La “Internet de les coses” i la seguretat nacional

S’apropa IPv6 i amb ell cada vegada sembla estar més a prop la Internet de les coses: la possibilitat de que qualsevol andròmina mig electrònica que tinguem per casa estigui connectada a la xarxa: neveres que ens avisaran del que no tenim i podran fer la compra, rentadores que es posaran en marxa si fa sol segons la predicció del temps (perquè no?), despertadors que ens donaràn cinc minuts més si el trànsit es dens o els trens no funcionen (ole la Renfe!), inter-comunicació entre aparells i la nostra vida més fàcil. Imagineu ara això augmentat i encara més interconnectat: els cotxes comunicant-se amb els semàfors i amb la resta de vehicles, possibilitats en temps real d’informació i control de la xarxa viària, de les necessitats energètiques o de les tarifes, optimització de fluxos i horaris en funció de necessitats de transport, serveis públics amb possibilitat d’operar en funció de demanda o de previsió ajustadissima de demanda, previsió d’errors per autocontrol dels propis elements de la casa, etc…

Ara bé: tota aquesta domòtica, interconnexió, transferència de dades i demés es farà a les nostres esquenes, ni ens enterarem del que va i del què ve, de la informació sobre els nostres hàbits que es generarà, i d’on anirà a parar tot això.

Dit d’una altra manera: el control de la nostra vida, de les nostres dades i fins i tot del nostre entorn real (cotxe, neveera, rentadora) s’allunyarà de nosaltres, o, millor dit, no el tindrem tot nosaltres, serà compartit: nosaltres, el fabricant, qui faci el manteniment… en general, qui tingui accés a les dades i al sistema de comunicació dels nostres aparells.

I aquí s’obre tot un nou món de possibilitats: actualment les àrees de defensa de cada país ja preparen i treballen en els seus plans de ciberguerra i ciberdefensa, identificant infraestructures sensibles i vitals pel país, protegint-les física i digitalment: refineries, ports, xarxes elèctriques, xarxes d’aigua… és evident que protegir això és de vital importància pel correcte funcionament d’un país…

Però que passarà quan tot, tot estigui connectat a la Internet? Qui controlarà l’accés al nostre despertador? I a la nostra nevera, a la nostra rentadora o als semàfors? Estaran els sistemes d’aquests electrodomèstics o els de les empreses que facin el manteniment o donin el servei de comunicacions tant ben protegits com altres sistemes més “vitals”?

Com deia abans, nosaltres no tindrem ni idea de amb qui compartirem el control de tot això: imagineu, per un moment, que es pogués fer que les neveres demanessin el que volguessin, o que els despertadors funcionessin fora d’hores, no quan toca, o que les rentadores arranquessin sense res dintre o, senzillament, que tot deixés de funcionar. No seria un atac brutal contra les infraestructures bàsiques d’un país, però seria una manera important de minar la moral.

Que tot plegat sembla una xorrada? Clar. Com espiar algú a través de la webcam.

Guerres d’aigua

Que en el futur esclataran conflictes per l’aigua sembla cosa més aviat certa, per ser un recurs cada vegada més preuat.

Però on passarà? Hom s’acostuma a imaginar problemes i confrontacions en zones desèrtiques o molt seques -l’aigua del Jordà (Israel-Jordània), l’alt Nil, zones d’Etiòpia, zones frontereres al golf de Guinea,…-, és a dir, traslladem conflictes ja existents en el temps, problemes que tenen a veure directament amb l’escassetat ja existent.

Però l’aigua (les zones amb aigua, les geleres, els cursos fluvials) seran zones cada vegada més preuades i problemàtiques:

  • Set: la necessitat d’aigua a les grans concentracions de població xines i índies està posant a prova els grans sistemes hídrics del riu Groc i del Ganges, per exemple, que alhora es veuen afectats per problemes de desgel a la seva zona de naixement, a l’Himàlaia; la mateixa necessitat d’aigua d’aquestes grans concentracions, la mala gestió de les xarxes de conducció d’aigua i l’abocament incontrolat de grans quantitats de residus enverinen i maten els rius, provocant alhora conflictes que poden ser interfronterers (què passa si Índia es “beu” l’aigua que acaba arribant al golf de Bengala? on van a parar els aiguamolls, d’on beu el país?)
  • Energia: els mateixos rius son font d’energia: l’electricitat d’origen hidràulic conforma una part gens petita del pastís energètic, i amb un món amb una necessitat creixent d’energia, amb un consum cada vegada més gran, les preses situades als cursos dels rius serveixen també per calmar la set insaciable d’electricitat d’indústria i població.
  • Conflictes interfrontereres: es pot fer servir l’aigua com un arma? Els russos han usat el gas com una eina de pressió sobre els seus veïns, inclosa la UE. Poden països situats al curs alt dels rius fer servir les seves preses (i el seu control sobre el flux del riu) com a pressió sobre veins situats més avall?
  • Els usos de l’aigua: Mentre al tercer món, sigui al camp o a les megalòpolis hi haurà (ja hi ha) una falta d’aigua endèmica, al primer món usem l’aigua per regar camps de golf, omplir piscines a les urbanitzacions o per conrear cultius de vegades subvencionats, de vegades excedents que col·loquem a altres mercats, de vegades que serveixen per alimentar la cabana de bestiar d’una alimentació humana excessivament basada en la carn, o, la última moda, en cultius per generar biocombustibles.

Tot plegat, on ens porta? A que els conflictes per l’aigua no seran els de dos països o grups lluitant pel control d’un riu, sino que seran conflictes a nivell regional, que afectaran les conques senceres dels rius, que vindran donats per diferents motius i que per tant requeriran diferents solucions, que no afectaran segurament només els directament implicats, sino també a tercers, perquè l’origen del problema podria ser que estigués a l’altra banda del món.