A favor y no en contra. Relato y postverdad

El Gobierno de España y los medios de comunicación de ámbito estatal se han instalado, en su mayoría, en la postverdad respecto a lo que pasa en Catalunya.

El relato de Fiscalía, diplomáticos, portavoces del Gobierno y de grupos políticos dan a entender que la situación en Catalunya es casi caótica, de alteración del orden público, de desinformación y adoctrinamiento de parte de la población. Se difunde por activa y por pasiva, dentro y fuera de nuestras fronteras, un mensaje interesado, filtrado y dirigido. Un mensaje no neutral, sino totalmente parcial y politizado. Sintomático de la histórica disposición a hablar: de lo que quieres, manos de esto y aquello.

Siguen sin entender (a estas alturas, sin querer entender, porque no les interesa lo más mínimo) que es un movimiento que viene de abajo, de la propia ciudadanía, que es la que quiere el cambio, y que es la primera interesada en votar, sea cual sea el resultado. Si hace años se hubieran escuchado las peticiones a través de sus representantes, ahora la situación sería diferente. Años de ignorancia, de menosprecio, han cansado a la gente, que se ha movilizado.

Pero no, es más fácil negar, negar y negar, y cuando la evidencia es insostenible y los hechos caen por si solos, desplegar policía, hacer registros sin orden, detener a gente, confiscar material… en resumen, desplegar una política del miedo a nivel de la calle mientras a nivel político y con la aquiescencia de los medios se hace llegar el mensaje inventado, el relato que cuadra con lo que se quiere vender. Y, por desgracia, eso es lo que ve o lee una grandísima parte de la población de España. Qué garantía hay de que entiendan lo que pasa, de que se puedan hacer una opinión propia al respecto (a favor, en contra, o con toda la gama de grises)? Y no estoy hablando de foros, o medios digitales exaltados, no: medios serios, supuestamente neutrales y que contrastan su información, que parecen relatar los hechos, sólo algunos, de maneras excesivamente parciales y interesadas, no explicando lo que ha pasado sin más, sino construyendo un relato a veces paralelo.

Alguien ha visto imágenes de tumultos o turba? Yo he visto y he estado en concentraciones pacíficas de miles (millones) de personas, cantos a favor de votar (y de independencia, si), caceroladas cada noche donde mucha, muchísima gente sale a pedir ese derecho. No se va en contra de nada ni de nadie, sólo buscamos un futuro propio, cansados de ignorancia y menosprecio a años de peticiones, y eso no se entiende en según qué foros y no se transmite, no se difunde. No se explica que miles de personas salen a la calle para impedir registros y actuaciones, movidas éstas por interés político y no por ningún tipo de orden público, ni que los propios voluntarios y manifestantes hacen cordones para que pueda salir la policía, no. Se explica que la turba bloqueó a la policía. Alguna imagen, alguna noticia contrastable de desordenes? O sólo resistencia pasiva? Saldrán imágenes de la manifestación “unionista” de ayer? Maldita mentira, maldita postverdad.

Busquen, busquen imágenes, infórmense más allá de los medios, o vayan a buscar medios extranjeros, y háganse una opinión… porque todo esto ya no es un problema catalán, es un problema de democracia y transparencia en España, de connivencia de los medios, y eso es muy preocupante para el futuro de España, piénsenlo.

Nosotros sólo queremos decidir sobre nuestro futuro, eso es todo.

De Decidim a Participa: implicant la ciutadania en les decisions

Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions.

Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius.

Així, aquestes plataformes son una base tecnològica que pretenen un canvi molt més gran: passar d’una democràcia representativa a una democràcia participativa (en un moment en què els partits comencen a perdre pes i legitimitat com actors únics de l’escena política), l’èxit del qual depèn de diversos factors:

  1. De la pròpia eina
  2. D’expandir l’hàbit de la discussió i la decisió
  3. De la resposta que des de l’Administració es doni a les peticions (de com es plantegin i de com s’argumentin les decisions)

Pel camí caldrà aprendre a usar l’eina, a trobar-ne els usos adients i a saber on i quan va millor usar-la: en quins i quants processos, si se’n poden obrir molts o pocs, si la gent hi participem o no, si ens sentim escoltats, si els gestors es senten interpel·lats també…

Sigui com sigui, a nivell de ciutadania és un experiment i una proposta molt interessant, igual que per a l’Administració: el fet que no sigui ja una sola ciutat, sinó un conjunt de ciutats qui construeix i desplega aquestes plataformes, implicant també els usuaris, permet un creixement sostingut i uniforme continuat en el temps, amb funcionaments comuns arreu.

Les implicacions d’això a nivell d’educació i maduresa política de tots plegats son enormes si ho sabem fer bé, i el lligam amb eines i portals de transparència, opendata i rendició de comptes és el següent pas.


(*) Tecnològicament, és una plataforma feta en Ruby on Rails, on no es guarda cap dada particular de ningú i es preserva l’anonimat, i on es fan servir eines totalment lliures (estadístiques, mapes) disponibles a la xarxa: es segueix fil per randa la filosofia de codi obert i es respecta la privacitat i anonimat de les dades personals.

