Dels regals i el Nadal

Regal de Nadal

Nadal a tocar.

Anava a fer un post parlant dels regals, de com els trien els nens: estava pensant que si només trien el que veuen per televisió o el que veuen als catàlegs… si això no fa que es limiti una mica la seva imaginació, si no els acostumem a només triar el que se’ls ofereix, en comptes de pensar per si mateixos.

Però no és cosa d’ells: el catàleg és còmode, els dónes els tres-cents fulletons que has recollit a les tendes (amb aquella rodoneta de “me’l demano” tan fàcil), i que triïn, i que facin la llista. O si veuen alguna cosa a la tele, doncs ja ho tenim…

Però és còmode per nosaltres. En canvi, si ens assentem amb ells, si mirem, si recordem el que van dient en algun moment al llarg de l’any, tindrem moltes més opcions, perquè imaginació i ganes les tenen.

Així, giro la volta a l’argument: potser som nosaltres que, per falta de temps, ganes, o el motiu que sigui, ajudem a condicionar-los, a acostumar-se a aquella oferta tan còmoda i fàcil també per nosaltres: ja està fet, següent cosa.

Com en moltes altres coses relatives als nens, cal dedicar-los temps i atenció, i amb el temps, obtindrem unes personetes magnífiques, de ben segur.

Nota: Ull! que la moda del regal “commodity” també ens ha arribat als grans, amb allò de les smart box i demés, els regals d’experiències i sensacions i fins i tot l’scrapping prefabricat per “personalitzar” els regals amb tot allò que la indústria ja ens dóna i ens ven… Digueu-me alternatiu, però potser que la cosa comença per nosaltres.

La utilitat de l’inútil

Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a seguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat…

La utilitat de l’inútil. Nuccio Ordine, 2013 (Quaderns Crema)

Si cerquem només el que proporciona beneficis, si centrem els valors de la nostra societat només en la producció i en la possessió, en l’acumulació per se o en la mostra d’aquesta acumulació, perdrem el nord. Els valors de la societat han d’anar més enllà del pur valor (mai més ben dit) material de les coses: descuidar la literatura, la filosofía, l’art, la música… els sabers que no produeixen uns beneficis tangibles immediats ens farà immensament més pobres, perquè son inversions a llarg termini i de gran abast, no només per un col·lectiu, sinó una herència comú per tota la humanitat.

La recerca i el pensament sense un objectiu immediat produeix, a la llarga, millores de tot tipus, com molt bé sabia Abraham Flexner. I això, en moments de restriccions econòmiques i de retallades a l’ensenyament, no s’ha de perdre de vista.

Escriptura, més enllà del paper

Llegeixo amb molt d’interès el que explica en Josep Maria Quintana sobre la decisió d’abandonar l’ensenyament obligatori de l’escriptura manual als Estats Units.

Que aquesta decisió és, com ell diu, “renunciar a una conquesta intel·lectual de conseqüències imprevisibles” és una conclusió amb la que tots hi podem estar d’acord, i crec també que el que denota dels canvis que ja s’estan produïnt a la nostra societat és prou exemplificador.

El problema no és substituir una ploma per un teclat, això és només un canvi de suport (per més que a alguns encara ens agradin les plomes o els llibres): segurament quan es va substituir l’argil·la pel papir o aquest pel pergamí o aquest pel paper, el problema no va ser tant greu; en tot cas, fins i tot el nou suport millorava l’anterior, el feia més accessible, econòmic i de millor emmagatzematge i difusió. Això no ho podem dir, potser, del canvi que es proposa ara.

No és un simple canvi d’una ploma o un llapis per un stylus electrònic o un teclat; canviar una eina per una altra ja ho vam fer amb l’arribada de les màquines d’escriure (oblidem per un moment que mai es va plantejar l’abandonament de l’escriptura manual) a les oficines i a casa, arreu dels oficis de lletres.

L’escriptura amb màquina d’escriure està, però, sota el mateix paradigma que el paper i la ploma, és filla cultural directa d’ells: estàs tu sol davant del paper i dels teus pensaments. En Josep Maria Quintana, que d’això en sap molt, explica molt bé el que implica l’escriptura com a procés creatiu: la concentració, el refer, la visualització dels retocs, la obligació de pensar quelcom abans d’escriure-ho a rajaploma. El màxim exponent d’això és l’escriptura, que la podem entendre com el resultat final sobre el paper d’aquest procés de reflexió i creatiu.

I és aquí on aquesta substitució tecnològica pot tocar el moll de l’òs: els dispositius electrònics d’escriptura actuals son fills de la nostra època hiperconnectada, superinformada i plena d’impulsos informatius; la minimització dels processos de concentració i la maximització tothora de les distraccions son el que marca aquests aparells i les seves interfícies: estan pensats per cridar-nos l’atenció continuament, i ens hi hem acostumat: la comprovació del correu continua, la lectura immediata del missatge que entra o el comentar qualsevol cosa en qualsevol moment, deslligant-te del teu entorn físic immediat.

