Un blog més clar i més simple

Aprofito la parada de vacances i faig alguns canvis:

  • Estreno un disseny més clar, més mínim, en línia amb el de la web personal.
  • Unes pàgines que, ara sí, s’adapten al mòbil.
  • Trec els botons de compartició a les xarxes socials. No calen per dos motius:
    1. Si voleu compartir, un ctrl+c/ctrl+v no costa res de fer amb un sobretaula o un portàtil, i si esteu en un dispositiu mòbil la compartició és nativa. Menys codi, més lleuger.
    2. Menys invasiu amb la vostra (i la meva) privacitat: menys cookies de tercers.

Captura de pantalla del blog

Són petits grans canvis, no només estètics, per seguir, en el fons, en la línia ja començada: ganes d’aprendre i conversar, i un lloc i una veu propis a internet.

Seguim.

Renovant el blog

Després d’una mica més de vuit anys escrivint aqui (i més de nou des d’un antic) és moment de renovar el blog.

El nou disseny és més lleuger i més centrat en cada un dels textos, en el contingut, perquè aquesta és la idea original d’un blog: la conversa i l’intercanvi d’opinions, la publicació de les idees. En un mitjà en que la informació i les distraccions demanen la nostra atenció arreu, cal treure tot el profit de la interfície minimitzant-la, posant-la a fer just allò que toca i quan toca, d’ací la netedat del nou disseny.

QuasiUnBloc_Disseny2013_captura

El paisatge a Internet ha canviat molt en vuit anys: el que semblava inicialment que havia de ser una revolució (els blogs i la conversa global) ha quedat fagocitat per la potència dels grans conglomerats mediàtics i de les (ara no tan noves) xarxes socials. La popularització dels continguts fàcils, la mediatització del diàleg digital, el constant bombardeig d’informació i la velocitat d’exposició a les notícies i novetats han canviat totalment el panorama comunicatiu i la nostra manera d’entendre, accedir i, sobretot, processar la informació. El pas de client a producte ens debilita molt més del que ens pensem, ens exposa molt més del que creiem.

Per això segueix sent important tenir lloc i veu propis a internet, ser l’amo de l’espai propi i dels continguts, decidir què hi ha, què s’hi diu i com s’hi veu, i obrir-lo sense més; convidar a tothom que vulgui que s’hi passi.

Vuit anys de reflexions, pensaments, evolució d’idees, de conèixer gent, fer amics, aprendre, discutir i intentar millorar. I continuem.

De la perdurabilitat dels blogs

Quina és la perdurabilitat d’un bloc? En Pere fa unes reflexions molt interessants sobre l’estructura i l’orientació d’un blog, i ressalta, molt encertadament, la orientació a la novetat que té, l’etern enfrontament a la pàgina en blanc: d’aquí el preguntar-se per la perdurabilitat, no com a possibilitat d’emmagatzematge o de permanència a la xarxa, si no com a discurs sòlid, que aguanti bé el pas del temps, com una exposició d’idees i pensaments ben expressades, en un format clos, un escrit tancat que pot evolucionar en el temps però que és autocontingut.

En aquest sentit, doncs, estic totalment d’acord amb ell: un bloc és, dit d’una manera molt simple, una col·lecció d’escrits normalment petits, potser amb moltes idees repetides al llarg del temps i que van evolucionant. Des d’aquest punt de vista, doncs, els escrits que millor reflecteixen el pensament de l’autor seran els més actuals: bucejant als arxius del blog segurament es podran trobar idees confrontades, canvis de punt de vista que reflecteixen l’evolució i que romanen allà, publicats, idees amb les que ja no ens identifiquem i molts apunts sense gaire valor.

Però un dels trets distintius dels blogs, i del que se n’ha parlat a bastament és la conversa, l’intercanvi d’idees i la discussió entre blogs, entre blogaires: començar una idea en un article i discutir-la en un altre, refinar-la. Quantes vegades no hem parlat de la famosa conversa global? Pot semblar encara una idea innocent, donada l’evolució de la xarxa, però crec que és encara un element interessant, molt interessant: tenir la teva pròpia veu, intercanviar opinions. Que això potser no es faci tant ja és una altra cosa, però és una de les coses que ens va empènyer a més d’un a entrar al món digital, que ens ha fet créixer intel·lectualment, reflexionar, evolucionar i fer amistats, fins i tot.

Vist així, els blogs no son només un recull de notes que han anat perdent vigència: els blogs son, també, part (o fins i tot nucli) d’una conversa global que no deixa d’anar, son el reflex de l’evolució personal del blogaire i de l’intercanvi d’idees amb d’altres, la possibilitat de recuperar converses velles i reprendre-les des d’un nou punt de vista.

Això també es pot fer evolucionant un text amb el temps, enriquint-lo i fent-lo créixer, és clar, però la diferència és, potser, que el procés en el blog es pot veure com més comunal (referències a altres articles, enllaços, trackbacks), i queda més com un treball en procés continu; en una wiki unipersonal o en un text més tancat aquesta evolució no és tan clara, tot tendeix a quedar més finalitzat per la mateixa estructura dels escrits.

Un és un model d’escriptura més clàssic, unipersonal, que beu de les lectures i les influències i discuteix les idees però dins d’un discurs tancat, autoexplicat, amb tempos més dilatats i amb els contexts autoexplicats. L’altre és un model eminentment digital, obert a la col·laboració i a una conversa més dinàmica, amb tot el que això comporta de pèrdua d’actualitat (referències temporals) i per tant de deslocalització dels escrits, i de pèrdua també de referències si se l’extreu de conversa i de context, que és extern a ell.

Google+: més que xarxa, més que conversa

Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí).

Com acabarà tot plegat, tot aquest maremàgnum de serveis? No hi haurà pas un sol guanyador, això segur: potser acabaran compartint el nostre temps, cada xarxa amb uns usos diferents, o amb uns usos en moments i entorns diferents…

La conversa global

Fa ja un temps parlàvem de com d’important era participar en la conversa global, tenir una veu en la societat digital.
Nosaltres, però, parlàvem de blogs, de planets i d’agregadors, de converses i intercanvis d’opinions, de reflexions i d’ampliar els nostres horitzons, els de qualsevol que volgués participar en aquesta famosa conversa.
Avui en dia la conversa ja s’ha fet global, s’ha popularitzat i s’ha estès. Però d’una manera que no ens pensàvem, potser: facebooks, tuentis, twitters, i serveis similars han extes (que no ocupat) els límits de la conversa, temporal i formalment, en contingut i en qualitat.
La conversa, doncs, ja no està en un sol lloc, no té un sol format: s’alimenta de diferents llocs, de maneres i estils diferents, de referències pensades i efervescències momentànies, de sorgiments ràpids i inflats que poden deixar un llegat més durador; s’hi han articulat activismes i sentiments, comença a connectar ciutadans i polítics, productors i consumidors, i sembla que tanca una mica més el circuit, que apropa situacions llunyanes, s’infiltra, poc a poc i buscant nous camins en els mitjans de comunicació, i s’hibrida amb ells.
Forums, llistes de correu, xarxes socials, blogs i microblogs, hibridats sobre plataformes i enriquint la conversa de maneres diferents. I només és el principi.