La terra i el món se’ns cremen i els oceans i les mars bullen.

Comencem a veure-li les orelles al llop¹, però seguim entestats en un urbanisme que fa que les nostres ciutats siguin deserts climàtics i ecològics, construïm arreu, abandonem el camp i venerem els arbres i els parcs naturals com intocables, només pel gaudi i el passeig, perquè les normes establertes deixen fer-hi ben poc. Sembla que la natura i el rural és el jardí ideal de cap de setmana, el rerapaís que ha d’estar perfecte i on s’està fresquet. I la cosa no és així.

Ens cal un canvi a nivell cultural², oblidant la visió urbanita, creixentista i només de gaudi de la natura:

• escoltem qui sap del clima i de solucions
• escoltem qui viu i n’intenta viure
• canviem la forma de relacionar-nos amb el nostre entorn (els no-paisatges que envolten les ciutats son un exemple)
• renaturalitzem les nostres ciutats: portem la natura a la ciutat, no la ciutat a la natura (ai, les urbanitzacions)
• conservem la natura, però permetem que s’hi pugui viure, que sigui un paisatge humà. Portem milers d’anys humanitzant el paisatge, i dos o tres centenars oblidant-nos de com gestionar-lo, de com viure-hi amb ell.

Malmetent una mica la Llei de Conway, els nostres sistemes urbanístics, econòmics i normatius reflecteixen la nostra visió alienada de la natura i el món. Per això ens cal un canvi cultural, profund, que modifiqui els sistemes de funcionament social. No és fàcil, però si hem arribat aquí, també podem anar cap a un altre lloc, espero.

Això de comentar no és segurament el que més es porta avui en dia, bolcat tothom a les xarxes socials, però tenia un run-run de fons amb això de no tenir-hi comentaris propis, com si li faltés alguna cosa (si un blog és una conversa o en forma part, estaria bé poder-hi dir alguna cosa allà, no?).

Aquest run-run, la proposta d’en Kev Quirk per no deixar de fer comentaris i mantenir la conversa (… i l’apunt d’un amic dient que no tenia comentaris!) m’han empès a buscar un sistema compatible amb el blog i, després d’unes quantes cerques i proves, he posat en marxa de nou comentaris al blog (un sistema lleuger, basat en fitxers de text, sense base de dades, independent i autohostatjat).

Encara està en proves i haig de polir alguna cosa, però crec que ja està presentable.

Potser els comentaris es quedaran com els últims anys, que ningú hi escrivia, però que no sigui perquè no hi ha la possibilitat.

En un article posterior, més tècnic i més detallat, ja explicaré quin sistema de comentaris he integrat aquí i com ho he fet.

[…]in the process of writing you will discover what you yourself believe in. Because although you have some views, of course, they are vague, unclear, obscure, even to you. Writing and publishing, writing and publishing - that’s how you will sort it out.

That is also a reason, why you should be cautious with generative models. The process of writing is a process of self-discovery, of figuring out what you think of this or that. If you delegate it all to the model, you are discovering what the model thinks, and not you. “Writing is thinking” is seen as a generic, boring commonplace, but yes, […] it absolutely is a necessary step of figuring out what your personal views even are. — Kamil Kazani a [The Wisdom of Vladimir Lenin]( https://elpais.com/eps/2024-07-02/robollamadas-y-otros-bulos-el-impacto-de-la-inteligencia-artificial-en-las-campanas-electorales.html ) , kamilkazani (5/6/2026)

El procés individual de l’escriptura fa pensar de manera crítica, treballar el coneixement, fer-lo créixer i fer créixer a un mateix.

Ara bé, és un procés lent, no és immediat: per això Kazani diu que cal ser curosos amb els models generatius (de IA), perquè poden eliminar aquest procés d’auto-descobriment, de reflexió, totalment necessari.

Quan desenvolupem, podem aplicar totes les metodologies que volguem, de la tradicional Cascada i/o l’Espiral a l’eXtreme Programming, passant per RAD, Agile o Scrum.

Organitza els equips amb masters, tribus, squads o departaments.

Documenta àgil, dins del software, amb documents immensos o en un wiki, o escup-li el codi a una IA perquè et faci un document per la posteritat.

És igual.

Al final, el software el fan persones, que estan en un grup, en una empresa. I la cultura d’aquella empresa s’hi reflectirà. Les maneres de fer dels programadors i analistes, dels passos a producció i de les proves de validesa, dels equips de qualitat, dels DevOps i de testing, però també (i no és poca cosa) dels usuaris que demanen, que perfilen l’eina i validen què ha de fer.

Els documents més o menys complerts que arriben per definir què fer (o les històries o les èpiques), la definició de l’abast i el coneixement precís de què cal que faci l’eina i què no, de l’acord entre funcional i tècnic de fins on s’arriba, del pes i responsabilitat que cau en cada equip, o del desconeixement de què ha de fer el futur programari (allò de els de TI ja saben com va, en equips interns, o l’amnèsia corporativa).

Tot això, tot, fa que un software sigui millor o pitjor, que tingui un sentit o no, que triomfi o no.

Un software reflecteix la qualitat, cultura i valors del grup (ampli) que l’ha creat. Per això el bon software ha de tenir ànima, criteri propi, un sentit, el que li dona el grup creador.

La propera vegada que us portin un software fet a mida que no us agrada, o que un projecte s’allargui, plantegeu-vos quina part de responsabilitat li toca a cadascú.

Això, en el nostre món digitalitzat i interconnectat, obre una porta a l’espionatge, el xantatge, les operacions encobertes digitals, les amenaces o, directament, la presa de les infrastructures digitals de qualsevol altre que no es pot tancar.

En la visió de xèrif que té Trump del món, això no es pot deixar perdre. Diu ell que no pot deixar que aquestes eines estiguin en les mans equivocades… però quines son les mans equivocades? No és una guerra freda digital ni una mesura de seguretat, és una altra acció de Trump per assegurar-se el control de la indústria que li interessa (sigui petroliera o digital). La geopolítica de l’era Trump a Amèrica.

Passem de la industrialització de la desinformació via bots i potenciada per IA en xarxes socials (l’slop, la merdificació de la informació) a eines que ja directament poden influir en sistemes bancaris i industrials, segurament: pensem en controls d’aigua, centrals elèctriques, els sistemes bancaris d’un país, els sistemes ferroviaris… el que alguns països ja porten temps fent (i contractuant) amb unitats especials, ara a nivell industrial.

No és només un tema de seguretat, és molt més: és una arma digital que volen controlar.

Afegit posterior, 16/6/2025

Repassant avui diaris em trobo que Vicent Partal i Alberto Garzón també comenten aquest tema, en una línia similar: la IA ja no és només una utilitat, és una arma que es pot fer servir de moltes maneres (directa o indirectament), i la única manera de despendre’s d’aquesta dependència és invertir en IA pròpia, però no seguint un model de gegant econòmic a l’ús, sinó sumant entre tots i apostant per un model públic. Innovar també és això.

Dos articles interessants de llegir, si hi voleu fer un cop d’ull:

• L’estranya sensació de dur una bomba a la butxaca, Vicent Partal a VilaWeb
• Cuando Estados Unidos apaga la IA, Alberto Garzón a elDiario.es

Fa uns dies John Battelle reflexionava sobre el rumor/notícia de que ChatGPT sembla que pot abandonar la interfície del xat, perquè diuen que ja està superada (“chat is dead”) i que podrien estar treballant en una super-aplicació capaç de fer tot per nosaltres, perquè tindrà coneixement i dades de tot allò que fem (i, afegeixo jo, suposadament de tot allò que volem).

Over the weekend the Financial Times came out with a report on OpenAI’s latest pivot.  According to a senior OpenAI executive quoted in the piece, the company has decided that “chat is dead.”

Instead, company executives insist, the future lies in a “super app,” an agent (from OpenAI, naturally) that will do everything for us. The “surface” – the interface between a user and OpenAI’s service – will no longer be a fixed chat box. Instead, according to Thibault Sottiaux, who now heads the OpenAI super app project, “what we’re building towards is where you have your own personal agent that is capable of helping you . . . across everything in your life, be it personally or at work.”

Battelle reflexiona sobre les implicacions econòmiques d’aquesta notícia, perquè ara per per ara, la part on semblava que OpenAI més podia buscar beneficis era, a banda de contractes amb l’exèrcit, el món de la publicitat, a partir de les dades que el ChatGPT coneix de tu mateix, proporcionades per tu mateix: or per al publicista, per al perfilador, per al venedor i agrupador de dades¹.

Let’s think about that for a second. In OpenAI’s new vision for the future, the core experience that catapulted OpenAI to a billion users and a near-trillion-dollar valuation is dead. It’ll be replaced by a personal agent that will leverage OpenAI’s Codex tool to “automatically understand users’ intentions” and take action on their behalf.

És interessant la reflexió final: potser acabarem pagant una subscripció per assegurar que la AI treballa per nosaltres i no pel publicista i, si és així, quin és el futur del negoci de la publicitat d’OpenAI, si obren la línia de no pagar per publicitat?

I’m betting that we’d much rather pay a subscription fee that ensures our agents are working only for us, and not whoever pays OpenAI the most to access whatever we might whisper into an agentic interface. And if a subscription model wins over an advertising model – then the question must be asked: What’s the future of OpenAI’s $100 billion advertising business?

Si és així, ens espera un futur de IA’s gratis que siguin fabuloses màquines de col·locar anuncis (en texts i respostes escrites i dissenyades per convèncer de la seva infal·libilitat), al costat de serveis de IA de pagament en diferents nivells (com més pagues, menys publicitat, més velocitat, més respostes)… El món (tergiversat) de pagar no només pel servei, sinó per protegir la teva privacitat. Si això és així, no estarà a l’abast de tothom perquè no tothom tindrà cèntims per pagar-ho o voldrà fer-ho: víctimes de nou d’una publicitat no demanada.

Però tornem al principi. Battelle parla del vessant econòmic, i OpenAI pot tenir certa coherència empresarial² en buscar un model econòmic ara que Google i Anthropic li estan menjant part del pastís, si és que no li passen ja pel davant.

Si OpenAI volia menjar el pastís de la gran agència publicitària que és Google i el seu ja-no-només-cercador, se li ha girat la truita: Gemini i tot l’ecosistema Google és massa complert pel que ofereix, i l’intent de desplegar navegadors amb IA per tenir tota la informació de l’usuari no ha quallat.

No obstant, la jugada no és només econòmica: el moviment és control total, coneixement total del que fa l’usuari.

Pensem-hi: un dispositiu propietari amb un agent que permet interactuar per qualsevol cosa i que té, a banda de coneixement de totes les nostres compres, localitzacions, gestions i dades amb el banc, accés a totes les nostres converses, trucades (apostes sobre quan triguem en demanar resums de trucades o àudios), que és capaç d’entendre i interpretar la veu (inflexions, estats anímics), és un espia perfecte, intern, de nosaltres mateixos: és l’aplicació total, el WeChat xinès a la màxima potència, perquè informa, suggereix, actua i escolta per nosaltres i per a nosaltres.

Ja no és el joc de la publicitat, perquè ja no cal publicitat: OpenAI seria directament el broker amb el proveïdor del servei o del bé a comprar: el Glovo/Amazon/eBay de torn, l’agència de viatges i el banc. Tot. I tot a través seu, tothom acceptant les seves regles perquè es constituiria en EL canal entre uns i altres.

I a això, afegim-li que fora de qualsevo control extern (auditoria, govern?) i que tot en mans d’un grupet de superpoderosos que no tenen pas en gaire bon concepte la democràcia, si aquesta atenta contra els seus interessos.

Mala peça al teler.

No sé si serà així. Però la possibilitat que vagi per un camí com aquest, o molt similar, hi és. I no és gaire llunyana.

• no es nota gaire, però li torno a canviar la pintura: abans usava el tema PaperMod, ara uso BeautifulHugo, tots dos personalitzats, això si. Des del blog i la pàgina, no s’ha de notar gaire el canvi.
• Seguint el consell d’en Kev Kirk, afegeixo uns enllaços sota cada article per contestar via correu, Mastodon o Deltachat.
• Canvio també el menú superior, introduint menús i un (espero) millor ordre de continguts.
• Finalment, millora la visualització en dispositius mòbils.
• I actualitzo, ja posats, el contingut d’algunes pàgines, eliminant informació fora de data ja.

Sembla el mateix blog, però sota la pintura està ben renovat. I, de passada, he practicat una mica amb Go, html i css, que sempre va bé desrovellar la programació,

Si noteu qualsevol cosa rara o que no funcioni bé digueu-m’ho, si us plau. O si us agrada, també, que sempre s’agraeix :·)

Sant Llorenç del Munt és una muntanya de referència al Vallès i al Bages: domina el paisatge i marca el caràcter de les dues planes, de les aigües (escasses) que hi baixen.

Per molts dels que hi vivim a prop és, també, una referència personal, vital.

En Vicenç Villatoro n’ha escrit un llibre, i a Núvol hi trobareu una bona explicació, molt més bona de la que jo pugui fer. Jo l’he gaudit, per l’estil (o barreja d’estils), pel llenguatge emprat, per les històries i per, suposo, sentir-m’hi molt, molt reflectit en la manera de sentir la muntanya, en expressions, sentiments i vivències que son meves, que les sento igual:

• la muntanya-silueta, a l’horitzó, com una constant, una referència: quan tornes de lluny i la veus i penses, ja sóc a casa.
• quan hi neva al cim, i a la plana no ha caigut res, però com si sí hagués nevat, perquè “la Mola està enfarinada”.
• perdre’t (figuradament) pels camins, conèixer-ne els noms o saber el perquè es diu així: si entens i coneixes la toponímia, entens la història i els qui hi van viure, i et fas hereu, en certa manera de tota aquella gent que se l’estima i que la trepitja i la cuida, com un enllaç amb el territori.
• les petites històries del que hi ha passat, que enllacen amb la gran història (l’Hospital de sang, les tines de Mura, la Torre Salvans o, perquè no, els carrers buits de l’Alzina del Sal·lari: les guerres carlines, la fil·loxera del s. XIX, la guerra civil o les lluites dels 70-80 contra un urbanisme assalvatjat que amenaçava destrossar el país).
• com a tu t’han transmès l’amor per la muntanya, i com veus que els que vénen darrere teu també se l’estimen i la fan seva, com un llegat que es transmet.

Una manera d’entendre on vius i com vius, de cuidar el que, de vegades, ens queda lluny als que vivim a ciutat però que és el que ens dóna aire, aigua i vida; que està allà de sempre i habitat des de quasi sempre; perquè no ha de ser una muntanya santuari, que no es pot tocar: és una muntanya que cal cuidar, però que també cal viure-la i viure-hi.

Així que sí, continuarem amb el ritual que passa de generació en generació, continuarem la línia invisible: pujar a la Mola i mirar als Pirineus al Nord o a la plana vallesana i a la mar al Sud (i, amb sort, veure Mallorca), mirar al Montseny a l’Est o a Montserrat a l’Oest. Mirar el món, apuntar al cel, des del paisatge que t’identifica, que és part d’un mateix.

Avui dia, per més que perdurin deficiencies i ròssecs difícils d’eliminar, és evident que l’ús de la llengua catalana ha entrat en un procés irreversible d’extensió i de millora. No farà sinó créixer la consciència, cada dia més sentida, que tots els qui viuen a Catalunya necessiten aprendre o perfeccionar el coneixement de la llengua del país.

