A favor y no en contra. Relato y postverdad

El Gobierno de España y los medios de comunicación de ámbito estatal se han instalado, en su mayoría, en la postverdad respecto a lo que pasa en Catalunya.

El relato de Fiscalía, diplomáticos, portavoces del Gobierno y de grupos políticos dan a entender que la situación en Catalunya es casi caótica, de alteración del orden público, de desinformación y adoctrinamiento de parte de la población. Se difunde por activa y por pasiva, dentro y fuera de nuestras fronteras, un mensaje interesado, filtrado y dirigido. Un mensaje no neutral, sino totalmente parcial y politizado. Sintomático de la histórica disposición a hablar: de lo que quieres, manos de esto y aquello.

Siguen sin entender (a estas alturas, sin querer entender, porque no les interesa lo más mínimo) que es un movimiento que viene de abajo, de la propia ciudadanía, que es la que quiere el cambio, y que es la primera interesada en votar, sea cual sea el resultado. Si hace años se hubieran escuchado las peticiones a través de sus representantes, ahora la situación sería diferente. Años de ignorancia, de menosprecio, han cansado a la gente, que se ha movilizado.

Pero no, es más fácil negar, negar y negar, y cuando la evidencia es insostenible y los hechos caen por si solos, desplegar policía, hacer registros sin orden, detener a gente, confiscar material… en resumen, desplegar una política del miedo a nivel de la calle mientras a nivel político y con la aquiescencia de los medios se hace llegar el mensaje inventado, el relato que cuadra con lo que se quiere vender. Y, por desgracia, eso es lo que ve o lee una grandísima parte de la población de España. Qué garantía hay de que entiendan lo que pasa, de que se puedan hacer una opinión propia al respecto (a favor, en contra, o con toda la gama de grises)? Y no estoy hablando de foros, o medios digitales exaltados, no: medios serios, supuestamente neutrales y que contrastan su información, que parecen relatar los hechos, sólo algunos, de maneras excesivamente parciales y interesadas, no explicando lo que ha pasado sin más, sino construyendo un relato a veces paralelo.

Alguien ha visto imágenes de tumultos o turba? Yo he visto y he estado en concentraciones pacíficas de miles (millones) de personas, cantos a favor de votar (y de independencia, si), caceroladas cada noche donde mucha, muchísima gente sale a pedir ese derecho. No se va en contra de nada ni de nadie, sólo buscamos un futuro propio, cansados de ignorancia y menosprecio a años de peticiones, y eso no se entiende en según qué foros y no se transmite, no se difunde. No se explica que miles de personas salen a la calle para impedir registros y actuaciones, movidas éstas por interés político y no por ningún tipo de orden público, ni que los propios voluntarios y manifestantes hacen cordones para que pueda salir la policía, no. Se explica que la turba bloqueó a la policía. Alguna imagen, alguna noticia contrastable de desordenes? O sólo resistencia pasiva? Saldrán imágenes de la manifestación “unionista” de ayer? Maldita mentira, maldita postverdad.

Busquen, busquen imágenes, infórmense más allá de los medios, o vayan a buscar medios extranjeros, y háganse una opinión… porque todo esto ya no es un problema catalán, es un problema de democracia y transparencia en España, de connivencia de los medios, y eso es muy preocupante para el futuro de España, piénsenlo.

Nosotros sólo queremos decidir sobre nuestro futuro, eso es todo.

Fer camí

A uns dies vista de signar el decret per autoritzar la consulta el 9N, el govern espanyol segueix encallat en la legalitat vigent, que segon la seva interpretació no permet la consulta i nosaltres seguim amb la voluntat de poder votar, de tenir veu.

Que es continuï venent la legalitat com una cotilla per no permetre segons quines expressions democràtiques, mentre es segueixi fent servir d’excusa o s’interpreti segons convingui, o la sacrosanta constitució no siguin uns fonaments comuns sinó un mur d’on no podem sortir, no anirem enlloc, no ens entendrem.

I sembla que aquesta manera d’entendre-la està profundament arrelada en la manera de fer de molts polítics espanyols, siguin del partit que siguin, cosa que diu molt de la cultura política on vivim.

