Les eleccions USA, els Consells Comarcals i la Unió Europea

Es pregunta un bon amic com és que tots coneixem que ha guanyat en Biden, i no coneixem el nom del president/a del nostre Consell Comarcal…
A banda de la importància i la transcendència de cada càrrec, hi ha una diferència molt, molt important:

  • Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania.
  • Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments.

En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent.

I això de que no hi hagi votació directa, fa que el càrrec i la feina quedin llunyans, fins i tot “ocults” a ulls de la ciutadania. I el que no es veu, és com si no hi fos, per més feina que s’hi faci.

Ara canviem Consell Comarcal per Unió Europea, i la cosa és similar, però a l’engròs. Qui tria els que governen la Unió? Els estats, no la ciutadania. I aleshores els càrrecs queden molt, molt lluny, allà a Brussel·les.

Mira que no sigui per això també que coneixem més de la Presidència Americana que de la Presidència Europea, a banda dels Consells Comarcals…

Refugiats

Refugiats. No paren d’arribar. I no pararan, mentre tinguin motius per fer-ho i l’esperança d’un lloc nou on anar.
I cada vegada menys sembla ser l’anhel d’una vida millor; malauradament, semblen simplificar-se els motius: és trobar un lloc on viure, on no et matin arbitrariament o visquis esclavitzat.

A “Qué pasa en los países de donde salen las personas que llegan a Europa?“, de Desalambre, periodisme i drets humans (via Perfil de twitter de Jesús M. Pérez), ho expliquen molt bé, i el mapa és claríssim. Venen de països desfets i destrossats, i passen per països també desfets.

Origens dels refugiats de la crisi d'estiu de 2015
Dues grans vies d’entrada: el sud i el sudest.

Al sud-est, venen de Siria, Irak i Afganistan, via Turquia. A Siria la guerra civil mata la gent, Occident (haurem de revisar aquest concepte algun dia) no fa res, directament, els russos i Iran ajuden el règim i l’Isis fa el que vol allà on pot. L’Irak ja fa anys que es dessagna després d’una ocupació i una reconstrucció irregular, igual que l’Afganistan. Llocs sense futur, en guerra, sense esperança i on la mort pot arribar de molts llocs.

I per on venen? Per mar des de Siria no és gaire probable, donat el control governamental de la costa (a Tartús hi ha una base naval russa), i per la distància fins Grècia. Passen com poden a Turquia i des d’allà fins a les illes gregues de la costa turca? I els turcs, què fan? Mirar cap a una altra banda, com quan l’Isis venia el petroli dels pous capturats (o els kurds lluitaven al costat de la frontera?

I al sud? Les pateres d’Argelia i Marroc han estat substituides per tot el tràfic humà que surt de Libia (o del territori que ocupaba). L’estat no hi és, i la guerra continua entre diferents faccions ha eliminat els antics controls, qualsevol cosa que suri és bona per portar gent al nord, que ja els recollirà algú. I vénen de països en guerra com Somalia, dictadures com Eritrea o matances com les de Boko Haram a Nigeria, les de Sudan a les zones de Darfur i Kordofan, o les del nord de Mali i Sud d’Algèria, o les poques perspectives de Senegal, Gambia o Bangladesh (recordeu que van canviar un seguit de territoris no fa gaire, oi? Segur que això facilita l’acabament del mur de la frontera i aïlla més el pais).

Venen i seguirant venint. I nosaltres també ho fariem. I ho hem fet.

Potser no està de més preguntar-nos si, vist que sembla que no tenim la voluntat d’arreglar els problemes i les situacions a l’origen, el mínim que hem de fer és ajudar-los al final, quan arriben. Perquè el cinisme, les quotes i els murs no arreglaran el problema.

Eleccions europees, 2009 (2)

Cap partit no em fa el pes, i em plantejo el vot en blanc, a despit de si no beneficia a ningú, o de si perjudica a llistes petites: total, si voto en blanc vol dir que no estic d’acord amb ningú, ni llistes grans ni llistes petites, així que tampoc no hauria de preocupar-me: les seves propostes, el seu discurs, i, sobretot, les seves actituds no em convencen.

Eleccions europees, 2009

Europa ens interessa, i no podem pretendre bastir un espai comú si no ens hi impliquem, d’acord.

Però si qui ens ha d’enjogassar son els polítics que plantegen qualsevol elecció en un nosaltres contra ells, en un a-veure-què-treiem-d-Europa, en un anem a Europa (però no estem a Europa, ja?), van mal dades.

Anar a votar? Sens dubte. Per qui? Bffff…