La gestió poc social de les xarxes socials

La societat canvia, evoluciona, madura.

Demanem als nostres governs més transparència, ens plantegem les nostres identitats (socials, religioses, sexuals), reclamem el nostre dret a la privacitat i la llibertat d’expressió i volem redibuixar el sistema polític, fent-lo més participatiu per tothom.

Per a tot això, usem la xarxa i la tecnologia: dades obertes, periodisme de dades, control ciutadà sobre les finances, plataformes de comparació, pressupostos oberts, portals de transparència, ús del software de codi obert, portals de consumidors… tot un seguit de mesures per recuperar el control, per monitorar les decisions, per fer-les de tots i controlar que ningú se n’aprofita.

Vivim mitja vida en aquest sistema que intentem recuperar, d’acord a unes normes comunes, conegudes per tots, més o menys acordades per tots, i sotmeses a la revisió de tots: democràcia, amb els seus ets i uts.

L’altra mitja vida la vivim a les xarxes socials, siguin quines siguin. Hi deixem hores i dades: relacions, fotos, impressions, gustos, comentaris, reaccions, enllaços. Mirem molt, llegim no tant, i escrivim menys, reaccionem al que ens agrada o ho compartim, ho guardem… Som actius, i la nostra activitat indica com som i què ens agrada. I tot això es guarda, s’emmagatzema i s’analitza, sense permís de ningú, sense dir què ni perquè.

Entrem al món de les xarxes socials acceptant les seves condicions i les alimentem, sense adonar-nos del que fem, complim amb les seves normes unilaterals i si les trenquem (sense saber com ni perquè, sense tenir un sentit, sota arbitrarietat moltes vegades) ens fan fora sense més, amb poques o cap explicació… però no ens tornen el que és nostre: les nostres dades, el nostre jo. Se’l queden, per seguir traient-ne profit. A qui li permetríem una cosa així al món real?

Les grans empreses darrere les xarxes socials tenen immenses quantitats de diner per fer seguir creixent les seves mines de dades, per fer-nos caure-hi d’una manera o altra o cada vegada conèixer més coses, per escapar al control dels limitats governs nacionals (territorials) buscant paradisos fiscals per pagar menys impostos o per teixir xarxes d’empreses dependents unes d’altres per repartir-se responsabilitats, advocats per defensar-se de demandes o per aprofitar-se de condicions de treball pèssimes en països en desenvolupament.

No tot el que ens arriba a través de la brillant pantalla de colors del dispositiu prové d’un grup de joves talentosos en unes oficines lluminoses i ben equipades. Clar que n’hi ha, però no arreu, i el treball si que es subcontracta arreu (aquí, a San Francisco, a Karachi i a Abuja).

Vol dir això que les empreses son dolentes per si mateixes? Les empreses son màquines de fer diners, unes amb més ètica que altres, unes més transparents que d’altres.

Avui en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem immersos, conscients de la nostra dependència i del que comporta: ens queda la oportunitat de veure a qui li volem donar les nostres dades i quantes (perquè a algú li acabarem donant) i com intentem controlar què fan.

Democràcia digital, propostes reals

El descrèdit de la classe política a les democràcies occidentals, que semblen presoneres de nepotismes i d’elits extractives, està posant cada vegada més a prova les nostres societats i els nostres sistemes de govern. Ja comença a fer temps que es demana la renovació de tot el sistema, l’obertura a mecanismes reals de participació i l’eliminació del tancament que el mateix sistema ha fet sobre si mateix (corrupció, irresponsabilitat, quotes per partits, control d’espais electorals als medis de comunicació, moviments per influir en el judicial per part del legislatiu, només per posar alguns exemples).

Els partits polítics, amb unes estructures rígides i tancats sobre idees que ja no reflecteixen bé la pluralitat de la societat, els diferents interessos i necessitats d’unes societats que ja no son les de principis del segle XX, segueixen mantenint vells esquemes ideològics i discursos que ni encaixen amb el que es demana d’ells ni reflecteix, per desgràcia, les seves accions o dels seus membres.

Alhora, nous moviments socials com el 15M o la PAH poden reflectir determinats estats de sentiment i demandes, però la seva mateixa transversalitat impedeix que cristal·litzin en moviments polítics: semblen més aviat corrents d’opinió que poden influir en aspectes concrets de la política (que és per al que s’han creat).

Transparència, participació, implicació, reconeixement, treball conjunt: la societat i la classe política dirigent han de canviar, hi ha d’haver un diàleg més fluid entre ambdós grups, restablir la confiança o crear-la de zero, com es vulgui.

Els mètodes establerts fins ara no semblen suficients. Hora de canviar. Com establir controls, professionalitzar la gestió, permetre la participació contínua de la societat (individualment o per grups d’interessos), establir una confiança mútua i un treball conjunt i no morir en l’intent?

L’àmplia adopció de l’ús d’Internet per la majoria de la població és clau: cal aprofitar eines de les que ja disposem, explorar-ne l’ús i establir noves vies, crear canals de comunicació en doble sentit, implicar persones i associacions en la redacció de propostes i plans, cal presentar resultats i obrir les dades de les gestions, fer transparents els resultats de polítiques i comptes (públic vol dir que és de tots, que és responsabilitat de tots), incentivar la participació via consultes de manera més habitual.