— Diccionari de la llengua catalana, Santiago Albertí, Albertí Editor, 1980 (sisena edició), Pròleg

Contrasta el text anterior, escrit fa 50 anys, amb l’estat del català avui en dia. I si, la composició de la societat, l’origen de la població, els usos, les influències culturals, el pòsit del canvi de llengua dels catalanoparlants i l’actitud cada vegada més desacomplexada vers el català, tot posa el seu granet a la situació actual.

La mirada esperançada al tombant de la dictadura xoca de front amb la realitat actual: tots els qui viuen a Catalunya necessiten aprendre o perfeccionar el coneixement de la llengua del país? Hi ha llocs on no, per desgràcia. I cada vegada més.

Com recuperar aquest esperit, aquestes ganes d’enjogassar, aquest fer-la necessària? Si no ens entossudim nosaltres, ningú ho farà, això és ben cert.

No crec que la IA ens acabi prenent la feina a la majoria. Però sí que ens obligarà a canviar la manera de treballar, a formar-nos constantment i a repensar quin valor real aportem com a persones.

I si, existiran llocs on a més automatizació, més necessitat hi haurà d’un criteri humà per a la supervisió de la feina automatitzada, o per l’aportació del criteri personal i únic, creatiu, de l’humà:

la ventaja competitiva no estará solo en la tecnología que una empresa incorpore, sino en las personas que puedan interpretarla, sostenerla y hacerla funcionar cuando la realidad se desvíe de lo previsto.

Tot això coincideix amb la proposta que fa Ethan Mollick al seu llibre Co-Intelligence (Penguin, 2024) de treballar amb la intel·ligència artificial, no contra ella o sobre ella, en un marc col·laboratiu (ell ho defineix com la figura del centaure, mig home mig cavall; mig home mig màquina en aquest cas).

Crec que sí, que hi haurà gent que podrà pujar-se a aquest carro, gent que ja té feines que podran adaptar-se, i gent que arrenca les seves vides laborals i que ja entraran dins d’aquest nou entorn.

Però n’hi haurà molta que no: el canvi i l’adquisició de noves aptituds ni és immediat ni està a l’abast de tothom: quan passem d’unes tasques mecàniques, amb patrons definits (cognitives o físiques), a d’altres totalment lliures i sense uns patrons definits cal un desaprenentatge de patrons i marcs mentals gens fàcils d’aconseguir, a més de l’adquisició de noves habilitats i coneixements.

Més enllà de visions apocalíptiques o neoluddites, la idea de la transformació i l’adaptació és maca, però és, en uns quants casos, una idea.

A això hi podem afegir, també, la centralització del model i la cerca del benefici per sobre de tot de l’empresa o dels accionistes.

En anteriors canvis industrials la idea i els objectius eren centralitzats, però la implementació era dispersa: diferents empreses competint entre elles, sobre bases territorials i mercats més o menys diferenciats. Avui en dia no és així: hi ha un grapat (gairebé literal) d’empreses que ofereixen aquests serveis a la resta del món i que, per tant, tenen tot el mercat a les seves mans. Les seves decisions afecten a tothom, marquen el mercat, la implementació de tecnologies i el que necessites. La resta només podem mirar.

Ens robarà la feina la IA? Probablement no, però en canviarà moltes.

Les feines que ara son de coll blanc semblen més fàcilment automatitzables o substituïbles per màquines amb alta capacitat de processament de dades (no parlem d’intel·ligents), i això avui ho fan moltes persones. Les feines que avui son més físiques i repetitives serà més difícil que les executin IA’s o robots, en l’estat actual (massa entorn no predictible, massa atzar)… així, en un gir de guió de negra ironia històrica, ens trobarem proletaris de les dades, de la societat del coneixement? (mirem els casos d’empreses de països del Sud Global, on entrenen models de IA de diverses maneres: humans infrapagats per entrenar sistemes que encara son massa tontos o massa rígids, fets per empreses que tenen guanys astronòmics).

Qui sap si d’aquí sortirà, ves per on, una necessitat de canvi de model: la IA, per se, no és dolenta, al contrari, és una eina molt potent. El model econòmic on ha crescut i que intenta impulsar és el seu principal defecte perquè perpetua i amplifica una manera de fer lesiva per la societat i el planeta, que només beneficia uns quants.

Pot semblar una ximpleria, una cosa sense gaire transcendència… però té tota la raó del món: el fet que algú es prengui el seu temps per contestar-te un post, per fer-te una observació qualsevol, és important perquè, d’alguna manera, allò que tu has escrit li ha fet venir alguna idea, algun comentari, el que sigui.

En temps de converses ràpides, poc pensades, emocionals, crispades, de respostes sense pensar o de reaccions sense més context (like, don’t like), que algú es prengui un temps per respondre o per una petita conversa és un tresor.

També és connectar amb l’esperit dels blogs de fa molts anys, amb la conversa global inicial, hores d’ara desacreditada i perduda. És voler parlar sobre idees, més enllà de comptabilitzar reaccions o impactes.

Com diu en Kev:

For me, blogging is the original social network; just because we’re on our own spaces doesn’t mean we can’t be socially connected

Tenim els nostres blogs, escrivim, llegim els d’altres, els seguim i enllacem allò que ens és interessant, i n’hi parlem… però no acabem de posar-nos en contacte els uns amb els altres, ens quedem amb els nostres pensaments tancats: cal fer xarxa, cal connectar-nos socialment.

Pensant-hi, jo fa temps que no parlo amb els blogs que llegeixo, que no hi interactuo (o molt escadusserament). Recordo fa molt de temps el parlar amb uns i altres, els pingbacks entre blogs i l’enllaçar articles, fent converses. Ocupava temps? Sí, és clar (una conversa sempre ocupa temps). T’enriquia? I tant. A mi sí, si més no. Fas llaços i comunitat amb gent? Sí. I amb gent que no té perquè pensar ben bé com tu, però que hi teniu punts comuns. Un altre petit tresor, construir ponts.

Així que sí, comuniquem¹.

El soma original era una beguda narcòtica vèdica de quina s’ha perdut la recepta original, però que permetia separar el cos de l’ànima, de la ment (més enllà dels rituals originals, és la idea i l’ús que en fa Huxley per la seva droga imaginària).

El soma (σῶμα) grec² definia el cos i el sēma (σῆμα, que sonava molt similar) era la paraula per tomba. Aquesta similitud entre el cos i la tomba no son casuals, donat que el cos s’interpreta com una tomba que limita l’ànima.

És una mena de coincidència estranya i curiosa que dues cultures molt allunyades en temps i espai usin una paraula que sona igual, soma, per definir el cos-tomba de l’ànima i la substància que permet fugir a l’ànima d’aquest cos-presó alhora, dos conceptes molt relacionats i anteposats alhora (presó-fugida).

M’ha cridat l’atenció aquesta no-casualitat, això és tot.

Per més que sigui, i per més que ens ho recordin, no deixa de ser una cosa etèria, sense forma, una idea boirosa que la majoria de mortals mai veiem materialitzada.

Així que seguim navegant, mirant pàgines o fent el que sigui des dels mateixos dispositius, identificats o no. I el navegador (uns més que altres) sempre envia dades. Que tampoc veiem, invisibles en les comunicacions.

Fins que un dia te les posen davant dels nassos.

Via una publicació a Mastodont.cat arribo a Taken¹. Dit així, no diu res, però entreu-hi. Si us plau. I meravelleu-vos.

La pàgina nomeś ensenya una petita mostra de tota la informació que el navegador envia al servidor:

• on ets
• hora de l’accés
• navegador amb què hi entres
• sistema operatiu
• idioma
• tipografia/es de lletra
• des de quina pàgina vens…

És una pàgina de mostra: no recull res. I envia la mínima informació necessària. Us sembla molta?

• Si sou tecnòlegs, obriu el codi font de la pàgina i tafanegeu com mostren tot el que recullen amb javascript.
• Si no sou tecnòlegs, queda molt clar què es pot recollir. I si es pot recollir, es pot enviar o guardar (recordeu les famoses cookies?)

Ull, son dades que el navegador envia per defecte al servidor, per poder oferir la millor versió de la pàgina, que estan establertes i definides als protocols tècnics: els mínims funcionals, informació operativa.

Per a què serveix? Per exemple:

• si sap on ets, et pot portar al servidor més proper, donar-te la informació més ràpidament.
• si sap el teu idioma, et porta a una pàgina del teu idioma (si existeix).
• si sap el dispositiu et pot mostra una pàgina amb el disseny adaptat i millor lectura, per tant (no és el millor en pantalla gran que en mòvil).

Fins aquí, correcte. Necessari per un bon funcionament, fins i tot: recull el que li cal per treballar.

Ara, però, sumeu-hi tot el seguit d’informació que li passem sense voler, sense saber si tenim la navegació mínimament protegida, permetent galetes que guarden, ara i adés, informació que li hem regalat a la pàgina, donant permisos de geolocalització o alguna altra cosa.

El mal ús de les dades apareix amb les finalitats no tecnològiques: la recopilació excessiva, l’encreuament dels accessos i el perfilat del que fem, per canviar-lo pel Soma de les xarxes socials, d’una informació prefabricada i personalitzada, per recaptar el veritable tresor que busquen les empreses: la nostra atenció i el nostre temps, que es tradueix en compres, de serveis o objectes. Tot allò de la lletra petita que no llegim quan ens donem d’alta en un lloc, quan acceptem les cookies o donem permís per fer més còmode indicar on som.

Siguem conscients que, en molts llocs, en estan mirant quan ens hi passegem. Siguem conscients de les dades que ens demanen, i de les dades que ens roben.

Ara bé, Hugo genera la pàgina sencera de manera offline i em calia pujar-lo cada vegada al servidor¹. Durant un temps he anat tirant del bonic mètode de pujar-ho tot per FTP al servidor… però això és lent, ineficient, feixuc i repetitiu. Una murga d’opció.

Així que, per ganduleria, he fet un petit script en bash per agrupar tota la feina en una crida i estalviar temps i errors (a github: https://github.com/mnguerra/deployhugo2web)

L’script fa el següent:

• Genera tot el contingut de zero cada vegada (així no mantinc pàgines velles, css antics, etc.)
• El puja automàticament al servidor via rsync
• De postres, actualitzar una còpia de seguretat a github.

Pels més tècnics, cal tenir accés ssh al servidor de publicació per fer servir l’rsync, i el github configurat també amb claus accés via ssh.

No l’he automatitzat, no tinc cap dimoni observant, perquè no tinc sempre l’ordinador encès ni em passo el dia publicant.

Si hi trobeu errors o millores, son benvingudes²

• He posat la taula de continguts i d’articles relacionats a un costat, i deixo el cos central per contingut.
• Canvio la lletra del cos central a serifa, m’agrada més pel contingut dels articles. La resta (menús, llistats, etc.) la informació d’ús, si li volem dir així, la deixo sense serifa, per diferenciar.
• He afegit i ordenat altres informacions de la pàgina, possiblement accessòries per tothom, però que jo volia deixar clares.
• Més informació sobre l’autor, privacitat, canals de contacte o fins i tot llicenciament.

No vull deixar els menús gaire complicats (massa enllaços) i segurament alguna cosa no funcionarà en el mode adaptatiu, però ja ho aniré trobant.

I poca cosa més. Feina d’aquella que et treu temps, és de detall… i potser no llueix, però si intento tenir-ho al 100%, mai ho acabaré.

Més o menys, queda així:

Casualment, gairebé ha coincidit en el temps amb la presentació de l’Estratègia IA 2030 de la Generalitat a Brusel·les, que també marca un full de ruta interessant en aquesta tecnologia i ens posiciona, però caldrà estar amatents als recursos que s’hi dediquin i a la seva implementació. Però son passes que sumen.

Tornem a la guia i la seva visió global: no és un document tecnològic, si no que marca objectius generals i què ens cal per aconseguir-los, i fa una anàlisi de la situació actual a nivell d’empresa, administració i serveis oferts.

Destaco alguns punts²:

3.2 La paradoxa del talent invisible

Amb tots aquests actius, per què Catalunya no és ja un referent europeu de transformació digital? La resposta no és manca de talent ni de capacitat. El problema és estructural: una part significativa del talent tecnològic català treballa per a empreses que no estan legalment establertes a Catalunya.

Treballem aquí, formem la gent aquí, però les empreses son de fora (bé perquè hi vinguin, bé perquè hi ha països on és més fàcil crear-les). Un país d’emprenedors on costa d’emprendre.

3.3 El coll d’ampolla de l’administració digital

La barrera principal no és fiscal. Els tipus impositius espanyols i catalans no són especialment desfavorables en el context europeu. La barrera és la fricció administrativa: el temps, la incertesa i la complexitat dels processos per crear i operar una empresa.

[…]

L’administració digital catalana i espanyola no ha estat construïda amb una orientació al cas d’ús. Les aplicacions i portals s’han contractat a empreses que tenien incentius per perpetuar la seva existència i maximitzar la facturació, no per optimitzar l’experiència de l’usuari final. El resultat és un laberint de certificats digitals, sistemes incompatibles i processos que no es comuniquen entre si.

El cost d’aquest laberint no el paga l’administració: el paguen els ciutadans i, sobretot, les empreses.

Fricció administrativa és un concepte clau: ni finestreta única, ni processos únics, ni compartició de dades entre administracions (ai, la llei 30/92, on estarà?), ni processos digitalment pensats: processos digitals que reflecteixen normatives d’altres temps, controls d’altres temps, principis rectors basats en la desconfiança del peticionari, no en la confiança, i en demanar massa papers que la pròpia administració hauria de tenir: el cas d’ús.

Tot això és temps i diners que es perd en fer tràmits, contractar gestories o equips humans i navegar per burocràcies i tràmits que no son, precisament, amables en el llenguatge que usen (per bé que es facin esforços de millora).

3.4 El coll d’ampolla del talent públic

Hi ha una segona barrera, menys visible però tan estructural com la primera: l’administració catalana, avui, no pot contractar ni retenir el talent digital que necessita per transformar-se.

[…]

l’administració no pot competir pel talent sènior en les disciplines on el mercat paga més, precisament les disciplines que necessita amb més urgència.

[…]

Barreres d’accés basades en credencials formals. El sistema d’oposicions i els requisits de titulació universitària dels grups A1 i A2 exclouen una gran part del talent digital real: professionals formats a camins alternatius (bootcamps, autodidactes, carreres no lineals) que en l’àmbit privat són perfectament ocupables i sovint líders tècnics reconeguts. Les empreses digitals natives porten anys capitalitzant aquesta reserva de talent, renunciant explícitament a requerir títols universitaris per a la majoria de posicions tècniques, perquè la relació entre títol i capacitat pràctica en aquest sector s’ha debilitat dràsticament. L’administració, en canvi, la manté com a porta d’entrada per defecte.

[…]

Un sector públic que externalitza pràcticament tota la seva capacitat tècnica perd, per construcció, la memòria de producte, la iniciativa tecnològica i el control sobre els sistemes dels quals depenen els seus ciutadans

Aquest és un problema bàsic avui en dia: o es reforma com es proveeix de talent l’Administració (amb totes les garanties, és clar) i es facilita l’entrada, o la barrera serà massa alta. I en un moment de canvi de tecnologies, de manera de treballar, social, i d’amnèsia corporativa, això pot ser un problema.

