Re-construir el sistema

Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts.

Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són.

Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància?

Volem un canvi? D’acord, fem-lo. I el moviment del 15M sembla un bon punt de partida, en un moment o altre havia de catalitzar tot plegat. Però ara s’ha de prendre una decisió: cap a on va? Qui l’integra: tots, uns quants? Què es demana? Tot, però amb solucions màgiques? (recordatori: no n’hi han)

Podem prendre dos camins: a la grega, o a la islandesa. Un es més espectacular, però no duu enlloc. L’altre, el segon, és el que costa més treball i més temps, i és el que pot portar resultats; però comporta un treball per part de tothom, assumir responsabilitats, fer sacrificis, econòmics i socials. I això no vol dir carta lliure a les retallades, o desmuntar l’estat del benestar, no. Vol dir reconèixer que mentre el sistema donava de si tothom s’hi apuntava i es mirava a una altra banda si algú donava un toc d’avís, i això s’ha fet a nivell de societat tant com s’ha fet a nivell particular.

Repeteixo, les idees son bones, s’ha obert un diàleg que feia temps que no es donava, la societat s’ha movilitzat. Però que la societat es movilitzi no vol dir una permanència continua al carrer: vol dir que el diàleg i el control son permanents, que no s’abaixa la guàrdia, però per altres camins: assemblees, la xarxa, les associacions veïnals… repolititzar la societat sense interessos partidistes, i fer demostracions, manifestacions i concentracions quan calgui, és clar.

Cal entendre que els governs ens representen a tots, no només a uns quants. I cal treballar, si pensem que només representen a uns quants, per a que ens representin a tots.

Però no bloquejant, desentent-nos, o fent crides a començar de zero. De zero ja vam començar fa trenta anys, i ens hem oblidat que no cal deixar de construir, i ens equivoquem si no ho fem. Intentar imposar conviccions i idees a base de crits no és democràtic i pensar que redescobrim la democràcia és també d’ilusos o de desinformats.

Acampades

I de què ens serviran les acampades? Idees inconnexes, discursos heterogenis, bones intencions, alguna idea fàcil… És un moviment apolític? No! És un moviment d’allò més polític, és clar. El que compta és que és apartidista, heus ací la diferència.

El que compta és que la gent es mou, surt al carrer, fa veure el seu descontent, salta de la xarxa al carrer, al món físic, on es veu. I d’aquí als mitjans de comunicació, i encara es fa més visible.

Potser no té gaire cos, fet i fet, només és una idea, que sembla simple: estem indignats, cansats de discursos buits, de polítiques contraposades, de cainisme entre partits, del cinisme i la barra d’alguns polítics que es creuen intocables, de l’apropiació, la tergiversació i l’embrutament de paraules i ideals, de la poca dignitat i de la nul·la honradesa d’alguns, d’omplir-se la boca amb un discurs mentre se’n practica un altre. Ho hem dit mil vegades, oi? Ara ho diem mil, deu mil, cent-mil veus alhora. I això és el que canvia.

I què en traurem, diumenge? Segurament no-res, perquè el sistema no permet gaires variacions i no permet reflectir alguns vots (potser si ho permetés canviaren molt les coses en alguns llocs: quanta gent aniria a votar si sabés que el seu vot en blanc és útil, per mostrar així la seva disconformitat?)

De tota manera, no és diumenge que s’haurà de notar el canvi. És a partir de diumenge, quan tot això ens ha de valer perquè la classe política ho entengui, i perquè nosaltres ho practiquem més sovint: hem de militar la nostra indignació i convertir-la en actitud, i buscar solucions que premiïn el bon govern i castiguin actituds aprofitades, eliminar el cinisme de la política i de la Justícia.

Tant de bò aquest sigui el pòsit que deixin les acampades, la llavor d’una actitud permanentment indignada amb tot allò que no sigui honest.

Revolucions dallades

Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres.

Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola?), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa.

Es tanca el període que semblava obrir-se? Els mandataris romanen al poder, segurament rient-se del món en general, i alguns encara pavonejant-se (només cal veure les declaracions del fill d’en Gaddafi); mentre aquí discutim zones d’exclusió aèria… per quan? I després què farem, si tot torna a ser el que era? Tornarem a bombejar petroli de Libia? Tindrem la base de la cinquena flota tranquil·la i el gas algerí també s’embarcarà tranquil·lament?

Si demà o demà passat cau Bengasi, es podrà fer quelcom? Segurament només plorar els morts, perquè l’exèrcit libi i els mercenaris no hi entraran amb una desfilada triomfal… Què faran els bahrainís que demanaven reformes democràtiques, què faran els americans? Renyar al rei, retirar la cinquena flota?

Al final, a un li dóna per pensar malament i li ve al cap aquella frase d’en Roosevelt sobre en Somoza: “Potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.

La lliço última de wikileaks

Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions.

Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar.

Però la solució és disminuir el nombre de secrets fins al màxim possible (siguem realistes, sempre n’hi haurà). I això passa per no haver d’amagar tantes coses, per no barrejar informacions realment compromeses per la seguretat o la estabilitat d’un estat (instal·lacions militars, previsions, dades econòmiques d’afers socials, etc.) amb un malentès corporativisme, amb amagar crims o barrejar interessos d’estat amb interessos de companyies estatals, per exemple; anant més lluny: obliga a un govern més transparent, a un comportament més net, a una millor gestió del país i, fins i tot, a no entendre el país com un ens aïllat del món, si no en quelcom immers en una xarxa de relacions, prestacions, deures i obligacions, interconnectada i lligada, i on no hi ha (no hi hauria) d’haver cap primum inter pares.

Potser aquest serà la lliçó última que wikileaks pugui ensenyar als governs: a ser democràcies realment obertes i transparents, a portar el comportament igualitari i transparent de la xarxa al terreny polític.