’esforç d’intentar entendre l’altre.

Però aquest tancament a nivell polític i, sobretot, a nivell de missatges dels polítics és escandalós, vergonyós, preocupant i perillós.

Poca a nul·la educació d’alguns polítics i polítiques, despreci per les idees dels altres, una suposada ironia -feridora- d’alguns, missatges repetits una i mil vegades, col·locats a tort i a dret, sense filar un mínim argumentari ni bastir discursos entenedors… Aquesta mena de classe política és, alhora, un símptoma de que quelcom no funciona a la nostra democràcia i un far per a molta gent, una mena de llicència de bucaner per poder fer i dir el que es vol, un llibertinatge polític i social que no promet res bo.

No ens podem permetre més una política de bombolla i crispació, de tribu, de divisió entre uns i altres.

Cal defensar idees, és clar, però cal arribar a consensos i partir d’idees fermes i postures flexibles, de diàleg i negociació. I ara sembla que partim del contrari: idees flexibles, líquides (adaptades a l’enquesta de torn) i postures fermes, tancades, que no possibiliten el diàleg, que ratllen l’insult i la ridiculització de l’altre.

Mals temps per una democràcia que es mereixi aquest nom.

Tot un repte per a la societat (quan ens costarà acceptat vehicles autònoms, no veure cap conductor?), per a les ciutats i vies (redistribució del trànsit, adaptació i pacificació de carrers), i per als legisladors: nous models de convivència viària que caldrà regular. I tot un canvi i afectacions socials derivades dels canvis a la indústria de l’automòbil (li haurem de començar a dir del transport? i de l’impacte laboral (taxistes, vtc, conductors, missatgeria…) o de l’accés al propi mitjà de transport (què passarà si no tenim mòbil, o targeta o algun mitjà de pagament electrònic? Noves exclusions socials?)

Però seran realment tan efectius i positius els canvis com ens els semblen anunciar? El vehicle pot fer molt, és clar. Però el vehicle és la punta de l’iceberg de tot un sistema de mobilitat que també haurà de canviar, i del que, com a mínim, no sembla tant sentir-se a parlar:

1. El cotxe elèctric no contaminarà. No, sempre que l’energia provingui de fonts no contaminants. Que s’està fent per preveure la demanda elèctrica que hi haurà quan la majoria dels cotxes siguin elèctrics? D’on traurem l’electricitat? Si l’electricitat segueix provenint de centrals de petroli, gas o carbó, l’únic que farem serà desplaçar els punts de contaminació: de milers de tubs d’escapament a la ciutat a xemeneies gegants en punts centralitzats. I el clima seguirà patint.

2. Perquè el canvi en el transport sigui efectiu, hi hauria d’haver un canvi en les necessitats de transport. I això vol dir un canvi social:

   • Per més elèctrics, autònoms o compartits que siguin els vehicles, si tots sortim i entrem alhora, com passa ara, seguirem necessitant tants vehicles com gent es desplaça alhora, i seguirem necessitant territori asfaltat per absorbir aquests cotxes.

   • Un canvi en la mobilitat i en l’impacte climàtic i social que té implicaria l’adaptació i flexibilització dels horaris de treball de les empreses, per repartir les necessitats de transport, i no necessitar una flota de vehicles capaç d’absorbir el moment punta, i infrautilitzada en la resta de moments: seria el mateix mal ús de materials i energia que ara.

Ens cal evolucionar cap a un model intel·ligent, flexible i ecològic de mobilitat, sens dubte. I això és, simplement, un aspecte més del canvi que hem de fer cap a una societat intel·ligent, flexible i ecològica.

El 2004 Apple comprèn que el benefici està en la venda de l’objecte nòmada i no en la de les dades que hi c ),culen, que han de ser bàsicament gratuïtes […]

Jacques Attali. Breu història del futur. (Ara Llibres, 2007, pàg. 95)

La cita i el llibre tenen uns anys, no gaires, i el temps l’ha desdit: en treure el 2007 l’Iphone el mateix Apple acabarà veient que el negoci no està en l’objecte, sinó en les dades. Per Apple, l’objecte és un mitjà d’accés a les dades (siguin llegides, escoltades o visionades: la informació com a servei de consum, de subscripció), la diferència d’Apple és que ha sabut lligar aquest consum de dades amb una experiència exclusiva (i la cuida: intenteu publicar alguna aplicació sense un mínim de qualitat a l’Apple Store).

Però tot canvia ràpid, molt ràpid: si el 2007 encara podíem parlar d’una societat nòmada lligada a un nou continent (Internet) per descobrir, tot el que es podia imaginar en aquells moments s’ha capgirat. Seguint amb la imatge de la descoberta, aquesta pot haver estat la colonització de tot un continent més ràpida per la història per part de les noves companyies de les Índies que, seguint el model de les dels segle XVIII, s’han fet immensament riques i distribueixen el territori com els plau.

La DARPA començarà a desenvolupar un nou sistema de vot electrònic, i les bases pinten molt bé: en comptes de ser un sistema tancat, amb la seguretat proporcionada pel secretisme de la solució, aquest es pretén que sigui de codi obert, i testejat de manera oberta també.

La robustesa del sistema recaurà, doncs, en la pròpia comunitat, en la compartició del coneixement i la exposició pública de debilitats i millores aplicades.

El sistema que es vol implementar, a més, no sembla ser una solució comercial, sinó una tecnologia a compartir, les especificacions d’un sistema que tercers poden adoptar en sistemes, ara sí, comercials.

Que la DARPA, una agència militar dissenyi un sistema d’aquest tipus, i el dissenyi d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar. Les notícies sobre possibles ingerències en sistemes de vot electrònic, els fraus amb màquines de votar, la por a les fake news i les intoxicacions informatives (el desgast de la trama russa a les últimes eleccions, el Brexit, Cambridge Analytica, bots amb perfils falsos a Twitter i Facebook…), la traçabilitat a la xarxa… tot això son, des d’una òptica de defensa del govern, atacs al cor del mateix: el sistema de votació i la seva fiabilitat. D’aquí que es pugui arribar a entendre com una qüestió de seguretat nacional el disposar d’un sistema fiable i robust de vot electrònic.

I que la DARPA, la creadora d’Internet, hi sigui al darrere fent-ho amb unes bases similars a com es va crear Internet, sembla també una garantia.

El món tendeix a les converses, a la imatge i al vídeo. Whatsapp, Telegram, Instagram, Twitter, stories, periscopes i demés ens donen la il·lusió d’una connexió instantània amb tothom que necessitem, els mitjans estan en aquestes plataformes i tothom hi obre canals per estar-hi present, prop dels usuaris/clients. Móns autocontinguts, on no cal sortir per tenir-ho tot, perquè tothom vol ser-hi perquè resulta que gairebé tothom hi és. Un circle virtuós perfecte per qui controla la plataforma, que pretendrà, alhora, fer-la més gran i més complexa.

I aquest és el camí que agafa Facebook ara: agrupar la base del seu model de negoci de publicitat (amb una base d’usuaris estancada), amb la base d’usuaris que més creix i amb més potencial de creixement per edat i ús, i amb la base d’usuaris més gran i més dinàmica, però menys monetitzada. Cada grup té les seves característiques d’ús i potencialitats, i ajuntar-los tots en un té el gran avantatge de disposar en un sol lloc de tota la informació d’ús i segmentació que vulgui, alhora que els usuaris podrem “gaudir” dels avantatges de la interconnexió de les tres plataformes.

Marck Zuckerberg ens explica que Facebook fa una aposta per la privacitat, saltant de l’insegur món del web a la privacitat i la seguretat dels missatges encriptats punt a punt. El que en Zuckerberg s’estalvia d’explicar-nos, però, és que privacitat no exclou la seva vigilància: que tercers no puguin veure el contingut dels missatges encriptats no vol dir que la seva empresa no pugui rastrejar millor que mai què fem o no fem, si tot es fa al mateix lloc.

Antoni Gutiérrez-Rubí indica molt encertadament que el que sembla voler Zuckerberg és crear el WeChat occidental, el servei dominant de missatgeria a la Xina, que no només té missatges, sinó que té una ecologia d’apps incloses molt més avançades que les integracions de Facebook, permetent des d’un sol punt des de converses a compres, de pagaments a jocs.

El recent anunci de que es podran fer compres des d’Instagram sembla confirmar aquest moviment.

John Battelle ho explica en la mateixa línia, fent també el símil amb WeChat, i com aquest moviment és també estratègic de cara als seus rivals Amazon i Google (si dins de la seva mega-aplicació de missatgeria tot es pot comprar i tot es pot cercar, què necessitaríem fora?)

En Gutiérrez-Rubí alerta de l’ús que pot fer-se d’aquest conjunt d’informació si l’empresa col·labora amb governs poc democràtics (com passa a la Xina o Rússia), i en Battelle en dubta una mica, bàsicament per l’entorn social completament controlat de la societat xinesa. Però no cal pensar només en governs: què passa quan l’empresa faci un ús indegut de totes les dades que tingui de nosaltres, passant-se-les a tercers sense el nostre consentiment? (bancs o asseguradores, per exemple).

Sigui com sigui, el que està clar és que Facebook pretén seguir sent el substitut d’Internet, el lloc on tot passi i per on tothom hi passi. Ho ha intentat amb la web, i veient que ara el món deriva cap al mòbil, intentarà donar-nos una aplicació no ja per poder seguir-nos arreu, sinó per fer-ho tot allà: un jardí totalment tancat, suposadament respectuós amb la privacitat, però totalment pensat en termes de l’economia de la vigilància.

Avui fa 30 anys de web, 30 que en Tim Berners-Lee va arrencar l’hipertext que avui ens enllaça tots.

Que la web que tenim no és la que pensàvem que tindriem, que les utopies que buscàvem no les trobarem, i que la xarxa s’ha acabat fent a imatge del món real, amb els seus defectes i interessos, i ara ja forma part del mateix, és quelcom que no és novetat.

Si volem, doncs, treballar per una millor xarxa, caldrà treballar per una millor societat, no hi ha més.

Un bon punt per fer repàs d’on hem arribat i d’on podem arribar és l’article de Wired sobre aquest aniversari: 30 Years On, Reports of the Web’s Death Are Exaggerated.

I un altre dia parlem de les idees de la xarxa que hem anat deixant pel camí…

Però si surts de la carretera, les coses canvien. Heu provat d’anar d’un poble a un altre per muntanya, per camp? Resseguir viaranys, antics camins rals, sèquies o camins ramaders? El territori aleshores canvia espectacularment: s’amplia, s’enriqueix: tot allò que està allà però que la carretera ens amaga surt a la vista, i la nostra comprensió, el nostre coneixement, s’amplia de cop.

La facilitat i rapidesa d’arribar lluny ens amaga moltes vegades la complexitat i la profunditat del que tenim a prop, la xarxa propera que ha fet del paisatge que ens envolta el que és.

El mateix ens passa amb la informació: els camins que altres ens preconfiguren ens permeten rebre molt ràpidament la informació, arribar i llegir i saber allò que ja volem saber, potser trobarem també algun lloc intermig, alguna distracció que algú ha posat. Però arribar tant ràpid on volem ens farà més savis, o farà només fer més fondo el camí per on anem sempre, la via trepitjada al voltant de la sínia?

Cal sortir, caminar, observar el paisatge, respirar-lo, entendre’l i fer-te’l teu: de cop s’omplen els buits del mapa, i les vies ràpides no son mes que una capa superposada més, de vegades artificiosa, sobre la xarxa original. És igual si camp o ciutat, tot és més complex i ric que des d’una finestra.

Cal sortir també de les vies ràpides de la informació, que ens porten sempre a punts coneguts, i buscar altres camins, altres opinions, trobar el nostre paisatge dins la xarxa mirant a esquerra i a dreta, i no el que ens ensenyen a través d’una finestra, mentre anem a tota velocitat.

[…] Sin razonamiento no es posible la democracia.

Pues ahora mismo no veo por ese camino a las democracias liberales.

Pues entonces no son democracias; sólo son gobiernos a los que se vota. Sin reflexión puede haber urnas, pero no hay democracia.

¿Por qué?

Porque la esencia de la democracia no está en el voto, sino en lograr consensos. Y los consensos no se consiguen imponiendo tus objetivos a los demás con más votos, sino renunciando a algunos de ellos para que el adversario renuncie a algunos de los suyos.

Paraules assenyades, que indiquen el camí que no cal perdre en temps de molta cridòria i soroll, de política de testosterona.

digital “noise” is used to fill the “silent” moments in people’s lives both literally and figurativel

Sembla fins i tot que no només l’omplim, sinó que hi lluitem: posem la ràdio, la tele, spotify o el que calgui per tenir un soroll de fons, alguna companyia, perquè ens costa estar sols amb nosaltres mateixos.

I això ho fem també quan comprovem els mòbils o el correu, o tenim oberta la pestanya d’algun canal social o de notícies: estem abocats a la novetat, a la immediatesa, a la entrada continua d’informació que descartem perquè n’ha d’entrar més, un soroll de fons informatiu similar al soroll de fons que hem de posar a casa.

S’ha de fer una parada de tant en tant i reflexionar, tancar els crits de sirena de les distraccions i omplir el silenci amb nosaltres mateixos.

Si a aquestes alçades encara no teniu lectura estiuenca i us agrada la ciència-ficció, us deixo uns quants llibres de ciència-ficció que he llegit últimament i que he trobat interessants:

• La historia de tu vida, de Ted Chiang
  Un recull de contes de temàtica diversa, on es combinen l’enginyeria, la història, l’arquitectura, els mites antics, el llenguatge i la nostra humanitat més profunda per donar vida a uns relats impossibles i alternatius, però alhora profundament atractius i versemblants. Molta ciència i molt bona literatura.
• Luna nueva, d’Ian McDonald
  Un ritme ràpid i entretingut, una visió de la colonització de l’espai fora de les èpiques de naus. El món és brut, s’aprofita dels dèbils i, si no tens cèntims, t’has d’espavilar com siguis. Les lluites, a diferents nivells, entre els grans imperis econòmics lunars en un futur potser no gaire distòpic.
• La trilogia El recuerdo del pasado de la Tierra, de Liux Cixin que potser coneixeu més pels títols dels tres llibres: El problema de los tres cuerpos, El bosque oscuro y El fin de la muerte
  El primer volum em va costar (no sóc gaire de jocs), però els altres dos van pujar el nivell. Al final, tot un viatge èpic pel futur de la humanitat i de l’univers. I unes idees interesantíssimes sobre la nostra candidesa a l’espai, i sobre tot el que ens queda per saber. El de menys, una mica forçats alguns personatges com a fil conductor. Però paga la pena.
• El cuento de la criada, de Margaret Atwood
  Heu vist la sèrie? Jo no, però el llibre es mereix la seva lectura: com tota idea pot esdevenir un malson, qualsevol acte una petita resistència i com tot sistema s’acaba podrint i caient. Una visió puntual d’una història personal que reflecteix un moment de tot un país traslladable a qualsevol totalitarisme.
• El zoo de papel, de Ken Liu
  Un recull de contes de diversa temàtica, alguns de pura ciència-ficció, d’altres històries màgiques d’herència xinesa, passant per passats alternatius. El món i les seves històries son més amples que la nostra tradició cultural, i val la pena fer-hi un cop d’ull. Es gaudeix.

La naturaleza acumulativa del conocimiento científico lo convierte además en la forma menos frágil de conocimiento. Esto es lo que hace del experimento una idea tan importante. El método científico, aparte de otras abstracciones, es probablemente la forma más pura de democracia que existe.

“Ideas, una historia intelectual de la humanidad” Peter Watson, 2006. p. 1187

Relacionar el mètode científic amb la democràcia pot semblar una mica agosarat de bon principi, però és un bonic exercici intel·lectual, per més teòric que sigui: el mètode científic iguala a tot i tothom en la recerca del coneixement, basant-se només en els fets observats i destil·lant coneixement que només es considera vàlid després de sotmetre’l a mes proves amb els mateixos mètodes que les observacions anteriors, siguis un àtom, un bri de cabell o el sol.

És per això que es revela molt útil en els afers del coneixement, però no passa, hores d’ara, de bonic exercici en els afers humans: si jutgéssim polítics i càrrecs electes seguint els criteris del mètode científic segurament patiríem menys desenganys… però quants aguantarien l’embat?

En Versvs se’n fa ressò, i coincideixo amb ell amb que a mida que passi el temps, més necrològiques tindrem.

Temps de pensar en com no perdre el llegat dels que marxen, i en com mantenir l’esperit inicial de la xarxa. I de fer una repassadeta a la Declaració d’independència del ciberespai.

M’agrada, m’agrada molt la rapidesa i la resposta àgil que té, el menor consum de memòria i, sobretot, el canvi de concepte que hi ha a la interfície, el treball fet pensant en les necessitats de l’usuari: la integració més nadiua amb Pocket, el concepte de llibreria, les eines de captura, la reordenació de menús… (crec que una de les últimes vegades que vaig trobar un redisseny o un fork del Firefox que m’agradés tant i que em donés tantes expectatives va ser amb Flock, i d’això ja en fa uns quants anys…) Aquesta és, però, només la part visible (que no és poca).

La part interessant és que tota aquesta renovació s’ha fet basada en noves eines i motors oberts, disponibles per a tothom, aprofitables per tothom lliurement, i que poden competir de tu a tu amb productes de grans companyies.

En un món on el control de les nostres dades s’allunya cada vegada més de nosaltres mateixos, del que entenem i podem saber, d’allà a on podem accedir, i on els governs intenten furgar en elles (suposadament en casos especials, definits per ells - amb els riscs que això comporta) és important que hi hagi programes i serveis de qualitat que alhora siguin controlables per la comunitat i, per tant, lliures de pressions regulatòries i governamentals.

Quan el codi és el sistema, és necessari que el codi sigui lliure.

El relato de Fiscalía, diplomáticos, portavoces del Gobierno y de grupos políticos dan a entender que la situación en Catalunya es casi caótica, de alteración del orden público, de desinformación y adoctrinamiento de parte de la población. Se difunde por activa y por pasiva, dentro y fuera de nuestras fronteras, un mensaje interesado, filtrado y dirigido. Un mensaje no neutral, sino totalmente parcial y politizado. Sintomático de la histórica disposición a hablar: de lo que quieres, manos de esto y aquello.

Siguen sin entender (a estas alturas, sin querer entender, porque no les interesa lo más mínimo) que es un movimiento que viene de abajo, de la propia ciudadanía, que es la que quiere el cambio, y que es la primera interesada en votar, sea cual sea el resultado. Si hace años se hubieran escuchado las peticiones a través de sus representantes, ahora la situación sería diferente. Años de ignorancia, de menosprecio, han cansado a la gente, que se ha movilizado.

Pero no, es más fácil negar, negar y negar, y cuando la evidencia es insostenible y los hechos caen por si solos, desplegar policía, hacer registros sin orden, detener a gente, confiscar material… en resumen, desplegar una política del miedo a nivel de la calle mientras a nivel político y con la aquiescencia de los medios se hace llegar el mensaje inventado, el relato que cuadra con lo que se quiere vender. Y, por desgracia, eso es lo que ve o lee una grandísima parte de la población de España. Qué garantía hay de que entiendan lo que pasa, de que se puedan hacer una opinión propia al respecto (a favor, en contra, o con toda la gama de grises)? Y no estoy hablando de foros, o medios digitales exaltados, no: medios serios, supuestamente neutrales y que contrastan su información, que parecen relatar los hechos, sólo algunos, de maneras excesivamente parciales y interesadas, no explicando lo que ha pasado sin más, sino construyendo un relato a veces paralelo.

Alguien ha visto imágenes de tumultos o turba? Yo he visto y he estado en concentraciones pacíficas de miles (millones) de personas, cantos a favor de votar (y de independencia, si), caceroladas cada noche donde mucha, muchísima gente sale a pedir ese derecho. No se va en contra de nada ni de nadie, sólo buscamos un futuro propio, cansados de ignorancia y menosprecio a años de peticiones, y eso no se entiende en según qué foros y no se transmite, no se difunde. No se explica que miles de personas salen a la calle para impedir registros y actuaciones, movidas éstas por interés político y no por ningún tipo de orden público, ni que los propios voluntarios y manifestantes hacen cordones para que pueda salir la policía, no. Se explica que la turba bloqueó a la policía. Alguna imagen, alguna noticia contrastable de desordenes? O sólo resistencia pasiva? Saldrán imágenes de la manifestación “unionista” de ayer? Maldita mentira, maldita postverdad.

Busquen, busquen imágenes, infórmense más allá de los medios, o vayan a buscar medios extranjeros, y háganse una opinión… porque todo esto ya no es un problema catalán, es un problema de democracia y transparencia en España, de connivencia de los medios, y eso es muy preocupante para el futuro de España, piénsenlo.

Nosotros sólo queremos decidir sobre nuestro futuro, eso es todo.

D’altra banda, també hem polit també alguns detalls de la traducció de l’Inoreader, per deixar-la encara més bé!

PS: Gràcies a en Patrizio Bekerle per incloure tant ràpidament la traducció i a en Muzzol per continuar amb l’Inoreader!

Que AirBnB ja no és un servei entre particulars està claríssim per tothom, i que espavilats, màfies, cara-dures (re-llogaters i propietaris que redescobreixen la oportunitat perduda) i demés s’hi han pujat al carro, també. Si pel camí pugen els preus del lloguer, fem fora a la gent d’on han viscut sempre i convertim les ciutats i pobles més “vendibles” en parcs temàtics, doncs què hi farem, és el progrés.

Tres quarts passa amb Uber i el servei de taxi, on també uns quants s’hi han professionalitzat i això ha provocat les ja famoses protestes dels taxistes… encara que aquí també hi ha molta lectura a fer de com reaccionen (millores del servei? apps? vagues, bloqueigs?)

Ep, i les que sempre acostumen a rebre son AirBnb i Uber per ser potser les més visibles i internacionals, però qui no ha fet una cerca a Wallapop i s’ha trobat (oh, casualitat!) coses a zero euros, les primeres a la llista, que resulta que son publicitat encoberta? Què passarà quan en entorns urbans la gent no compri tants cotxes, i en segueixi usant, però a mode de servei? No està tant lluny, i l’entorn tecnològic ho permetrà (algú pensava en la música com a servei fa anys?)

L’èxit de les mateixes plataformes que han fet possible el boom de l’economia col·laborativa fa que tothom vulgui pujar al carro i tenir una part del pastís, sense mirar gaire més enllà. Què cal fer, doncs? Matar al missatger? Legislar contra AirBnb i similars? (que dit sia de pas, no té una postura gaire clara de defensa de la societat, diguem que mira el seu negoci, s’escuda en ser mitjancer, i als altres que els bombin)

O millor regulem tot aquest tipus de transaccions? I no parlo d’impostos per activitat econòmica, sinó de la seguretat tant per als clients com per a qui ofereix el servei, establir unes mínimes condicions i regular pràctiques fraudulentes i fer co-responsable, també, al mitjancer (o no obté cap benefici, aquest?)

Marc Vidal ho deixa bastant clar:

El error de llamar economía compartida a algo que no lo es, es probablemente es parte del origen del problema. En todo caso son plataformas que reducen aspectos que hasta ahora eran determinantes en la cadena de valor y que eliminan en la práctica intermediarios. Y lo pueden hacer porque la transacción se produce en un lugar llamado ‘Internet’. Pensar que lo que pasa en la red requiere de una legalidad calcada a lo que pasa en el mundo físico es de aurora boreal.

[…]

Ni los que se benefician mucho de esas plataformas ni los que sufren su competencia son ecuánimes. No lo son por intereses creados.

Cal valorar tota la situació, no només des del punt de vista econòmic (perquè va més enllà) i prendre mesures, o quan ja no tinguem un teixit social a la societat o haguem perdut drets de treballadors pel camí (via autoocupació, flexibilitat, disponibilitat total,etc.) serà molt difícil arreglar-ho.

Lluitar a nivell local contra serveis globals o contra el que és fàcil i sembla barat per tothom és molt difícil… però deixaràn de visitar-nos o deixarem d’usar els serveis perquè es regulin?

El poder soberano debe considerar a todos los hombres, ricos y pobres, iguales ante la ley… El poder del gobernante está en la práctica limitado por el miedo que siente de sus propios súditos: es el hecho de la obediencia, no el motivo de la obediencia, lo que hace a un hombre súbdito. El objetivo del estadista es diseñar nuestras instituciones de manera que cualquier hombre, no importa cual sea su disposición, prefiera el derecho público a las ventajas privadas, ésta es la tarea y éste es el reto… Los asuntos públicos deben llevarse de acuerdo con principios seguros y a prueba de truhanes.

Todo hombre tiene el derecho de realizarse en la medida en que tenga la facultad de hacerlo, y los hombres tienen por naturaleza autoridad sobre los demás sólo en la medida en que pueden imponerla mediante la fuerza o la persuasión, más allá, ningún hombre necesita mantener la fe en otro después de que ha juzgado, acertada o equivocadamente, que le conviene dejar de hacerlo. Los valores morales son una creación humana, cultivada en un jardín artificial.

Baruch Spinoza (1634-1677) Tractat teològico-polític (1670 - Ed. Alianza, 1986)

Així, segons ell, el govern i l’estat son una conveniència, un pacte, i com a tal, modificable si ja no compleix les seves funcions. De La Boétie ens deia quelcom similar uns anys abans al “Discurs de la servitud voluntària”, parlant de convencions i herències autoimposades.

I al 2017, encara s’usen aquests acords socials com cotilles per anul·lar la dissensió i el canvi, per establir límits i fixar situacions i estats tant a nivell individual com de societat: disposem de dades i informació, però no tenim tot el coneixement i capacitat crítica que necessitem per viure d’acord amb els pactes establerts, i per fer-los evolucionar quan toqui, al ritme que nosaltres ho fem.

Els portals d’open data, junt amb els de transparència, son una peça clau en les estratègies d’obertura dels nostres governs: permeten accedir a la font d’informació de manera directa, per després fer la explotació que calgui d’aquelles dades.

Les mateixes administracions han de garantir la netedat del procés d’extracció de les dades i la objectivitat de les mateixes, i usar-les, iguals que tercers, en la presentació de resultats o serveis (reutilització de les dades).

Això ja fa temps que ho sabem, i fa temps que es fa: els datasets de diferents fons creixen, es despleguen i acumulen en portals propis i aliens i serveixen per a la presentació de les dades.

El camí recorregut els últims anys ha estat el de la creació de datasets (i encara ha de créixer més ), i en la reutilització de les dades, sobretot, en portals de transparència o de presentació de dades.

Però queden dos grans punts per treballar:

• La qualitat i normalització de les dades (presenten tots les dades en els mateixos formats? son reutilitzables i directament comparables?)
• La orientació dels portals: quin ha de ser el seu públic objectiu?

Determinades plataformes i usos no seran mainstream ni d’ús pel gran públic, però potser tampoc no cal: només cal que siguin realment útils per a una minoria qualificada que les fa servir i les analitza, generant opinió, facilitant la seva comprensió, etc. No es pot pretendre que tota la població en faci ús, però cal donar informació i eines per a qui les necessita: això enriqueix la qualitat democràtica i amplia el joc polític a diferents actors socials, ja siguin les mateixes administracions per presentar dades, entitats, periodistes, investigadors o la ciutadania en general, i facilita el control públic i la fiscalització de decisions i accions.

Els portals d’open data, junt amb els de transparència, son una peça clau en les estratègies d’obertura dels nostres governs: permeten accedir a la font d’informació de manera directa, per després fer la explotació que calgui d’aquelles dades.

Les mateixes administracions han de garantir la netedat del procés d’extracció de les dades i la objectivitat de les mateixes, i usar-les, iguals que tercers, en la presentació de resultats o serveis (reutilització de les dades).

Això ja fa temps que ho sabem, i fa temps que es fa: els datasets de diferents fons creixen, es despleguen i acumulen en portals propis i aliens i serveixen per a la presentació de les dades.

El camí recorregut els últims anys ha estat el de la creació de datasets (i encara ha de créixer més), i en la reutilització de les dades, sobretot, en portals de transparència o de presentació de dades.

Però queden dos grans punts per treballar:

• La qualitat i normalització de les dades (presenten tots les dades en els mateixos formats? son reutilitzables i directament comparables?)
• La orientació dels portals: quin ha de ser el seu públic objectiu?

Determinades plataformes i usos no seran mainstream ni d’ús pel gran públic, però potser tampoc no cal: només cal que siguin realment útils per a una minoria qualificada que les fa servir i les analitza, generant opinió, facilitant la seva comprensió, etc. No es pot pretendre que tota la població en faci ús, però cal donar informació i eines per a qui les necessita: això enriqueix la qualitat democràtica i amplia el joc polític a diferents actors socials, ja siguin les mateixes administracions per presentar dades, entitats, periodistes, investigadors o la ciutadania en general, i facilita el control públic i la fiscalització de decisions i accions.

Els portals d’open data, junt amb els de transparència, son una peça clau en les estratègies d’obertura dels nostres governs: permeten accedir a la font d’informació de manera directa, per després fer la explotació que calgui d’aquelles dades.

Les mateixes administracions han de garantir la netedat del procés d’extracció de les dades i la objectivitat de les mateixes, i usar-les, iguals que tercers, en la presentació de resultats o serveis (reutilització de les dades).

Això ja fa temps que ho sabem, i fa temps que es fa: els datasets de diferents fons creixen, es despleguen i acumulen en portals propis i aliens i serveixen per a la presentació de les dades.

El camí recorregut els últims anys ha estat el de la creació de datasets (i encara ha de créixer més ), i en la reutilització de les dades, sobretot, en portals de transparència o de presentació de dades.

Però queden dos grans punts per treballar:

• La qualitat i normalització de les dades (presenten tots les dades en els mateixos formats? son reutilitzables i directament comparables?)
• La orientació dels portals: quin ha de ser el seu públic objectiu?

Determinades plataformes i usos no seran mainstream ni d’ús pel gran públic, però potser tampoc no cal: només cal que siguin realment útils per a una minoria qualificada que les fa servir i les analitza, generant opinió, facilitant la seva comprensió, etc. No es pot pretendre que tota la població en faci ús, però cal donar informació i eines per a qui les necessita: això enriqueix la qualitat democràtica i amplia el joc polític a diferents actors socials, ja siguin les mateixes administracions per presentar dades, entitats, periodistes, investigadors o la ciutadania en general, i facilita el control públic i la fiscalització de decisions i accions.

Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius.

Així, aquestes plataformes son una base tecnològica que pretenen un canvi molt més gran: passar d’una democràcia representativa a una democràcia participativa (en un moment en què els partits comencen a perdre pes i legitimitat com actors únics de l’escena política), l’èxit del qual depèn de diversos factors:

1. De la pròpia eina
2. D’expandir l’hàbit de la discussió i la decisió
3. De la resposta que des de l’Administració es doni a les peticions (de com es plantegin i de com s’argumentin les decisions)

Pel camí caldrà aprendre a usar l’eina, a trobar-ne els usos adients i a saber on i quan va millor usar-la: en quins i quants processos, si se’n poden obrir molts o pocs, si la gent hi participem o no, si ens sentim escoltats, si els gestors es senten interpel·lats també…

Sigui com sigui, a nivell de ciutadania és un experiment i una proposta molt interessant, igual que per a l’Administració: el fet que no sigui ja una sola ciutat, sinó un conjunt de ciutats qui construeix i desplega aquestes plataformes, implicant també els usuaris, permet un creixement sostingut i uniforme continuat en el temps, amb funcionaments comuns arreu.

Les implicacions d’això a nivell d’educació i maduresa política de tots plegats son enormes si ho sabem fer bé, i el lligam amb eines i portals de transparència, opendata i rendició de comptes és el següent pas.

(*) Tecnològicament, és una plataforma feta en Ruby on Rails, on no es guarda cap dada particular de ningú i es preserva l’anonimat, i on es fan servir eines totalment lliures (estadístiques, mapes) disponibles a la xarxa: es segueix fil per randa la filosofia de codi obert i es respecta la privacitat i anonimat de les dades personals.

De fet, ja fa temps que no uso text pla, sinó que uso MarkDown, cosa que em permet afegir-li cert format i opcions de visualització i exportació molt més còmodes…

Al llarg del temps, però he anat necessitant d’altres característiques, com l’enllaç entre diferents fitxers de notes, resums automàtics, taules de contingut, etc., i arrel d’això he anat ballant entre eines de wiki i text en format MarkDown…

Realment, el que m’interessa és una eina que combini la potència dels links i la cerca del wiki amb la flexibilitat i independència de l’emmagatzematge en fitxers de text plans, tot plegat i posat en una llista ràpida:

• Emmagatzematge en fitxers de text plà, independents de qualsevol eina
• Integració directa amb el sistema de fitxers
• Visualització ràpida en editors simples
• Edició ràpida
• Curva d’aprenentatge ràpida
• Eines lleugeres
• Possibilitat d’enllaçar fitxers
• Facilitat de cerca dins de la carpeta de documents i dins dels documents (no haig de recordar on vaig apuntar alguna cosa)
• Possibilitats d’exportació a altres formats (pdf, html…)
• Facilitat de gestió dels fitxers (documents) des del sistema operatiu: vull poder posar ràpidament aquells fitxers de temes tancats en altres carpetes
• Multiplataforma (uso Windows i Linux)

He donat la volta per algunes eines, i les que més he fet servir fins el moment han estat Notepad++ i TiddlyWiki:

• La primera funciona bé sobre Windows (molt bé), però el port a Linux sobre Qt no m’acaba d’agradar i no té tantes utilitats,
• la segona és molt, molt interessant, però depenia del navegador, i tenia poques possibilitats d’exportació i emmagatzematge (apartar fitxers de temes tancats)…

La primera la feia servir en un format MarkDown usant alguna característica de la eina (links entre fitxers autoreconeguts) i la segona era un format wiki, també molt fàcil de fer anar.

Ara bé, la eina que sembla complir amb tots els requisits és QOwnNotes: un editor MarkDown que desa els fitxers de text el SO directament, que permet

• etiquetar,
• cercar,
• previsualitzar,
• ordenar per carpetes,
• quadre de continguts en viu del document
• enllaços entre documents (navegació entre documents!)

)

Guarda totes les metadades en una base de dades sqlite associada, però els docs els guarda en format pla, el que permet editar-los en qualsevol altra eina sense problema. A més, és multiplataforma (l’uso en Windows i Linux), amb els mateixos comportaments, i configurable.

L’eina s’integra també amb el servei OwnCloud, però jo l’integro a sobre d’una carpeta Dropbox sincronitzada i així tinc els mateixos fitxers arreu sincronitzats automàticament (només cal definir la carpeta de treball com una carpeta local de Dropbox).

