Smart cities: millor coneixement, millor gestió

Les administracions son enormes organitzacions que ofereixen multiplicitat de serveis, i que gestionen (i necessiten per gestionar) grans quantitats d’informació.

De fa uns anys, estan immerses en processos de millora i optimització, i en molts casos s’ha fet i s’està fent una molt bona feina, tenint en compte els punts de partença, els recursos que s’hi destinen i les resistències que moltes vegades la mateixa organització imposa (qualsevol organització gran té una enorme resistència al canvi).

Aquestes millores, però, es centren moltes vegades en processos purament informacionals o operatius, interns: processos administratius, serveis econòmics, administració electrònica… bàsicament, en tot allò que comporta manegar la pròpia informació. Perquè? Perquè és, en un principi, del que més informació es disposa: la mateixa maquinària que gestiona informació es mou per uns processos definits i genera metadades sobre el seu funcionament, per tant, és d’on més coneixement es pot extreure i on més clarament s’hi pot actuar i comprovar l’eficàcia dels resultats.

Això no vol dir que en la resta dels àmbits no es tingui aquesta informació, però és molt més difusa, o no es recull, o els mètodes i intervals de recollida son poc definits, quan n’hi ha.

Fins ara, potser.

Núvol de paraules amb conceptes de smart city
L’aplicació de les tecnologies associades als conceptes de smart city pot permetre disposar en temps real d’indicadors de la gestió de la ciutat, del que està passant en cada moment en el món físic. Això obre les portes a poder generar processos de recollida de dades i anàlisi, al disseny de respostes i solucions molt més complert i ajustat que l’actual, és a dir, permet que l’administració (local, en aquest cas) disposi d’eines per millorar la gestió de la ciutat equivalents a les que disposa per millorar-se a si mateixa.

El creuament de totes aquestes noves fonts d’informació de la ciutat (sensòrica: il·luminació, reg, humitat, consums, desplaçaments, transport, emissions) amb elements més tradicionals (habitants, densitats de població, distribució, coneixement del territori, serveis, empreses, comerços…) i d’altres generats pels propis ciutadans (xarxes socials: tags sobre problemes de circul·lació o obres, apps per denunciar problemes o mancances, serveis o espectacles) podrien arribar a donar una visió global tant del funcionament dels serveis com de la percepció del funcionament d’aquests serveis.

Dit d’una altra manera, permetria transformar una maquinària de vegades massa administrativa en una maquinària més coneixedora del territori i dels seus habitants i de les seves necessitats… és una oportunitat de millora de la gestió de la ciutat.

Big data: un doble repte per l’Administració

El big data és el següent pas de la xarxa per explorar i explotar comercialment. El conjunt immens d’informació de tot tipus que es genera i s’emmagatzema, i la possibilitat d’interconnexió de les diferents sitges i de recerca i extracció de dades, resultats i tendències és un mercat que ningú vol desaprofitar.

L’Administració, com a actor econòmic i social de primer ordre, també té interessos i és part en aquest terreny: d’una banda, com a impulsora de solucions que facin ús d’aquest concepte i de proveïdora de dades; de l’altra, actuant com a reguladora i aplicant lleis i controls per garantir la privacitat de la ciutadania.

En el primer cas, l’Administració Local (sobretot) comença a jugar un paper molt important com impulsora en projectes de smart cities, que fan un ús molt intensiu del big data: la sensorització dels aparcaments i del trànsit en viu, la il·luminació pública i el reg, per esmentar els exemples més habituals, necessiten de l’extracció de patrons de comportament i la deducció de necessitats dels grans conjunts de dades que es generaran, per poder millorar l’eficiència i els serveis als ciutadans i la seva gestió.

Sembla clar que un primer conjunt de dades com sensors d’aparcament per camp magnètic o per infraroigs, o bé sensors d’humitat o de llum no han de ser un gran risc a la privacitat de les persones, però també estar atents a l’ús de dades de les càmeres de trànsit en temps real, que si que poden identificar vehicles individualment, per exemple, i que també poden fer-se servir com solucions de smart city per avaluar la càrrega de trànsit en vies i redirigir el flux rodat mitjançant panells o semàfors, o l’ús de mòbils per buscar aparcaments, rutes o fer pagaments de serveis públics, dades que també es poden creuar posteriorment. Aquest segon conjunt de dades si necessita de processos d’anonimització, més si es té en compte que en molts casos aquests serveis estaran en mans d’empreses privades que poden no tenir tant clar el dret de privacitat.

