La xarxa que ha crescut (i nosaltres també) (2a part)

La xarxa ja no és el que era, deia fa un dies, perquè nosaltres també hem canviat; volíem ser mumis, centrals d’idees i nexes de discussió, fluxos de dades continus, i ens hem acabat transformant en una presència mediatitzada i massificada en mil jardinets privats on entrem, diem o ensenyem alguna cosa i esperem el manà dels likes…

Però si la xarxa ha crescut i canviat, nosaltres també: la nostra disponibilitat de temps no és la mateixa, les preocupacions tampoc, les ocupacions tampoc. No sé vosaltres, però a mi em queden poc temps i, molt sovint, poques ganes d’investigar i provar noves coses: el degoteig constant de possibilitats i informacions no em deixa concentrar-me en una sola cosa. Ja no és només la informació que arriba per tot arreu i a tota hora, el consum immediat que no et deixa anar més enllà del titular si no vigiles: és la sobreexplotació de possibilitats, l’avenç continu i la sensació de no poder arribar a tot… perquè també hi ha moltes coses més que reclamen la teva atenció.

Sigui com sigui, idealitzem potser una xarxa que va ser, igual que idealitzem o recordem amb enyor quan teníem més temps?

O potser érem massa ambiciosos, fruit de la inexperiència: qui no ha volgut canviar el món, fer alguna cosa nova, trobar nous llocs? I la xarxa ens ho prometia, ens ho portava: construir un nou món, sense fronteres, cartografiar-lo i establir noves relacions. La conversa global.

Xarxes, converses.

Allò va ser una idea, i en idea va quedar. O potser és millor dir en ideal, inspirant a molts. I el que si que ens hem trobat és que la conversa global no és única: son moltes petites converses globals, interconnectades i relacionades, influenciant-se unes a altres, expandint idees, variant-les, construint-les.

Aquesta és la xarxa que no hem de perdre: els nostres fòrums particulars, les nostres discussions d’idees i xarxes particulars d’aprenentatge i influència, els nostres nodes d’informació i confiança.

No és només qüestió de visibilitat ni d’immediatesa, és seguir parlant, pensant i reflexionant al ritme que puguem o que ens marquem, no al que imposa una xarxa que ha crescut, que s’ha engegantit, tot i que encara conservi, empetitits per comparació, alguns dels espais inicials.

I si, com deia a l’anterior post, la xarxa actual és el món real i volem una xarxa diferent, potser ens toca recuperar la idea de canviar el món que ens envolta, cadascú en la seva mesura.

La xarxa que ha crescut (i nosaltres també)

Ja fa temps que sabem que internet no és una ZTA i que els cartògrafs del nou món han donat pas al turisme de masses.

Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny.

El nou món virtual havia de portar també una economia molt més transnacional, més lligada al saber i als valors aportats, a la xarxa de cada persona o grup, i ens podien permetre emancipar-nos d’antigues estructures jerarquitzades, muntar empreses-xarxa col·laboratives sense una base territorial específica, movibles. Islas en la Red de Sterling ho avançava, i la xarxa ho possibilitava.

La meritocràcia i les discussions en línia, els projectes personals i la presència a la xarxa ens havien de permetre parlar de tu a tu amb els grans, fossim individus o petites empreses: el mite del garatge californià, arreu del món virtualitzat. N’hi ha que fins i tot ho van aconseguir.

Ens imaginàvem la nostra presència a la xarxa com una projecció d’idees i paraules, un flux continu de dades, pròpies i redireccionades, per parlar de tot allò que volíem representar, saber i aprendre. Havíem de ser nodes iguals d’una xarxa de coneixement, mumis de les nostres petites zones, i aprendre, redistribuir i actuar. La nostra projecció a la xarxa havia de ser un reflex d’allò que fèiem i dèiem, d’allò que creiem. Un primer creixement de planes personals que va donar lloc a blogs, agregadors, planetes, llistes de correu i intercanvi d’idees al voltant d’interessos comuns. Vida intel·lectual bullint, la personalitat de cada un i les seves idees, però sense posar el nom. Tu sense dir que ets tu.

