Revolucions dallades

Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres.

Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola?), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa.

Es tanca el període que semblava obrir-se? Els mandataris romanen al poder, segurament rient-se del món en general, i alguns encara pavonejant-se (només cal veure les declaracions del fill d’en Gaddafi); mentre aquí discutim zones d’exclusió aèria… per quan? I després què farem, si tot torna a ser el que era? Tornarem a bombejar petroli de Libia? Tindrem la base de la cinquena flota tranquil·la i el gas algerí també s’embarcarà tranquil·lament?

Si demà o demà passat cau Bengasi, es podrà fer quelcom? Segurament només plorar els morts, perquè l’exèrcit libi i els mercenaris no hi entraran amb una desfilada triomfal… Què faran els bahrainís que demanaven reformes democràtiques, què faran els americans? Renyar al rei, retirar la cinquena flota?

Al final, a un li dóna per pensar malament i li ve al cap aquella frase d’en Roosevelt sobre en Somoza: “Potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.

La lliço última de wikileaks

Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions.

Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar.

Però la solució és disminuir el nombre de secrets fins al màxim possible (siguem realistes, sempre n’hi haurà). I això passa per no haver d’amagar tantes coses, per no barrejar informacions realment compromeses per la seguretat o la estabilitat d’un estat (instal·lacions militars, previsions, dades econòmiques d’afers socials, etc.) amb un malentès corporativisme, amb amagar crims o barrejar interessos d’estat amb interessos de companyies estatals, per exemple; anant més lluny: obliga a un govern més transparent, a un comportament més net, a una millor gestió del país i, fins i tot, a no entendre el país com un ens aïllat del món, si no en quelcom immers en una xarxa de relacions, prestacions, deures i obligacions, interconnectada i lligada, i on no hi ha (no hi hauria) d’haver cap primum inter pares.

Potser aquest serà la lliçó última que wikileaks pugui ensenyar als governs: a ser democràcies realment obertes i transparents, a portar el comportament igualitari i transparent de la xarxa al terreny polític.