En el segon cas, com a reguladora, la mateixa Administració ha de ser conscient del dret a la privacitat, i ha de vetllar per la seva aplicació, mitjançant la redacció de lleis i mesures protectores. Ho ha de fer amb l’aplicació de mesures de control a les empreses que tractin amb aquesta informació, i donant exemple aplicant-se ella mateixa aquesta regulació en els seus propis processos interns: gestiona immensos paquets de dades molt sensibles de les persones (personals, econòmics, sanitaris, socials) que ara per ara encara poden estar en sitges diferents (donant una falsa sensació de seguretat) però que a mesura que avancin les capacitats d’interconnexió entre administracions poden donar lloc a temptatives d’usar-les en conjunt, ja sigui ella o per part de tercers.

L’Administració, doncs, s’enfronta a un doble repte al món del big data: saber impulsar solucions i promoure el seu ús, generant valor econòmic i social, i alhora fer que tot això es desenvolupi dins del marc del respecte a la privacitat, davant de la temptació i la pressió de grups amb diferents interessos que puguin voler barra lliure de dades.

Smart cities: en un futur, cosa de tots

La redefinició i optimització de la gestió de les ciutats, la millora de l’ús dels recursos (energia, aigua) i la recerca de nous models de creixement i de negoci marquen les grans línies dels programes de smart city arreu, és la reinvenció del model de ciutat: no és tant crear ciutats futuristes, sinó de millorar els entorns urbans existents, d’aprofitar i reconnectar tot allò que ja tenim però que funciona per separat, d’aplicar una visió holística, integral i informada de la ciutat com a espai geogràfic i conjunt humà.

Arreu van sortint projectes per aprofitar l’aigua de pluja i els pous existents, lligar-lo amb la xarxa de sanejament, o per millorar l’enllumenat públic o el transport públic, projectes de carsharing o de millora de control dels residus, o es fa èmfasi en l’eficiència en l’ús d’electricitat i combustibles, entre d’altres. Son projectes inicialment cars (sensorització de l’entorn, control, manteniment), però que sens dubte tindran un rendiment futur tant en estalvi d’energia (i per tant d’emissions i de factura econòmica) com de creació de nous llocs de treball.


Tots aquests projectes, però, tenen ara per ara un denominador comú: estan impulsats per l’administració, es circumscriuen a l’àmbit dels equipaments públics (millora de calefaccions o enllumenats d’equipaments, sistemes de generació fotovoltaica, etc.), o de l’espai públic (transports, semàfors, sensorització del carrers, aparcaments intel·ligents, carsharings públics, reg, etc.).

Què passaria si d’alguna manera poguéssim fer extensible aquests programes a la societat en general?

  • L’energia elèctrica encara es produeix en sistemes fortament centralitzats. Pot haver-hi generació verda (fotovoltaica, eòlica o de biomassa), però en general tot està produït seguint una lògica i unes xarxes més descentralitzades que distribuïdes.
    • Comença a haver-hi experiències d’empreses o granges productores de part de la seva energia, cooperatives que ja intenten incidir en aquest model, poden haver-hi programes de distribució de comptadors intel·ligents o es poden intentar fer més resistents les grans xarxes)
    • Es podrien crear algun tipus d’estructures que permetessin la generació als mateixos punts de consum i la distribució des d’aquests mateixos punts als veïns, minimitzant així xarxes de transport i pèrdues derivades d’aquest? Aquesta xarxa més cohesionada i connectada permetria dirigir, per exemple, la generació de l’energia a on s’hagi de consumir però a petita escala (imaginem un conjunt de cases que generen energia però on la gent treballa: es podria derivar part d’aquesta electricitat a l’escola propera?)
  • Ja hi ha llocs amb xarxes de captació d’aigües pluvials que complementen les instal·lacions tradicionals. Es podria fer a nivell també d’edificis i re-aprofitar-se gairebé in situ?
  • Programes de car sharing a nivell no només local, sinó de zona industrial. Les empreses saben molt bé com hi van els seus empleats: a peu, en bici o en cotxe, saben d’on venen i amb quina freqüència i horari: si es pogués disposar d’aquesta informació, anonimitzada, es podrien oferir plans de transport alternatiu i públic o comú potser més eficients que els actuals? Es podrien redissenyar les línies de transport públic interurbanes o adequar vies púbiques per mitjans més ecològics sabent que serien usades?
  • Transport públic més flexible, millores en les rutes en funció de necessitats canviants de la població (fluxos, períodes de l’any, canvis generacionals al territori).
  • Ús de dispositius mòbils i la xarxa: calcular desplaçaments i preveure embussos en determinades vies i hores a partir de dades reals d’aparells dels usuaris per una banda, i de l’altra crear sistemes d’informació sobre tràfic o altres esdeveniments a partir de les dades entrades per altres usuaris, que poden complementar les de la mateixa administració o el del gestor del servei…

