TV + blogs: ampliant la conversa

Hi ha mitjans que no son compatibles, per més que ens entestem i intentem casar-los. Els intents d’unir televisió i internet en un únic dispositiu no son nous, però no acaben de cuallar: la televisió es un mitjà centralitzat, unidireccional i absorbent, passiu, mentre que els diferents canals de comunicació de internet (xat, correu, missatgeria instantània, blogs, microblogs) es basen precisament en la distribució del contingut i dels contactes, i, sobretot, en la participació activa.

Si fa uns dies llegia sobre un experiment de Yahoo! per mostrar gadgets en pantalla mentres es veu un programa, ara veig un altre intent: unir twitter i televisió: la idea és mostrar els comentaris de la gent sobreimpressonats sobre un debat polític.

Però no és això una versió una mica més multimèdia dels comentaris als diaris? I els comentaris a les notícies sovint deriven en un intercanvi d”insults entre anònims, treient-li el valor afegit que podria tenir.

La idea d’unir la televisió (millor dit, una emissió qualsevol) amb internet i fer que la gent hi pugui opinar és potent, però potser no a base de comentaris… Es podria crear un sistema per marcar els moments que un troba més interessants d’un debat, per exemple, per poder-los enllaçar després en un article a un blog o un diari, generant així unes reflexions de més qualitat, i fent que, a més, la visualització del vídeo donés informació sobre els retroenllaços trobats. Una mena de còctel entre youtube, televisió tradicional i blogs.

El perquè del blog

La obligació autoimposada de publicar al blog em neguiteja. Tinc idees, opinions, vull participar en converses però no trobo el temps o la manera de fer-ho. Passen els dies i no escric res. Ai! Perdré els (pocs) lectors que pugui tenir? Es ressentiran les meves estadí­stiques?

I què? Vaig començar aquest bloc amb la intenció d’expressar la meva opinió, de parlar, d’enriquir-me en converses amb d’altres. De mica en mica vas aprenent: regles, converses, terminologia, recursos… això et permet trobar d’altra gent, iniciar converses, comences a rebre visites i retroenllaços, comences a participar a la blogsfera, a la xerrada comú. T’enjogasses: tantes visites, tants comentaris… allò que havia començat com un anar fent et va enganxant: voldries comentar de tot, parlar de tot, que es vegi que tens idees…

Fora. Punt. No és fàcil. Es necessita molt temps per parlar de tot, per opinar de tot, i, francament, per repetir el que diuen altres no val la pena tenir un blog. Mirem-ho fredament: Pot ser molt cool saber que tens n-centes visites, o que et fan tants comentaris, però no és això el que realment interessa. L’interessant de tot això és la comunicació, la xerrada. Aprendre. Parlar. I, com en una conversa qualsevol, sino tens res a dir, millor escoltar (en el cas que ens ocupa, llegir feeds).

Potser que si, que hi hagi molts blogs que parlin de tecno-xorrades, que tinguin n-centes (o milers) visites, o que cada post generi un fotimer de comentaris, bloguers que es preocupin només d’aquests temes o del rendiment dels anuncis de google. Si ells ho consideren important, fantàstic per ells. Si tenen alguna cosa important a dir els escoltaré, sino passaré via.

Diguem que intento ser ecològic: intento contaminar poc el mitjà, no dir gaires tonteries al canal, perquè ja en va prou plè.

És clar, però, que tot això és un punt de vista personal, una opinió molt meva. Responent, però, a la pregunta que es feia na Bel: Fins quan escriurem blogs? I comentaris? jo diria que els escriurem (tant uns com els altres) mentre tinguem ganes de parlar o alguna cosa a dir.