Només cal veure, escoltar, els discursos de Cameron i Rajoy arrel del resultat de la consulta el proppassat 18 de setembre:

Cameron parla de nacions, de diàleg, de futurs reptes i d’escoltar (i ja veurem com Cameron dóna compliment al que ha promès).

Rajoy parla de legalitat, es felicita del seny i esmenta els mals que s’han estalviat, fent un missatge suposadament als escocesos però clarament en clau catalana. I d’aquí no sortim.

El que no entenen, tenallats ells per la seva visió reduccionista, és que aquest poble no només vol votar la forma d’un estat, el que no entenen és que volem fer un nou estat, refer les bases, ja caduques, en que es sustenta la nostra societat: volem una nova manera de fer, més justa, més social i transparent, volem poder decidir i formar part activa del sistema, volem gestionar el nostre futur com a societat i com a cultura, defensar allò que ens fa singulars al món i no tancar-nos a ell (a algú se li passa pel cap?). La independència no és més que un mitjà, un camí, perquè per on anàvem fins ara ens hem topat amb una paret i hem de seguir fent via.

I tot això comença per poder votar.

Llegir, estimar

Manllevo les dues paraules que fan la portada de l’Ara del Sant Jordi de 2013: dues idees que caldria conjugar moltes més vegades de bracet, dues idees que ens permeten créixer com a persones i com a societat, fer-nos més forts i més savis, gaudir més de la vida.

Llegir per conèixer el nostre entorn, les nostres emocions, per aprofundir en allò que ens interessa, per saber qui som i d’on venim, per riure, plorar o pensar, llegir per fer-nos més savis i més rics com a persona.

Estimar als que tenim a prop, als que hi són i als que no, demostrar-los-ho i fer-ho saber, sentir-nos estimats i gaudir-hi.

Dues petites paraules que son grans conceptes de la nostra humanitat. Dues petites paraules que tenim la sort de celebrar juntes en un mateix dia, combinant el bò i millor d’allò que podem donar. I una cultura que ha estat capaç de combinar-les i fer-ne una tradició per tothom, un estrany dia de festa laborable.

Seguim celebrant-ho, dons. Gaudim-ne i felicitem-nos, i intentem repetir-ho una mica cada dia de l’any, per viure millor, més plenament.

Què celebrem?

Heu sentit mai allò de que els catalans som una mica estranys perquè celebrem una derrota? No us ho cregueu pas, no és així.

No celebrem una derrota: celebrem que com a poble seguim sent i volem seguir sent. I ho celebrem en l’aniversari de l’últim gran intent d’anorreació.

És un fet a tenir en compte: podriem celebrar victòries o conquestes, que també n’hi ha hagut; però les victòries i les conquestes porten sempre associat el patiment del vençut o del conquerit: nosaltres, en canvi, preferim celebrar que encara estem aquí, aguantant, vingui el que vingui.

És marca de la casa, i hi hauriem de pensar: nosaltres, i els que encara no ens entenen o no ens volen com som.

14 d’abril

Avui fa 80 anys de la proclamació de la República i hi ha coses en les que no hem estat capaços d’arribar gaire més enllà.

No hi ha dubte que s’ha avançat socialment, en equitat, en condicions de vida, en educació, en llibertat… però hi ha temes que no s’han tocat. Seguim representats per una casa reial amb la que molts no ens identifiquem, som un estat aconfessional amb un estrany concordat amb l’Església, i segons quins temes polítics fundacionals de l’Estat ni els toquem. L’Espanya carca, fosca i retrògrada existeix encara, i fins i tot sembla que revifi de vegades, amb tocs d’internacionalisme i modernisme.

Fa 80 anys també que es va proclarmar per tercera vegada la República Catalana, dins d’una federació ibèrica. Temps perdut, per alguns, d’una banda i d’una altra. Perquè avui n’hi ha que encara volen una Espanya uniforme, i n’hi ha molts que ja no veiem una República Catalana dins una federació ibèrica. Hi ha temes que no s’han tocat, que segueixen oberts, però que han canviat: 80 anys son molts anys.

Queda molta feina per fer, moltes coses per explicar i moltes paraules a dir. Cal avançar més en les llibertats, no deixar-nos prendre el que és nostre. A nivell personal, a nivell de poble, a nivell de pobles.