Les joves revolucions àrabs

Les revolucions als països àrabs han sorprès tothom, ningú les esperava. I menys, des d’on han vingut: de la joventut.

No es tracta ara de si s’ha usat facebook, o twitter o els blogs per dispersar més ràpidament el missatge, és clar que les noves tecnologies han tingut un paper cabdal en el desenvolupament i la organització de tot plegat, però d’això se’n parla a bastament arreu.

La clau de tot plegat, però, ha estat qui ha protagonitzar majoritàriament aquestes revoltes, les qui les han engegades.

Segons el que aquí sabíem, la joventut d’aquests països semblava ser apàtica o no estar interessada en política, embadalida potser pel cants de sirena i el mode de vida occidental, apartada dels valors occidentals de democràcia i igualtat i, fins i tot, en el pitjor dels casos, tant desesperada que abraçava la causa de l’islamisme radical. I de sobte ens trobem que, del no-res, surt una auto-organització sense caps visibles que mobilitza gran part de la població, i tomba règims que semblaven ben establerts.

Li sona a algú aquesta imatge d’un jovent sense interès polític, desencantat? És el missatge que ens venen cada vegada que hi ha eleccions a la nostra societat, és l’explicació de la desmobilització del vot jove. Però, alhora, aquest jovent s’ha mogut, s’ha auto-organitzat sense caps visibles (cosa que porta de corcoll als encara ancorats en vells moviments socials) i ha estat capaç de manifestacions com les que hi va haver contra la invasió de l’Iraq o després dels atemptats de Madrid. Què vol dir això? Que hi ha interès, que tothom voldria participar, però que potser les solucions que s’ofereixen, les oportunitats de millora reals ja estan massa gastades (sense fer-les servir, heus ací el problema) perquè enjogassin ningú.

Tornem als països àrabs: resulta que ara, de sobte, trobem que el seu jovent és com el nostre. Ja queden lluny, com arreu, els moviments revolucionaris panarabistes o socialistes dels anys 70, els joves que aleshores, amb els ideals i les eines d’aleshores, es van fer amb el poder per intentar millorar les seves societats i que s’han acabat convertint en el problema d’avui en dia. I els joves d’ara (els d’aquí i els d’allà) ja no busquen uns ideals abstractes que millorin les seves societats a base de grans sacrificis heroics, volen millores en el dia a dia, volen transparència, bona gestió, poder dir la seva i rebre la recompensa justa pel seu treball i el seu esforç, i això és més fàcil d’aconseguir amb democràcia que no pas amb un dictador del mesozoic al poder.

Així, una de les coses en les que també ens hauríem de fixar de tot aquest enrenou és que la gent vol el mateix que nosaltres volem. Potser no som tan diferents, potser hauríem de tornar a pensar en un pont de mar blava.

Mubarak usa Windows?

Avui he vist a diversos llocs de la xarxa un text amb reminiscències informàtiques sobre la caiguda d’en Mubarak:

Sembla, però, que el procés de desinstal·lació no acaba. Usarà Windows? Haurà sortit una pantalla blava avisant que el procés de desinstal·lació no ha acabat correctament i se’ns ha quedat el sistema penjat?

Mala sort pels egipcis, si és així. El millor és que canvïin a un sistema lliure: que es passin a Linux, que el porta la comunitat.