Podemos i el canvi social

Que el sistema polític espanyol fa aigües és una obvietat. Que cal renovar-lo, també. Que cal fer fora aquells que porten segles acampats sobre l’Estat, com va dir Azaña, està fora de dubte.

Com fer-ho? Això ja és una altra cosa. I renovar tot el sistema, guanyar la confiança, fer que tothom sent sent-hi part i hi participi, és feina de llarga durada, és un canvi de mentalitat no només de les elits polítiques, si no de la base social, del corpus empresarial i del conjunt intel·lectual de tot un país.

Hi ha sempre un moment en tot procés en què una gota fa vessar el got, en què tot allò que s’anava aguantant ja no es pot o no es vol aguantar més i a partir d’aquell punt els aconteixements semblen precipitar-se.

A nivell polític espanyol qui està donant aquesta volta és Podemos, que recull el descontent i dóna veu a tot allò que pensa i diu la gent, i que sembla estar guanyant la batalla mediàtica i la intenció de vot de gran part de la població.

Pot Podemos ser l’artífex d”aquest canvi? Pot iniciar i mantenir en el temps la renovació de tota una societat? I “el poble”, serem capaços de fer aquest canvi i no pensar i carregar contra una “casta” (aprofitada i real, sens dubte), i fer-nos co-responsables quan ens toqui (i per tant, eliminar, per pròpia decisió, molts vicis públicament mal vistos però de domini comú: a veure si em donen una ajudeta, si puc cobrar l’atur, si no haig de pagar aquest impost o l’altre – altra cosa és que el govern s’hagi convertit, moltes vegades, en una mena de corsari a favor d’ell mateix amb segons quins impostos, o que sigui un mer mitjançer que s’aprofita sense afegir valor).

Tres articles per reflexionar una mica sobre la nova formació:

Reservat el dret d’admissió

Els tipus impresentables que a sobre responen amb fatxenderia quan els hauria de caure la cara de vergonya em subleven. No m’explico com gent així encara pot viure amb tranquil·litat, com encara poden fer com si res o, fins i tot, fer broma en algun moment del que hagin pogut fer.

Tipus corruptes, caradures, lladres, que encara demanen segons quin tractament de respecte i es senten ofesos en el seu honor, que apel·len a la justícia (ells!) quan se n’han estat fotent d’ella durant anys i que a sobre s’aprofiten del sistema que ells mateixos han espatllat per passar-nos per la cara la seva innocència. M’irriten, em molesten, m’enfaden, em fastiguejen.

I el que és pitjor, les contínues notícies, el reguitzell de porqueria que vessa, fa que cadascú de nosaltres tingui motius continus per estar permanentment cabrejat.

A partir d’ara però, m’hi nego: no vull que m’espatllin el dia, ni un sol dia més. No mereixen la meva confiança: no són persones honorables, i dubto que tinguin, molts d’ells, la mínima vergonya per asumir les seves culpes, als fets ens podem remetre. No ignoraré el que passa, però els despatxaré aviat, ni una gota més de l’atenció imprescindible: em reservo el dret d’admissió d’aquests elements sobre la meva vida.

Expresidents (ir)responsables

Aznar critica la intervenció contra Gaddafi i l’anomena amic d’Occident. Incorrecció política, falcó de dretes, visió restringida, xoc de civilitzacions a destemps, defensor de la cristiandat i la moral occidental… posem-li els adjectius que volguem.
Però el que fot és que a aquest home, dient aquestes bajanades, se li està pagant un sou d’ex-president gens menyspreable, i, ens agradi o no, en certa manera representa l’estat espanyol, i per tant, als espanyols.
No es podria establir alguna mena de criteri per, com a mínim treure pensions per dir burrades? (ep, d’aquest i de qualsevol altre per l’estil) Cornuts i pagant el beure. Bravo.

14 d’abril

Avui fa 80 anys de la proclamació de la República i hi ha coses en les que no hem estat capaços d’arribar gaire més enllà.

No hi ha dubte que s’ha avançat socialment, en equitat, en condicions de vida, en educació, en llibertat… però hi ha temes que no s’han tocat. Seguim representats per una casa reial amb la que molts no ens identifiquem, som un estat aconfessional amb un estrany concordat amb l’Església, i segons quins temes polítics fundacionals de l’Estat ni els toquem. L’Espanya carca, fosca i retrògrada existeix encara, i fins i tot sembla que revifi de vegades, amb tocs d’internacionalisme i modernisme.

Fa 80 anys també que es va proclarmar per tercera vegada la República Catalana, dins d’una federació ibèrica. Temps perdut, per alguns, d’una banda i d’una altra. Perquè avui n’hi ha que encara volen una Espanya uniforme, i n’hi ha molts que ja no veiem una República Catalana dins una federació ibèrica. Hi ha temes que no s’han tocat, que segueixen oberts, però que han canviat: 80 anys son molts anys.

Queda molta feina per fer, moltes coses per explicar i moltes paraules a dir. Cal avançar més en les llibertats, no deixar-nos prendre el que és nostre. A nivell personal, a nivell de poble, a nivell de pobles.

Mundial i política

Que Espanya hagi guanyat el mundial farà que ara ens haguem d’empassar unes quantes manifestacions espanyolístiques i demostracions d’orgull patri barroeres (ja se’n comencen a sentir algunes), i més d’un aprofitarà per escombrar cap a casa i treure rèdits polítics de la victòria esportiva. I farà també que no s’entenguin realitats diferents a la espanyola.