  • L’ús de wikis o d’eines de redacció grupals amb control d’edició pot permetre la redacció de propostes i plans de treball
  • Fòrums i llistes de correu poden servir per recollir les primeres idees o propostes de necessitats
  • Cal evolucionar el marc normatiu i legislatiu, adaptar-lo a noves maneres de participació, tant tecnològiques com d’iniciatives
  • La implantació de mitjans d’identificació com el DNIe o idCAT poden servir, prèvia anonimització, per efectuar votacions electròniques amb garantia, el que permetria una consulta més sovintejada de la ciutadania amb costos i molèsties molt menors.
  • L’absorció per part de l’administració dels conceptes de transparència i dades obertes permetrien una gestió neta i clara de les accions de govern.
  • L’alliberament de dades per part de l’administració pot millorar el coneixement de la mateixa societat, l’ús de folksonomies comunes a diversos conjunts d’informació pot permetre l’avaluació del seu èxit temporal, o el seguiment de la seva evolució.
  • Usar eines basades en software lliure i aprofitar eines ja existents o evolucionar-les permetria bastir un corpus d’eines comunes a diferents territoris i administracions, minimitzant la despesa i generant treball col·laboratiu entre grups: arribaríem a veure treball de xarxa entre administracions i re-aprofitament del coneixement?

Ja hi ha algunes propostes i experiències en aquest sentit: la redacció de la nova constitució islandesa via wiki (que no va arribar a bon port), l’Informe Democracia Digital Andalucía, l’àgora del 15m a Terrassa continuant el debat de la plaça real al món digital, o experiències de pressupostos col·laboratius (amb combinació de votacions digitals i presencials), entre d’altres.

L’anomenada democràcia digital pot ser l’eina (o conjunt d’eines) que ens permetin avançar com a societat autorregulada, doncs? Segurament, perquè aquí estem parlant d’un seguit de pràctiques, regulacions i valors que s’allunyen del vot compulsiu per internet, dels like o retuits de les xarxes socials: precisament la clau és disposar d’eines col·laboratives que permeten enriquir treballs i reflexions individuals, i no reproduir la instantaneitat i irreflexió de la xarxa social, del vot per imitació, sense reflexió.

Tot i la importància d’avançar en aquests terrenys, cal tenir en compte que els nivells que transparència i participació que demana la societat estan encara lluny del que seria ideal, i que sense la “incorporació” d’aquestes idees al cor de l’administració i dels gestors polítics no arribarem al funcionament desitjat, cal també que aquestes propostes s’escriguin en negre sobre blanc en paper, assignant terminis i recursos per a la seva implementació, i caldrà també fer cas del que s’hi decideixi.

El mateix es pot dir de la societat en el seu conjunt: hi ha actors (individuals, grups, associacions, partits) disposats a treballar per aquests objectius i alguns ja ho estan fent, però cal també que el conjunt de la ciutadania s’ho faci seu i entengui que és un treball continu, d’implementació gradual, i de responsabilitat compartida.

Re-construir el sistema

Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts.

Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són.

Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància?

Volem un canvi? D’acord, fem-lo. I el moviment del 15M sembla un bon punt de partida, en un moment o altre havia de catalitzar tot plegat. Però ara s’ha de prendre una decisió: cap a on va? Qui l’integra: tots, uns quants? Què es demana? Tot, però amb solucions màgiques? (recordatori: no n’hi han)

Podem prendre dos camins: a la grega, o a la islandesa. Un es més espectacular, però no duu enlloc. L’altre, el segon, és el que costa més treball i més temps, i és el que pot portar resultats; però comporta un treball per part de tothom, assumir responsabilitats, fer sacrificis, econòmics i socials. I això no vol dir carta lliure a les retallades, o desmuntar l’estat del benestar, no. Vol dir reconèixer que mentre el sistema donava de si tothom s’hi apuntava i es mirava a una altra banda si algú donava un toc d’avís, i això s’ha fet a nivell de societat tant com s’ha fet a nivell particular.

Repeteixo, les idees son bones, s’ha obert un diàleg que feia temps que no es donava, la societat s’ha movilitzat. Però que la societat es movilitzi no vol dir una permanència continua al carrer: vol dir que el diàleg i el control son permanents, que no s’abaixa la guàrdia, però per altres camins: assemblees, la xarxa, les associacions veïnals… repolititzar la societat sense interessos partidistes, i fer demostracions, manifestacions i concentracions quan calgui, és clar.

Cal entendre que els governs ens representen a tots, no només a uns quants. I cal treballar, si pensem que només representen a uns quants, per a que ens representin a tots.

Però no bloquejant, desentent-nos, o fent crides a començar de zero. De zero ja vam començar fa trenta anys, i ens hem oblidat que no cal deixar de construir, i ens equivoquem si no ho fem. Intentar imposar conviccions i idees a base de crits no és democràtic i pensar que redescobrim la democràcia és també d’ilusos o de desinformats.