Què fem amb RSS?

Icona de RSS

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor.

La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar.

RSS va néixer en una època de la xarxa diferent de l’actual: es preveia una xarxa més distribuida, amb generadors de contingut molt diversos i molt nombrosos, i el canal RSS de cada generador de contingut (blog, diari, revista) era una manera d’estar al dia del que es trobava, del que hi havia.

Però la xarxa actual no és així: la generació de contingut es genera en uns quants hubs gegants, que ofereixen serveis i continguts a canvi del consum de publicitat cada vegada més dirigida. Aquests hubs basen el seu negoci en el perfilat dels seus usuaris, i com més temps passin els usuaris dins del seu ecosistema (web, apps per mòbils i tablets) més podran saber d’ells. Per tant, si l’usuari marxa o pot veure contingut des d’un altre lloc, perden aquestes dades. Per aquest motiu Facebook, Twitter, Google Plus o ara Linkedin eliminen els canals RSS o en dificulten l’accés, per mantenir captius els seus “clients”.

Ara, però, això ja no ho fan només aquests hubs. Plataformes més petites que viuen d’oferir publicitat dirigida a partir del seu contingut (blogs profesionals) eliminen o amaguen també els RSS per obligar a la visita directa al web i, així, al consum de la publicitat oferta. Tots juguen a ser Google o Facebook, o et donen la possibilitat de suscriure’t per correu (únicament) a les actualitzacions.

Vist així, els RSS no son cosa de quatre usuaris motivats: és una aposta per la nostra llibertat i privacitat. Tenir la possibilitat de llegir els canals que jo vull, quan jo vull i com jo vull em permet no només no consumir publicitat i minimitzar el meu perfilat, ens permet també construir-nos el nostre context de lectura en base als nostres gustos i possibilitats.

A tot això, a més, cal afegir-hi que el mercat dels lectors de feeds no ha evolucionat gaire en anys. El tancament definitiu de Google Reader el juliol d’aquest any feia preveure a alguns que hi hauria un creixement en les opcions, però això tampoc no ha estat així…

Possiblement no ha estat així pel mateix motiu que Google va tancar el servei de Reader: el que suposa de flexiblitat i llibertat per a l’usuari no aporta res econòmicament a qui ofereix el servei, si aquest és gratuït… i potser per això no hi ha hagut una gran oferta: com treure profit de la inversió que cal fer (cercar contingut, emmagatzemar, potència de recerca, servidors, aplicacions…)? Potser la via és oferir un servei de pagament, encara que no sigui excessivament car, però la temptació de la centralització sembla sortir de nou.

Així, què queda? D’una banda seguir mantenint RSS oberts als llocs: si no es dóna la opció, ningú podrà usar-la. D’altra, ajudar en la evolució i millora del software lliure de lectura de RSS: des de TinyRSS a RSSOwl, passant pels Live Bookmarks del Firefox.

Escollir què llegim

Què llegim i com ho llegim a Internet diu molt de nosaltres mateixos. De fet, no només diu molt, sino que pot arribar a modelar, en part, el nostre pensament: totes les idees i conceptes que llegim, els textos, les presentacions, els temes i les discussions acaben influïnt en la nostra pròpia opinió, en la nostra manera de pensar. Qui controli o influeixi en la informació que ens arriba, controla la forma en què pensem, d’aquí la importància de la informació, la publicitat i la propaganda.

El tancament de Reader per part de Google no és un fet simple, no és degut al poc ús que tenia la plataforma: Reader tenia una base d’usuaris no quantitaviment extensa (en relació a altres serveis), però si qualitativament molt activa, encara des del punt de vista dels grans generadors de contingut no tenia interès: l’eina donava massa llibertat per escollir, per muntar-se cada un el seu propi context de lectura i explorar fonts d’opinió, en aquest sentit tenia poc valor econòmic, era de difícil monetarització.

Aquest tancament és un pas més en la tabloidització de la web: cada vegada hi ha més usuaris i cada vegada es consumeixen més continguts, però qui els produeix? Eines com Reader o Bloglines son subtituides per eines com Currents, Flipboard o Pulse, o directament per serveis de xarxes socials com Facebook, Twitter o Google+ que et suggereixen continguts, teòricament d’acord amb els teus gustos, el que ja has llegit o paraules clau i suposadament d’una manera totalment asèptica. Però curiosament els continguts suggerits sempre son de grans revistes o diaris, o de blogs seguits per milers de persones: sembla haver-hi un biaix quantitatiu important en aquestes suggerències.

En Versvs ho explica molt bé en un post imprescindible: l’adveniment de l’infomediari, la moda (hype) dels content curators i els serveis de lectura de notícies que proposen continguts; tot plegat condueix a una nova producció industrial del contingut, a un empobriment general de les fonts d’informació i les opinions, i a una maximització dels guanys dels infomediaris o dels serveis associats.

