Sistemes de comentaris

así que los comentarios hay que añadirlos dependiendo de un servicio externo, típicamente un SaaS privativo como Disqus. Eso es inadmisible si el valor del sistema es que es libre y te da autonomía.

Al fil d’aquest comentari de Versvs parlant de Ghost, em vé al cap que en moltes planes avui en dia els comentaris han quedat substituits per sistemes com l’esmentat o similars o, senzillament, per badges de Twitter o Facebook.

Té alguna cosa dolenta en si mateix això? Aparentment, no. Segueixes podent participar arreu, hi ha comentaris d’altres que pots llegir obertament i, per postres, normalment estan d’allò més integrats visualment en l’entorn.

Però hi ha un petit preu:

  • Des del punt de vista del lector/comentarista: segons com t’has de donar d’alta en un servei de tercers (amb el que això comporta), o loginar-te si ja l’ets, i els teus comentaris i aportacions serviran per perfilar encara millor els interessos d’anunciants (el que tu dius, on ho dius, de que es parla…)
  • Des del punt de vista del propietari del lloc, obres una porta a que tercers entrin a casa teva i passes a dependre d’ells o a donar-los, directament, informació que es genera a partir d’allò que tu has fet (segons les condicions del contracte, la informació no serà de qui l’hagi escrita, sino de l’amo del servei), és a dir, perds l’autonomia que s’esmenta a la cita, permets el rastreig de moviments a partir del teu lloc i, en definitiva, passes a ser un node extern més d’una xarxa o xarxes que no son teves.

Com deia abans, això no és intrínsecament dolent, és clar. És només un símptoma més de la facilitat que donem per rastrejar allò que fem i veiem, estiguem on estiguem. I de com tot allò que fem, sigui visitant un lloc, sigui decidint quines eines hi posem, té conseqüències.

Què fem amb RSS?

Icona de RSS

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor.

La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar.

RSS va néixer en una època de la xarxa diferent de l’actual: es preveia una xarxa més distribuida, amb generadors de contingut molt diversos i molt nombrosos, i el canal RSS de cada generador de contingut (blog, diari, revista) era una manera d’estar al dia del que es trobava, del que hi havia.

Però la xarxa actual no és així: la generació de contingut es genera en uns quants hubs gegants, que ofereixen serveis i continguts a canvi del consum de publicitat cada vegada més dirigida. Aquests hubs basen el seu negoci en el perfilat dels seus usuaris, i com més temps passin els usuaris dins del seu ecosistema (web, apps per mòbils i tablets) més podran saber d’ells. Per tant, si l’usuari marxa o pot veure contingut des d’un altre lloc, perden aquestes dades. Per aquest motiu Facebook, Twitter, Google Plus o ara Linkedin eliminen els canals RSS o en dificulten l’accés, per mantenir captius els seus “clients”.

Ara, però, això ja no ho fan només aquests hubs. Plataformes més petites que viuen d’oferir publicitat dirigida a partir del seu contingut (blogs profesionals) eliminen o amaguen també els RSS per obligar a la visita directa al web i, així, al consum de la publicitat oferta. Tots juguen a ser Google o Facebook, o et donen la possibilitat de suscriure’t per correu (únicament) a les actualitzacions.

Vist així, els RSS no son cosa de quatre usuaris motivats: és una aposta per la nostra llibertat i privacitat. Tenir la possibilitat de llegir els canals que jo vull, quan jo vull i com jo vull em permet no només no consumir publicitat i minimitzar el meu perfilat, ens permet també construir-nos el nostre context de lectura en base als nostres gustos i possibilitats.

A tot això, a més, cal afegir-hi que el mercat dels lectors de feeds no ha evolucionat gaire en anys. El tancament definitiu de Google Reader el juliol d’aquest any feia preveure a alguns que hi hauria un creixement en les opcions, però això tampoc no ha estat així…

Possiblement no ha estat així pel mateix motiu que Google va tancar el servei de Reader: el que suposa de flexiblitat i llibertat per a l’usuari no aporta res econòmicament a qui ofereix el servei, si aquest és gratuït… i potser per això no hi ha hagut una gran oferta: com treure profit de la inversió que cal fer (cercar contingut, emmagatzemar, potència de recerca, servidors, aplicacions…)? Potser la via és oferir un servei de pagament, encara que no sigui excessivament car, però la temptació de la centralització sembla sortir de nou.

Així, què queda? D’una banda seguir mantenint RSS oberts als llocs: si no es dóna la opció, ningú podrà usar-la. D’altra, ajudar en la evolució i millora del software lliure de lectura de RSS: des de TinyRSS a RSSOwl, passant pels Live Bookmarks del Firefox.

De la perdurabilitat dels blogs

Quina és la perdurabilitat d’un bloc? En Pere fa unes reflexions molt interessants sobre l’estructura i l’orientació d’un blog, i ressalta, molt encertadament, la orientació a la novetat que té, l’etern enfrontament a la pàgina en blanc: d’aquí el preguntar-se per la perdurabilitat, no com a possibilitat d’emmagatzematge o de permanència a la xarxa, si no com a discurs sòlid, que aguanti bé el pas del temps, com una exposició d’idees i pensaments ben expressades, en un format clos, un escrit tancat que pot evolucionar en el temps però que és autocontingut.

