Les administracions com a plataforma

Usar els serveis propis del govern com una plataforma que pugui ser usada per tercers és una molt bona idea. En Dave Briggs explica i expandeix una idea inicial del Servei Digital del Govern Britànic en aquest sentit.

Blocs de construcció

Si utilitzem les diferents peces que componen els diferents sistemes com elements intercanviables que poden ser usats en diversos llocs, en comptes de repetir funcionalitats en sistemes verticals, estalviem despeses, reduim temps i facilitem el manteniment. I si a això hi afegim la possibilitat de reutilitzar aquestes mateixes peces en sistemes foranis al nostre, però amb les mateixes o similars necessitats, ja no només som nosaltres qui estalviem, l’estalvi és ara compartit també per la resta d’usuaris.

Com el mateix Dave diu, és una aproximació a una arquitectura orientada a serveis.

Fins aqui, sobre el paper, i sobre una única administració que doni servei a d’altres (siguin empreses, particulars o altres administracions) tot clar.

Però com apliquem aquesta reutilització a una estructura de govern de diversos nivells? Pensem en Catalunya, i apliquem els dos nivells de govern més propers: local i autonòmic.

Com fem que aquests dos nivells comparteixin aquestes peces? Segur que tenen elements comuns entre els diferents nivells, i està clar que tots els ajuntaments tenen les mateixes obligacions i necessitats, per tant sembla fàcil, en teoria, començar a pensar aquests blocs.

Però després resulta que cada casa aplica la seva recepta: les seves ordenances, les seves característiques i estructures de dades, i cadascú té unes regles de negoci similars però no iguals.

Això implica que el sistema a construir ha de ser enormement flexible, parametritzable i modular, per no parlar de les diferents tecnologies i llenguatjes que cadascú té a casa seva.

Així, com ho fem? Dissenyem un sistema tipus SaaS, parametritzable, però centralitzat i coordinat per algú? Es generen unes forges comunes a tothom, amb exemples en diferents llenguatjes i uns repositoris públics que es vagin actualitzant? I els grups de treball? Horitzontals, o liderats per algú? Podem usar un model de coneixement i programació similar al de l’Open Source, crear comunitats i establir ponts, distribuir coneixement i aprofitar esforços?

Els reptes tècnics i de coordinació son enormes, pero la idea és molt interessant i és la direcció en la que cal treballar per aprofitar millor recursos i coneixements.

Una sana dieta informativa


Període vacacional: disminueix la ingesta diària de notícies, el flux d’informació entrant; canvio els hàbits i els canals informatius habituals, i redueixo la freqüència i el temps dedicat.

I no passa res. El món segueix rodant, i jo estic informat igual. Potser no al minut, però cal? L’excés d’informació, les dades repetides cada mitja hora, la infoxicació, la necessitat de saber de tot… son bones? Segurament no.

En Thoureau ja tenia necessitat fa 150 anys de defugir la seva “sorollosa” societat, i en Taleb recomana no llegir premsa ni blogs. Potser son casos extrems, però sabem del cert que les notícies acabant arribant, que el flux de la informació és continu i repetitiu.

Perquè aquest és realment el coll d’ampolla: la informació i el número de fonts d’informació (externes i pròpies, induïdes) i obligacions que requereixen la nostra atenció creix exponencialment, però el nostre temps és lineal, i cal saber repartir-lo molt bé.

Així, si deixem de dedicar temps a intentar digerir un flux massiu i repetitiu d’informació, que acaba aportant poc, i escollim bé les fonts i els moments en què ens informem, i els temes que ens interessen, disposarem de molt més temps del que tenim, i estarem igualment informats. Es més, passem automàticament a poder usar aquest temps en tasques creatives, en processar la informació i en reflexionar-hi, podem passar de ser simples consumidors a generadors d’informació o, simplement, a disposar de més temps per fer tot allò que volem fer i pel que no tenim temps.

Llibres, ebooks i la teoria de la Informació

Tenim un llibre, ja sigui en paper o electrònic. El llibre, en la seva forma més elemental, el podem veure com un text que ens dóna informació.

