Bocates sostenibles (II)

Fa més o menys un any a casa vam començar a fer servir fundes d’entrepans reutilitzables i carmanyoles en comptes d’embolicar-los amb paper d’alumini.

Fent números grossos, l’estalvi deu haver anat més o menys així:

Fem 4 entrepans cada matí, dos de grans i dos de petits. Traduit en embolcall de paper d’alumini, posem:

  • 50 cm pels grans
  • 30 cm pels petits

Això dóna 1,6 m d’alumini cada dia.

Quants dies fem entrepà? Intento ajustar el càlcul:

  • Els grans: 2 entrepans x 46 setmanes x 5 dies laborables setmana = 450 entrepans (descompto algunes setmanes per festes i demés)
  • Els petits: 2 entrepans per x 37 setmanes x 5 dies escolars/setmana = 370 entrepans (descompto també vacances d’estiu, nadal, blanques, etc…)

    Tot plegat:

    450*1m + 370*0,6m = 672 m lineals de paper d’alumini.

    Si el rotlle fa un ample de 30cm, trobem que ens hem estalviat d’usar 672m*0,3m = 201,6 m2 de paper d’alumini!

    No he trobat el que implica la fabricació d’un metre de paper d’alumini, però segur que s’estalvia bastant, tot i tenir en compte els materials i energia gastats en fer la carmanyola o l’embolcall reutilitzable dels entrepans…

Eixugar el deute ecològic

Avui exhaurim el nostre crèdit ecològic anual, i haurem de viure dels recursos naturals d’altres territoris o del nostre propi futur.

Ara que es parla molt d’economia, deutes, crisis, etc., el concepte de deute ecològic exemplifica d’una manera molt gràfica com estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en termes d’ecologia.

Per desgràcia, però, aquest concepte quedarà arraconat a nivell pràctic, polític i econòmic, al costat de la petjada hídrica, o d’un canvi en els sistemes de producció i consumició d’energia, en el transport o en el consum de recursos. No hi ha l’equivalent al Banc Mundial o al FMI per posar les piles als estats que no compleixin amb criteris d’ecologia. Tots aquestes despeses ecològiques s’externalitzen o, directament, no es quantifiquen, no es tenen en compte dintre del balanç d’actius i passius d’empreses i estats, i així ens va: s’exhaureixen els recursos de territoris a baix cost sense donar-los el valor real, el guany se l’emporta el mitjancer i no el productor.

Fins que no fem palès dins del sistema econòmic (que és el que mou el món, ara per ara) que vivim en un sistema tancat, on s’ha de tornar tot allò que es treu, on s’ha de quantificar qualsevol recurs, no serem capaços d’establir el veritable preu de les coses. I només establint el veritable preu de les coses acabarem amb el consum i la producció excessives, no per uns bonics criteris ecològics, si no per simples raons de cartera.

Guerres d’aigua

Que en el futur esclataran conflictes per l’aigua sembla cosa més aviat certa, per ser un recurs cada vegada més preuat.

Però on passarà? Hom s’acostuma a imaginar problemes i confrontacions en zones desèrtiques o molt seques -l’aigua del Jordà (Israel-Jordània), l’alt Nil, zones d’Etiòpia, zones frontereres al golf de Guinea,…-, és a dir, traslladem conflictes ja existents en el temps, problemes que tenen a veure directament amb l’escassetat ja existent.

Però l’aigua (les zones amb aigua, les geleres, els cursos fluvials) seran zones cada vegada més preuades i problemàtiques:

  • Set: la necessitat d’aigua a les grans concentracions de població xines i índies està posant a prova els grans sistemes hídrics del riu Groc i del Ganges, per exemple, que alhora es veuen afectats per problemes de desgel a la seva zona de naixement, a l’Himàlaia; la mateixa necessitat d’aigua d’aquestes grans concentracions, la mala gestió de les xarxes de conducció d’aigua i l’abocament incontrolat de grans quantitats de residus enverinen i maten els rius, provocant alhora conflictes que poden ser interfronterers (què passa si Índia es “beu” l’aigua que acaba arribant al golf de Bengala? on van a parar els aiguamolls, d’on beu el país?)
  • Energia: els mateixos rius son font d’energia: l’electricitat d’origen hidràulic conforma una part gens petita del pastís energètic, i amb un món amb una necessitat creixent d’energia, amb un consum cada vegada més gran, les preses situades als cursos dels rius serveixen també per calmar la set insaciable d’electricitat d’indústria i població.
  • Conflictes interfrontereres: es pot fer servir l’aigua com un arma? Els russos han usat el gas com una eina de pressió sobre els seus veïns, inclosa la UE. Poden països situats al curs alt dels rius fer servir les seves preses (i el seu control sobre el flux del riu) com a pressió sobre veins situats més avall?
  • Els usos de l’aigua: Mentre al tercer món, sigui al camp o a les megalòpolis hi haurà (ja hi ha) una falta d’aigua endèmica, al primer món usem l’aigua per regar camps de golf, omplir piscines a les urbanitzacions o per conrear cultius de vegades subvencionats, de vegades excedents que col·loquem a altres mercats, de vegades que serveixen per alimentar la cabana de bestiar d’una alimentació humana excessivament basada en la carn, o, la última moda, en cultius per generar biocombustibles.

Tot plegat, on ens porta? A que els conflictes per l’aigua no seran els de dos països o grups lluitant pel control d’un riu, sino que seran conflictes a nivell regional, que afectaran les conques senceres dels rius, que vindran donats per diferents motius i que per tant requeriran diferents solucions, que no afectaran segurament només els directament implicats, sino també a tercers, perquè l’origen del problema podria ser que estigués a l’altra banda del món.