La metodologia del GDS es basa en principis simples: equips multidisciplinaris (no compartiments departamentals), disseny centrat en l’usuari (no en els requisits funcionals dels funcionaris) i mesura de resultats (no de lliurables). La pregunta no és “hem lliurat el sistema?”, sinó “ha millorat l’experiència de l’usuari?”.

No és el tràmit pel tràmit (simplifico, ho sé), és en què ajuda el tràmit a l’usuari: cal polir, reformular, unificar tràmits i, si cal, eliminar-ne; pensar en la necessitat externa, no en l’estructura interna.

Tornem a una idea ja esmentada: una administració digital no és una administració digitalitzada. La primera és l’objectiu final, i implica, moltes vegades, reformes internes de maneres de treballar i equips. La segona és la part inicial de la primera (on, moltes vegades, es queden moltes administracions). El camí no és fàcil.

Resumint:

4.6 Lliçons comunes

• La voluntat política sostinguda és la variable crítica.
• La base legal ha de precedir la tecnologia.
• Les plataformes compartides multipliquen l’impacte.
• El talent intern és indispensable.
• L’orientació a l’usuari no és opcional.

I un últim punt (però no menys important), el nostre fet diferencial:

La llengua catalana com a actiu estratègic, no com a obligació El català no és un problema a resoldre: és un actiu diferencial que cap altre territori europeu pot replicar. […] Catalunya pot liderar la narrativa global de la sobirania lingüística en l’era de la IA.

Uns dels valors d’Europa és la nostra diversitat cultural: si els grans sistemes només parlen un o dos idiomes i es tradueixen d’entrada/sortida cap a d’altres, no reflecteixen les altres cultures: reflecteixen la cultura/llengua en que s’ha entrenat, sigui amb literatura pròpia o traduïda. Models entrenats (Aina) nativament en d’altres llengües poden reflectir molt més els valors de cada territori, societat o grup humà: això assegura la pervivència digital d’aquella cultura.

No és poc en un món globalitzat i globalitzador.

De les idees que en la guia esmenta, ja hi ha propostes en marxa, sigui de fet o en forma embrionària: la Caixa d’Eines Digital Catalana bé poden ser els serveis de l’AOC molt potenciats, i també es poden valoritzar els diferents grups informals i equips de treball de les diferents administracions, potenciant el treball en xarxa i conjunt entre diferents ens; no des d’una perspectiva de dalt a baix (top-down), si no de forma federada, en una xarxa d’igual a igual, on cadascú aporta on pot, sigui de manera econòmica, amb equips humans (talent i coneixement) o ambdues, però sempre amb visió general de la totalitat de l’administració³: la ciutadania veu l’administració, no les administracions: en un món globalitzat, el servei (l’accés) ha de ser únic, no fragmentat.

Si volem realment tenir un país digital, hem d’aplicar principis de treball digitals, entre d’altres:

• orientació al cas d’ús
• treball en equip
• compartició de coneixement
• obertura de codi font

Això és el que, en un entorn digital, ha de fer una administració pública: gestionar el bé públic (temps, recursos i coneixements) de manera eficient. Qualsevol altra cosa no serà digitalitzar, serà aplicar tecnologia a processos i maneres de fer obsoletes.

A treballar. Tenim tots els ingredients.

La Wikipèdia ho deixa clar en la seva entrada:

Utopia (del grec οὐ, «no» i τόπος, «indret», literalment: «enlloc») és un neologisme inventat per Thomas More al segle xvi per a descriure una illa imaginària que acull una societat perfecta en tots els sentits. Amb el pas del temps, degut a les implicacions filosòfiques contradictòries de la noció de «societat perfecta», el mot s’ha acabat utilitzant amb diverses accepcions. Així, en el sentit estricte, una utopia és la concepció imaginària d’una societat ideal. En el llenguatge corrent, una utopia designa un ideal irrealitzable; en aquest sentit, se l’entén com a sinònim de somni, il·lusió o quimera.

Iván Rivera fa una proposta, potser no etimològicament correcta, però més encoratjadora:

Es el momento de darnos cuenta, de una vez, que «utopía» no tiene por qué provenir del griego «ningún lugar» (οὐ τόπος), sino de «buen lugar» (εὖ τόπος). […]

— Iván Rivera (brucknerite) a Hijos del optimismo

Per arribar on volem, individual o col·lectivament, ens cal inspiració. Sigui com sigui el destí, i encara que al final no sigui com l’hem imaginat. Però sempre millor intentar arribar-hi:

• si és un bon lloc (εὖ τόπος), hi voldrem arribar
• si no és enlloc (οὐ τόπος), on volem anar?

Fixem un bon destí, doncs.

Diu l’article sobre l’estudi:

Los autores describen sus hallazgos como un desafío a la hipótesis de que la guerra humana, incluida la guerra civil, está impulsada principalmente por marcadores culturales de identidad grupal, como las diferencias étnicas o religiosas. “Si la dinámica relacional por sí sola puede generar polarización y conflictos letales en chimpancés sin lenguaje, etnia ni ideología, entonces en los humanos, esos marcadores culturales podrían ser secundarios a algo más fundamental”, afirma Sandel. “Si esto es cierto, entonces podríamos tener el potencial de reducir los conflictos sociales en nuestra vida personal, y eso me da esperanza. Como concluye nuestro estudio, es posible que en los pequeños actos cotidianos de reconciliación y reencuentro entre individuos encontremos oportunidades para la paz”.

— Antonio Martínez Ron a Documentan la primera ‘guerra civil’ entre chimpancés: “Mataban a miembros de su antiguo grupo" , El Diario.es (09/0/42026)

En una societat cada vegada més individualista com la nostra, més polaritzada alhora, amb missatges més extrems i menys capacitat de voler escoltar (ja no dic entendre) l’altre, on ens podria portar, si aquesta teoria és certa?

Podem arreglar-ho?

La paz, tanto en su especie como en la nuestra, parece ser un trabajo diario de gestión de conflictos que, cuando se descuida, o no se puede gestionar con las estrategias adecuadas, termina en tragedia

Si els grans generadors d’opinió, siguin persones o mitjans, tendeixen cada vegada a missatges més polaritzats, i on cada vegada reben més atenció de les cambres d’eco interessades de determinades xarxes socials, d’algorismes que busquen l’atenció per sobre de la qualitat, sense importar les conseqüències, on acabarem? Ho hem vist ja a Cambodja i d’altres llocs, i no és un bon averany.

La nostra és una espècie tecnològica i social, ambdues vessants ens formen i ens defineixen. Però mentre la vessant tecnològica avança i dóna forma sense cap tipus de fre, la social no evoluciona: seguim estancats en el reconeixement del grup més immediat, més similar, en la por o l’aversió a l’estrany. Això, en comunitats petites i aïllades de fa mil·lennis, tenia sentit, podia ser un avantatge. En una societat global on matem a distància sense sentir cap tipus d’empatia i on el control de la violència letal ja no és patrimoni de ningú (sigui això bo o no), és un perill per tota l’espècie, per la societat, i per cada una de les persones que la conformen.

Si no avancem socialment, si les dues potes estan descompensades, no avançarem en la direcció correcta. Temps de rehumanitzar-nos, de créixer no només tecnològicament, sino d’evolucionar socialment.

La imatge de la Terra presa des de la càpsula Orion camí de la Lluna és preciosa: el pàl·lid punt blau, que deia Sagan¹, en tota la seva majestuositat.

Les dues aurores i la llum zodiacal al voltant de l’esfera, Àfrica i la Península Ibèrica, Sud-Amèrica a la part superior dreta, tot puntejat de les llums humanes, visibles des de ben lluny. El nostre meravellós petit planeta rodó. Ara què, terraplanistes? Busqueu-vos teories per desmentir això… si podeu!

Posats a desmentir, o a desmuntar visions equivocades, el pol sud queda a la part superior de la imatge, i al revés, el nord (l’aurora inferior), a la part de baix: res a veure amb els mapes i projeccions a què ens han acostumat, amb el nord adalt. Nord i Sud son relatius, des de l’espai. També haurien de ser-ho a la Terra i des de terra.

Tant de bo algun dia ho entenguem així tots (o, si més no, la majoria).

De moment, aquí, estem pendents no del retorn d’aquest coet, sinó del llançament d’altres, que poden deixar un país estèril com la Lluna.

Tornem a la Lluna.

Tornem a la Lluna? No n’estic segur.

No em malinterpreteu, no sóc terraplanista ni dubto que al 1969 s’hi va arribar.

El que dubto és qui torna a la Lluna: és tota la Humanitat, o només els nord-americans?

El que és una fita tecnològica i científica, una posada al dia llargament esperada i, potser, l’inici del retorn a l’espai, queda totalment embrutada per l’aspecte polític i internacional per la política de Trump i la seva colla, i per l’actitud respecte la ciència d’aquest govern americà.

Son les primeres passes per posar, diuen, una base a la lluna. De la humanitat? No. Tal i com van, dels americans i qui els segueixin. I no per expandir fronteres del coneixement i ser una espècie multi-planetària: per arrencar la mineria espacial, per ser una nació multi-planetària (i monorracial, si segueixen així).

En comptes d’una carrera espacial unida, de totes les nacions, contra el desconeixement, els misteris i els reptes tecnològics que hi ha al davant, tenim una carrera espacial polititzada, un a-veure-qui-es-el-primer entre americans i xinesos (que, a la callada, van fent feina). I Trump, que no pot permetre que ningú sigui més que ell, dóna ordres i obre una mica l’aixeta del pressupost per ser els primers. Mentrestant, redueix el pressupost de ciència, tanca la NOAA, desdibuixa la NASA, ataca les universitats i dona el pressupost a Musk i Bezos per privatitzar la indústria espacial, clar que si.

Què en pensarien Carl Sagan o Asimov, per citar un parell de figures ben conegudes, si ho veiessin? Ja podem oblidar visions ben intencionades i somiadores com Interstellar, El Marcià o Projecte Hail Mary, amb la ciència unint les nacions de la Terra en un objectiu comú (a la desesperada, d’acord). El que tenim, o cap a on sembla que anem, és cap a una reedició de les Companyies d’Indies, Estats Lliures (com el de l’infame Congo Belga), les haciendas o qualsevol altre invent per guanyar cèntims a cabassos… uns quants només.

Dit això, seguim amb ganes la tornada de la Lluna, el llançament de les Artemis III i IV, i el del Programa Chang’e xinès, els avenços indis i brasilers i el peu ferm que Europa també va posant a l’espai. Però tant de bo tot això s’unís en un sol programa mundial. Tant de bo el que costa quatre dies de bombardeigs a l’Iran o la presència militar xinesa marítima es dediquessin a l’exploració espacial.

El que no es faci així, son cops de nacionalisme i política militar i econòmica disfressats d’avenç i exploració espacial, i una cursa poc eficient en termes econòmics i d’ampliació del coneixement per a tota la Humanitat.

En oficis on tradicionalment hi ha hagut una transmissió de coneixement i d’habilitats com fusters, llauners, electricistes, pintors… ja fa temps que manquen professionals i hi ha demanda de mercat creixent, ara ja generalitzada arreu: ha vingut donada, històricament, pel poc reconeixement social i laboral que se li ha donat a aquests oficis, el prestigi que han tingut socialment altres feines i la pèrdua de focalització en captar talent i professionals per aquests àmbits: feines que semblava que podia fer qualsevol, i no gaire ben pagades Tot un seguit de malentesos i prejudicis laborals i socials que han portat a minusvalorar-les. Sembla que ens adonem que això no és així, i hi ha una tendència a revertir la situació: més inversió en formació, en centres, més prestigi social, més oportunitats de feina a futur… però és una situació que no es resoldrà en poc temps, i que ha comportat la pèrdua, en general, de la figura de l’oficial i l’aprenent¹, que era el que feia, en ambients estrictament laborals i més enllà d’escoles, que hi hagués una transmissió de l’ofici, de la manera de fer, i de la pròpia cultura corporativa (si bé fa anys no s’emprava aquest terme). Hores d’ara, això ha provocat una pèrdua de coneixement i un impacte econòmic, de rendiment i de pèrdua de força laboral i habilitats que ara estem patint de manera prou evident.

Mentrestant, això a les empreses i organitzacions de serveis no semblava que hagués de passar. Però la demografia i la tecnologia ens estan demostrant el contrari:

• El canvi generacional amb la jubilació de la generació dels 60 farà que es perdi molt coneixement acumulat durant llargues carreres, coneixement moltes vegades no escrit, de xarxes de contactes i d’experiència, habilitats d’adaptació i de desplegament de noves tecnologies i noves maneres de fer (no oblidem que aquesta és la generació que ha passat del paper al món digital, que no és poc, durant les seves carreres professionals).
• La utilització massiva d’eines de IA per fer tasques repetitives i de poc valor sembla un guany econòmic, i possiblement l’és. Però també és una pèrdua d’actius estratègics o, en llenguatge més planer, de gent que aprèn com es treballa (més enllà dels coneixements teòrics): si no comences a la base, perds tot el bagatge i l’experiència (coneixement acumulat) que necessitaràs en la carrera posterior.

Aquesta combinació de menor contractació de noves persones alhora que es jubili la generació actual amb àmplia experiència acumulada farà que es perdi coneixement operacional, cultura d’empresa i valors: una amnèsia corporativa² de saber com hem arribat on som.

Si ens omplim la boca de que les organitzacions la conformen persones, i que aquestes son l’actiu més importants de què en disposem (les màquines son substituïbles, les persones i les seves maneres de fer, no), ens estem disparant un tret al peu si no som capaços de veure que cal invertir temps i diners en formació, en fer processos de substitució acompanyats i en assegurar que els valors d’una organització i les seves maneres de fer continuen.

Si no som capaços de transmetre coneixement intern, les empreses seran clons unes d’altres, sense esperit: una de les coses que més es valoren alhora de treballar, a banda del sou, és el que t’aporta l’empresa. Si totes son iguals, quin interès tinc entre una o altra? Tant farà treballar en una o en una altra, i fallarà no només el coneixement, sinó la retenció de talent.

Usem la IA, és clar. Però amb intel·ligència: usem les famoses soft skills per veure on cal aplicar noves eines, i on ens cal seguir apostant per l’equip humà, reforçant-lo amb IA, però no substituint-lo. Mirada econòmica i humanista.

Si mai passeu per Roma hi ha una vista de Sant Pere del Vaticà curiosa i no tan massificada com d’altres: el Bucco di Roma o el Bucco di la Serratura permet veure, des de l’ull d’un pany de porta, la cúpula de Sant Pere, alineada per un passeig de xiprers.

N’hi ha que li posen el qualificatiu d’aquelles coses de Roma secreta, que poca gent coneix. No us ho penseu pas, la cua per mirar-hi és important, i llargueta, preneu paciència… o aneu ben d’hora.

La vista, però, és maca i curiosa… però és una vista.

Ara bé, un taxista ens va explicar una curiositat que tampoc saben molts dels que fan cua: és una vista que, d’una tacada, engloba tres estats: La vista la fas des d’Itàlia, fora de la porta, i encares el Vaticà, un altre estat. Ja son dos, i el tercer? El pany, el jardí i els xiprers son de la Sobirana Ordre de Malta, una entitat Estatal sense territori, però amb seus territorials. Heus ací! Curiós, oi?