Però això és mirant enrere. Vist ara, semblen els somnis d’una xarxa adolescent que es volia menjar el món, i canviar-lo. I com en tot adult, aquesta part il·lusionada existeix, i seguirà existint. Però no serà el motor principal.

La xarxa ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran i, com els adults, s’ha fet molt més complicada i més cínica.

La comunitat global s’ha fet més gran, si, però també més trencada, més plena de petits pous, petits jardins que intenten ser més verd que el del costat però no volen saber-ne res d’ells: comunitats no aïllades, però si tancades en els seus interessos.

L’economia no ha variat: en algunes formes, però no en el fons. Bitcoins, economia col·laborativa, bancs de temps i de saber… experiments i intents alternatius d’organització surten i es combinen, però el gran volum segueix sent el de grups empresarials que s’han fet amb el pastís i, si no l’han entès, l’han modificat fins a fer-lo al seu gust… convencent-nos pel camí.

La gran conversa global sembla tornar-se en una gran cridòria escampada, on cadascú utilitza tots els mitjans existents (i són molts) per expandir el seu missatge.

La nostra presència a la xarxa ha canviat: no mostrem com som, mostrem com volem ser, o com volem que ens vegin. Projectem la imatge que volem donar, no la que és, i no canviem nosaltres, sinó que donem forma a la projecció. Els llocs personals de cada un han passat a ser un espai llogat en diferents murals gegants, on cadascú de nosaltres, ben identificat, intenta posar la millor foto que té de si mateix, sigui a la feina o de vacances: hem passat de ser canals emissors/receptors d’informació (contribuir a la xarxa) a ser emissors d’imatges i sensacions calculades. Postureo.

I no, no és que no m’agradi la xarxa i el que s’hi troba: hi ha milers de llocs interessantíssims, milers d’opcions, persones, discussions, lectures, idees i propostes per tirar endavant… però el comú de la xarxa sembla pres moltes vegades per la informació de consum ràpid, pel ji-ji-ja-ja, per la repetició i la no-reflexió, talment com el món real.

Potser aquest és truc: la xarxa de fa uns anys era un món virtual; la xarxa actual és, senzillament, el món real.

(Toca potser, per un altre post, la segona part del títol: i nosaltres amb ella… perquè nosaltres -i el que esperàvem, feiem i fem- també hem canviat durant aquests anys)

De la perdurabilitat dels blogs

Quina és la perdurabilitat d’un bloc? En Pere fa unes reflexions molt interessants sobre l’estructura i l’orientació d’un blog, i ressalta, molt encertadament, la orientació a la novetat que té, l’etern enfrontament a la pàgina en blanc: d’aquí el preguntar-se per la perdurabilitat, no com a possibilitat d’emmagatzematge o de permanència a la xarxa, si no com a discurs sòlid, que aguanti bé el pas del temps, com una exposició d’idees i pensaments ben expressades, en un format clos, un escrit tancat que pot evolucionar en el temps però que és autocontingut.

En aquest sentit, doncs, estic totalment d’acord amb ell: un bloc és, dit d’una manera molt simple, una col·lecció d’escrits normalment petits, potser amb moltes idees repetides al llarg del temps i que van evolucionant. Des d’aquest punt de vista, doncs, els escrits que millor reflecteixen el pensament de l’autor seran els més actuals: bucejant als arxius del blog segurament es podran trobar idees confrontades, canvis de punt de vista que reflecteixen l’evolució i que romanen allà, publicats, idees amb les que ja no ens identifiquem i molts apunts sense gaire valor.