Diferents suports de lectura

Ara agafem la teoria de la informació de Shannon, que estudia la comunicació de dades per un canal, el que l’afecta, com millorar-la, etc. Molt simplificadament, ens diu que la comunicació s’estableix entre dos elements (emissor i receptor) a través d’un canal.

I ara mirem-nos el llibre amb els ulls de l’amic Shannon:

  • tenim un emissor del missatge: el text
  • tenim un receptor: el lector
  • tenim un canal: el llibre

Vist així, no podria afectar la forma del canal a la recepció del mateix missatge? O, dit d’una altra manera, si el mateix text arriba (es comprèn i/o recorda) de manera diferent en un llibre de paper que en un llibre electrònic.

  • El llibre electrònic és igual per tots els textos continguts: tenen el mateix format, la mateixa lletra (en general), els mateixos indicadors… en resum, tota la part física és igual per a tots els llibres, i tot i que es poden tenir marcadors o notes, requereix un (petit) esforç anar-les a buscar, veure-les.
  • Els llibres en paper, per contra, son diferents cada un. La portada, la impressió o el mateix gruix per davant i per darrera ens donen indicadors diferents i molt precisos en cada cas, que ens permeten saber, sense un esforç extra, on som, quan ens queda. Les marques fetes o les notes també estan a l’abast, d’una manera molt ràpida.

Així, no podríem veure totes aquestes dades com a meta-informació del propi llibre físic, com redundàncies del canal que asseguren la informació i la fixen en el cervell del receptor? Tenim diferents sentits (vista, tacte), notem l’objecte físic que ens fan inserir-nos més en la lectura (es més física): tenim més senyals, més redundància, del que estem fent, per tant podríem tenir més seguretat de que el missatge del canal arriba millor.

Per contra, el llibre digital no té aquesta redundància, aquestes metadades: tot es basa en el contacte visual, i el canal per tant es més dèbil: faria això que entrés més soroll (distraccions com anar endavant o enrere o saltar a l’índex, que en el llibre de paper podrien ser redundàncies) i que el missatge no arribés tan clar, tan directe?

És diferent, doncs, llegir en paper de llegir en ebook?

Aquest plantejament no deixa de ser un joc, és clar, però el que si que està clar és que el missatge no és només el text, sinó també el mitjà. O com a mínim, el condiciona, amb el permís de McLuhan.

Ah, i val a dir que si, que jo trobo diferent llegir en paper o en electrònic (ebook, tablet o pantalla).

Tornar (una mica) al Renaixement

En un moment en que sembla que cada vegada tendim més a la super-especialització dels coneixements, a l’aprofundiment en vertical de les diferents branques de la ciència, sembla que retorna la concepció renaixentista del savi que ha de saber de tot (si més no modificada).

L'home de Vitruvi, de Leanordo Da Vinci (Viquipèdia)De fet, aquesta mateixa super-especialització, aquest aprofundiment en els descobriments i en la investigació fan cada vegada més necessaris equips multidisciplinaris d’experts que aportin diferents visions a un mateix problema, a un mateix repte, per encarar-lo des de diferents angles, i sabem que això ajuda a avançar.

Però potser no necessitem només equips multidisciplinaris formats per especialistes, per bons que aquests siguin: potser comencem a necessitar, a tots nivells, especialistes en un camp determinat, savis en un coneixement, però que també tinguin coneixements profunds d’altres matèries: això permetria un intercanvi molt més fàcil de punts de vista, potser fins i tot solucions més heterodoxes però noves i funcionals que els experts en un tema poden tenir (al cap i a la fi, gairebé tot saber i tecnologia et condiciona com penses, et fa veure el món d’una manera concreta).