No sé si és veritat, o si és tècnicament correcte: la Vila del Priorat de Malta, on estan els jardins, té estatus extraterritorial respecte Itàlia, així que si, podríem entendre que son tres estats.

Sigui com sigui, la història, o la curiositat si ho preferiu, està prou bé, i li dóna una aura misteriosa i de lligam amb la història a tot plegat: d’una sola tacada lligues tres estats, dos territoris i molta història en un sol punt (al turó de l’Aventí és un dels set originals de la Roma Antiga, passes per la Ordre de Malta, hereva dels Croats, enllaces amb el Vaticà renaixentista i tot plegat des de la Itàlia actual. No passa gaire sovint, això.

Com dic, no sé si és veritat, però és una bonica història. De vegades, està bé donar-nos aquesta llicència de misteri als llocs, aquest punt de relat i de conte. A qui no li agrada imaginar, a qui no li agrada una bona història?

Però també és molt important entendre els llocs i el perquè els llocs son com son: si a Roma, o on sigui, només veiem pedres, per més espectaculars que siguin, no entendrem res: una història i un lloc poden ser molt bonics, però per apreciar-los en la seva totalitat, hem de conèixer la història real, què ha passat allà, què ha arribat a fer aquell lloc que sigui com és, i la gent que l’ha fet així. És la manera de gaudir i entendre els llocs que visitem i els llocs on vivim o per on passem.

Imaginem, però amb els peus a terra.

Davant d’això, el bus s’apropa a Cervera¹. Passem per sobre de la A-2, agafem un trencall, i de sobte ens trobem en un lloc oblidat: trossos de terra entre carreteres, sense cuidar, recuperats per la vegetació després que els talussos de les obres s’han reverdit, però sense cap altre ús, ni humà ni natural. Llocs que no son ja part de res. Llocs que trobem al voltant de qualsevol nucli gran, entre vies de comunicació (us heu fixat mai en els terrenys entre autopistes, carreteres, vies de tren o qualsevol combinació d’elles?), al voltant de polígons industrials no nascuts, d’urbanitzacions amb fanals cecs i sense cases, de terrenys sota viaductes. Son no-paisatges. No hi ha res, no se n’espera res. Els defugim, no els cuidem, els hem oblidat. Es territori sacrificat per una planificació que no va més enllà de l’ús, però sense tenir en compte l’entorn, trist reflex d’un terreny de ningú administratiu, en funció de qui és el responsable de la carretera o via.

De la mateixa manera que a les ciutats, curulles d’humans, hi ha els no-llocs que explicava Marc Augé, en el paisatge que les envolta també hi ha buits, no-paisatges, zones rebutjades, aspres fins i tot per la natura que no sap ben bé com fer-se-les seves de nou, rodejades de vehicles, fums i deixalles.

Busquem paisatges, muntanya i aire, i els busquem lluny. Però per poder-hi arribar, creem no-paisatges al nostre entorn, com un residu més. Creem geografies sense sentit, espais buidats.

La proposta és molt interessant, perquè combina elements tecnològics, de propietat, tipus de llicenciament (i possibilitat de re-usar) i la visió estratègica (política). El post on ho publica i explica és més que recomanable per tots els que ens dediquem a la tecnologia¹ i, encara més, en l’àmbit de la cosa pública.

Com ell mateix diu és una primera idea que complementa la proposta del marc de sobirania que proposa la Comissió Europea, i per això cal treballar-la i afinar-la molt més.

En el moment actual és important tenir un marc de discussió, una guia comú per tothom. Ara que ja ha saltat ja al debat públic, polític i empresarial la dependència tecnològica europea vers les grans empreses americanes (a nivell privat, públic i personal), torna a agafar força la idea d’un “ecosistema” tecnològic europeu, sobirà i propi, en el que moltes de les iniciatives que comencen a plantejar-se es basen en el software lliure.

Aquesta escala pot ser aquesta guia comú, tenint en compte els matisos i diferències que implica respecte al software lliure, perquè sobirania tecnològica no té perquè implicar codi obert o codi públic: hi ha grans empreses estatals o europees de software de serveis que produeixen programari privat, tant per empreses com per l’administració, que impliquen la opció D de la proposta. Si volem un sistema realment sobirà, robust, no centralitzat i no tancat (privatiu) el software de codi obert és la opció més viable (les lletres A, B i C del model d’en Dries, amb diferents tipus de llicenciaments).

Però seria sostenible, econòmicament? Crec que sí, que hi ha la possibilitat de generar tot un mercat tecnològic amb un model obert, un mercat de serveis i coneixement, més flexible, que seria diferent del mercat tecnològic tancat a proveïdors (vendor lock-in) majoritari avui en dia i al que estem acostumats.

Un model de codi obert, basat en estàndards i que permeti la portabilitat i interconnexió dels serveis és, a la llarga molt més robust que un mercat tancat, perquè s’acaba basant la vàlua de l’empresa i els serveis que proporciona en la vàlua de les persones que hi treballen: com més valor, més possibilitats i més s’aporta al client.

Quan hom treballa amb proveïdors externs, moltes vegades sap que si treballa amb tal o qual persona de l’empresa proveïdora, el resultat és garantit: el valor l’aporta la persona, doncs. Si això es generalitza, tots sortim guanyant: clients d’una banda, empreses que donen serveis, per contractar i valorar els seus empleats.

Com fer-ho, però? Imaginem que un mecanisme similar al proposat s’adopta i s’estandarditza: es podria fer servir en contractació pública, o en contractes privats.

Un procés de licitació no només amb criteris econòmics o tècnics, sinó també valorant un model social, tecnològic, i econòmic² que impacti més en l’economia local o propera, no només amb grans proveïdors (perquè el talent pot ser, és, moltes vegades, local).

Anem un pas més enllà: si s’usa codi obert, sota una classificació A, la pròpia administració hauria de publicar els derivats que faci d’aquest producte (és el que hauria de ser, però no el que és: encara calen processos judicials per obrir codi públic).

Si s’usa un codi públic comú, i les diferents administracions (que tenen obligacions i responsabilitats molt similars, diferenciades pel territori o el nivell de serveis o de població que han de gestionar) van publicant les millores, adaptacions i extensions al codi també de manera pública, no pot ser això un guany futur? No pot ser això una millora en l’eficiència, en la disponibilitat, en la transparència dels propis governs?

Quan tot pot ser software, i quan s’està accelerant, IA en mà, la tendència a decisions algoritmizades i processos automatitzats, cal que el software usat es pugui estudiar i investigar.

Ara que internet ja no creix per si sola de manera natural, sinó que s’intenta posar sota control d’empreses i governs, ara que les tecnològiques ja no son només tecnològiques, sinó que son gegants econòmics que beuen de l’extracció i l’explotació de les dades, de la venda i ús de la informació, amb capacitat de processament massiu i cada vegada més automatitzat i concentrat en poques mans, però amb afectació a més àmbits i persones… cal establir mecanismes de control i dissenyar sistemes per ser transparents des de la seva concepció.

I això, si s’opta per un codi obert i obligat a ser transparent, compartit i millorat (i controlat) per tothom és un pas més en assegurar aquesta sobirania no només política, o tecnològica, sinó social. Hauria de ser això, el model europeu.

Continuo amb Delta Chat i, hores d’ara, per mi el canvi és un èxit.

Ja fa molt que gairebé no uso Telegram (i el missatge de fa uns dies d’en Durov m’ha refermat més en la decisió), i m’hi mantinc per un únic grup, que està també en vies de migració.

De Whatsapp no n’he sortit, i no en sortiré, de moment, per l’ús de grups de feina o fins i tot algun ús comercial (reserves, reparacions), donat que s’ha convertit en un estandar de facto en la nostra societat. Diguem que és un ús secundari, escadusser, però necessari si no em vull complicar la vida (podria trucar per telèfon, per segons què, clar).

Per la resta, Delta Chat s’ha convertit en la meva aplicació de missatgeria principal. He migrat tots els meus contactes? No. Heus ací el truc: he aconseguit que em segueixin les persones amb les que més parlo, el meu nucli reduït, potent, les connexions vitals, si li voleu dir, amics i família.

I amb això, he descobert que el meu nucli és reduït, no son desenes o centenars de persones que tinc al whatsapp: son, ara per ara, menys de vint. Migrant aquest grup, la meva xarxa vital continua intacta.

El famós efecte xarxa, el FOMO, el no m’enteraré de res o quedaré desconnectat… s’ha esvaït. Potser sóc jo, que tinc un grup reduït, però constant. Potser és que realment, realment, no necessitem tanta connexió, tant estar arreu com ens pensem.

Hi ha un efecte xarxa, és clar. Però potser l’efecte xarxa és de qualitat, no de quantitat: si ens acompanya qui nosaltres considerem un nucli, el nostre grup, necessitem una comunicació constant amb tothom amb qui tenim possibilitat? Potser no. Potser fins i tot va bé per reduir el soroll comunicatiu que ens arriba d’arreu.

Em fa gràcia quan titllen de Monstre un conqueridor que provoca la mort de milions de persones per vanitat personal. Pregunteu-ho de debò a un alferes Petrúixov o a un tinent Antónov qualsevol: són tots petits Napoleons, petits monstres disposats a desencadenar un comat ara mateix, a matar un centenar d’homes només per aconseguir una medalleta més o un terç més de soldada.

— El setge de Sebastòpol, Lev Tolstoi, Ed. del Cràter, 2025, pàgina 95

Escrit el 1855, aquestes línies de Tolstoi es poden aplicar endavant i enrere en el temps, allà on miris.

L’escriptor cita Napoleó, el gran enemic que va estar a punt d’enfonsar Rússia… però que sense tots els seguidors i exèrcits que li van donar suport, alguns per convicció, molts per interessos minúsculs, propis, espuris i egoistes, no hauria fet res. El mateix es pot aplicar a Hitler, a Stalin, a Franco, a Pol Pot, a Putin o a Trump i la seva tropa ultradretana desfermada. Mirem on mirem sí, un home pot fer mal per ell sol, però sense complicitat egoista d’uns, el silenci còmplice d’altres, i la servitud voluntària de molts, no farà res.

No: no només compleixen ordres, s’aprofiten d’un ordre que els convé, sense cap ètica ni compassió ni pietat per la resta, estableixen la seva petita dictadura dintre d’una dictadura. Petits reietons mesquins dintre d’un regne més cruel.

I tot això, sempre, ho tenim al tombant de la cantonada: no podem donar cap llibertat per establerta, cap avanç social per ferm.

En un món de percepcions, hem de garantir la dada correcta, fiable.

— En una reunió a la feina, sobre govern de la dada

Una frase escoltada a un company arxiver que resumeix el que, com informàtics, és gairebé un objectiu professional i hauria de ser part de la nostra ètica professional avui en dia.

No puc estar-hi més d’acord: en uns temps en què el relat està per sobre la dada, o que s’usa la dada per vestir un relat, és totalment necessari que hi hagi confiabilitat i traçabilitat per poder arribar al fons, a la veritat o, si més no, al fet objectiu. Les interpretacions queden, han de quedar, fora del govern de la dada.

A tu et fan al costat d’on vius un mega-centre de dades o un magatzem d’Amazon i allò es veu d’una hora lluny. I quan comença a fer soroll, veus cables que entren, o camions i furgonetes que entren i surten… allò ja fa pinta que ocupa molt d’espai, molt de ciment, i molt de tot (altra cosa és que ho vulguem veure, t’ho dissimulin en un polígon industrial agonitzant o ben lluny de les ciutats grosses).

Però les cerques per internet, les preguntes a la IA, l’scroll infinit d’Instagram, el short de Youtube o el que pesa una pàgina hiperinflada, això no tens manera de saber-ho, ni d’intuir-ho. Un got d’aigua? Mig? Una piscina olímpica? Quanta energia?

Com podem saber quin cost ambiental té la nostra vida digital? Les nostres cerques, preguntes, visites o visionats? A què equival sobre el que necessiten altres especies del planeta que compartim?

El Digital Impact for Species et dóna els números en impactes d’aigua, CO² i energia, i t’ho compara amb el que fan alguns animals del planeta.

Si ho proves amb alguns dels sites que acostumes a visitar et fas creus del que és veure una pàgina, no hi ha res innocu. Necessitem més eines com aquesta, i més conscienciació, de tothom.

Entre els professionals de la cosa informàtica, hauriem de començar a pensar més en la informàtica frugal, en desenvolupar i desplegar aplicacions amb menys recursos (no ens hauria de valdre afegir les llibreries dels frameworks de torn que usem perquè l’eina automàtica així ens ho diu, o hauriem de poder-ho fer de manera més afinada), o en usar programes Frankenstein (una interfície comuna que agrupa un seguit d’aplicacions antigues mal connectades) o versions renovades i apedaçades de software la base del qual no s’ha tocat en anys, creixent capa sobre capa. Malauradament, el món no pensa així, ni es mou així, ni et dóna el temps d’afinar tant, de fer uns programes més acurats, si no és en entorns molt específics, o de buscar les opcions més acurades. La informàtica frugal també va d’això, de repensar tot el model, de fer-lo més local: les eines les tenim, permetem els artesans que tenim a prop que hi treballin.

És llàstima, quan existeixen versions de llenguatges de programació i d’aplicacions ben fetes, que redueixen l’ús de cicles de computació moltíssim i/o que optimitzen l’ús dels recursos, que encara no les aprofitem: hem de lluitar contra la paradoxa de Jevons també a la programació.

Encolomar programes o webs que fan moltes coses amb botons i efectes molt xulos (superflus) té un pes, i gros. I en informàtica, pesar vol dir que mou molts bits, que son energia (i energia és contaminació i aigua en el món físic). Però és sempre necessari tot això? Si ajuda, endavant; si son afegits per fer maco, traiem-los, aprimem el producte final i fem-lo útil i bonic, però no ensucrat. Prou de fórmules millorades com als productes alimentaris.

Potser si des de l’Administració es comencen a fer servir criteris d’aquest tipus es pot començar a conscienciar als proveïdors a que ho tinguin en compte, ni que sigui a cop d’euro per fer-se amb els contractes. No serà fàcil aplicar aquests criteris, ni definir-los, però potser seria un lloc on començar.

Ara bé, no carreguem només contra els informàtics: publicistes, generadors de contingut, usuaris que necessiten tenir automatitzada la tasca que fan cada 100 anys, hi ha tot un seguit de col·lectius que influeixen en el disseny bufat i en les necessitats augmentades de les aplicacions.

Tirant de tòpic, tot el que pugui ser software, serà software. Així que tot el que se li hagi de demanar al software, hauria de tenir aquest criteri d’eficiència i de minimalisme per encarrilar-nos en la bona via, en minimitzar el consum i l’impacte.

Però a veure qui comença si el de l’empresa del costat no ho fa i la seva web té més efectes, o si cal penjar moltes fotos del polític de torn, o les consultes a la base de dades no s’han polit o no s’han afegit índex i claus allà on toca perquè total, posa-li més CPUs que així ja xuta bé el programa.

Amb l’impacte que té tot allò que envolta el món del software avui en dia, ens ho hem de començar a mirar.

