Política de bombolla

La gran majoria de polítics no fan de polítics: fan de caps de tribu, d’animadors dels seus seguidors, de hooligan de grada… per desgràcia per tothom.

Aquesta última campanya, amb comptades excepcions, és l’eclosió definitiva d’aquesta manera de fer política, barroera, tancada, perillosa, ignorant i insultant; i és alhora la cloenda del que es va coent aquests últims anys en el món polític.

A nivell social, parlem de bombolla informativa per definir com cada vegada més la gent es tanca a la seva closca, ignorant allò que no quadra amb les seves idees preconcebudes, entrant en un cercle tancat, i retroalimentat que no porta més que a la progressiva polarització, a la identificació amb els “teus” i l’allunyament dels “altres”. S’acaba l’empatia.

Podem culpar les xarxes socials, els mitjans d’informació… busquem qui vulguem: no hi ha un únic culpable, i nosaltres mateixos en tenim part per acomodar-nos a escoltar només el que ens plau, a no fer l’esforç d’intentar entendre l’altre.

Però aquest tancament a nivell polític i, sobretot, a nivell de missatges dels polítics és escandalós, vergonyós, preocupant i perillós.

Poca a nul·la educació d’alguns polítics i polítiques, despreci per les idees dels altres, una suposada ironia -feridora- d’alguns, missatges repetits una i mil vegades, col·locats a tort i a dret, sense filar un mínim argumentari ni bastir discursos entenedors… Aquesta mena de classe política és, alhora, un símptoma de que quelcom no funciona a la nostra democràcia i un far per a molta gent, una mena de llicència de bucaner per poder fer i dir el que es vol, un llibertinatge polític i social que no promet res bo.

No ens podem permetre més una política de bombolla i crispació, de tribu, de divisió entre uns i altres.

Cal defensar idees, és clar, però cal arribar a consensos i partir d’idees fermes i postures flexibles, de diàleg i negociació. I ara sembla que partim del contrari: idees flexibles, líquides (adaptades a l’enquesta de torn) i postures fermes, tancades, que no possibiliten el diàleg, que ratllen l’insult i la ridiculització de l’altre.

Mals temps per una democràcia que es mereixi aquest nom.

2016: majoria d’edat de l’espionatge digital

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?).

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.

El difícil art de votar

Posar una papereta dins d’una urna: sembla fàcil. Escoltar els missatges, prendre una decisió i votar. Ja està.

O no. Per què ens hem de guiar? Pels candidats? Pel seu missatge o el dels seus equips? Pels seus programes? Perquè son dels nostres enfront dels altres? I la resta? És que a més dels nostres i dels altres, n’hi ha més, i no els deixen entrar o els volen fer fora. I els missatges? Què fem, ens basem en els missatges o en el que han fet en els últims temps? Tots han tingut, tenen, responsabilitats de govern, comparem el que diuen amb el que fan? El que proposen canviar? Comparem els missatges que donen en un territori amb els que donen en d’altres?

Si intentem fer la nostra elecció en base a criteris responsables, de societat, de ciutadania, de país, de futur, d’economia o d’educació, en base a mèrits i accions i ho comparem amb el que es diu i el que es fa realment, la decisió es torna molt complicada.
Si en canvi la fem en base a criteris clàssics (la certesa del grup: els nostres o els seus) tot es simplifica: o es guanya o es perd.

La complexitat de la responsabilitat vers la facilitat de la certesa.

Les eleccions a la xarxa

Ja fa temps que representa que les noves tecnologies han arribat als polítics, i qui més qui menys, han fet i fan els seus intents amb blogs, twitters, facebooks i qualsevol altre eina 2.0 que sigui molt, molt social, amb honroses excepcions i discutible èxit i continuitat.

Però no és intenció d’aquest post parlar d’això. Ara sembla que hi ha part de la societat que s’implica en el diàleg polític, i comencen a sortir noves eines i maneres de seguir les properes eleccions del dia 28 de novembre, més properes al ciutadà i que poden generar i evidenciar debat, si més no a la xarxa.

  • elecciones.es/ca: Els partits més afins a tu en base a un conjunt de preguntes. Respostes si/no, així que tampoc no pots definir ben bé les teves preferències, només opcions que altres et donen. Real com la vida mateixa.
  • twitter: El hashtag #eleccions2010 permet saber què comenta la gent en temps real.
  • Eleccions 2010: Anàlisi de la campanya a la xarxa, anàlisi de tendències, el més comentat…
  • electweet.cat: Quin moviment tenen els partits a twitter. Una visió molt clara i molt gràfica de la campanya a la xarxa de microblogging.
  • Núvol de propostes: Núvol de tags amb les paraules més usades pels partits als seus programes.
  • El partit pirata de Catalunya: una nova força política que irromp en força a les xarxes. Saltarà fora d’elles o senzillament li toca el paper (en d’altres àmbits) que els verds tenien fa anys?
  • Facebook: Curiós, tant que se’n parla i no he sabut trobar res amb una mica d’interès. Pot ser no és el lloc per fòrums d’aquest estil

Saltarà tot aquest diàleg i aquests moviments de la xarxa al carrer?

Actualització 23/11/2010: Afegit el núvol de tags de La Vanguardia i electweet.cat

Eleccions europees, 2009 (2)

Cap partit no em fa el pes, i em plantejo el vot en blanc, a despit de si no beneficia a ningú, o de si perjudica a llistes petites: total, si voto en blanc vol dir que no estic d’acord amb ningú, ni llistes grans ni llistes petites, així que tampoc no hauria de preocupar-me: les seves propostes, el seu discurs, i, sobretot, les seves actituds no em convencen.