Molt interessant per que vulgui una alternativa ràpida a OneNote, Evernote, Keep o d’altres.

PS: Altres eines interessants per gestionar notes (conjunts de notes) en format Markdown son BoostNote i PileMd (la interfície és molt més bonica, la cerca, però, no és tant potent, i deixen els fitxers en text pla però en format .cson, amb el fitxer text amb metainformació… ja no és tant directe!).

Comments:

[Jordi Jofre]( “jofre (at) hotmail.com”) - May 5, 2017

Molt interessant!!!

Manel - May 0, 2017

Gràcies, Jordi! Si en proves alguna ja em diràs quina t’agrada més…

Noves traduccions per Inoreader i QOwnNotes – Quasi un bloc - Jul 1, 2017

[…] Eines per escriure notes en MarkDown […]

Sabrem mai l’abast de l’atac del passat divendres 12 de març?

Mentre d’alguns afectats coneguts (el NHS, per exemple) pot ser que tinguem dades públiques i fiables, d’altres (Telefónica i un munt d’empreses privades) segurament mai sabrem l’afectació real, donat que la seva imatge de proveïdor tecnològic pot quedar tocada; ens haurem de conformar amb els números d’afectats globals donats per empreses que es dediquen a lluitar contra els virus.

Sigui com sigui, la història de com ha anat tot plegat, des de revelació de la debilitat i l’ús per part de la NSA fins la casual aturada inicial de l’atac registrant un domini, no té pèrdua. El comunicat de Microsoft, explicant que cal tenir el software al dia, i carregant també contra la NSA, li posa la cirereta al pastís (jo he fet el que havia de fer, i si la gent no està al dia i aquells se n’aprofiten i no m’ho diuen…)

El problema, així, no és un tema únicament tecnològic: la dependència massiva en un sol proveïdor segurament no ajuda, el fet que les empreses i administracions no tinguin el seu software al dia tampoc i, sobretot, la nefasta actuació de la NSA en aquest cas, guardant-se informació per al seu propi ús, ha estat clau: la solució és compartir la informació amb fabricants i comunitat per trobar una ràpida solució.

Segurament podem carregar-nos al missatger i dir que el problema ve de la massiva filtració d’informació per part de WikiLeaks i de com gent sense escrúpols i amb molts coneixements n’han fet ús, i potser hi ha ajudat, és clar, però el fet és que els forats de seguretat, o potser fins i tot les portes de darrere, hi són. I si hi són, els descobriran i els usaran, malgrat tot l’obscurantisme que hi vulguis posar a sobre.

Cal deixar a jugar a espies analògics en el món digital, perquè les regles i les afectacions son lleugerament diferents que al mon real: si descobreixes quelcom, no t’ho guardis, cal compartir-ho per què ho arregli sigui qui sigui, perquè no saps si algú més ja ho sap també. Això, o les agències de seguretat que juguin així a aquest joc, es converteixen en vectors d’inseguretat, elles mateixes. I ara, mentre imaginem una combinació de Wannacry i Stuxnet, anem parxejant sistemes (o passant a Linux).

Demanem als nostres governs més transparència, ens plantegem les nostres identitats (socials, religioses, sexuals), reclamem el nostre dret a la privacitat i la llibertat d’expressió i volem redibuixar el sistema polític, fent-lo més participatiu per tothom.

Per a tot això, usem la xarxa i la tecnologia: dades obertes, periodisme de dades, control ciutadà sobre les finances, plataformes de comparació, pressupostos oberts, portals de transparència, ús del software de codi obert, portals de consumidors… tot un seguit de mesures per recuperar el control, per monitorar les decisions, per fer-les de tots i controlar que ningú se n’aprofita.

Vivim mitja vida en aquest sistema que intentem recuperar, d’acord a unes normes comunes, conegudes per tots, més o menys acordades per tots, i sotmeses a la revisió de tots: democràcia, amb els seus ets i uts.

L’altra mitja vida la vivim a les xarxes socials, siguin quines siguin. Hi deixem hores i dades: relacions, fotos, impressions, gustos, comentaris, reaccions, enllaços. Mirem molt, llegim no tant, i escrivim menys, reaccionem al que ens agrada o ho compartim, ho guardem… Som actius, i la nostra activitat indica com som i què ens agrada. I tot això es guarda, s’emmagatzema i s’analitza, sense permís de ningú, sense dir què ni perquè.

Entrem al món de les xarxes socials acceptant les seves condicions i les alimentem, sense adonar-nos del que fem, complim amb les seves normes unilaterals i si les trenquem (sense saber com ni perquè, sense tenir un sentit, sota arbitrarietat moltes vegades) ens fan fora sense més, amb poques o cap explicació… però no ens tornen el que és nostre: les nostres dades, el nostre jo. Se’l queden, per seguir traient-ne profit. A qui li permetríem una cosa així al món real?

Les grans empreses darrere les xarxes socials tenen immenses quantitats de diner per fer seguir creixent les seves mines de dades, per fer-nos caure-hi d’una manera o altra o cada vegada conèixer més coses, per escapar al control dels limitats governs nacionals (territorials) buscant paradisos fiscals per pagar menys impostos o per teixir xarxes d’empreses dependents unes d’altres per repartir-se responsabilitats, advocats per defensar-se de demandes o per aprofitar-se de condicions de treball pèssimes en països en desenvolupament.

No tot el que ens arriba a través de la brillant pantalla de colors del dispositiu prové d’un grup de joves talentosos en unes oficines lluminoses i ben equipades. Clar que n’hi ha, però no arreu, i el treball si que es subcontracta arreu (aquí, a San Francisco, a Karachi i a Abuja).

Vol dir això que les empreses son dolentes per si mateixes? Les empreses son màquines de fer diners, unes amb més ètica que altres, unes més transparents que d’altres.

Avui en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem immersos, conscients de la nostra dependència i del que comporta: ens queda la oportunitat de veure a qui li volem donar les nostres dades i quantes (perquè a algú li acabarem donant) i com intentem controlar què fan.

Que els governs i l’administració en general haurien d’usar software lliure i formats de dades lliures és quelcom que avui en el que la gran majoria estem d’acord, i que molts, a més, compartim i creiem.

De fet, cal fer un pas més i compartir el codi font de les aplicacions pròpies, no només usar les creades. Els beneficis ),on múltiples i per citar-ne alguns de manera ràpida:

• Eficiència econòmica (estalvi de llicències, economia d’escala, reaprofitament de serveis ja generats)
• Impacte sobre els serveis públics (estandarització de procediments, facilitació dels accessos, usabilitat, no dependència de tecnologies concretes)
• Transparència i rendiment de comptes (obertura de procediments, transparència, revisió dels mecanismes de funcionament)
• Impacte social (impuls d’estàndars de facte, generació d’economia de serveis)

La qüestió és perquè no s’usa ja a major escala? Perquè encara s’usa tan software privatiu i no es comparteix el codi?

Les causes son múltiples, i atacar-les totes a l’hora no és gens fàcil.

• No és únicament un canvi tecnològic, és un canvi cultural de la organització.
• El canvi s’ha de fer de manera gradual, per no aturar cap servei, i això implica que tot canvi s’ha de fer preveient la convivència entre l’ús de software i dades en formats privatius i software i dades en formats oberts, el que complica aquest pas.
• L’impacte econòmic del canvi és molt, molt gran. Per més que s’usi software lliure i es comparteixi, no és bufar i fer ampolles. Sembla una obvietat dir-ho, però no l’és: el software per si és coneixement i valuós, però cal aplicar-ho, desplegar-ho i integrar-ho perquè sigui operatiu, i això vol dir recursos interns o bé contractació de serveis externs a l’administració per fer-ho. Que genera impacte en un ecosistema d’empreses tecnològiques local? Sens dubte, però alguns d’aquests impactes, seran molt grans.
• L’administració no és una única organització. Són moltes organitzacions, a molts nivells, tots fent coses similars. Aquesta fragmentació i alhora similitud d’objectius i, per tant, càrrega de feina, fa que costi molt crear sinèrgies entre els diferents elements: el marc legal i els objectius poden ser els mateixos i molt similars, però l’aplicació pot variar molt i sense una normalització del funcionament, no es pot utilitzar una mateixa eina (que reflecteix un funcionament, uns processos)
• Sinèrgies entre administracions: el software lliure és també una filosofia, més enllà del codi: compartir coneixement, reaprofitar-lo. Aplicar el software lliure a la administració és aplicar també aquesta filosofia, doncs (el primer punt), i això vol dir crear sinèrgies no només a nivell tencològic entre administracions similars (equips de treball comú, establiment d’objectius) sino compartir pressupostos, inversions i despeses, o normalitzar processos i funcionaments per adaptar-nos al software (adaptar-se a l’eina).
• Fa molts anys que l’administració està informatitzada: això vol dir un històric molt gran a compatibilitzar, i una dispersió de tecnologies i llenguatges important. Usar les mateixes eines, compartir codi, és també unificar les eines ja usades i compatibilitzar-ne l’ús cap enrere.
• Existeix molt software privatiu (i no és MS Office) desplegat i instal·lat a les administracions que suporta processos clau. Substituir-lo per un altre software sempre és un problema (repte? ), per més robust (i obert) que aquest sigui.
• L’administració no és un ens aïllat. Conviu i interactua tant amb la ciutadania com amb les empreses, i això vol dir que haurà de conviure (ser compatible, en termes informàtics) amb el que usi la ciutadania (acceptar documents en word o excel, treballar amb documents autocad, per exemple). Es pot usar a nivell intern, però no imposar a nivell extern.
• La complexitat i diversitat del software usat és molt, molt gran: Des de la gestió tributària o la gestió administrativa a la gestió dels serveis de la ciutat, des de la gestió de policía o serveis socials fins a la connexió interadministrativa i reús de dades via serveis web, de la gestió dels arxius a la necessitat de la gestió documental integral, la supressió del paper o la integració amb el ciutadà digital, el govern obert i mecanismes de participació continua…
• Tots aquests canvis no es poden fer de manera ràpida: l’afectació a serveis dels que depèn la ciutadania no es deixar de tenir en compte!

El canvi, doncs, va molt més enllà del posar OpenOffice o usar Linux en estacions de treball (tot i que només això ja és un pas en la bona direcció ), i és un canvi molt profund, que ha de transmetre’s a tota la organització que l’ha de fer.

Que els governs i l’administració en general haurien d’usar software lliure i formats de dades lliures és quelcom que avui en el que la gran majoria estem d’acord, i que molts, a més, compartim i creiem.

De fet, cal fer un pas més i compartir el codi font de les aplicacions pròpies, no només usar les creades. Els beneficis ),on múltiples i per citar-ne alguns de manera ràpida:

• Eficiència econòmica (estalvi de llicències, economia d’escala, reaprofitament de serveis ja generats)
• Impacte sobre els serveis públics (estandarització de procediments, facilitació dels accessos, usabilitat, no dependència de tecnologies concretes)
• Transparència i rendiment de comptes (obertura de procediments, transparència, revisió dels mecanismes de funcionament)
• Impacte social (impuls d’estàndars de facte, generació d’economia de serveis)

La qüestió és perquè no s’usa ja a major escala? Perquè encara s’usa tan software privatiu i no es comparteix el codi?

Les causes son múltiples, i atacar-les totes a l’hora no és gens fàcil.

• No és únicament un canvi tecnològic, és un canvi cultural de la organització.
• El canvi s’ha de fer de manera gradual, per no aturar cap servei, i això implica que tot canvi s’ha de fer preveient la convivència entre l’ús de software i dades en formats privatius i software i dades en formats oberts, el que complica aquest pas.
• L’impacte econòmic del canvi és molt, molt gran. Per més que s’usi software lliure i es comparteixi, no és bufar i fer ampolles. Sembla una obvietat dir-ho, però no l’és: el software per si és coneixement i valuós, però cal aplicar-ho, desplegar-ho i integrar-ho perquè sigui operatiu, i això vol dir recursos interns o bé contractació de serveis externs a l’administració per fer-ho. Que genera impacte en un ecosistema d’empreses tecnològiques local? Sens dubte, però alguns d’aquests impactes, seran molt grans.
• L’administració no és una única organització. Són moltes organitzacions, a molts nivells, tots fent coses similars. Aquesta fragmentació i alhora similitud d’objectius i, per tant, càrrega de feina, fa que costi molt crear sinèrgies entre els diferents elements: el marc legal i els objectius poden ser els mateixos i molt similars, però l’aplicació pot variar molt i sense una normalització del funcionament, no es pot utilitzar una mateixa eina (que reflecteix un funcionament, uns processos)
• Sinèrgies entre administracions: el software lliure és també una filosofia, més enllà del codi: compartir coneixement, reaprofitar-lo. Aplicar el software lliure a la administració és aplicar també aquesta filosofia, doncs (el primer punt), i això vol dir crear sinèrgies no només a nivell tencològic entre administracions similars (equips de treball comú, establiment d’objectius) sino compartir pressupostos, inversions i despeses, o normalitzar processos i funcionaments per adaptar-nos al software (adaptar-se a l’eina).
• Fa molts anys que l’administració està informatitzada: això vol dir un històric molt gran a compatibilitzar, i una dispersió de tecnologies i llenguatges important. Usar les mateixes eines, compartir codi, és també unificar les eines ja usades i compatibilitzar-ne l’ús cap enrere.
• Existeix molt software privatiu (i no és MS Office) desplegat i instal·lat a les administracions que suporta processos clau. Substituir-lo per un altre software sempre és un problema (repte? ), per més robust (i obert) que aquest sigui.
• L’administració no és un ens aïllat. Conviu i interactua tant amb la ciutadania com amb les empreses, i això vol dir que haurà de conviure (ser compatible, en termes informàtics) amb el que usi la ciutadania (acceptar documents en word o excel, treballar amb documents autocad, per exemple). Es pot usar a nivell intern, però no imposar a nivell extern.
• La complexitat i diversitat del software usat és molt, molt gran: Des de la gestió tributària o la gestió administrativa a la gestió dels serveis de la ciutat, des de la gestió de policía o serveis socials fins a la connexió interadministrativa i reús de dades via serveis web, de la gestió dels arxius a la necessitat de la gestió documental integral, la supressió del paper o la integració amb el ciutadà digital, el govern obert i mecanismes de participació continua…
• Tots aquests canvis no es poden fer de manera ràpida: l’afectació a serveis dels que depèn la ciutadania no es deixar de tenir en compte!

El canvi, doncs, va molt més enllà del posar OpenOffice o usar Linux en estacions de treball (tot i que només això ja és un pas en la bona direcció ), i és un canvi molt profund, que ha de transmetre’s a tota la organització que l’ha de fer.

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.

Nadal a tocar.

Anava a fer un post parlant dels regals, de com els trien els nens: estava pensant que si només trien el que veuen per televisió o el que veuen als catàlegs… si això no fa que es limiti una mica la seva imaginació, si no els acostumem a només triar el que se’ls ofereix, en comptes de pensar per si mateixos.

Però no és cosa d’ells: el catàleg és còmode, els dónes els tres-cents fulletons que has recollit a les tendes (amb aquella rodoneta de “me’l demano” tan fàcil), i que triïn, i que facin la llista. O si veuen alguna cosa a la tele, doncs ja ho tenim…

Però és còmode per nosaltres. En canvi, si ens assentem amb ells, si mirem, si recordem el que van dient en algun moment al llarg de l’any, tindrem moltes més opcions, perquè imaginació i ganes les tenen.

Així, giro la volta a l’argument: potser som nosaltres que, per falta de temps, ganes, o el motiu que sigui, ajudem a condicionar-los, a acostumar-se a aquella oferta tan còmoda i fàcil també per nosaltres: ja està fet, següent cosa.

Com en moltes altres coses relatives als nens, cal dedicar-los temps i atenció, i amb el temps, obtindrem unes personetes magnífiques, de ben segur.

Nota: Ull! que la moda del regal “commodity” també ens ha arribat als grans, amb allò de les smart box i demés, els regals d’experiències i sensacions i fins i tot l’scrapping prefabricat per “personalitzar” els regals amb tot allò que la indústria ja ens dóna i ens ven… Digueu-me alternatiu, però potser que la cosa comença per nosaltres.

Però no deixa de ser una etiqueta, una imatge si es vol, de tot el que això representa: el tancament d’una època i la recuperació d’un món que potser creiem superat. Oblidem el món d’una única superpotència, torna una altra guerra freda amb diferents actors (Estats Units, si, però també Xina i Rússia ), tornen les pors si no a una hecatombe nuclear si a un terrorisme liquid, inclassificable, i amb tants caps com una hidra.

Un món que torna a tancar-se sobre si mateix, on la por al desconegut mou polítiques i on la política es deixa portar per simplismes, per idees primàries que no aporten reflexió, només falses seguretats, on la reflexió es substitueix per reflexos i identitats, i on la educació es desvesteix a passes gegants, eliminant l’esperit crític, empobrint-nos i debilitant-nos a tots.

I sobre aquestes falses seguretats s’edifiquen murs, es munten vigilàncies, es fan estranyes amistats. Venen estranyes barreges de realpolitik, maquiavelisme i populisme. Es buiden les paraules del seu significat original i se’ls canviarà després, per fer-lo servir com una arma contra el contrari, com un escut de protecció, i es canviarà el diàleg per la cridòria i la repetició dels conceptes. Pura propaganda.

Contra això només queda el que sempre ha quedat: educació, reflexió i sentit comú. I en un món cada vegada més connectat i amb distàncies més curtes, però alhora més fragmentat, cal també aprendre cada vegada més a posar-se en la pell de l’altre per comprendre.

Is Brexit the end of the E.U?

Yes, this is the beginning of the end of the European Union. And I hope the birth of the Europe of nations, a Europe of cooperation that we’ve been propounding for years. The European Union is objectively a total failure. It’s a social failure, it’s a en economic failure, it’s a failure in terms of power, it’s a diplomatic failure.

— Marine Le Pen, en una entrevista a Time, July 11-18, 2016

Que un personatge com la senyora Le Pen faci la proposta d’una Europa basada en la cooperació de nacions és, com a poc, risible, donat el que significaria per tots els ciutadans de la Unió tornar a fronteres, controls, passaports, a la tribu. Que gent com el Front Nacional, el UKIP, Pegida i similars tinguin l’èxit que tenen és molt preocupant: diu molt del fracàs no d’Europa només per fer-se comprendre (si, està lluny de la ciutadania, és burocràtica, no s’explica, és cara), però també molt de nosaltres com a components d’aquesta societat per intentar-la fer més oberta.

Els governs nacionals no han ajudat tampoc, gens: els mateixos que l’havien d’explicar i la potenciaven eren els que la culpaven de les decisions difícils i impopulars, alienant-la. I els mateixos governs, tancats en les seves misèries nacionals, demanen quotes de poder i símbols per veure que son més que els altres, això quan no se n’aprofitaven directament de subvencions.

La suspensió de Schengen o el Brexit son exemples molt clars de cap a on no hem d’anar: si ens tanquem en les nostres fronteres, mirarem amb desconfiança el veí del costat.

La Europa que molts volem no és, no ha de ser, una fortalesa: ha de ser una casa comuna, amb els mateixos principis, la idea que veu la llum a partir del segle XVI i que fa que aquesta creixi: una comunitat d’intercanvi d’idees i de valors, per sobre de les adhesions identitàries, un model d’educació i cultura que respecti els valors de cada un, però que no carregui culpes en els altres precisament per això: cadascú responsable de les seves accions. Res de grandeurs ni de quotes de poder que no ens portaran enlloc.

–Si te llevas un libro a un viaje -le había dicho Mo cuando introdujo el primero en la caja- sucede algo muy extraño: el libro empezará a atesorar tus recuerdos. Más tarde, te bastará con abrirlo para trasladarte al lugar donde lo leíste por vez primera. Y con las primeras palabras recordarás todo: las imágenes, los olores, el helado que te comiste mientras leías… Créeme, los libros son como esas tiras de papel matamoscas. A nada se pegan tan bien los recuerdos como a las páginas impresas.

—Corazón de tinta, Cornelia Funke

I és veritat. Quan s’arriba a vacances, època per a la qual ens guardem aquells llibres que no hem pogut llegir la resta de l’any, ens emportem el llibre-objecte, el de paper, i potser també l’electrònic, més còmode, més lleuger, amb més capacitat… però més impersonal.

Agafes un llibre de paper de fa anys, gastat pel temps, i et transporta a allà on el vas llegir, a quan el vas llegir: es barregen els records del llibre amb els records personals: el llibre és un lloc més de la teva vida.

Per aquells a qui ens agraden els llibres, això és molt important, insubstituïble. El llibre de paper, doncs, no desapareixerà mai, perquè sempre el lligarem a algun record: potser ja no carretejarem tants llibres com abans, però sempre n’hi haurà alguns dels que no ens desprendrem. Ja ho deia fa un temps: “La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer”.

Comments:

Recull d’articles (20) | I ara… què? - Aug 0, 2016

[…] vell company dels bits, parla de llibres. Però no en plan crítica, sinó dels llibres físics, i de com ens poden transportar de mil formes […]

• Estreno un disseny més clar, més mínim, en línia amb el de la web personal.
• Unes pàgines que, ara sí, s’adapten al mòbil.
• Trec els botons de compartició a les xarxes socials. No calen per dos motius:
  1. Si voleu compartir, un ctrl+c/ctrl+v no costa res de fer amb un sobretaula o un portàtil, i si esteu en un dispositiu mòbil la compartició és nativa. Menys codi, més lleuger.
  2. Menys invasiu amb la vostra (i la meva) privacitat: menys cookies de tercers.

Són petits grans canvis, no només estètics, per seguir, en el fons, en la línia ja començada: ganes d’aprendre i conversar, i un lloc i una veu propis a internet.

Seguim.

Inoreader és un un interessant lector de feeds, fet per una petita empresa. No és pas OSS, però el suport és bo i s’hi pot col·laborar de diferents maneres, i aquests son els seus punts forts: la evolució (és un producte viu), el suport per part dels desenvolupadors, i l’orientació no com a simple lector, si no com una eina també de classificació i compartició d’informació.

La interfície està prou bé (usant Stylish es pot millorar - Flat Inoreader fa un millor ús de l’espai, per exemple), i algunes de les característiques més interessants son:

• la possibilitat de crear una petita comunitat (els canals) seguint altres persones, rebent o fent comentaris, compartint enllaços… És interessant, perquè permet, en certa manera, ampliar la xarxa de confiança que un té sobre les fonts que segueix.
• les capacitats de cerca
• l’emmagatzematge de posts interessants (si, no és l’únic que ho té, això)
• les possibilitats d’etiquetatge (això, lligat amb la capacitat anterior, et permet convertir-lo en un magatzem molt més versàtil i potent d’articles i referències)
• lligams amb xarxes socials

També disposa d’una aplicació per al mòbil, tot i que és millorable. Si voleu usar-lo des de mòbil, millor fer servir Palabre amb el plugin Inoreader for Palabre, i la cosa millora molt.

Ah, i el podeu usar en català, gràcies a en Muzzol. Si voleu col·laborar en revisar la traducció, endavant!

Ja sap que quan passa alguna desgràcia els polítics diuen que s’han de prendre mesures. Si hem de prendre mesures és potser perquè no hi havia un bon projecte. Fer un bon projecte costa. Per això els fem tan de pressa, i després triguem el doble a fer les coses. I si la dimensió de la catàstrofe és molt gran, se socialitza i catàstrofe per a tots.

I és que la pressa, la obtenció de resultats immediats i la visió de rendiment econòmic i no social, fan més mal del que pot semblar a curt termini. Però la culpa no és només dels polítics, perquè els canvis no son cosa d’un dia.

Ara tot és digital. Fem uns mapes més metàl·lics, en el sentit de poc artístics. No veurà aquestes meravelles del dibuix i del disseny. Abans el mapa tenia un punt artístic, i ara ha baixat moltíssim. I ha crescut la precisió.

Si, segurament s’ha perdut el punt artístic, però no per la tecnologia només: la industrialització i la estandardització que les acompanya els treuen temps de factura, personalització, ànima si voleu. I això es nota en el resultat. Però la tecnologia no es més que una altra eina, ben usada també permet crear bons mapes, personalitzats, artesanals en algun sentit.

La galàxia Gutenberg no morirà davant la galàxia Neumann. Un mapa de paper té un format més gran que una pantalla, per exemple. És més extensible, i vostè té una visió periscòpica més gran. És plegable, recollible. En una pantalla no es pot aprendre res, i això és una opinió. Es pot informar el que vulgui, llegir el que vulgui, però el coneixement ve per una via analògica. És que el món l’hem digitalitzat, però és analògic. Això no vol dir que el que és digital no sigui fantàstic ni s’hagi de deixar d’utilitzar, però l’esperit humà no està sent substituït per un de calculador.

I tant! La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer: cada mitjà té les seves possibilitats, els seus usos i moments. I el que diu de la visió periscòpica és aplicable a un llibre de paper: quan llegeixes, el gruix, el tacte, les planes llegides i per llegir donen una informació que una pantalla, ara per ara, no la dóna. Canviarà això en el futur? Potser. Però l’objecte no deixarà d’existir.

[…]des de fa uns 10 anys hi ha un sentiment clar que abans d’ocupar més territori hem d’aprofitar el que tenim. Una de les raons és que tenim molta capacitat instal·lada i poca d’utilitzada, en un país petit i amb una orografia especialment complicada per la infraestructura en general. Tot es caríssim de fer, aquí.

Caldrà que apliquem les tres RRR (reduir, reutilitzar, reciclar) que ensenyem als nens al concepte de país? Aquí aplica el primer pensament, el de projectar bé. Mirar si en tenim prou, no sobreprojectar ni construir coses que després no usem o no podem mantenir, valorar la necessitat. No és el que un fa a casa?

Els mapes del futur ja són aquí, i són mapes en pantalles digitals. La tridimensionalitat és aquí, i l’altíssima resolució, també. No és el metre i el decímetre, estem en centímetres. Aquest estiu hem sobrevolat Barcelona amb una aproximació de set centímetres i mig. La multiespectralitat també és aquí, o sigui, no només el que veiem, sinó una part molt més ampla de l’espectre. Els sensors actius i passius, radars i radiòmetres. Tota una sèrie d’instrumentació per a la mesura del territori.

El futur ja és aquí, es crea i es reinventa cada dia, l’usem i no ens n’adonem. Però tenim unes possibilitats de futur amb uns pensaments (socials, econòmics i polítics) antics, aquí és on ens queda molta feina per fer.

Comments:

Llibres i records – Quasi un bloc - Aug 1, 2016

[…] Cinc idees a partir d’un mapa […]

Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius.

Així, ens trobem que surten portals de transparència, indicadors de diferents tipus i portals i eines de participació, fins i tot arribem a trobar registres de grups d’interès* (lobbies): moltes i diferents eines per millorar l’accés a la informació i la participació per part de la pròpia Administració.

Però son aquestes eines les adequades? El debat va més enllà de l’eina en si mateixa, com apunta Carlos J. Gil a La democracia no representativa no es representativa i explica molt bé Versvs a Los límites de la participación**:

• el concepte d’una democràcia participativa és funcional?
• com podem tenir una imatge representativa de tothom en determinades assemblees?

Sembla molt, molt difícil, i no tothom podrà o voldrà anar sempre a tot, o participar en tot: la gent acostumem a moure’ns per motius determinats i no sempre altruistes, i de vegades no tenim interès o el coneixement necessari en alguns temes, o bé la profunditat i les conseqüències del que cal analitzar se’ns escapa: pot la saviesa del grup ser correcta en qualsevol cas? Sembla que no quan el grup és molt gran i els punts de coneixement son diversos i dispersos (on no hi ha un criteri comú), i això ens portaria a que el resultat no sempre podria ser el més correcte ni el més beneficiós per al grup sencer, això és, la societat…

Ara per ara, tenim més informació (portals open data) i hi ha eines i plataformes creades per grups de ciutadans/activistes que permeten aquest control (els OCM, per exemple), però tothom l’exercirà? De veritat tothom voldrà ser un científic de dades? Segurament no.

Les iniciatives de participació han de ser-hi, però el temps i la maduració de la societat ens indicaran fins a quin punt son útils. El que no hem de perdre de vista, però, és l’apoderament real de determinades minories (grups d’activistes, ciutadans conscienciats) que poden, aquests si, ser generadors d’opinió: es tracta de crear o cuidar el teixit social que permeti aquests grups independents, que enriqueixen el debat i per tant estenen el debat polític més enllà de les administracions. I les eines per aquest apoderament son, en gran mesura:

1. els portals d’open data amb dades d’interès real, amb etiquetats comuns i mateixes unitats de mesura, comparables, agregables, que permetin l’anàlisi independent de tercers.
2. els portals de transparència on es pengi la informació més textual, els indicadors, actes, no s’agrupi el comú de la informació generada per l’administració de torn.
3. unes polítiques documentals i arxivístiques comunes, amb sintaxis estandarditzdes, que permetin una ordenació amb un llenguatge comú de la informació dels punts anteriors.

Els portals de participació i les iniciatives de participació seran útils (ni que sigui orientativament) i tindran èxit en tant es cuidin els anteriors punts, perquè aleshores podrà créixer el número i la qualitat de la opinió (la formació) dels participants.

(*) Registre que és voluntari i sotmès a monitorització i control una vegada t’hi inscrius. (**) Links via Arnau Fuentes a Recull d’enllaços, nº 9.

The idea of a global web public wholly independent of state sovereignty was to a great extent an illusion of the early web industry, a subcultural hubris that posited the geek public as a vanguard of everyone on the planet: today Palo Alto, tomorrow the world. Once the commercial logic of market segmentation, principally through the economics of marketing, entered the picture, the universal public gave way to the reality of consumer preferences, which have their own, distinctly non-universal logic.

— Scott Malcomson (2016). Splinternet. OR Books

Jo em quedo amb un pensament central:

[…] este movimiento erradica uno de los últimos componentes verdaderamente desregulados y libres de la web que conocimos.

La posició de força de Google, provinent de la quantitat d’informació que ja tenia dels seus bots, i encara més de l’ús que recopila amb els usos dels navegadors i d’Android, li permeten forçar la web en la direcció que els interessi. Indubtablement ampliar l’ús de SSL reforça la seguretat i la fiabilitat de la web, però prioritza les possibilitats de llocs de determinats tipus: comercials, corporatius, comunicatius… professionals, en una paraula. La web personal queda marginada, sigui pel pes de l’existència de SSL en l’algorisme de posicionament o, d’una manera més subtil, per veure una marca vermella davant de l’adreça del lloc (i petits canvis estètics poden comportar canvis d’hàbits molt profunds) o, senzillament, pel factor econòmic: el certificat val uns diners, i més si es EV (acabarem veient registradors de DNS que ja no venguin el domini sense SSL?).

Al final, no podrà haver-hi gossos a Internet, d’una manera o altra, sembla imposar-se la visió de Zuckerberg: una única identitat,, una identitat contrastada. En aquest cas, una identitat certificada.

Què fer? Es pot usar Let’s Encrypt, com en Versvs indica, i fer-nos un certificat pel nostre lloc. O també es pot seguir essent un mateix: al cap i a la fi, la pròpia xarxa que un es teixeix creix a poc a poc, i segons el lloc, estar adalt del pagerank no és prioritari, perquè el motiu del lloc és un altre que l’econòmic o el servei públic. I es poden usar altres cercadors,, tant a l’ordinador com al mòbil, que prioritzin amb altres algorismes i criteris.

Però la tendència de donar resultats en temps real, prioritzant sites certificats (això és, de fonts identificades), s’acabarà imposant, i caldria saber que no serà la única manera de trobar informació, que també es podrà buscar en els mateixos cercadors amb altres criteris més atemporals, més centrats només en contingut.

I caldrà no oblidar que una informació donada per un lloc certificat potser no és scam, ni phising, però pot ser igualment perjudicial i tendenciosa (pensem en alguns mitjans de comunicació): disminuirem la inseguretat, però no guanyarem en qualitat d’informació.

De la mateixa manera que ens alimentem, ens informem: notícies repetides una i altra vegada, petites píndoles amb informació ja digerida per altres i servida segons els seus gustos, informació de fàcil consum i ràpid aprenentatge, però moltes vegades mancada de profunditat. Fets repetits i tornats a repetir, servits en salsa rosa o amb unes gotes de tragèdia, reportatges a ritme de sèrie negra o notícies de safareig. Ens infoxiquem lentament, adormim algunes consciències, estandarditzem les opinions. Fast info, per inventar una etiqueta.

Recuperem la cuina i el menjar pausat, donem-li el temps que li toca. I aprofitem-lo i assaborim-lo sempre que podem (no siguem somiadors: no sempre tenim temps), gaudim del que fem quan ho fem, gaudim de la taula i de la cuina, de la conversa i del valor econòmic i social que té. Slow food, per posar una etiqueta.

Tornem a la informació i la comunicació: estiguem informats, i no perdem les novetats, és clar. Però no confonem informació contínuament repetida amb coneixement, dades tothora i detalls no rellevants com una informació rellevant. El coneixement requereix reflexió, i la reflexió requereix observació, i la observació i la reflexió necessiten temps. No podem estar contínuament absorbint informació i formant-nos opinions de tot, perquè acabem adoptant les opinions d’altres, les idees d’altres, com un dogma qualsevol, sense saber perquè o si hi estem realment d’acord. Necessitem períodes de desconnexió per dedicar a la reflexió i a fer-nos una opinió, necessitem una informació més lenta, més profunda, més objectiva. Slow info, per inventar una etiqueta.

Per intentar solucionar aquests problemes la seguretat evoluciona: el reconeixement òptic, les empremtes per securitzar un dispositiu, els certificats digitals o els mètodes de login en dos passos (enviant un identificador al mòbil que després s’ha d’entrar a la web, per exemple). L’usuari (el seu comportament) no és fiable, com és, el que té, o forçar-lo a fixar l’atenció (dos passos) ja ho és més.

Ara Google, Yahoo o Microsoft comencen a provar mètodes d’identificació sense login i en un sol pas, derivant la identificació directament cap al nostre mòbil: volem entrar en un lloc, aquest ens avisa en el nostre mòbil (mitjançant una app) que validem l’entrada i ale-hop!, ja estem dins de la web al dispositiu inicial. Fàcil, molt fàcil, sembla. I segurament, a nivell general, incrementaran la seguretat (nota: un altre motiu per incrementar la seguretat dels nostres mòbils).