El món post-Yalta es va construir segons l’equilibri entre els vencedors de la guerra i la situació geopolítica, estratègica i econòmica d’aleshores. Després dels processos de descolonització, semblava que el món occidental agafava la torxa de la llibertat i la democràcia i l’havia de portar arreu del món, i amb la desfeta de la URSS als 90, la parella democràcia-capitalisme semblava la guanyadora…

La història, i ho sabem del cert, no va mai com es prediu.

L’equilibri de poders ha canviat: ni les potències son ja les que eren fa 70 anys, ni tampoc les economies dominants, les relacions internacionals no son les de la post Segona Guerra Mundial; les organitzacions creades aleshores hauran de canviar, adaptar-se, si volen seguir essent útils, no closques buides.

El més preocupant per a nosaltres, europeus, amb totes les nostres mancances i contradiccions, és que la democràcia que donàvem per suposada l’hem de defensar, perquè està en perill: els partits extremistes europeus cada vegada tenen menys vergonya de tapar els seus impulsos absolutistes, i hi ha governs dintre de la mateixa UE que ja son obertament poders únics. Alhora, la democràcia americana trontolla per un absolutista que s’ha fet seu tot el poder i que es salta i ignora les lleis, construint cossos i polítiques para-policials paral·leles.

Arreu sembla buidar-se de contingut la democràcia, deixant-la com unes estructures buides, cosmètiques. Democràcies de partit únic, a nivell estatal.

A nivell mundial, la Junta de Pau de Gaza creada per Trump i els seus acòlits, una mena d’ONU paral·lela nepocràtica i extremista, es ven amb una mena de neo-llengua que ens mirem atònits, sense que ningú sigui capaç de dir-li res al Rei Sol.

Mentrestant, fent el paper que calgui en una ONU cada vegada menys operativa i amb poder d’execució, els russos segueixen fent el que volen, estrenyen llaços amb tothom que vulgui fer-hi negocis i no tinguin escrúpols, i els xinesos, tot calladets, van fent la seva als mars i països que els envolten, mentre van teixint una nova xarxa d’interessos i dependències, amb guants de seda, tot apel·lant a la democràcia a les relacions entre països, els americans obliden el soft power i es suïciden estratègicament i els europeus seguim sense trobar una veu única ni oferir alternativa.

Comencen a sortir veus als centres de poder que alerten que cal un canvi de model: a Davos el Primer Ministre de Canadà demanava formar nous blocs, establir noves relacions i equilibris, una mena de democràcia a les relacions entre països o blocs.

Els xinesos fa anys que usen aquests conceptes, també, però parlant de cooperació, seguretat i economia, sobretot. La subtil diferència és que això afecta només a les relacions entre països: el que faci el país dintre de les seves fronteres, és problema seu, és la seva sobirania. Democràcia entre països no vol dir democràcia per les persones: si les regles les dicten els més forts i no son acordades, no tenen perquè ser més justes… segurament no ho seran.

Empenyem perquè el canvi de regles que pot arribar, a nivell de persones, de governs, i de països sigui just per tothom, en el fons, i en les formes.

En pot sortir alguna cosa bona? Esperem que si. Podem pensar que els EUA trumpistes ens abocaran tots al precipici, però això seria quedar-nos en el marc mental sorgit precisament de l’ordre post-Yalta, basat en uns grans poders, més o menys estables, que dictaven les normes i s’atenien a unes regles.

Si els poders trontollen i es salten les regles, és el caos? No forçosament. Establim noves regles, noves maneres de funcionar, provem-ho.

Però no basades en la força, en la contenció entre uns i altres i en zones d’influència. Basem-les en la col·laboració, en donar a tots un paper, en una xarxa. Costarà i no serà perfecte, però tampoc ho era el que teníem, per més que fos conegut (ai, els marcs mentals) i semblés estable: senzillament, aquí no patíem les conseqüències d’aquesta estabilitat, tot passava a Àfrica, Àsia o Sud-Amèrica. Ara ens ho trobem aquí, i no ens agrada.

El món necessita diàleg i reconeixement de tots els actors que hi ha, no només dels grans. Europa, si vol sobreviure com una societat oberta, no té altre camí que unir-se i fer-se forta (no podem deixar la defensa i l’exèrcit, diguem-ho clar, externalitzat en mans americanes), però ha de seguir els seus principis de col·laboració, interna i externament: aquesta és el nostre millor aliat, el que podem oferir al món. Sigui amb acords amb MercoSur (però justos amb tothom, amb les mateixes regles aquí i allà) o amb l’Índia o amb d’altres que vinguin. Blocs, països, regions del món que tenen la seva veu, la seva gent, el seu dret, com tothom.

Groenlàndia ens ensenya un nou internacionalisme, basat en regles de cooperació i respecte mutu, amigable, però ferm.

Potser és temps de deixar de mirar els mapes (i el món, a través d’ells) com els havíem vist sempre, amb un nord molt més gran del que és realment. La projecció de Mercator (d’origen nàutic per mostra rutes marítimes) resolia un problema de representació tridimensional (el món) en una superfície bidimensional (un paper), però al cost de distorsionar les superfícies existents, i centrant-se en Europa, on va néixer fa 400 anys.

Necessitem una visió sense un centre, hem d’entendre el món com és: mirem el planeta des del Nord, i entendrem millor qui hi ha allà dalt, perquè tot està molt més a prop del que sembla, però mirem-lo també des de la perspectiva d’Àfrica, o d’algú al desert del Gobi, o a les illes del Pacífic (l’augment del mar, si?) o al mar de la Xina Meridional, o a la Terra del Foc.

Tot és, aleshores, diferent del que acostumem a veure. Tornem al nord: a quants mapes veiem Groenlàndia amb el mateix tamany d’Àfrica? En realitat, és 14 vegades més petita.

Què vol dir això? Que fem Groenlàndia (o Canadà, o Rússia, o EUA) més gran del que és. Però també fem Àfrica, Sud-Amèrica o la Índia, proporcionalment, molt més petites del que son. Això condiciona la nostra visió, el relat que veiem i entenem.

Canviem els mapes i que tinguin una dimensió igual per tothom, o mirem-los des de casa de cada un, perquè no hi ha un mapa correcte: el món es veu diferent des d’allà on mires, des d’on estableixes el teu centre, des del teu punt de vista. I tots aquests centres, i la gent que hi viu, son igual de bons, igual de necessaris.

Tant de bo Groenlàndia ens obri els ulls a un nou món sense centres o, si ho voleu, amb centenars o milers de centres.

La primera és una trampa (perquè causa problemes i confusió: parles amb una màquina), la segona és un pas més en la falta d’empatia i ètica, emparats en la llunyania que dóna la pantalla (no en dic anonimat, perquè no l’és i perquè és malversar el concepte).

El punt d’unió entre les dues? Les decisions de disseny dels sistemes (de funcionament i d’interfície), que es prenen conscientment: dopem o informem? Mostrem o simulem?

De fa 3 dies m’han confirmat que aquesta pàgina ja està a la llista del 512kb.club, amb el merge fet a la línia principal!

Potser a qui llegeixi això no li diu gaire, per a mi, però, és un reconeixement a l’esforç de tenir una pàgina petita, amb allò que vull que hi hagi, tècnicament correcta i no hiperinflada de brossa tècnica que no ajuda a res.

Que què és el 512kb Club? Segons la seva pròpia definició:

The 512KB Club is a collection of performance-focused web pages from across the Internet. To qualify your website must satisfy both of the following requirements:

1. It must be an actual site that contains a reasonable amount of information, not just a couple of links on a page (more info here).
2. Your total UNCOMPRESSED web resources must not exceed 512KB.

Res més que això. I res menys.

També és un lloc on buscar blogs i contingut interessant, val la pena tafanejar-hi.

La idea (original de Venkatesh Rao i explicat molt gràficament per Maggie Appleton) surt a partir de les pràctiques cada vegada més agressives de les empreses que proveeixen xarxes socials, en quant a l’ús i predació de les dades, la permissivitat de conductes agressives i no regulació del contingut (cada vegada més extrem) o la mercantilització i publicitació de tot el que sigui possible… en resum, veure la informació com un recurs a explotar i als usuaris com receptors de publicitat i compradors a bombardejar, sense gaire més complicació, ens ho venguin com ens ho venguin. Que, a més, per explicar aquesta evolució s’esmenti la teoria del bosc de la foscor, ja és prou significatiu de l’evolució de les (ja) mal anomenades xarxes socials.

These are all spaces where depressurized conversation is possible because of their non-indexed, non-optimized, and non-gamified environments

— Yancey Strickler a The Dark Forest Theory of the Internet

Segons la idea de Rao i com ens explica Fernando Tricas, això ha fet que la gent es refugiï a llocs més petits per tenir converses més segures, llocs més acollidors, més on poder ser ells mateixos.

És veritat que hi ha un desplaçament de l’ús de les xarxes socials cap a aplicacions de missatgeria (Whatsapp, Telegram), que les xarxes socials s’omplen de porqueria, crits i extremismes, el que conforma un entorn hostil… i que tenir grups tancats, amb gent que coneixes pot donar més sensació de seguretat. No sé, també, fins a quin punt el canvi de xarxes (de facebook a instagram, de twitter a blueskay) pot tenir beneficis o donar més sensació de seguretat, però com a mínim semblen nous aires, encara no polititzats ni extremitzats.

La verdad es que no lo había visto así (porque sigo creyendo en la internet abierta), pero desde luego me parece una explicación bastante razonable de algunas de las cosas que vemos que están pasando.

— Fernando Tricas a Buscando sitios cómodos en Internet (23/12/2025)

Com en Fernando, jo també crec en una internet oberta, i li veig un sentit. Però fins a cert punt: dir que això és una web acollidora és, al meu entendre, enganyós. O no cert del tot, si voleu.

És més acollidora perquè no hi ha tant mal rollisme? Segur. Però és el mateix llop amb una altra pell de xai: seguim estant en un panòptic on som controlats arreu, amb qui parlem, quan ho fem i quan no ho fem, des d’on i on. Potser no es miren les converses, però si la resta de dades: més que suficient.

És una web acollidora en les formes, és clar. Però només cal veure a qui pertanyen segons quins serveis i les relacions amb grans grups de capital, on estan situades les seus (paradisos fiscals o legals): és una web supervisada, dirigida, tancada, i refugiar-nos en grups tancats dins serveis privatius de nou és hostil a la nostra pròpia llibertat.

Una web acollidora és aquella on no només podem tenir les xerrades que vulguem amb qui sigui, sinó que no estigui controlada, que sigui auto-regulada, federada, en xarxa real (no amb uns quants serveis centralitzats), on els serveis siguin també lliures i on les pròpies persones ajudem a fer-la millor. Una web acollidora és aquella que es construeix des d’uns fonaments realment en xarxa, solidaris, i que a partir d’aqui escala aquests principis en tots els seus serveis.

A veure si al 2026 ens hi apropem una miqueta més.

The internet has become a bloated mess. Huge JavaScript libraries, countless client-side queries and overly complex frontend frameworks are par for the course these days.

Ja no és només l’emmerdificació del contingut, la politització descarada de les xarxes socials, l’“algorisme” per monetitzar qualsevol cosa que s’hi pengi o l’ús de les dades personals i la revenda d’aquestes per fer… de tot. Tots aquests temes son publicitat, dades, privacitat, informació… simplificant molt, el que tècnicament en podríem dir el contingut.

Però és que a un nivell més tècnic també s’ha emmerdat: les pàgines web van cada vegada més carregades de contingut, llibreries tècniques i multimèdia que fa que “pesin” cada vegada més. I això té un impacte directe en el tràfic de xarxa, en el consum de l’ample de banda i de CPU dels servidors, que alhora fa que pugi la factura tant del consumidor, com de qui serveix la pàgina (i el de l’electricitat, aigua, etc.)

Les pàgines ja no es fan a mà: és evident i tampoc es podrien fer… però les implicacions d’aquest desconeixement tècnic i, moltes vegades, la poca cura, fa que es construeixin webs plenes d’additius innecessaris que no es fan servir o que aporten, molt, molt poc a qui hi navega… però que hi han d’estar, perquè és el que es porta, perquè s’han de “compartir”, perquè han de ser dinàmiques, perquè algú ha decidit que tothom ho té i nosaltres també.

Potser si. Però no sempre, o no amb tot.

Alguns exemples, a data d’escriptura d’aquesta nota, de dos sectors diferents però que hi tenen molt a dir i son representatius socialment:

• Organismes públics
  • Web de la Generalitat de Catalunya: 30 MB
  • Ajuntament de Terrassa: 4.1 MB
  • La Moncloa: 5.11 MB
  • Ajuntament de Barcelona: 7.39 MB
• Informació
  • elDiario.es: 7.86 MB
  • Diari Ara: 7.19 MB
  • El País: 4,36 MB
  • Vilaweb: 27.16 MB

Mirem bé els pesos: cada vegada que visitem alguna d’aquestes pàgines ens baixem 30, 27, 7, 5 o 4 MB!¹

Quant del que pesen aquestes pàgines és necessari i quant son rastrejadors de xarxes socials, continguts multimèdia, imatges no minimitzades, etc.?

És impossible tractar les pàgines d’organismes, mitjans de comunicació, etc. com una web personal, on no calen anuncis ni xarxes socials ni res, on ens podem permetre el luxe de jugar a minimitzar el pes. Però si que es poden tractar de manera molt més acurada tècnicament, mirant quines llibreries s’usen, no carregant contingut innecessari, variant el disseny i focalitzant-se en usos determinats, no en un val-per-tot.

Tot ajuda, poc o molt, a anar tenint una xarxa més neta, més ordenada i més ràpida.

Vist d’una manera molt simple, podem entendre que el llibre dóna unes instruccions de funcionament d’un sistema… però unes instruccions de com un funciona un sistema, de com està muntat, també poden servir per desmuntar-lo, reconstruir-lo, i canviar-lo.

Fa un parell de dies, escoltant el podcast Mitos y Memes, van esmentar una idea que em va semblar molt boja: i si Maquiavel no només donava consells a un governant, sinó que feia un manual, un how-to de governabilitat? No seria un dels primers hackers del sistema, un whistleblower de la política?

Imaginar-me un clàssic com Maquiavel al costat de Marta Peirano o de Douglas Rushkoff es fa una mica estrany¹… però, ep, en una època en que el sistema i la llei s’implementen codi (i cada vegada més) pot tenir un cert sentit, i no estarien tan allunyats.

El famós algorisme¹ que gestiona el que els usuaris veuen no és neutre, com ja sabem de fa temps. La novetat és que a llocs com X la intervenció és cada cop més descarada, clarament política.

Els atacs de Musk o l’intervencionisme descarat de Trump contra la Unió Europea ho fan molt evident, però això és només l’últim moviment d’una deriva que va començar amb l’eliminació de controls i filtres, la comercialització sense garanties d’identitats verificades o l’eliminació de “despeses innecessàries” (recordem les eliminacions dels consells d’ètica de Facebook o Twitter, el tancament d’accés a institucions i grups que controlaven discursos d’odi o el canvi de criteri -monetari- pels comprovadors de Twitter), o l’us massiu (no regulat ni controlat, obertament permès) d’exèrcits de bots per generar opinió (i l’ús de la paraula exèrcit no és casual, aquí) i influir en la opinió pública i les eleccions… amb els resultats que estem veient en les últimes eleccions a Amèrica o als diferents estats europeus. Tot plegat, moviments polítics que acaben fent una gran pinça coordinada contra la UE, però també tot un seguit d’accions que impacten directament en el tipus d’informació i missatges interessats que rebem tothom, afectant la política, si, però també la educació i la convivència i generant tensions socials artificials.

