Equips i compartició de coneixements: una millor Administració

Al I Congrés de Govern Digital s’hi van dir coses interessants (vegeu-ne el resum de la XIP), jo m’en quedo amb dues

[..]encara que les administracions no han estat dissenyades per innovar, és inajornable marcar-se reptes, que ajudin a implementar idees innovadores per canviar les rutines ineficients actuals.

[..]governança de la transició a la digitalització, gestió de recursos humans, reutilització del coneixement, col·laboració pública i privada, compartició d’infraestructures, transició de productes a serveis, interoperabilitat, seguretat, presència a les xarxes socials, gestió del funcionament de les ciutats i de les necessitats dels habitants.

Per tant, smart cities, si, i transparència i opendata, però és cada vegada més imperatiu un canvi de les formes de treballar: no ens podem saltar els marcs legals, garants d’una correcta actuació, però no caldria potser actualitzar-los d’acord amb les noves possibilitats? I no caldria ja, sobretot, no només modernitzar les eines sino també modernitzar els processos i els funcionaments interns, flexibilitzar les estructures i les tasques de cada un, donar més llibertat i responsabilitat als diferents actors?

En l’àmbit de les TI, ho esmenta adalt: col·laboració pública i privada i interoperabilitat, i també la compartició d’infrastructures (les administracions com a plataforma?) o, fins i tot, la compartició de coneixement i d’eines: seria viable, un repositori comú, à la github, per desenvolupar eines comuns i fer les particularitzacions necessàries? Com aconseguir usar a nivell intra i interadminstratiu eines col·laboratives per compartir coneixements i experiències? Podem aplicar uns esquemes de treball col·laboratius similars als del món del sofware lliure, crear comunitats que tirin del carro?

Penso que cal establir relacions de confiança fermes en l’àmbit intern, que només poden provenir de treballar amb qualitat i ser efectius en les tasques pròpies: això és el que realment pot donar seguretat als altres i permetre formar equips de treballs basats en la col·laboració, base per una compartició posterior a més gran nivell.

Cal la transició d’una jerarquia departamental, d’uns grups establerts per criteris administratius a uns equips de treballs establerts per habilitats (meritocràcia) i amb objectius definits.

Comunitat i software lliure a les AAPP

Sembla que el nou govern de la Junta de Extremadura no està per mantenir l’herència tecnològica de passades legislatures, basada en la promoció de programari de fonts obertes, si no que pensa més en centrar-se exclusivament en criteris econòmics en buscar proveïdors de programari.

És una llàstima que es perdi tot el que s’ha guanyat fins ara usant aquest model: el més evident pot ser el coneixement tecnològic, el programari, la metodologia i la documentació, els productes i la distribució en sí; però també cal valorar, i molt, el treball d’educació que s’ha fet tant en tots els àmbits de govern afectats (administració, educació, sanitat…) com en la pròpia societat del que és el software lliure.

Centrar-se única i exclusivament en criteris econòmics és una visió de curt termini, que si que podria fer estalviar inicialment despeses (els desenvolupament no son barats, tot i que a la llarga el llicenciament surt car), però que perd de vista el retorn d’aquesta inversió a la societat en coneixement i creació d’empreses, de teixit tecnològic. Això, en el cas d’un govern autonòmic, no s’ha de perdre de vista.

Extremadura és, potser, una de les més conegudes defensores d’aquest model, però hi ha hagut moltes altres que hi han apostat també, amb més o menys ganes, amb més o menys encert: la Junta d’Andalusía fa un treball molt bò, i per aquí encara ronda la Linkat, al País Valencià hi ha Lliurex i qui més qui menys va llençar projectes

A nivell estatal també es treballa amb software lliure, i molts ajuntaments també tenen projectes i aplicacions basades en codi lliure.

Però tots aquests casos, per més de codi lliure que siguin, per més que s’hi basin, l’usin, el desenvolupin i inverteixin, no tenen, moltes vegades, una de les característiques definitòries del software lliure: una comunitat darrere que li doni suport.

Una de les grans objeccions dels responsables tecnològics de les administracions de cara al software lliure és “a qui truco si s’espatlla?”. És un argument comprensible des del punt de vista de poder donar una solució ràpida a un problema important (que superi les capacitats de coneixement d’un departament de TI). Amb el pas del temps, però, aquest argument ha perdut pes perquè cada vegada hi ha més empreses que ofereixen els seus serveis i coneixements dins d’aquest camp, a mesura que l’Administració, ha obert mercat i ha començat a marcar determinada tendència.

Aquestes tendències, però, han vingut marcades per directrius polítiques que poden canviar quan hi ha un canvi de govern.

L’ús del software lliure per una Administració, però, es podria dividir en dos grans grups:

  • Programes d’ús general basats en codi lliure, que es poden emprar en aquella organització: dins d’aquesta categoria poden entrar de navegadors o processadors de text, programes d’edició d’imatges, servidors, bases de dades o entorns de programació… qualsevol eina imaginable (o gairebé) per als usos d’una organització. I sobre aquest tema se n’ha escrit a bastament, sense deixar clos el debat.
  • El programari intern creat per aquella organització per a usos propis: la programació de sistemes tributaris, webs, entorns de relació amb el ciutadà, interconnexió entre Administracions (G2G), sistemes de suport a procediments, arxius digitals… és a dir, tot allò que dóna suport a la feina, processos i informació que usa l’Administració. I aquí torno al problema que citava més amunt: la comunitat. Totes les Administracions es regeixen per similars marcs juridico-legals i totes tenen, si fa no fa, similars atribucions i per tant, similars problemes informàtics a resoldre. Aquests es poden resoldre comprant productes de mercat verticals, tancats, que es poden particularitzar, o bé desenvolupant internament eines.

Aquesta és la gran aposta que va fer el govern extremeny, i que altres AAPP també han fet, en major o menor grau.

En adoptar, però, el software lliure com a eina i filosofía de desenvolupament no s’ha acabat de fer el pas evolutiu cap a una comunitat que en doni suport: tot i comptar amb proveïdors entesos, tot i obrir el codi font i usar estàndards oberts, em demano si aquestes AAPP han estat capaces d’establir també mecanismes de col·laboració amb altres organitzacions del mateix tipus. És clar que existeix col·laboració entre els equips de TI i intercanvi de coneixements, però en general, totes aquestes organitzacions tenen ja un volum considerable de software desenvolupat, un nucli central que és molt difícil canviar, i que condiciona part de les decisions tecnològiques que es puguin prendre a posteriori, com l’adopció de nous llenguatges o eines compatibles amb el core antic.

Així, tot i fer-se l’aposta per un ús del software lliure, emprar-se eines i desenvolupar programari, crear metodologies i existir xarxes i intercanvi de coneixements, el que encara no s’ha pogut crear del tot és una comunitat que permeti interaccionar els tècnics en programes horitzontals, comuns a diferents organitzacions similars i útil per a totes elles, fer una base comuna compartida; això provoca que, tot i usar eines i metodologies i compartir problemàtiques similars, les implementacions encara s’hagin de desenvolupar unitariament, en paral·lel, desaprofitant part del potencial.

Aquest però, no és un problema exclusivament tècnic: la creació d’aquesta comunitat d’intercanvi ha de ser incorporada directament per les Administracions Públiques, i això a vegades és una idea que ni s’entén ni es sap explicar, i que amb programari privatiu no es podria fer.

I la decisió de la Junta d’Extremadura demostra que no s’entén ni en un dels seus bressols.