Ara bé,: aquests nous mètodes i dispositius no seran accessibles per tothom, només per aquells que tinguin smartphones capaços d’executar les aplicacions. La resta, o qui ho vulgui, podrà seguir fent servir la identificació amb el password tradicional (fins i tot en la identificació amb doble pas no calia tenir un smartphone, només havies de poder un sms amb el pin).

El temps ens confirmarà la utilitat i la fiabilitat d’aquests mètodes.

Però es constata una tendència a basar la seguretat no en allò que sabem (els passwords ), sinó en allò que som (retina, empremta dactilar) o, cada vegada més, en allò que tenim.

Una curiosa volta de clau a la seguretat digital: basar-la cada vegada més en allò que tenim, com en la seguretat de tota la vida: qui no té la clau, no entra - només que la clau sembla, cada vegada més, un smartphone.

Algunes idees ràpides:

• Seguirà linux essent l’etern aspirant a fer-se un lloc a l’escriptori?

• Serà l’any de les monedes digitals? Començarà el comú de la ciutadania a utilitzar-les?

• Què passarà amb ubers, airbnbs i demés contendents de l’economia col·laborativa? Serà col·laborativa de veritat, o un forat d’on treure quatre calerons alguns i aprofitar-se d’altres? La regularan reconduint-la a un model controlat? Servirà per obrir alguns monopolis de facto, per més regulats que estiguin?

• Què passarà amb la criptografia? Seguirem podent usar-la, o els governs i les agències diverses de seguretat ens seguiran venent que moltes coses passen per culpa d’ella?

• I els progressos i reptes de la e-Administració?

  • Què passarà amb els certificats i el java i el suport a la criptografia en els navegadors? Trobarem alternativa al java? Serà l’any de l’expansió dels HSM a nivell de proveïdors i d’administració (legislació europea, el DNI al núvol, els tercers de confiança…)
  • Sabrem donar-li la importància que té a la ordenació dels continguts? Metadades, arquitectura, distribució, fiabilitat, emmagatzematge, perdurabilitat… o seguirem repetint la informació en diferents portals? Començarem a treballar en federacions de portals o en reutilitzar informació de tercers que coneixem?

• Què farem amb les xarxes socials? Seguiran creixent, o començaran a arribar a l’asímptota? (nota: en les nostres societats potser no queda gaire marge de creixement: més aviat començaran els balls d’usuaris d’una xarxa a altra en funció d’utilitats, usos, modes i edats, i el creixement vindrà, com aquest 2016, menjant-se les noves eines que surtin)

• Blogs i mitjans digitals: uns seguiran donant informació contínua, de vegades produint més soroll informacional que no coneixements, i els altres seguiran essent canals d’informació de qualitat moltes vegades, però potser residual (en quant a volum, segueixo pensant que alguns blogs son petits nodes d’informació referencial que poc a poc va calant en d’altres mitjans degut a la seva qualitat - i que d’altres son petites xarxes dins la xarxa)

• Quins seran els nous actors, les noves tendències aprofitant canals? La tv personalitzada on-line de periscope pot ser un model a seguir per alguns, obrir petites audiències que reportaran beneficis més endavant amb inversions no gaire grans mitjançant accions virals, els serveis de streaming d’audio i video seguiran creixent, segurament.

• I, sense ser de la xarxa… què passarà amb els cotxes elèctrics? Arrencaràn? I els coets reusables? Tornarem a la lluna o anirem apuntant a Mart?

Segurament em deixo moltíssimes coses, o ni les conec. Però 2016 pinta un any interessant, molt interessant.

Tot i així, el més bàsic serà que, si volem una millor xarxa, haurem de seguir treballant per una millor societat, perquè son vasos comunicants.

Bon 2016.

Però totes aquestes bondats tecnològiques no acaben de quadrar amb la facilitat d’ús rapidesa, comodització i descuit que comporten les aplicacions, dispositius i el públic d’avui en dia, i el poc suport per part dels fabricants no ho facilita.

Per fer la correcta gestió d’un certificat t’has de personar físicament en un lloc, demostrar que ets tu (o portar uns poders, imagina’t! ), després instal·lar-te’l en un o varis dispositius que usis (si es pot ), tenir-ne cura i vigilar que no te’l robin i encara després, anar-lo renovant.

En un entorn empresarial/professional això té un sentit i aquestes feines es fan i amb diferents suports (certificats software, targes criptogràfiques, o amb HSMs), però ves i diga-li a un ciutadà mitjà que ha de fer això. La gran majoria faran una ganyota, uns quants ho faran i l’usaran i un grup més petit encara es molestarà en entendre el perquè de tot plegat (sense entrar en raons tècniques).

S’entén doncs la poca expansió de l’ús de certificats malgrat els anys que fa que n’hi han, malgrat les campanyes per exemple del DNIe o de l’idCAT (en diferents suports) o l’impuls a la e-Administració. El que més ha triomfat és el de FNMT, i perquè l’usa Hisenda per tal que presentis la declaració de la renda.

A tot això, suma-li que està pensat (o es molt més còmode fer-lo anar) sobre un ordinador, i encara tindràs menys ús, perquè el que es demana cada vegada més és mobilitat (telèfon o tablet), i aquí si que topem amb un mur.

Vist això, als certificats, com els coneixem fins ara, no els veig gaire futur.

Desapareixeran? No, és clar que no. A la banda servidor seguiran existint, en el mon empresarial també… però en el dia a dia dels usuaris acabaran desapareixent… de les interficies.

Els seguirem trobant, però darrere de solucions portàtils com signatures biomètriques, identificacions i claus d’un sol ús enviades al mòbil, proves de coneixença (preguntes) o similars. Totes aquestes tecnologies, que no requereixen d’anar carregant ni custodiant un certificat software o hardware, o que es basen en aparells (mòbils) que tots portem a sobre, son les que ens anirem trobant cada vegada més.

La mobilitat i per tant la comodització de les solucions allunyen cada vegada més l’usuari final de fer-se càrrec de la seva pròpia identitat amb mitjans digitals propis, i deixen aquestes proves a càrrec de tercers que seran els que generin el certificat a partir de claus d’un sol ús generades amb dades numèriques que només l’usuari pot haver produït/saber/posseir.

I els sistemes jurídics que donen validesa a tots aquests processos s’acabaran adaptant a aquestes tecnologies.

Així que seguirem tenint certificats, i usant-los, però segurament sense gairebé adonar-nos-en que ho fem.

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin.

D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt.

Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza.

Però tampoc cal ser pessimista: crec que ara sí que li veuen les orelles al llop i que ja hi ha massa senyals i evidències objectives arreu, massa catàstrofes i canvis, i massa riscos (objectius) econòmics… i sempre ens movem quan ens toquen la butxaca… però aquesta mateixa butxaca comença a generar sectors nous d’economia i energia, amb la promesa d’un futur millor, i d’uns beneficis nous. Potser això ajudarà, això i que els governs no posin pals a les rodes, o que no et treguin la xarxa de seguretat mentre fas un salt, com la fabulosa política energètica del govern espanyol.

Sigui com sigui, ara tenim una cimera del clima. Però no ens oblidem que no és només el clima. Si aconseguim estabilitzar i reduir emissions, fer el salt (o les passes) cap a un sistema energètic nou, el clima és només un dels factors.

Cal canviar també el nostre consum, l’agricultura i la ramaderia industrial, que contaminen aqüífers, rius, llacs i mars. Cal deixar d’obrir el planeta per buscar encara més minerals o de cremar selves per plantar oli de palma o blat de moro per biocombustibles. El creixement exponencial basat en béns de consum físics ja no s’aguanta.

I sí, cal que tots fem petits passos per ajudar: reciclar, reutilitzar, reduir, consumir km 0, usar el transport públic… ja ho sabem. Però que no ens ho carreguin tot a nosaltres: si es permet que la indústria segueixi empaquetant els talls de pernil dolç d’un en un, què guanyem? Si jo no puc posar una placa solar i connectar-la a la xarxa perquè haig de pagar per si de cas algun dia consumeixo… quin exemple donem?

Comencem pel clima, endavant. I seguim per la resta.

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser.

A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimat.

Tot i així, aplicant quatre conceptes molt bàsics, encara podem conservar una mica d’aquesta privacitat i estalviar una mica de consum, allargant la vida de la bateria. No es tracta de ser un neoluddita ni un amish digital estricte, si no de fer un ús racional del mòbil, de dominar-lo i que no ens domini (el “program or be programmed” d’en Rushkoff, aplicat a telefonia).

Cadascú que els apliqui quan i com vulgui, en compte de les seves necessitats.

• Desactivar localització: no cal indicar a tothom on som, només quan es necessiti (cal geolocalitzar tweets o que fb sàpiga on som… sempre?
• El mateix aplica a serveis de localització de Google, si no empres Google Now
• Desactivar el bluetooth: tant per privacitat, com per seguretat, com per estalvi energètic. Qualsevol interfície wireless és un potencial forat de seguretat i un segur consumidor de bateria.
• Desactivar la interfície wifi: doncs això, posar i treure, no cal anar buscant xarxes contínuament; gastem bateria i li diem a la gent per on anem passant.
• Seleccionar quin tipus de xarxes de dades usem: les 3G i 4G son molt més segures (sobretot les 4G) però alhora consumeixen molta més bateria que una wifi. Opció: usar una 3G normalment i canviar a 4G quan sigui necessari si no tenim wifi.
• Desactivar google now: accedeix a calendari, ubicació, cerques, perfil, etc. per donar un millor servei, més proper. No dubto de la seva utilitat, però jo de moment puc passar-ne sense.
• Aplicacions: cal tenir apps per tot? De vegades amb la versió mòbil del site n’hi ha prou, més si tenim en compte que hi ha aplicacions que semblen tenir més informació al teu telèfon que tu mateix (heu mirat els permisos de Facebook?) o que et mantenen bastant captiu dins de la seva interfície (proveu a compartir un article a Linkedin de manera ràpida).
• Usar la versió mòbil del site, o usar petites aplicacions wrappers per versions mòbils (mireu per exemple Tinfoil for Facebook: s’integra amb el sistema, però alhora manté bastant la privacitat del teu telèfon).

Per aprofundir una mica més en la seguretat al mòbil i en el consum d’energia de la xarxa:

• Informe de Amenazas CCN-CERT IA-28/15 Medidas de Seguridad en Telefonía Móvil
• Why We Need a Speed Limit for the Internet (Low-tech Magazine)

Com dic més amunt, tot això depèn de l’ús que cadascú faci del seu telèfon, o de l’entorn on estigui (casa, feina, carrer). Però està clar que cada petita decisió que prenem (o que no prenem) té les seves conseqüències, segurament molt més grans que la pantalla del nostre mòvil i més duradores que la seva vida útil.

Comments:

Volta de clau a la seguretat digital | Quasi un bloc - Jan 0, 2016

[…] Ara Google, Yahoo o Microsoft comencen a provar mètodes d’identificació sense login i en un sol pas, derivant la identificació directament cap al nostre mòbil: volem entrar en un lloc, aquest ens avisa en el nostre mòbil (mitjançant una app) que validem l’entrada i ale-hop!, ja estem dins de la web al dispositiu inicial. Fàcil, molt fàcil, sembla. I segurament, a nivell general, incrementaran la seguretat (nota: un altre motiu per incrementar la seguretat dels nostres mòbils). […]

Jo no puc afegir gaire, només deixo aquí tres apunts ràpids:

• Un avís: Tothom diu la seva, tothom. I molts aprofitaran per portar l’aigua al seu molí: polítics a França i arreu, pseudoperiodistes i suposats intelectuals. Llegiu-los si voleu. Però feu servir-ho per posar cadascú al seu lloc, contextualitzeu-ho tot. Voldran tancar fronteres, aturar l’allau d’immigrants, retrocedir Europa (la idea, que encara queda), controlar més, criminalitzaran la criptografia i la llibertat de la xarxa i ho justificaran amb tot això. Però no son només aquestes mesures.
• Una reflexió: El que ha passat és terrible. I ho han fet persones. I potser algú s’ha colat entre els refugiats. Però eren només persones (dolentes, terribles, fastigoses, assassines, però persones ), i una sola persona no pot fer això. Ho han fet les armes. Busquem culpables? Busquem-los, i tant, per tots els mitjans. Però aturem també el tràfic il·legal d’armes i explosius (on són les armes de les guerres balcàniques, què entra per Ucraïna? I són dos punts, nomé ),, controlem els fabricants, les rutes d’entrada. Si no hi ha accés a armes i explosius, això serà difícil que passi. El món es plè d’armes. Podem aixecar fronteres perquè no passin les persones, però les armes si que passen entre els filats.
• Una recomanació: per estar al dia els diaris, el que volgueu, però més d’un, per comparar-los. Per anar més enllà del que moltes vegades diu la premsa (els purs fets ), feu un cop d’ull a Guerras Posmodernas.

I permeteu-me que acabi com he començat, si fa no fa:

Hores d’ara tothom ja sap què ha passat a París. Tothom sap també què passa a Síria, i a l’Iraq. Alguns encara recorden com està Líbia i el sud d’Argèlia (i com en rep Tuníssia). Potser ja no tants els sona encara Somàlia i com afecta Kènia, i algú fent memòria pot recordar Txad o Nigèria, on Boko Haram hi campa.

De vegades passa que només recordem Santa Barbara quan trona, però hi plou molt, al món.

Fet i fet, la e-administració sembla que té els peus de fang, o que li estan fent el llit.

Per treballar on-line amb l’Administració (sigui quina sigui) necessitem certificats per identificar-nos de manera segura i fiable (jurídicament fiable, de manera que es pugui demostrar qui som davant de tercers i els nostres actes tinguin validesa - per això la identificació usuari/password no és vàlida en tots els casos) i, si volem signar des del navegador, actualment java és la única tecnología “universal” a la banda client (mentre els fabricants de navegadors no implementin completament la API del W3C).

Però precisament aquests dos son els grans problemes que hi ha:

• Els certificats: complicats d’usar, gestionar i entendre, magatzems diferents on guardar-los (Windows, Mac, Linux, Firefox per la seva banda), suports que tremolen (Edge), suport discutible i poca usabilitat (DNIe), finalitats del certificat, validesa…
• Java: és pesat, les actualitzacions contínues son un calvari per usuaris i administració, no té suport complert a tots els sistemes operatius, i cadascú té versions diferents… un malson de manteniment per als informàtics i una font de disgustos per als usuaris.

Si a tot això hi afegim la necessitat i complexitat de donar també servei i facilitats en mobilitat, la cosa ja pinta negra, negra.

Hi ha solucions, alternatives (l’esmentada API, eines de signatura biomètrica que faciliten la vida a l’usuari , iniciatives com cl@ve) però la mateixa manera de fer de l’Administració (els seus propis requeriments administratius i jurídics) no ho facilita:

• Què entenem per signatura? Documents signats, o accions signades i validades mitjançant un password o un pin?
• Guardem documents? Això vol dir pdf signats? O ens valdria signar xml’s, afegint-hi una prova mitjançant una clau d’un sol ús generada a partir d’un password?
• Si no s’usen certificats, com es construeix la representació de poders, com identifiquem representants, etc? Quan se sap com signo amb un certificat privat o un de pertanyença a una empresa, per fer determinat tipus de tràmits?
• Si no s’usen signatures amb certificats, sinó altres tipus de signatures o comprovants signats (imaginem accions validades amb PINs), com demostrem la validesa davant de tercers? Serà universal, interoperable? Seran solucions compatibles amb el món privat?
• Si s’usen eines com el DNI en el núvol, quina infraestructura caldrà? Federacions de HSM? Qui les mantindria? Com s’entendrien? No fem a l’usuari massa depenent de l’Administració?

I si generem signatures dependents d’entorns, circumstàncies o dades foranes, com assegurem la validesa a llarg termini? Com es guardarien les dades que ens asseguressin la fiabilitat de la signatura/comprovant?

No és que no es pugui fer, però el tancament de camins tecnològics per part dels fabricants sembla portar-nos a un redibuix de tota l’estructura de suport a la eAdministració que teníem fins ara…

Escric aquest article bastant a rajaploma, així que segurament molts dels arguments i idees exposats son discutibles i puntualitzables, en sóc molt conscient, i sempre trobarem nous camins i sortiran noves alternatives i solucions tecnològiques…

De tot això, però, en podem treure dos lliçons des de ja:

• Cal que la tecnologia s’adapti a la eAdministració: cal tenir en compte factors com seguretat, facilitat d’ús, independència, validesa a llarg termini, autocontenció de les dades…
• Cal que l’Administració es simplifiqui per facilitar l’ús, l’adopció i l’adaptació a la tecnologia.

Comments:

Quo vadis, certificat? | Quasi un bloc - Dec 5, 2015

[…] Però totes aquestes bondats tecnològiques no acaben de quadrar amb la facilitat d’ús rapidesa, comodització i descuit que comporten les aplicacions, dispositius i el públic d’avui en dia, i el poc suport per part dels fabricants no ho facilita. […]

Però ens agradi o no (que no) la nova icona, el canvi no és només estètic: és un canvi de concepte que va molt més enlla…

Twitter ha substituit una eina per a l’usuari per una eina d’anàlisi de l’usuari:

• L’estrella dels favorits era més similar (en concepte, disseny i ús) als destacats dels navegadors i era, per tant, una utilitat d’ús sobretot privat dels usuaris (tweets interessants, per llegir, per recordar…)
• Un “m’agrada” li dóna un caràcter social, de visualització de gustos de cara als altres, de “toc” al creador, de mostra de suport que segurament farà que molts usuaris l’usin d’altra manera… o que fins i tot el comencin a usar d’una manera més similar als likes del Facebook.

Seria interessant tenir dades dels canvis d’ús derivats del canvi estètic… Twitter les tindrà (nosaltres no ), i segurament en farà un bon ús (publicitari).

Twitter cada vegada vol treure més partit del coneixement que té de la seva base d’usuaris i monetitzar-la, i afegir-hi característiques socials és un pas en aquesta direcció. Però això també fa que Twitter sigui menys Twitter.

(imatge via @MarioNoyaM)

Comments:

No hi haurà gossos a Internet | Quasi un bloc - Feb 3, 2016

[…] d’una manera més subtil, per veure una marca vermella davant de l’adreça del lloc (i petits canvis estètics poden comportar canvis d’hàbits molt profunds) o, senzillament, pel factor econòmic: el certificat val uns diners, i més si es EV (acabarem […]

La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims.

La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada.

En el món actual, on semblen sortir fantasmes imperials del passat i nous actors truquen a la porta, la defensa de la xarxa ja no és només un tema de ciberguerra: no es pot dependre d’un sol cable o d’un sol proveïdor, s’ha d’estar multiconnectat i controlar els punts d’accés, no poden haver-hi monopolis gestionant les comunicacions, i, a sobre, com a societat, no ens podem permetre la “facilitat” de control punxant uns quants llocs concrets (el projecte Prisma, la Gran Muralla digital xinesa, o el Red Star dels nord-coreans,, per posar alguns exemples).

Baixem del núvol, toquem de peus a terra, i revisem els cables també: siguin els russos fent-se veure, sigui algú per motius laborals,, una iaia a Armènia buscant coure,, d’altres punxant alguns nodes o nosaltres que no encriptem comunicacions, la xarxa (i de retruc la nostra societat) és més vulnerable del que ens pensem.

Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes).

El que és interessant de l’article d’en Williams és la orientació que li dóna: no és només la nostra privacitat o el seguiment arreu el que estem perdent, és també un dels recursos més escassos i valuosos que tenim: la nostra atenció.

En l’economia de l’abundància informativa actual, el recurs escàs és el nostre temps, que és limitat.

Tothom crida i fa ganyotes perquè mirem i ens fixem (aquí coincideix amb el que en Mossberg deia al seu article), i això fa que tot es dissenyi perquè estiguem temps (perquè dediquem tanta atenció com sigui possible) allà on ens poden ensenyar coses o perfilar-nos i estudiar-nos per poder-nos ensenyar més coses…

Per tant, si no veiem anuncis (els bloquegem) recuperem la nostra atenció en allò que ens interessa originalment, i els anuncis dels anuncis (les plataformes com Facebook, Twitter, G+ o d’altres) perden la seva finalitat publicitaria, la seva força, igual com els mitjans de continguts que acaben publicant qualsevol notícia (com més escandalosa millor) per tal que hi fem un cop d’ull (a la notícia i als anuncis que la rodegen).

M’agrada aquesta idea de recuperar la nostra atenció, de no despistar-nos amb qualsevol cosa i recuperar el control del nostre entorn informacional, de que la publicitat i el disseny han de servir per comunicar coses interessants per al destinatari, i de respectar la privacitat de cada un. Si els bloquejadors d’anuncis han de servir per a tot això, endavant.

Però dubto molt que aquest sigui el camí per on anirem, i que tant la indústria de la publicitat com els fabricants (de productes físics, o de serveis, tant li fa) sigui per on acabin anant: no, mentre l’economia es basi en incrementar els beneficis a base de vendre més i més. És incompatible.

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí).

Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!).

Sigui com sigui, els evitem perquè no ens aporten, la majora de vegades, gaire valor.

Walter Mossberg proposa una solució en un article a The Verge:

The answer is for the ad industry to reform itself, so people don’t turn to ad blockers. Ads need to be less intrusive, less burdensome, and smarter. Tracking needs to be more transparent, and more under the user’s control. And this reform should start now, when ad blockers are still used by a small minority of users. Walter Mosberg: The real trouble with web ads

Si, és clar que ens rastregen i miren què fem i en funció del que fem/busquem/llegim ens ofereixen (no sempre, però gairebé) coses relacionades per intentar atreure el nostre interès…

Com diu en Mossberg, els anuncis han de ser menys basts, més integrats en el context, i hem de tenir realment la opció de dir que no ens segueixin: la indústria ha de canviar.

Però el canvi ha d’anar més enllà de la pròpia indústria anunciant, ha d’arribar als fabricants dels productes, o fins i tot han de treballar plegats. El que pot despertar el meu interès no és només un producte que vaig comprar una vegada, sinó allò que està relacionat amb el que compro habitualment i que pot interessar-me d’alguna manera, i que potser no el fa la mateixa empresa. Com? No ho sé, ofereix-m’ho tu.

La màgia del bon venedor, que sap entendre el client i veure el que potser ni ell sap què vol però que li pot agradar, s’ha de transformar en algorismes i números, i això no s’aconsegueix només rastrejant i perfilant el client: el fabricant ha de saber quins productes té, com vendre’ls, quin valor tenen i com es relacionen entre ells, i el venedor ha de saber com relacionar els productes dels seus clients (els que el paguen) en funció d’aquells a qui mira, els compradors.

S’ha d’anar més enllà dels frames al costat d’un text, o dels fons dels articles o de pantalles introductòries a una web, oblidar la part de baix de la pantalla del mòbil per presentar anuncis o dels continguts patrocinats que no tenen res a veure amb allò que ens interessa, avançar en la gestió i coneixença d’allò que s’ofereix i en la manera d’oferir-ho, en trobar el moment. Pensar en versions amb anuncis, sense anuncis i de pagament o amb models mixtes, amb anuncis relacionats però ben integrats, perquè no? Cal despertar l’interès del visitant, del lector, perquè es transformi en consumidor, i no tractar-lo per defecte com un consumidor sense criteri, una màquina de comprar per exprimir.

Sigui com sigui, el model d’inserció arreu de publicitat l’únic que aconseguirà és vacunar-nos contra ella i generar eines per lluitar-hi com els bloquejadors.

Comments:

Despublicitar la xarxa | Quasi un bloc - Oct 3, 2015

[…] volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar […]

Algunes idees a destacar (relacionades entre elles):

• La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències,
• El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana.
• No només volem comentar i opinar, també es vol ser partícip en la creació, formar part de l’obra.
• Les institucions impliquen a la gent, compten amb ella.
• Alhora, però, les institucions han de saber com implicar a la gent.
• Sorgeix una nova sociabilitat amb internet.

I alguns dubtes que es plantegen:

• La participació pot ser només mirar què es fa? (en mitjans telemàtics, l’anàlisi de les audiències i del més vist pel públic pot arribar a marcar les preferències del públic d’una manera que pot semblar passiva però que no l’és pas.
• En Joan Soler (@diplomaticat) planteja que el públic no presencial, el que accedeix per canals telemàtics, s’allunya dels centres físics… d’aquesta manera, el que en un princpi semblava un avantatge (més difusió, més abast) acaba essent un nou repte perquè l’espectador/usuari no s’ha de moure del seu entorn… com moure doncs aquest públic sedentari perquè vingui físicament i participi del centre?

D’altra banda, el naixement de noves plataformes (siguin canals habituals, xarxes socials generalistes o dedicades, o fins i tot apps específiques) permet una major interactuació amb el públic, una major flexibilitat per l’autor i proporcionen màxima ubiqüitat, velocitat, i el canvi continu i l’evolució de la obra, però també ens porten un entorn infoxicat, i per tant, la obligació d’estar millor informat i ser selectiu amb el contingut.

I això ens porta a un altre repte: si tenim tanta oferta i tantes possibilitats d’actuació, ens queda temps per a la reflexió? Com ens formem, aprenem a escollir, i reflexionem sobre la obra que hem vist (o amb la que hem interactuat) si potser ja n’estem volent veure una altra? La contínua disponibilitat de la oferta i la seva disponibilitat no ens poden portar a ser, en certa manera, col·leccionistes d’impressions i sensacions, sense temps de reflexions?

I aquesta falta de reflexió no ens allunyaria, també, de la finalitat última d’una obra? (provocar, pensar, discutir, remoure, aprendre)

Sigui com sigui, aquests problemes, aquests reptes, son els mateixos que afrontem com societat, les nostres societats son eminentment artefactes culturals i ficticis, basats en conceptes i imatges. Per tant, si tots els nostres esquemes de relació, d’exposició pública, de privadesa i disponibilitat canvien, evolucionen i s’adapten, tal i com ho fa la societat, així ho hauran de fer els mecanismes d’interacció amb les diferents institucions, siguin culturals o de govern.

Plogging, diuen: Blogs a través de plataformes, blogging on platforms.

Ahà. Vist així, no sona res de l’altre món, una evolució més de la manera de publicar contingut, o d’autopublicar contingut, si voleu: permetre textos més grans, donar-li personalitat a banda dels timelines habituals. I potser hauríem d’estar d’enhorabona si Facebook s’hi posa, Twitter vol permetre missatges més llargs i d’altres també pugen al carro: al cap i a la fi vol dir més context, millor expressió, més difusió per idees i discussions, i això sempre és bo.

O ho sembla.

Donem la volta: les plataformes donen més lloc per una expressió més llarga perquè així donen cabuda a un altre segment d’usuaris, amplien el pastís i et conviden a entrar per altres motius al seu jardí tancat. Com diu Julia Greenberg cap al final de l’article:

“You’re just likely to start finding more and more posts distributed through fewer channels.”

Per al lector això significa:

• Menys canals on publicar
• Més visitants pels que queden
• Més direcció en la publicació del contingut (veuràs el que vulguis, o els algorismes el seleccionaran per tu?)
• Menys possibilitats de descobrir-lo si estem a fora de la plataforma (veure’l des de fora no té interès pel publicador, adéu rss)

I per a les plataformes:

• Oferim eines i difusió als autors perquè tinguin més lectors -potencials- i nosaltres guanyem més visitants a qui oferir continguts promocionats i anuncis.

La oferta és temptadora, veurem si els bloggers (professionals, amateurs, revistes) pujaran al carro. Jo no ho crec pas, si el truc és compartir part dels ingressos per publicitat, perdre imatge pròpia i lligar-te de mans i peus amb un tercer… tenint en compte també que ja hi són, fent el contrari: publicant links per emportar-se visitants a la seva pròpia web, el trosset de pastís que ara volen també els grans…

A banda de l’aposta per presentar d’una manera tan gràfica i senzilla arguments a favor d’una energia renovable, el concepte i la realització son molt interessants: l´ús de diferents orígens de dades, la combinació amb mapes i geolocalització i el lligam amb informació de preus, donant al final un simple resultat econòmic, és espectacular.

Disposar de fonts de dades obertes i diversificades, geolocalitzades o potencialment geolocalitzables, combinar-ho tot plegat en mapes i presentar-ho amb resultats clars i directes, senzills d’entendre, pot donar lloc a un seguit de resultats i d’informacions interessantíssimes en no gaire temps.

Si aplicacions com Uber o Waze ja en fan ús amb un benefici econòmic, l’ús des d’altres sectors pot ser potencialment disruptor, posant en joc a actors fins ara desconeguts o inexistents i dotant-los d’eines potents.

Imaginem ara que aquesta eina arriba a Europa, i imaginem que la podem lligar també amb informació geolocalitzada sobre l’ús real de l’energia solar, o sobre la legislació aplicable, les ajudes o el consum. Ara posem-ho tot sobre un mapa i pensem que hi podem afegir i treure variables… i podem tenir en un moment dades de l’efectivitat de les polítiques energètiques dels nostres governs, de la voluntat d’instal·lació i auto-generació per part de la població en relació a les possibilitats reals i permeses… Tot plegat, una eina immediata, aplicable i efectiva per desmuntar determinats arguments i polítiques dels governs, o per ajudar als instal·ladors o a les cooperatives d’auto-generació donant arguments irrefutables de determinats avantatges o d’altres càrregues.

I ara anem una mica més enllà, i imaginem també que tota aquesta informació la bolquem en bancs de dades públics i oberts, no només les dades originals, sinó també les dades de consum per edificis o zones (anonimitzades), i així podem validar si els càlculs inicials es confirmen amb el pas del temps…

Usem la Internet de les coses per deixar les dades, per exemple: tot està connectat -tot és capaç de registrar dades i d’emetre-les-, establim determinats protocols i formats comuns (ja en comencen a haver) i pugem-ho a plataformes com Sentilo, d’on es poden també extreure dades, sigui on-line o portant-les cap a opendata. O usem GitHub com repositori. O BitTorrent Sync i creem núvols propis i accessibles… D’altres podran, després, usant mineria de dades, tècniques de bigdata o creuament de dades més tradicionals, extreure resultats i conclusions que ara només ens ensumem.

Sona una mica a ciència-ficció, suposo. Però segur que ja hi ha algú treballant, en una línia o altra. Google i Sunroof, per una banda, o Sentilo i plataformes com SmartCitizen per l’altra… Les eines hi són, és anar lligant-les, treballant-les: com més eines informatives tinguem al nostre abast, més podrem decidir què volem.

I això és el que passa amb els botons, smileys, likes i expressions incomplertes i ràpides d’escriure de mòbils i aplicacions: a banda de perdre’s molts matisos del que volem dir en pro de la rapidesa, tot ho expressem de la mateixa manera, perquè no n’hi ha cap altra de disponible.

Aquesta simplificació fa que sigui molt més fàcil treure (encara més) dades sobre el que ens agrada i el que no, i perfilar-nos molt més bé. En Versvs ho diu molt clarament parlant del suposat botó de “No m’agrada” del Facebook:

“va de ayudar a Facebook a clasificar mejor el contenido relevante pero que no es abiertamente alegre o divertido”

Però aquesta simplificació té una altra cara, que també esmenta Versvs de passada: la pèrdua respecte altres formes de comunicació.

Mirem el temps que els més joves (els futurs adults) es passen davant de les pantalles, comunicant-se entre ells a través de diferents canals i aplicacions. Diferents aplicacions vol dir diferents mitjans, converses i interessos, podem pensar… però el principi és el mateix arreu: cors, dits amunt, retweets, seguidors o amics, tot és el mateix amb diferents noms, i la necessitat de reafirmar-se mitjançant el número de seguidors o de likes creix, i ha de ser immediat, com les respostes, sinó passa alguna cosa (els més grans també ens hi passem estona, i també fem el mateix, no ens enganyem)

No modularà les possibilitats de comunicació d’aquests futurs adults aquesta sobreexposició a un mitjà de comunicació encorsetat i empobrit? Com s’expressaran en textos llargs, o cara a cara? Tindran els recursos per parlar sense posar-se nerviosos i mirar als ulls? I el llenguatge gestual i corporal, l’aprendran?

Pot semblar exagerat i tant de bo ho sigui… però les hores que s’hi passen son moltes, en detriment d’altres. I si en el món físic poden tenir la guia (els agradi o no) de pares, tutors, germans, amics d’una manera visual, directa i agafar el bo i millor que els agradi, en el món interconnectat però alhora privatiu i solitari de les xarxes quina guia tenen? Quins criteris? Qui els hi diu què pot ser bo i què no (i que experimentin) si els adults també estem en el nostre món, i de vegades tampoc som exemple?

Si la comunicació ha d’anar cap a una hipermediació dels gestors de les xarxes, que modelin el nostre missatge i el simplifiquin tot indicant les possibilitats d’expressió, al final aquesta comunicació s’empobrirà i nosaltres mateixos perdrem molt en el camí, perquè deixarem que d’altres (algorismes pensats per altres) puguin definir el que son missatges o informacions importants en base a alguns quants inputs numèrics, i no en quant a la informació pròpia del que llegim o escoltem.

Tot i això, no és que per si sigui un tipus de comunicació dolent, ni molt menys: passa a ser-ho quan esdevé la única o gairebé la única, quan tot es centra en un únic lloc mediatitzat i exposat, falsament privat, realment grupal (no pas social) on no se n’adonen i aprenen a modelar el seu missatge per agradar i ser acceptat, i no pas per intentar ser acceptats per tal com son en realitat.

En una època tan mediatitzada com la nostra el que ens cal és aprendre a ensenyar a trobar espais privats, desconnectats, lliures de missatges externs, per tal que hom sàpiga construir el seu propi discurs.

Però com tota representació, són també una projecció: dibuixem un mapa d’una manera o d’una altra, i entendrem el món de maneres molt diferents. Des de les projeccions amb el pol sud a la part superior, a les diferents representacions en una superfície plana d’una superfície tridimensional, de l’intent de mostrar les distàncies reals a que el mapa càpiga bé en una fulla quadrada, de la centralitat en Europa, en Amèrica o a l’Àsia, dels mapes antics sense Amèrica o amb Jerusalem al centre als mapes xinesos amb l’imperi del Mig al centre, tot respira una projecció d’una visió del món.