Segurament hi ha molts més exemples (recollida de dades de residus, sensorització de contenidors i optimització de rutes de recollida, il·luminació intel·ligent de carrers, actuacions a nivell urbanístic (asfalt, arbres, jardins), adaptació de normatives a noves possibilitats tècniques i noves demandes ambientals…)

Estem només en una primera fase, on les autoritats locals, les més properes al ciutadà, intenten aprendre i treure coneixement de la informació i les eines al seu abast per incidir en elements i aspectes que, tot i ser de gran abast i aportar experiències i lliçons, tindran el seu límit.

El proper pas hauria de ser que les autoritats aprenguin a col·laborar amb la resta d’actors de la ciutat (ciutadania individual, col·lectius, empreses) i a treballar-hi conjuntament, posant els seus recursos i coneixement a disposició dels altres, i buscant alhora la seva complicitat. L’administració haurà d’assolir el rol de mumi en un xarxa de diferents components, amb el paper d’impulsar i fer aprofitar l’esforç conjunt de tots (en la mesura que cada un pugui), generant alhora beneficis per tothom: la finalitat última dels projectes de smart city no és altra que el de millorar la qualitat de vida dels seus habitants i la millora del territori on s’assenten, i això només s’aconseguirà, a la llarga, amb la participació de tothom.

Democràcia digital, propostes reals

El descrèdit de la classe política a les democràcies occidentals, que semblen presoneres de nepotismes i d’elits extractives, està posant cada vegada més a prova les nostres societats i els nostres sistemes de govern. Ja comença a fer temps que es demana la renovació de tot el sistema, l’obertura a mecanismes reals de participació i l’eliminació del tancament que el mateix sistema ha fet sobre si mateix (corrupció, irresponsabilitat, quotes per partits, control d’espais electorals als medis de comunicació, moviments per influir en el judicial per part del legislatiu, només per posar alguns exemples).

Els partits polítics, amb unes estructures rígides i tancats sobre idees que ja no reflecteixen bé la pluralitat de la societat, els diferents interessos i necessitats d’unes societats que ja no son les de principis del segle XX, segueixen mantenint vells esquemes ideològics i discursos que ni encaixen amb el que es demana d’ells ni reflecteix, per desgràcia, les seves accions o dels seus membres.

Alhora, nous moviments socials com el 15M o la PAH poden reflectir determinats estats de sentiment i demandes, però la seva mateixa transversalitat impedeix que cristal·litzin en moviments polítics: semblen més aviat corrents d’opinió que poden influir en aspectes concrets de la política (que és per al que s’han creat).

Transparència, participació, implicació, reconeixement, treball conjunt: la societat i la classe política dirigent han de canviar, hi ha d’haver un diàleg més fluid entre ambdós grups, restablir la confiança o crear-la de zero, com es vulgui.

Els mètodes establerts fins ara no semblen suficients. Hora de canviar. Com establir controls, professionalitzar la gestió, permetre la participació contínua de la societat (individualment o per grups d’interessos), establir una confiança mútua i un treball conjunt i no morir en l’intent?

L’àmplia adopció de l’ús d’Internet per la majoria de la població és clau: cal aprofitar eines de les que ja disposem, explorar-ne l’ús i establir noves vies, crear canals de comunicació en doble sentit, implicar persones i associacions en la redacció de propostes i plans, cal presentar resultats i obrir les dades de les gestions, fer transparents els resultats de polítiques i comptes (públic vol dir que és de tots, que és responsabilitat de tots), incentivar la participació via consultes de manera més habitual.

