Més socials. Més individuals?

Vivim immersos en un bombardeig continu d’informació i interrupcions. L’entrada de dades de comunicacions, el degotall de connexions i distraccions és constant, tant a casa com a la feina com al carrer: ens hem acostumat a viure continuadament amb soroll de fons, amb elements que criden la nostra atenció.

Aquest flux continu d’interaccions, la gestió ininterrompuda de noves informacions, la interacció tothora amb els altres, les múltiples possibilitats de distracció o el simple entorn urbà on vivim configuren un espai de soroll real i informacional a temps complert, companyia continuada arreu i tothora.

Però que passa quan s’apaguen els llums? Què passa quan no hi ha totes aquestes distraccions, quan ens trobem el silenci? Sabem estar no ja sols, si no en la nostra pròpia companyia? De vegades em demano fins a quin punt aquest soroll ambiental continu no ens acaba provocant una necessitat també continua de companyia que fa, alhora, que fugim de nosaltres mateixos o, si més no, que no ens acabem coneixent del tot a nosaltres mateixos.

Potser som més socials, sí, però sabem també ser més individuals, tenir les nostres pròpies opinions i reflexions? O potser la infoxicació que patim és una falsa profunditat, una fugida endavant?

Zàping digital: el jo distret

Internet és un conjunt de distraccions: la xarxa actual comença a semblar més un parc d’atraccions o unes galeries comercials, amb anuncis i distraccions que criden tothora la nostra atenció, que no pas aquella aldea global de la que parlàvem fa anys.

Aquest cap de setmana he fet un petit experiment, aplicant-me un sàbat digital:

  • Dissabte vaig fer un ús habitual d’Internet: consultar el correu, picotejar diaris i pàgines diverses, consultar els feeds i mirar què es deia al twitter, sense mirar quan ho feia, en diferents moments del dia, mentre feia altres coses.
  • Diumenge vaig desconnectar la wifi: també he fet diferents coses, he llegit i he escrit. Fora del món digital, vaig fer com dissabte. Al món digital m’hi vaig connectar una estona concreta.

No sembla haver-hi gaire diferència… fins que ens mirem en la manera d’usar la xarxa: el primer dia vaig picotejar, ara i adés, consultant el correu, el whatsapp el twitter o fent petites parades per mirar alguna cosa que em rondava pel cap, mentre feia d’altres coses; el segon dia em vaig connectar una estona concreta, i la resta del dia he estat fora de línia, fent d’altres coses, no gaire diferents de les de dissabte, per cert. La sensació, però, que em queda dels dos dies es diferent: tot i fer coses similars, el diumenge vaig ser més conscient de les coses que feia, com si estigués més atent, sabent que no hi havia cap distracció al mòbil o a l’ordinador: estava concentrat en el que feia.

Explicat així, pot semblar una mica estrany i segurament no té gaire valor científic, però no és la primera vegada que tinc aquesta sensació de distracció amb la possibilitat de connexió. Us heu parat a pensar què feu quan esteu sols, quantes vegades consulteu el mòbil o us distraieu amb la xarxa, sense fer res concret (*)? Quin ús feu de l’ordinador quan esteu a casa? No us distraieu a la feina? Heu vist el que fa la gent a les parades del tren, o del metro? Tothom consulta el mòbil, picoteja molles d’informació que sacien aquesta necessitat: la possibilitat de contacte continu amb els altres o la sensació d’informació i d’activitat per la multitasca ens enganxa i ens enganya, ens submergeix en una cadena superficial de falsa activitat, que es va repetint però que no ens aporta res nou llevat de puntuals recompenses emocionals i falses sensacions d’estar informats.

Em pregunto si el que ens passa amb la lectura no ens comença a passar també en la nostra manera d’actuar, de ser i de relacionar-nos amb els altres.

(*) Ara ho apliquem a l’ordinador o al mòbil, però també es pot aplicar al consum de la televisió: zàping.

Nou Papa, nous aires?

