Democràcia digital, propostes reals

El descrèdit de la classe política a les democràcies occidentals, que semblen presoneres de nepotismes i d’elits extractives, està posant cada vegada més a prova les nostres societats i els nostres sistemes de govern. Ja comença a fer temps que es demana la renovació de tot el sistema, l’obertura a mecanismes reals de participació i l’eliminació del tancament que el mateix sistema ha fet sobre si mateix (corrupció, irresponsabilitat, quotes per partits, control d’espais electorals als medis de comunicació, moviments per influir en el judicial per part del legislatiu, només per posar alguns exemples).

Els partits polítics, amb unes estructures rígides i tancats sobre idees que ja no reflecteixen bé la pluralitat de la societat, els diferents interessos i necessitats d’unes societats que ja no son les de principis del segle XX, segueixen mantenint vells esquemes ideològics i discursos que ni encaixen amb el que es demana d’ells ni reflecteix, per desgràcia, les seves accions o dels seus membres.

Alhora, nous moviments socials com el 15M o la PAH poden reflectir determinats estats de sentiment i demandes, però la seva mateixa transversalitat impedeix que cristal·litzin en moviments polítics: semblen més aviat corrents d’opinió que poden influir en aspectes concrets de la política (que és per al que s’han creat).

Transparència, participació, implicació, reconeixement, treball conjunt: la societat i la classe política dirigent han de canviar, hi ha d’haver un diàleg més fluid entre ambdós grups, restablir la confiança o crear-la de zero, com es vulgui.

Els mètodes establerts fins ara no semblen suficients. Hora de canviar. Com establir controls, professionalitzar la gestió, permetre la participació contínua de la societat (individualment o per grups d’interessos), establir una confiança mútua i un treball conjunt i no morir en l’intent?

L’àmplia adopció de l’ús d’Internet per la majoria de la població és clau: cal aprofitar eines de les que ja disposem, explorar-ne l’ús i establir noves vies, crear canals de comunicació en doble sentit, implicar persones i associacions en la redacció de propostes i plans, cal presentar resultats i obrir les dades de les gestions, fer transparents els resultats de polítiques i comptes (públic vol dir que és de tots, que és responsabilitat de tots), incentivar la participació via consultes de manera més habitual.

  • L’ús de wikis o d’eines de redacció grupals amb control d’edició pot permetre la redacció de propostes i plans de treball
  • Fòrums i llistes de correu poden servir per recollir les primeres idees o propostes de necessitats
  • Cal evolucionar el marc normatiu i legislatiu, adaptar-lo a noves maneres de participació, tant tecnològiques com d’iniciatives
  • La implantació de mitjans d’identificació com el DNIe o idCAT poden servir, prèvia anonimització, per efectuar votacions electròniques amb garantia, el que permetria una consulta més sovintejada de la ciutadania amb costos i molèsties molt menors.
  • L’absorció per part de l’administració dels conceptes de transparència i dades obertes permetrien una gestió neta i clara de les accions de govern.
  • L’alliberament de dades per part de l’administració pot millorar el coneixement de la mateixa societat, l’ús de folksonomies comunes a diversos conjunts d’informació pot permetre l’avaluació del seu èxit temporal, o el seguiment de la seva evolució.
  • Usar eines basades en software lliure i aprofitar eines ja existents o evolucionar-les permetria bastir un corpus d’eines comunes a diferents territoris i administracions, minimitzant la despesa i generant treball col·laboratiu entre grups: arribaríem a veure treball de xarxa entre administracions i re-aprofitament del coneixement?

Ja hi ha algunes propostes i experiències en aquest sentit: la redacció de la nova constitució islandesa via wiki (que no va arribar a bon port), l’Informe Democracia Digital Andalucía, l’àgora del 15m a Terrassa continuant el debat de la plaça real al món digital, o experiències de pressupostos col·laboratius (amb combinació de votacions digitals i presencials), entre d’altres.

L’anomenada democràcia digital pot ser l’eina (o conjunt d’eines) que ens permetin avançar com a societat autorregulada, doncs? Segurament, perquè aquí estem parlant d’un seguit de pràctiques, regulacions i valors que s’allunyen del vot compulsiu per internet, dels like o retuits de les xarxes socials: precisament la clau és disposar d’eines col·laboratives que permeten enriquir treballs i reflexions individuals, i no reproduir la instantaneitat i irreflexió de la xarxa social, del vot per imitació, sense reflexió.

Tot i la importància d’avançar en aquests terrenys, cal tenir en compte que els nivells que transparència i participació que demana la societat estan encara lluny del que seria ideal, i que sense la “incorporació” d’aquestes idees al cor de l’administració i dels gestors polítics no arribarem al funcionament desitjat, cal també que aquestes propostes s’escriguin en negre sobre blanc en paper, assignant terminis i recursos per a la seva implementació, i caldrà també fer cas del que s’hi decideixi.