Aquest últims dies s’ha tornat a parlar de la necessitat de marxar d’aquestes xarxes per part de governs i administracions, per no legitimar-les o perquè no siguin un terreny de batalla electrònic contra Europa, amb les regles de joc trucades:

La fuerza de Musk, donde el sudafricano deposita todas sus esperanzas, es X y su relevancia informativa. Una relevancia que deriva no de su número de usuarios (permanentemente en descenso) sino de la dependencia que instituciones, políticos y medios tienen de la plataforma. Y es una dependencia justificada. Mal que bien, el lenguaje político de nuestro tiempo se ha montado en Twitter, así como carreras enteras en política, tanto detrás como delante de las cámaras. No es algo, dicen, que se pueda abandonar de la noche a la mañana.

Urgeix doncs tornar a parlar de la necessitat de sobirania digital, de tenir una veu pròpia a la xarxa, no només com persones individuals, si no com a societat, de quina els governs, en una part important, en son representants. Si els governs han de ser, per definició, de tots, independents, i buscant el bé comú, no poden dependre d’empreses privades amb capacitat de modificar o amplificar determinats missatges:

In any free society, it is the right of every citizen to access and comment on the news, decisions, and reasonings of their government. We believe it is a government’s responsibility to ensure this right for its constituents. Public institutions should communicate with their citizens on open platforms, not ones that require creating an account and sending personal data to a self-serving tech company.

Si fa tres anys era interessant que les administracions públiques estiguessin al fedivers, ara és ja urgent i necessari.

Esperem que els gestors de la cosa pública ho sàpiguen veure, ho entenguin: si creiem en el projecte Europeu, cal marxar d’un servei obertament hostil i que s’aprofita de les dependències generades durant anys.

Cal aconseguir crear una estructura lliure i autogestionada² per hostatjar els comptes d’ajuntaments, consells comarcals, la Generalitat i el que calgui. La Comissió Europea ja té compte a Mastodon, per exemple. I qualsevol ho pot consultar, tinguis compte en qualsevol servidor de Mastodon o no.

Que sigui la xarxa de referència, visitable i oberta per tothom, sense mitjancers ni interessos ni algorismes: una línia de temps simple. Ves, fins i tot podria servir per posar una mica d’ordre en les milers de comptes de diferents xarxes socials que hi deu haver, comptant amb departaments, serveis, sub-serveis, projectes, iniciatives i demés… comptes que moltes vegades queden inactius després d’un temps d’ús.

Si, a més, els polítics i les polítiques, a nivell personal, també hi volen ser, fantàstic: això també seria una missatge prou significatiu. Ja hi ha campanyes proposant-ho.

I com en l’antic règim, hi ha qui està disposat a tot això i més per seguir gaudint dels seus beneficis, a costa del patiment de la resta.

Ens pensàvem que havíem abolit les velles monarquies absolutistes, que la democràcia s’escampava pel món i que la societat avançava, a poc a poc, a un punt de drets i obligacions igual per tothom.

Però no. Hi ha un nou Rei Sol absolutista que exigeix obediència i que li riguem les gràcies, que necessita adul·lació contínua i que tracta el seu país i la resta del món com un mercat on guanyar cèntims a cabassos. No és nepotisme, és un grup econòmic que s’ha fet amb el poder d’un estat i dels seus recursos, i que els utilitza per al seu benefici propi. Cyberpunk en el més pur estil, però en el món real, no en distòpies imaginades.

Premis a la pau per res aconseguit, planejar projectes urbanístics sobre desenes de milers de morts, plantejar paus impossibles en una guerra per afavorir un dels bàndols, tractar els països del seu voltant fent el que vol, amenaça rere amenaça, i declarar descaradament que actuarà en la política interna dels seus antics aliats (per salvar-los de la seva… perdició?).

El Rei Sol¹ i la seva cort es pensen que pot tractar el mon com si fossin un xulo de pati d’escola: fent-se el valent, repartint algun mastegot contra els més dèbils i cridant des de la tanca per fer por. I l’únic que fa és guanyar ressentiments en contra, trencar aliances i perdre amics. Una política de mascle alfa enrabiat perquè no entén el mon i no vol perdre privilegis… que ja no pot tenir, que no hauria d’haver tingut mai, privilegis ja vells i obsolets d’un mon que canvia (perquè el món no és estàtic, ni els països, ni les cultures… i això molts no ho entenen, no ho volen entendre²).

Mentrestant, d’altres més llestos teixeixen xarxes d’ajuda, fan servir diplomàcia suau allà on convé i usen unes paraules molt més raonables i que sonen millor a tothom (sabent, com sabem, que els seus interessos son també espuris i personals).

El Rei, però, va nu. En aquest cas, però, no hi haurà ningú que li digui i ell no serà capaç d’escoltar-ho perquè, com la Reina de Cors, manarà que li tallin el cap a qui no l’afalagui.

I els europeus, que ja sabem com van acabar els monarques de l’Antic Règim, què farem? Serem capaços de saber què fer per nosaltres mateixos? Necessitem la nostra pròpia veu, ja.

La COP30 s’ha acabat, i deixa mal regust, pitjor de l’esperat.

S’han aconseguit coses, però vagues, voluntaristes, i sempre de futur. Res concret que permeti actuar ja, que aporti mecanismes nous, per millorar la situació actual del medi ambient, per resoldre les causes dels problemes actuals.

Era esperable no fer castells a l’aire, que no sortirien acords gaire concrets per limitar l’ús del combustibles fòssils (tan de bo!), però d’aqui a ni esmentar-los, hi ha un tros. La pinça i pressió que han estat fent els petro-estats, petrolieres (enviant milers de lobbistes) i el poc interès de governs escorats a dreta o molta-dreta ha donat un resultat de resolucions aigualides, per més que alguns governs i organitzacions hagin treballat de valent.

Qui no espera, però, és el planeta: quatre ecosistemes clau que mantenen el planeta estan fallant, i els indicadors clau climàtics estan desbocats, mentre la nostra societat gira, de nou, cap a les energies fòssils, entre interessos estatals i empresarials, amb l’excusa de la regionalització, la geopolítica i la estratègia. Que li donin a qui pateix, si uns quants en surten beneficiats. I que li donin a qui patirà.

Però, i a nivell local, què fem? Seguim encaparrats en no voler veure els senyals que tenim a prop: els estius més càlids, les boires de contaminació sobre les ciutats, les muntanyes sense neu i la terra més seca, les deixalles que no paren de créixer (heu passat prop d’algun abocador?), la pagesia que s’esvaeix mentre ens arriben taronges de Sud-àfrica o, ara (novembre!), melons i síndries del Brasil, les infrastructures com aeroports i ports, més carreteres i poc tren.

Potser que ens ho fem mirar, perquè també arribarà l’apocalipsi, les muntanyes pelades i la terra resseca. Potser que aprenem del que ja sabem de la història, que no serà la primera civilització en acabar per canvis climàtics (Harappa, els nabateus, o les cultures del Yucatán ja ho van patir).

I si, sembla lluitar contra gegants, sembla impossible… però cada acció compta, per petita que sigui.

Sempre sentim la frase aquella que hem de cuidar del món que heretem, i és certa. Ahir en vaig escoltar una que m’ha fet pensar molt:

No hem heretat aquest planeta dels nostre pares, si no que l’agafem en préstec dels nostres fills.

— Marco Krasser, Director general de Serveis Públics municipals a Wunsiedel, Alemanya, a un documental de Youtube de DW sobre transició energètica

Mireu-vos-ho com volgueu: perquè hem de cuidar el que ens han deixat, o perquè hem de deixar una herència millor als que venen darrere nostre (el que ara malmetem, els ho prenem).

Cada petita acció compta.

I surt de nou l’efecte DeepSeek: guanyarà la Xina als EUA la cursa de la IA?

Però la cosa no va de IA’s americanes i de IA’s xineses, de quina potència guanyarà: el que està en joc és, de nou, el model: codi obert vs codi propietari.

És una reedició moderna de la pugna a principis dels 2000 entre models de codi obert o codi tancat/propietari (navegadors -recordeu Netscape?-, escriptori, ofimàtica…), però ara és entre IA’s propietàries i les de codi obert.

En general, en el primer grup podem posar les americanes (hi afegim l’europea Mistral, també?) i en la segona hi ha les xineses (i hi podem afegir el model Llama de Meta?).

A nivell tècnic el poder analitzar el codi i el rendiment dels models crec que és un avantatge competitiu¹, perquè permet generar molta més confiança i, sobretot, guanyar quota d’ús, el que genera adhesió de cara al desenvolupament d’eines específiques, no eines generals. I aquestes eines específiques son les que s’acaben desplegant en llocs clau d’empreses i governs.

Si això fos així, obligaria a obrir el codi de les seves IA a les empreses americanes? (avançament: no. Impossible quan els seus projectes d’IA van associats al complex militar-industrial, les policies i les agències de seguretat, entre d’altres²).

Avui en dia, Microsoft o la resta de gegants tecnològics encara fan anar pràctiques monopolistes per escombrar competència, actual o futura, però a nivell tècnic totes usen codi lliure, n’alliberen i el comparteixen, una vegada entès que el coneixement compartit multiplica el seu valor. Però aquest encaix, aquest canvi en l’àmbit tècnic, no ha variat gens la política de creixement continu i exponencial: han canviat perquè perquè han aconseguit moure el mercat al núvol, als serveis i als servidors, on hem anat tots: allà és on ara hi ha el benefici.

Les empreses de IA, que volen destronar o menjar-se aquestes altres, faran el mateix: mutar, i trobar la manera de fer-se proveïdors gairebé únics de facto dels seus clients, amb un mercat captiu, encara que perdin una part del mercat.

Queda veure, doncs, quin model guanya: el compartit i distribuït o el tancat i centralitzat. O si conviuran.

Això, en un món on ja tot és software, té conseqüències socials i econòmiques.

Des d’un Congrés Jurídic a Santo Domingo, en Josep Maria Quintana esmenta els núvols a l’horitzó i les preocupacions no jurídiques dels assistents, en comentar les últimes accions i amenaces dels americans al Carib. Records de la Doctrina Monroe, de la teoria del pati del darrere americà i, si voleu, del que feien i desfeien els EUA durant les dècades dels 70 i 80 del segle XX a Iberoamèrica. Fantasmes que semblen tornar del passat, geopolítica i interessos, i zones d’influència, ara que el món sembla trossejar-se cada vegada més.

En l’àmbit de la tecnologia, la paradoxa de Jevons sembla treballar a favor del núvol i de la implantació de la IA, com diu Marta Peirano: com més millorem (fem eficient) una tecnologia, més barata és d’implementar i usar, i més s’expandeix. El benefici que hem aconseguit amb l’eficiència quedarà, doncs, dil·luit per l’ús cada vegada més massiu. I si això ho podíem circumscriure al carbó fa 180 anys, o al petroli fa 50, l’expansió dels centres de càlcul associat al desplegament forçat de la IA consumeix recursos globals, a tot arreu. La depredació ja és planetària, ja no és un col·lonialisme salvatge, però en determinats territoris.

I mentrestant, a la potència (encara) més influent i més mediàtica, els EUA, la política deriva cada vegada més ràpid i amb menys complexes cap a un autoritarisme tecno-polític, donat que els grans Rockefeller del moments son les empreses tecnològiques, les que marquen la política, com els empresaris del ferrocarril i el petroli ho van fer entre finals del XIX i inicis del XX. A The Nerd Reich ens parlen de l’stack autoritari¹, de les connexions entre les empreses, els fons de capital i els ocupants de llocs clau al govern americà actual.

I la connexió de tot això?

El món polític i tecno-financer que van de la mà a Washington usen la política per als seus propis interessos. No és casual que els EUA es desentenguin, sota aquest govern, dels acords de París i facin bandera dels combustibles fòssils: els fons de capital risc que donen suport al govern estan participats per petrolieres i químiques, que no volen perdre negoci. Alhora, la nova indústria de IA i centres de càlcul que estan fent néixer amb inversions mai vistes fins ara necessita més energia i recursos que mai, vinguin d’on vinguin, i afecti a qui afecti la seva extracció. Per més que no sigui planetàriament sostenible, no es pot parar, o les inversions es perdran (el planeta queda en segon terme, o ja fugiran a Mart o als seus refugis blindats). Què es necessita? Petroli i minerals estratègics, dels que, a un tir de portaavions dels EUA, Venezuela en té bastants. I els moviments militars que preocupaven els assistents al Congrés Jurídic tenien a veure amb les execucions sense judici de l’Armada americana (ai, si ho fan russos, xinesos o qui sigui - que no son cap sant, ni de bon tros).

No, l’ús de tots els mecanismes d’un estat per un grup molt determinat no ha portat mai res de bo. I aquí també podem trobar altres connexions a la història que ho exemplifiquen molt bé.

A punt d’arrencar la COP30, amb els objectius de París convertits en paper mullat: ens hem passat pel forro l’objectiu d’un calentament màxim de 1,5º graus, i anem de pet a un de 2,8º segons la pròpia ONU.

Les crides que es fan, apel·lant a nobles valors, coratge, tenir cura de les nacions més pobres i per intentar donar veu a la gran majoria no humana del planeta, que ens sofreix i ens suporta, serviran per alguna cosa? Això hauria d’estar ocupant tots els titulars, hauria d’estar fent que tots els dirigents mundials estiguessin buscant solucions, no només ara per la COP, si no per la supervivència de la nostra societat.

Els EUA s’han tornat pro-petroliers i es tanquen a casa, Europa té massa veus diu una cosa i en fa una altra, els productors de petroli (sobretot països àrabs i Rússia, amb l’incorporació d’EUA) no tenen cap interès en disminuir el seu guany, peti qui peti, i la resta del món està massa fragmentada i amb massa conflictes. La nova economia digital, governada per uns pocs amb molts beneficis, cada vegada té més necessitat d’energia i aigua, recursos bàsics pel planeta. I la geopolítica de els-meus-interessos-i-que-us-bombin, torna a sortir i treure pit, amb l’excusa de l’estratègia i la resiliència (mal enteses des d’un punt de vista planetari).

Pinten bastos, que diuen.

Hi ha iniciatives i moviments positius, però: avança l’electrificació del transport, arreu. L’ús de carbó disminueix. S’aposta per agricultura regenerativa, la ciència cada vegada entén millor el clima i pot llençar avisos, la societat és cada vegada més conscient de que ens ve a sobre, de que no es pot continuar així. S’apliquen alternatives no destructives ni pel planeta ni pel sistema econòmic que ens manté… Però no sé si son punts inconnexos, sense la força necessària contra una maquinària gegant i destructora que hem creat nosaltres mateixos i que no vol parar.