L’automatització de les eines i de les suggerències pot arribar a provocar efectes perversos en el procés de descobriment de noves fonts d’informació, de noves opinions:

  • inclusió de continguts de pagament
  • re-centralització de les idees (afirmació de les pròpies opinions – la bombolla dels filtres)
  • ús d’eines que primen serveis de pagament sobre contingut personal (és a dir, articles de revistes i diaris sobre articles de blogs, per exemple) pel simple fet de basar les suggerències en el número de lectures/accessos/reaccions dels mitjans sobre el que son realment els nostres interessos (paraules clau, temes, lectures passades)
  • Tabloidització de la web (o de gran part d’ella).
  • Elements de dispersió: temes, dades, notícies, continguts en els que no hi tenim cap interès.

El problema principal rau, a més, en què a partir del moment en què ens orientem per aquestes eines o serveis perdem el nostre propi criteri, deixem de marcar nosaltres el ritme:

  • Els continguts poden venir (vindran) proporcionats/suggerits per criteris diferents al nostre
  • Perdrem el nostre context de lectura: no serem nosaltres qui decidim els temes que volem trobar, seran els editors del mitjà.
  • Entrarem en una roda perversa de descobrir nous continguts, en un criteri de voler quantitat sobre qualitat, una necessitat actualitzadora constant per voler estar al dia.

Això ens ho trobarem tant en serveis de “lectura” de continguts com en les mateixes webs (articles relacionats, més vistos, més nous…): és l’autor/productor/editor qui intentarà marcar-nos el ritme, indicar què pot ser més interessant, en funció dels seus interessos, que poden ser molt variats també, i que escapen al nostre control.

Què fer, doncs? Una vegada més, ser un mateix a la xarxa. Utilitzar, si es vol, serveis com Currents o Feedly, però usar-los només des d’un punt de vista pràctic, ignorant les suggerències que puguin fer: aprofitar les característiques multi-plataforma que tenen si ens interessa, o usar serveis més “propis”, usant per exemple lectors de feeds com el de Thunderbird, RssOwl o un TinyTinyRSS.

Usem l’eina que usem, el criteri que ha de prevaldre és el nostre. Cal que siguem nosaltres qui el fabriquem, qui el construïm, a poc a poc, seguint enllaços i descobrint nous continguts a partir de les fonts que ja seguim i que ens inspirin confiança; crear nosaltres les serendípies i mirar opinions diferents de les nostres: la construcció de qualsevol criteri, el bastiment de qualsevol pensament requereix temps, lectures dels temes que interessen des de diversos punts de vista. I no cal atabalar-se per la velocitat de les notícies, infoxicar-se: el que és realment important acaba arribant-nos.

Powerpointitzant l’escriptura

Demanar-se, com fa El País, si el powerpoint ens torna més tontos o no pot ser útil per guanyar lectors, però amaga una mica el fons de la qüestió, que és sino estem perdent la capacitat de redactar, de crear i mantenir un discurs.

El powerpoint pot ser el símptoma (espectacular, però simptoma), però no és el causant del mal. Com a molt, el pot agreujar. Sí que és veritat que hi ha moltes xerrades o exposicions que no son més que repeticions del que es diu a les diapositives, i que hi ha vegades que no aporten res.

El problema és la construcció del discurs, la capacitat de síntesi: algú que tingui un discurs interessant, ric, atraient, amb continguts i amè, no necessita per res el suport, el mateix discurs té pès en si mateix, la exposició es prou interessant i capta l’atenció. En aquests casos, el que es pugui està projectant no és més que una ajuda, un suport, un acompanyament. Malauradament, moltes vegades aquest acompanyament es transforma en la peça central del discurs per les mancances de qui fa l’exposició.

També la capacitat de síntesi està en entredit: condensar les idees en frases curtes o en llistes no és fàcil, i fa que moltes vegades es perdi el context, que exemplifica i aclareix. Si, a sobre, aquestes transparències amb poca substància es donen com a material de suport… la qualitat baixa. Però això no és un problema nou: jo ja rebia fotocòpies de transparències com a material didàctic a la carrera fa uns anys, alguns bons, d’altres no tant.

Així, el que ens hem de plantejar no és si un programa ens torna tontos: ens hem de plantejar si l’excessiva simplificació de tot, de tots els missatges i la informació que rebem (no només amb powerpoints, també en les notícies, curtes i repetides, pura successió de fets i dades, o les cartes o informes que a vegades un rep o llegeix a la feina) i l’ús d’un llenguatje cada vegada més senzill i trufat de tòpics i clixés per part dels que escriuen, no son els que ens porten cap aquí.

Quina pot ser la solució? Construir primer el discurs, el text, fer-lo nostre i bastir un bon edifici. I després fer el material d’acompanyament, siguin pòsters, imatges o presentacions.