  • L’ús de wikis o d’eines de redacció grupals amb control d’edició pot permetre la redacció de propostes i plans de treball
  • Fòrums i llistes de correu poden servir per recollir les primeres idees o propostes de necessitats
  • Cal evolucionar el marc normatiu i legislatiu, adaptar-lo a noves maneres de participació, tant tecnològiques com d’iniciatives
  • La implantació de mitjans d’identificació com el DNIe o idCAT poden servir, prèvia anonimització, per efectuar votacions electròniques amb garantia, el que permetria una consulta més sovintejada de la ciutadania amb costos i molèsties molt menors.
  • L’absorció per part de l’administració dels conceptes de transparència i dades obertes permetrien una gestió neta i clara de les accions de govern.
  • L’alliberament de dades per part de l’administració pot millorar el coneixement de la mateixa societat, l’ús de folksonomies comunes a diversos conjunts d’informació pot permetre l’avaluació del seu èxit temporal, o el seguiment de la seva evolució.
  • Usar eines basades en software lliure i aprofitar eines ja existents o evolucionar-les permetria bastir un corpus d’eines comunes a diferents territoris i administracions, minimitzant la despesa i generant treball col·laboratiu entre grups: arribaríem a veure treball de xarxa entre administracions i re-aprofitament del coneixement?

Ja hi ha algunes propostes i experiències en aquest sentit: la redacció de la nova constitució islandesa via wiki (que no va arribar a bon port), l’Informe Democracia Digital Andalucía, l’àgora del 15m a Terrassa continuant el debat de la plaça real al món digital, o experiències de pressupostos col·laboratius (amb combinació de votacions digitals i presencials), entre d’altres.

L’anomenada democràcia digital pot ser l’eina (o conjunt d’eines) que ens permetin avançar com a societat autorregulada, doncs? Segurament, perquè aquí estem parlant d’un seguit de pràctiques, regulacions i valors que s’allunyen del vot compulsiu per internet, dels like o retuits de les xarxes socials: precisament la clau és disposar d’eines col·laboratives que permeten enriquir treballs i reflexions individuals, i no reproduir la instantaneitat i irreflexió de la xarxa social, del vot per imitació, sense reflexió.

Tot i la importància d’avançar en aquests terrenys, cal tenir en compte que els nivells que transparència i participació que demana la societat estan encara lluny del que seria ideal, i que sense la “incorporació” d’aquestes idees al cor de l’administració i dels gestors polítics no arribarem al funcionament desitjat, cal també que aquestes propostes s’escriguin en negre sobre blanc en paper, assignant terminis i recursos per a la seva implementació, i caldrà també fer cas del que s’hi decideixi.

El mateix es pot dir de la societat en el seu conjunt: hi ha actors (individuals, grups, associacions, partits) disposats a treballar per aquests objectius i alguns ja ho estan fent, però cal també que el conjunt de la ciutadania s’ho faci seu i entengui que és un treball continu, d’implementació gradual, i de responsabilitat compartida.

Hipercontrol lliure (2): dades i transparència

Una gestió més transparent de les bases de dades cal més que disposar del codi font dels programes de l’Administració, comenta en Pere via twitter sobre el post anterior.

Hi estic d’acord, però només com a primer pas. Les iniciatives d’Open Data de les diferents administracions, i les obligacions i els acords de transparència ja van en aquesta direcció, tot i que, no siguem innocents, cal més compromís polític en aquesta línia, i cal acceptar les conseqüències d’aquesta obertura de dades (sens dubte beneficioses per la societat en el seu conjunt i ja a curt termini, però això és un altre debat).

Tot i així, només la transparència amb les dades dels ciutadans que gestiona l’administració, o de les dades pròpies del seu funcionament, no n’hi ha prou.

Donada la tendència actual a l’externalització de serveis i software, a l’ús creixent del núvol i la entrada cada vegada més gran d’actors privats en serveis de l’àmbit públic, potser serà necessària també una traçabilitat del codi font usat per aquests (no només el propi de l’Administració) i un compromís i monitorització de l’ús que es pot fer de la informació que aquests actors poden recollir dels moviments tant físics com digitals de la població: desplaçaments, rutines d’aparcaments, hores punta, usos d’aigua i enllumenat, usos de l’energia, accessos a instal·lacions municipals de diferents tipus, accessos als diferents serveis digitals, gestió de la informació sensible de la mateixa administració…

És necessari? En un futur caldrà treballar més en aquests aspectes (control del codi font, verificacions i homologacions de seguretat i tractament de les dades), però de moment queda molt camí per recórrer (i n’hi ha que ja ho estan fent) en l’obertura de dades, la transparència i l’assumpció del concepte de l’administració com a gestor de la informació pròpia del ciutadà.