Connectar-se sense operadores

Imatge de Chris Lemmens
El model de negoci actual de les operadores (oferir serveis de connectivitat, fiabilitat, velocitat, etc.) sembla que té futur assegurat durant un temps, associat a la demanda de connectivitat de particulars, empreses i serveis, a les necessitats de la Internet of Things i als models de smart city basats en la expansió de la sensorització i dels actuadors.

Així, i si els ingressos estan assegurats, quin sentit (ètic) té que encara es queixin de l’ús que es fa dels seus serveis, que intentin carregar-se la neutralitat de la xarxa en base a suposades millores de servei (amb el consegüent poder per obrir l’aixeta quan només s’obri la cartera)?

Potser és per aquest tipus de moviments que Google o Facebook estan fent moviments per portar internet arreu, ja sigui oferint xarxes ciutadanes d’alta velocitat o connectivitat sense cables a base de globus o d’avions sense pilot: portar arreu internet vol dir lliurar-te de les operadores i de les seves condicions i, de retruc, tenir la possibilitat de poder rastrejar (degudament anonimitzats, faltaria) tots i cadascun dels clics que es fan a través d’aquests serveis. Negoci rodó.

Vist doncs el joc d’interessos d’uns i altres, la creació de xarxes de connexió independents de qualsevol operador té molta més importància de la que sembla, potser actualment només de manera testimonial, però les tecnologies i idees exposades poden ser la base de nous usos i models:

Si l’abast del segon és petit, qui diu que no es poden combinar amb els primers i oferir així una cobertura molt més gran?

I si de bon principi parlàvem de la creixent necessitat de connexió per part dels sensors les smart cities, fins a quin punt no es poden establir molts d’aquests punts com nodes de connexió de xarxes d’autoconsum, que donin servei no només als diferents sensors sinó a d’altres dispositius (telèfons)? La connexió en xarxa entre aquests punts pot acabar creant una malla de connexió que permeti també l’intercanvi de dades (encara que pogués tenir limitacions de dades i de velocitat). Permetria això que governs locals donessin nous serveis, com la connectivitat? Té cert sentit si l’accés a la informació s’està veient cada vegada més com un dels drets bàsics de la població, i gairebé tota la informació i serveis s’accedeixen a través de la xarxa. Estarien les operadores d’acord amb això? Segurament no, com ja ha passat amb les xarxes wifi locals: els reptes no serien, únicament tècnics.

Per això és interessant que totes aquestes tecnologies es vagin desenvolupant i es vagin obrint noves portes de connexió: si la tecnologia està desenvolupada, depèn de nosaltres com la usem o com deixem que s’usi.

De la necessitat de les operadores de xarxa

Els moviments de les operadores per trencar la neutralitat de la xarxa (aquí i arreu del món) ens porten a pensar en xarxes p2p per comunicar-nos directament entre nosaltres, alliberant-nos de condicions foranes i de contractes abusius i de centralitzacions de serveis en poques mans (condicions que no son desaconsellables només en l’àmbit econòmic, si no també en el social i polític)

El dubte, però, és si això serà realment possible.

En un món que avança cada vegada més cap a la interconnexió total, amb futures (i no tan futures) grans inversions de capital associades a les smart cities, gadgets per portar a sobre (ja siguin telèfons, rellotges, ulleres o roba) i estar contínuament comunicats arreu, i propostes per fer arribar connectivitat on ara no n’hi ha (i de manera barata); en un món doncs totalment dependent de la comunicació omnipresent, es podrà tenir una xarxa que depengui en tot moment de que cada un dels nodes sigui capaç de trobar un punt de connexió?

Models com el de guifi.nety seguiran existint (i és bo i aconsellable que així sigui), però quin és el seu límit d’expansió? Models com el de Fon ho han intentat també però no semblen haver aconseguit la massa crítica, potser precisament perquè tant el punt fort del model com el seu punt dèbil coincideixen en un sol lloc: l’usuari, o millor: la voluntat i compromís de l’usuari, i el número de persones que compleixen aquestes característiques.

Per contra, els serveis que depenen de connectivitat absoluta no poden deprendre de la voluntat de tercers (això és, de la possibilitat de quedar-se intermitentment sense connexió), i per tant a mesura que s’incrementa la mobilitat i s’expandeixen la sensorització i automatització de diferents elements ciutadans i de comunicació, les companyies que ofereixin aquesta connectivitat seguiran creixent.

Veurem, en un futur, si aquesta influència creixent (dependència d’un servei = influència del proveïdor del servei) tindrà conseqüències, quines i si poden acabar sortint nous actors amb visions/interessos diferents dels purament econòmics.

Alienació

Vas pel carrer i veus gent enganxada al mòvil que no aixeca el cap, al tren ja poca gent mira el paisatge i als transports públics tothom aprofita el trajecte per enviar missatges i connectar-se a la xarxa. Comunicació a tothora, arreu. A casa, a la feina, les interrupcions son constants també. Connexió permanent amb el teu grup o grups, socials o professionals.

