Podemos i el canvi social

Que el sistema polític espanyol fa aigües és una obvietat. Que cal renovar-lo, també. Que cal fer fora aquells que porten segles acampats sobre l’Estat, com va dir Azaña, està fora de dubte.

Com fer-ho? Això ja és una altra cosa. I renovar tot el sistema, guanyar la confiança, fer que tothom sent sent-hi part i hi participi, és feina de llarga durada, és un canvi de mentalitat no només de les elits polítiques, si no de la base social, del corpus empresarial i del conjunt intel·lectual de tot un país.

Hi ha sempre un moment en tot procés en què una gota fa vessar el got, en què tot allò que s’anava aguantant ja no es pot o no es vol aguantar més i a partir d’aquell punt els aconteixements semblen precipitar-se.

A nivell polític espanyol qui està donant aquesta volta és Podemos, que recull el descontent i dóna veu a tot allò que pensa i diu la gent, i que sembla estar guanyant la batalla mediàtica i la intenció de vot de gran part de la població.

Pot Podemos ser l’artífex d”aquest canvi? Pot iniciar i mantenir en el temps la renovació de tota una societat? I “el poble”, serem capaços de fer aquest canvi i no pensar i carregar contra una “casta” (aprofitada i real, sens dubte), i fer-nos co-responsables quan ens toqui (i per tant, eliminar, per pròpia decisió, molts vicis públicament mal vistos però de domini comú: a veure si em donen una ajudeta, si puc cobrar l’atur, si no haig de pagar aquest impost o l’altre – altra cosa és que el govern s’hagi convertit, moltes vegades, en una mena de corsari a favor d’ell mateix amb segons quins impostos, o que sigui un mer mitjançer que s’aprofita sense afegir valor).

Tres articles per reflexionar una mica sobre la nova formació:

Sistema malalt

Tot aquest escàndol ara de l’SGAE no em fa més que pensar en com està el sistema de malalt, de podrit. I està tan podrit que ni reconeix la seva pròpia podridura: no és capaç d’actuar contra corruptes, aprofitats i demés de manera efectiva, de refusar-los. Simplement, viu amb ells, com una mena de simbiosi.

No és aplicable, aquí, allò de l’alarma social? Quan hi ha un reguitzell de notícies similars, arreu i a tothora, és un molt mal símptoma, i la gent ja està dient prou d’una manera molt clara.

O potser en comptes d’alarma social hauríem de parlar de cansament social. I d’aquí se’n deriven moltres altres coses: desafecció, indignació. Com no entendre i coincidir amb els motius inicials del 15M?

Vénen ganes de demanar càstigs exemplars, exemplificants. Però ben entesos. I que no siguin excepcions, si ho són no seràn més que part de l’espectace de la simbiosi. I reclamar una actitud exemplar de polítics i persones públiques implica, no ho oblidem, que tots la tinguem. No val aplicar la llei de l’embut, aquí, o tornarem al punt d’inici.

Ens hi posem? Tots, vull dir.

El 15M és una xarxa

Veient notícies, llegint, escoltant aquests últims dies sobre el moviment dels indignats una de les coses que sembla que no s’entén per part de polítics i alguns periodistes és que aquest és un moviment en xarxa, sense caps, sense dirigents.

Els polítics es queixen que no tenen interlocutors vàlids, i els periodistes busquen amb qui parlar perquè no saben amb qui fer-ho, o bé demanen si no es crearà alguna plataforma aprofitant les movilitzacions…

Aquest és un moviment transversal, un crit comú que tothom entén, però que després pot tenir mil visions diferents per aportar solucions, o derivar en mil protestes associades. Què haurien de treure d’aquí uns i altres?

  • Els polítics haurien de veure que la gent es pot mobilitzar puntualment de manera espectacular, i és una manera de cridar l’atenció, però si volen el paper que per a ells mateixos reclamen, han de ser capaços d’entendre-ho i actuar en conseqüència… i no poden actuar amb la rapidesa amb que el moviment s’organitza, es crea i es mostra, son “tempos” diferents…
  • Els periodistes potser han de deixar de buscar caps i imatges per identificar, i tornar als orígens: explicar els motius del moviment, el perquè. Darrera de tot hi ha un perquè, i interessa més que veure repetidament les mateixes cares o cares anònimes que diuen coses similars: menys cares i més informació.

Tancar la paradeta

Els que queden dormint a la Plaça de Catalunya no volen marxar, es monten el festival antiSónar (combativo y más indignado que nunca) i es desmarquen del 15M perquè consideren que la decisió es va prendre per majoria i no per unanimitat… M’he perdut alguna cosa, no? En democràcia les decisions es prenen per majoria, i si ets de la minoria, toca acceptar, si no jugues quan no guanyes, no s’hi val? Aquest recurs a la unanimitat, al no hi jugo i m’ho munto jo té un tuf poc democràtic, un pèl totalitarista (si, com aquells llocs on el tipus de torn convoca unes eleccions i el vota el 99’9 % de la població)…

Malament si comencen a sortir spin-offs d’aquesta mena de les acampades, bon moment per tancar els campaments i cultivar el que s’ha sembrat aquests dies des d’altres llocs, fer-lo créixer i no cremar-lo.

Re-construir el sistema

Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts.

Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són.

Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància?

Volem un canvi? D’acord, fem-lo. I el moviment del 15M sembla un bon punt de partida, en un moment o altre havia de catalitzar tot plegat. Però ara s’ha de prendre una decisió: cap a on va? Qui l’integra: tots, uns quants? Què es demana? Tot, però amb solucions màgiques? (recordatori: no n’hi han)

Podem prendre dos camins: a la grega, o a la islandesa. Un es més espectacular, però no duu enlloc. L’altre, el segon, és el que costa més treball i més temps, i és el que pot portar resultats; però comporta un treball per part de tothom, assumir responsabilitats, fer sacrificis, econòmics i socials. I això no vol dir carta lliure a les retallades, o desmuntar l’estat del benestar, no. Vol dir reconèixer que mentre el sistema donava de si tothom s’hi apuntava i es mirava a una altra banda si algú donava un toc d’avís, i això s’ha fet a nivell de societat tant com s’ha fet a nivell particular.

Repeteixo, les idees son bones, s’ha obert un diàleg que feia temps que no es donava, la societat s’ha movilitzat. Però que la societat es movilitzi no vol dir una permanència continua al carrer: vol dir que el diàleg i el control son permanents, que no s’abaixa la guàrdia, però per altres camins: assemblees, la xarxa, les associacions veïnals… repolititzar la societat sense interessos partidistes, i fer demostracions, manifestacions i concentracions quan calgui, és clar.

Cal entendre que els governs ens representen a tots, no només a uns quants. I cal treballar, si pensem que només representen a uns quants, per a que ens representin a tots.

Però no bloquejant, desentent-nos, o fent crides a començar de zero. De zero ja vam començar fa trenta anys, i ens hem oblidat que no cal deixar de construir, i ens equivoquem si no ho fem. Intentar imposar conviccions i idees a base de crits no és democràtic i pensar que redescobrim la democràcia és també d’ilusos o de desinformats.