Si ja ens costa concentrar-nos en redactar un correu o un informe a la feina perquè ara i adès ens arriba un correu o un missatge, i la qualitat de segons quins textos cau en picat, què no passarà amb els processos creatius associats a l’escriptura sobre aquests suports?

Introduir sense més aquest canvi, guiats per una visió tecnofílica de les bondats dels aparells, podria arribar a tenir conseqüències molt més enllà de les curriculars dels mateixos alumnes, potser a nivell de formació personal. La paciència, l’esforç i la concentració son habilitats que ningú esmenta però que un món dominat de dades i informació son importants per poder desenvolupar-se i aconseguir objectius, però que, per més que al nostre entorn educatiu s’hi insisteix, amb el pas del temps i l’apropament al món laboral semblen diluïr-se.

Els canvis tecnològics no són senzills: tota tecnologia porta associada una manera de fer al darrera, i cal avaluar aquestes implicacions. Si no, qui sap si a la llarga no ens trobarem alguna cosa semblant a l’hora d’escriure amb el que ja passa amb la lectura profunda.

Nens i ordinadors: més enllà de Facebook i Gmail

Parlem de privacitat, de la nostra imatge a la xarxa, d’intentar ser clients i no producte, de l’ús que fem de les xarxes socials i del que n’hauríem de fer, de si som conscients o no de tota la informació nostra que tenen tercers, del perfilat i creuament dels nostres múltiples rastres digitals. Teoritzem, discutim, i busquem solucions i eines, i hi treballem dins del nostre entorn i possibilitats.

I mentrestant tenim fills, comencen a créixer i a usar els ordinadors.

A l’escola, de bon principi, fan classe d’informàtica, és clar. Després passa a ser una eina, i com a tal, ja han d’anar presentant alguns treballs en suport informàtic (i encara no hem arribat a la secundària). Però a banda de l’ús de l’eina i d’algunes possibilitats, que més els ensenyen? Hi ha distribucions específiques, hi ha recursos en línia per la comunitat educativa, però quina orientació es dóna des dels plans d’estudis? Es veu encara només com una eina, o copsem el que pot venir al darrere?

Sigui com sigui, comencen a entrar en el món dels ordinadors. I a algú li fan correu, després a un altre i després li fas tu al teu fill o filla. I on li fas? A Gmail, o Outlook, o Yahoo o qualsevol servei comercial, clar. Es fàcil, tothom ho sap fer anar. I ara què? Com quadra tot això amb el teu discurs vigilant? Com li fas entendre o li expliques al nen o nena el que significa? Perquè ara només és un correu, però després vindrà Facebook, o Twitter, o la xarxa de moda que surti. I després potser un mòbil, i cada vegada anirà més enteranyinat, com tots.

Com explicar-li als fills el que suposa estar a les xarxes socials o usar serveis on-line de tercers? Com fer-ho sense que els suposi un rollo inacabable o el conte de la lletera, versió digital? I quines alternatives, que no els faci quedar enrere o desconnectats dels altres, se’ls pot donar? Han de saber com programar el sistema, no ser simples usuaris; han de saber usar els ordinadors, saber què significa i què els pot significar.

L’entorn digital, omnipresent i invisible, amb la seva enganyosa intimitat radiada contínuament és l’entorn on es mouran. Entendre això i explicar-los-ho serà avantatjós, si no bàsic, per a ells. Així, ser nadius digitals (com ells ho són) no es només saber entrar a la xarxa social de moda o fer anar la tablet o el mòbil, significa, sobretot, saber moure’t en aquest entorn ja-no-tan-nou, entendre’l, i adaptar-te.

No només es malparla a la xarxa

La xarxa progressa, indubtablement. Passem de la facilitat de distribució de xorrades per canals com twitter o facebook a poder cridar als quatre vents els rumors més infundats i les estupideses més grosses per canals com els informers o aplicacions com gossip per als telèfons.

Clar, després ens escandalitzem: ningú havia pensat que en mitjans on l’anonimat és gairebé total respecte els altres, la gent el que farà és insultar els altres o estendre rumors que no beneficien normalment a l’interpelat. Vaja.

I de què ens queixem? Perquè ens sorprenem? Però de veritat que ningú ha llegit mai la porta d’un lavabo públic? O una pissarra en sortir de classe? I ningú ha vist la porqueria que s’emet per televisió o que s’imprimeix?

Si, d’acord, disposar d’aquestes eines facilita la tafaneria i fer mal, i se’n pot fer molt. Però l’origen no és aquí. L’origen és que cada vegada hi ha menys educació i menys respecte, creix la facilitat per malparlar, i té un cost nul criticar algú altre dient-ne de grosses.

Volem atacar símptomes? Escandalitzem-nos amb gossip i els informers i demanem que es tanquin o es controlin.

Volem solucionar el problema? Començem a tenir una mica més d’educació, respecte i responsabilitat, una mica més de civisme, donem exemple i reeduquem-nos com a societat.