Política 2.0

Molt interessant la xerrada d’ahir al TerrassanTweets de José Antonio Donaire, Ernest Benach i Xavier Tomàs sobre política 2.0: es pot veure en streaming, o llegir les cròniques al mateix TerrassanTweets, al aTerrassa.cat, a ègar.cat o seguint #tntw al twitter, on la conversa continua.

I què és això de política 2.0? Els ponents indicaven que encara no existeix, però potser això no és ben cert del tot: si que existeix: és mantenir un diàleg, escoltar, reflexionar, i tornar a dialogar. I després prendre decisions, però això ja és més 1.0, això no canvia.

El que si que ha canviat son les formes, i els mitjans: com bé varen explicar, no es tracta d’usar un model centrat en el polític: si tothom parla alhora amb un polític sobre mil temes diferents, no es podrà donar una solució satisfactòria a tothom, i potser tampoc no és el que es vol: el polític ha de solucionar temes globals (a través dels quals s’ajudi a la millora dels personals), però no fets puntuals, i usar un compte de twitter per fer peticions i esperar que te les contestin per la via ràpida (i si no criticar l’interpel·lat) o, d’altra banda, que el polític ho usi com un altaveu per a les seves idees en moments més o menys puntuals tampoc no aporta gaire…

Dit d’una altra manera: política 2.0 no és usar eines 2.0 per fer política 1.0.

Cal entendre el mitjà, la conversa, i en la xerrada es van donar algunes idees interessants i que tant de bò la gran majoria dels polítics acabin entenent i posant en marxa.

Crec recordar que va ser en Donaire qui va comentar que l’ús dels hashtags és una eina potentissima per escoltar i veure de què parla la gent: els hashtags surten espontàniament, per un acord popular tàcit, i serveixen per mantenir una o vàries converses sobre un mateix tema, i efectivament això permet molt fàcilment que el polític o els responsables de l’administració puguin veure què preocupa a la gent, de què es parla, orientar i ajudar, però no dirigir. I alhora permet una conversa més fluida, perquè no hi ha un únic node centralitzador: és distribuïda.

D’altra banda, un mitjà centrat en la conversa entre persones permet també descarregar protagonisme del polític-públic, i passar-lo més cap al polític-persona, tal com vam veure ahir: a poc a poc s’haurà (haurem?) d’anar aprenent a utilitzar aquests mitjans, a manegar els diferents perfils d’una persona en funció del moment en què parla: com a càrrec públic, com a particular…

Ahir al Bizarre no hi havia tres polítics donant un missatge, hi havia tres persones (de diferents partits) parlant sobre un tema en comú. Seria possible exportar, magnificar aquest esquema al conjunt dels polítics del nostre país? Aquest esquema més personal, aleshores, no ens portaria també a una redefinició dels partits (com en Benach va comentar, també) per transformar-se no tant en organitzacions jeràrquiques a alguna mena de xarxes de persones amb interessos comuns (i ganes de treballar, és clar)… Sóc conscient que tot això que dic es pot entendre com una visió una mica innocent del món de la política… però potser també aquí es podria aplicar aquesta etiqueta de política 2.0: nou mitjà, nou discurs, nova representació, nova implicació i responsabilitat. Tant dels polítics com dels ciutadans a peu: anant més enllà, no caldria una re-politització de la societat? Que tothom entengui que això ens afecta a tots i en tot moment?

Powerpointitzant l’escriptura

Demanar-se, com fa El País, si el powerpoint ens torna més tontos o no pot ser útil per guanyar lectors, però amaga una mica el fons de la qüestió, que és sino estem perdent la capacitat de redactar, de crear i mantenir un discurs.

El powerpoint pot ser el símptoma (espectacular, però simptoma), però no és el causant del mal. Com a molt, el pot agreujar. Sí que és veritat que hi ha moltes xerrades o exposicions que no son més que repeticions del que es diu a les diapositives, i que hi ha vegades que no aporten res.

El problema és la construcció del discurs, la capacitat de síntesi: algú que tingui un discurs interessant, ric, atraient, amb continguts i amè, no necessita per res el suport, el mateix discurs té pès en si mateix, la exposició es prou interessant i capta l’atenció. En aquests casos, el que es pugui està projectant no és més que una ajuda, un suport, un acompanyament. Malauradament, moltes vegades aquest acompanyament es transforma en la peça central del discurs per les mancances de qui fa l’exposició.

També la capacitat de síntesi està en entredit: condensar les idees en frases curtes o en llistes no és fàcil, i fa que moltes vegades es perdi el context, que exemplifica i aclareix. Si, a sobre, aquestes transparències amb poca substància es donen com a material de suport… la qualitat baixa. Però això no és un problema nou: jo ja rebia fotocòpies de transparències com a material didàctic a la carrera fa uns anys, alguns bons, d’altres no tant.

Així, el que ens hem de plantejar no és si un programa ens torna tontos: ens hem de plantejar si l’excessiva simplificació de tot, de tots els missatges i la informació que rebem (no només amb powerpoints, també en les notícies, curtes i repetides, pura successió de fets i dades, o les cartes o informes que a vegades un rep o llegeix a la feina) i l’ús d’un llenguatje cada vegada més senzill i trufat de tòpics i clixés per part dels que escriuen, no son els que ens porten cap aquí.

Quina pot ser la solució? Construir primer el discurs, el text, fer-lo nostre i bastir un bon edifici. I després fer el material d’acompanyament, siguin pòsters, imatges o presentacions.