Tot i així, vull pensar que serem capaços de fer el canvi, de donar-li la volta a tot això i parar aquesta dinàmica destructiva i entendre i cuidar el planeta en què vivim, únic:

Our planet is a lonely speck in the great enveloping cosmic dark. In our obscurity, in all this vastness, there is no hint that help will come from elsewhere to save us from ourselves

— Carl Sagan, Pale Blue Dot, 1994

Hem de cuidar el nostre punt blau. El nostre minúscul granet de sorra a l’univers. La nostra nau espacial. La nostra casa.

Hem de cuidar-nos nosaltres mateixos, salvar-nos de nosaltres mateixos.

• han de ser rentables (i ara mateix no ho son, son un forat negre de cèntims, una inversió a fons perdut).
• han inundat el mercat amb els seus productes tecnològics per sota del seu cost, oferint-los gratuïtament (recordeu Microsoft amb Internet Explorer, o Google amb Chrome).

Les úniques maneres que ara tenen aquestes empreses per ser rentables i començar a recuperar les inversions fetes tampoc son noves:

• cobrant pels diferents serveis que pugui oferir, a base de plans de pagament i avantatges de servei (velocitat de resposta, memòria, raonament, el que calgui)
• oferint publicitat a través de les respostes, sigui publicitat directa o facilitat de compra a través d’agents (que de passada tenen accés a un munt de dades)
• arribant a acords amb terceres empreses per oferir els seus serveis, dintre de plans empresarials o professionals (ChatGPT i CoPilot, per exemple)

La publicitat, la mare dels ous (i dels beneficis)

El segon punt es el pastís més profitós de tots de fa anys, el de la publicitat. Google, a través dels seus diferents serveis (d’excel·lent qualitat i molt útils, no hi ha dubte), ha estat qui ha marcat la tendència a seguir i qui s’ha quedat amb la part més gran del mercat, desbancant i desfent, pel camí, sectors com la publicitat i la premsa. Si ja amb el cercador, mapes, correus, etc. tenia una gran base d’usuaris on oferir anuncis personalitzats i altament efectius, amb el desplegament d’Android i de Chrome s’ha fet, d’un parell de tacades, amb un conjunt de dades ingents sobre els nostres contactes, les nostres cerques, els nostres hàbits de navegació, les nostres preferències… en una paraula, saben gairebé més de nosaltres mateixos que nosaltres.

Fins ara, tot això semblava imbatible, assegurat. L’únic que podia fer-li una mica de pessigolles podia ser Amazon, competint en un sector lleugerament diferent (la venda directa, que no la publicitat), però entrant ja també a les nostres vides via Alexa, Ring, o d’altres dispositius: un perfilat diferent dels usuaris, però perfilat (pensem en usuaris connectats, comandes a Alexa, reconeixement d’imatges dels timbres Ring…).

Tot es basa en el mateix: coneix l’usuari-client i li ofereixes el que estàs bastant segur que li pot interessar. Com més li ofereixes, més possibilitat de compra. I a emportar-se un percentatge de publicitat i compra… amb volums gegants, beneficis gegants.

Uns nous jugadors

L’entrada en joc dels xats de les IA ha trencat aquesta posició de cercador-per-tot: la gent ha passat, en un tres i no res, de buscar a Google a demanar respostes quasi-màgiques a ChatGPT, Gemini, Grok, Claude, per citar els més usats (DeepSeek trepitja fort i Mistral segueix presentant batalla), i de sobte el cercador ha començat a perdre quota de mercat: la gent ja no mira tant allà, va més directa a la resposta senzilla.

Fins a quin punt Google ha creat un monstre que se’l menjarà a ell mateix donaria per pensar: ens hem (han?) acostumat tant a les respostes instantànies, als resums i resultats que el propi Google donava en la seva pàgina sense haver d’anar a les pàgines amb el text o servei, que ara la transició a que una IA et respongui directament no se’ns fa estranya…

Però tornem: es perd quota de mercat, però el perfilat, el coneixement de les cerques i moviments a la xarxa (què fa, quan, amb qui, com, etc.) encara segueix essent el seu punt fort, perquè domina el punt d’entrada més gran: el navegador.

El següent pas natural en aquesta guerra comercial pel coneixement, pel control del gran pastís de les dades a internet és tenir el mitjà d’entrada: qui té el mitjà, l’entorn, domina les dades. No val només ser agents (que ja sabrien molt de nosaltres) que interactuïn amb les pàgines: el propi navegador ja incorpora la IA, la integra; si ja ens contesta en mode xat, ens dóna les respostes i ens fa el que volem (cercar viatges, comprar alguna cosa, oferir productes que estem buscant)… perquè ens calen les pàgines web? La IA ho sabrà tot, ho podrà fer tot soleta, si ens coneix: però ho sabrà tot dels productes i del que cerquem… i de nosaltres. I podrà actuar, si la deixem i tal i com avança, en nom nostre. Pensem en compres, bancs, inversions, o correus que enviem i rebem.

De moment la cursa pels nous navegadors amb IA integrada ja ha començat. I una vegada un dóna el tret de sortida, la resta han de córrer també, per no quedar-se enrera.

És necessari a nivell personal? Segurament no, pel gran comú de la gent i les operacions diàries. Però ens ho faran creure, o ho provaran. Albert Cuesta ho explica molt bé al diari Ara.

The way that we hope people will use the internet in the future… the chat experience in a web browser can be a great analogue — Sam Altman, CEO d’Open AI, presentant el navegador Atlas el 21/10/2025

El problema és que no sé si hem d’entendre aquest “we hope” com un “we want”… perquè a ells (les empreses de IA) els convé.

Jo, de moment, no em veig cedint dades de la meva targeta o bancàries a la IA perquè compri coses en nom meu. Ja ho faré jo, que no compro tant, ni tinc el temps tan ocupat.

Quin paper tenim els usuaris?

Molt petit, sembla: Si els responedors de preguntes en xarxa (dir-li navegadors potser es queda curt) comencen a saber i fer-ho tot, els que creen el contingut i volen vendre productes també s’hi adaptaran, cap allà on sembli que vagi la majoria: de moment, ja anem pensant en canviar el SEO per GEO, perquè no només els cercadors els situïn bé, si no que també les IA els indexin bé i puguin oferir-los a la primera resposta, de la mateixa manera que les pàgines es van adaptar i dissenyar per ser ben trobades pels cercadors tradicionals.

Variarà en aquest sentit l’ecosistema comercial existent fins ara? Serà un inici d’un nou cicle de la xarxa, econòmicament parlant? Un nou exemple de destrucció creativa?

Caldrà observar cap on van les empreses i els navegadors que creïn. Tant els propis usuaris, com les empreses (les clients, que poden veure la seva informació compromesa), com els governs (esperem que Europa, d’altres ja veurem) estaran vigilants.

El funcionament d’aquestes empreses és, fins ara, el de treure els productes per ser els primers i després corregir els resultats erronis que pugui haver-hi, d’una manera bastant destralera, però minimitzant els mecanismes de seguretat que els farien anar més lents i, potser, perdre el cap de cursa. Aquest capitalisme desbocat, sense tenir en compte conseqüències, pot tenir efectes socials grossos (extremisme, mals usos amb generació d’imatges, l’emmerdament de la xarxa en general)… però si es segueix aquesta línia amb navegadors amb accés total a la informació i possibilitat d’actuar les conseqüències poden anar molt més enllà.

Caldria esperar que, si les empreses no tenen gaire senderi a l’hora de treure productes poc curosos amb la informació, la gent siguem curosos en usar-los, i experimentar amb molta cura. Però no ens caracteritzem per això, en l’adopció de tecnologies noves. I les empreses ho saben.

D’uns dies ençà que la estic fent anar. Ja no és una prova, ha passat a ser la meva aplicació central de missatgeria instantània.

Explico algunes característiques, el perquè del canvi i com ha anat i on trobar més informació.

Consell
Canvieu-vos a Delta Chat, ja: marxeu dels serveis de missatgeria instantània propietaris i tancats.

Característiques principals

• Xats de text, missatges de veu, multimèdia i grups. Canals en fase beta.
• Fàcil d’usar, instal·lació i alta immediates.
• Respecte absolut per la privacitat.
• No guarda metadades ni fa ni pot fer analítiques de la nostra xarxa.
• Xifrat d’extrem a extrem.
• El servei és federat i distribuit, no hi ha un únic servidor/punt de servei.
• Amb totes les utilitats dels serveis als que estem acostumats. De fet, sembla una més.
• Aplicacions per mòbil i per escriptori, i evolucionant.

Què més voleu?

I perquè Delta Chat?

Perquè una mica mosca amb l’ús de les dades, el poc respecte a la privacitat i els interessos tirant a obscurs dels propietaris de Whatsapp i Telegram, hi cercava una alternativa.

Havia usat Signal, i valorat altres serveis com Element (matrix) o aplicacions sobre XMPP, però em van semblar (excepte Signal) enutjoses d’instal·lar o basades en protocols de poc ús actual. Tot això em feia tirar enrera, massa feina d’instal·lació i configuració.

És complicat fer el canvi?

No. Gens ni mica. Em feia una mica de mandra començar a usar-la per la feinada de superar l’efecte xarxa: tots els contactes a Whatsapp o Telegram, qui hi haurà a la nova aplicació? Ningú? Ufff…

Un dia, parlant amb un amic, també interessat en el tema, ens hi vam posar. Fàcil: instal·lar l’aplicació, crear el compte (cap dada personal) i ja hi ets. I ja tens algú amb qui parlar. Cap diferència amb les altres: missatges de text i veu, imatges, grups…

Què és la única cosa que m’ha calgut fer? No esperar que els altres vinguin, anar-los a buscar.

En no haver-hi telèfon ni correu, no tinc una agenda pre-construïda (manllevada del meu telèfon i guardada en els servidors d’algú), si no que l’haig de construir jo.

Això és un problema? No, al contrari, segons ho veig. Jo construeixo la meva agenda, la meva xarxa, no m’ha vingut donada per un recull de números de telèfon acumulats durant temps (i que, en general, tots anem guardant al mòbil, sense parar-hi gaire esment ni fer neteja).

He parlat amb la meva gent propera, els he explicat -els he insistit, ehem, una mica- i ja tinc el meu nucli més proper allà. Només ha calgut comentar-ho, parlar-ne.

Creixerà gaire més la meva xarxa? No ho sé. Potser no em cal tenir tot el món allà, només amb qui més parlo. I si hi parlo, ja explicaré a qui calgui com contactar via la nova app, si ho vol fer.

Bonus: en no estar lligat a telèfon ni correu, es pot instal·lar en qualsevol dispositiu només carregant el codi QR del propi compte. Avantatge per treballar amb diferents dispositius o si se’t trenca el telèfon (per experiència pròpia).

Proveu-ho. Un altre internet, descentralitzat, no privatitzat i no tancat, és possible. Però no vindrà sol: l’hem de construir. Comencem amb la missatgeria, per exemple.

Al final, res canvia en la superfície, en allò que veiem i com ho usem. És un canvi senzill. El canvi revolucionari, real i complicat, està en el que hi ha per sota, en com funciona i en el que implica a nivell de control per part de tercers. Per això és important adoptar-ho.

Petita llista d’avantatges

Avantatges tècnics i socials:

• Instal·lació immediata i ràpida. L’aplicació és molt lleugera.
• Cap dada personal ni privada.
• Xifratge d’extrem a extrem.
• No usa un protocol propi: està muntada en un servei universal com és el correu, i amb privacitat PGP/Autocrypt.
• És un servei federat: no hi ha una única empresa al darrera, ni un sol servidor. Si no t’agrada un, te’n vas a un altre. Si en tanquen un, en queden molts.
• Està construït pensant en compartir coneixement, idees, tecnologies i estàndards existents. Res de tancar-nos en un jardí privat.
• Construcció de la pròpia xarxa de contactes, un a un. Evitem la massificació dels canals, la glovolització de la xarxa.

N’hi ha moltíssims més. Exploreu els vostres.

I Signal?

Signal és una aplicació de missatgeria equivalent, amb un nivell de xifratge i privacitat equivalent (si no superior en algun aspecte, en quant a gestió de claus), una usabilitat molt bona i una base d’usuaris creixent, a banda d’estar molt ben posicionada en determinats col·lectius sensibles a ser víctimes de vigilància (periodistes, activistes), com a eina protegida.

No obstant, la dependència respecte la infrastructura d’Amazon i el fet de ser un servei, ara per ara, únic (un sol servidor), i establert sota jurisdicció dels EUA me n’han fet desdir. És una opció personal, clarament.

Més informació sobre Delta Chat

No és una llista extensiva, però si on aprendre més coses:

• La mateixa pàgina de Delta Chat
• Comparativa sobre diferents aplicacions de missatgeria instantània: https://mastodont.cat/@niboe@fediscience.org/115337904932791431 (n’hi ha diverses i equivalents a Delta, però la facilitat d’ús trobo que és un element diferenciador)
• Servidors propers on obrir comptes:
  • https://xat.fedi.cat/
  • https://xat.mastodont.cat/

Però quantes vegades repassem tot allò que hem anat “parlant”? Gairebé mai esborrem. Potser no usem o marxem d’algun servei, però difícilment ens donem de baixa o esborrem les dades. Fer-ho és gairebé com un acte militant, de reafirmació, molt conscient.

I ho fem molt poques vegades, és més fàcil deixar d’usar una cosa, que quedi allà.

Fins i tot en allò que fem servir, no en fem neteja, no esborrem, no filtrem allò que podria ser rellevant, important per nosaltres i que si que val la pena guardar.

Patim una barreja estranya de Diògenes digital i de FOMO propi, no fos cas que perdem quelcom que fa anys que no mirem i que ni recordem que tenim.

És com si volguéssim guardar i gravar tot allò que diem… però és realment tan important? Com em deia un amic avui, “no anem amb gravadores enregistrant les converses en bars i restaurants”, perquè doncs si que ho fem amb el que escrivim?

Ja no és que això deixi un rastre digital, més o menys evident, el fet és quina importància donem nosaltres mateixos a tot allò que diem: si ho guardem tot, és que tot té la mateixa importància: com més gran el volum, més petita la importància.

En el món real, en la comunicació diària i oral, no recordem totes les converses: només les que, per un motiu o altre, son importants per nosaltres (i potser, ni així, fil per randa).

Perquè ho fem diferent amb les converses escrites? Hauríem de perdre la por a esborrar, a identificar la volatilitat d’alguns canals i identificar-los com una conversa fugissera. I, si alguna cosa ens interessa, fer l’esforç d’apuntar-ho en algun altre lloc, com fem amb la memòria.

Cal usar suports externs a la memòria, i tant: llibretes, ordinadors, mòbils. Un segon cervell. Però ha de ser un segon cervell, una segona memòria. No pot substituir la primera, la que ens conforma. O, al final, acabarem externalitzant (perquè ja només reaccionarem) també allò que ens fa únics: el nostre pensament.

We’ve been raised in a read-only media universe (TV was only read-only, newspapers were only read-only) […] we’re moving from an arbitrarily read-only reality into a read-write one.

— Douglas Rushkoff, Decoding Digital Humanism, Podcast Person of the Week (7/9/2023), minut 8:00

És una idea molt simple, però molt potent: explica perfectament de quin mon venim, quin món s’obria, i en quin mon ens ha portat la comercialització de la xarxa. I no parlem en termes tecnològics, parlem en termes de societat, d’accés a la cultura, de possibilitats de creació lliure i de mediació d’aquesta creació, d’apropiació de la mateixa.