Representar-los de noves maneres ens apropa a realitats físiques molt llunyanes ideològicament, segons els moments històrics (Alaska a tocar de la URSS durant la Guerra Freda, la cerca desesperada del pas del Nord als segles XIX i XX (mireu el que es pot trigar de la costa del Pacífic a Europa anant per l’oceà Àrtic, Japó a tocar de la URSS, o Nova York a l’alçada del Mediterrani) o veiem com es reflecteixen les diferències entre territoris, les desigualtats, on les fronteres son permeables i on no ho son…

Dibuixem sobre un mapa també no només elements físics, posem-hi dades numèrica de forma gràfica, i ens sorprendrem també de la informació que trobarem: pintem sobre els carrers d’una ciutat el tràfic que hi circula posant-li alçada, veurem carrers altíssims i carrers en la foscor, observem els experiments que xarxes socials fan amb geolocalització sobre tweets i converses, o geolocalitzem també els tipus de compres per període, any, tipus de comprador… tot això fa sortir a la llum moltíssima informació que potser la intuïm, però que xoca veure-la confirmada.

Si, els mapes son unes poderoses eines de coneixement.

Però com tota eina, com tota projecció, poden també desfigurar allò que volen representar, voluntària o involuntàriament. Per exemple:

• Les diferents projeccions de l’esfera terrestre en pla intenten minimitzar un error (projecció, distància), maximitzant-ne d’altres, cosa que pot dificultar la comprensió o portar-nos a errors en la interpretació de distàncies i superfícies (feu una bola, pinteu-hi un quadrat, i després intenteu posar-la en horitzontal, el quadrat és ara un trapezi).

• La mateixa projecció dels mapes tendeix a posar els meridians en paral·lel als marges de la fulla, d’acord amb el pols del planeta, i el planeta gira d’est a oest, com bé sabem: I ara pensem en el debat sobre la racionalització d’horaris, quina hora hem de tenir… hem de tenir la mateixa hora de Berlín, que està bastant més a l’est? Si mirem el mapa no ho aclarirem, o no si mirem els mapes tradicionals, alineats amb els pols. Però l’eix de rotació de la Terra està inclinat, per tant, el Sol arriba també inclinat. Mirem ara l’horari d’hivern tenint això en compte:

  Ja té més sentit, oi?

Sí, els mapes ens informen i ens formen, ens instrueixen i ens influeixen, i poden modificar la nostra visió del món, fent-la més gran o empetitint-la. I és que a un mapa, com a tota obra intel·lectual, se li ha de conèixer l’entorn.

Sigui com sigui, son unes fascinants, belles i poderoses eines per ajudar a comprendre què som, on estem, i el que ens envolta.

Però si la xarxa ha crescut i canviat, nosaltres també: la nostra disponibilitat de temps no és la mateixa, les preocupacions tampoc, les ocupacions tampoc. No sé vosaltres, però a mi em queden poc temps i, molt sovint, poques ganes d’investigar i provar noves coses: el degoteig constant de possibilitats i informacions no em deixa concentrar-me en una sola cosa. Ja no és només la informació que arriba per tot arreu i a tota hora, el consum immediat que no et deixa anar més enllà del titular si no vigiles: és la sobreexplotació de possibilitats, l’avenç continu i la sensació de no poder arribar a tot… perquè també hi ha moltes coses més que reclamen la teva atenció.

Sigui com sigui, idealitzem potser una xarxa que va ser, igual que idealitzem o recordem amb enyor quan teníem més temps?

O potser érem massa ambiciosos, fruit de la inexperiència: qui no ha volgut canviar el món, fer alguna cosa nova, trobar nous llocs? I la xarxa ens ho prometia, ens ho portava: construir un nou món, sense fronteres, cartografiar-lo i establir noves relacions. La conversa global.

Allò va ser una idea, i en idea va quedar. O potser és millor dir en ideal, inspirant a molts. I el que si que ens hem trobat és que la conversa global no és única: son moltes petites converses globals, interconnectades i relacionades, influenciant-se unes a altres, expandint idees, variant-les, construint-les.

Aquesta és la xarxa que no hem de perdre: els nostres fòrums particulars, les nostres discussions d’idees i xarxes particulars d’aprenentatge i influència, els nostres nodes d’informació i confiança.

No és només qüestió de visibilitat ni d’immediatesa, és seguir parlant, pensant i reflexionant al ritme que puguem o que ens marquem, no al que imposa una xarxa que ha crescut, que s’ha engegantit, tot i que encara conservi, empetitits per comparació, alguns dels espais inicials.

I si, com deia a l’anterior post, la xarxa actual és el món real i volem una xarxa diferent, potser ens toca recuperar la idea de canviar el món que ens envolta, cadascú en la seva mesura.

A “Qué pasa en los países de donde salen las personas que llegan a Europa?”, de Desalambre, periodisme i drets humans (via Perfil de twitter de Jesús M. Pérez ), ho expliquen molt bé, i el mapa és claríssim. Venen de països desfets i destrossats, i passen per països també desfets.

Dues grans vies d’entrada: el sud i el sud-est.

Al sud-est, venen de Siria, Irak i Afganistan, via Turquia. A Siria la guerra civil mata la gent, Occident (haurem de revisar aquest concepte algun dia) no fa res, directament, els russos i Iran ajuden el règim i l’Isis fa el que vol allà on pot. L’Irak ja fa anys que es dessagna després d’una ocupació i una reconstrucció irregular, igual que l’Afganistan. Llocs sense futur, en guerra, sense esperança i on la mort pot arribar de molts llocs.

I per on venen? Per mar des de Siria no és gaire probable, donat el control governamental de la costa (a Tartús hi ha una base naval russa), i per la distància fins Grècia. Passen com poden a Turquia i des d’allà fins a les illes gregues de la costa turca? I els turcs, què fan? Mirar cap a una altra banda, com quan l’Isis venia el petroli dels pous capturats (o els kurds lluitaven al costat de la frontera?

I al sud? Les pateres d’Argelia i Marroc han estat substituides per tot el tràfic humà que surt de Libia (o del territori que ocupaba). L’estat no hi és, i la guerra continua entre diferents faccions ha eliminat els antics controls, qualsevol cosa que suri és bona per portar gent al nord, que ja els recollirà algú. I vénen de països en guerra com Somalia, dictadures com Eritrea o matances com les de Boko Haram a Nigeria, les de Sudan a les zones de Darfur i Kordofan, o les del nord de Mali i Sud d’Algèria, o les poques perspectives de Senegal, Gambia o Bangladesh (recordeu que van canviar un seguit de territoris no fa gaire, oi? Segur que això facilita l’acabament del mur de la frontera i aïlla més el pais).

Venen i seguirant venint. I nosaltres també ho fariem. I ho hem fet.

Potser no està de més preguntar-nos si, vist que sembla que no tenim la voluntat d’arreglar els problemes i les situacions a l’origen, el mínim que hem de fer és ajudar-los al final, quan arriben. Perquè el cinisme, les quotes i els murs no arreglaran el problema.

El canvi de nom, doncs, és a nivell corporatiu: l’empresa ha crescut i té interessos en múltiples i variats camps, alguns que semblen no tenir res a veure amb el cercador original (energia, telecomunicacions, transports) i per tant sembla tenir sentit trobar un nou embalum per tot plegat…

))

Potser no és més que la conseqüència del procés d’expansió i diversificació dels últims anys, per mantenir doncs la imatge i el nom del cercador propers a la seva funció i idea originals, i potser també és la manera de separar nous camps d’acció, que poden no ser tant “purs” com el original i que podrien embrutar el “don’t be evil” associat a Google: si la pròpia manera d’actuar en alguns casos de Google ja ha provocat en més d’una ocasió les queixes d’usuaris, dintre del seu camp d’acció original, què no pot passar en d’altres camps?

Què passarà amb la informació que es reculli del trànsit (origens, destins, hores, i el que s’infereixi d’aquí)? O dels subministraments d’energia? I amb la informació dels Nest, els sensors ambientals de casa? Quin ús farà la nova Alphabet d’aquesta informació? Ja no serà Google, que seguirà essent “not evil”, sinó una altra companyia. I què farà Google amb les dades nostres que té? Les passarà a les altres empreses del grup quan signem les condicions, com passa amb gairebé arreu? Operant amb diferents empreses en diferents sectors podran evitar millor accions antimonopoli?

El canvi de nom no és només una reorganització de les diferents àrees de l’empresa, és el resultat momentani, i més visible, de la seva reorientació, intencions i volum de negoci.

Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny.

El nou món virtual havia de portar també una economia molt més transnacional, més lligada al saber i als valors aportats, a la xarxa de cada persona o grup, i ens podien permetre emancipar-nos d’antigues estructures jerarquitzades, muntar empreses-xarxa col·laboratives sense una base territorial específica, movibles. Islas en la Red de Sterling ho avançava, i la xarxa ho possibilitava.

La meritocràcia i les discussions en línia, els projectes personals i la presència a la xarxa ens havien de permetre parlar de tu a tu amb els grans, fossim individus o petites empreses: el mite del garatge californià, arreu del món virtualitzat. N’hi ha que fins i tot ho van aconseguir.

Ens imaginàvem la nostra presència a la xarxa com una projecció d’idees i paraules, un flux continu de dades, pròpies i redireccionades, per parlar de tot allò que volíem representar, saber i aprendre. Havíem de ser nodes iguals d’una xarxa de coneixement, mumis de les nostres petites zones, i aprendre, redistribuir i actuar. La nostra projecció a la xarxa havia de ser un reflex d’allò que fèiem i dèiem, d’allò que creiem. Un primer creixement de planes personals que va donar lloc a blogs, agregadors, planetes, llistes de correu i intercanvi d’idees al voltant d’interessos comuns. Vida intel·lectual bullint, la personalitat de cada un i les seves idees, però sense posar el nom. Tu sense dir que ets tu.

Però això és mirant enrere. Vist ara, semblen els somnis d’una xarxa adolescent que es volia menjar el món, i canviar-lo. I com en tot adult, aquesta part il·lusionada existeix, i seguirà existint. Però no serà el motor principal.

La xarxa ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran i, com els adults, s’ha fet molt més complicada i més cínica.

La comunitat global s’ha fet més gran, si, però també més trencada, més plena de petits pous, petits jardins que intenten ser més verd que el del costat però no volen saber-ne res d’ells: comunitats no aïllades, però si tancades en els seus interessos.

L’economia no ha variat: en algunes formes, però no en el fons. Bitcoins, economia col·laborativa, bancs de temps i de saber… experiments i intents alternatius d’organització surten i es combinen, però el gran volum segueix sent el de grups empresarials que s’han fet amb el pastís i, si no l’han entès, l’han modificat fins a fer-lo al seu gust… convencent-nos pel camí.

La gran conversa global sembla tornar-se en una gran cridòria escampada, on cadascú utilitza tots els mitjans existents (i són molts) per expandir el seu missatge.

La nostra presència a la xarxa ha canviat: no mostrem com som, mostrem com volem ser, o com volem que ens vegin. Projectem la imatge que volem donar, no la que és, i no canviem nosaltres, sinó que donem forma a la projecció. Els llocs personals de cada un han passat a ser un espai llogat en diferents murals gegants, on cadascú de nosaltres, ben identificat, intenta posar la millor foto que té de si mateix, sigui a la feina o de vacances: hem passat de ser canals emissors/receptors d’informació (contribuir a la xarxa) a ser emissors d’imatges i sensacions calculades. Postureo.

I no, no és que no m’agradi la xarxa i el que s’hi troba: hi ha milers de llocs interessantíssims, milers d’opcions, persones, discussions, lectures, idees i propostes per tirar endavant… però el comú de la xarxa sembla pres moltes vegades per la informació de consum ràpid, pel ji-ji-ja-ja, per la repetició i la no-reflexió, talment com el món real.

Potser aquest és truc: la xarxa de fa uns anys era un món virtual; la xarxa actual és, senzillament, el món real.

(Toca potser, per un altre post, la segona part del títol: i nosaltres amb ella… perquè nosaltres -i el que esperàvem, feiem i fem- també hem canviat durant aquests anys)

Comments:

La gestió poc social de les xarxes socials – Quasi un bloc - May 4, 2017

[…] en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem […]

Malauradament, encara et trobes gent que té una idea igual d’equivocada avui en dia quan, en realitat, aquesta visió egocèntrica del paper d’un mateix és un greu error.

En una organització que treballa en equip, el valor no vé donat per un coneixement específic, sino pel que s’aporta al propi equip, pel valor dels coneixements i del treball produit. L’acumulació egoïsta de coneixement no el fa a un més important dins d’un grup, al contrari, l’aïlla més donat que no comparteix res i, a la llarga doncs, el fa prescindible.

La vàlua d’un mateix no està només en allò que sap fer, sinó en com ho fa, en com ho transmet.

La complexitat dels diferents contenidors de dades ha augmentat al mateix ritme que les demandes de gestió de nous formats, de noves maneres de cerca i de nous sistemes d’informació. Usem registres en bases de dades relacionals, però també guardem, indexem i cerquem documents (xml, pdf, doc, odt o d’altres), vídeos, imatges o plànols, cerquem la integritat de tot document o registre i la seva perdurabilitat. La informació necessària per al dia a dia ja no es gestiona exclusivament en aplicatius tancats ni, de manera creixent, en magatzems propis: la interacció amb d’altres actors i l’ús de magatzem externs donen molta més flexibilitat i possibilitats a tot allò que es pot fer, però compliquen enormement també la gestió de les dades.

Habitualment la gestió ha estat molt enfocada al dia a dia: transaccions, registres, cerques, etc., però quan el dia a dia es transforma en un volum acumulat de setmanes, mesos, anys i ja dècades, el rendiment del sistema se’n ressent. Les cerques es fan feixugues, i les còpies de seguretat s’eternitzen.

Veient l’augment de la complexitat de les dades i el volum de les mateixes, cal plantejar-se una gestió integral de les dades, i unes polítiques de conservació i tractament de la informació des d’un punt de vista de gestió més documental:

• Cal seguir fent backups de tota una base de dades?

  • Podem trossejar els fitxers i passar els registres històrics a documents xml, cercables amb data mining
  • Podem interpretar cada registre com un document íntegre i conservar-lo com a tal?
  • I com guardaríem aleshores les relacions entre ells?

• Exportar les dades d’una base de dades a documents individuals permetria

  • Aplicar polítiques de conservació i eliminació com quadres de classificació, una gestió més documental de la informació
  • Aplicar data mining per buscar i extreure informació, alliberant el sistema diari de la càrrega antiga
  • Alhora, eliminar l’estructura rígida de les dades podria permetre trobar noves relacions entre elles, extreure conclusions
  • Estudiar històricament els documents, nivell de col·lisió o coincidència, pas a formats no propietaris i estandardització de caràcters per preservació…

Son només algunes idees (potser equivocades), però la transformació de les empreses “informacionals” i la seva gestió amb criteris documentals, i no estrictament de tractament de la informació és un camí ja en curs.

Des de sempre, per desgràcia, s’ha matat en nom de Déu, d’una raça, d’una idea, d’un imperi o gratuïtament, sense més. I s’ha cremat, trinxat, destruït, tirat a terra i destrossat qualsevol cosa que no agradés. Ja destruïm i tirem sal sobre Cartago, cremem els llibres dels maies o de grecs i romans en nom de Déu, pelem directament el que no creu en el mateix que nosaltres, o intentem recrear les estepes asiàtiques a cavall al cor d’Europa, no es salva ningú. Exemples, els que volguem.

I tot i progressar, aquestes idees malinterpretades, iluminacions messiàniques, la set de poder o la incomprensió vers l’altre tornen una i altra vegada.

Mentrestant, hem desenvolupat la tecnologia i la indústria, hem arribat als últims racons del món i ens comuniquem i movem ràpidament, hem multiplicat la nostra força i hem aplicat tots aquests coneixements tècnics també (o gràcies a) la indústria de la guerra.

I quan es combina tota la força de la societat industrial, tota la tecnologia i la planificació modernes amb les idees més humanes i equivocades que hi pot haver, amb la incomprensió i l’odi vers l’altre, apareixen monstres, monstres terribles: siguin les matances de búfals des del tren al s. XIX a Amèrica, el genocidi armeni a les acaballes de l’Imperi Otomà, la Shoah jueva, la revolució cultural xinesa o els khmers rojos, per acabar amb l’ISIS i l’anorreació que pretenen de tot allò que no sigui el que ells interpreten com a musulmà, siguin persones o idees i cultura.

No cuidar el que ens fa persones, no entendre’ns els uns als altres i no respectar el que no és com nosaltres, no cultivar la cultura ens porta a la deshumanització, ens aboca a l’ús de tots els recursos moderns per destruir l’altre: la industrialització de la barbàrie.

[…]encara que les administracions no han estat dissenyades per innovar, és inajornable marcar-se reptes, que ajudin a implementar idees innovadores per canviar les rutines ineficients actuals.

[…]governança de la transició a la digitalització, gestió de recursos humans, reutilització del coneixement, col·laboració pública i privada, compartició d’infraestructures, transició de productes a serveis, interoperabilitat, seguretat, presència a les xarxes socials, gestió del funcionament de les ciutats i de les necessitats dels habitants.

Per tant, smart cities, si, i transparència i opendata, però és cada vegada més imperatiu un canvi de les formes de treballar: no ens podem saltar els marcs legals, garants d’una correcta actuació, però no caldria potser actualitzar-los d’acord amb les noves possibilitats? I no caldria ja, sobretot, no només modernitzar les eines sino també modernitzar els processos i els funcionaments interns, flexibilitzar les estructures i les tasques de cada un, donar més llibertat i responsabilitat als diferents actors?

En l’àmbit de les TI, ho esmenta adalt: col·laboració pública i privada i interoperabilitat, i també la compartició d’infrastructures (les administracions com a plataforma?) o, fins i tot, la compartició de coneixement i d’eines: seria viable, un repositori comú, à la github, per desenvolupar eines comuns i fer les particularitzacions necessàries? Com aconseguir usar a nivell intra i interadminstratiu eines col·laboratives per compartir coneixements i experiències? Podem aplicar uns esquemes de treball col·laboratius similars als del món del sofware lliure, crear comunitats que tirin del carro?

Penso que cal establir relacions de confiança fermes en l’àmbit intern, que només poden provenir de treballar amb qualitat i ser efectius en les tasques pròpies: això és el que realment pot donar seguretat als altres i permetre formar equips de treballs basats en la col·laboració, base per una compartició posterior a més gran nivell.

Cal la transició d’una jerarquia departamental, d’uns grups establerts per criteris administratius a uns equips de treballs establerts per habilitats (meritocràcia) i amb objectius definits.

)

Si utilitzem les diferents peces que componen els diferents sistemes com elements intercanviables que poden ser usats en diversos llocs, en comptes de repetir funcionalitats en sistemes verticals, estalviem despeses, reduim temps i facilitem el manteniment. I si a això hi afegim la possibilitat de reutilitzar aquestes mateixes peces en sistemes foranis al nostre, però amb les mateixes o similars necessitats, ja no només som nosaltres qui estalviem, l’estalvi és ara compartit també per la resta d’usuaris.

Com el mateix Dave diu, és una aproximació a una arquitectura orientada a serveis.

Fins aqui, sobre el paper, i sobre una única administració que doni servei a d’altres (siguin empreses, particulars o altres administracions) tot clar.

Però com apliquem aquesta reutilització a una estructura de govern de diversos nivells? Pensem en Catalunya, i apliquem els dos nivells de govern més propers: local i autonòmic.

Com fem que aquests dos nivells comparteixin aquestes peces? Segur que tenen elements comuns entre els diferents nivells, i està clar que tots els ajuntaments tenen les mateixes obligacions i necessitats, per tant sembla fàcil, en teoria, començar a pensar aquests blocs.

Però després resulta que cada casa aplica la seva recepta: les seves ordenances, les seves característiques i estructures de dades, i cadascú té unes regles de negoci similars però no iguals.

Això implica que el sistema a construir ha de ser enormement flexible, parametritzable i modular, per no parlar de les diferents tecnologies i llenguatjes que cadascú té a casa seva.

Així, com ho fem? Dissenyem un sistema tipus SaaS, parametritzable, però centralitzat i coordinat per algú? Es generen unes forges comunes a tothom, amb exemples en diferents llenguatjes i uns repositoris públics que es vagin actualitzant? I els grups de treball? Horitzontals, o liderats per algú? Podem usar un model de coneixement i programació similar al de l’Open Source, crear comunitats i establir ponts, distribuir coneixement i aprofitar esforços?

Els reptes tècnics i de coordinació son enormes, pero la idea és molt interessant i és la direcció en la que cal treballar per aprofitar millor recursos i coneixements.

Comments:

Equips i compartició de coneixements: una millor Administració | Quasi un bloc - Feb 5, 2015

[…] pública i privada i interoperabilitat, i també la compartició d’infrastructures (les administracions com a plataforma?) o, fins i tot, la compartició de coneixement i d’eines: seria viable, un repositori comú, […]

Diaris, revistes i televisions fan resums, llistes de fets i llocs, simplificacions d’un món tan complex com sempre, visions fugisseres segons l’impacte mediàtic. Google ens mostra les paraules més buscades, el món segons les cerques, interpretant els nostre interessos. Twitter ensenya les converses d’un món suposadament global. Facebook indica el que creu que ha estat el millor del teu anys segons la imatge que tu has volgut mostrar: una imatge d’una imatge, un joc de miralls digital.

I nosaltres?

Enviarem correus de felicitació, algun dm al twitter i saludarem l’any a les xarxes socials, enviarem whatsapps de felicitació abans de les campanades, o tot just passades, i publicarem fotos de celebracions i serpentines.

Un cop fet tot això, pareu, deixeu mòbils, no els torneu a tocar i mireu els que teniu al voltant. I penseu en el que heu fet durant l’any, i en el que ha estat important per vosaltres (no en el que us diuen que heu fet) i en el que voleu per l’any entrant.

I, ara sí, saludeu al 2015 i agafeu forces, que això continua.

Com fer-ho? Això ja és una altra cosa. I renovar tot el sistema, guanyar la confiança, fer que tothom sent sent-hi part i hi participi, és feina de llarga durada, és un canvi de mentalitat no només de les elits polítiques, si no de la base social, del corpus empresarial i del conjunt intel·lectual de tot un país.

Hi ha sempre un moment en tot procés en què una gota fa vessar el got, en què tot allò que s’anava aguantant ja no es pot o no es vol aguantar més i a partir d’aquell punt els aconteixements semblen precipitar-se.

A nivell polític espanyol qui està donant aquesta volta és Podemos, que recull el descontent i dóna veu a tot allò que pensa i diu la gent, i que sembla estar guanyant la batalla mediàtica i la intenció de vot de gran part de la població.

Pot Podemos ser l’artífex d”aquest canvi? Pot iniciar i mantenir en el temps la renovació de tota una societat? I “el poble”, serem capaços de fer aquest canvi i no pensar i carregar contra una “casta” (aprofitada i real, sens dubte ), i fer-nos co-responsables quan ens toqui (i per tant, eliminar, per pròpia decisió, molts vicis públicament mal vistos però de domini comú: a veure si em donen una ajudeta, si puc cobrar l’atur, si no haig de pagar aquest impost o l’altre - altra cosa és que el govern s’hagi convertit, moltes vegades, en una mena de corsari a favor d’ell mateix amb segons quins impostos, o que sigui un mer mitjançer que s’aprofita sense afegir valor).

Tres articles per reflexionar una mica sobre la nova formació:

• Podemos i el domini d’Internet: #FAIL, d’Arnau Fuentes
• Podem confiar en Podemos? de Josep Maria Quintana
• Hem de seguir parlant de Podemos de Josep Maria Quintana

Al llarg del temps, i per més que vigilem, acabem carregats d’objectes, que ens hauran estat més o menys útils. I quan hem de fer una mudança, o fem una neteja a fons (d’aquelles de cada molt temps) ens adonem de tot el que hem ajuntat, del que fem servir i del que no, dels llocs per on hem passat.

En el món digital passa el mateix: sabem que el nostre rastre digital és llarg, però acostumem a identificar-lo amb els missatges que deixem a les xarxes socials, a alguna foto on ens han identificat o en algun comentari d’un blog o web d’algun event on sortim…

Però és molt, molt més llarg (i l’ignorem molt més) del que ens pensem: feu un recull de totes les webs on teniu compte, totes. I ara mireu en aquestes webs quina informació hi heu deixat. N’hi haurà d’actualitzada, i d’antiga. I tota aquesta informació no es més que un altre rastre digital de la nostra vida real, petits trossos de perfils nostres que queden oblidats, però que romanen allà on els vam omplir.

Ara guardeu el recull i manteniu-lo al dia. Creix? Esborreu els llocs on no entreu fa molt de temps i, abans de posar dades personals, penseu-ho dues vegades. I si les poseu, manteniu-les actualitzades, perquè el correu postal seguirà arribant allà on vàreu indicar. I us en fareu creus de com, sense adonar-nos, nosaltres mateixos anem expandint la nostra petja digital, sense haver de culpar ningú més.

De vegades ens oblidem que el món digital i les dades que entrem a l’ordinador corresponen a les del món físic, i que els rastres dels dos es creuen.

There has always been politics. Some of us love its primal intricacy and elegance. But politics without moral content becomes an exercise in competing cynicisms, with progress an occasional, almost accidental, consequence.

Joe Klein: Missed Chance on Immigration, Time Magazine

Efectivament, política sense moralitat, sense tenir en compte la societat que la defineix i el que n’espera d’ella, es converteix en un joc de contrapesos i forces buit, en la versió intelectual per veure qui pot més; en oportunitats perdudes i empetitiment intel·lectual dels escollits i dels que escullen.

Comments:

Manel - Oct 4, 2014

Efectivament, Santi, no s’ha de confondre política i polítics. Però la política sense polítics també pot corrompre’s: el que cal és una política, sigui qui sigui que la faci, que no es plegui a interessos particulars o es torni endogàmica. Per a això, la informació i el control son bàsics. I la educació i el compromís de tothom també.

[Santi Casas]( “casas.santi (at) gmail.com”) - Oct 3, 2014

Amic, primer no s’ha de confondre política amb politics. Hi ha política sense politics. Segon, jo no vull polítics “moralment” acceptables. Vull polítics que no facin de la política la seva professió, per tant, que estiguin en política temporalment i sobre els que tinguem tota la informació i control. Amb això, em conformo.

Les protestes pacífiques a Hong Kong demanant poder votar han de tenir descol·locats els dirigents xinesos: quan fa poc del 25è aniversari de Tiananmen, en un país que va escollir tancar-se (d’una manera sagnant), i que segueix sense acceptar desafiaments al poder establert (al que poc li queda de comunista) li surt de sobte un moviment demanant democràcia (en un territori que, colonialment, no havia estat mai democràtic) i que, a sobre, es comunica i coordina amb una aplicació que esquiva també el control centralitzat de la xarxa en aquell país.

El control xinès de la xarxa es basa precisament en l’estructura estàtica i física, per més distribuïda que sigui, de la xarxa real: els cables, els servidors, les torres de comunicacions… sobre aquesta infraestructura física i les capes associades de comunicacions és on es despleguen les eines del govern. El blocatge d’informacions externes, els filtres en les portes d’entrada al país o la desconnexió de serveis, tot i que una tasca gegantina, pot fer-se si es tenen recursos i pocs escrúpols. I això és el que fa el govern xinès (o l’iranià, o el saudita).

Però quan apareix una aplicació que permet comunicar-se sense necessitar d’aquesta estructura centralitzada aquest control s’esfondra. L’abast no serà mundial, ni immediat, donat per les mateixes limitacions físiques, però per llocs amb un radi limitat es pot tenir una xarxa perfectament operativa, encara que fins i tot es tanquin les torres de telefonia.

Ara ha estat FireChat, usant una tecnologia d’Apple, però ja es perfilen protocols que permetin usar aquestes característiques, com LTE Direct, el que podria popularitzar més aquestes aplicacions.

Ara bé, si per una banda les xarxes mesh ens permetran esquivar controls centralitzats per l’altra, permetran la localització continua si hi ha una bona distribució de punts: la singularitat i curta distància que permeten, per se, aquestes xarxes es poden usar per detectar els telèfons que passen pel davant d’una tenda o un lloc i oferir productes, o enviar missatges (cosa que ja s’ha provat amb wifi, o amb beacons)… o per establir patrons de quan passa un altre terminal per un lloc concret.

Això obre la porta, per exemple, a una publicitat molt localitzada, l’equivalent digital de quan passem per davant del cartell d’una botiga… que ara es podrà tenir en el mòbil (potser els cartells personalitzats de les pel·lícules no seran grans panells que canvien quan passem nosaltres, sinó les pantalles dels nostres mòbils… o dels nostres smartwatches, si quallen).

I obre la porta a la connexió definitiva entre el món digital i el físic per les aplicacions socials: ja no només podrien saber què fem a la xarxa, sinó també per on passem o quins missatges rebem, entre d’altres coses: el perfilat ja no serà només de la nostra persona digital, sinó de la persona física a peu de carrer.

Sigui com sigui, son possibilitats futures. Una vegada arribi de manera massiva, veurem com s’usa, i quin profit n’hi traiem, tots plegats. De moment, però, serveix per esquivar blocatges d’autoritats poc democràtiques.

Que es continuï venent la legalitat com una cotilla per no permetre segons quines expressions democràtiques, mentre es segueixi fent servir d’excusa o s’interpreti segons convingui, o la sacrosanta constitució no siguin uns fonaments comuns sinó un mur d’on no podem sortir, no anirem enlloc, no ens entendrem.

I sembla que aquesta manera d’entendre-la està profundament arrelada en la manera de fer de molts polítics espanyols, siguin del partit que siguin, cosa que diu molt de la cultura política on vivim.

Només cal veure, escoltar, els discursos de Cameron i Rajoy arrel del resultat de la consulta el proppassat 18 de setembre:

Cameron parla de nacions, de diàleg, de futurs reptes i d’escoltar (i ja veurem com Cameron dóna compliment al que ha promès).

Rajoy parla de legalitat, es felicita del seny i esmenta els mals que s’han estalviat, fent un missatge suposadament als escocesos però clarament en clau catalana. I d’aquí no sortim.

El que no entenen, tenallats ells per la seva visió reduccionista, és que aquest poble no només vol votar la forma d’un estat, el que no entenen és que volem fer un nou estat, refer les bases, ja caduques, en que es sustenta la nostra societat: volem una nova manera de fer, més justa, més social i transparent, volem poder decidir i formar part activa del sistema, volem gestionar el nostre futur com a societat i com a cultura, defensar allò que ens fa singulars al món i no tancar-nos a ell (a algú se li passa pel cap?). La independència no és més que un mitjà, un camí, perquè per on anàvem fins ara ens hem topat amb una paret i hem de seguir fent via.

I tot això comença per poder votar.

Període vacacional: disminueix la ingesta diària de notícies, el flux d’informació entrant; canvio els hàbits i els canals informatius habituals, i redueixo la freqüència i el temps dedicat.

I no passa res. El món segueix rodant, i jo estic informat igual. Potser no al minut, però cal? L’excés d’informació, les dades repetides cada mitja hora, la infoxicació, la necessitat de saber de tot… son bones? Segurament no.

En Thoureau ja tenia necessitat fa 150 anys de defugir la seva “sorollosa” societat, i en Taleb recomana no llegir premsa ni blogs. Potser son casos extrems, però sabem del cert que les notícies acabant arribant, que el flux de la informació és continu i repetitiu.

Perquè aquest és realment el coll d’ampolla: la informació i el número de fonts d’informació (externes i pròpies, induïdes) i obligacions que requereixen la nostra atenció creix exponencialment, però el nostre temps és lineal, i cal saber repartir-lo molt bé.

Així, si deixem de dedicar temps a intentar digerir un flux massiu i repetitiu d’informació, que acaba aportant poc, i escollim bé les fonts i els moments en què ens informem, i els temes que ens interessen, disposarem de molt més temps del que tenim, i estarem igualment informats. Es més, passem automàticament a poder usar aquest temps en tasques creatives, en processar la informació i en reflexionar-hi, podem passar de ser simples consumidors a generadors d’informació o, simplement, a disposar de més temps per fer tot allò que volem fer i pel que no tenim temps.

L’atenció i la motivació també.

I a mesura que passa el temps, tinc més coses a fer i menys temps per fer-les.

En un moment determinat, aprendre nous llenguatges de programació i codificar, enfrontar-me a reptes i resoldre’ls, trobar i aplicar hacks i experimentar m’agradava i m’enjogassava, m’atreia i era estimulant.

Però a mesura que ha passat el temps tot això ha canviat: ja no tinc ganes d’aprendre nous llenguatjes cada dos per tres o de dedicar gran part del meu temps lliure a programar o a resoldre problemes tècnics, per interessants que els trobi. Vull estar al dia de les novetats, saber què passa, però noto que ja no puc saber-ho tot (és impossible saber-ho tot), que ja no em motiva com abans (i segurament no sóc l’únic a qui li passa (1)).

És això un acomodament? Potser, i si ho és no m’agrada, però també és veritat que hi ha moltes més coses que criden la meva atenció, que vull fer: potser és, senzillament, un canvi d’interessos, una reorientació de com uso el meu temps.

Essent informàtic, cal estar al dia de moltes novetats, cal una formació i una renovació contínues, perquè és part del meu món. Però fins on arriben els límits d’aquest nou coneixement i les possibilitats d’absorbir-lo va variant amb el temps (en el cas de la feina, no per motivació, sinò per disponibilitat de temps i pels diferents focus d’atenció).

Sempre hi ha una distància entre el que fem i el que creiem que podem fer, entre el que realment fèiem abans i el que creiem que fèiem: és la imatge idealitzada que tenim de nosaltres mateixos, del nostre passat.

Amb el temps, cal reconèixer els propis límits, centrar el focus i no marcar objectius inabastables. Només d’aquesta manera es pot seguir aprenent i fent coses i no perdre’s en el mar d’informació (o tancar-se a aprendre).

Comments:

Una sana dieta informativa | Quasi un bloc - Aug 4, 2014

[…] Així, si deixem de dedicar temps a intentar digerir un flux massiu i repetitiu d’informació, que acaba aportant poc, i escollim bé les fonts i els moments en què ens informem, i els temes que ens interessen, disposarem de molt més temps del que tenim, i estarem igualment informats. Es més, passem automàticament a poder usar aquest temps en tasques creatives, en processar la informació i en reflexionar-hi, podem passar de ser simples consumidors a generadors d’informació o, simplement, a disposar de més temps per fer tot allò que volem fer i pel que no tenim temps. […]

Primer, aquesta crisi ens està caient al damunt molt més de pressa del que es reconeix públicament.[…]

Segon, tot això sobre canviar les bombetes i conduir menys, si bé és útil per conscienciar la gent i dóna una certa sensació de control sobre el destí, pràcticament és irrellevant o no influeix en el resultats d’aquesta crisi. Hem de descarbonitzar completament les nostres economies.[…]

Tercer, és il·lusori pensar que realment podrem complir aquests terminis.[…]

I, quart, per cada grau que puja la temperatura de mitjana global, també ho fan els moviments massius de població, el nombre d’estats desestructurats o en procés de desestructuració i molt probablement els casos de guerres internes i internacionals.