En aquest sentit, doncs, estic totalment d’acord amb ell: un bloc és, dit d’una manera molt simple, una col·lecció d’escrits normalment petits, potser amb moltes idees repetides al llarg del temps i que van evolucionant. Des d’aquest punt de vista, doncs, els escrits que millor reflecteixen el pensament de l’autor seran els més actuals: bucejant als arxius del blog segurament es podran trobar idees confrontades, canvis de punt de vista que reflecteixen l’evolució i que romanen allà, publicats, idees amb les que ja no ens identifiquem i molts apunts sense gaire valor.

Però un dels trets distintius dels blogs, i del que se n’ha parlat a bastament és la conversa, l’intercanvi d’idees i la discussió entre blogs, entre blogaires: començar una idea en un article i discutir-la en un altre, refinar-la. Quantes vegades no hem parlat de la famosa conversa global? Pot semblar encara una idea innocent, donada l’evolució de la xarxa, però crec que és encara un element interessant, molt interessant: tenir la teva pròpia veu, intercanviar opinions. Que això potser no es faci tant ja és una altra cosa, però és una de les coses que ens va empènyer a més d’un a entrar al món digital, que ens ha fet créixer intel·lectualment, reflexionar, evolucionar i fer amistats, fins i tot.

Vist així, els blogs no son només un recull de notes que han anat perdent vigència: els blogs son, també, part (o fins i tot nucli) d’una conversa global que no deixa d’anar, son el reflex de l’evolució personal del blogaire i de l’intercanvi d’idees amb d’altres, la possibilitat de recuperar converses velles i reprendre-les des d’un nou punt de vista.

Això també es pot fer evolucionant un text amb el temps, enriquint-lo i fent-lo créixer, és clar, però la diferència és, potser, que el procés en el blog es pot veure com més comunal (referències a altres articles, enllaços, trackbacks), i queda més com un treball en procés continu; en una wiki unipersonal o en un text més tancat aquesta evolució no és tan clara, tot tendeix a quedar més finalitzat per la mateixa estructura dels escrits.

Un és un model d’escriptura més clàssic, unipersonal, que beu de les lectures i les influències i discuteix les idees però dins d’un discurs tancat, autoexplicat, amb tempos més dilatats i amb els contexts autoexplicats. L’altre és un model eminentment digital, obert a la col·laboració i a una conversa més dinàmica, amb tot el que això comporta de pèrdua d’actualitat (referències temporals) i per tant de deslocalització dels escrits, i de pèrdua també de referències si se l’extreu de conversa i de context, que és extern a ell.

La conversa global

Fa ja un temps parlàvem de com d’important era participar en la conversa global, tenir una veu en la societat digital.
Nosaltres, però, parlàvem de blogs, de planets i d’agregadors, de converses i intercanvis d’opinions, de reflexions i d’ampliar els nostres horitzons, els de qualsevol que volgués participar en aquesta famosa conversa.
Avui en dia la conversa ja s’ha fet global, s’ha popularitzat i s’ha estès. Però d’una manera que no ens pensàvem, potser: facebooks, tuentis, twitters, i serveis similars han extes (que no ocupat) els límits de la conversa, temporal i formalment, en contingut i en qualitat.
La conversa, doncs, ja no està en un sol lloc, no té un sol format: s’alimenta de diferents llocs, de maneres i estils diferents, de referències pensades i efervescències momentànies, de sorgiments ràpids i inflats que poden deixar un llegat més durador; s’hi han articulat activismes i sentiments, comença a connectar ciutadans i polítics, productors i consumidors, i sembla que tanca una mica més el circuit, que apropa situacions llunyanes, s’infiltra, poc a poc i buscant nous camins en els mitjans de comunicació, i s’hibrida amb ells.
Forums, llistes de correu, xarxes socials, blogs i microblogs, hibridats sobre plataformes i enriquint la conversa de maneres diferents. I només és el principi.

Facebook, twitter, weblog

Fa uns dies que uso Facebook: tot i que de bon principi em va fer una mica l’efecte de friendfeed, que trobava massa informació de cop, ara la cosa s’ha normalitzat o bé ja m’hi he acostumat.

El fet, però, és que se’m comencen a juntar diferents espais a la xarxa, que uso per comunicar-me però de maneres diferents: a aquest blog i a twitter ara hi haig d’afegir facebook.

La meva presència principal a la xarxa seguirà sent aquest blog: és on m’hi sento més a gust i el que crec que defineix més la meva personalitat, on es reflecteixen les meves idees tant bé com puc i sé fer-ho. És aquí on alhora sóc més públic i més protegeixo la meva intimitat.

A twitter mantinc xerrades molt curtes, veig petits moments del dia a dia, petits flaixos de contacte amb un petit grup d’amics. En el meu cas, s’assembla més a una missatgeria instantània quasi-privada que a un altaveu al món.

I a Facebook? a Facebook he trobat gent que ja coneixia, antics companys i amics amb els quals havia perdut el contacte i amb els que t’agrada parlar de tant en tant, saber com els va i fer alguna xerradeta… però és com estar al mig d’una plaça rodejat de gent: tothom pot escoltar el que dius i veure el que ensenyes, mentres que tu et penses que estas parlant només amb el teu grup d’amics. M’agrada haver retrobat gent i poder-hi mantenir el contacte, però no per això el faré el meu mitjà principal de comunicació amb el món.

Veurem com va la experiència.