Tot just acabo d’escoltar l’audiència papal als mitjans de comunicació, i Francesc I m’ha sorprès: les mencions a la pobresa, l’explicació del perquè del nom escollit (i la no casual anècdota esmentant el bisbe de Sao Paulo), l’ús de l’humor (l’acudit sobre la companyia de Jesús) i la menció directa als periodistes i la seva feina, el símil entre periodistes i Església…

Res no és casual en un discurs com aquest i, segurament, pot donar molt de si en una relectura molt calmada, però així, a rajaploma, ja és indicatiu de les intencions i de l’estil del nou Papa vers l’Església i la manera de comunicar, crec. Nous aires, realment?

Tabletes Linux?

The Linux tablet is the future – and it always will be, diu Scott Gilbertson, a The Register.

I hi coincideixo, per desgràcia. Llegint l’article i fent un cop d’ull al Pengpod, la tableta anunciada amb Linux, no puc més que estar d’acord. I és més, veient com han anat les coses, tampoc li falta raó:

The year of the Linux tablet is, like the year of the Linux desktop, destined never to arrive.

La diversitat i la descentralització, la llibertat i els objectius i fonaments no comercials de Linux i la seva filosofia de fes-t’ho tu mateix son, en un entorn comercial i massificat, orientat a la facilitat i al dirigisme, a la instantaneïtat, la seva gran debilitat.

Repensar-nos a la xarxa

Imatge d'una xarxa descentralitzada totalment comunicadaFa temps ens imaginàvem a nosaltres mateixos a Internet com canals generadors d’informació contínua, usant blogs i servint el contingut en rss, penjant vídeos i fotografies online, i parlàvem de com ordenar tot això, de com disposar-ho i, fins i tot, de com tindriem temps per al consum i la generació de tot aquest material.

La clau era la plana personal, el nostre cau digital, la nostra imatge a la web, que era a la vegada biblioteca i reflex, com una imatge tan complerta com fos possible de la persona. La idea era abocar-hi allà pensaments i vivències en forma de text, de vídeo i d’imatge, en tots aquests formats o en alguns, i així poder ser tu mateix a la web.

Vist amb el temps, però, aquesta era una idea sumament naïf i innocent, però que, alhora, s’ha complert. Ja no cal que ens plantejem com tindrem temps de penjar i consumir tot aquest material, perquè ja ho fem: mirem minuts i hores de vídeos de coneguts i desconeguts, mirem fotos i consumim textos, participem en converses ràpides i, alhora, exposem la nostra vida, pengem fotos i vídeos, indiquem gustos, expressem opinions a través de campanyes, tot contínuament…

La diferència és que si abans ens ho plantejàvem fer a la casa pròpia, ara ho fem tot a casa d’altres, i sense adonar-nos-en. Anem deixant bocinets de nosaltres mateixos arreu… no, de fet no els anem deixant: els anem donant, perquè allà on els deixem deixen de ser nostres per pertànyer a uns altres, que ens observaran amb lupa i ens coneixeran, segons com, millor que nosaltres mateixos.

Així, cal seguir endavant amb aquella idea de tenir la nostra vida en streaming, de ser emissors continus de dades? Si, perquè de fet ja ho som. El que cal, però, és adaptar-se: ja no val la plana on penjàvem els nostres viatges i les nostres fotos, alguna opinió i els enllaços als llocs que ens agradaven a la web: cal reformular la veu pròpia a Internet, ser conscients d’allò que diem i per on passem, d’allò que saben de nosaltres. Adéu a la imatge inicial del coneixement compartit, de la noosfera innocent, benvinguda la xarxa a imatge del món real.

Així, i curiosament, sembla que l’estar conscientment a la xarxa passa per un replegament de les nostres emissions, una revisió del què diem i on ho diem. I això no vol dir censurar-se, ni molt menys: és tornar a tancar el cercle: vol dir ser conscient que les nostres paraules i tot allò que fem tenen un efecte. Com al món real.