— Gwynne Dyer Guerres climàtiques, 2013 (Ed. Librooks)

Espanta llegir el que se’ns ve a sobre i el planeta que estem deixant, i més en un llibre que no és de ficció, sinó que projecta possibles escenaris ja calculats i algunes conseqüències polítiques. I desespera una mica pensar en que qui ha de prendre solucions de gran abast (econòmic, social, geogràfic i temporal) potser no té els coneixements, la valentia o la honradesa per fer-ho (o tots tres).

Sempre ens quedarà l’esperança que alguns es moguin i els altres, ni que sigui per pura imitació, el segueixin.

Comments:

[Arnau]( “arnauh (at) arfues.net”) - Aug 5, 2014

Pel darrer comentari sembla que l’autor estableixi directament l’augment de la temperatura com a causa de l’augment dels fluxes migratoris, estats fallits i guerres internacionals…

Manel - Aug 0, 2014

No, no és una relació directa amb les circumstàncies actuals (que també n’hi pot haver quan estats poc preparats han de fer front a moviments massius de població deguts a sequeres, per exemple), sinó com pot afectar el canvi de clima (i per tant, l’efecte sobre collites, cabal i regularitat dels rius, pujada d’oceans en deltes o ciutats costaneres) en les polítiques dels estats i com poden reaccionar aquests tant a intents d’altres estats (imagina Turquia i Irak per Tigris i Eufrates, Xina, Índia i Pakistan a l’Himàlaia) com per moviments i protestes interns per falta d’aigua o aliments (què passa si augmenta el clima i els grans productors de cereals del món no donen abast i puja el preu del blat?). El llibre és molt interessant, si pots fes-li un cop d’ull.

[Arnau]( “arnauh (at) arfues.net”) - Aug 3, 2014

Hum. El posarem a la llista :)

Després (bastant després, posem-hi potser algun centenar d’anys) va venir l’evolució tècnica i hem pogut gaudir d’una explosió de dibuixos, fotos, dissenys, colors i tipografies als llibres, s’ha establert tot un nou llenguatge i noves propostes i formats han aparegut, a l’abast de gairebé tothom.

Amb el pas del temps i l’augment d’algunes possibilitats tecnològiques, als llibres se’ls van afegir alguns complements audiovisuals (via cdrom) o van aparèixer audiollibres en diferents formats… però el model bàsic seguia essent el paper imprès.

El llenguatge visual, els disseny gràfic, la presentació del contingut i la lectura venia donat pel format físic de l’objecte llibre.

Ara (bé, ja fa una mica) neix una nova tecnologia, uns nous mitjans, i el món editorial s’hi adapta. I es troba que disposa d’un contingut que sap adaptar a un objecte físic però l’objecte físic ara ha desaparegut. Sense experiència, adopta els estàndards d’un mitjà que li és aliè: benvingudes pàgines web, flux continu, hipertext, enllaços i menús permanents, descontextualització i elements de distracció.

)

Experimentem amb continguts tancats, continguts oberts, de pagament, flux continu o navegació per pàgines, lectura en text, pdf o epub, cadascuna amb les seves característiques i possibilitats tècniques. I en això estem.

Caldrà que el món de la impressió trobi el seu propi llenguatge per aquest nou mitjà, de la mateixa manera que antigament el va saber trobar:

• son les aplicacions per tauleta, amb dissenys que imiten una aplicació impresa el futur? Apps per revistes o diaris?
• potser formats de llibres electrònics però amb lectors amb més possibilitats (tinta electrònica de color)?
• tindrem dispositius dedicats, segons l’ús? (tablets per revistes, ebooks per lectura profunda, o un per tot?)
• quin model econòmic s’acabarà trobant? Pagar per contingut, com alguns diaris? Uns continguts en obert i altres tancats? Subscripcions i contingut per epub? I el tan malament aplicat DRM?
• Disposarem d’estandards oberts usats per tothom, o s’imposarà algun model propietari degut a la potència d’algun actor?
• Quin serà el paper dels governs? Sabran legislar? O aniran a cop d’influència, com amb el canon AEDE?
• I el lector-usuari-consumidor (què serem?)? Com s’hi adaptarà? Estarà disposat a pagar? Si paga en el món digital, l’editor traurà els anuncis (cosa que ara no passa en alguns llocs?)

Tothom té alguna cosa a dir i a fer per evolucionar el model, i hi apareixen nous actors, com els fabricants d’aparells (inexistents en el món del paper ), que també poden influir segons l’aparell i els serveis afegits. Una nova evolució de la galàxia gutenberg.

Hi estic d’acord. Gegants com Amazon, o d’altres com FNAC i similars no son sinó venedors que intenten maximitzar el número de vendes de llibres o “productes culturals” indicant suggerències o proposant models de consum sense sentit per un lector, sense importar la qualitat del llibre o el que això pugui suposar. De fet, formats electrònics com els lectors de pantalles de tinta electrònica de 6 polzades en blanc i negre poden suposar una estandardització dels llibres (mateix format i possibilitat gràfica, amb la consegüent reducció en costos de distribució), el que acabaria també amb el llibre-objecte, pensat no només com un text, sinó com un conjunt de sensacions (paper, enquadernació, il·lustracions).

Ara bé, tot i tenir part de raó tampoc no cal carregar tot el mort a la indústria del contingut on-line: les mateixes editorials moltes vegades provoquen l’aparició de títols de molt baixa qualitat (quan no toquen les històriques, toquen les de erotisme, i ara anem per independències) per intentar esprémer la (suposada) gallina dels ous d’or.

Sigui com sigui, si la indústria editorial (amb els seus ets i uts) es deixa vèncer per la immediatesa i la necessitat d’experiències socials i de venda de publicitat d’internet es colarà un gol a si mateixa.

En la mateixa línia, John Battelle també apunta quelcom similar en el cas de la premsa (diaris i revistes): la estandardització de presentacions, la necessitat de novetats continues i l’adaptació mal feta a un mitjà diferent del paper com és internet no fa cap bé a les diferents capçaleres:

• tant la imatge com el contingut de qualitat son el que porta lectors,
• la publicació continua de contingut de baixa qualitat o similar al d’altres llocs no aporta gaire, amb el temps,
• el valor de la selecció i d’una línia editorial comporta el reconeixement de la marca amb el temps.

De la mateixa manera que abans, l’adopció per part del món editorial de modes i periodicitats de presentació aliens a ell, provinents del món tecnològic, desdibuixen i desvirtuen la mateixa imatge del mitjà (anuncis, stream continu, banners de notícies, carrussels).

Ambdós autors fan crides a mantenir el caràcter únic del món editorial, el que li dóna valor: focalitzar en la lectura, aprofitar les característiques del mitjà i no deixar-se colonitzar per pràctiques alienes al seu món. Serà interessant veure si se’n fa cas o no.

En el seu moment la Llei Sinde ja va causar furor i ara el govern torna a lluir-se amb el cánon AEDE. Algunes opinions il·lustratives com les de Versvs, Antonio Ortiz a Xataka, Enrique Dans o Ricardo Galli no estan de més.

Que això passa arreu (recordem el que va passar amb Megaupload, on alguns sense culpa es van quedar sense fitxers) també és veritat, i que n’hi ha que s’aprofiten, també. Però intentar caçar mosques a canonades és una cosa que no va enlloc, i no parlar de ningú quan es té algú en ment, tampoc no porta enlloc.

A banda, doncs, de tot l’enrenou i del que suposarà en un futur per la internet en aquest país, el que preocupa és que els qui legislen ni entenen ni semblen voler entendre ni la xarxa ni la nova economia que es pot generar si es fan les coses bé i, sobretot, que arriba un moment que, francament, el ministeri de Cultura sembla més aviat el ministeri de Control d’expressió i Propaganda, dirigit amb criteris de recerca de benefici purament econòmic i de manteniment (i si pot ser, millora) de l’statu quo.

Preocupant, molt preocupant.

45 anys després, Rússia, Europa, Xina, Japó, Índia i Brasil tenen programes espacials, i l’empresa privada ja hi és present també. Però no hem anat a Mart, a la Lluna fa molt que no hi tornem, i l’espai s’ha militaritzat i omplert de brossa, satèl·lits vells i peces.

Allò que hauria de ser una nova oportunitat, un nou punt de trobada per la magnitud del repte, sembla que no és més que una expansió del pitjor que fem al nostre planeta mare: fronteres, porqueria i rivalitats.

Potser és que l’espai no és la última frontera, potser és que encara tenim massa fronteres a la Terra i això ens perd.

Tant de bo algun dia tornem a fixar-nos en les estrelles com un repte i com una conquesta intel·lectual per tots i per a tots: el següent gran pas per la humanitat.

La seva potència rau en la possibilitat de generar informació i coneixement, però per això s’han de tenir totes les dades: si volem que l’Open Data sigui molt més profitós del que és hauríem d’aconseguir que els únics que ofereixen dades en obert no siguin les administracions o els ens públics com a norma més habitual.

La combinació de dades de domini públic de les administracions amb dades d’empreses d’alguns sectors d’interès públic (energia, salut, educació, construcció, transport o finances, per exemple) podria ajudar a entendre molt més bé el funcionament de la societat, de les necessitats i fluxos econòmics, i a generar moltes més oportunitats de negoci: creuar dades de població amb estadístiques mèdiques, indicadors socio-econòmics amb dades de transport o atur, desplaçaments per hores i distribucions geogràfiques, per posar algun exemple, pot ajudar no només a preveure necessitats d’actuació i inversió de recursos públics, sinó a generar noves oportunitats de negoci o fins i tot a revisar si s’estan fent correctament inversions i planificacions, és a dir, la gestió de la cosa pública.

Així, una implicació dels diferents actors que gestionen dades (les nostres dades) amb l’Open Data comporta directament una millora de la transparència i del govern i un major control del que es fa amb la nostra informació (o com a mínim, la possibilitat d’un major control).

Temps doncs de començar a pensar en què no només l’administració obri les seves dades, sinó també que ho facin les empreses.

Big Data té darrere tot l’interès econòmic de les empreses: permet comercialitzar amb un producte (la informació), donar-li valor, modificar-lo i revendre’l. I si saps posar-li un embolcall ben maco (una presentació visual resultona), encara ven més.

Open Data és, a dia d’avui, una opció política i un intent d’obertura de (bàsicament) l’administració i de generació d’oportunitats de negoci, basat en el retorn i el re-aprofitament de dades públiques.

La informació sempre ha estat poder i ara encara ho és més. Abans era informació reservada, a petita escala, clau per accedir a alguns llocs o obrir portes. Avui la informació que genera més benefici (i de vegades poder) està formada per petites peces que es recullen massivament; i qui millor fa això son les empreses com xarxes socials, bancs, supermercats, o llibreries, entre d’altres, que fan seva la nostra informació sense gairebé cap obligació de retre’ns comptes. La clau és la exclusivitat en la possessió d’aquesta informació, l’avantatge de només tenir-la elles, i ningú més.

Aquesta exclusivitat els permet oferir oportunitats de negoci a d’altres, sigui per extreure resultats, sigui per combinar dues o més fonts de dades i generar altres informacions, consells i orientacions que poden, al seu torn, vendre.

Així, el gestor d’aquestes dades es transforma en un poderós mitjancer, que no només recol·lectarà o comprarà dades, sinó que donarà eines (APIs) per obrir els seus serveis (és a dir, incrementar l’ús i recollir més dades). A poc a poc, es tendeix a l’agrupació al voltant d’uns quants actors.

L’Open Data, en canvi, no té aquest model centralitzat: tot i seguir uns estàndards, les dades es poden distribuir en centenars o milers d’orígens (administracions de tot tipus, empreses), cosa que dificulta la seva recopilació. Alhora, el mateix tipus de dada moltes vegades té un interès més social que no pas econòmic, cosa que fa més difícil també trobar una aplicació comercialitzable: no és doncs només la sintaxi i la distribució de les dades, sinó la seva pròpia semàntica el que fa més difícil el negoci. Qui s’hi dediqui ha de conèixer més el mercat a qui es dirigeix, ser més un especialista que un gran mitjancer.

Però aquesta és una aproximació estrictament de negoci, econòmica, d’actors en joc, i per això es fa la comparació de dos elements que son també complementaris: Open Data pot ser una de les fonts de dades d’un projecte de Big Data, i les tècniques de Big Data s’usen per investigar conjunts heterogenis però relacionats de dades obertes.

Serà interessant veure si el negoci del Big Data evoluciona cap a la gestió d’enormes conjunts de dades privades, o bé la presència de l’Open Data ens permet mantenir un cert control distribuït d’aquesta informació.

Això sempre ha estat així, segurament, però amb la ubiqüitat de les tecnologies de la informació s’ha fet encara més evident i desproporcionat, alhora que recognoscible.

Com tornar, doncs, a una república democràtica, amb separació de poders i premsa lliure? Com esquivar la servitud voluntària a la que ens encaminem, sembla, sense ni adonar-nos-en?

Vivim un canvi, no hi ha dubte. Però el canvi no és l’ús del telèfon omnipresent, la comunicació constant o la continua informació: això son simples símptomes externs. El canvi que vivim és la conscienciació de les nostres possibilitats, l’agrupament i la coordinació, les accions conjuntes, l’exigència de transparència i de dades, les possibilitats de discussió i d’enriquiment.

Les webs i aplicacions poden servir (serviran) tant per informar com per actuar: saber què fa qui, controlar pressupostos, o tenir informació de l’empresa de la que volem comprar un producte (condicions de treball, paradisos fiscals), permetran aplicar el clàssic ecologista (pensa globalment, actua localment) d’una manera gairebé immediata a tot allò que fem, i per això la generació d’eines i protocols lliures i de codi obert, que garanteixin la neutralitat de la xarxa i l’accés global seguiran sent claus per disposar de llibertat i facilitat de control dels governs (opendata, transparència, iniciatives de govern obert, periodisme de dades i observatoris municipals) per part de la ciutadania.

Vist això, caldrà seguir adaptant les velles receptes al nou món: actors diferents (alguns), mateixos interessos, només que ara hi ha més eines per cercar una societat més justa.

Comments:

pqs - Jul 3, 2014

Pot ser jo no hauria emprat el verb retornar, ja que ha Espanya mai hi ha hagut una separació de poders. El nostre règim actual és clarament democràtic, però mai no ha instaurat una vertadera separació i això ve del propi disseny de les institucions. Per exemple, aquí el govern prové del parlament, no d’una elecció directa i separada, com als EEUU. Això fa que el govern i el parlament siguin sovint carn i ungla, sobretot durant les majories absolutes. També és cert que hi ha hagut una degradació progressiva de la separació, però hem de tenir clar que, de fet, a Espanya la separació no s’ha instaurat mai.

Manel - Jul 5, 2014

Tens raó en el que dius de la separació estricta de poders a Espanya, Pere. El “tornar” jo l’aplico a la degradació que tu esmentes, al que sembla cada vegada una barreja més gran entre interessos empresarials i polítics, barreja que potser sempre ha estat, però que ara ja no sembla que s’amagui gaire i que ens vulguin fer comulgar amb rodes de molí. Cap problema doncs, si vols canviar el tornar per un anar: la qüestió serà fer el camí.

Al món digital enviem correus, treballem amb documents, tenim calendaris, fem xats i videoconferències, cerquem informació i l’emmagatzemem, llegim notícies i mirem mapes i fotografies, per citar algunes coses.

Al món real ens vestim, vigilem la nostra salut, conduïm, truquem i parlem, fem vida a casa, estem pendents de l’hora, mirem la tele, comprem coses i les paguem, per dir-ne algunes més.

Per cada una d’aquestes coses hi ha un producte, una aplicació o un aparell de Google.

L’empresa ja fa temps que va passar del món de la cerca al de la publicitat i d’aquí a oferir productes digitals per fer-nos la vida més fàcil (indiscutiblement) i perfilar-nos alhora millor per afinar els seus anuncis (indubtablement també).

I fa menys temps també ha passat al món físic, tota una part de la nostra vida que li quedava fora de l’abast: cotxes autònoms que tindran Google Auto, telèfons que saben tot el que fem (extensió del nostre ordinador) i on estem, ulleres que veuran el que veiem i dispositius per la llar automatitzada que aprenen de la nostra rutina.

No son els únics (Apple, Microsoft, Facebook, Amazon - i què deu fer Weibo a la Xina?), però son els que semblen més a prop de construir un reflex digital de tot allò que fem -i per tant, un molt bon reflex del que som. La vella idea de la personalitat digital (algú recorda Second Life?) ja està aquí, sense que ens n’adonem, però no és un altre jo, sóc jo mateix.

Google Me.

No us enganyeu.

Aixetes, tanques, reixes i murs: continua essent un lloc ben físic.

Versvs ens explica molt bé l’estratègia de tots dos de, amb l’excusa de l’experiència d’usuari, o donar més representativitat a les pàgines, o millor la usabilitat o similar, posicionar els seus navegadors com el centre de referència per accedir a la web.

Els antics portals que pretenien ser el centre d’entrada a la xarxa, i que eren grans maremàgnums de coses diferents van donar pas a portals personalitzats de les empreses (recordeu iGoogle?) i ara, amb l’adveniment de les xarxes socials i el tros de pastís que s’estan menjant, els fabricants atacant posant una capa més al davant: el propi navegador (que no per casualitat és l’únic que, realment, sap tot el que fem a la xarxa).

Així, amagant les URL, els navegadors marca-de-la-casa i, per tant, els seus sistemes de cerca es converteixen en el mitjancer imprescindible per arribar a les planes que ens volem, perquè no sabrem (podrem?) fer-ho d’una altra manera.

Vulguis que no, la web s’aplana: tot seran pàgines d’aterrada dels resultats d’un cercador, i el que no trobis en un cercador serà com si no existís. Si ens deixem convèncer ja no només pasturarem en jardins de dades, sinó que fins i tot ignorarem la potència de la web.

Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres.

El somni de colonitzar la noòsfera, de cartografiar nous mons i descobrir nous models ja queda enrera. La ZTA que va poder ser ja no ho és: els moderns hereus espirituals de les antigues companyies d’índies intenten imposar les seves normes i dibuixar una xarxa al seu interès, afectant fins i tot a la neutralitat mateixa de la xarxa, al seu esperit inicial.

Hem passat del “We, the media” al “we, the data”.

Malos tiempos para la lírica, que deia Coppini.

És clar que hi ha necessitats molt diferents, però George R.R. Martin ha trobat la solució més adient i òptima a les seves necessitats: escriure sense distraccions. I usar el Wordstar, en un ordinador amb DOS, és molt, molt similar a estar picant a màquina o escrivint a mà en un full en blanc: per més que vulguis, no tens gaires coses més a fer, no pots fer una combinació de tecles i saltar a un navegador i distreure’t quan, de fet, o no tens xarxa o has d’anar amb un lynx o equivalent.

Això és extensible a treballar amb finestres a pantalla complerta, que permeten centrar-se en la tasca que s’està fent. Les pantalles amb moltes finestres obertes de diferents programes queden molt bé per mostrar possibilitats -i fer captures per presentacions-, però no son gaire útils a l’hora de treballar: és el paradigma de la multitasca i la compartició, de perdre més temps entre coses que no pas fent-les.

• Petits canvis d’edició (números, comentaris)
• Afegides paraules claus en castellà i anglès
• Adaptació gràfica al tema Twilight

L’adaptació gràfica a un nou tema vé donada perquè combino l’ús de l’outliner amb fitxers de text fets amb Markdown (uso un mode de Markdown per l’editor que també usa el tema Twilight).

Aquests dos modes, junt amb la característica d’enllaços clickables del mateix editor em permet tenir un sistema complet d’informació, enllaçat i fàcil de mantenir:

• Tasques, programació (què faig, objectius, estat)
• Documentació de suport a les tasques (Markdown facilita la visualització de la informació)
• Documentació de suport a projectes, plataformes, etc
• Enllaços entre documents només marcant l’adreça ( http://, file:// )
• Fàcil edició: només s’edita en mode text, no cal preocupar-se d’estils
• Fàcil explotació (cerques, aniuaments)
• Fàcil exportació: son fitxers de text

Comments:

Eines per escriure notes en MarkDown – Quasi un bloc - May 4, 2017

[…] He donat la volta per algunes eines, i les que més he fet servir fins el moment han estat Notepad++ i TiddlyWiki: […]

Ara agafem la teoria de la informació de Shannon, que estudia la comunicació de dades per un canal, el que l’afecta, com millorar-la, etc. Molt simplificadament, ens diu que la comunicació s’estableix entre dos elements (emissor i receptor) a través d’un canal.

I ara mirem-nos el llibre amb els ulls de l’amic Shannon:

• tenim un emissor del missatge: el text
• tenim un receptor: el lector
• tenim un canal: el llibre

Vist així, no podria afectar la forma del canal a la recepció del mateix missatge? O, dit d’una altra manera, si el mateix text arriba (es comprèn i/o recorda) de manera diferent en un llibre de paper que en un llibre electrònic.

• El llibre electrònic és igual per tots els textos continguts: tenen el mateix format, la mateixa lletra (en general), els mateixos indicadors… en resum, tota la part física és igual per a tots els llibres, i tot i que es poden tenir marcadors o notes, requereix un (petit) esforç anar-les a buscar, veure-les.
• Els llibres en paper, per contra, son diferents cada un. La portada, la impressió o el mateix gruix per davant i per darrera ens donen indicadors diferents i molt precisos en cada cas, que ens permeten saber, sense un esforç extra, on som, quan ens queda. Les marques fetes o les notes també estan a l’abast, d’una manera molt ràpida.

Així, no podríem veure totes aquestes dades com a meta-informació del propi llibre físic, com redundàncies del canal que asseguren la informació i la fixen en el cervell del receptor? Tenim diferents sentits (vista, tacte), notem l’objecte físic que ens fan inserir-nos més en la lectura (es més física): tenim més senyals, més redundància, del que estem fent, per tant podríem tenir més seguretat de que el missatge del canal arriba millor.

Per contra, el llibre digital no té aquesta redundància, aquestes metadades: tot es basa en el contacte visual, i el canal per tant es més dèbil: faria això que entrés més soroll (distraccions com anar endavant o enrere o saltar a l’índex, que en el llibre de paper podrien ser redundàncies) i que el missatge no arribés tan clar, tan directe?

És diferent, doncs, llegir en paper de llegir en ebook?

Aquest plantejament no deixa de ser un joc, és clar, però el que si que està clar és que el missatge no és només el text, sinó també el mitjà. O com a mínim, el condiciona, amb el permís de McLuhan.

Ah, i val a dir que si, que jo trobo diferent llegir en paper o en electrònic (ebook, tablet o pantalla).

Complicat i interessant, tot s’ha de dir.

))

Aquest debat, que ni té ni tindrà guanyador, es pot veure també com dues maneres d’entendre el llibre mateix:

• no és només el contingut, sinó també el contenidor, l’objecte-llibre: la facilitat de transport, emmagatzematge, lectura, comoditat i usabilitat de l’un (que augmentaran amb el temps) mai substituiran la bellesa de l’objecte de l’altre, i tot el que hi va lligat (presència física, pas del temps, tintes, tacte del paper, olor…)

Però el llibre (l’objecte i el seu contingut) no son un objecte aïllat. La raó final de l’existència d’un llibre és l’emmagatzematge i la posterior transmissió del coneixement (quin sentit tindria, sinó?), sigui quin sigui aquest. I aquesta transmissió de coneixement implica una interactuació entre el llibre i el lector: la lectura (que posteriorment donarà lloc al coneixement que pugui aprendre el lector)

Dit d’una altra manera, la lectura es fa dintre d’un entorn. I l’entorn sembla que influeix en la capacitat d’adquirir coneixement: si fa un temps es parlava del que podia suposar la web (textos curts, salts continus, concentració dispersa) per a la lectura profunda (textos llargs, concentració continua) potser ens trobarem ara que l’entorn (el mitjà) té molta més influència del que pensem, i que també podria afectar a la lectura en paper vs ebooks:

“There is something to deep reading and deep thinking that is worth making an effort to preserve.” Whether we need paper to do that remains to be seen. For now, though, there’s still plenty of life in those dead trees. Wired.com: Why the Smart Reading Device of the Future May Be … Paper,

Així que sí, potser si que en el futur no hi haurà cap dispositiu predominant, que escollirem dispositiu (mitjà) en funció del que volguem o necessitem llegir, entre d’altres.

* * *

(1) Sobre el debat entre un o altre, uns interessants enllaços:

• Foros de Versvs: ¿De verdad el libro en papel va a aguantar indefinidamente frente al digital? (llegiu tot el fil!)

• Yoprogramo: El libro impreso ha muerto, ¡viva el libro!

• Revista Leer: ¡Larga vida al libro impreso!

Ambdues maneres d’entendre el món i la societat només podem existir alhora si els elements mesuradors son diferents: està clar que si usem els elements de la primera per la segona, aquesta no s’aguanta. Però si valorem les inversions en termes de rendiment no només econòmic, sinó també social, personal, ecològic (per dir-ne alguns) i les unitats temporals no les basem en trimestres, semestres o exercicis anuals, la balança canvia, s’equilibra i, segurament, pot acabar inclinant-se cap a la segona opció.

I si a la equació hi afegim ja des d’un primer moment aquells elements que s’“externalitzen” al sistema (contaminació, pobresa, salut, inestabilitat, etc.), segurament els terminis temporals s’escurcen bastant.

Si a nivell social, polític i educatiu hem de començar a recuperar els valors humanístics, a nivell laboral hem de començar a aplicar la ètica hacker, tal i com la defineix Pekka Himanen. És potser moment per repensar el model weberià de la feina i de les relacions laborals, el model de benefici capitalista a costa del benefici i el benestar social (entès en el sentit ampli de la paraula), de repensar els termes del contracte social, la llibertat personal i la responsabilitat de cada un de nosaltres envers el tot.

Cal que passem de ser petits Shylocks que només miren pel benefici propi a intentar hackejar la societat.

Comments:

[Arnau]( “arnauh (at) arfues.net”) - Apr 3, 2014

Home, si parlem de canviar l’ Ètica Protestant per l’ Ètica Hacker, no posem l’exemple antisemític de l’avar jueu, que no hi pinta res. Repensem termes! Contracte social… em rasca. No m’agrada la negociació colectiva, i menys quan jo no hi tinc ni veu ni vot. Llibertat i responsabilitat personal! Això m’agrada. De fet, l’ètica protestant va de responsabilitat personal: al final de tot, un és responsable dels seus actes, ja sigui davant el Creador (catòlics, protestants, jueus, tot i que els dos darrers estan en desavantatge gràcies al sagrament de confessió), o davant de la pròpia consciència (agnòstics, laïcistes, etc). El problema és que sense responsabilitat personal (sense consciència o podent confessar els nostres pecats i males accions, etc…) som irresponsables (com el Rei d’Espanya, que no té cap responsabilitat sobre res) i lliures de fer el que vulguem per pura avarícia i trepitjant a qualsevol. I aquí arriba el problema d’algunes de les externalitats que comentes. És dolent ser competitiu? És dolent voler, aspirar a, més? És dolent ser conscient que tenim una responsabilitat, en primer lloc vers nosaltres mateixos i/o vers un ens incorpori, i després lloc per a la resta d’homo sapiens, començant pels de la nostra unitat familiar? Llavors, cal repensar o cal recuperar la llibertat i la responsabilitat personals? Cal ensenyar a pensar per a què es fan les coses (valors)? Qui els ha d’ensenyar, l’escola o els pares a casa? Aquest punt entra dins el “contracte social”, ja que si signem el contracte i externalitzem la nostra responsabilitat vers l’educació (no ensenyament, que és sumar i restar etc, si no educació) dels nostres fills… podem queixar-nos perquè els valors que aprenen al sistema educatiu actual, on la responsabilitat brilla per la seva absència, no són els que voliem? Si seguim aquest tren de pensament… caldria repensar el sistema educatiu des de 0? Homeschooling? La llibertat personal d’educar els meus fills en uns valors determinats (cristiano-protestants, cristiano-catòlics, jueus, laics, ateus, pagans-ritus-romà, noucentistes o supercalifragilisticespialidosos) es veu coartada pel contracte social que m’obliga a passar per l’adreçador d’un sistema educatiu que fa aigües en termes d’inculcar la responsabilitat personal, començant per adolescents de 14 anys que van a l’escola en cotxe i acabant pel cas que fan dels professors. I si en el futur, aquests adolescents son uns irresponsables (com el Rei d’Espanya), podran fer el que vulguin sense cap mena d’aturador ni ‘restraint’. I així podem seguir!! Hi ha moltissims punts!!! Himanen fa una parodia de l’ètica protestant, mostrant els extrems on pot arribar. I com sempre, els extrems poden no ser bons. Però no per això podem dir que la resta sigui obsoleta. I de fet, l’ètica hacker és un sistema “capitalista” (prefereixo “de lliure mercat”) quasi pur: aquells fragments de codi més interessants per als hackers son els que rebran més atenció i es desenvoluparan més i millor. Mentre que els programes que no interessin a gaire gent, cauran en l’oblit. I aqui parlo d’interès i no d’utilitat expressament :)

Manel - Apr 2, 2014

No, no, que és que l’exemple de l’usurer no és pas per antisemític, sinó precisament per l’exageració de la figura del benefici propi sense mirar les conseqüències o el mal que pot fer. Estic molt d’acord amb el que dius de la responsabilitat personal, i del que implica això vers la llibertat, i no, no és dolent voler aspirar a més si aquest més no és l’aspirar per aspirar, l’acumular per acumular sense més i sense mirar com es troba això, que en part és el que ens ha dut on estem. I aquests valors, aquesta responsabilitat s’ha d’ensenyar, a casa i a l’escola. A l’escola s’ensenya, segur. Però si no es complementa o, millor, l’escola no complementa el que s’ensenya a casa, malament, perquè acaba pesant el que veus fer a les teves referències, que son el que tens per casa. Ja et poden dir a l’escola que no s’ha de parlar malament si a casa les paraulotes van que volen, per exemple: aleshores aprendràs no valors, sino a simular els valors. I igual amb tot, de manera que aleshores aprendràs a mantenir les aparences mentre fas el que vols, omplin-te després la boca de paraules altisonants si parlen del que has fet malament, apelant al teu honor i al respecte que se’t deu. Et sona? Homeschooling? Jo crec que no. Està bé que hi hagi un corpus comú d’ensenyament i de valors i, amb totes les seves mancances, no és aquí on falla el sistema. Falla, en general, a la resta de coses: el que diem de casa, el que veiem a les notícies, les conseqüències de fer-la grossa (cap, i per tant, no responsabilitat). Per tant, tornem al principi: llibertat implica responsabilitat social i respecte pels altres si la societat ha de funcionar (l’ideal anarquista pur?), i no és això el que es veu. Dit això, l’ètica protestant de responsabilitat del treball és dolenta? No, però si el fet que sigui el treball l’únic ideal de rectitud i responsabilitat. El treball ha de ser un aspecte més de la nostra vida, i si aquesta estigués basada en els valors que comentàvem abans, el treball també hauria d’estar-ho (i moltes vegades no és així en l’àmbit laboral, que també es contagia d’aquest esperit de simulació, de semblar que fas i no de fer). Altra cosa és que l’ètica hacker sigui un sistema de lliure mercat quasi pur: el que és de lliure mercat serà l’atenció que rebran els fragments de codi, efectivament, però això vé donat per l’interès dels projectes o del codi, i s’aplica al treball que vulgui fer cada un, a què vulgui dedicar el seu temps. Però l’ètica, la manera de treballar i de considerar el treball dels altres, es dediqui al que es dediqui (al tros de codi que toqui, seguint el teu exemple) no hauria de variar, hauria d’estar igual de ben valorada.

Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a seguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat…

— La utilitat de l’inútil. Nuccio Ordine, 2013 (Quaderns Crema)

Si cerquem només el que proporciona beneficis, si centrem els valors de la nostra societat només en la producció i en la possessió, en l’acumulació per se o en la mostra d’aquesta acumulació, perdrem el nord. Els valors de la societat han d’anar més enllà del pur valor (mai més ben dit) material de les coses: descuidar la literatura, la filosofía, l’art, la música… els sabers que no produeixen uns beneficis tangibles immediats ens farà immensament més pobres, perquè son inversions a llarg termini i de gran abast, no només per un col·lectiu, sinó una herència comú per tota la humanitat.

La recerca i el pensament sense un objectiu immediat produeix, a la llarga, millores de tot tipus, com molt bé sabia Abraham Flexner. I això, en moments de restriccions econòmiques i de retallades a l’ensenyament, no s’ha de perdre de vista.

)

D’obligada lectura no només pels que estiguin interessats en la millora de l’Administració Pública, si no per tots aquells que estiguin interessats en la millora de la nostra societat.

I, sobretot, d’obligada reflexió posterior: unes idees que hauríem d’anar veient reflectides, d’una manera o altra, en el quefer de les nostres administracions.

Però això no és així: ningú ha oblidat la geopolítica, la contenció i els recursos naturals, per citar alguns exemples. Sense parlar ja dels americans, què han fet els britànics a Irak (petroli) o els francesos a Mali (recursos nuclears)? D’altra banda, la intervenció russa a Crimea té, indubtablement, una lectura internacional de demostració de poder militar (l’etern retorn de l’imperi), així com el joc amb el preu del gas a Ucraïna, però també té una lectura en clau interna: trobar un enemic extern o un element patriòtic qualsevol sempre uneix enfront les dissidències internes (protestes pro-democràcia, l’afer Jodorkovski) - igual que fa la Xina, abans amb Taiwan, ara amb les Senkaku, davant de protestes per corrupció, vagues, demanda de sous, problemes ambientals)…

Sigui com sigui, l’anàlisi de la realitat mundial en front a blocs pot ser atraient, però també és, segurament, massa simplista: els blocs es mouen, i estan formats per unitats més petites (algú s’imagina Irak com un forat de caos? Amb un estat kurd independent al nord, connectat amb la resta de territori kurd, o una majoria xiïta tocant a Iran?): les fronteres son poroses, i artificials, les comunitats s’influeixen unes a altres a través de les fronteres i sí, internet és, si no el gran democratitzador, sí el gran catalitzador de les comunicacions, el gran accelerador i difusor de les notícies. I això té conseqüències.

