Refugiats

Refugiats. No paren d’arribar. I no pararan, mentre tinguin motius per fer-ho i l’esperança d’un lloc nou on anar.
I cada vegada menys sembla ser l’anhel d’una vida millor; malauradament, semblen simplificar-se els motius: és trobar un lloc on viure, on no et matin arbitrariament o visquis esclavitzat.

A “Qué pasa en los países de donde salen las personas que llegan a Europa?“, de Desalambre, periodisme i drets humans (via Perfil de twitter de Jesús M. Pérez), ho expliquen molt bé, i el mapa és claríssim. Venen de països desfets i destrossats, i passen per països també desfets.

Origens dels refugiats de la crisi d'estiu de 2015
Dues grans vies d’entrada: el sud i el sudest.

Al sud-est, venen de Siria, Irak i Afganistan, via Turquia. A Siria la guerra civil mata la gent, Occident (haurem de revisar aquest concepte algun dia) no fa res, directament, els russos i Iran ajuden el règim i l’Isis fa el que vol allà on pot. L’Irak ja fa anys que es dessagna després d’una ocupació i una reconstrucció irregular, igual que l’Afganistan. Llocs sense futur, en guerra, sense esperança i on la mort pot arribar de molts llocs.

I per on venen? Per mar des de Siria no és gaire probable, donat el control governamental de la costa (a Tartús hi ha una base naval russa), i per la distància fins Grècia. Passen com poden a Turquia i des d’allà fins a les illes gregues de la costa turca? I els turcs, què fan? Mirar cap a una altra banda, com quan l’Isis venia el petroli dels pous capturats (o els kurds lluitaven al costat de la frontera?

I al sud? Les pateres d’Argelia i Marroc han estat substituides per tot el tràfic humà que surt de Libia (o del territori que ocupaba). L’estat no hi és, i la guerra continua entre diferents faccions ha eliminat els antics controls, qualsevol cosa que suri és bona per portar gent al nord, que ja els recollirà algú. I vénen de països en guerra com Somalia, dictadures com Eritrea o matances com les de Boko Haram a Nigeria, les de Sudan a les zones de Darfur i Kordofan, o les del nord de Mali i Sud d’Algèria, o les poques perspectives de Senegal, Gambia o Bangladesh (recordeu que van canviar un seguit de territoris no fa gaire, oi? Segur que això facilita l’acabament del mur de la frontera i aïlla més el pais).

Venen i seguirant venint. I nosaltres també ho fariem. I ho hem fet.

Potser no està de més preguntar-nos si, vist que sembla que no tenim la voluntat d’arreglar els problemes i les situacions a l’origen, el mínim que hem de fer és ajudar-los al final, quan arriben. Perquè el cinisme, les quotes i els murs no arreglaran el problema.

Dit i no fet

La situació econòmica i social no és gens bona arreu del continent: cada vegada menys estat del benestar (el bàsic, no el dels polisportius o l’AVE), més retallades de drets, més puixança d’extremismes (Grècia) i menys sensació de que algú sàpiga com governar la nau, que sembla anar al paire i començar no ja a fer aigües, sino a sotsobrar.

Un parell de vídeos per posar-se a tremolar:

Un parell d’apunts a recer d’això:

  • Bankia: rescatem un altre banc amb més diners públics. Veieu el vídeo de l’Évole
  • Islàndia, 15M: diferències? Moltes, però una de les principals és que a la revolució islandesa hi havia només 5 punts, ben concrets. Aquí es demanava de tot.

Un sistema pervers

Ens estem tornant uns animals de consum: hem passat de comprar coses que necessitem a necessitar comprar coses.

No tinc clar com s’ha provocat el canvi, però si que és un sistema pervers: tota l’economia es basa en el consum, així que quan no n’hi ha, res no funciona. Això sembla normal, però no ho és tant quan aquest consum es basa en productes sobrevaluats o no necessaris, però que entren dintre de la roda del mercat i es converteixen en peces bàsiques de l’engranatge, sense les quals res no funciona.

Un parell d’exemples: la indústria de l’automòbil i la indústria del totxo. Tota la nostra societat es basa en la mobilitat i els desplaçaments, ja siguin laborals o de lleure, l’urbanisme i les comunicacions del país es basen i alhora promouen aquest model, es pot canviar ja? O només podem aspirar a una modificació de les fonts d’energia necessàries per mantenir-lo? Alhora, el sector de la construcció ha seguit i incrementat el seu ritme de producció, devorant territori i pujant moltíssim els preus, disfressant arguments (tot són vivendes d’alt stànding, avui dia) i aprofitant-se del moment.

S’invoca el lliure mercat i el govern es manté al marge, disfressa algunes coses o ajuda al sistema: plans renove de vehicles, vivendes socials pels que no poden accedir als cars preus de mercat. Mentrestant, alguns s’aprofiten i s’enriqueixen enormement gràcies a la situació, no volen sentir parlar de regulacions o de normatives.

Mentre el sistema fuig endavant, no hi ha problema: trampejant es va fent. Però arriba un moment en què un entrebanc ho fa saltar tot, i tot vol dir TOT: la interconnexió entre tots els actors és tal que no hi ha res que no quedi tocat, d’una manera o altra.

I aleshores les empreses es giren cap al govern: plans d’ajudes, tancaments, expedients de regulació d’ocupació… Els problemes afecten també a les indústries proveïdores, la taca s’estén: el que era un problema econòmic pot esdevenir un greu problema econòmic i social.

El govern ajuda a les empreses (quina altra cosa pot fer?): ofereix cèntims, proposa plans alternatius, disminueix la despesa i promou l’obra pública per mantenir ocupats els constructors… i demana als ciutadans consumir per generar ocupació.

Arribem al punt inicial: El sistema ens fa consumir, i hem de consumir per mantenir el sistema.