Estudiar a la universitat

Interessant comentari el que fa Alfons Puigarnau a La Vanguardia del dia 4 de gener (*) sobre el que implica, o millor dit, el que hauria d’implicar, poder tenir estudis universitaris.

Deixar anar l’epidermis

La Vanguardia (Català)
4 gener 2012

… mentalitat d’educació terciària, neocol·legial. El que serà important serà, tard o d’hora, fer un màster i posar-se a treballar tan tard com sigui possible. A mig camí, un erasmus afegiria un punt de glamur a un estudiant que no sap què és pagar-se la carrera o amb una…
Llegir més…

Estudiar a la universitat avui en dia sembla massa vegades un requisit només per accedir a una feina ben pagada (cosa d’altra banda ja no tan segura ni certa), però això és una inversió perversa dels termes: l’educació de nivell superior hauria de resultar en una formació complerta dels estudiants, amb el que això suposa no només de cara als estudis específics, si no de beneficis culturals i socials en general: obertura de ment, discussió d’idees, investigació, capacitat crítica, esperit científic i objectiu…

Quants dels estudiants surten amb aquesta formació, amb aquestes idees? Centrar la universitat en produir treballadors aptes i súperqualificats no és, en part, una pèrdua per la societat? Ho centrem massa tot en el títol i perdem de vista tot el que això implica?

(*) Requereix registre. També podeu trobar-lo aquí.

Correu groller, resposta educada

La gent té el lleig costum d’amagar-se darrera el suposat anonimat que dóna Internet per dir coses de maneres que no faria personalment, grolleres, insultants i amb un contingut nul, o, simplement, envien un correu a una bústia genèrica dient de tot, pensant-se que ningú els llegirà.

La sorpresa deu venir quan sí que hi ha algú que es llegeix els correus i quan es responen aquests correus, i es responen, a més, d’una manera personal (algú amb nom i cognoms). Què farà aleshores l’escriptor d’aquell correu? Tornar als mateixos modals, no contestar, o bé, en un estrany exercici de seny i autoaprenentatge, parlar ara d’una manera constructiva (i fins i tot disculpar-se)? Ara resulta que algú li ha contestat educadament una grolleria. Què fer aleshores?

Sigui com sigui, qui es pensa que això de la xarxa és un campi-qui-pugui i on tot s’hi val, va molt equivocat: és un mitjà, i darrere hi ha persones, i, per tant, hi apliquen les mateixes regles d’educació.

D’altra banda, fixeu-vos que, curiosament, encara ens passa que ens sorprèn gratament que ens contestin, cosa que hauria de ser normal. Perquè no aprofitar aquesta anormalitat? Lliçó per a empreses i administracions: si obres un canal, l’has de mantenir atès, hi ha d’haver algú que respongui i mogui el que arriba per allà, que el mantingui viu. Això farà guanyar qualitat al canal de comunicació i, de resultes, la imatge de l’empresa.

Controlar o ensenyar

Als que tenim fills encara petits de vegades ens espanten els perills d’internet: la banda fosca de les xarxes socials, les relacions que se’ns escapen als pares i amb qui parlen, què diuen i què fan… tenim la sensació que perdrem el control i ens fa por no saber què fan o què diuen o amb qui parlaran.

Em fa l’efecte, però, que aquestes pors moltes vegades no son més que projeccions de les nostres mateixes pors, tant vers el món digital com vers el nostre paper de pares: a qui no li ha passat pel cap què faran quan siguin més grans, a qui no li preocupa amb qui es relacionaran, entre d’altres coses? I, a més, sembla que la xarxa està plena de racons foscos.

Potser si. Però alhora qui més qui menys empra el correu, rep (i envia) spam, té un perfil a facebook o usa twitter, explica què esmorza, què fa, on va, amb qui… i tothom ho pot veure, diu inconsistències i coses lleugeres que queden gravades de cara a la posteritat i té molts amics a qui potser no saludava abans pel carrer. I no ens preocupa, perquè som adults (i un pèl inconscients).

En canvi, de cara als que estan creixent, ens espanta, volem hipercontrolar-ho tot: filtres parentals, xarxes, mòbils (quan toqui)…

Potser no cal controlar-ho al milimetre: a algú li agradava que el controlessin quan era jove? Tothom busca el seu espai, els joves d’ara també, només que ho fan en un entorn i amb uns mitjans diferents, que potser nosaltres no coneixem tant (i que, per tant, ens espanten).

Lluny del control exhaustiu, la solució és la de sempre: confiança, oferir bons consells i ensenyar a dominar les eines i l’entorn. Per molt tecnològic que aquest sigui, les relacions socials sempre es basen en el mateix, i és aquí on els pares han de fer feina. Això, i cada cosa al seu temps.

Segurament així farem unes persones més segures de sí mateixes, amb més control propi del seu entorn. Segurament així nosaltres també viurem més tranquils.