Les eleccions USA, els Consells Comarcals i la Unió Europea

Es pregunta un bon amic com és que tots coneixem que ha guanyat en Biden, i no coneixem el nom del president/a del nostre Consell Comarcal…
A banda de la importància i la transcendència de cada càrrec, hi ha una diferència molt, molt important:

  • Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania.
  • Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments.

En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent.

I això de que no hi hagi votació directa, fa que el càrrec i la feina quedin llunyans, fins i tot “ocults” a ulls de la ciutadania. I el que no es veu, és com si no hi fos, per més feina que s’hi faci.

Ara canviem Consell Comarcal per Unió Europea, i la cosa és similar, però a l’engròs. Qui tria els que governen la Unió? Els estats, no la ciutadania. I aleshores els càrrecs queden molt, molt lluny, allà a Brussel·les.

Mira que no sigui per això també que coneixem més de la Presidència Americana que de la Presidència Europea, a banda dels Consells Comarcals…

Manual mínim per estar situats

Vistos els dies i la informació que corre o ens deixen veure, cal equipar-se bé:

  • Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!).
  • No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt).
  • Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams.
  • Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir.
  • Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles.

La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament.

Votació electrònica de codi obert

Imatge d'un vot en un ordinador

La DARPA començarà a desenvolupar un nou sistema de vot electrònic, i les bases pinten molt bé: en comptes de ser un sistema tancat, amb la seguretat proporcionada pel secretisme de la solució, aquest es pretén que sigui de codi obert, i testejat de manera oberta també.

La robustesa del sistema recaurà, doncs, en la pròpia comunitat, en la compartició del coneixement i la exposició pública de debilitats i millores aplicades.

El sistema que es vol implementar, a més, no sembla ser una solució comercial, sinó una tecnologia a compartir, les especificacions d’un sistema que tercers poden adoptar en sistemes, ara sí, comercials.

Que la DARPA, una agència militar dissenyi un sistema d’aquest tipus, i el dissenyi d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar. Les notícies sobre possibles ingerències en sistemes de vot electrònic, els fraus amb màquines de votar, la por a les fake news i les intoxicacions informatives (el desgast de la trama russa a les últimes eleccions, el Brexit, Cambridge Analytica, bots amb perfils falsos a Twitter i Facebook…), la traçabilitat a la xarxa… tot això son, des d’una òptica de defensa del govern, atacs al cor del mateix: el sistema de votació i la seva fiabilitat. D’aquí que es pugui arribar a entendre com una qüestió de seguretat nacional el disposar d’un sistema fiable i robust de vot electrònic.

I que la DARPA, la creadora d’Internet, hi sigui al darrere fent-ho amb unes bases similars a com es va crear Internet, sembla també una garantia.

Democràcia i consensos

Avui a La Contra de La Vanguardia en Raimund Herder diu:

[…]
Sin razonamiento no es posible la democracia.

Pues ahora mismo no veo por ese camino a las democracias liberales.

Pues entonces no son democracias; sólo son gobiernos a los que se vota. Sin reflexión puede haber urnas, pero no hay democracia.

¿Por qué?

Porque la esencia de la democracia no está en el voto, sino en lograr consensos. Y los consensos no se consiguen imponiendo tus objetivos a los demás con más votos, sino renunciando a algunos de ellos para que el adversario renuncie a algunos de los suyos.

Paraules assenyades, que indiquen el camí que no cal perdre en temps de molta cridòria i soroll, de política de testosterona.

El mètode científic i la democràcia

La naturaleza acumulativa del conocimiento científico lo convierte además en la forma menos frágil de conocimiento. Esto es lo que hace del experimento una idea tan importante. El método científico, aparte de otras abstracciones, es probablemente la forma más pura de democracia que existe.

“Ideas, una historia intelectual de la humanidad” Peter Watson, 2006. p. 1187

Relacionar el mètode científic amb la democràcia pot semblar una mica agosarat de bon principi, però és un bonic exercici intel·lectual, per més teòric que sigui: el mètode científic iguala a tot i tothom en la recerca del coneixement, basant-se només en els fets observats i destil·lant coneixement que només es considera vàlid després de sotmetre’l a mes proves amb els mateixos mètodes que les observacions anteriors, siguis un àtom, un bri de cabell o el sol.

És per això que es revela molt útil en els afers del coneixement, però no passa, hores d’ara, de bonic exercici en els afers humans: si jutgéssim polítics i càrrecs electes seguint els criteris del mètode científic segurament patiríem menys desenganys… però quants aguantarien l’embat?