La geopolítica és interessant, doncs, com a exercici, com a model, però res més: cal recordar que tot model simplifica, i els detalls son importants. Des del moment en que interpretem els blocs de manera estàtica, perdem el dibuix, perquè el món és canviant, líquid.

Així, i si els ingressos estan assegurats, quin sentit (ètic) té que encara es queixin de l’ús que es fa dels seus serveis, que intentin carregar-se la neutralitat de la xarxa en base a suposades millores de servei (amb el consegüent poder per obrir l’aixeta quan només s’obri la cartera)?

Potser és per aquest tipus de moviments que Google o Facebook estan fent moviments per portar internet arreu, ja sigui oferint xarxes ciutadanes d’alta velocitat o connectivitat sense cables a base de globus o d’avions sense pilot: portar arreu internet vol dir lliurar-te de les operadores i de les seves condicions i, de retruc, tenir la possibilitat de poder rastrejar (degudament anonimitzats, faltaria) tots i cadascun dels clics que es fan a través d’aquests serveis. Negoci rodó.

Vist doncs el joc d’interessos d’uns i altres, la creació de xarxes de connexió independents de qualsevol operador té molta més importància de la que sembla, potser actualment només de manera testimonial, però les tecnologies i idees exposades poden ser la base de nous usos i models:

• guifi.net
• xarxes d’interconnexió intermodal usant dispositius mòbils: A wired es fan ressò de la API de iOS que permet usar diferents mètodes de connexió d’un mateix mòbil per crear xarxes sense fils.

Si l’abast del segon és petit, qui diu que no es poden combinar amb els primers i oferir així una cobertura molt més gran?

I si de bon principi parlàvem de la creixent necessitat de connexió per part dels sensors les smart cities, fins a quin punt no es poden establir molts d’aquests punts com nodes de connexió de xarxes d’autoconsum, que donin servei no només als diferents sensors sinó a d’altres dispositius (telèfons)? La connexió en xarxa entre aquests punts pot acabar creant una malla de connexió que permeti també l’intercanvi de dades (encara que pogués tenir limitacions de dades i de velocitat). Permetria això que governs locals donessin nous serveis, com la connectivitat? Té cert sentit si l’accés a la informació s’està veient cada vegada més com un dels drets bàsics de la població, i gairebé tota la informació i serveis s’accedeixen a través de la xarxa. Estarien les operadores d’acord amb això? Segurament no, com ja ha passat amb les xarxes wifi locals: els reptes no serien, únicament tècnics.

Per això és interessant que totes aquestes tecnologies es vagin desenvolupant i es vagin obrint noves portes de connexió: si la tecnologia està desenvolupada, depèn de nosaltres com la usem o com deixem que s’usi.

Comments:

[Firechat i xarxes mesh: distribuint el control | Quasi un bloc]{-2}) - Oct 5, 2014

[…] quan apareix una aplicació que permet comunicar-se sense necessitar d’aquesta estructura centralitzada aquest control s’esfondra. L’abast no serà mundial, ni immediat, donat per les mateixes limitacions […]

El dubte, però, és si això serà realment possible.

En un món que avança cada vegada més cap a la interconnexió total, amb futures (i no tan futures) grans inversions de capital associades a les smart cities, gadgets per portar a sobre (ja siguin telèfons, rellotges, ulleres o roba) i estar contínuament comunicats arreu, i propostes per fer arribar connectivitat on ara no n’hi ha (i de manera barata); en un món doncs totalment dependent de la comunicació omnipresent, es podrà tenir una xarxa que depengui en tot moment de que cada un dels nodes sigui capaç de trobar un punt de connexió?

Models com el de guifi.nety seguiran existint (i és bo i aconsellable que així sigui), però quin és el seu límit d’expansió? Models com el de Fon ho han intentat també però no semblen haver aconseguit la massa crítica, potser precisament perquè tant el punt fort del model com el seu punt dèbil coincideixen en un sol lloc: l’usuari, o millor: la voluntat i compromís de l’usuari, i el número de persones que compleixen aquestes característiques.

Per contra, els serveis que depenen de connectivitat absoluta no poden deprendre de la voluntat de tercers (això és, de la possibilitat de quedar-se intermitentment sense connexió), i per tant a mesura que s’incrementa la mobilitat i s’expandeixen la sensorització i automatització de diferents elements ciutadans i de comunicació, les companyies que ofereixin aquesta connectivitat seguiran creixent.

Veurem, en un futur, si aquesta influència creixent (dependència d’un servei = influència del proveïdor del servei) tindrà conseqüències, quines i si poden acabar sortint nous actors amb visions/interessos diferents dels purament econòmics.

Comments:

Connectar-se sense operadores | Quasi un bloc - Apr 3, 2014

[…] de negoci actual de les operadores (oferir serveis de connectivitat, fiabilitat, velocitat, etc.) sembla que té futur assegurat durant un temps, associat a la demanda de connectivitat de particulars, empreses i serveis, a les necessitats de la […]

Fa tres mesos va ser això el que em va passar: va començar a augmentar el consum d’ample de banda, arribant de vegades a la quota que tinc contractada… un desastre! Així que va tocar pujar-se de mànigues i entrar a treballar.

Per algun motiu, els consums anaven sense control, i no era pas per un augment de visites… Després de mirar i mirar, he arribat a la conclusió que tot plegat venia donat per més d’un motiu:

1. Accés de molts robots molt continuat
2. Intents d’accés a adreces d’administració
3. Pes de la pagina massa gran

L’accés d’un número de crawlers gran, que fan accessos tothora, incontrolats, multiplicat pel pes excessiu de la plana va fer que el consum augmentés, sense que ho fessin les visites (les estadístiques d’accés marcaven molt tràfic no registrat -el dels robots- i tamanys de pàgina de fins a 180 KB!, i moltes vegades en hores estranyes).

Després d’aplicar un seguit de mesures, he anat vigilant el consum d’ample de banda i els accessos i han baixat espectacularment (no sé quin tant per cent pot tenir cada factor, però han baixat tant els tamanys de la pagina servida com el número d’accessos per robots i fins i tot els accessos -intents- a adreces d’administració, cgi…)

El controls que he aplicat i els llocs on he trobat informació son aquests:

1. Definir un fitxer robots.txt més refinat que el que hi ha per defecte, indicant

• quines carpetes es pot visitar
• un temps de refresc de la visita del robot prou gran (en el meu cas una hora, 3600 segons, perquè no actualitzo tan ràpidament el blog)
• Més informació de robots:
  • Què és robots.txt?
  • Sigt.net: Robots.txt para WordPress
  • WordPress robots.txt Example
  • Perishable Press: Better Robots.txt Rules for WordPress
  • Afegir un retard al robot a StackOverflow: Robots.txt - What is the proper format for a Crawl Delay for multiple user agents?

2. Tallar l’accés als robots (o intentar mesurar-lo) mitjançant .htaccess.

• definir regles per intentar tallar robots no coneguts (definint ip’s o noms de malbots coneguts)
• definint quines carpetes no son visitables, directament (n’hi ha que no fan cas de robots.txt)
• Més informació de htaccess
  • 6 .htaccess Tricks for Better WP SEO & Security
  • How to block bad bots with htaccess for WordPress

3. Reduir el tamany de la plana. En el meu cas, no cal que cada plana sigui una landing page i tingui tota la informació del blog i mil i un artefactes per navegar…

• Escollir un tema que no sigui gràficament molt carregat (per més caches que posem, si eliminem imatges baixem pes, és així de simple)
• A nivell de disseny, podem carregar el blog amb efectes de desplegables, carrussels, menús i moltes coses més… però cal plantejar-se si la navegació és la que volem o pot ser carregós.
• Exemple: un canvi en el plugin d’arxiu (l’anterior -Moo Collapsing Archives- generava una llista sencera, ordenada per mesos i anys de tots els posts… no calia. L’actual -Compact Archives- genera una llista molt més compacta). Només això ha aprimat les planes 100 KB.

Així, uns usaran outliners (on-line o d’escriptori ), altres potser el mateix gestor de correu via carpetes o alguna eina tipus One Note o Lotus, i els més durs usaran emacs amb org-mode).

Després de provar-ne algunes, el que més valoro és:

• que sigui una eina senzilla
• ràpida i lleugera (poca càrrega de memòria)
• facilitat d’instal·lació i gestió
• que no em tingui lligat per cap format propietari en guardar dades
• que pugui substituir-lo ràpidament per alguna altra eina
• que pugui explotar les dades senzillament.

Veient això, finalment m’he decidit per usar un simple fitxer de text, guardant les tasques agrupades per dies i posant una mena d’etiquetes. Tot plegat, com usar un org-mode “sui generis”.

El que faig és guardar les tasques en un document amb aquesta pinta:

13-03-2014 ***
2014-03-13  PDT [CE0371] Ercnffne thv tenpvó qr [rEhoevpn], pbzc
2014-03-13  FET [CE0312] Erivfne rf aúzrebf qr frevr
2014-03-13  FET [CE0022] CZnegn. N sre + cebi nare, dhrqb craqrag
2014-03-13  CUR [CE0357] Pbzcebine shapvbanzrag gf abh freivqbe.
---

14-03-2014 ***
2014-03-14  PDT [CE0371] Ercnff rtenpvó qr [rEhoevpn] v JPP.
2014-03-14  PDT [CE0312] Erivfne  gf, j qr yn GO0071 n yn GO0078
2014-03-14  PDT [CE0312] Raivne er vó ZNPf/IVQZ n Vina. C npvó
2014-03-14  PDT [CE0022] Ervfne fv nzo >>fvtovb/pb  f'raivra ryf< <
2014-03-14  PDT [Frh] Frzof geàzvgf f'rfobeen ha qryf qbf v f'nffvtar
2014-03-14  PDT [Frh] Erivfne credhè f gevtn gnag ra pneertne.
2014-03-14  PDT [CE0369] Ercnffne qbphzrag q'nedgvyb raivng cre.
---

Setmana ***
2014-03-14  CUR [Setm] Cercn  nygerf [CE0312] (ahzrrf n Vina)
2014-03-14  OK  [Setm] Svanyvgmne ceb cre [CE00222], qrvkn
2014-03-14  CUR [Setm] Qrsvave pbawra cre [CE0352], cebtenzne
2014-03-14  CUR [Setm] Qrvkne gnapnqn ctenqr rEhoevpn [CE0371], nzo
2014-03-14  CUR [Setm] Rayyrfgve freivqbe qr ceegn [CE0357]
---

Com funciona?

• Guardo les tasques agrupades per dies, i em fixo uns objectius setmanals.

• Una vegada feta la setmana, les tasques diàries es van agrupant per mesos, i el fitxer va per anys.

• Format: la primera columna és la data, la segona és l’estat, la tercera l’etiqueta principal i després vé la descripció, que pot incloure tags.

• estat:

  • PDT Pendent
  • CUR En curs
  • FET Fet
  • REV Revisar
  • POS Posposat
  • OK i KO per tasques setmanals

• [ ] marquen etiquetes, que es poden fer servir per remarcar projectes, aplicacions…

• *** i --- marquen inicis/finals d’agrupacions

• >> i << marquen l’inici/final de blocs destacats

Senzill, no costa res d’omplir i em permet fer una explotació posterior per projectes o per objectius complerts, o cercar dies o feines…

Per exemple:

• amb

    `grep -o -h "\[.*[^{Setm}]\]" Tasques.notes > resultat.txt`

es poden extreure tots els projectes de la primera columna, i tenim una idea de amb què hem estat treballant (podem fer-ho de tot un fitxer, o seleccionar el període que ens interessi, o combinar fitxers de diversos anys…)

• Es poden fer cerques per tags (etiquetes entre [ ]) i veure com evoluciona aquella feina
• Es poden fer núvols de tags per veure què ocupa més el nostre temps

També és veritat que un fitxer de text pla costa de llegir si és una llista extensa, i com que les tasques creixen i creixen, el fitxer on es guarden també ho fa, així que per facilitar la visualització i gestió de les tasques, m’he definit un mode outliner per notepad++, que em permet:

• Identificar per colors l’estat de les tasques
• Trobar fàcilment projectes, etiquetes, feines
• Remarcar comentaris o textos importants
• Agrupar/desagrupar grups de línies (útil per tancar dies, setmanes, mesos, notes).

Amb una captura de pantalla s’entén millor:

)

(els blocs s’obren/tanquen per facilitar el desplaçament entre dies, serveixen per crear notes i es poden aniuar)

La definició del mode és a GitHub, i es pot modificar com es vulgui (el mode té associada l’extensió “.notes” i està associat a un tema fosc, si el proveu).

Comments:

pqs - Mar 5, 2014

Que gran Manel, que gran! El teu post m’ha deixat impressionat. L’esperit hacker no està perdut! ;-) Està molt bé aquest sistema. És un quasi-orgmode. grep-compatible, colors, etc. Tens bàsicament el 70% del que dóna l’org-mode i, a més, empres codis molt semblants als meus. Jo crec que amb un sistema així jo podria funcionar bastant bé. L’únic que em falta és la possibilitat de fer més subnivells, entenc que el teu outliner només té un nivell, no? Això dels subnivells, anar fent arbre, és important per als projectes. Per cert, està molt bé aquest editor que gastes!

pqs - Mar 5, 2014

Un parell de comentaris més: Suposo que versiones els fitxers de notes. No? Va molt bé fer-ho per dues raons. 1. Alguna vegada, sense voler, he esborrat arbres sencers del meu outline (combinació equivocada de tecles de l’Emacs). Al adonar-me’n al cap d’uns dies he pogut sempre recuperar el que havia esborrat, gràcies a l’hostorial de canvis. El sistema de control de versions es converteix en un diari. Si fas un o dos commits al dia (és el que faig jo ), acabes tenint un diari del que has fet cada dia. Així, si vull saber què vaig fer el dia 3 de novembre de 2012 puc anar a pescar el diff de l’historial del git del dia corresponent.

pqs - Mar 5, 2014

Ah, sí, a casa ho utilitzes? Va bé emprar el mateix sistema a casa i a la feina, així tot és més consistent. Però a casa tens Linux, no? Amb quin editor edites els fitxers?

Manel - Mar 5, 2014

Gràcies, Pere! És un hacker una mica de pa sucat amb oli, però anem fent, que no és poc! ;·) Si, la veritat és que n’estic molt content, ja uns mesos que l’empro i m’hi sento molt còmode. Del que dius de subnivells, sí que es pot fer sí. Pots posar nivells dintre de nivells i anar tancant i obrint segons vols, pots deixar subnivells tancats i d’altres d’oberts mentre tanques el nivell pare… el mateix editor t’ho dóna, això. La única cosa és que quan els tanques totes les línies horitzontals queden al mateix nivell i es perd una mica la visió d’aniuat (la línia horitzontal marca molt), però l’encapçalament del bloc ja et dona una idea del subnivell via indentació… L’editor, el Notepad++, està molt bé, si.

Manel - Mar 5, 2014

No, no els versiono perquè de moment només l’uso per marcar tasques i no les modifico, però en qualsevol moment em podria passar el que dius. L’historial, el diari que dius, em serveix directament per la manera de guardar les notes, perquè ho faig molt esquemàtic. Haig d’estudiar encara com fer conviure aquest punt central (que vull que sigui senzill i ràpid) amb un sistema de notes més complert, però també més distribuit (però després hi ha el problema de la dispersió i la compartició amb companys de projecte… Amb què fas tu les còpies? On tens el servidor de versions?

Manel - Mar 5, 2014

De moment a casa no ho utilitzo perquè és un sistema bàsicament per la feina, per sort les tasques de casa encara les recordo… ;·) A nivell personal no guardo notes i si ho faig puc tirar del mateix fitxer en mode pla (perdo els colors, però puntualment no és problema). A casa tinc Linux (és clar! ;·) ) però amb Wine es pot utilitzar el Notepad++ (no té versió Linux, que jo sàpiga)… De tota manera, em ronda pel cap fer una versió per gedit de l’outliner, aleshores ja seria complert! Temps al temps…

pqs - Mar 6, 2014

Ah, si pots tenir subnivells ja quasi tens un org-mode.

pqs - Mar 6, 2014

No entenc això de que no modifiques les tasques. No les marques com a fetes? No és això una modificació? El problema que tens per posar text a les tasques, i anar escrivint el que fas per resoldre-les, és que cada tasca és una línia, per això el grep funciona. És així, no? Amb org-mode, pots posar text a les tasques i va molt bé per documentar-les. Pot ser hauràs de tenir un diari a part, un fitxer de text amb una entrada per cada dia i llavors, d’alguna manera, linkar cada tasca amb l’entrada corresponent del diari. El codi pot ser la pròpia data.

pqs - Mar 6, 2014

i després dius que ets un hacker de pa suca amb oli!

pqs - Mar 6, 2014

Jo tinc un repo que es diu personal a /personal/ Llavors, tinc un bare repo de personal (/Dropbox/repos/personal.git). Per tant, els pushs de ~/personal/ van a ~/Dropbox/repos/personal.git. Aquest és el “servidor central”. Al Dropbox només s’hi han de tenir repos –bare, per evitar problemes en la sincronització. També vaig estar provant amb un servidor a Digital Ocean. Va super bé, però són 5$/mes que em puc estalviar amb el Dropbox.

pqs - Mar 6, 2014

Ah, sí. Pq he provat Digital Ocean? Si em compro una tauleta, la sola manera d’emprar l’org-mode serà fent ssh a la màquina de Digital Ocean, és per això que ho he estat provant. Funciona molt bé.

Manel - Mar 1, 2014

Sí, és correcte el que dius. De fet és el que faig. El document no és un centralitzador de tota la informació, sino que és una llista de tasques pròpia, uns apunts lleugers sobre què haig de fer. La tasca detallada, el recull de la reunió o de la tasca, notes i demés van en els documents dels diferents projectes. Ho faig així per separar informació i tasques personals de les de grup i informació comuna. Això pot produir una petita redundància, però a canvi em permet tenir un sistema ràpid d’apunts i idees propi i compartir informació amb l’equip (arribar fins aquí m’ha costat!)

Manel - Mar 1, 2014

Mmmm… tu treballes amb una màquina Linux. Jo treballo amb una màquina Windows bastant capadeta, i hauria de veure com poder fer això de manera ràpida, còmoda (sempre queda cygwin)… De tota manera, aquesta descripció és la que m’interessava, l’estudiaré… Moltes gràcies, mestre ;·)

Manel - Mar 1, 2014

Jo no arribaré a tant com tu! De moment no crec que posi notes personals, i a la feina no em veig amb una tableta… ;·)

pqs - Mar 2, 2014

El servidor central, pot ser una memòria USB. Jo també faig push a la memòria USB per redundància (no t’ho havia dit). Si la USB té un sistema d’arxius FAT32, el repo de la memòria també ha de ser –bare. Per fer el push i el pull, probablement pots emprar el client de git de github, no l’he provat mai per windows (suposo que existeix ), però estic segur que ho fa tot molt fàcil. Cygwin va molt bé per aquestes coses. No?

pqs - Mar 2, 2014

Jo ho tinc tot a l’org-mode. Com que treballo sol, pràcticament no he de compartir amb altra gent.

Manel - Mar 2, 2014

Cygwin va molt bé, si. De tota manera, buscaré algun plugin per Notepad++, perquè no acostumo a treballar amb cygwin, així intentaria que tot em quedés dins del mateix entorn de treball…

Lluitar contra això, i contra els costums establerts, les urgències, apagar focs, el telèfon, el correu i algunes distraccions més, pot arribar a consumir un bon tros de temps de la jornada laboral. I és no treballar? No, però la sensació que queda és la de no haver fet res productiu, la de no avançar… i això, amb el temps, desmotiva.

Suposo que, qui més qui menys, s’hi ha trobat. I, qui més qui menys, ha provat també diferents solucions, siguin pomodoros, gtd, inboxzeros… Sigui com sigui, aquestes tècniques proposen només un mètode:

• Comences aplicant gairebé religiosament els principis, això si, amb una barreja de prova i error, perquè no saps com aplicar-los, com ordenar les tasques, com prioritzar.
• Segueixes durant un temps.
• I després veus que la feina segueix creixent, i que no fas revisió del que havies de fer i que no programes ni prioritzes bé, sinó que et marques unes quantes tasques i (pitjor encara!) algunes les deixes per demà!

Total, que no serveix per res… no?

La cosa és que és només un mètode. I aquest mètode és el que has de fer teu, és el que s’ha d’aprendre a treballar, a interioritzar.

Cal dedicar-hi una mica de temps i energia i, sobretot, ser honest amb un mateix:

• De bon principi no saps com aplicar-ho, per on començar. És igual, prova una primera llista, ja sortirà.
• Insisteix. Poleix la llista, incrementalment. Tampoc passa res per barrejar coses, projectes.
• Comença amb les tasques del dia a dia, això et dona una idea del que fas.
• Després comença a marcar-te objectius per setmanes.
• No t’enganyis: marca el que no has fet, et permetrà aprendre a programar millor, et donarà pistes de la càrrega de feina que tens.
• Revisa i redistribueix les tasques sense por, però sense procrastinar.
• Si no compleixes objectius marcats, indica-ho també. Segur que hi ha tasques que no t’agrada fer que retardes.

Important també:

• Sentir-se còmode amb l’eina que s’usi per apuntar tasques, sigui quina sigui (cal provar vàries).
• La manera d’apuntar ha de ser ràpida: no ens hem de passar el dia apuntant tasques, si no fent-les.
• Cal complementar-ho amb un bon sistema de documentació: la llista de tasques no és la wikipedia de la teva feina.

Són idees molt bàsiques, però son un inici, i no cal complicar-ho.

Comments:

Un outliner per gestionar tasques | Quasi un bloc - Mar 4, 2014

[…] diferents mètodes per organitzar tasques pròpies no marquen, normalment, cap eina: és elecció personal de cadascú triar-ne […]

Sense discutir la utilitat de la gran majoria (per no dir totes) de les coses i idees que es proposen, el que ens hauríem de demanar és si és realment necessari per tots nosaltres seguir el ritme i la velocitat dels canvis i les novetats d’aparells i serveis, deixar-nos atrapar pels cants de sirena de les bondats de tot allò nou.

Dit d’una altra manera:

1. En un món de recursos finits i cada vegada més explotats, el creixement d’una indústria física que es basa en l’ús de determinats elements no gaire comuns (determinats metalls i terres rares ), amb un període de vida (utilitat) cada vegada més curt, i sense uns programes de reutilització dels aparells o de reciclatge dels residus, és aconsellable?
2. La concentració de serveis en mans de pocs gestors (operadors, divisions de serveis dels fabricants, xarxes socials) fa que les nostres dades estiguin cada vegada més fàcilment interconnectades i siguin més fàcilment rastrejables per tercers, tot escapant al nostre control. L’ús de dispositius que digitalitzen més apartats de la nostra vida (rellotges, pulsòmetres, cotxes, ulleres o sensors a la llar) i els registren en bases de dades centralitzades magnifica aquesta tendència.

Vist això, hi ha possibilitat d’oferir alguna alternativa?

Hi ha forat per nous serveis operatius per mòbils? Podran els telèfons amb Ubuntu o amb Firefox OS aconseguir una quota de mercat mínima com per poder madurar? L’argument diferencial d’aquests sistemes operatius és que són de codi lliure, oberts, (com AOSP, es podria argumentar) i que l’ecosistema d’aplicacions es basa també en aquesta política; heus ací on hi hauria d’haver la fortalesa dels mateixos sistemes, la confiança dels usuaris (i no només personals, si no professionals): la possibilitat de revisió i millora del codi font proporciona de base la confiança en la gestió de les dades pròpies.

I els telèfons? Totalment integrats, caixes tancades meravelloses però on no es pot ni canviar la bateria, i per tant, inútils quan falli quelcom - o el fabricant disposi-. No fa gaire la proposta de PhoneBlocks va crear rebombori i polèmica: un sistema que permetia crear un telèfon en base a blocs, com un mecano o lego qualsevol, i que permetia l’intercanvi de peces per millorar o substituir components del mateix aparell… Independentment de les discussions sobre la possibilitat o impossibilitat de crear dispositius com els proposats (connexió, velocitat, rendiment, pes, tamany, disseny… ), el que s’obria era la possibilitat de crear un sistema obert per muntar telèfons, de reaprofitar peces i, per tant, de reciclar i minimitzar impactes, en definitiva, posava les bases per un model industrial molt més distribuït, flexible i sostenible. Potser els productes no serien no tan espectaculars com els models tancats que veiem (veritables proeses d’enginyeria, tot sigui dit ), però sens dubte bastant més sostenible… I sembla que la idea a quallat, que hi ha qui hi creu: caldrà estar atents al Project Ara.

Mentrestant, la indústria dels mòbils seguirà oferint nous dispositius, inventant noves formes d’usar-los i fent-nos veure com ens és de necessari. Però cal no perdre de vista que és una indústria, un negoci, amb tot el que això comporta.

Però aquest camí ni és curt, ni està exempt de desviacions ni perills.

Un amic em comenta que el perill de fer ciutats més connectades i més centralitzades és que aquestes siguin més vulnerables, i no li falta part de raó:

• Els sistemes de captació de dades poden ser totalment passius, i poden emetre dades en obert (una mena d’open big data plà) o bé només donar-les a determinats centres receptors (es poden establir recol·leccions de dades des de determinats punts, o l’enviament de dades des dels sensors a recol·lectors identificats, per exemple)… sigui com sigui, només emetran dades. Quin perill pot haver-hi en l’emissió de dades de volum de trànsit, o d’intensitat lumínica, o consum d’aigua o contaminació? No gaire.
• Els actuadors, per contra, poden obrir i tancar semàfors o vàlvules: caldrà doncs filar molt prim amb la seguretat d’aquests elements, i son tasques que ja s’estan fent. Sona apocalíptic? Potser… però si sistemes vitals com distribució d’aigua o electricitat s’automatitzen, poden ser accedits remotament, i per tant s’han de protegir, i de la mateixa manera s’ha de fer amb qualsevol actuador.

Es tracta doncs de veure la smart city com un sistema flexible, capaç de llegir el seu entorn i respondre a canvis, d’extreure patrons i proposar millores, però sense substituir la gestió sobre el terreny, en tot cas millorant-la i ampliant-la.

Les dades generades pels ciutadans (xarxes socials, interaccions, desplaçaments, geolocalització) també seran un conjunt molt important per estudiar, donat que reflecteixen el pols viu de la ciutat. I aquest, precisament, és un altre camp a tenir en compte: tant la seguretat com la privacitat de les dades dels “sensors ciutadans”:

• Qualsevol enviament de dades des d’un dispositiu mòbil o xarxa social porta un conjunt de metadades que permet perfilar o identificar la persona que l’emet, i per tant caldrà disposar també de mecanismes que garanteixen l’anonimat de l’enviament, per tal de poder tractar les dades en brut sense identificar ningú (pensem en desplaçaments o el seguiment de tags en xarxes socials relacionats amb la ciutat, en entrades/sortides d’edificis públics o equipaments per valorar-ne l’ús…)
• La interacció amb serveis i aplicacions on-line (apps, web mòbil, canals on-line diversos) o els sistemes de videovigilància poden acabar conformant un registre de desplaçaments i accions de caire sensible que ha de permetre ser ben custodiat, anonimitzat i esborrat, en funció de les circumstàncies (cal garantir la no traçabilitat horària o geogràfica per garantir la privacitat, per exemple).

Com? De nou, amb transparència i Open Data, per una banda; i d’altra, amb la publicació del codi font que es faci servir per recollir (1) i anonimitzar aquestes dades: només la revisió a nivell de codi font del software que s’estigui usant, i la seguretat que allò publicat és el que s’està usant pot donar garanties sobre el tractament de les dades.

Com dèiem, no és un camí curt, però si s’hi arriba serà un gran canvi, tant pel resultat final com pel que haurem après arribant-hi (a nivell tant tècnic com ciutadà, social).

(1) Per exemple, Sentilo és una plataforma de base per una estructura de smart city, amb el codi font publicat a GitHub, que permet la lectura i actuació dels sensors i és expansible modularment.

Facebook compra Whatsapp, i la centralització de la xarxa s’accelera.

Zuckerberg de seguida s’ha apressat a dir que el servei no canviarà, que no s’inclouran anuncis al Whatsapp i que el model econòmic de l’aplicació serà el mateix.

Mentrestant, Facebook s’apropia d’algú que li podia fer ombra en el terreny dels mòbils tant per volum d’usuaris (si bé per zones) com per rang d’edat dels mateixos i, sobretot, aconsegueix d’una sola tacada molta més informació sobre els nostres contactes, xarxes, accessos i dades. Ho facin evident o no, lligar els dos conjunts d’usuaris, creuar dades de moviments i ús de les xarxes o de la informació que ens passem li dóna visió a Facebook d’una part fins ara inaccessible de les nostres accions i dades, ens perfila encara més. Pagarem doble, doncs, en dades i monedes?

La concentració de serveis i gestió de dades segueix doncs avançant, i la xarxa distribuïda s’allunya cada vegada més del que podia haver estat.

Alguna noticia sobre aplicacions de missatgeria sobre mòbil que usin tecnologia P2P per comunicar-se, sense un repositori centralitzat? Podrien dispositius amb Ubuntu o Firefox OS facilitar aquest tipus d’aplicacions? (agafant idees de Firefox Sync o d’Ubuntu One)

Comments:

[Arnau]( “arnauh (at) arfues.net”) - Feb 4, 2014

Alguna aplicació amb Vole?

Manel - Feb 4, 2014

El concepte de Vole és molt interessant… canviant els ID per telèfons dels contactes, i facilitant la instal·lació (no caldria ni que fos nativa, potser…)

Pagant dues vegades: Facebook i Whatsapp | Buy Smartphone and Tablet Firefox OS - Feb 5, 2014

[…] …sense un repositori centralitzat? Podrien dispositius amb Ubuntu o Firefox OS facilitar aquest tipus d’aplicacions? (agafant idees de Firefox Sync o d’ Ubuntu One ) Reading… […]

Bocados de Actualidad (182º) | Versvs - Feb 0, 2014

[…] Manel Guerra y pagando dos veces, hilo de Facebook y WhatsApp. […]

De fa uns anys, estan immerses en processos de millora i optimització, i en molts casos s’ha fet i s’està fent una molt bona feina, tenint en compte els punts de partença, els recursos que s’hi destinen i les resistències que moltes vegades la mateixa organització imposa (qualsevol organització gran té una enorme resistència al canvi).

Aquestes millores, però, es centren moltes vegades en processos purament informacionals o operatius, interns: processos administratius, serveis econòmics, administració electrònica… bàsicament, en tot allò que comporta manegar la pròpia informació. Perquè? Perquè és, en un principi, del que més informació es disposa: la mateixa maquinària que gestiona informació es mou per uns processos definits i genera metadades sobre el seu funcionament, per tant, és d’on més coneixement es pot extreure i on més clarament s’hi pot actuar i comprovar l’eficàcia dels resultats.

Això no vol dir que en la resta dels àmbits no es tingui aquesta informació, però és molt més difusa, o no es recull, o els mètodes i intervals de recollida son poc definits, quan n’hi ha.

Fins ara, potser.

L’aplicació de les tecnologies associades als conceptes de smart city pot permetre disposar en temps real d’indicadors de la gestió de la ciutat, del que està passant en cada moment en el món físic. Això obre les portes a poder generar processos de recollida de dades i anàlisi, al disseny de respostes i solucions molt més complert i ajustat que l’actual, és a dir, permet que l’administració (local, en aquest cas) disposi d’eines per millorar la gestió de la ciutat equivalents a les que disposa per millorar-se a si mateixa.

El creuament de totes aquestes noves fonts d’informació de la ciutat (sensòrica: il·luminació, reg, humitat, consums, desplaçaments, transport, emissions) amb elements més tradicionals (habitants, densitats de població, distribució, coneixement del territori, serveis, empreses, comerços…) i d’altres generats pels propis ciutadans (xarxes socials: tags sobre problemes de circul·lació o obres, apps per denunciar problemes o mancances, serveis o espectacles) podrien arribar a donar una visió global tant del funcionament dels serveis com de la percepció del funcionament d’aquests serveis.

Dit d’una altra manera, permetria transformar una maquinària de vegades massa administrativa en una maquinària més coneixedora del territori i dels seus habitants i de les seves necessitats… és una oportunitat de millora de la gestió de la ciutat.

Comments:

Seguretat i privacitat, clau de la confiança | Quasi un bloc - Feb 1, 2014

[…] camí cap a la smart city suposa una oportunitat de millora de la gestió, d’optimització de recursos, prevenció, seguretat, …. Si s’aprofita bé l’oportunitat, és un camí no només a nivell administratiu, si no […]

I tal com ara farà 20 anys de Srebrenica, seguim en el mateix punt. Civils fugint del que serà una matança (si no ho és ja hores d’ara), l’ONU cobrint el paper i discutint què fa mentre tot un poble és passat a sang i foc per uns i altres.

No aprenem. Ni els nostres representants ni, sembla de vegades, els que tenim possibilitat d’escollir-los.

Comments:

[Arnau]( “arnauh (at) arfues.net”) - Feb 1, 2014

No només no aprenem, si no que encara donem credibilitat als qui fan el paper. Cal fer-se realment la pregunta per a què serveix l’ONU? I si resulta que no serveix per a res… siau.

Manel - Feb 1, 2014

L’ONU és, moltes vegades, la primera dama de la política mundial: suport humanitari, filantropia, ajuda, cultura, per aquestes coses té organismes més o menys actius. Però el consell de seguretat i les intervencions actives es decideixen en les baralles de galls del Consell de Seguretat, i aquí cadascú tira cap a casa. I si no hi ha ONU, on aniriem? A grups de pressió regionals? Occident, monarquies petrolieres, Rúsia i la seva esfera d’influència, els tigres asiàtics, el Con Sud? O els xinesos amb alguns africans al darrere i occident i els BRICS? Difícil, difícil.

De fet, aquesta mateixa super-especialització, aquest aprofundiment en els descobriments i en la investigació fan cada vegada més necessaris equips multidisciplinaris d’experts que aportin diferents visions a un mateix problema, a un mateix repte, per encarar-lo des de diferents angles, i sabem que això ajuda a avançar.

Però potser no necessitem només equips multidisciplinaris formats per especialistes, per bons que aquests siguin: potser comencem a necessitar, a tots nivells, especialistes en un camp determinat, savis en un coneixement, però que també tinguin coneixements profunds d’altres matèries: això permetria un intercanvi molt més fàcil de punts de vista, potser fins i tot solucions més heterodoxes però noves i funcionals que els experts en un tema poden tenir (al cap i a la fi, gairebé tot saber i tecnologia et condiciona com penses, et fa veure el món d’una manera concreta).

