De Shylock a l’ètica hacker

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents).

Ambdues maneres d’entendre el món i la societat només podem existir alhora si els elements mesuradors son diferents: està clar que si usem els elements de la primera per la segona, aquesta no s’aguanta. Però si valorem les inversions en termes de rendiment no només econòmic, sinó també social, personal, ecològic (per dir-ne alguns) i les unitats temporals no les basem en trimestres, semestres o exercicis anuals, la balança canvia, s’equilibra i, segurament, pot acabar inclinant-se cap a la segona opció.

I si a la equació hi afegim ja des d’un primer moment aquells elements que s'”externalitzen” al sistema (contaminació, pobresa, salut, inestabilitat, etc.), segurament els terminis temporals s’escurcen bastant.

Si a nivell social, polític i educatiu hem de començar a recuperar els valors humanístics, a nivell laboral hem de començar a aplicar la ètica hacker, tal i com la defineix Pekka Himanen. És potser moment per repensar el model weberià de la feina i de les relacions laborals, el model de benefici capitalista a costa del benefici i el benestar social (entès en el sentit ampli de la paraula), de repensar els termes del contracte social, la llibertat personal i la responsabilitat de cada un de nosaltres envers el tot.

Cal que passem de ser petits Shylocks que només miren pel benefici propi a intentar hackejar la societat.

De la necessitat de les operadores de xarxa

Els moviments de les operadores per trencar la neutralitat de la xarxa (aquí i arreu del món) ens porten a pensar en xarxes p2p per comunicar-nos directament entre nosaltres, alliberant-nos de condicions foranes i de contractes abusius i de centralitzacions de serveis en poques mans (condicions que no son desaconsellables només en l’àmbit econòmic, si no també en el social i polític)

El dubte, però, és si això serà realment possible.

En un món que avança cada vegada més cap a la interconnexió total, amb futures (i no tan futures) grans inversions de capital associades a les smart cities, gadgets per portar a sobre (ja siguin telèfons, rellotges, ulleres o roba) i estar contínuament comunicats arreu, i propostes per fer arribar connectivitat on ara no n’hi ha (i de manera barata); en un món doncs totalment dependent de la comunicació omnipresent, es podrà tenir una xarxa que depengui en tot moment de que cada un dels nodes sigui capaç de trobar un punt de connexió?

Models com el de guifi.nety seguiran existint (i és bo i aconsellable que així sigui), però quin és el seu límit d’expansió? Models com el de Fon ho han intentat també però no semblen haver aconseguit la massa crítica, potser precisament perquè tant el punt fort del model com el seu punt dèbil coincideixen en un sol lloc: l’usuari, o millor: la voluntat i compromís de l’usuari, i el número de persones que compleixen aquestes característiques.

Per contra, els serveis que depenen de connectivitat absoluta no poden deprendre de la voluntat de tercers (això és, de la possibilitat de quedar-se intermitentment sense connexió), i per tant a mesura que s’incrementa la mobilitat i s’expandeixen la sensorització i automatització de diferents elements ciutadans i de comunicació, les companyies que ofereixin aquesta connectivitat seguiran creixent.

Veurem, en un futur, si aquesta influència creixent (dependència d’un servei = influència del proveïdor del servei) tindrà conseqüències, quines i si poden acabar sortint nous actors amb visions/interessos diferents dels purament econòmics.

Cartografiant un nou món

Els usos que fem de la xarxa diuen molt de nosaltres, però també diuen molt de la pròpia xarxa.

Fa anys el correu, les pàgines web personals i algunes d’universitats, governs i centres de recerca eren les més habituals, les empreses tenien una presència testimonial amb una mica de text, un catàleg de productes i una presentació d’ells mateixos, a grosso modo, i no gaire cosa més. Els fòrums, xats, les llistes de correu i l’IRC eren el centre de la comunicació, i teoritzàvem sobre la conversa global. El comerç electrònic, la pirateria, les regulacions d’ús i d’accés, la ciberguerra i els interessos econòmics estaven lluny, molt lluny del paradís electrònic.

Avui en dia s’ha girat la truita: la xarxa és eminentment comercial i de serveis, el comerç electrònic mou milers de milions d’euros i la infraestructura pròpia de la xarxa ha envaït i canviat les regles del món físic, el que de retruc ha variat la pròpia configuració, ús i interessos de la xarxa. Els proveïdors d’accés no son ara els que es mengen el tros gros del pastís; les xarxes socials centralitzades son les que manen i l’aparent mobilització de la xarxa ho concentra tot en unes quantes mans, en pocs jugadors. Els interessos polítics i econòmics, la pirateria, l’ús i abús de les llibertats mal enteses de la xarxa, l’intent de repetir els controls del món real al món virtual han desdibuixat completament la xarxa original.

La pregunta és: realment l’han desdibuixada? Començo a pensar que no, que allò que ha passat és que el dibuix s’ha fet molt més complex: a un esbós inicial naïf i ben intencionat s’hi han afegit totes les llums i ombres del món real, tapant el que hi havia inicialment, o deixant-lo molt petit. La xarxa ha crescut, s’ha fet gran, i continua creixent.

