De la impremta a la pantalla

Nicholas Carr argumenta a The ebook equilibrium que la cultura del llibre (en paper o digital) no és la cultura de l’ordinador. Per Carr, tot i el fons social de la lectura, llegir és un acte eminentment privat i personal, una relació llarga i profunda amb el text, que ha d’estar lliure de distraccions i d’interrupcions i imposicions d’altres indústries.

Hi estic d’acord. Gegants com Amazon, o d’altres com FNAC i similars no son sinó venedors que intenten maximitzar el número de vendes de llibres o “productes culturals” indicant suggerències o proposant models de consum sense sentit per un lector, sense importar la qualitat del llibre o el que això pugui suposar. De fet, formats electrònics com els lectors de pantalles de tinta electrònica de 6 polzades en blanc i negre poden suposar una estandardització dels llibres (mateix format i possibilitat gràfica, amb la consegüent reducció en costos de distribució), el que acabaria també amb el llibre-objecte, pensat no només com un text, sinó com un conjunt de sensacions (paper, enquadernació, il·lustracions).

Ara bé, tot i tenir part de raó tampoc no cal carregar tot el mort a la indústria del contingut on-line: les mateixes editorials moltes vegades provoquen l’aparició de títols de molt baixa qualitat (quan no toquen les històriques, toquen les de erotisme, i ara anem per independències) per intentar esprémer la (suposada) gallina dels ous d’or.

Sigui com sigui, si la indústria editorial (amb els seus ets i uts) es deixa vèncer per la immediatesa i la necessitat d’experiències socials i de venda de publicitat d’internet es colarà un gol a si mateixa.

En la mateixa línia, John Battelle també apunta quelcom similar en el cas de la premsa (diaris i revistes): la estandardització de presentacions, la necessitat de novetats continues i l’adaptació mal feta a un mitjà diferent del paper com és internet no fa cap bé a les diferents capçaleres:

  • tant la imatge com el contingut de qualitat son el que porta lectors,
  • la publicació continua de contingut de baixa qualitat o similar al d’altres llocs no aporta gaire, amb el temps,
  • el valor de la selecció i d’una línia editorial comporta el reconeixement de la marca amb el temps.

De la mateixa manera que abans, l’adopció per part del món editorial de modes i periodicitats de presentació aliens a ell, provinents del món tecnològic, desdibuixen i desvirtuen la mateixa imatge del mitjà (anuncis, stream continu, banners de notícies, carrussels).

Ambdós autors fan crides a mantenir el caràcter únic del món editorial, el que li dóna valor: focalitzar en la lectura, aprofitar les característiques del mitjà i no deixar-se colonitzar per pràctiques alienes al seu món. Serà interessant veure si se’n fa cas o no.

Escriptura, més enllà del paper

Llegeixo amb molt d’interès el que explica en Josep Maria Quintana sobre la decisió d’abandonar l’ensenyament obligatori de l’escriptura manual als Estats Units.

Que aquesta decisió és, com ell diu, “renunciar a una conquesta intel·lectual de conseqüències imprevisibles” és una conclusió amb la que tots hi podem estar d’acord, i crec també que el que denota dels canvis que ja s’estan produïnt a la nostra societat és prou exemplificador.

El problema no és substituir una ploma per un teclat, això és només un canvi de suport (per més que a alguns encara ens agradin les plomes o els llibres): segurament quan es va substituir l’argil·la pel papir o aquest pel pergamí o aquest pel paper, el problema no va ser tant greu; en tot cas, fins i tot el nou suport millorava l’anterior, el feia més accessible, econòmic i de millor emmagatzematge i difusió. Això no ho podem dir, potser, del canvi que es proposa ara.

No és un simple canvi d’una ploma o un llapis per un stylus electrònic o un teclat; canviar una eina per una altra ja ho vam fer amb l’arribada de les màquines d’escriure (oblidem per un moment que mai es va plantejar l’abandonament de l’escriptura manual) a les oficines i a casa, arreu dels oficis de lletres.

L’escriptura amb màquina d’escriure està, però, sota el mateix paradigma que el paper i la ploma, és filla cultural directa d’ells: estàs tu sol davant del paper i dels teus pensaments. En Josep Maria Quintana, que d’això en sap molt, explica molt bé el que implica l’escriptura com a procés creatiu: la concentració, el refer, la visualització dels retocs, la obligació de pensar quelcom abans d’escriure-ho a rajaploma. El màxim exponent d’això és l’escriptura, que la podem entendre com el resultat final sobre el paper d’aquest procés de reflexió i creatiu.

I és aquí on aquesta substitució tecnològica pot tocar el moll de l’òs: els dispositius electrònics d’escriptura actuals son fills de la nostra època hiperconnectada, superinformada i plena d’impulsos informatius; la minimització dels processos de concentració i la maximització tothora de les distraccions son el que marca aquests aparells i les seves interfícies: estan pensats per cridar-nos l’atenció continuament, i ens hi hem acostumat: la comprovació del correu continua, la lectura immediata del missatge que entra o el comentar qualsevol cosa en qualsevol moment, deslligant-te del teu entorn físic immediat.