No parlem només de gent que es dediqui a investigacions punta (medicina, biologia, química o electrònica, per dir-ne algunes). Necessitem arquitectes que sàpiguen d’urbanisme però també d’ecologia i de sociologia, perquè son matèries molt lligades, necessitem enginyers que siguin bons dissenyadors i sàpiguen d’usabilitat, responsables que sàpiguen del seu camp (economia, enginyeria, sanitat) i de gestió d’equips o fins i tot de psicologia, periodistes que sàpiguen de big data i eines informàtiques, informàtics que entenguin els usuaris (difícil, ho sé ), economistes amb coneixements socials o urbanistes amb coneixements de teoria de xarxes…

No podem ser tots ni tenir savis totals com el que l’ideal renaixentista preconitzava, perquè la quantitat de coneixement i d’informació que ja posseïm i que generem a cada moment és inabastable, però si que ens hem de plantejar si no necessitem una educació més ampla, més creuada, més oberta a altres branques que la sola dels estudis principals.

La complexitat del món en què vivim no ens permet tractar els problemes com sitges aïllades, sinó com les xarxes que son, amb les relacions que tenen entre ells i les diferents vessants i lectures que es puguin fer. Flexibilitzar la nostra visió personal, ampliar-la amb altres coneixements i donar-li nous matisos ens permetria una comprensió més gran d’allò que ens rodeja (o un primer pas per solucionar un problema, si fos del que tractéssim).

así que los comentarios hay que añadirlos dependiendo de un servicio externo, típicamente un SaaS privativo como Disqus. Eso es inadmisible si el valor del sistema es que es libre y te da autonomía.

Al fil d’aquest comentari de Versvs parlant de Ghost, em vé al cap que en moltes planes avui en dia els comentaris han quedat substituits per sistemes com l’esmentat o similars o, senzillament, per badges de Twitter o Facebook.

Té alguna cosa dolenta en si mateix això? Aparentment, no. Segueixes podent participar arreu, hi ha comentaris d’altres que pots llegir obertament i, per postres, normalment estan d’allò més integrats visualment en l’entorn.

Però hi ha un petit preu:

• Des del punt de vista del lector/comentarista: segons com t’has de donar d’alta en un servei de tercers (amb el que això comporta ), o loginar-te si ja l’ets, i els teus comentaris i aportacions serviran per perfilar encara millor els interessos d’anunciants (el que tu dius, on ho dius, de que es parla…)
• Des del punt de vista del propietari del lloc, obres una porta a que tercers entrin a casa teva i passes a dependre d’ells o a donar-los, directament, informació que es genera a partir d’allò que tu has fet (segons les condicions del contracte, la informació no serà de qui l’hagi escrita, sino de l’amo del servei ), és a dir, perds l’autonomia que s’esmenta a la cita, permets el rastreig de moviments a partir del teu lloc i, en definitiva, passes a ser un node extern més d’una xarxa o xarxes que no son teves.

Com deia abans, això no és intrínsecament dolent, és clar. És només un símptoma més de la facilitat que donem per rastrejar allò que fem i veiem, estiguem on estiguem. I de com tot allò que fem, sigui visitant un lloc, sigui decidint quines eines hi posem, té conseqüències.

Algunes prediccions i idees que m’apunto per seguir:

• Els tablets no substituiran els ordinadors: Portant la contra al que sembla dir tothom, els de Experts Exchange prediuen menys marges de benefici i per tant menys interès en fabricar-ne. És un bon argument, però de vegades el mercat no és racional del tot, i per tal de mantenir posicions caldrà veure si s’arrisquen a pèrdues. A més, aquest Nadal ha estat el boom dels tablets, i la tabloidització dels continguts de la web hi ajuda molt. Segurament no els substituiran completament: en funció dels usos i els llocs. A la oficina i feina complementaran, a casa segurament si.
• TV i internet, al mateix lloc. Triomfaran finalment les smartTV? Potser. Però això implica serveis de pagament, i en un país tant acostumat al “m’ho baixo” com el nostre és un gran repte. A banda, el model d’emissió associat, serà també amb anuncis, per petits que siguin al davant? Caldrà veure quina oferta de contingut hi ha. El que sembla clar és que el concepte de Internet (correu, xarxes) a la tele no ha triomfat: és portar un ús privat a la sala de casa, on ho veu tothom. Tsk, tsk…
• Smartphones més lligats a d’altre hardware de la casa: cotxes, neveres, seguretat… Segur que la internet de les coses hi ajudarà. Però ull amb l’spam (1 ), perquè pot multiplicar-se i donar lloc a nous riscos de seguretat. Ho tindrem en compte? Internet és una finestra oberta,, gairebé sempre. I com més connectats, més sabran de nosaltres.
• L’any de l’HTML5: augment d’ús, noves funcionalitats i estandarització. I, de postres, la llargament anunciada mort de Flash (no estaria malament, vistes algunes webs). Ara només faltarà que hi implementin característiques de seguretat (certificats, signatura) i la festa serà complerta (jo pago alguna copa si és així!)
• Social mining en expansió: data mining del de sempre, ben combinadet amb tota la informació que publiquem i anem deixant a la xarxa i als registres electrònics. Big data i enginyeria social: ja se n’ha parlat bastant del que pot suposar. Canviant de registre, però, l’aplicació de big data pot ajudar, i molt, a la ciència: modelat de planetes per cercar-ne de nous, tractament de les dades dels acceleradors de partícules, previsions d’enfermetats, indicadors de pobresa, establiment i estudi de tendències socio-econòmiques o estudis complexos d’ecologia i biodiversitat
• Del desenvolupament i desplegament tradicionals en servidors propis al desplegament en núvol i el software com a servei: escalabilitat, resposta, flexibilitat. Transformació de despeses CAPEX en OPEX, evolució dels departaments de tecnologia cap a la gestió. I a nivell intern, el desplegament definitiu de les màquines virtuals, el núvol privat que farà indiferent (fins a cert punt) els clients on s’executen els programes. Màquines dintre de màquines, transparents per als usuaris. Tornem, sota noves tecnologies, al “the network is the computer” i, si voleu, al host (només que ara és distribuït i flexible, no un armari de ferro).

A més llarg termini també tenen cabuda altres coses(2) de les quals també en sentirem a parlar més aquest any: impressió 3D, més núvol, ús eficient d’energia i emmagatzematge, renovables, el núvol digital, vehicles auto-conduits, la internet de les coses i l’automatització de treball intel·lectual (treballadors de coll blanc, tremoleu… o reinventeu-vos).

I a nivell local? Smart citys, aparcaments, transports, il·luminació, open data, transparència, energies…

Pinta un any interessant, sens dubte.

(*) Una selecció de prediccions totalment personal, gens referenciable. (1) via Pere Quintana (2) via Diplomaticat

Tenim mètriques, proves d’unitat, uat’s, diagrames i casos d’ús per preveure, veure, justificar i informar del que fem i com funciona, tenim tota una metodologia científica i tècnica al nostre abast.

Però desenvolupar codi no és només això: tots sabem reconèixer una documentació ben feta, aprenem i gaudim quan veiem un codi elegant, ben documentat, indentat i precís, i ens desesperem quan trobem instruccions incomprensibles, repetitives i sense documentació que donen voltes i més voltes, complicant innecessàriament el producte (de vegades això reflecteix un mal treball, de vegades es dissimula el no saber fer, la incomprensió d’allò que es demana o de l’eina que es fa servir amb un codi extremadament complicat, com en un mal discurs d’un polític).

Així, programar és també copsar el problema o la solució que se’ns requereix, i treballar no només per força bruta si no entenent tot l’entorn que rodejarà al nostre producte: interaccions, sessions, peticions concurrents o voluminosos treballs batch. Hi ha part d’art, d’aprenentatge en la programació, hi ha la part d’elegància que rodeja a un bon codi, la robustesa d’una api ben definida i la documentació, en línia i final, comprensible per tothom, quan s’hagi perdut l’entorn on va sorgir la necessitat d’aquell programa.

Oh, sí, és clar: al final un programa és un programa.

Però internament és una seqüència lògica d’instruccions per resoldre un problema, i aquesta solució pot ser més o menys elegant, pot no només donar solució a una finalitat, si no ensenyar en si a com fer les coses. Heus ací la diferència entre un nyap temporal que faci una funció i en la construcció d’una solució duradora i elegant: en com apliquem aquesta lògica.

Facebook now expects page-owners like Low-tech Magazine to pay in order to show updates to all their subscribers.

— Low-tech Magazine, 01/01/2014

El pagament que esmenten a Low-Tech Magazine no es ben bé un preu pel servei, si no més aviat sembla que va associat a un servei de promoció dels articles, ben bé equivalent a la promoció dels anuncis: com més pagues, més es promouen, més es mostren al timeline dels usuaris, amics i demés.

Al final del post, la gent de Low-tech diuen

I don’t see the value of a news medium that selects news articles based on what publishers are willling to pay

i aquí està l’error: Facebook no és un mitjà de notícies, és un servei on-line on penjar informació que basa el seu model de negoci en el pagament d’anuncis i en la col·locació de contingut (informació?) en funció del que tu paguis. Si tens una pàgina comercial, tens un interès comercial i voldràs que el teu missatge arribi a com més gent millor. I això ells ho faran pagar.

Facebook seguirà sent gratuït, com ells diuen. Segur: no poden tancar la font d’usuaris/visualitzadors d’anuncis/consumidors de serveis. Ara ja es paga per anuncis i per publicitar (“compartir”, en diuen ells) el teu contingut. Veurem també si no acabarem veient una versió base gratuïta i una de pagament amb més extres o en funció del contingut.

Els serveis de xarxes socials no son més que les grans superfícies comercials d’Internet, i com a les del món real, tot està pensat per fer gastar cèntims: als que compren, i als que s’anuncien.

Afers com Wikileaks, els virus a centrals nuclears iranianes o els atacs DDOS a les repúbliques bàltiques quedaven en la nostra perifèria, i ara resulta que no, que estem també a l’ull de l’huracà.

I bé, què farem? Serem capaços d’adonar-nos que vivim en un panòptic perfectament dissenyat, on la sensació de privacitat és màxima i en canvi l’exposició pública és constant? Via els nostres dispositius individuals (tablets, mòbils, ordinadors) publiquem, conscient o inconscientment, on som i què fem, però interactuem nosaltres sols amb les màquines, i això ens dóna sensació de privacitat. El panòptic perfecte: ja no cal que el presoner tingui la sensació d’estar observat i per tant modifiqui la seva conducta conscientment, el presoner ara pot actuar tal i com és, podem estudiar-lo i modificar la seva conducta de manera inconscient, amb petits detalls, caramelets que l’atreuen. Ara multipliquem això per milions de persones i la capacitat d’espionatge que hi ha actualment.

Sona una mica orwellià, efectivament. Però serà on acabarem arribant si no prenem consciència de les nostres accions o, al contrari, de la nostra passivitat. I condicions que ara ens semblen exagerades, potser no ho seran tant (el famós “si no faig res, no tinc res a témer si m’espien”).

Com diu en Joan, ens cal un nou contracte social per l’ús, explotació i producció de dades digitals: la dada, que en la seva mínima expressió pot no semblar res, contextualitzada i multiplicada pot ser una informació molt valuosa (*).

I ens cal també prendre consciència de la globalitat d’aquestes dades: no ens serveix de res que la Constitució (art. 18) reconegui el dret a la intimitat i sotmetem els servidors a la LOPD si les nostres dades estan emmagatzemades en un centre de càlcul a Arizona, subjecte a legislació americana. No cal estar pensant-hi contínuament, però si reflexionar una mica de tant en tant sobre el que fem.

* Pensem en desplaçaments, trucades, compres, connexions, cerques… ajuntem-ho tot i filtrem-ho per persona. Ja no és el perfil, és la vida de cadascú.

Comments:

Pronòstics tecnològics* per al 2014 | Quasi un bloc - Jan 4, 2014

[…] xarxa i als registres electrònics. Big data i enginyeria social: ja se n’ha parlat bastant del que pot suposar. Canviant de registre, però, l’aplicació de big data pot ajudar, i molt, a la ciència: […]

Ah, i una proposta per l’any vinent: apliquem cada dia una mica dels desitjos que concentrem ara pel nou any: segur que el fem una mica millor tot ell…

Bon Nadal - Felices Fiestas - Happy Christmas - Joyeux Noël

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor.

La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar.

RSS va néixer en una època de la xarxa diferent de l’actual: es preveia una xarxa més distribuida, amb generadors de contingut molt diversos i molt nombrosos, i el canal RSS de cada generador de contingut (blog, diari, revista) era una manera d’estar al dia del que es trobava, del que hi havia.

Però la xarxa actual no és així: la generació de contingut es genera en uns quants hubs gegants, que ofereixen serveis i continguts a canvi del consum de publicitat cada vegada més dirigida. Aquests hubs basen el seu negoci en el perfilat dels seus usuaris, i com més temps passin els usuaris dins del seu ecosistema (web, apps per mòbils i tablets) més podran saber d’ells. Per tant, si l’usuari marxa o pot veure contingut des d’un altre lloc, perden aquestes dades. Per aquest motiu Facebook, Twitter, Google Plus o ara Linkedin eliminen els canals RSS o en dificulten l’accés, per mantenir captius els seus “clients”.

Ara, però, això ja no ho fan només aquests hubs. Plataformes més petites que viuen d’oferir publicitat dirigida partir del seu contingut (blogs profesionals) eliminen o amaguen també els RSS per obligar a la visita directa al web i, així, al consum de la publicitat oferta. Tots juguen a ser Google o Facebook, o et donen la possibilitat de suscriure’t per correu (únicament) a les actualitzacions.

Vist així, els RSS no son cosa de quatre usuaris motivats: és una aposta per la nostra llibertat i privacitat. Tenir la possibilitat de llegir els canals que jo vull, quan jo vull i com jo vull em permet no només no consumir publicitat i minimitzar el meu perfilat, ens permet també construir-nos el nostre context de lectura en base als nostres gustos i possibilitats.

A tot això, a més, cal afegir-hi que el mercat dels lectors de feeds no ha),volucionat gaire en anys. El tancament definitiu de Google Reader el juliol d’aquest any feia preveure a alguns que hi hauria un creixement en les opcions, però això tampoc no ha estat així…

Possiblement no ha estat així pel mateix motiu que Google va tancar el servei de Reader: el que suposa de flexiblitat i llibertat per a l’usuari no aporta res econòmicament a qui ofereix el servei, si aquest és gratuït… i potser per això no hi ha hagut una gran oferta: com treure profit de la inversió que cal fer (cercar contingut, emmagatzemar, potència de recerca, servidors, aplicacions…)? Potser la via és oferir un servei de pagament, encara que no sigui excessivament car, però la temptació de la centralització sembla sortir de nou.

Així, què queda? D’una banda seguir mantenint RSS oberts als llocs: si no es dóna la opció, ningú podrà usar-la. D’altra, ajudar en la evolució i millora del software lliure de lectura de RSS: des de TinyRSS a RSSOwl, passant pels Live Bookmarks del Firefox.

Comments:

Cajón semanal de enlaces nº20 - Marc Martí | Observaciones, reflexiones y dudas sobre la digitalización. Sobre todo dudas - Jan 4, 2015

[…] autor de este blog, al igual de Manel Guerra, desgranan la situación actual del RSS. La poca inversión e innovación son los principales […]

)

Aprofitar la capacitat de la gent que treballa en allò públic per millorar els serveis i les organitzacions, és a dir, aprofitar el capital humà i el coneixement que tenen, optimitzar els recursos i multiplicar-ne els beneficis gràcies a l’efecte xarxa és la via per poder fer front a tots els reptes (interns i externs) que s’obren de cara al futur, com per exemple:

• una interacció més directa i propera amb la ciutadania
• governs oberts
• transparència
• col·laboració interadministrativa

… en definitiva, tot el que ha de comportar treballar dins i per a una societat en xarxa, gestionant un conjunt de recursos públics i fent-ne partícip a tothom.

Aprofitar aquest intraemprenentatge és una clarisima opció de millora des de la base, d’una manera més propera i interioritzada.

Ara bé, si el gestor de la cosa pública ha de saber aprofitar aquests coneixements i comportaments, també ha de ser capaç de corregir contracomportaments: valorar l’intraemprenedor és lloable i meritori, però no és suficient.

Quantes iniciatives que han començat amb ganes no han acabat quedant en el no-res, en l’oblit o en bones intencions per culpa del poc interès de l’entorn? Els reactius, aquells que actuen només quan els hi diuen que ho han de fer (i com ho han de fer, amb tots els ets i uts), que reaccionen negativament al canvi i li tenen por, que es maregen davant d’una situació nova i la pèrdua de control d’allò conegut, en definitiva, que veuen els canvis com una amenaça, poden arribar a ser un obstacle més persistent i destructiu que la negativa d’un cap. El reconeixement d’aquestes actituds i la intenció d’esmenar-les també ajudarà, i molt, a una evolució favorable de les organitzacions.

Valorem doncs les ganes, el compromís, l’actitud i el canvi de les persones de l’organització, però… i la mateixa organització? A la llarga, una organització que vulgui promoure persones actives i treball en xarxa haurà de canviar amb elles.

Temps doncs també perquè les nostres administracions comencin a modernitzar-se i professionalitzar-se, separant clarament la política de la gestió i valorant els mèrits i l’eficiència: aprofitant valors que ja tothom reconeix com imprescindibles per a la organització, aquestes mateixes han de ser capaces de reflectir-los en la seva pròpia estructura i funcionament intern, avançant cap a un treball en xarxa, obert i fiscalitzable, transparent i amb objectius comuns ben clars.

Per més que sapiguem que hi ha raons tècniques pel que passa (la compressió contínua del vídeo i el so cada vegada que es puja/baixa que fa que es perdi qualitat d’una còpia que ja n’ha perdut), la visualització no deixa indiferent: la imatges es va desdibuixant i la veu es va tornant fosca, estranya, fins arribar a un no-res semblant a l’inici.

Vulguis no vulguis, m’ha fet pensar-hi com a metàfora de la nostra mateixa deshumanització com més ens deixem influenciar per màquines i algoritmes: com més cas fem d’allò que ens proposen en base als nostres gustos, més ens assemblem al propi patró que la màquina té com a nosaltres, i menys deixem de ser nosaltres mateixos per semblar-nos a la imatge de nosaltres mateixos, fins que ja no ho som.

Per contra, n’hi ha d’altres que cada vegada semblen més humans:

IDIOTS de BLR_VFX a Vimeo.

Segurament també quan tanques una manera d’explicar-lo, un altaveu públic d’una llengua, li poses una mordassa, l’empobreixes i la debilites. El tancament d’emissions de RTVV (televisió i ràdio) és un cop per a la gent que hi treballava i és un cop dur a un projecte de país i de cultura que cada vegada sembla tenir menys lloc en l’agenda dels actuals governants del País Valencià.

Raons econòmiques (que n’hi ha) i pilotes fora, heus ací les explicacions que es donen. Però el fons és que, cultural i lingüísticament parlant, el País Valencià queda orfe d’un mitjà importantíssim en la seva pròpia llengua (a TV3 encara no se l’espera) i, amb tot el que se li pogués retreure, s’elimina una eina de difusió (o presència, segons com ho mirem) de la llengua en l’àmbit audiovisual.

Artur Mas no ha trigat en dir que TV3 no tancarà: tancar un canal d’aquestes característiques (ràdio, televisió, internet i tot el que comporta) en una societat bàsicament audiovisual com la nostra va més enllà de raons econòmiques, és el reflex d’un model de país i de societat, una eina de difusió cultural de primer ordre.

Per això el tancament és el reflex perfecte del model de país, de societat i de cultura que sembla que vol aplicar el govern valencià actual: uniforme, acrític i monolingüe, sotmès. Ara toca que la societat valenciana parli.

L’efecte panòptic de tot plegat és brutal: la temptació de controlar tot el que fan els usuaris com a futurs compradors per perfilar-los i oferir-los tot allò que els pogui temptar i els faci gastar per part de les empreses, i la possibilitat de controlar qualsevol dissidència en règims no democràtics és, també, irresistible. I es fa.

Fins a quin punt la part fosca de la xarxa no va bé com a excusa per mantenir aquesta vigilància? Relacionar la web profunda amb els usos foscos de la xarxa, lligar Tor amb l’ús que (també) en fan els criminals i aprofitar l’ús que fan de bitcoin (per la seva menor traçabilitat que les targes de crèdit) per pagar, no és assignar a la xarxa profunda una certa sospita de no se-sap-què-però-no-és-net i legitimar així aquesta necessitat de vigilància, de desxifrat?

Però vigilància de què? Desxifrat de què? Els correus poden anar encriptats, però les metadades no ho son. I vigilància de què? Algú es queixarà de l’ús militar de Tor, o buscarà la traçabilitat de Stuxnet?

Tot plegat potser no son més que coincidències en el temps, és clar.

Però si la web és una extensió més de la nostra societat, incorpora també els seus vicis i defectes: tot allò que es pogués trobar en carrerons foscos o en veu baixa es pot trobar també a la xarxa. I com a tal, la xarxa ha potenciat també les possibilitats de comunicació i agrupació d’aquests usuaris, reforçant vincles, creant comunitats o obrint nous mercats: una aplicació pervertida de la mateixa.

Per naturalesa pròpia aquests llocs son amagats, d’accés tancat i poc publicitats, cosa que els pot fer similars als llocs “blancs” (els que deia al principi) que formen el gruix de la web profunda, i que per contingut no hi tenen res a veure.

Les eines i accessos tancats que permeten l’anonimat o dificulten el rastreig, com poden ser xats o llocs amb password però anònims, xarxes p2p o la xarxa Tor (més recentment) son perfectes per les finalitats i necessitats d’aquests llocs, i la no indexació via els motors de cerca normal els fan més difícils d’accedir, més opacs, fora dels circuits habituals.

A banda, la mateixa naturalesa global i deslocalitzada de la xarxa, contraposada a legislacions encara d’abast local fan molt més difícil la lluita contra aquests llocs i les xarxes que els donen suport. L’agilitat i rapidesa, l’adaptabilitat i la facilitat de canvi dels accessos juguen també al seu favor, i el grup tancat que formen moltes vegades els seus usuaris també fa més difícil accedir-hi o trobar-les.

És indubtable que la lluita contra aquests usos de la xarxa és necessària, però com acabar-hi? com detectar-los? La resposta no és segurament només policial, és més, la resposta no és només dins de la xarxa, aplicant lleis d’abast local en un entorn sense fronteres, per més voluntarista que es sigui. Aquesta és només una part: la lluita ha de ser unificada a nivell mundial (global), cooperativa i de prevenció… és a dir, intentant actuar físicament en l’origen d’algunes situacions: pobresa, educació, explotació. Depravació d’última tecnologia que s’aprofita dels mals de sempre.

Comments:

La xarxa profunda (III): l’excusa. | Quasi un bloc - Nov 1, 2013

[…] a quin punt la part fosca de la xarxa no va bé com a excusa per mantenir aquesta vigilància? Relacionar la web profunda amb els usos […]

Quan hi naveguem, però, només anem per la superfície i la resta queda, en gran part, amagada als nostres ulls: l’anomenada Internet Profunda conté uns quants ordres de magnitud de dades més que la web navegable.

Darrere d’aquest nom tan sonor, però, no s’hi amaga exactament un gran misteri, o només una zona fosca… hi ha fins i tot informació que no es podria ni considerar amagada: senzillament no està indexada pels cercadors (que això moltes vegades sigui equivalent a que no surt als resultats de cerca i per tant el comú dels mortals no ho trobem, és una altra cosa), o està darrere de protocols que no usen els navegadors:

• Informació darrere de protocols no usats per navegació normal i no indexats pels grans cercadors (fp, per exemple)
• Pàgines accessibles només amb usuari i password
• Pàgines generades dinàmicament a partir de consultes a bases de dades, i amb contingut que pot variar
• Pàgines tancades als robots de cerca, però no a una navegació directa (cal saber l’adreça)
• Pàgines sense cap tipus de lligam exterior.
• Informació en formats que fins ara no son indexables (imatges, vídeos).

I perquè no es deixa accedir aquesta informació directament? (que és diferent d’amagar). Pot ser, per exemple, per

• privacitat (planes amb dades dels clients, perfils - imagineu que el vostre correu web fos accessible així, sense més),
• motius econòmics (subscripcions de pagament a revistes, grups de treball, fòrums),
• planes en preparació o bé amb informació antiga o, senzillament, per construcció tècnica (pàgines resultats de consultes a bases de dades, o que es reconfiguren en funció de qui hi accedeix…)
• i segurament alguns més…

L’analogia de la web profunda vé donada perquè tota aquesta informació podria ser accessible via navegadors, com una extensió de la informació públicament accessible, i en canvi queda fora del nostra abast immediat, com l’aigua que hi ha sota la superfície de l’oceà però que no veiem…

La pregunta és si s’ha de considerar part de la pròpia web o no: una xarxa que ha deixat de ser només un canal d’informació per ser també un canal de serveis, negoci, treball, economia, política… o sigui: una extensió més de la societat, ha de tenir la mateixa concepció d’obertura i accés que abans?

Anomenar-la web profunda (tot i la ressonància èpica i aventurera de l’expressió) sembla destapar també una mena de conflicte latent entre aquell qui vol mantenir amagada aquella informació (quelcom a ocultar?) i el deure/necessitat de ser mostrada, la obertura i la transparència que sembla comportar la xarxa. I no és sempre així: Google mateix, un dels interessats a poder indexar tota aquesta web profunda, no manté una part d’ella amb els llibres que ha escanejat i no son oberts?

Cal diferenciar entre el que és a) el fet d’amagar directament informació i b) considerar part de la mateixa xarxa un volum de dades que el que fa és donar suport a allò publicat o ser accessible per la xarxa com una via més: la intencionalitat en ambdós casos i la lectura que se’n pot fer son molt diferents i per tant la necessitat de poder accedir-hi, també.

Vist així, sempre acabarà existint una part de web profunda, perquè sempre caldrà suport als sistemes d’informació, o pàgines sense enllaços, o protocols no directament accessibles per navegador.

Comments:

La xarxa profunda (II): la part fosca. | Quasi un bloc - Nov 2, 2013

[…] xarxa profunda és bàsicament un gran conjunt d’informació fora de l’abast dels accessos convencionals: un volum d’informació unes quantes vegades major que al que podem arribar via cercadors o […]

Un article a Time i la newsletter de Experts Exchange sobre els problemes del lloc Healthcare.gov del govern americà son potser l’últim i un del més representatius dels exemples (des de pressupostos creixents fins a una pobre codificació, passant per una sembla que inexistent coordinació), però no l’únic. Recordeu la plana del [Senat](pais.com/tecnologia/2012/11/28/actualidad/1354095742_842570.html http://www.senado.es/web/index.html “Plana web del Senat d’Espanya”) i les dades sobre el que va costar?

Fer un cop d’ull a aquestes planes i veure la poca qualitat del codi font, la nul·la preparació de meta-informació de les pròpies pàgines o el llenguatge que s’usa ofereix un trist panorama de la qualitat amb què es treballa o del poc que s’ha pensat en la usabilitat del lloc i la millora per als usuaris.

A tall d’exemple:

• CSS externs? No, estils interns o al mateix codi (mireu el codi font de healthcare.gov)
• Alguna orientació SEO? On son les metadades, els contents o les keywords? (de nou, el codi font de healthcare.gov)
• Quan hi són, tenen alguna cosa a veure amb el contingut? (aneu a data.gov i mireu les keywords del codi font html… què tenen a veure amb el lloc? Des d’un punt de vista tècnic i de la informació, res, des d’un punt de vista polític, posicionament als buscadors)
• Utilització excessiva de scripting, vinga carregar el navegador.
• Accessibilitat. Com? Què?
• Demanar dades innecessàries per tasques on no calen (cal registrar-se per determinades coses, o bé donar informació personal per d’altres?)
• Formularis ferragosos, controls poc àgils, poca informació i poc control per a l’usuari: seguim imitant, moltes vegades, els originals de paper i circuits i controls de moments anteriors.

Tot plegat dóna una idea no només de la qualitat dels equips de treball o dels seus caps, si no del poc coneixement i la poca exigència dels responsables últims de les planes, de preparar un producte pensant més en qui l’ha de vendre que en qui l’ha d’usar.

No tothom treballa així, però encara hi ha massa gent que, sorprenentment, si ho fa. I encara més sorprenent, encara hi ha gent que els contracta. Potser perquè ells mateixos no son usuaris dels seus productes.

És que potser el món no és tant gran i no hi ha tantes diferències? O bé no ens arriba tota la informació? Fins i tot, ens atrevim nosaltres a buscar aquesta informació, aquests altres idees? Llegim sempre els mateixos diaris, mirem els mateixos canals de televisió o llegim les mateixes webs… sempre. Els filtres de les xarxes socials refermen els nostres enllaços en base a les coses que fem sempre… i ens fan ser més com som.

Buscar noves idees, valorar punts de vista diferents dels propis o fins i tot contraris no és una tasca fàcil: sens dubte pot ser molt enriquidora i ens pot servir tant per evolucionar allò que pensem com per refermar-ho, després de cavilacions i discussions… però no hi ha dubte que aquests son processos feixucs, de vegades fins i tot dolorosos quan allò que s’intenta comprendre arriba a ser ofensiu vers un mateix.

La combinació del l’efecte bombolla dels filtres i la por que tenim a sortir de la nostra zona de comfort fa que ens poguem arribar a tancar massa en nosaltres mateixos i el nostre entorn, cal deixar entrar una mica l’aleatorietat i la serendípia, el dubte constructiu sobre les nostres mateixes idees.

* O això és el que se’n s diu d’aquesta nostra societat de la informació.

Comments:

(des)humanitzats | Quasi un bloc - Dec 5, 2013

[…] al propi patró que la màquina té com a nosaltres, i menys deixem de ser nosaltres mateixos per semblar-nos a la imatge de nosaltres mateixos, fins que ja no ho […]

Habitualment aquesta presència es tradueix en establir un o varis canals (comptes) de l’administració en diferents xarxes socials, i en la posterior adaptació al funcionament concret de les xarxes triades: llenguatje, modes d’interrelació (buscar amics o seguidors, fer contactes), publicació de contingut…

Aquesta primera instància, la publicació senzilla com a “mass-media” és on primer s’hi arriba, però això serveix de poc si realment no s’interactua amb l’entorn.

El següent pas és interactuar amb la resta d’usuaris, establir diàlegs: moltes administracions ja tenen definides polítiques i guies d’estil que inclouen no només el tipus de vocabulari que s’ha d’emprar o què cal publicar, si no també com s’ha d’interactuar amb aquells que comenten o demanen quelcom. És a dir, es comencen a establir relacions entre l’Administració i els ciutadans:

• Publicacions de noticies i comentaris a aquestes notícies
• Atenció a peticions de ciutadans
• Reemissió de continguts, propis o aliens

La mateixa natura de les xarxes i l’ús que la gent en fa d’elles (determinat tipus de clicktivisme) poden donar lloc a relacions perverses entre la ciutadania i les administracions, com indica en Carlos Guadián: crítiques o alabances son fàcilment augmentables pels propis mecanismes de la xarxa social, el que pot desdibuixar la impressió de veracitat o d’utilitat d’una informació publicada (un equivalent es pot trobar a webs de diaris, on grups d’usuaris acaben “segrestant”, de vegades, els comentaris a una notícia, convertint-lo en un debat estèril o en fils d’autoconvenciment del propi grup respecte d’altres).

A banda de l’efecte amplificador, la xarxa (i les xarxes socials, en el cas que ens ocupa) té una altra característica bàsica: la memòria, tot queda registrat. Això pot produir un efecte que encara pot resultar més perniciós i viciar les relacions AAPP-ciutadà, enteses com a demanda-resposta.

Com? Una crítica, una queixa o similar (amb raó o sense), publicada en diferents llocs i canals, i que comenci a ser compartida o escampada, pot produir una mena d’efecte bola de neu instantani que cal parar com sigui en determinats moments: l’Administració té un component polític, i una queixa amb determinat volum pot produir el pànic de responsables, de vegades. És l’equivalent digital a quan algú es posa a cridar en un taulell o en una oficina (i aquí també podríem valorar el personal que actúa així, en persona o digitalment).

Així, potser per aturar aquest efecte s’intentarà esbrinar què ha passat, s’hi dedicaran recursos, en definitiva, s’hi farà determinada actuació. S’ha de fer? Potser si, potser no, dependrà del cas. El que ens ocupa aquí és que aquesta queixa potser s’haurà saltat els canals d’entrada i comunicació habituals de l’organització, passant per davant d’altres que podien tenir la mateixa urgència o raó i que han seguit els canals establerts. És nou, això? No. Sempre hi ha hagut les cartes al director als diaris, el trucar a l’alcalde o al responsable que té un programa a la ràdio, per exemple, però eren acotats en el temps i l’espai, no tothom i podia/sabia accedir. Avui en dia l’accés a la xarxa i l’obertura de canals han multiplicat enormement aquest accessos, però les persones segueixen essent les mateixes, i la obligació de l’Administració d’atendre a tothom per igual, també.

Cal, doncs, que el total de la organització (de dalt a baix) conegui les polítiques definides, la comunicació a establir i els canals correctes per cada cosa, i que ho apliquin. Una concepció àmplia de la netiqueta, una integració total dels nous canals de comunicació dins de l’Administració.

L’oficina del cens o la mateixa NASA o el JPL tenen el site tancat o sense actualitzar:

)

No és l’infocalipsi, però fa pensar en la relativa fragilitat sobre la que estem basant tots els nostres sistemes i serveis, les mateixes bases de la nostra Societat de la Informació.

És clar que les dades no s’han esborrat, que els llocs segueixen allà i que només s’ha canviat una plana per altra i s’han redirigit els accessos per minimitzar despeses de hosting i de tràfic, o fins i tot per fer més evident les conseqüències dels estira-i-arronses al Congrés, lectures polítiques que no venen al cas.

Però si llocs com els del govern es poden tancar de la nit al dia, deixant orfes d’informació a molts dels seus usuaris, que no pot passar també amb les empreses i els llocs que suporten? (si, ja sabem que Google, Yahoo, Microsoft, Facebook i Twitter no tancaran mai) Qui ens diu que no poden caure de la nit al dia, també? I aleshores que passarà amb les nostres dades que hem desat allà, tan tranquil·lament? El correu, documents, o imatges, on aniran?

