Refugiats

Refugiats. No paren d’arribar. I no pararan, mentre tinguin motius per fer-ho i l’esperança d’un lloc nou on anar.
I cada vegada menys sembla ser l’anhel d’una vida millor; malauradament, semblen simplificar-se els motius: és trobar un lloc on viure, on no et matin arbitrariament o visquis esclavitzat.

A “Qué pasa en los países de donde salen las personas que llegan a Europa?“, de Desalambre, periodisme i drets humans (via Perfil de twitter de Jesús M. Pérez), ho expliquen molt bé, i el mapa és claríssim. Venen de països desfets i destrossats, i passen per països també desfets.

Origens dels refugiats de la crisi d'estiu de 2015
Dues grans vies d’entrada: el sud i el sudest.

Al sud-est, venen de Siria, Irak i Afganistan, via Turquia. A Siria la guerra civil mata la gent, Occident (haurem de revisar aquest concepte algun dia) no fa res, directament, els russos i Iran ajuden el règim i l’Isis fa el que vol allà on pot. L’Irak ja fa anys que es dessagna després d’una ocupació i una reconstrucció irregular, igual que l’Afganistan. Llocs sense futur, en guerra, sense esperança i on la mort pot arribar de molts llocs.

I per on venen? Per mar des de Siria no és gaire probable, donat el control governamental de la costa (a Tartús hi ha una base naval russa), i per la distància fins Grècia. Passen com poden a Turquia i des d’allà fins a les illes gregues de la costa turca? I els turcs, què fan? Mirar cap a una altra banda, com quan l’Isis venia el petroli dels pous capturats (o els kurds lluitaven al costat de la frontera?

I al sud? Les pateres d’Argelia i Marroc han estat substituides per tot el tràfic humà que surt de Libia (o del territori que ocupaba). L’estat no hi és, i la guerra continua entre diferents faccions ha eliminat els antics controls, qualsevol cosa que suri és bona per portar gent al nord, que ja els recollirà algú. I vénen de països en guerra com Somalia, dictadures com Eritrea o matances com les de Boko Haram a Nigeria, les de Sudan a les zones de Darfur i Kordofan, o les del nord de Mali i Sud d’Algèria, o les poques perspectives de Senegal, Gambia o Bangladesh (recordeu que van canviar un seguit de territoris no fa gaire, oi? Segur que això facilita l’acabament del mur de la frontera i aïlla més el pais).

Venen i seguirant venint. I nosaltres també ho fariem. I ho hem fet.

Potser no està de més preguntar-nos si, vist que sembla que no tenim la voluntat d’arreglar els problemes i les situacions a l’origen, el mínim que hem de fer és ajudar-los al final, quan arriben. Perquè el cinisme, les quotes i els murs no arreglaran el problema.

Privacitat, encriptació i la seguretat a la xarxa.

Snowden, el projecte PRISM i la NSA. Els serveis d’inteligència de mig mon que monitoritzen la xarxa (ens escandalitzem dels USA, però que deuen saber russos, xinesos, alemanys i britànics, per dir-ne alguns), les operadores que també voldrien tenir part del pastís. La Patriot Act i derivades, les lleis que no protegeixen la nostra privacitat ni intimitat o que restringeixen la compartició d’informació. La identificació, errònia i perniciosa, entre privacitat i ocultació (qui no fa res dolent no té res per ocultar, diuen).

El tancament de Lavabit i altres serveis de correu xifrats, el poc suport que es dóna comercialment al xifrat i signatura digital… (us heu fixat que gmail no permet treballar amb correu xifrat directament, només pots fer-ho via clients d’escriptori com Thunderbird? No és casual)

Els grups de pressió dels mèdia que volen conservar la seva part del pastís de la comunicació. Google, Facebook i d’altres que escanegen i rastregen el que poden i més i et perfilen més del que tu mateix et penses. La cada vegada més gran exposició pública de les nostres vides privades sense que ni ens n’adonem. La millora d’experiència d’usuari i la facilitat per posar i posar més informació a serveis de tercers, que passa a ser, mira per on, d’ells.

I segurament unes quantes coses més.

Vist això, cal replantejar-se l’ús que fem de tots aquests serveis. Jo torno a usar el meu correu personal des dels meus propis servidors, començo a usar OpenPGP amb Enigmail al Thunderbird per signar/xifrar correus i em plantejo l’ús de GPG per la resta de les dades. Per frikisme? Per haver d’ocultar alguna cosa? No, cap. És per una cosa tan senzilla com la meva privacitat: de la mateixa manera que em molesta molt que un tercer escolti una conversa que estic tenint amb algú, per insubstancial que sigui (si vull ja l’inclouré), em molesta molt que ho poguessin escoltar digitalment. És la meva conversa, les meves paraules. I si a la vida real, se les acaba emportant el vent -diuen- al món digital, on tot queda registrat, caldrà protegir-ho una mica més.

Amb tot, no son més que mesures temporals. Tot xifrat s’acaba podent trencar, el que cal realment és un marc legal i social que reconegui aquests drets i els faci compatibles amb d’altres necessitats (balancejar allò privat amb allò comú), perquè no parlem només de correu. En el món físic, amb territoris, sobiranies i fronteres, on tot es pot tocar, això semblava més fàcil i hi tenim experiència llarga. En el món digital, sense fronteres, sense delimitacions geogràfiques, com s’apliquen aquestes sobiranies, com es posen aquests límits o a qui afecten les diferents lleis i drets?

Mentre no tinguem un mínima legalitat i drets comuns a la xarxa, com a ciutadans de la xarxa, potser no és mala idea usar una mica d’encriptació.