El mateix es pot dir de la societat en el seu conjunt: hi ha actors (individuals, grups, associacions, partits) disposats a treballar per aquests objectius i alguns ja ho estan fent, però cal també que el conjunt de la ciutadania s’ho faci seu i entengui que és un treball continu, d’implementació gradual, i de responsabilitat compartida.

Re-construir el sistema

Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts.

Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són.

Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància?

Volem un canvi? D’acord, fem-lo. I el moviment del 15M sembla un bon punt de partida, en un moment o altre havia de catalitzar tot plegat. Però ara s’ha de prendre una decisió: cap a on va? Qui l’integra: tots, uns quants? Què es demana? Tot, però amb solucions màgiques? (recordatori: no n’hi han)

Podem prendre dos camins: a la grega, o a la islandesa. Un es més espectacular, però no duu enlloc. L’altre, el segon, és el que costa més treball i més temps, i és el que pot portar resultats; però comporta un treball per part de tothom, assumir responsabilitats, fer sacrificis, econòmics i socials. I això no vol dir carta lliure a les retallades, o desmuntar l’estat del benestar, no. Vol dir reconèixer que mentre el sistema donava de si tothom s’hi apuntava i es mirava a una altra banda si algú donava un toc d’avís, i això s’ha fet a nivell de societat tant com s’ha fet a nivell particular.

Repeteixo, les idees son bones, s’ha obert un diàleg que feia temps que no es donava, la societat s’ha movilitzat. Però que la societat es movilitzi no vol dir una permanència continua al carrer: vol dir que el diàleg i el control son permanents, que no s’abaixa la guàrdia, però per altres camins: assemblees, la xarxa, les associacions veïnals… repolititzar la societat sense interessos partidistes, i fer demostracions, manifestacions i concentracions quan calgui, és clar.

Cal entendre que els governs ens representen a tots, no només a uns quants. I cal treballar, si pensem que només representen a uns quants, per a que ens representin a tots.

Però no bloquejant, desentent-nos, o fent crides a començar de zero. De zero ja vam començar fa trenta anys, i ens hem oblidat que no cal deixar de construir, i ens equivoquem si no ho fem. Intentar imposar conviccions i idees a base de crits no és democràtic i pensar que redescobrim la democràcia és també d’ilusos o de desinformats.

Acampades

I de què ens serviran les acampades? Idees inconnexes, discursos heterogenis, bones intencions, alguna idea fàcil… És un moviment apolític? No! És un moviment d’allò més polític, és clar. El que compta és que és apartidista, heus ací la diferència.

El que compta és que la gent es mou, surt al carrer, fa veure el seu descontent, salta de la xarxa al carrer, al món físic, on es veu. I d’aquí als mitjans de comunicació, i encara es fa més visible.

Potser no té gaire cos, fet i fet, només és una idea, que sembla simple: estem indignats, cansats de discursos buits, de polítiques contraposades, de cainisme entre partits, del cinisme i la barra d’alguns polítics que es creuen intocables, de l’apropiació, la tergiversació i l’embrutament de paraules i ideals, de la poca dignitat i de la nul·la honradesa d’alguns, d’omplir-se la boca amb un discurs mentre se’n practica un altre. Ho hem dit mil vegades, oi? Ara ho diem mil, deu mil, cent-mil veus alhora. I això és el que canvia.

I què en traurem, diumenge? Segurament no-res, perquè el sistema no permet gaires variacions i no permet reflectir alguns vots (potser si ho permetés canviaren molt les coses en alguns llocs: quanta gent aniria a votar si sabés que el seu vot en blanc és útil, per mostrar així la seva disconformitat?)

De tota manera, no és diumenge que s’haurà de notar el canvi. És a partir de diumenge, quan tot això ens ha de valer perquè la classe política ho entengui, i perquè nosaltres ho practiquem més sovint: hem de militar la nostra indignació i convertir-la en actitud, i buscar solucions que premiïn el bon govern i castiguin actituds aprofitades, eliminar el cinisme de la política i de la Justícia.

Tant de bò aquest sigui el pòsit que deixin les acampades, la llavor d’una actitud permanentment indignada amb tot allò que no sigui honest.

Revolucions dallades

Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres.

Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola?), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa.

Es tanca el període que semblava obrir-se? Els mandataris romanen al poder, segurament rient-se del món en general, i alguns encara pavonejant-se (només cal veure les declaracions del fill d’en Gaddafi); mentre aquí discutim zones d’exclusió aèria… per quan? I després què farem, si tot torna a ser el que era? Tornarem a bombejar petroli de Libia? Tindrem la base de la cinquena flota tranquil·la i el gas algerí també s’embarcarà tranquil·lament?

Si demà o demà passat cau Bengasi, es podrà fer quelcom? Segurament només plorar els morts, perquè l’exèrcit libi i els mercenaris no hi entraran amb una desfilada triomfal… Què faran els bahrainís que demanaven reformes democràtiques, què faran els americans? Renyar al rei, retirar la cinquena flota?

Al final, a un li dóna per pensar malament i li ve al cap aquella frase d’en Roosevelt sobre en Somoza: “Potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.