Noves traduccions per Inoreader i QOwnNotes

Tot i que encara hi estic treballant, ja està disponible la traducció al català del QOwnNotes, un editor de text molt interessant amb suport per Markdown.

D’altra banda, també hem polit també alguns detalls de la traducció de l’Inoreader, per deixar-la encara més bé!


PS: Gràcies a en Patrizio Bekerle per incloure tant ràpidament la traducció i a en Muzzol per continuar amb l’Inoreader!

Inoreader, més que un lector rss

Screenshot Inoreader
Pels que encara llegim feeds i usem els rss, quan Google va decidir tancar Reader ens vam quedar una mica orfes. Després de tastar alguna alternativa durant un temps, finalment, i gràcies a alguns amics, vaig trobar Inoreader.

Inoreader és un un interessant lector de feeds, fet per una petita empresa. No és pas OSS, però el suport és bo i s’hi pot col·laborar de diferents maneres, i aquests son els seus punts forts: la evolució (és un producte viu), el suport per part dels desenvolupadors, i l’orientació no com a simple lector, si no com una eina també de classificació i compartició d’informació.

La interfície està prou bé (usant Stylish es pot millorar – Flat Inoreader fa un millor ús de l’espai, per exemple), i algunes de les característiques més interessants son:

  • la possibilitat de crear una petita comunitat (els canals) seguint altres persones, rebent o fent comentaris, compartint enllaços… És interessant, perquè permet, en certa manera, ampliar la xarxa de confiança que un té sobre les fonts que segueix.
  • les capacitats de cerca
  • l’emmagatzematge de posts interessants (si, no és l’únic que ho té, això)
  • les possibilitats d’etiquetatge (això, lligat amb la capacitat anterior, et permet convertir-lo en un magatzem molt més versàtil i potent d’articles i referències)
  • lligams amb xarxes socials

També d’una aplicació per al mòbil, tot i que és millorable. Si voleu usar-lo des de mòbil, millor fer servir Palabre amb el plugin Inoreader for Palabre, i la cosa millora molt.

Ah, i el podeu usar en català, gràcies a en Muzzol. Si voleu col·laborar en revisar la traducció, endavant!

Emmordassar la llengua, callar el país

Diuen que quan es perd una llengua s’apaga una manera de veure el món, una manera d’entendre’l i d’explicar-lo.

Segurament també quan tanques una manera d’explicar-lo, un altaveu públic d’una llengua, li poses una mordassa, l’empobreixes i la debilites. El tancament d’emissions de RTVV (televisió i ràdio) és un cop per a la gent que hi treballava i és un cop dur a un projecte de país i de cultura que cada vegada sembla tenir menys lloc en l’agenda dels actuals governants del País Valencià.

Logo de Canal9, Televisió Valenciana

Raons econòmiques (que n’hi ha) i pilotes fora, heus ací les explicacions que es donen. Però el fons és que, cultural i lingüísticament parlant, el País Valencià queda orfe d’un mitjà importantíssim en la seva pròpia llengua (a TV3 encara no se l’espera) i, amb tot el que se li pogués retreure, s’elimina una eina de difusió (o presència, segons com ho mirem) de la llengua en l’àmbit audiovisual.

Artur Mas no ha trigat en dir que TV3 no tancarà: tancar un canal d’aquestes característiques (ràdio, televisió, internet i tot el que comporta) en una societat bàsicament audiovisual com la nostra va més enllà de raons econòmiques, és el reflex d’un model de país i de societat, una eina de difusió cultural de primer ordre.

Per això el tancament és el reflex perfecte del model de país, de societat i de cultura que sembla que vol aplicar el govern valencià actual: uniforme, acrític i monolingüe, sotmès. Ara toca que la societat valenciana parli.

A cremallengua

Tot just acabo de llegir “A cremallengua” (Viena Edicions) d’en Joan-Lluís Lluís: un recull d’articles sobre unes quantes llengües (vives, mortes i agonitzants) que permet un recorregut a volaploma i ens mostra pinzellades, detalls i curiositats que, alhora, traspuen estima per totes i cada una d’elles, mostren el tresor cultural que son.

Un llibre amè i fàcil de llegir, si us agrada no us perdeu la columna original.

De tots, amb quin em quedo? M’agraden molts, però per la part que ens toca, amb “La mandra dels catalans”.

Llegir en català

El 70% dels lectors de Catalunya llegeixen en castellà: si en general es llegeix poc, en català encara es llegeix menys, doncs.

Factors com la llengua d’origen dels lectors o els hàbits tenen influència, és clar (segur que hi ha gent que s’ha acostumat a llegir en castellà perquè abans no hi havia oferta, com hi ha gent catalanoparlant que no el sap escriure perquè no els en van ensenyar); però la oferta també és un factor molt important: anem a una llibreria i quants llibres en català trobem? La gran majoria son en castellà, segur que trobarem autors catalans (faltaria) i best-seller traduïts, però temàtiques més reduïdes, llibre que no sigui de ficció o assaig és molt difícil de trobar. Heu buscat mai ciència-ficció? Còmics? Llibres tècnics?

Es pot argumentar que és un peix que es mossega la cua, al cap i a la fi algú edita els llibres, es gasta uns cèntims i n’espera un benefici. Cal crear una oferta per tenir una demanda? O cal esperar la demanda per satisfer-la?

Em fa l’efecte que, més enllà d’algunes temàtiques (ficció, assaig, cuina), no es tradueix gaire cosa més al català. Potser el món editorial és conservador i juga a un valor segur (i se l’ha d’entendre, amb els temps que corren)… però qui hagués dit fa un temps que hi havia mercat per revistes en català (i n’hi ha)… i qui no trobava, fa encara més, molt ridícul allò de “mans enlaire!” a les pel·lícules de l’oest… (havia de ser “manos arriba!”, no?)

Què vull dir, amb això? Que és un joc a dues bandes: uns han d’arriscar una mica, els altres ens hem de treure els costums i saber llegir qualsevol temàtica en el nostre idioma… i o ho comencem a fer o l’arraconarem cada vegada més.