Però un dels trets distintius dels blogs, i del que se n’ha parlat a bastament és la conversa, l’intercanvi d’idees i la discussió entre blogs, entre blogaires: començar una idea en un article i discutir-la en un altre, refinar-la. Quantes vegades no hem parlat de la famosa conversa global? Pot semblar encara una idea innocent, donada l’evolució de la xarxa, però crec que és encara un element interessant, molt interessant: tenir la teva pròpia veu, intercanviar opinions. Que això potser no es faci tant ja és una altra cosa, però és una de les coses que ens va empènyer a més d’un a entrar al món digital, que ens ha fet créixer intel·lectualment, reflexionar, evolucionar i fer amistats, fins i tot.

Vist així, els blogs no son només un recull de notes que han anat perdent vigència: els blogs son, també, part (o fins i tot nucli) d’una conversa global que no deixa d’anar, son el reflex de l’evolució personal del blogaire i de l’intercanvi d’idees amb d’altres, la possibilitat de recuperar converses velles i reprendre-les des d’un nou punt de vista.

Això també es pot fer evolucionant un text amb el temps, enriquint-lo i fent-lo créixer, és clar, però la diferència és, potser, que el procés en el blog es pot veure com més comunal (referències a altres articles, enllaços, trackbacks), i queda més com un treball en procés continu; en una wiki unipersonal o en un text més tancat aquesta evolució no és tan clara, tot tendeix a quedar més finalitzat per la mateixa estructura dels escrits.

Un és un model d’escriptura més clàssic, unipersonal, que beu de les lectures i les influències i discuteix les idees però dins d’un discurs tancat, autoexplicat, amb tempos més dilatats i amb els contexts autoexplicats. L’altre és un model eminentment digital, obert a la col·laboració i a una conversa més dinàmica, amb tot el que això comporta de pèrdua d’actualitat (referències temporals) i per tant de deslocalització dels escrits, i de pèrdua també de referències si se l’extreu de conversa i de context, que és extern a ell.

Tecnoamenaces?

Ha canviat la nostra percepció sobre el paper de les màquines i els ordinadors, ens preocupa fins on puguin arribar els nostres invents?

Al blog d’en Pere trobo que Exposició Et l'homme créa le RobotNicholas Carr pensa que a mesura que augmenten la capacitat i l’autonomia de les màquines (reconeixement de veu, decisió, IA, detecció) les comencem a veure més com una possible amenaça que no pas com una ajuda: com podria afectar-nos en un futur, no excessivament remot, la possible presa de consciència pròpia d’una màquina intel·ligent? Podria afectar-nos com a espècie, ser un risc per la nostra supervivència?

Tot i poder semblar una mica de ciència-ficció i allunyat de la realitat, la dependència actual de la nostra societat de les conexions entre sistemes molt especialitzats (sistemes de tractaments de dades (decisió, cerca, reacció), d’ajuda a decisions, sistemes de regulació energètica, no específicament intel·ligents) és altíssima, i qualsevol malfuncionament, desconnexió o error dels mateixos sí que pot causar conseqüències molt greus a diferents nivells… Si entrem també a sistemes d’armes automatitzats, centrals nuclears, o elements de biotecnologia, aleshores el risc és molt pitjor, i l’aplicació de més autonomia i poder de decisió propi en el control dels sistemes augmenta encara més el risc.

Pot suposar això, com diu en Carr, una amenaça per a la nostra supervivència com a espècie? Potser si, però segurament no més enllà del comportament que nosaltres programem inicialment a les màquines. A banda d’incloure coneixement, resposta i autoaprenentatge, s’hi inclou també elements més humans com ètica i responsabilitat? Dit d’una altra manera, el que nosaltres programem és el que trobarem, no seràn més que fills nostres, que hem d’educar. Potser el tecnopessimisme no és més, doncs, que la constatació de la naturalesa humana en una època dura: el problema no és tant la presa de consciència de sistemes autònoms pels quals no signifiquem res, el problema és més aviat la grandíssima dependència de sistemes falibles, no preparats per situacions imprevistes (els Cignes negres de Taleb).

Vist això, però, i coneixent-nos, potser hauriem de pensar en incloure les Tres Lleis de la Robòtica d’Asimov en alguns sistemes, no?