Si ja ens costa concentrar-nos en redactar un correu o un informe a la feina perquè ara i adès ens arriba un correu o un missatge, i la qualitat de segons quins textos cau en picat, què no passarà amb els processos creatius associats a l’escriptura sobre aquests suports?

Introduir sense més aquest canvi, guiats per una visió tecnofílica de les bondats dels aparells, podria arribar a tenir conseqüències molt més enllà de les curriculars dels mateixos alumnes, potser a nivell de formació personal. La paciència, l’esforç i la concentració son habilitats que ningú esmenta però que un món dominat de dades i informació son importants per poder desenvolupar-se i aconseguir objectius, però que, per més que al nostre entorn educatiu s’hi insisteix, amb el pas del temps i l’apropament al món laboral semblen diluïr-se.

Els canvis tecnològics no són senzills: tota tecnologia porta associada una manera de fer al darrera, i cal avaluar aquestes implicacions. Si no, qui sap si a la llarga no ens trobarem alguna cosa semblant a l’hora d’escriure amb el que ja passa amb la lectura profunda.

Llegir, estimar

Manllevo les dues paraules que fan la portada de l’Ara del Sant Jordi de 2013: dues idees que caldria conjugar moltes més vegades de bracet, dues idees que ens permeten créixer com a persones i com a societat, fer-nos més forts i més savis, gaudir més de la vida.

Llegir per conèixer el nostre entorn, les nostres emocions, per aprofundir en allò que ens interessa, per saber qui som i d’on venim, per riure, plorar o pensar, llegir per fer-nos més savis i més rics com a persona.

Estimar als que tenim a prop, als que hi són i als que no, demostrar-los-ho i fer-ho saber, sentir-nos estimats i gaudir-hi.

Dues petites paraules que son grans conceptes de la nostra humanitat. Dues petites paraules que tenim la sort de celebrar juntes en un mateix dia, combinant el bò i millor d’allò que podem donar. I una cultura que ha estat capaç de combinar-les i fer-ne una tradició per tothom, un estrany dia de festa laborable.

Seguim celebrant-ho, dons. Gaudim-ne i felicitem-nos, i intentem repetir-ho una mica cada dia de l’any, per viure millor, més plenament.

Llegir en català

El 70% dels lectors de Catalunya llegeixen en castellà: si en general es llegeix poc, en català encara es llegeix menys, doncs.

Factors com la llengua d’origen dels lectors o els hàbits tenen influència, és clar (segur que hi ha gent que s’ha acostumat a llegir en castellà perquè abans no hi havia oferta, com hi ha gent catalanoparlant que no el sap escriure perquè no els en van ensenyar); però la oferta també és un factor molt important: anem a una llibreria i quants llibres en català trobem? La gran majoria son en castellà, segur que trobarem autors catalans (faltaria) i best-seller traduïts, però temàtiques més reduïdes, llibre que no sigui de ficció o assaig és molt difícil de trobar. Heu buscat mai ciència-ficció? Còmics? Llibres tècnics?

Es pot argumentar que és un peix que es mossega la cua, al cap i a la fi algú edita els llibres, es gasta uns cèntims i n’espera un benefici. Cal crear una oferta per tenir una demanda? O cal esperar la demanda per satisfer-la?

Em fa l’efecte que, més enllà d’algunes temàtiques (ficció, assaig, cuina), no es tradueix gaire cosa més al català. Potser el món editorial és conservador i juga a un valor segur (i se l’ha d’entendre, amb els temps que corren)… però qui hagués dit fa un temps que hi havia mercat per revistes en català (i n’hi ha)… i qui no trobava, fa encara més, molt ridícul allò de “mans enlaire!” a les pel·lícules de l’oest… (havia de ser “manos arriba!”, no?)

Què vull dir, amb això? Que és un joc a dues bandes: uns han d’arriscar una mica, els altres ens hem de treure els costums i saber llegir qualsevol temàtica en el nostre idioma… i o ho comencem a fer o l’arraconarem cada vegada més.

Indústria cultural i cultura

Elvira Lindo fa un encertat comentari sobre la banalitat a la que ens porta la indústria cultural en el seu afany de rendibilitat.

La pregunta és si no ha arribat un punt en que l’autoanomenada indústria cultural o els mass media no son una amenaça per la Cultura, amb majúscula?

S’ha de centrar el debat només en el mal que fan internet i les descàrregues a la indústria cultural (que no a la cultura, segurament), o l’ampliem? Perquè no parlem també de la porquería que emeten les televisions? De la premsa polititzada i pamfletaire? De la guionització de la literatura: ritmes trepidants i acció buida de sentit? La culpa de què s’escrigui malament és només dels sms? No té res a veure que es baixi el nivell de l’educació? De que es cridi a la televisió, que emet patrons de comportament?

Monetaritzar-ho tot i, sobretot, valorar-ho tot en funció de la seva rendibilitat econòmica no ens portarà a cap lloc bò.