La NASA desaparescuda i la xarxa efímera

Independentment de com acabarà el bloqueig pressupostari del govern americà, les conseqüències immediates i visibles han estat el tancament de serveis no essencials com parcs o museus… i uns quants llocs web.

L’oficina del cens o la mateixa NASA o el JPL tenen el site tancat o sense actualitzar:

Portals del govern USA tancats

No és l’infocalipsi, però fa pensar en la relativa fragilitat sobre la que estem basant tots els nostres sistemes i serveis, les mateixes bases de la nostra Societat de la Informació.

És clar que les dades no s’han esborrat, que els llocs segueixen allà i que només s’ha canviat una plana per altra i s’han redirigit els accessos per minimitzar despeses de hosting i de tràfic, o fins i tot per fer més evident les conseqüències dels estira-i-arronses al Congrés, lectures polítiques que no venen al cas.

Però si llocs com els del govern es poden tancar de la nit al dia, deixant orfes d’informació a molts dels seus usuaris, que no pot passar també amb les empreses i els llocs que suporten? (si, ja sabem que Google, Yahoo, Microsoft, Facebook i Twitter no tancaran mai) Qui ens diu que no poden caure de la nit al dia, també? I aleshores que passarà amb les nostres dades que hem desat allà, tan tranquil·lament? El correu, documents, o imatges, on aniran?

Ben pensat, no és tan on anirien a parar totes aquestes nostres dades: de ben segur que no es perdrien, redundades, copiades en molts llocs diferents. El problema seria aleshores com hi accediríem, perquè és aquesta segurament una de les baules més fluixes de la cadena: la porta d’entrada a la informació, sigui la pròpia o la que posen a la nostra disposició. Què passa si ens bloquegen el compte, o si, com a la NASA, redirigeixen tot el tràfic a una plana?

Ens estem acostumant a veure Internet com una cosa perenne, i com a tal, sembla que ho serà… però no així el seu contingut, que és volàtil i fugisser per definició, fàcilment transformable i movible, reordenable: sembla que basem el nostre coneixement i serveis en una informació que és permanent mentre ningú no decideix que ha de deixar de ser-ho.

L’esperit de Facebook

Poden els canvis anunciats i introduits a Facebook fer que perdi el seu esperit? Això és el que es demana Harry McCracken en un article a Time. L’argument d’en McCkracken és bastant vàlid, trobo: a mesura que més i més informació entri a la línia de temps, perdrem més temps buscant el que ens interessa, la informació sobre allò que fan els nostres amics quedarà enterrada sota tones de dades sense interès i això farà que Facebook perdi la gràcia que té ara: estar en contacte amb la gent.

No sé si el pronòstic s’acabarà acomplint o no, però hi estic d’acord: jo vull saber què fan els amics quan ells m’ho volen explicar, no vull saber tots els actes i coses que fan sense ni adonar-se’n i que es podrien publicar sense més (de fet, ja hi ha vegades que costa passar per tot el que es publica conscientment).

L’argument, a més, es pot generalitzar: un excés d’informació es transforma en un rebuig per part de l’usuari degut a la feina de filtratge que suposa, al temps que fa perdre i al poc que possiblement molta d’aquesta informació ens aporta. Soroll al canal.

A la llarga, ens interessa més estar en contacte directe, comunicar-nos amb qualcú; més les converses o la informació que algú de confiança per nosaltres pot publicar o pot fer-nos arribar: per això mitjans com twitter tenen l’èxit que tenen, o els unes quantes vegades liquidats correu o blogs segueixen tenint els seus defensors: allà pots mantenir converses, privades o públiques, que et fan aprendre, pots trobar reflexions i articles i pensaments treballats i articulats, pots, en definitiva, ampliar la teva xarxa social.