Ben pensat, no és tan on anirien a parar totes aquestes nostres dades: de ben segur que no es perdrien, redundades, copiades en molts llocs diferents. El problema seria aleshores com hi accediríem, perquè és aquesta segurament una de les baules més fluixes de la cadena: la porta d’entrada a la informació, sigui la pròpia o la que posen a la nostra disposició. Què passa si ens bloquegen el compte, o si, com a la NASA, redirigeixen tot el tràfic a una plana?

Ens estem acostumant a veure Internet com una cosa perenne, i com a tal, sembla que ho serà… però no així el seu contingut, que és volàtil i fugisser per definició, fàcilment transformable i movible, reordenable: sembla que basem el nostre coneixement i serveis en una informació que és permanent mentre ningú no decideix que ha de deixar de ser-ho.

Comments:

Bocados de Actualidad (176º) | Versvs - Oct 0, 2013

[…] Manel Guerra al hilo del cierre gubernamental en EE.UU. reflexiona en términos muy parecidos a los que tratamos en su día en La memoria de la red. […]

Anem cada vegada més cap a una societat vigilada, i la vigilància contínua i la intrusió en la privacitat d’aquestes agències i les seves similars (algú pensa que Rússia, Xina, Iran, Austràlia o els europeus no tindran quelcom semblant?) semblen quelcom normal, o un mal menor com a símptoma, mentre el problema real és la intenció al darrere d’aquestes organitzacions i els seus mètodes: la opacitat i nul·la transparència, la contraposició entre fets i paraules no fa més que augmentar el descrèdit i la confiança dels governants o els grups de poder per part dels ciutadans.

Fins ara, la capacitat d’emmagatzematge de dades de qualsevol tipus, format i origen, i la possibilitat de cercar-les i establir patrons feia tremolar, però no deixaven de ser mètodes passius: escoltes poderossísimes, però escoltes.

En canvi, els intents d’entrada a la xarxa Tor (un forat negre davant l’ull que tot ho veu) buscant qualsevol debilitat, o els atacs man-in-the-middle que semblen poder fer (basant-se en una combinació de potència computacional, accés a punts crítics de la xarxa i mesures legals coercitives, entre d’altres) son en canvi mesures actives, intencionades i invasives que canvien i reconfiguren la resposta i el funcionament de la xarxa. El problema agafa aleshores una altra vessant: ja no només es perd la confiança en els governs i en les seves intencions, es perd també la confiança en l’estructura de la xarxa mateixa, en la seva confiabilitat: si qui m’està responent és un servidor intermedi que simula ser algú altre, o que s’hi posa al mig, deixant passar el missatge però registrant-ho tot, o bé fins i tot s’ha pogut canviar les taules d’enrutat d’un node perquè redirigeixi peticions de llocs concrets a passarel•les d’escolta, de qui puc fiar-me? Està clar que actuacions com aquestes no les pot fer qualsevol, però precisament la col·laboració (voluntària o obligada) d’algunes empreses ens ha de fer veure la xarxa i els proveïdors de serveis i les operadores d’una manera diferent: la concentració de les operadores pot implicar també una re-centralització a nivell operacional de la xarxa? Ja fa temps que es comenta recuperar l’esperit inicial de la xarxa, però si fins ara en parlàvem a nivell de continguts, de serveis, de la creixent comercialització, o d’amenaçes com la criminalització del p2p, algunes iniciatives legals o la pèrdua de la neutralitat… Haurem de començar a pensar també en recuperar el cablejat?

Que aquesta decisió és, com ell diu, “renunciar a una conquesta intel·lectual de conseqüències imprevisibles” és una conclusió amb la que tots hi podem estar d’acord, i crec també que el que denota dels canvis que ja s’estan produïnt a la nostra societat és prou exemplificador.

El problema no és substituir una ploma per un teclat, això és només un canvi de suport (per més que a alguns encara ens agradin les plomes o els llibres): segurament quan es va substituir l’argil·la pel papir o aquest pel pergamí o aquest pel paper, el problema no va ser tant greu; en tot cas, fins i tot el nou suport millorava l’anterior, el feia més accessible, econòmic i de millor emmagatzematge i difusió. Això no ho podem dir, potser, del canvi que es proposa ara.

No és un simple canvi d’una ploma o un llapis per un stylus electrònic o un teclat; canviar una eina per una altra ja ho vam fer amb l’arribada de les màquines d’escriure (oblidem per un moment que mai es va plantejar l’abandonament de l’escriptura manual) a les oficines i a casa, arreu dels oficis de lletres.

L’escriptura amb màquina d’escriure està, però, sota el mateix paradigma que el paper i la ploma, és filla cultural directa d’ells: estàs tu sol davant del paper i dels teus pensaments. En Josep Maria Quintana, que d’això en sap molt, explica molt bé el que implica l’escriptura com a procés creatiu: la concentració, el refer, la visualització dels retocs, la obligació de pensar quelcom abans d’escriure-ho a rajaploma. El màxim exponent d’això és l’escriptura, que la podem entendre com el resultat final sobre el paper d’aquest procés de reflexió i creatiu.

I és aquí on aquesta substitució tecnològica pot tocar el moll de l’òs: els dispositius electrònics d’escriptura actuals son fills de la nostra època hiperconnectada, superinformada i plena d’impulsos informatius; la minimització dels processos de concentració i la maximització tothora de les distraccions son el que marca aquests aparells i les seves interfícies: estan pensats per cridar-nos l’atenció continuament, i ens hi hem acostumat: la comprovació del correu continua, la lectura immediata del missatge que entra o el comentar qualsevol cosa en qualsevol moment, deslligant-te del teu entorn físic immediat.

Si ja ens costa concentrar-nos en redactar un correu o un informe a la feina perquè ara i adès ens arriba un correu o un missatge, i la qualitat de segons quins textos cau en picat, què no passarà amb els processos creatius associats a l’escriptura sobre aquests suports?

Introduir sense més aquest canvi, guiats per una visió tecnofílica de les bondats dels aparells, podria arribar a tenir conseqüències molt més enllà de les curriculars dels mateixos alumnes, potser a nivell de formació personal. La paciència, l’esforç i la concentració son habilitats que ningú esmenta però que un món dominat de dades i informació son importants per poder desenvolupar-se i aconseguir objectius, però que, per més que al nostre entorn educatiu s’hi insisteix, amb el pas del temps i l’apropament al món laboral semblen diluïr-se.

Els canvis tecnològics no són senzills: tota tecnologia porta associada una manera de fer al darrera, i cal avaluar aquestes implicacions. Si no, qui sap si a la llarga no ens trobarem alguna cosa semblant a l’hora d’escriure amb el que ja passa amb la lectura profunda.

L’Administració, com a actor econòmic i social de primer ordre, també té interessos i és part en aquest terreny: d’una banda, com a impulsora de solucions que facin ús d’aquest concepte i de proveïdora de dades; de l’altra, actuant com a reguladora i aplicant lleis i controls per garantir la privacitat de la ciutadania.

En el primer cas, l’Administració Local (sobretot) comença a jugar un paper molt important com impulsora en projectes de smart cities, que fan un ús molt intensiu del big data: la sensorització dels aparcaments i del trànsit en viu, la il·luminació pública i el reg, per esmentar els exemples més habituals, necessiten de l’extracció de patrons de comportament i la deducció de necessitats dels grans conjunts de dades que es generaran, per poder millorar l’eficiència i els serveis als ciutadans i la seva gestió.

Sembla clar que un primer conjunt de dades com sensors d’aparcament per camp magnètic o per infraroigs, o bé sensors d’humitat o de llum no han de ser un gran risc a la privacitat de les persones, però també estar atents a l’ús de dades de les càmeres de trànsit en temps real, que si que poden identificar vehicles individualment, per exemple, i que també poden fer-se servir com solucions de smart city per avaluar la càrrega de trànsit en vies i redirigir el flux rodat mitjançant panells o semàfors, o l’ús de mòbils per buscar aparcaments, rutes o fer pagaments de serveis públics, dades que també es poden creuar posteriorment. Aquest segon conjunt de dades si necessita de processos d’anonimització, més si es té en compte que en molts casos aquests serveis estaran en mans d’empreses privades que poden no tenir tant clar el dret de privacitat.

En el segon cas, com a reguladora, la mateixa Administració ha de ser conscient del dret a la privacitat, i ha de vetllar per la seva aplicació, mitjançant la redacció de lleis i mesures protectores. Ho ha de fer amb l’aplicació de mesures de control a les empreses que tractin amb aquesta informació, i donant exemple aplicant-se ella mateixa aquesta regulació en els seus propis processos interns: gestiona immensos paquets de dades molt sensibles de les persones (personals, econòmics, sanitaris, socials) que ara per ara encara poden estar en sitges diferents (donant una falsa sensació de seguretat) però que a mesura que avancin les capacitats d’interconnexió entre administracions poden donar lloc a temptatives d’usar-les en conjunt, ja sigui ella o per part de tercers.

L’Administració, doncs, s’enfronta a un doble repte al món del big data: saber impulsar solucions i promoure el seu ús, generant valor econòmic i social, i alhora fer que tot això es desenvolupi dins del marc del respecte a la privacitat, davant de la temptació i la pressió de grups amb diferents interessos que puguin voler barra lliure de dades.

Fins a quin punt això no ens aliena, ens desenganxa del nostre entorn? Som conscients de l’estoneta que caminem fins a la feina? Ens fixem en el que veiem, en els petits detalls, i deixem que la ment voli sola, o estem tot el dia pendents de dir, fer, llegir… sense després treure’n un profit excessiu, vist moltes vegades la longitud dels missatges o la seva banalitat?

Hipercomunicació que sembla dominar-nos: rebre un missatge i haver-lo de contestar immediatament… sempre. Els nostres tempos dominats pels dels altres que, també, estan dominats per uns altres. Un peix que es mossega la cua i que per tant no pot nedar endavant.

Cal no perdre el món de vista, reconnectar amb la realitat i dedicar-nos estones que semblin no aprofitades. Possibilitat de comunicació a tothora, però quan nosaltres volem. I de vegades no sembla que sigui així.

El mateix passava amb altres serveis, com el correu o l’ftp, o posteriorment, les famoses xarxes p2p.

En aquest context van començar a sortir els primers motors de cerca, catalogant i indexant contingut extern, i dirigint els seus usuaris a les pàgines on aquest estava.

Amb el pas del temps, però, els administradors d’aquests serveis van començar a veure que era més còmode no anar a cercar contingut arreu del món, sino ajudar a generar-lo a casa seva, o hostatjar-lo allà mateix, així com proporcionar serveis associats (correu, calendaris, espai de disc): això facilitava la feina de recerca i indexació i, alhora, generava molt i molt coneixement dels costums i preferències dels usuaris. Afegim un disseny agradable, un funcionament ràpid d’aquests serveis i la possibilitat (que els donem) per tafanejar la nostra agenda i trobar altres usuaris per “connectar”, i ja tenim la web 2.0.

Tot plegat, això no ha fet altra cosa que anar a més, de tal manera que les grans xarxes socials tenen un nivell de penetració altíssim entre la “població digital”, amb milions i milions d’usuaris. Vist des del punt de vista de la privacitat, milions i milions d’objectius de cerca, de registres d’on extraure dades (mineria) i on aplicar-hi sistemes massius de cerca (big data) per extreure patrons de comportament i grafs socials.

Així, aquesta centralització cada vegada més acusada en uns quants serveis puntuals facilita l’espionatge de dades i el control de grups socials a la xarxa: una vegada es té accés a un dels servidors (sigui de la manera que sigui: legal o il·legal, acordada o coaccionada, consentida o ignorada) es té accés no només a tot allò que un pugui dir i publicar, si no també a tota la xarxa de contactes pròpia i, el que es més valuós encara: al registre d’acció amb aquests contactes (quan els hem donat d’alta, cada quan hi connectem, parlem o mirem què diuen o llegim que publiquen, per exemple) o al tipus de contingut que pugui haver en aquestes xarxes o sistemes registrats per ells.

És a dir, una imatge gairebé complerta del nostre moviment per la xarxa que proporcionem nosaltres mateixos. El problema pot venir si aquest perfil digital, que és parcial (es només una part de la nostra vida) i, per tant, esbiaixat i amb -molt important- una falta important de context (perquè cerco, compro o tinc certes coses, perquè parlo amb determinada gent?) s’interpreta com una imatge integral de nosaltres mateixos: això pot donar lloc a interpretacions molt errònies en mans de desconeguts o projeccions equivocades o malintencionades, per no parlar ja de la manca de privacitat.

Podem ser radicals i tenir els nostres propis servidors de correu i pàgina personal, donar-nos de baixa de serveis centralitzats com usuaris registrats o usar anonimitzadors, és clar, però no son mesures que el comú de la gent pensem usar habitualment, oi? Cal, sobretot, ser conscient del que diem i publiquem, saber que no estem en la intimitat de casa o només amb el mòbil, si no cridant-ho als quatre vent i no oblidar que la xarxa té memòria, i molta.

Comments:

Bocados de Actualidad (172º) | Versvs - Sep 0, 2013

[…] Manel Guerra y de cómo la recentralización facilita el control. […]

We’re afraid of risk. It’s a normal part of life, but we’re increasingly unwilling to accept it at any level. So we turn to technology to protect us. The problem is that technological security measures aren’t free. They cost money, of course, but they cost other things as well. They often don’t provide the security they advertise, and – paradoxically – they often increase risk somewhere else. This problem is particularly stark when the risk involves another person: crime, terrorism, and so on. While technology has made us much safer against natural risks like accidents and disease, it works less well against man-made risks.

Intentar minimitzar riscos de potencials desastres naturals basant-se només en el que ha passat ens dona una falta sensació de seguretat: ja ens hem blindat contra allò que ha passat i no pot tornar a passar… però i el que no ha passat? Pensar que quelcom no pot passar és diferent de quelcom impensable, i aquí ja poden entrar en joc inversions necessàries, probabilitas (enganyoses, segons com) i el seny i les decisions d’aquells en càrrecs de responsabilitat… debilitats i interessos de les mateixes persones entren en joc. Tot i així, però, el número de possibilitats acaba sent finit: com diu Schneier, la natura no s’adapta a les nostres contramesures.

Intentar minimitzar riscos de situacions generades per humans es molt més difícil: nosaltres ens adaptem, fem contramesures, i s’entra en una espiral d’adaptacions i contraadaptacions: la paradoxa d’intentar minimitzar un risc conegut i, per contra, generar-ne un de nou. A més, a nivell social tractar amb riscos està a un pèl de tractar amb la por, i això políticament pot ser molt rendible i socialment molt contraproduent a la mitja o a la llarga, més quan mesures i normatives que les regulen son sempre interpretables pels grups que s’encarreguen d’aplicar-les o dissenyar-les, és a dir, son subjectives.

Cal reavaluar la percepció del risc que tenim, i veure com en podem treure partit pel bé de la llibertat en les nostres societats. Cal sortir una mica de la zona de comoditat i mirar a l’horitzó, i això ens pot permetre també pensar en el llarg termini: mesures que minimitzin riscos socials poden funcionar durant un temps, però no ataquen l’arrel del problema que produeix el risc, cal buscar-la. I segurament la solució bona a llarg termini serà en termes educatius, d’inversió i de millora d’entorns i perspectives de vida.

I mentrestant tenim fills, comencen a créixer i a usar els ordinadors.

))

A l’escola, de bon principi, fan classe d’informàtica, és clar. Després passa a ser una eina, i com a tal, ja han d’anar presentant alguns treballs en suport informàtic (i encara no hem arribat a la secundària). Però a banda de l’ús de l’eina i d’algunes possibilitats, que més els ensenyen? Hi ha distribucions específiques, hi ha recursos en línia per la comunitat educativa, però quina orientació es dóna des dels plans d’estudis? Es veu encara només com una eina, o copsem el que pot venir al darrere?

Sigui com sigui, comencen a entrar en el món dels ordinadors. I a algú li fan correu, després a un altre i després li fas tu al teu fill o filla. I on li fas? A Gmail, o Outlook, o Yahoo o qualsevol servei comercial, clar. Es fàcil, tothom ho sap fer anar. I ara què? Com quadra tot això amb el teu discurs vigilant? Com li fas entendre o li expliques al nen o nena el que significa? Perquè ara només és un correu, però després vindrà Facebook, o Twitter, o la xarxa de moda que surti. I després potser un mòbil, i cada vegada anirà més enteranyinat, com tots.

Com explicar-li als fills el que suposa estar a les xarxes socials o usar serveis on-line de tercers? Com fer-ho sense que els suposi un rollo inacabable o el conte de la lletera, versió digital? I quines alternatives, que no els faci quedar enrere o desconnectats dels altres, se’ls pot donar? Han de saber com programar el sistema, no ser simples usuaris; han de saber usar els ordinadors, saber què significa i què els pot significar.

L’entorn digital, omnipresent i invisible, amb la seva enganyosa intimitat radiada contínuament és l’entorn on es mouran. Entendre això i explicar-los-ho serà avantatjós, si no bàsic, per a ells. Així, ser nadius digitals (com ells ho són) no es només saber entrar a la xarxa social de moda o fer anar la tablet o el mòbil, significa, sobretot, saber moure’t en aquest entorn ja-no-tan-nou, entendre’l, i adaptar-te.

El tancament de Lavabit i altres serveis de correu xifrats, el poc suport que es dóna comercialment al xifrat i signatura digital… (us heu fixat que gmail no permet treballar amb correu xifrat directament, només pots fer-ho via clients d’escriptori com Thunderbird? No és casual)

Els grups de pressió dels mèdia que volen conservar la seva part del pastís de la comunicació. Google, Facebook i d’altres que escanegen i rastregen el que poden i més i et perfilen més del que tu mateix et penses. La cada vegada més gran exposició pública de les nostres vides privades sense que ni ens n’adonem. La millora d’experiència d’usuari i la facilitat per posar i posar més informació a serveis de tercers, que passa a ser, mira per on, d’ells.

I segurament unes quantes coses més.

Vist això, cal replantejar-se l’ús que fem de tots aquests serveis. Jo torno a usar el meu correu personal des dels meus propis servidors, començo a usar OpenPGP amb Enigmail al Thunderbird per signar/xifrar correus i em plantejo l’ús de GPG per la resta de les dades. Per frikisme? Per haver d’ocultar alguna cosa? No, cap. És per una cosa tan senzilla com la meva privacitat: de la mateixa manera que em molesta molt que un tercer escolti una conversa que estic tenint amb algú, per insubstancial que sigui (si vull ja l’inclouré), em molesta molt que ho poguessin escoltar digitalment. És la meva conversa, les meves paraules. I si a la vida real, se les acaba emportant el vent -diuen- al món digital, on tot queda registrat, caldrà protegir-ho una mica més.

Amb tot, no son més que mesures temporals. Tot xifrat s’acaba podent trencar, el que cal realment és un marc legal i social que reconegui aquests drets i els faci compatibles amb d’altres necessitats (balancejar allò privat amb allò comú ), perquè no parlem només de correu. En el món físic, amb territoris, sobiranies i fronteres, on tot es pot tocar, això semblava més fàcil i hi tenim experiència llarga. En el món digital, sense fronteres, sense delimitacions geogràfiques, com s’apliquen aquestes sobiranies, com es posen aquests límits o a qui afecten les diferents lleis i drets?

Mentre no tinguem un mínima legalitat i drets comuns a la xarxa, com a ciutadans de la xarxa, potser no és mala idea usar una mica d’encriptació.

El tancament de Lavabit i altres serveis de correu xifrats, el poc suport que es dóna comercialment al xifrat i signatura digital… (us heu fixat que gmail no permet treballar amb correu xifrat directament, només pots fer-ho via clients d’escriptori com Thunderbird? No és casual)

Els grups de pressió dels mèdia que volen conservar la seva part del pastís de la comunicació. Google, Facebook i d’altres que escanegen i rastregen el que poden i més i et perfilen més del que tu mateix et penses. La cada vegada més gran exposició pública de les nostres vides privades sense que ni ens n’adonem. La millora d’experiència d’usuari i la facilitat per posar i posar més informació a serveis de tercers, que passa a ser, mira per on, d’ells.

I segurament unes quantes coses més.

Vist això, cal replantejar-se l’ús que fem de tots aquests serveis. Jo torno a usar el meu correu personal des dels meus propis servidors, començo a usar OpenPGP amb Enigmail al Thunderbird per signar/xifrar correus i em plantejo l’ús de GPG per la resta de les dades. Per frikisme? Per haver d’ocultar alguna cosa? No, cap. És per una cosa tan senzilla com la meva privacitat: de la mateixa manera que em molesta molt que un tercer escolti una conversa que estic tenint amb algú, per insubstancial que sigui (si vull ja l’inclouré), em molesta molt que ho poguessin escoltar digitalment. És la meva conversa, les meves paraules. I si a la vida real, se les acaba emportant el vent -diuen- al món digital, on tot queda registrat, caldrà protegir-ho una mica més.

Amb tot, no son més que mesures temporals. Tot xifrat s’acaba podent trencar, el que cal realment és un marc legal i social que reconegui aquests drets i els faci compatibles amb d’altres necessitats (balancejar allò privat amb allò comú), perquè no parlem només de correu. En el món físic, amb territoris, sobiranies i fronteres, on tot es pot tocar, això semblava més fàcil i hi tenim experiència llarga. En el món digital, sense fronteres, sense delimitacions geogràfiques, com s’apliquen aquestes sobiranies, com es posen aquests límits o a qui afecten les diferents lleis i drets?

Mentre no tinguem un mínima legalitat i drets comuns a la xarxa, com a ciutadans de la xarxa, potser no és mala idea usar una mica d’encriptació.

• “De las naciones a las redes”, de Pere Quintana, Arnau Fuentes, David de Ugarte i Enrique Gómez: de com la xarxa pot canviar els vincles, el sentiment de pertanyença a un grup i, en definitiva, la societat.

• “La sociedad de control”, de José Alcántara. Arguments raonats per defensar la privacitat i, en definitiva, la llibertat en una societat fàcilment hipercontrolable.

• “La ètica del hacker y el espíritu de la era de la información”, de Pekka Himanen. Tot un clàssic. A “Letras Libres” podeu trobar una bona referència.

• The Virtual Revolution, una interessant sèrie de la BBC sobre Internet, la seva història i com ens afecta. També visible en línia.

• Google i el cervell mundial, de TV3: Acumular tot el coneixement mundial és una visió econòmica, política o una interpretació tecnoidealista del model platònic?

• Podria Internet transformar la manera de fer política i governar? Clay Shirky reflexiona a les TEDTalk sobre fer servir eines com Github com element de participació i govern.

• Ciudadanos en red, una aproximació des del punt de vista ciutadà a les smart cities al programa Redes.

• OgovdayTerrassa, per tenir una visió general sobre conceptes com govern obert, transparència o smart cities.

Que em digui això em xoca, perquè a mi em passa el contrari: els que a ell li agraden a mi no m’acaben d’entrar: el ritme és molt cinematogràfic, ràpid, lleuger, sempre cal que passin coses, però això fa que no es dibuixi del tot la història amb precisió.

Sí, son llibres diferents, escrits en èpoques diferents: els uns son de fa poc, l’altre és del 1950, aproximadament. La temàtica és similar, fantàstica: mons inventats, basats en el nostre, aventures, bons i dolents, tresors i companys, traïdors, malvats i herois. La única cosa que canvia és l’estil, la manera d’explicar-ho, la manera d’escriure-ho: capítols més curts, més fils alhora, més diàleg i acció i menys descripció.

Es contagia la literatura (o determinat tipus de literatura) del llenguatge del cinema o dels videojocs, de la lleugeresa de la expressió escrita de la xarxa? Perdem la lectura profunda o evolucionem, de la mateixa manera que ens costa llegir novel·la cavalleresca?

Potser és tot plegat, i potser també el que és important és que no deixi d’haver-hi històries per explicar, llibres on s’escriguin, i lectors que les gaudeixin.

El nou disseny és més lleuger i més centrat en cada un dels textos, en el contingut, perquè aquesta és la idea original d’un blog: la conversa i l’intercanvi d’opinions, la publicació de les idees. En un mitjà en que la informació i les distraccions demanen la nostra atenció arreu, cal treure tot el profit de la interfície minimitzant-la, posant-la a fer just allò que toca i quan toca, d’ací la netedat del nou disseny.

El paisatge a Internet ha canviat molt en vuit anys: el que semblava inicialment que havia de ser una revolució (els blogs i la conversa global) ha quedat fagocitat per la potència dels grans conglomerats mediàtics i de les (ara no tan noves) xarxes socials. La popularització dels continguts fàcils, la mediatització del diàleg digital, el constant bombardeig d’informació i la velocitat d’exposició a les notícies i novetats han canviat totalment el panorama comunicatiu i la nostra manera d’entendre, accedir i, sobretot, processar la informació. El pas de client a producte ens debilita molt més del que ens pensem, ens exposa molt més del que creiem.

Per això segueix sent important tenir lloc i veu propis a internet, ser l’amo de l’espai propi i dels continguts, decidir què hi ha, què s’hi diu i com s’hi veu, i obrir-lo sense més; convidar a tothom que vulgui que s’hi passi.

Vuit anys de reflexions, pensaments, evolució d’idees, de conèixer gent, fer amics, aprendre, discutir i intentar millorar. I continuem.

Comments:

Manel - Jul 2, 2013

Gracias, Jose! Por lo del “me gusta” y la florecilla de los posts interesantes, que si lo son (cosa que a veces dudo) aún lo serán más si comentas! Y lo de ir desglosando a base de años… debe ser un puntillo de terquedad, hasta cierto punto, sí, y eso que la flojera nos da a todos a veces… Lo de contestar en otro idioma, bueno, y qué? Yo escribo en catalán, tu respondes en castellano y nos entendemos todos, que es de lo que se trata, así que disculpas aceptadas, pero es que ni hacían falta!

Jose Alcántara - Jul 2, 2013

Sé que es muy poco decir de una renovación de un blog pero… «me gusta» ;D Además últimamente has sacado post muy interesantes, un par de ellos me han llevado a intentar postear, pero ahí está en borrador todo… últimamente no termino de publicar casi nada :( En fin… que muy bonito. (Disculpa que te conteste en otro idioma, escribo muy mal el catalán y tengo que elegir entre publicar comentario rápido así o buscar un poco algunas palabras… y terminar por no postear nada, que voy a la carrera.)

Jose Alcántara - Jul 2, 2013

Por cierto, con las prisas… ¡enhorabuena! Son muchos años ahí desglosando ideas en el blog… no todo el mundo puede decir lo mismo :)

Manel - Jul 3, 2013

Xavi, Gràcies per l’enhorabona i per passar per aquí a llegir…

Jm Gris - Jul 2, 2013

Maco, elegant. Si senyor, com l’amu….. Cuidat Manel

Jm Gris - Jul 2, 2013

Be, connotacions no en treguis eh?

Manel - Jul 3, 2013

Gràcies, Josep Maria, i no pateixis que no trec cap connotació, no ;·)

[Xavi Sancho]( “Sjxavi (at) gmail.com”) - Jul 3, 2013

M’agrada molt Manel! Enhorabona per aquests més de 8 anys postejant!

Un blog més clar i més simple – Quasi un bloc - Mar 6, 2016

[…] petits grans canvis, no només estètics, per seguir, en el fons, en la línia ja començada: ganes d’aprendre i conversar, i un lloc i una veu propis a […]

Arreu van sortint projectes per aprofitar l’aigua de pluja i els pous existents, lligar-lo amb la xarxa de sanejament, o per millorar l’enllumenat públic o el transport públic, projectes de carsharing o de millora de control dels residus, o es fa èmfasi en l’eficiència en l’ús d’electricitat i combustibles, entre d’altres. Son projectes inicialment cars (sensorització de l’entorn, control, manteniment), però que sens dubte tindran un rendiment futur tant en estalvi d’energia (i per tant d’emissions i de factura econòmica) com de creació de nous llocs de treball.

Tots aquests projectes, però, tenen ara per ara un denominador comú: estan impulsats per l’administració, es circumscriuen a l’àmbit dels equipaments públics (millora de calefaccions o enllumenats d’equipaments, sistemes de generació fotovoltaica, etc.), o de l’espai públic (transports, semàfors, sensorització del carrers, aparcaments intel·ligents, carsharings públics, reg, etc.).

Què passaria si d’alguna manera poguéssim fer extensible aquests programes a la societat en general?

• L’energia elèctrica encara es produeix en sistemes fortament centralitzats. Pot haver-hi generació verda (fotovoltaica, eòlica o de biomassa), però en general tot està produït seguint una lògica i unes xarxes més descentralitzades que distribuïdes.
  • Comença a haver-hi experiències d’empreses o granges productores de part de la seva energia, cooperatives que ja intenten incidir en aquest model, poden haver-hi programes de distribució de comptadors intel·ligents o es poden intentar fer més resistents les grans xarxes)
  • Es podrien crear algun tipus d’estructures que permetessin la generació als mateixos punts de consum i la distribució des d’aquests mateixos punts als veïns, minimitzant així xarxes de transport i pèrdues derivades d’aquest? Aquesta xarxa més cohesionada i connectada permetria dirigir, per exemple, la generació de l’energia a on s’hagi de consumir però a petita escala (imaginem un conjunt de cases que generen energia però on la gent treballa: es podria derivar part d’aquesta electricitat a l’escola propera?)
• Ja hi ha llocs amb xarxes de captació d’aigües pluvials que complementen les instal·lacions tradicionals. Es podria fer a nivell també d’edificis i re-aprofitar-se gairebé in situ?
• Programes de car sharing a nivell no només local, sinó de zona industrial. Les empreses saben molt bé com hi van els seus empleats: a peu, en bici o en cotxe, saben d’on venen i amb quina freqüència i horari: si es pogués disposar d’aquesta informació, anonimitzada, es podrien oferir plans de transport alternatiu i públic o comú potser més eficients que els actuals? Es podrien redissenyar les línies de transport públic interurbanes o adequar vies púbiques per mitjans més ecològics sabent que serien usades?
• Transport públic més flexible, millores en les rutes en funció de necessitats canviants de la població (fluxos, períodes de l’any, canvis generacionals al territori).
• Ús de dispositius mòbils i la xarxa: calcular desplaçaments i preveure embussos en determinades vies i hores a partir de dades reals d’aparells dels usuaris per una banda, i de l’altra crear sistemes d’informació sobre tràfic o altres esdeveniments a partir de les dades entrades per altres usuaris, que poden complementar les de la mateixa administració o el del gestor del servei…

Segurament hi ha molts més exemples (recollida de dades de residus, sensorització de contenidors i optimització de rutes de recollida, il·luminació intel·ligent de carrers, actuacions a nivell urbanístic (asfalt, arbres, jardins), adaptació de normatives a noves possibilitats tècniques i noves demandes ambientals…)

Estem només en una primera fase, on les autoritats locals, les més properes al ciutadà, intenten aprendre i treure coneixement de la informació i les eines al seu abast per incidir en elements i aspectes que, tot i ser de gran abast i aportar experiències i lliçons, tindran el seu límit.

El proper pas hauria de ser que les autoritats aprenguin a col·laborar amb la resta d’actors de la ciutat (ciutadania individual, col·lectius, empreses) i a treballar-hi conjuntament, posant els seus recursos i coneixement a disposició dels altres, i buscant alhora la seva complicitat. L’administració haurà d’assolir el rol de mumi en un xarxa de diferents components, amb el paper d’impulsar i fer aprofitar l’esforç conjunt de tots (en la mesura que cada un pugui), generant alhora beneficis per tothom: la finalitat última dels projectes de smart city no és altra que el de millorar la qualitat de vida dels seus habitants i la millora del territori on s’assenten, i això només s’aconseguirà, a la llarga, amb la participació de tothom.

Buscar patrons de comportament de casos comprovats i relacionar-los amb d’altres de similars, cercar xarxes de contactes, correus, canvis en els contactes i en els patrons de trucades, comportaments, desplaçaments o compres, tot és possible si disposem d’un gran conjunt de dades interrelacionades (i en disposem, això està clar). Fareed Zakaria se’n fa ressò a en un article a Time, citant les possibilitats que s’obren.

In ancient times–by which I mean a decade ago–computers would sort through random samples of data or try to create an algorithm to search for a criminal. But today, data is so readily available and computers are so fast and powerful that experts can analyze entire data sets, every last piece of information, to find needles in haystacks. As a result, they have stopped trying to figure out why something–say, crime–happens. Instead they look at crimes and notice what events or behaviors seem to precede them. In other words, the tricky work of turning information into knowledge has shifted from causation to correlation.

— Big Data, Meet Big Brother. Time Magazine, July 08, 2013

Si s’enfoca des del punt de vista de la seguretat, el big data pot ser una ajuda. Segur. Però no cal perdre el bosc de vista: si ens tanquem a buscar només patrons ja existents (per més comprovats que estiguin), no serem capaços de trobar sorpreses imprevistes, els cignes negres que diu Taleb.

L’aplicació de la força bruta de càlcul, aplicant cerques sobre patrons ja coneguts i no inferint models nous de comportament poden donar una falsa sensació de seguretat, de pensar que podem saber i analitzar-ho tot… però això és sempre a posteriori. El passar de causalitat a correlació de les dades té el risc de pensar que totes dues coses son el mateix, per més que s’intenti reduir tractant grans volums de dades amb moltíssimes variables diferents: la clau és l’establiment i creació dels models: tant els usats per fer cerques com els inferits a partir dels resultats de les cerques, així com l’anàlisi posterior de tot plegat.

El big data és una gran eina, és un avenç espectacular en, per exemple, la comprovació de teories de qualsevol tipus: podem passar de comprovar una teoria amb uns quants centenars o milers de casos a comprovar-ho amb milions, el que augmenta la robustesa de la mateixa. Però no podem oblidar que, ja sigui en ciència o en la vida real, una sola prova contrària invalida tota una teoria.

Ens cal, i ens caldrà durant molt temps, la possibilitat que tenim les persones d’imaginar, de crear, de trencar els motlles d’allò establert per pensar noves coses, de trobar cignes negres (positius i negatius).

Actualització 18/7/2013: Dos dies després d’escriure aquest text trobo “Blinded By Big Data: It’s The Models, Stupid”, de Matt Asay, on parla amb uns termes similars.

Comments:

Cajón semanal de enlaces nº14 – Periferia Digital - Aug 6, 2013

[…] Big Data, models i cignes negres | Manel Guerra […]

Bocados de Actualidad (168º) | Versvs - Aug 1, 2013

[…] Guerra que vinieron casi juntos: Escollir qué llegim, sobre tabletización y tabloidización, y Big data, models, i cignes negres, con una idea que se olvida a menudo: no son los datos, es el modelo y la lógica con la que se […]