No parlem només de gent que es dediqui a investigacions punta (medicina, biologia, química o electrònica, per dir-ne algunes). Necessitem arquitectes que sàpiguen d’urbanisme però també d’ecologia i de sociologia, perquè son matèries molt lligades, necessitem enginyers que siguin bons dissenyadors i sàpiguen d’usabilitat, responsables que sàpiguen del seu camp (economia, enginyeria, sanitat) i de gestió d’equips o fins i tot de psicologia, periodistes que sàpiguen de big data i eines informàtiques, informàtics que entenguin els usuaris (difícil, ho sé), economistes amb coneixements socials o urbanistes amb coneixements de teoria de xarxes…

No podem ser tots ni tenir savis totals com el que l’ideal renaixentista preconitzava, perquè la quantitat de coneixement i d’informació que ja posseïm i que generem a cada moment és inabastable, però si que ens hem de plantejar si no necessitem una educació més ampla, més creuada, més oberta a altres branques que la sola dels estudis principals.

La complexitat del món en què vivim no ens permet tractar els problemes com sitges aïllades, sinó com les xarxes que son, amb les relacions que tenen entre ells i les diferents vessants i lectures que es puguin fer. Flexibilitzar la nostra visió personal, ampliar-la amb altres coneixements i donar-li nous matisos ens permetria una comprensió més gran d’allò que ens rodeja (o un primer pas per solucionar un problema, si fos del que tractéssim).

Open Data per hackejar la societat

Quan parlem dels avantages de l’opendata acostumem a fer referència gairebé invariablement als beneficis socials i econòmics: a la generació de valor que se suposa que existirà a partir de la creació de productes i serveis associats a aquesta informació, o a la transparència que ofereix el fet que es publiqui la informació que genera el sector públic o la que gestiona.

Existeix, però un tercer valor que no s’esmenta normalment, i que trobo importantíssim: el coneixement del funcionament i el comportament de la societat en el seu conjunt per part de la mateixa societat, és a dir, la possibilitat de dotar de mitjans a la societat per al seu propi coneixement i gestió.

Ironia: el famós i temut profiling* pot servir per millorar els serveis físics i digitals que la mateixa administració ja intenta gestionar i administrar.

Obrir no només les dades dels salaris o de la contractació, o del número d’hospitals i adreces de farmàcies de les diferents poblacions, per exemple, si no també d’altres com volums de tràfic per hores en les carreteres i carrers del país, o hores de major afluència als centres mèdics o d’absentisme escolar o laboral, per citar-ne alguns, poden ajudar no només a planificar millors mitjans de transport i preveure necessitats futures o desequilibris entre territoris i poblacions, que ja és molt, o a generar noves oportunitats per empreses que ofereixin nous serveis.

Obrir aquest tipus de dades pot ajudar, sobretot, a dissenyar eines i algoritmes de previsió o d’anàlisi social que permetin aprofundir en el coneixement de la nostra mateixa societat per part de grups de ciutadans i activistes, o d’investigadors universitaris, que alhora generin nou coneixement obert que es posi a disposició dels altres, cosa que pot, de retruc, ajudar tant per aportar noves solucions per part dels ciutadans (individual o col·lectivament) a problemes socials o territorials com per disposar de mitjans per controlar l’acció tant del govern com de grups de pressió amb interessos concrets (o fins i tot les relacions entre aquests dos actors). Els algoritmes de perfilat d’individuals o de cerca i extracció de resultats concrets en grans volums de dades (big data) estan gairebé en exclusiva en mans de grans empreses privades que no els obren (és part del nucli del seu negoci) o d’agències de seguretat que per raons evidents tampoc no els obriran, el que fa que el coneixement sobre el nostre funcionament com a grup estigui fora del nostre abast!

Així, l’obertura de dades es dibuixa no només com un element necessari per a una major transparència i control del govern (i allunya la por de l’open data com nova moda política), si no com una eina que pot tant ajudar a la creació d’un govern realment obert i participatiu (més democràtic, per tant) com també a la generació (i recuperació) de nou coneixement i eines per al comú de la societat.

(*) El perfilat que fan les empreses que ofereixen serveis gratuits com a esquer i venen la nostra informació perfilada a venedors, actuant com agències de publicitat encobertes (també en diuen xarxes socials)
(**) Alberto Cottica (twitter, blog) va inspirar aquesta idea en un comentari fet durant la seva intervenció a la I Jornada OpenGovernment Terrassa.