Read-only i read-write son termes informàtics:

• read-only (RO) indica que un mitjà o un fitxer s’ha definit com només de lectura. Algú l’ha creat o escrit (és clar), però la resta només poden llegir-lo, res més.
• read-write (RW) indica que un mitjà o un fitxer es pot llegir, però també es pot escriure: es pot modificar. Aquest canvi és clau: no només podem llegir, també podem fer-lo evolucionar, crear a partir d’ell, modificar. Això obre les portes a la creativitat, a la millora i la col·laboració

Pensem ara en una xarxa d’informació read-only: és un altaveu per uns quants (més o menys autoritzats), res més. Punt.

I comparem amb una xarxa d’informació read-write: tothom pot publicar (escriure i modificar) o llegir. No és un altaveu, és una conversa, un treball col·laboratiu.

Aquesta idea tan simple em sembla molt potent per explicar l’evolució dels mitjans i internet (que és conjunta):

mitjans RO -> internet RW -> internet RO

Ja està. Així de simple: d’un altaveu, a un lloc on tothom podia col·laborar, a un lloc on només uns quants controlen què es llegeix, de facto.

Podem dir que les xarxes socials permeten escriure i publicar (RW). Tècnicament si, clar. Però també filtren (algoritme) què veus o expulsen mitjançant normes privades. No és una internet RW per tothom, perquè uns quants controlen què es publica.

Exposo, de manera breu, el perquè::

• Focalitzar l’interès: Un excés de fonts d’informació i de dades fa que es dispersi l’atenció, cal filtrar moltes coses que no interessen.
• Atomització de la informació: Els missatges petits i amb poca informació interrompen i fan perdre la concentració, estar pendent de diverses coses alhora no és pràctic.
• El meu temps és limitat: la xarxa és una economia de l’abundància, però el temps és un recurs més aviat escàs, i, a més, a distribuir.
• Compartimentar: Cada cosa al seu moment i al seu lloc. Directament derivat dels motius anteriors.
• Privacitat: La facilitat de publicació ens permet anar exposant petits bocins de les nostres vides, més del que ens pensem.

Aquests motius estan copiats, directament, d’un esborrany¹ per complementar el post El meu jo digital, del 13 d’abril del 2007. L’esborrany era del 15 d’abril del 2007².

El que dèiem aleshores és encara més vàlid avui en dia, fins i tot amb més raó, perquè distraccions, desconcentració, soroll informatiu i falta de temps s’han multiplicat per alguna magnitud d’ordre. A més, tota una generació ja ha crescut en aquest ambient mediàtic, informatiu i formatiu.

Sopars de duro, direu. Històries d’ algú que ja comença a fer temps que ronda per la xarxa. Però si fa temps que ho veiem i no ens agrada, anem posant-hi remei, començant per nosaltres mateixos.

La idea: tornar als origens: limitar el soroll i escollir el que es llegeix, i amb qui es parla. Centrem-nos en la nostra xarxa, fem-la créixer:

• Cal ser arreu, veure-ho tot i estar al cas de tot, però sense saber res?
• O millor estar on vols, atent al que t’interessa, creixent a poc a poc, de manera ferma?

Negligència conscient però no intencionada. Watchful negligence. Aplicat a la educació i el creixement dels fills i filles, seria estar atent al que fan, però sense limitar la seva curiositat. O sigui, deixar que facin i que de tant en tant, aprenguin amb algun disgust, per ells mateixos (la vida els en donarà més, de disgustos, ja ho sabem). I estar sempre al seu costat, alerta.

No entraré més en la vessant educativa, que no és objecte d’aquest blog, i és un subjecte molt delicat (si algú llegeix això, cosa dubtosa també). Sigui com sigui, trobo que és un idea i una filosofia educativa molt encertada:

The pioneering British computer scientist Mary Lee Berners-Lee, who passed away in 2017, had a wonderful motto to describe her family’s parenting style: watchful neg-ligence. One should always keep an eye on one’s children but must never smother their curiosity or creativity.

— John Thornhill a The web has fallen under the influence of a bad crowd, Financial Times (11/3/2019)

Ara bé, ho podem aplicar a d’altres àmbits, també: projectes, equips, treballs. Qualsevol cosa que tingui un inici i pugui tenir un creixement orgànic.

I aquí rau on aquest concepte el podem aplicar també a la web: va néixer de manera oberta, sense una direcció concreta. I a mesura que han anat sortint canvis, s’han anat creant organismes de control i consens per anar gestionant el creixement (aquí no se’n pot dir educació, com amb les persones). D’aquesta idea i per aquesta evolució n’ha sortit el W3C i tots els debats haguts sobre diferents tecnologies i les seves implicacions (recordem temes com l’adopció del DRM sota la pressió de les empreses).

Però si ja al 2019 semblava que teniem la web dividida:

the idea that the web (or “splinternet”) has divided into four models: the original libertarian model; the commercial model dominated by big tech companies; the regulated European model; and the digital authoritarian model developed by China

— Carlos Ruiz Gómez a Governance in Telecoms, Media & High-Tech | Week 11, 2019, apartat Privacy, Medium

Avui en dia encara es més evident que les pressions de les grans tecnològiques, les telecos, o els diferents trencaments geopolítcs (estatals: les subxarxes xinesa, russa, etc.) que s’estan construint trenquen de base el model original, i fan més èmfasi en els tres models últims anteriorment citats, lluny del model libertari (i col·laboratiu) original.

No només això, si no que essent la web ja un element més del món real no es pot tractar com quelcom a banda, només des del vessant tècnic o tecnològic. Cal una comprensió de les implicacions socials i econòmiques per poder intentar adreçar de manera correcta la futura evolució de la xarxa (i, per efecte, del seu impacte social):

So “The time for watchful negligence may be over”, he said. And he proposes to (1) fully understand first how the web ins affecting our lives, as we do with climate change (“social climate change”, he calls it), (2) produce more “bilingual” experts, who understand both technology and the humanities, and (3) build an alternative data architecture that would radically change the way the digital economy works, by allowing us all to control our own data.

— Carlos Ruiz Gómez, ídem

Potser sona una mica una mica naïf, donat la fabulosa dimensió de la tasca, però cal intentar-ho, com el mateix Tim Berners-Lee està fent, i ara que ja som conscients dels riscos o problemes (com la desinformació, la pèrdua de privacitat o l’abús de dades a internet), cal actuar amb la suficient diligència per evitar-los.

El món dels àtoms i el món dels bits s’han fet un de sol.

I els canvis que hi ha en un, estan a l’altre també. Las maneres de fer, també. Si no és el final d’una era, però si és un canvi social rapidissim, no una evolució: la potència i rapidesa de qualsevol proposta nova fa que es magnifiqui l’abast, i passem d’una progressió i adaptació progressiva de idees i maneres de fer a canvis radicals, gairebé, d’avui per demà.

Venim de cuinar a casa i sortir a sopar de tant en tant a ja gairebé no cuinar, menjar precuinats o fer que ens ho portin tot ja fet, amb el mínim esforç per nosaltres. La immediatesa de la xarxa, al món real. Les respostes i reaccions de les xarxes socials, ja les volem també al món físic. I les tenim, a preu de precaritzar part de la societat, genera més deixalles i contaminació i no pensar gaire en les conseqüències d’un consum de roba, menjar o cultura industrialitzada, pensada d’origen ja per un consum ràpid i fàcil. La novetat i la immediatesa és el nou soma, la dopamina en tot, la recompensa immediata.

De la promesa de poder tenir el coneixement del món de manera immediata a l’abast de la mà hem passat al fet de poder tenir tots els productes del món de manera immediata a l’abast de la mà, gràcies a la xarxa (una xarxa que, pel camí, també ha canviat i crescut).

Hem passat de la globalització a la glovolització.

De l’esperit de la conversa global i el fet de tenir una veu pròpia a la xarxa, es va passar a una olla de grills on tothom aprofitava la tecnologia dels blogs per ser un canal continu d’emissió o intentar ser un mass media (i fins i tot monetitzar-ho), el que va crear una blogorrea que desdibuixava i deslluïa la idea inicial. Després varen arribar els microblogs, les xarxes socials, el tuits i la necessitat de ser superstars, i es va confondre el tenir una veu pròpia amb tenir una opinió per a tot (i pensar que sempre tenim coses interessants a dir), i d’aquí, a la necessitat de radiar-ho tot.

Afegim a aquest cultiu l’arribada de la missatgeria instantània i l’ús del contingut audiovisual (imatge o vídeo) per sobre del text, molt més fàcil, visual i atractiu i la transformació de les converses en missatges ràpids, en respostes instantànies: portem la reacció de la conversa de grup al món digital, i aquest tipus de diàleg fàcil i reactiu passa per sobre de la reflexió, que és més lenta. La immediatesa guanya.

Passem gradualment (o a batzegades, però passem) d’una conversa i una reflexió a una emissió i visualització continua de material audiovisual; d’una lectura puntual a un consum ràpid de vídeos continus, sense aturador¹.

En aquest entorn, que passa amb els blogs? Té sentit, encara publicar-ne, a nivell personal? Algú llegirà el que escrivim? Li interessa a algú, de fet, el que escrivim? Té sentit escriure texts llargs, desenvolupant alguna idea?

Los textos largos siempre tendrán su público —claro que sí— al igual que los discos de vinilo siempre tendrán su nicho de mercado, pero nicho, al fin y al cabo. Así que, asumámoslo, la edad de los blogs termina. El tiempo de TikTok ha llegado.

— David Bonilla, a El fin de una era (21/09/2025)

Hi coincideixo, els texts llargs sempre tindran el seu públic, i sempre hi haurà la conversa, en un racó de la xarxa. Pel motiu que sigui, del tipus que sigui, però hi serà. Bel Llodrà ja ho deia fa anys, que de blogs n’hi haurà. El debat és antic.

La era que diu en David que acaba, però, no és la dels blogs². La era que acaba, si alguna vegada va existir, és la de la conversa global, aquell somni de la internet inicial que ens havia de donar a tothom més llibertat i informació, més criteri i més connexió, de tu a tu, sense mitjançers ni influències.

Aquella era, aquella idea, va començar a perdre’s en el moment en que la xarxa va començar a ser ocupada pels interessos comercials: la colonització de la nòosfera no va ser per un grapat d’idealistes, va ser pels successors electrònics de les Companyies d’Índies. No ens queda cap illa Tortuga electrònica, i internet ja no és una ZTA: és un nou lloc ben cartografiat i amb límits territorials ben dibuixats.

Sigui com sigui, però, del que es tracta és que la conversa i l’intercanvi lliure d’idees no s’esvaeixin. En l’època en que estem vivint, això ja és molt.

Per serendípia, m’he trobat amb el número 221 (gener de 2024) de la revista Valors, amb el monogràfic “Necessitem una ètica per a la intel·ligència artificial?”.

Ja fa any i mig llarg dels articles… però amb el desenvolupament actual de la tecnologia, l’impacte social que té, i l’aplicació que hi estem veient en política, comunicació, defensa (diguem-li guerra) i ordre públic (diguem-li ús policial) no ha perdut pas vigència; al contrari, fa de bon revisar, perquè queda més clar que la legislació (o legislacions vigents a diferents parts del món) res tenen a fer si no s’hi aplica una ètica en el mateix origen del sistema.

Núria Vallès explica que cal revisar els principis ètics que regeixen les grans empreses que desenvolupen les eines de IA:

Qualsevol sistema tecnològic porta inscrits una sèrie de valors i prescriu d’una determinada manera les nostres accions. En filosofia de la tecnologia, d’això en diem moral materialitzada.

La moral materialitzada son totes les accions prèvies i posteriors a l’ús d’un sistema tecnològic que hi han dut i se’n deriven, perquè fer un producte d’una manera o d’una altra comporta l’ús d’uns materials o d’uns altres, o d’unes condicions de treball o unes altres, per exemple, i té unes conseqüències socials, econòmiques o materials, en funció de com s’ha dissenyat (pensem en sistemes policials, militars, o d’adopció massiva -consum energètic-, productes d’un sol ús…)

Aquestes accions estan acompanyades de determinats valors de la producció industrial, el desenvolupament del plàstic… […] Qualsevol mena de tecnologia porta inscrit un guió de comportament que anomenem script i, per tant, unes accions determinades.

Això ens ha de portar a pensar, si volem tenir un impacte i millora dels sistemes, no només en com funciona o com és aquell sistema, si no en com es fa, quines accions hi han portat i se’n deriven.

No ens fem la pregunta sobre què és la tecnologia, és a dir, què és la intel·ligència artificial o què és l’ètica en la intel·ligència artificial, sinó que ens hem de preguntar com es fa la intel·ligència artificial.

En el món actual, on qui acaba definint i explotant comercialment els grans sistemes de IA son grans empreses amb interessos econòmics, les implicacions per al planeta i la societat son molt grans.

Els models inicials van sortir de laboratoris i equips de recerca universitària, i alguns models industrials s’han alliberat després com a codi obert per a aplicacions determinades (i està molt bé que així sigui, no ens equivoquem!), però el gran volum d’ús per part de la població, empreses i governs és el dels models comercials, que a més els seus fabricants ja s’encarreguen de publicitar i desplegar arreu, marcant-lo com imprescindible (ho és, per tot? No. clar que té usos, però no cal per a tot).

Qui són els desenvolupadors principals de la intel·ligència artificial? Són les grans empreses tecnològiques que estan definint el relat, que estan introduint les seves aplicacions en àmbits centrals de la nostra vida, en la governança, en l’educació, en la salut, en la justícia, en el control de fronteres… cap àmbit no se’n pot desentendre.

Com ho fem, doncs? És bona o és dolenta, la IA? Com tota tecnologia, depèn del seu ús i amb l’economia d’escala d’avui en dia, del seu abast. Però cal un debat racionalitzat, lliure d’interessos polítics i econòmics.

[…]qualsevol reflexió eticopolítica sobre la intel·ligència artificial ara no pot deixar de banda aquestes relacions econòmiques i polítiques. Però ens cal desmuntar tota aquesta idea que genera el debat entre els tecnofòbics o els tecnoutòpics. Tot està molt polaritzat.

Debat que crec que estem lluny de poder tenir com a societat, que potser no és possible ni plantejar donat el ritme d’adopció i la poca reflexió que hi ha en una societat abocada a la novetat constant i l’adopció ràpida de tot allò que ens ho fa tot més “fàcil” (a quin cost?)

la tecnologia no és bona ni dolenta: té efectes. […] Les tecnologies són polítiques.

I les tecnologies son polítiques, perquè la seva implementació depèn, com dèiem, d’accions i provoca accions. Així:

La política i l’ètica estan molt vinculades a la democràcia.

I no és neutral, perquè l’han fet humans, subjectes a interessos

l’algoritme no va mai sol, sempre està en un entramat de relacions on hi ha un sistema de valors, que és subjectiu.

Per tant, cal vetllar perquè aquests interessos no siguin els d’un grup minoritari, sigui quin sigui. La tecnologia no és neutra, però hem d’intentar que ho sigui, per això cal aplicar-hi una ètica des de l’inici.

Com diu també Antonio Luis Terrones en el mateix número:

El problema no és fer un algoritme solidari, sinó generar un entorn tecnològic respectuós, protector… i, en el qual, l’ésser humà controli el procés.