Text perillós!

Fins a quin punt això no ens aliena, ens desenganxa del nostre entorn? Som conscients de l’estoneta que caminem fins a la feina? Ens fixem en el que veiem, en els petits detalls, i deixem que la ment voli sola, o estem tot el dia pendents de dir, fer, llegir… sense després treure’n un profit excessiu, vist moltes vegades la longitud dels missatges o la seva banalitat?

Hipercomunicació que sembla dominar-nos: rebre un missatge i haver-lo de contestar immediatament… sempre. Els nostres tempos dominats pels dels altres que, també, estan dominats per uns altres. Un peix que es mossega la cua i que per tant no pot nedar endavant.

Cal no perdre el món de vista, reconnectar amb la realitat i dedicar-nos estones que semblin no aprofitades. Possibilitat de comunicació a tothora, però quan nosaltres volem. I de vegades no sembla que sigui així.

Més socials. Més individuals?

Vivim immersos en un bombardeig continu d’informació i interrupcions. L’entrada de dades de comunicacions, el degotall de connexions i distraccions és constant, tant a casa com a la feina com al carrer: ens hem acostumat a viure continuadament amb soroll de fons, amb elements que criden la nostra atenció.

Aquest flux continu d’interaccions, la gestió ininterrompuda de noves informacions, la interacció tothora amb els altres, les múltiples possibilitats de distracció o el simple entorn urbà on vivim configuren un espai de soroll real i informacional a temps complert, companyia continuada arreu i tothora.

Però que passa quan s’apaguen els llums? Què passa quan no hi ha totes aquestes distraccions, quan ens trobem el silenci? Sabem estar no ja sols, si no en la nostra pròpia companyia? De vegades em demano fins a quin punt aquest soroll ambiental continu no ens acaba provocant una necessitat també continua de companyia que fa, alhora, que fugim de nosaltres mateixos o, si més no, que no ens acabem coneixent del tot a nosaltres mateixos.

Potser som més socials, sí, però sabem també ser més individuals, tenir les nostres pròpies opinions i reflexions? O potser la infoxicació que patim és una falsa profunditat, una fugida endavant?

Zàping digital: el jo distret

Internet és un conjunt de distraccions: la xarxa actual comença a semblar més un parc d’atraccions o unes galeries comercials, amb anuncis i distraccions que criden tothora la nostra atenció, que no pas aquella aldea global de la que parlàvem fa anys.

Aquest cap de setmana he fet un petit experiment, aplicant-me un sàbat digital:

  • Dissabte vaig fer un ús habitual d’Internet: consultar el correu, picotejar diaris i pàgines diverses, consultar els feeds i mirar què es deia al twitter, sense mirar quan ho feia, en diferents moments del dia, mentre feia altres coses.
  • Diumenge vaig desconnectar la wifi: també he fet diferents coses, he llegit i he escrit. Fora del món digital, vaig fer com dissabte. Al món digital m’hi vaig connectar una estona concreta.

No sembla haver-hi gaire diferència… fins que ens mirem en la manera d’usar la xarxa: el primer dia vaig picotejar, ara i adés, consultant el correu, el whatsapp el twitter o fent petites parades per mirar alguna cosa que em rondava pel cap, mentre feia d’altres coses; el segon dia em vaig connectar una estona concreta, i la resta del dia he estat fora de línia, fent d’altres coses, no gaire diferents de les de dissabte, per cert. La sensació, però, que em queda dels dos dies es diferent: tot i fer coses similars, el diumenge vaig ser més conscient de les coses que feia, com si estigués més atent, sabent que no hi havia cap distracció al mòbil o a l’ordinador: estava concentrat en el que feia.

Explicat així, pot semblar una mica estrany i segurament no té gaire valor científic, però no és la primera vegada que tinc aquesta sensació de distracció amb la possibilitat de connexió. Us heu parat a pensar què feu quan esteu sols, quantes vegades consulteu el mòbil o us distraieu amb la xarxa, sense fer res concret (*)? Quin ús feu de l’ordinador quan esteu a casa? No us distraieu a la feina? Heu vist el que fa la gent a les parades del tren, o del metro? Tothom consulta el mòbil, picoteja molles d’informació que sacien aquesta necessitat: la possibilitat de contacte continu amb els altres o la sensació d’informació i d’activitat per la multitasca ens enganxa i ens enganya, ens submergeix en una cadena superficial de falsa activitat, que es va repetint però que no ens aporta res nou llevat de puntuals recompenses emocionals i falses sensacions d’estar informats.

Em pregunto si el que ens passa amb la lectura no ens comença a passar també en la nostra manera d’actuar, de ser i de relacionar-nos amb els altres.

(*) Ara ho apliquem a l’ordinador o al mòbil, però també es pot aplicar al consum de la televisió: zàping.