Tothom ho vol fer bé, ara.

De fa un temps els nostres polítics parlen d’ajustar pressupostos i despesa, de tenir en compte manteniments i necessitats reals, de controlar la corrupció, d’obertura, transparència i govern participatiu, entre d’altres. El Papa de Roma també diu que li agradaria una Església dels pobres i sembla que es mostrarà inflexible amb la corrupció i d’altres mals, i fins i tot els xinesos sembla que també declaren les seves bones intencions en quant a tenir en compte el poble i les seves necessitats o fins i tot el medi ambient.

Ens hem de felicitar, doncs, d’aquesta onada de bonhomia i bon sentit entre els nostres governants i dirigents, i esperar que duri, que duri molt.

La llàstima és quan un pensa que perquè no ho han fet abans, que si tot això ho haguessin dit, i fins i tot practicat, en temps anteriors potser, només potser, ara no estaríem tan malament.

I quan veus el que està plovent en el sistema polític, amb escàndols i corrupció esquitxant-ho tot, jocs bruts i visions curtes; veus el que l’Església també té entre mans i el que li ve a sobre com no espavili, i veus també que fins i tot els xinesos de a peu estan farts del seu sistema nominalment comunista… bé, se’t puja una mica la mosca al nas.

Sigui com sigui, que duri aquesta onada. I que nosaltres seguim empenyent, que és el que fa moure les coses.

Reservat el dret d’admissió

Els tipus impresentables que a sobre responen amb fatxenderia quan els hauria de caure la cara de vergonya em subleven. No m’explico com gent així encara pot viure amb tranquil·litat, com encara poden fer com si res o, fins i tot, fer broma en algun moment del que hagin pogut fer.

Tipus corruptes, caradures, lladres, que encara demanen segons quin tractament de respecte i es senten ofesos en el seu honor, que apel·len a la justícia (ells!) quan se n’han estat fotent d’ella durant anys i que a sobre s’aprofiten del sistema que ells mateixos han espatllat per passar-nos per la cara la seva innocència. M’irriten, em molesten, m’enfaden, em fastiguejen.

I el que és pitjor, les contínues notícies, el reguitzell de porqueria que vessa, fa que cadascú de nosaltres tingui motius continus per estar permanentment cabrejat.

A partir d’ara però, m’hi nego: no vull que m’espatllin el dia, ni un sol dia més. No mereixen la meva confiança: no són persones honorables, i dubto que tinguin, molts d’ells, la mínima vergonya per asumir les seves culpes, als fets ens podem remetre. No ignoraré el que passa, però els despatxaré aviat, ni una gota més de l’atenció imprescindible: em reservo el dret d’admissió d’aquests elements sobre la meva vida.

Game over?

El què està passant amb els polítics no té nom, a tort i a dret surten corrupteles i podridura, el sistema sembla que ha de caure i fa només 2 anys semblava que el moviment del 15M ens serviria per arreglar alguna cosa…

N’hi ha que diuen que els guionistes de Cuéntame es lleparan els dits d’aqui uns anys, d’altres no veuen clar que això serveixi per gaire cosa, i d’altres ja n’estan farts.

A mi m’ha vingut al cap una canço de Billy Joel, We didnt’ start the fire, la coneixeu? Substituïu les referències a la història americana dels 40 als 80 per tota la merda que està sortint, i encara ens faltarà afegir un parell d’estrofes, segurament.

Algun lletrista al pati?

(Som)Riure per no plorar.

Sistema malalt

Tot aquest escàndol ara de l’SGAE no em fa més que pensar en com està el sistema de malalt, de podrit. I està tan podrit que ni reconeix la seva pròpia podridura: no és capaç d’actuar contra corruptes, aprofitats i demés de manera efectiva, de refusar-los. Simplement, viu amb ells, com una mena de simbiosi.

No és aplicable, aquí, allò de l’alarma social? Quan hi ha un reguitzell de notícies similars, arreu i a tothora, és un molt mal símptoma, i la gent ja està dient prou d’una manera molt clara.

O potser en comptes d’alarma social hauríem de parlar de cansament social. I d’aquí se’n deriven moltres altres coses: desafecció, indignació. Com no entendre i coincidir amb els motius inicials del 15M?

Vénen ganes de demanar càstigs exemplars, exemplificants. Però ben entesos. I que no siguin excepcions, si ho són no seràn més que part de l’espectace de la simbiosi. I reclamar una actitud exemplar de polítics i persones públiques implica, no ho oblidem, que tots la tinguem. No val aplicar la llei de l’embut, aquí, o tornarem al punt d’inici.

Ens hi posem? Tots, vull dir.

Predicar al desert

És la sensació que és té quan segueixes veient segons quines notícies de la política: setmanes de mobilització, acampades, debat social, atenció dels mitjans, missatges llençats als polítics una vegada i una altra… i què passa? Crisi al Constitucional i algú fa alguna cosa positiva? Uns es tiren els trastos al cap dels altres, els de més enllà aprofiten per escombrar cap a casa

El missatge és molt senzill: posin-se a treballar constructivament, intentin resoldre els problemes que tenim, que no son pocs, treballin pel país, per la societat, pensin més enllà dels propers quatre anys o les properes eleccions, apartin els corruptes i castiguin-los i, sobretot, no s’intentin penjar medalles.

La societat ja els posarà les medalles que els calguin. Ara mateix, però, més que medalles el que els pengen son llufes. Vostès mateixos.