Seguim cartografiant un nou món, explorant una terra incògnita que de ben segur té moltes sorpreses. I com en moltes exploracions de la nostra espècie, als primers aventurers, als que varen crear els primers assentaments, els han seguit les noves Companyies de les Índies Orientals, els nous magnats del ferrocarril, que intenten imposar la seva llei. En el món físic, el de l’economia de l’escassetat i els recursos finits, pot costar fer-los front, en el món digital, el de l’economia de l’abundància, els paradigmes de funcionament son diferents, i hem de seguir treballant perquè no ens imposin en aquest nou món les maneres de fer del vell.

I, alhora, hem de saber trobar la manera de construir-lo més just, de crear els nostres propis assentaments autoregulats, lliures i responsables. Cal seguir conversant.

Tothom ho vol fer bé, ara.

De fa un temps els nostres polítics parlen d’ajustar pressupostos i despesa, de tenir en compte manteniments i necessitats reals, de controlar la corrupció, d’obertura, transparència i govern participatiu, entre d’altres. El Papa de Roma també diu que li agradaria una Església dels pobres i sembla que es mostrarà inflexible amb la corrupció i d’altres mals, i fins i tot els xinesos sembla que també declaren les seves bones intencions en quant a tenir en compte el poble i les seves necessitats o fins i tot el medi ambient.

Ens hem de felicitar, doncs, d’aquesta onada de bonhomia i bon sentit entre els nostres governants i dirigents, i esperar que duri, que duri molt.

La llàstima és quan un pensa que perquè no ho han fet abans, que si tot això ho haguessin dit, i fins i tot practicat, en temps anteriors potser, només potser, ara no estaríem tan malament.

I quan veus el que està plovent en el sistema polític, amb escàndols i corrupció esquitxant-ho tot, jocs bruts i visions curtes; veus el que l’Església també té entre mans i el que li ve a sobre com no espavili, i veus també que fins i tot els xinesos de a peu estan farts del seu sistema nominalment comunista… bé, se’t puja una mica la mosca al nas.

Sigui com sigui, que duri aquesta onada. I que nosaltres seguim empenyent, que és el que fa moure les coses.

Firefox OS, fill de conveniència?

És ben veritat que de vegades les necessitats fan estranyes parelles.

Firefox OS n’és fill d’una d’aquestes.

La Fundació Mozilla segueix incansable la seva lluita per una xarxa neutral, d’estàndars i de codi obert, i entra de plè en un dels entorns on estava una mica coixa: el mòbil. El futur que li pugui tenir aquest nou sistema operatiu per als mòbils, la penetració a mercat dels telèfons que el portin, o les zones geogràfiques on es distribuirà son una altra cosa; la llibertat per als usuaris o el rendiment o la idoneïtat de la solució (webapps, càrrega, treball offline, rendiment, cobertura, per citar-ne alguns) en serà una altra.

Però el que és curiós és que tot això vingui de la mà d’una aliança d’operadores liderada per Telefònica, que a priori no sembla pas el paradigma de l’ús del software lliure o de posar el client en primer terme.

O no és tan curiós, pot ser. Google i Apple disfruten de beneficis multimilionaris amb les seves solucions i serveis que corren sobre les xarxes de Telefònica i altres, que veuen passar els euros en forma de dades sense poder fer-hi res. En el seu moment, César Alierta, president de Telefònica, ja va fer veure la seva intenció de cobrar per aquest ús, obrint un debat sobre la neutralitat de la xarxa.

Apagat i oblidat ja aquell foc, la solució es l’aplicació de la vella dita: si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi. I això han fet: crear una nou contendent, de moment per mercats emergents, per menjar un tros del pastís. Aplicacions gratuïtes, on-line, que permetran telèfons més barats, i per tant (i suposadament) una ampliació del mercat dels smartphones cap a un sector més ampli de la població o cap a zones amb menys ingressos econòmics. I el negoci està en que, essent telèfons que necessiten estar on-line (per molt que HTML5 es pugui executar off-line), hi haurà d’haver un augment de la demanda de les línies amb dades; encara més, quan tot estarà al núvol i no tindràs res que no sigui una còpia al teu aparell (dubte: si em canvio d’aparell, haurà de ser un altre del mateix tipus? Si és així, on és la meva llibertat d’elecció? Hi haurà accés a les meves dades des d’ordinadors, com un servei més del núvol (à la Google)? O serà tancat, només amb accés des de mòbil (à la whatsapp, un “núvol mòbil”)? Aquests aspectes poden marcar molt també l’obertura real de la proposta)

És una nova versió de la subvenció dels smartphones que s’ha anat fent durant aquests anys. Que funcioni o no funcioni, que un telèfon que sembla ser un supernavegador sigui comparable a d’altres més potents, que realment es venguin més línies o serveis, ja es veurà. Però la raó del moviment és econòmica, i ja la va anunciar Alierta fa temps: volem part del pastís.