Rastres

Acumulem coses.

Al llarg del temps, i per més que vigilem, acabem carregats d’objectes, que ens hauran estat més o menys útils. I quan hem de fer una mudança, o fem una neteja a fons (d’aquelles de cada molt temps) ens adonem de tot el que hem ajuntat, del que fem servir i del que no, dels llocs per on hem passat.

En el món digital passa el mateix: sabem que el nostre rastre digital és llarg, però acostumem a identificar-lo amb els missatges que deixem a les xarxes socials, a alguna foto on ens han identificat o en algun comentari d’un blog o web d’algun event on sortim…

Però és molt, molt més llarg (i l’ignorem molt més) del que ens pensem: feu un recull de totes les webs on teniu compte, totes. I ara mireu en aquestes webs quina informació hi heu deixat. N’hi haurà d’actualitzada, i d’antiga. I tota aquesta informació no es més que un altre rastre digital de la nostra vida real, petits trossos de perfils nostres que queden oblidats, però que romanen allà on els vam omplir.

Ara guardeu el recull i manteniu-lo al dia. Creix? Esborreu els llocs on no entreu fa molt de temps i, abans de posar dades personals, penseu-ho dues vegades. I si les poseu, manteniu-les actualitzades, perquè el correu postal seguirà arribant allà on vàreu indicar. I us en fareu creus de com, sense adonar-nos, nosaltres mateixos anem expandint la nostra petja digital, sense haver de culpar ningú més.

De vegades ens oblidem que el món digital i les dades que entrem a l’ordinador corresponen a les del món físic, i que els rastres dels dos es creuen.

Google Me

Al món digital enviem correus, treballem amb documents, tenim calendaris, fem xats i videoconferències, cerquem informació i l’emmagatzemem, llegim notícies i mirem mapes i fotografies, per citar algunes coses.

Al món real ens vestim, vigilem la nostra salut, conduïm, truquem i parlem, fem vida a casa, estem pendents de l’hora, mirem la tele, comprem coses i les paguem, per dir-ne algunes més.

Per cada una d’aquestes coses hi ha un producte, una aplicació o un aparell de Google.

L’empresa ja fa temps que va passar del món de la cerca al de la publicitat i d’aquí a oferir productes digitals per fer-nos la vida més fàcil (indiscutiblement) i perfilar-nos alhora millor per afinar els seus anuncis (indubtablement també).

I fa menys temps també ha passat al món físic, tota una part de la nostra vida que li quedava fora de l’abast: cotxes autònoms que tindran Google Auto, telèfons que saben tot el que fem (extensió del nostre ordinador) i on estem, ulleres que veuran el que veiem i dispositius per la llar automatitzada que aprenen de la nostra rutina.

No son els únics (Apple, Microsoft, Facebook, Amazon – i què deu fer Weibo a la Xina?), però son els que semblen més a prop de construir un reflex digital de tot allò que fem -i per tant, un molt bon reflex del que som. La vella idea de la personalitat digital (algú recorda Second Life?) ja està aquí, sense que ens n’adonem, però no és un altre jo, sóc jo mateix.

Google Me.

De les versions digitals dels diaris de paper

Que els antics diaris de paper encara no han entès el món digital és un fet. O potser es podria matisar una mica més i indicar que el que no han entès és l’actual món digital: la immediatesa i disponibilitat de informació (o hauríem de dir-li dades+successos?) tothora fa que la versió digital d’un diari de paper hagi de donar quelcom més que les dades pures i dures: aquestes es poden trobar a molts llocs, i més, quan moltes vegades això va de la mà d’una baixa en la qualitat de la redacció de la notícia.

Si bé el diari de paper sí que pot seguir mantenint el model “antic”, la versió digital ha de canviar: un mateix lector no llegeix igual un diari en paper fent el cafè que la versió digital en una pantalla. Tanmateix, però, la versió digital beu de la marca del diari de paper, i no pot allunyar-se gaire: entra en conflicte aprofitar-se d’un nom ja fet amb el fet de competir amb un mitjà amb unes regles diferents. I se n’estan ressentint, com no? La premsa es queixa del continu declivi en el número de lectors en paper, i que no arrenca en el format digital. Com ha d’arrencar, si moltes vegades no fan més que repetidors-ampliadors de notícies d’agència o de pobres continguts?

La qüestió és si la versió on-line del diari de paper pot mantenir una línia apart del “pare” de paper, valer-se de la marca i crear una línia pròpia. Si ho pot fer, si ho sap fer, pot ser que els diaris generalistes tinguin una oportunitat dins del mon digital. Si no, com simples ecos d’altres, no acabaran sent més que agregadors de notícies, i en aquest terreny ja hi ha gent que té molta feina feta. En tot cas, hi ha versions digitals de diaris que ja ho han entès, i que sembla que si treballen en aquesta línia, treballant més el multimèdia o continguts diferents, apostant per cobriments en directe de notícies i experimentant amb nous canals. Altra opció podria ser que les capçaleres matriu generessin petits diaris especialitzats, spin-offs d’informació en versió digital, dirigits a públics concrets i, per tant, més fàcils de focalitzar.

Son diferents apostes que el temps dirà si funcionen. El que segur que funciona i ningú pot substituir és el periodisme de qualitat, anar a fons dels temes i lligar caps. I això acostuma a no enganxar bé amb la immediatesa. I això, per desgràcia, sembla que és el que no s’està cuidant del tot.

Indústria musical o indústria discogràfica?

Un article de la revista Time explora quins camins poden seguir les grans cases d’enregistrament per fer front a la baixada de vendes: nous models de distribució, venda on-line, suscripcions, valors afegits, multimèdia, seguir les línies d’iTunes o Spotify…

És interessant veure que hi ha idees per intentar renovar el model econòmic més enllà del recurs a la pataleta o les tècniques estil SGAE, però la clau està en saber reconèixer que no es poden aplicar les regles del món analògic, basat en suports físics (escassetat de recuros), al món digital, distribuït i fàcilment reproduïble per naturalesa pròpia.

Hi ha una frase que ho expressa molt bé:

the music industry isn’t in crisis, the recording industry is; it is an unbelievably good time to be a fan of music and new bands.

Podran aquestes grans empreses variar el rumb, entendre el nou món on juguen i per tant, adaptar-se i sobreviure?