Nou Papa, nous aires?

Tot just acabo d’escoltar l’audiència papal als mitjans de comunicació, i Francesc I m’ha sorprès: les mencions a la pobresa, l’explicació del perquè del nom escollit (i la no casual anècdota esmentant el bisbe de Sao Paulo), l’ús de l’humor (l’acudit sobre la companyia de Jesús) i la menció directa als periodistes i la seva feina, el símil entre periodistes i Església…

Res no és casual en un discurs com aquest i, segurament, pot donar molt de si en una relectura molt calmada, però així, a rajaploma, ja és indicatiu de les intencions i de l’estil del nou Papa vers l’Església i la manera de comunicar, crec. Nous aires, realment?

Pontifex, primus inter pares

Com ha de ser estudiar el cònclave des del punt de vista de les xarxes o de la sociología?

A banda de les curiositats de la cerimònia o del propi procediment electiu(*), aquesta elecció és un delicat equilibri entre grups d’interessos que finalment conflueixen en un home que els ha de representar tots… teòricament. Que aquesta representativitat després no sempre és fàcil i està subjecta a pressions i que el xoc entre diferents maneres d’entendre el conjunt continua a posteriori ja ho hem vist també.

El que és destacable és el procés en que els diferents grups tenen segurament cadascú el seu candidat, i com aquests candidats (una mena de primus inter pares) seran el representant dels interessos del seu grup a la cadira de Pere, com una personificació del conjunt, una mena d’assumpció dels valors col•lectius o, fins i tot, una mena de sacrifici personal en pos del grup, una sublimació dels interessos d’una col•lectivitat en un individual.

Després cada pontífex pot intentar donar el seu toc personal a partir de la seva personalitat i evolució, però la victòria del procés és grupal, un corrent de pensament que s’imposa, amb més o menys concessions, sobre la resta.

* via Pere Quintana: Es podría manipular l’elecció papal?

Quo vadis, Ecclesia?

El Papa renuncia i comencen, immediatament, les travesses per saber qui està millor posicionat, qui té més possibilitats. Vaticanòlegs de tota casta faran ara previsions i analitzaran biografies, afinitats, obres i amistats de cada un dels papables.

I quan hi hagi fumata blanca, què?

El que interessa, no tan sols a l’Església com a organizació i com a comunitat, si no a la societat en general, és el rumb que ha de prendre: com quadrar el missatge i la obra que fan moltíssimes persones a peu de carrer amb les declaracions de moralina que es fan de vegades, amb els intents d’influència i les idees fora de lloc en un mon que sembla superar-la de vegades, com deixar de distanciar-se i no tancar-se en si mateixa. Tradició i ortodoxia? Potser si, però no rància, de formes antigues i buides, si no d’idees permanents i clares.

La dualitat del cura roig i del cardenal amic del poder, del teòleg de l’alliberament i els legionaris de crist. És, segurament, una imatge excessivament simple, però no per això poc gràfica.

I tant si som practicants com si no ho som, ens afecta. Cap a on anirà la fumata blanca, doncs?

Església… crítica social?

M’assabento per les notícies de la controvèrsia entre l’arquebisbe de Canterbury i el Primer Ministre Cameron arrel de les crítiques del primer a les reformes del segon.

I em sobta, em sobta com des d’un estament com l’eclesiàstic es pugui fer una crítica tan social i concreta com la que ha fet l’arquebisbe Williams.

Per què? Per què on vivim es fa difícil pensar que l’Església pugui entrar en aquests temes (i no es que no cregui que no ho hagi de fer): l’Església, aquí, fa més crítica d’afers privats que no pas d’afers socials, es dedica més a la moral privada que no pas a la moral social.

Té una curiosa tendència a fer pública la seva visió de com haurien de conduir-se determinats afers de la vida privada, opinió que en l’estament oficial és majoritàriament conservadora: a fer judicis morals sobre el que és correcte socialment i el que no, sobre la vida i la mort, l’amor, la família i uns quants temes més d’àmbit estrictament personal. En canvi, es troba a faltar opinió sobre afers socials: no es diu res de la corrupció, dels problemes socials que provoca la crisi (atur, endeutament), dels problemes socials i econòmics que provocaran determinades retallades de despeses socials, no es busca un alineament, una obertura vers el gruix de la societat, una comprensió dels canvis i de les necessitats socials, no opina sobre la perversió d’un sistema que prima el benefici econòmic i ignora o usa a les persones; no es separa dels grups que l’han mantinguda durant anys i que ara semblen fer-la presonera d’opinions, com a poc, immobilistes.

És per tot això, pel biaix que jo tinc vers les autoritats eclesiàstiques d’aquí, que em sobta que un arquebisbe, cap d’una Església, pugui parlar així. I m’entristeix també que sigui aquesta la imatge que s’emporti la societat de l’Església, sabent que hi ha moltes persones i molts grups al seu mateix si, que treballen en aquests temes, que tenen opinions diferents i lluiten per elles, que hi ha un esperit de crítica i de millora, d’obertura i de cerca d’un missatge segurament més apropat a l’original.

Desobediència civil i Església

Es pot confiar en algú que en un determinat moment et diu una cosa i una estona després et diu totalment el contrari, o que amb una mà et dóna una llepolia mentre amb l’altra et clava un mastegot?
Què en pensem, d’algú que es queixa que no li fan cas però que, quan parla, diu coses que ningú no entén o que estan fora de lloc? Algú li farà cas?

Aquesta és la situació de part de l’Església espanyola, que no sembla entendre el que és un estat aconfessional ni que hagi perdut el paper preponderant que havia tingut en la societat, que pretén erigir-se en defensor d’uns valors que proclama com universals però que exclouen tots aquells que no pensen com ells, que és capaç d’usar les mateixes eines que en altre moment o per part d’altres ha condemnat.

En aquest sentit, des de la Justícia i Pau en Joan Gómez ens proposa un passatemps d’allò més divertit i educatiu sobre desobediència civil i Església, i ens demana:

[…]si l’objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d’aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s’hi val?

Penso que la resposta ha de ser un no rotund: no val legitimar una estratègia en funció de si comulga o no amb els nostres interessos, el “però és que ara és diferent”, el buscar excuses (si es busquen) que s’agafin pels pèls… Si en un moment determinat s’han condemnat determinades accions, després no es pot actuar d’aquella manera, cal buscar d’altres camins, expressar el desacord d’una altra manera, si no no sembla més que l’enrabiada d’un nen petit.

D’altra banda, però, potser a l’Església li cal buscar més a fons: potser abans que canviar el contingut d’altres coses que no ens agraden hauriem de mirar dintre de casa.

Dues últimes notes:

  • Sempre és bò veure que, encara que la Església (organizació)digui una cosa, hi ha part de l’església (comunitat) que té el seu propi criteri, les seves idees, i que treballen per això, però amb respecte pels altres. Potser si l’Església es mira la seva base aquesta deixarà de minvar.
  • Parlo d’Església, però potser fóra més correcte parlar de determinada jerarquía de l’Església, o de la Conferència Episcopal Espanyola, directament.