Noves idees per diaris de paper

Fa dos dies parlava de l’especialització de continguts, o de marques específiques suportades per capçaleres de diaris importants, com a vies possibles perquè els diaris de paper sobrevisquin en aquest món saturat d’informació però mancat, alhora, de coneixement.

Avui m’assabento, via l’escacc, que The Independent llençarà en breu un nou diari de qualitat a 20 penics, complementari del principal i amb continguts de qualitat: serà interessant seguir aquesta aposta, veure com funciona i com respon el públic, què n’esperen els editors i quins marges s’han marcat, si és un pilot per una transformació mes profunda del diari matriu o bé una capçalera que evolucionarà amb sentit propi.

Al nostre país, mentrestant, també serà interessant veure com evoluciona el projecte del nou diari Ara, on també ens expliquen que volen integrar diferents mitjans amb diferents llenguatges, on volen combinar periodisme de qualitat amb la instantaneïtat i la facilitat de comunicació de les xarxes socials actuals.

Noves tendències, noves idees i apostes arriscades, però potser més encertades de cara a nous lectors que demanen nous usos, sí, però també rigor i explicacions, motius, perquès. I potser també amb més visió de futur que no pas tancar-se als nous mitjans i demanar suscripcions sí o sí, à la Murdoch.

De les versions digitals dels diaris de paper

Que els antics diaris de paper encara no han entès el món digital és un fet. O potser es podria matisar una mica més i indicar que el que no han entès és l’actual món digital: la immediatesa i disponibilitat de informació (o hauríem de dir-li dades+successos?) tothora fa que la versió digital d’un diari de paper hagi de donar quelcom més que les dades pures i dures: aquestes es poden trobar a molts llocs, i més, quan moltes vegades això va de la mà d’una baixa en la qualitat de la redacció de la notícia.

Si bé el diari de paper sí que pot seguir mantenint el model “antic”, la versió digital ha de canviar: un mateix lector no llegeix igual un diari en paper fent el cafè que la versió digital en una pantalla. Tanmateix, però, la versió digital beu de la marca del diari de paper, i no pot allunyar-se gaire: entra en conflicte aprofitar-se d’un nom ja fet amb el fet de competir amb un mitjà amb unes regles diferents. I se n’estan ressentint, com no? La premsa es queixa del continu declivi en el número de lectors en paper, i que no arrenca en el format digital. Com ha d’arrencar, si moltes vegades no fan més que repetidors-ampliadors de notícies d’agència o de pobres continguts?

La qüestió és si la versió on-line del diari de paper pot mantenir una línia apart del “pare” de paper, valer-se de la marca i crear una línia pròpia. Si ho pot fer, si ho sap fer, pot ser que els diaris generalistes tinguin una oportunitat dins del mon digital. Si no, com simples ecos d’altres, no acabaran sent més que agregadors de notícies, i en aquest terreny ja hi ha gent que té molta feina feta. En tot cas, hi ha versions digitals de diaris que ja ho han entès, i que sembla que si treballen en aquesta línia, treballant més el multimèdia o continguts diferents, apostant per cobriments en directe de notícies i experimentant amb nous canals. Altra opció podria ser que les capçaleres matriu generessin petits diaris especialitzats, spin-offs d’informació en versió digital, dirigits a públics concrets i, per tant, més fàcils de focalitzar.

Son diferents apostes que el temps dirà si funcionen. El que segur que funciona i ningú pot substituir és el periodisme de qualitat, anar a fons dels temes i lligar caps. I això acostuma a no enganxar bé amb la immediatesa. I això, per desgràcia, sembla que és el que no s’està cuidant del tot.

Comunicació

Caminant per la muntanya amb la filla i un nebot ens creuem amb un parell d’excursionistes que van en sentit contrari: com és costum, ens saludem. Fa fred, ha nevat i hi ha boira, així que no hem trobat ningú més al camí.

El nebot em diu que sempre li ha estranyat que quan et trobes algú a muntanya el saludis, encara que no el coneguis de res i li intento explicar que és un costum, que és de bona educació i que no costa res, ben mirat, fins i tot pot ser una declaració d’intencions en un lloc solitari: “Hola, no pretenc cap cosa rara, segueixo el meu camí”.

Però em fa pensar: en comptes de ser estrany saludar algú quan te’l creues de front en un lloc on no hi ha ningú més, el que hauria de ser estrany és no saludar-lo.

No us ha passat mai entrar a algun lloc, dir bon dia i que es sorprenguin de que saludis a l’entrar o al marxar, per exemple? Ens creuem cada dia amb les mateixes persones pel camí, les coneixem i ens coneixen i no ens atrevim a saludar-nos (ai, què pensaran?), passes com de refilada pels llocs, entres, surts, els utilitzes i ja està.

De vegades em fa l’efecte que en aquesta època d’hipercomunicació i de noves etiquetes socials, de contacte a tota hora i sense importar la llunyania, perdem la comunicació més bàsica i més propera, la de l’entorn més immediat i més habitual.

La finalitat de la comunicació

Henry David Thoreau va escriure a “Walden o la vida als boscos” [1],[2]:

Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se. […] Com si l’objectiu principal fos parlar ràpid i no pas parlar amb sentit comú.

Reflecteix amb una precisió sorprenent el que passa en el món de la comunicació: nous dispositius, nous mitjans, nous canals… però és realment el que es diu interessant? No és una simple repetició d’allò sentit o de tòpics? Tenim tanta necessitat de comunicar i de parlar? I quan escoltem i pensem?

Ho va escriure al 1854 i encara és vàlid.